Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Coronavirus i ‘fake news’ sanitàries: quan el virus de la por s’expandeix per les xarxes

    Ja són 14, ara per ara, les grans empreses que s’han donat de baixa de la pròxima edició del Mobile World Congress (MWC): LG, Ericsson, Nvidia, Amazon, Gigaset, NTT DOCOMO, UMIDIGI, Vivo, Intel, Facebook, Rakuten, Cisco, Mcafee i Sony, i el degoteig és constant. «En aquesta decisió hi ha dues grans variables: en primer terme i amb més pes, la imatge pública corporativa, i en el segon, la del risc sanitari», afirma Ferran Lalueza, professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. De fet, entre les empreses que s’han fet enrere només una és xinesa i la realitat és que les xifres de persones infectades més enllà del territori xinès representen entre l’1% i el 2% sobre el total. «El fet de definir-se com a empreses que es preocupen pels seus treballadors, que no volen que aquests assumeixin cap risc, les situa com a companyies que anteposen el benestar i la seguretat dels seus treballadors per sobre de qualsevol altra consideració, la qual cosa compensa l’impacte negatiu que els comporta l’absència en un esdeveniment com el MWC», explica l’expert.

    La por es contagia i es viralitza

    «La sensació de por és una de les emocions que ens porta a prendre més decisions, com a reacció gairebé per necessitat antropològica. Davant d’una notícia que ens genera por, és més fàcil que es prengui la decisió de compartir-la; sovint, per bona intenció ens convertim en difusors de desinformació», afirma Alexandre López-Borrull, professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC.

    Un estudi recent publicat a la revista Science demostrava que les notícies falses o fake news es propaguen més ràpidament, de manera més profunda i més àmpliament que la veritat en totes les categories d’informació. «La por constitueix un brou de cultiu immillorable a l’hora de captar la nostra atenció, en contextos de saturació informativa i tot», afirma Lalueza, que afegeix que «no solament atenem prioritàriament als continguts que connecten amb les nostres pors, sinó que també els tendim a divulgar amb més intensitat i celeritat». En aquesta línia, l’estudi de Science afirma que, si les notícies falses s’aprofiten d’emocions com la por, el fàstic o la sorpresa, tenen més probabilitats de ser compartides.

    Les notícies falses sanitàries són un perill real i vital

    «La desinformació en l’àmbit sanitari resulta molt perillosa perquè repercuteix de manera molt directa en la salut, la seguretat i el benestar de les persones», adverteix Lalueza. I és que la difusió de notícies falses mèdiques a les xarxes socials té un nivell alt de propagació. Segons un estudi publicat a Elsevier el 2018, que analitzava diferents notícies sanitàries escrites en múltiples xarxes socials, el 40% d’aquestes informacions contenien errors o eren directament falses, i es van compartir 451.272 vegades durant 5 anys (del 2012 al 2017).

    «El gran problema que representen les fake news sanitàries és que es corre el perill que s’agreugi una malaltia o que es provoqui la mort d’una persona», afirma Carles Pont, autor del llibre Comunicar las emergencias. Actores, protocolos y nuevas tecnologías, d’Editorial UOC. Avui la crisi es diu coronavirus, però ja ho vam veure els primers anys de la sida, amb la grip aviària el 2009, el virus de l’Ebola el 2014 o amb el del Zika el 2015. «El fet que la salut afecti tots els col·lectius i els individus genera que la sensació de por i inseguretat s’expandeixi de manera més ràpida», afegeix López-Borrull.

    La xifra de morts a la Xina era, dimecres al matí, de 1.115 morts de 44.653 infectats i dos casos de contagi a l’Estat espanyol. A l’Estat, s’han desmentit més de 25 rumors sobre casos, medicaments i històries relacionades amb el coronavirus. Com és de perillosa la difusió de mentides en una situació com l’actual? «Ens trobem davant d’una crisi mundial sobre un tema complex en què la major part de la població no és experta, en un tema que afecta la salut i al qual s’hi suma la distància geogràfica (el començament ha estat a l’altra banda del món); tot això condueix a la por i la desconfiança davant de la informació oficial», explica López-Borrull. En aquesta línia, Pont afirma que «la sensació de por també és influïda per les percepcions que es poden tenir amb el país focus, la distància amb aquest, fet que augmenta la percepció de fiabilitat o poca fiabilitat de la comunicació».

    Comunicar salva vides (si es fa bé)

    «La comunicació de crisis salva vides, però el problema és que amb el coronavirus no s’ha fet bé», afirma Pont. «S’ha comunicat malament per dos motius; s’ha fet tard i de manera erràtica, s’ha donat informació contradictòria en diversos moments i no s’ha evidenciat quins són els mecanismes de prevenció de la malaltia», detalla Pont, que afegeix que «si avui en tenim una comprensió real és gràcies a l’entrada de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) en aquest cas».

    Per a l’expert en comunicació de crisis, el temps no juga a favor per a la ciència però sí per a l’alarmisme col·lectiu: a mesura que passen els dies, els ciutadans són més conscients del risc que representa una situació d’aquest tipus, però això no afecta directament el coneixement que les autoritats o els científics puguin tenir del risc real. «Augmenta el coneixement dels ciutadans del risc percebut, alhora que incrementa el desconeixement científic del risc real», afirma. Aquest fet explica en part per què al començament es va afirmar que els primers símptomes es donaven al cap de 14 dies i avui es considera que són necessaris 24 dies d’incubació.

    El paper de les xarxes socials en la crisi del coronavirus

    Gran part de les mentides es mouen per xarxes socials; els algoritmes i la seva set d’engagement, la guerra del clickbait i la capacitat innata de notícies falses per a expandir-se comporten un repte ètic per a aquestes plataformes. Segons Axios, del 24 al 27 de gener es van donar més de 13.000 entrades en xarxes com Twitter, Facebook i Reddit amb desinformacions sobre el coronavirus. Estan les xarxes socials a l’altura de la situació?

    «Les estratègies que fan servir les plataformes per a combatre aquest fenomen indesitjable disten molt de ser efectives», afirma Lalueza. Facebook treballa amb set organitzacions per controlar i revisar la credibilitat de notícies vinculades al coronavirus, però sembla que no n’hi ha prou. «La verificació és un pas necessari, però l’impacte es focalitza sobretot en els usuaris més previnguts, mentre que és molt menor en els usuaris més crèduls i, per tant, més vulnerables», detalla Lalueza. Molts dels continguts falsos es mouen en grups privats, on «l’opacitat de continguts no facilita la tasca de rastreig o eliminació de rumors, però igualment arriben a un gran nombre de persones i per tant tenen un alt impacte social», adverteix Lalueza.

    «És important que els científics i els experts facin un pas i tinguin presència a les xarxes, creant fils de context, donant la seva opinió i ajudant a desmentir rumors», considera López-Borrull. La ciència, la recerca i els resultats científics tenen un deure social. «Les revistes i les editorials científiques haurien de tenir polítiques més obertes, perquè el coneixement precís sigui difós de manera gratuïta; la ciència oberta hauria d’ajudar a combatre la desinformació científica», conclou l’expert.

    Aquest article ha estat publicat originalment per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

  • Un altre disbarat. Faran més hospitals

    Qui enreda aquesta gent? ens referim als polítics. Ara ens informen que amb l’excusa de la Covid-19, la Generalitat pensa fer cinc hospitals nous, annexos a cinc grans hospitals ja existents; quatre a la conurbació de Barcelona i un a Lleida, d’uns 100 llits cada un. Això si, adjudicats (com allò de Ferrovial i altres compres) per 50 milions de pressupost sense concurs per la via d’urgència.

    La xifra, de tota manera, de 10 milions per hospital sembla un cost de fantasia. O no seran hospitals? Seran prefabricats d’ampliació d’allò existent, com varen ser els Pavellons Salut en la fase aguda de la pandèmia? (Que, per cert, no varen estar mai ocupats més d’un 15% de la seva capacitat, perquè es van utilitzar, en el seu lloc, pagant preus astronòmics, hospitals privats ja existents). La notícia, com tantes altres de l’administració d’aquesta pandèmia, sembla només per entretenir la gent i fer veure que «s’estan fent coses». Coses que no fan falta.

    I la Primària que? Què en farem de l’Atenció Primària, la ventafocs del Sistema sanitari? La Primària no és negoci, la Primària només és Salut i cures. Perdoneu que siguem sarcàstics; és per no plorar. A Catalunya hi ha, segons el web del CatSalut, 68 hospitals concertats pel Sistema públic: 8 de l’Institut Català de la Salut; força Consorcis Sanitaris públics (de la Generalitat i ajuntaments) i altres Fundacions (diuen sense afany de lucre); i uns quants més privats amb lucre. Ara tindrem cinc «satèl·lits» (o seran desmuntables com si fossin dels «Legos»?) que equivalen a 50 milions d’euros desmuntables, quin disbarat!.

    Mentrestant, als centres d’atenció primària (CAP), les professionals treuen el fetge per la boca, ploren d’impotència, les persones han de fer cua al carrer perquè no hi tenen espai per garantir condicions de seguretat, mentre múltiples problemes de salut queden sense atendre. Aquests 50 milions (o més que potser costaran) s’haurien de donar a l’Atenció Primària, al seu personal, per millorar les seves condicions laborals i els equipaments, responent a les demandes urgents dels professionals i ciutadania.

    De moment que dediquin de forma urgent aquests 50 milions a la Primària, per tal de poder arribar a augmentar el pressupost destinat a la Primària fins al 25% del pressupost de Sanitat, que es el que correspon per necessitat. Molts d’aquests recursos es poden treure dels hospitals i passar-los a Primària per fer allà coses que no toquen fer a l’hospital. És per això que insistim en què també haurien d’anar a l’Atenció Primària la gran part de les ampliacions de pressupost que s’estan fent, perquè és la millor inversió que pot fer un sistema sanitari, amb pandèmia o sense.

    L’extensió i l’impacte de la pandèmia, també en mortalitat, depèn més de la capacitat de l’Atenció Primària que de l’Hospitalària. Tenim múltiples i fonamentades recomanacions en aquest sentit. Però els nostres polítics semblen sords i cecs a l’evidència. En fi, estem molt preocupats: no anem bé. Haurem de treure els qui enreden aquesta gent (que no són els científics ni els bons professionals) i posar la ciutadania necessitada i que paga aquesta sanitat a ordenar què s’ha de fer.

    Estem parlant de la Salut de les persones, no de la maleïda Covid-19, ni dels interessos de negoci, de la corrupció, dels corporativismes i de la inèrcia. Cal una nova, veritablement i radical nova normalitat.

  • L’experiència als casals d’estiu desmunta la idea dels infants com a vector de contagi

    La tornada a l’escola, d’aquí a pocs dies, és un dels moments més crítics en la gestió de la pandèmia de la Covid-19. Un parell de dies abans que es decretés l’estat d’alarma i comencés el confinament, el mes de març, tots els centres educatius catalans van aturar la seva activitat presencial. El 14 de setembre, però, l’executiu garanteix que es reprendrà la normalitat, malgrat que la incertesa encara planeja sobre com serà la tornada.

    «El moment més crític de la pandèmia des del minut zero», la tornada a les classes, genera molts dubtes entre professionals de l’educació i de la salut i entre les famílies. A fi d’aclarir si la capacitat de transmissió de la Covid-19 que té la canalla és diferent de la d’altres grups d’edat, l’Hospital Sant Joan de Déu ha publicat un estudi que revela que els nens i nenes transmeten el coronavirus sis vegades menys que el global de la població.

    Un 4’7% dels contactes van contagiar-se a partir dels 30 casos inicials. L’índex de reproducció, de 0’3, va ser sis vegades inferior al del global de la població

    El treball, que ha analitzat durant cinc setmanes un total de 22 casals d’estiu amb mostres de 1.905 infants i monitors, conclou que l’índex reproductiu de la Covid-19 ha estat del 0’3 en aquests espais lúdics. Durant el mateix període, l’àrea metropolitana de Barcelona, d’on eren tots els casals que s’han utilitzat com a mostra, tenia un índex de reproducció d’entre 1’7 i 2 punts. Així, la taxa de transmissió del coronavirus era sis vegades inferior als casals lúdics i esportius que al global de la metròpoli barcelonina.

    En concret, durant les cinc setmanes de l’anàlisi es van donar 39 casos de Covid-19, dels quals nou van ser entre els monitors i 30 d’entre els 1.905 infants que van participar com a mostra. La trentena de nens i nenes va estar en contacte amb un total de 253 persones que formaven part dels seus grups estables de convivència. D’aquestes, només 12 van contraure el virus. En percentatge, suposa que un 4’7% dels contactes van contagiar-se a partir dels 30 casos inicials.

    Per filar encara més prim, el Sant Joan de Déu especifica que 22 dels 30 infants positius, un 73%, no van contagiar cap altra persona. D’entre els set restants, cinc van transmetre el virus a un contacte, un parell a dos i un únic cas a tres persones. D’aquestes dades s’extreu que la taxa bàsica de reproducció local del virus (Ro) era del 0’3 a les colònies analitzades.

    L’estudi, un dels més amplis a escala internacional per mesurar la transmissió del SARS-CoV-2 entre la canalla, no troba diferències dins del grup infantil: “Els més petits [menors de 12 anys] han mostrat la mateixa capacitat de transmissió de la malaltia que els més grans [de 13 a 17 anys]”, diu el comunicat emès pel Sant Joan de Déu.

    “Vam participar convençuts per esbrinar què pot anar bé per prevenir la Covid-19 i ha passat el que pensàvem: mantenint el protocol d’higiene, distància… els casals i esplais s’han pogut tirar endavant amb èxit”, explica Josep Mª Valls, portaveu de la Fundació Catalana de l’Esplai (Fundesplai). “Vist des de la perspectiva del mes d’abril o maig, ha anat molt bé. És la primera activitat en què els nens han socialitzat i han gaudit del seu dret després del confinament”, afegeix.

    Entorn similar a l’escolar, però no extrapolable

    “Les activitats s’han desenvolupat en un entorn similar al d’una escola, implementant mesures bàsiques de contenció de risc com el rentat de mans freqüent, grups bombolla reduïts, mascareta i activitats principalment a l’aire lliure”, diu l’informe de l’hospital que ha coordinat l’estudi. “Hem reproduït unes condicions semblants a les que ens trobarem a la tornada a l’escola”, explica Juan José García, cap de Pediatria a l’Hospital Sant Joan de Déu i coordinador de Corona Kids, la plataforma del SJD que ha realitzat l’estudi.

    L’estudi no és extrapolable a les aules: «Els casals són a l’aire lliure, on sabem que la infectivitat és 20 vegades inferior a la d’espais tancats»

    En efecte, el resultat és esperançador de cara a la tornada a l’escola: “Dona pistes per obrir-les al setembre d’una forma segura i controlada, aplicant mesures com les dels casals d’estiu”, assegura Iolanda Jordan, coordinadora d’investigació pediàtrica de Kids Corona. Amb grups bombolla, utilització de mascareta i rentats de mans freqüents “s’aconseguirà mantenir la transmissió a nivells molt baixos i garantir el funcionament normal de la majoria de les escoles”, pronostica Jordan.

    Tanmateix, els mateixos investigadors avisen que “la major part de les activitats dels casals s’han fet a l’aire lliure i amb grups petits, de forma que els resultats no són directament extrapolables en altres condicions”. Aixó ho exposa l’expert en gestió epidemiològica Àlex Arenas, qui rebaixa les esperances i assegura que «la incidència quan es va fer l’estudi era molt més baixa que l’actual» i, com els mateixos autors reconeixen, «els casals són a l’aire lliure, on sabem que la infectivitat és 20 vegades inferior a la d’espais tancats».

    A més, els signants de l’estudi reconeixen que les cinc setmanes en què han pres mostres és un període “curt”, cosa que esdevé una “limitació a l’hora d’extrapolar els resultats”. En la mateixa línia, expliquen que s’estan realitzant “seguiments clínics als contactes per tal de detectar possibles falsos negatius”.

    Sigui com sigui, la Generalitat valora positivament l’estudi. “Estem construint les evidències i l’estudi pot aportar idees per a la presa rigorosa de decisions”, ha declarat la consellera de Salut Alba Vergés, en referència als protocols per la tornada a les escoles i instituts.

    El problema: les aules, no la canalla

    Amb aquest nou estudi de la plataforma Corona Kids de l’Hospital Sant Joan de Déu creix l’evidència científica entre els experts que els infants no s’infecten més que els adults ni són focus d’infecció, tal com es va presumir en alguns moments a l’inici de la pandèmia. Un altre treball de Kids Corona va estudiar entre l’abril i el maig un total de 411 famílies, amb 724 infants, a les quals almenys un progenitor havia contret la Covid-19.

    La problemàtica no rau en cap especificitat de la canalla, que infecta igual o menys que el col·lectiu adult, sinó en les condicions de la tornada a l’escola

    Les conclusions apuntaven que “un 17,5% dels infants que han conviscut amb un pare o mare malalt de COVID-19 també ha contret el virus”, mentre que el percentatge dels adults era del 18’9%. Els investigadors van concloure que “els infants s’infecten igual que els adults quan estan exposats a una font d’infecció”. Ara bé, “la malaltia es manifesta molt més lleument”, ja que “més del 99% dels menors no mostraven símptomes o aquests eren poc importants”, diu l’informe.

    Les conclusions són compartides amb altres estudis similars, que “demostren que la Covid-19 pot provocar una càrrega important de malaltia en els nens, però confirma que les malalties greus són menys freqüents i que els ingressos hospitalaris precoços en els nens conclouen millor que en els adults” o que «és generalment una malaltia lleu en nens, inclosos els nadons» i «el resultat fatal és generalment inusual».

    Així les coses, la problemàtica no rau en cap especificitat de la canalla, que infecta igual o menys que el col·lectiu adult i requereix menys ingressos, sinó en les condicions de la tornada a l’escola. Salut i Educació han realitzat diversos anuncis de les mesures que es prendran: a mitjans d’agost van crear un protocol insuficient, a la vista de molts experts epidemiòlegs, i fa pocs dies van anunciar que la mascareta seria obligatòria a partir de secundària i mig milió de tests PCRs per a l’àmbit educatiu.

    Aquest dijous hi ha hagut una nova actualització, després que totes les comunitats autònomes de l’Estat hagin aprovat una guia comuna. Entre les novetats hi ha que la mascareta serà obligatòria per tothom a partir dels sis anys.
    Poc després, set col·lectius sindicals de professorat català han emès comunicat unitari en què exigeixen a la Generalitat una baixada de les ràtios de 10 alumnes a infantil, de 15 a primària i «tan baixa com sigui possible» a secundària i poder «garantir la presencialitat de tot l’alumnat a tots els nivells educatius».

    Un dels punts cabdals serà la ventilació de les aules, principal fet diferencial entre els casals d’estiu en què es basa l’estudi del Sant Joan de Déu i les classes d’una escola o institut. La importància és tal que un estudi prepublicat, que encara està en la darrera fase de revisió, apunta que la Covid-19 s’expandeix fins a 20 vegades més en un espai tancat que obert, segons avança The New York Times. 

  • 5 entrevistes per a reflexionar sobre la sanitat pública

    Moltes veus assenyalen que la pandèmia del coronavirus ha evidenciat les mancances del sistema de sanitat pública actual. La falta d’EPIs i el gran nombre de sanitaris contagiats han generat un crit d’alerta per salvar un sistema llastat per les retallades, que s’arrosseguen des de fa més de 10 anys.

    Recuperem cinc entrevistes que posen el focus en les mancances del sistema i en les mesures que s’haurien d’implementar per revertir aquest dèficit estructural de pressupost dedicat a la sanitat pública. Per què, com diuen alguns, la crisi pot ser una oportunitat per a replantejar el sistema.

    Miquel Vilardell: Com han afectat les retallades a la gestió de la pandèmia?

    Miquel Vilardell: “El que ens salva és la qualitat i entrega del personal sanitari”

    Fa deu anys, el Dr. Miquel Vilardell va plantar cara a les retallades. Ara ens recorda que la pandèmia del coronavirus “ha posat en relleu la importància d’invertir en la sanitat pública”.

    Marc Antoni Broggi: lliçons sobre l’acompanyament al tram final de la vida

    Marc Antoni Broggi: “De la crisi sortirem amb una evidència més gran de la necessitat d’acompanyament en el final de la vida”

    El Dr. Marc Antoni Broggi ens parla de la importància de la bioètica per abordar crisis com la del coronavirus i de les lliçons que aprendrem d’aquesta pandèmia. “La crisi ha sigut un exercici de fraternitat que ens ha demostrat que ens necessitem els uns als altres”, diu,

    Montserrat Busquets, sobre la importància de les cures i el paper de les infermeres

    Montserrat Busquets: “Curar és una tasca importantíssima, però no es pot curar sense cuidar”

    Montserrat Busquets, infermera i docent jubilada, remarca la important tasca d’acompanyament als pacients que fan els infermers i infermeres. “No només estan combatent el coronavirus, sinó que també estan ajudant a les persones a poder viure una mica millor aquesta situació”, diu

    Elena Carreras: la perspectiva de gènere en salut

    Elena Carreras: “Ara tenim l’oportunitat de repensar els hospitals i introduir una mirada de gènere”

    La cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Elena Carreras, veu en la crisi del coronavirus una oportunitat per introduir bones pràctiques en sanitat que millorin l’assistència als pacients, entre elles, la perspectiva de gènere

    Miquel Porta i la necessitat d’inversió en salut pública

    Miquel Porta: “Quan demanàvem prevenció davant les epidèmies, molts polítics miraven cap a una altra banda”

    Miquel Porta, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública, destaca la necessitat d’invertir i adoptar polítiques de salut pública que previnguin situacions com l’actual pandèmia del coronavirus. “Feia molt temps que avisàvem que el nostre sistema de salut pública és feble”, diu.

  • Àfrica supera el milió de casos de COVID-19 i s’enfronta als efectes col·laterals de la pandèmia

    En els últims mesos s’ha registrat un increment exponencial de casos al continent africà. La meitat d’aquests casos (més de 553.000) correspon a Sud-àfrica, l’epicentre de la pandèmia al continent i el cinquè país al món amb major nombre d’infectats. La segueixen molt per darrere països com Nigèria (46.140), Ghana (40 533), Algèria (34.693) i Kenya (25 837).

    En un article anterior argumentàvem amb esperança que la resiliència i l’experiència africana en la gestió d’epidèmies podria ser un bon aliat. No obstant això, l’escassetat de tests de diagnòstic i la insuficiència de recursos mèdics i de personal sanitari semblen estar minant l’èxit de la lluita d’Àfrica contra la pandèmia.

    Escassetat de tests i capacitat diagnòstica

    El nombre relativament baix de casos de coronavirus que es registraven a l’Àfrica fa uns mesos havia suscitat l’esperança que alguns països aconseguirien alliberar-se del pitjor de la pandèmia. Però, al final, només ha estat qüestió de temps.

    Ni el país més desenvolupat coneix amb certesa el nombre total de persones infectades pel SARS-CoV-2. Només coneixem l’estat dels qui s’han fet les proves. Això vol dir que el recompte dels casos confirmats depèn del nombre de tests que realitza un país. Les taxes de persones testades (per cada 1.000 persones) oscil·len entre 148 a Islàndia i 0,76 a l’Índia. A Sud-àfrica, el 3 de maig de 2020, la taxa de proves era de 4,5. Sense proves no hi ha dades.

    Si mirem el nombre de PCR per país s’observa que hi ha llocs en els quals el nombre de casos confirmats és alt en relació al nombre de tests realitzats. Això suggereix que el nombre de test és insuficient per monitoritzar de manera adequada la pandèmia.

    En aquests llocs, el nombre d’infectats reals pot ser molt superior als confirmats. Molts dels països africans es troben a dia d’avui en aquesta categoria. Per exemple, República de Congo, Nigèria, Senegal, Mali, Costa d’Ivori i Togo. El passat mes d’abril Chikwe Ihekweazu, cap del Centre de Control de Malalties (CDC) de Nigèria, va fer una crida desesperada a Twitter perquè es fessin proves diagnòstic per PCR al seu país.

    Davant d’aquest panorama, la Unió Africana va llançar el juny passat una iniciativa anomenada PACT (Partnership to Accelerate Testing in Africa) en la qual es comprometia a subministrar, en un termini de sis mesos, 90 milions de kit diagnòstics entre els països membres.

    Així i tot, potser siguin insuficients per aturar la marea de COVID-19 en un continent amb una població de 1.300 milions de persones. De fet, encara amb els recursos de la PACT, s’estima que encara faltarien 25 milions de test perquè el continent igualés la capacitat de diagnòstic de molts països europeus.

    A més de la PACT, la comunitat científica africana està tirant mà de les seves col·laboracions internacionals per poder incrementar les seves capacitats. Gràcies a això s’han muntat ja laboratoris diagnòstics a Uganda, Senegal i Ghana. No obstant això, l’OMS té dubtes sobre l’eficàcia d’aquestes proves, que no sempre s’ajusten als estàndards internacionals.

    Encara que existeix variabilitat entre els països africans, en termes globals amb prou feines la meitat de la població té accés a atenció primària, i els seus sistemes de salut funcionen a la meitat de les seves possibilitats. Entre els reptes a què s’enfronten per incrementar la seva capacitat de diagnòstic estarien la instal·lació de laboratoris de referència, l’augment de personal sanitari, i l’autoabastiment de material sanitari.

    A més, a causa de la pandèmia, la cooperació internacional s’ha vist minvada. Països com els Estats Units estan limitant l’accés a subministraments mèdics. La Unió Europea també ha instat els països membres a limitar l’exportació d’EPIS i possibles medicaments contra la COVID-19. A l’abril, John Nkengasong, director dels Centres Africans per al Control i la Prevenció de Malalties a Addis Abeba, va escriure a Nature sobre com els països africans estan sent exclosos del mercat mundial de tests de diagnòstic.

    Efectes col·laterals de la COVID-19 a l’Àfrica

    A l’impacte del confinament a l’educació, els sistemes de salut, la seguretat alimentària i l’economia, se li sumen els efectes col·laterals que la pandèmia del coronavirus està tenint en els programes de salut dirigits a altres malalties: la tuberculosi, la malària i el sida acaben cada any amb la vida de milions de persones.

    El Fons Mundial presentava les dades de la primera onada de la pandèmia que mostraven que el 85% dels programes contra el VIH havien patit interrupcions, el 78% dels de la tuberculosi i el 73% en el cas de la malària. L’OMS alerta que aquestes pertorbacions afecten sobretot a les campanyes d’aprovisionament de mosquiteres i en l’accés a antipalúdics. Els models epidemiològics pronostiquen el doble de casos de malària a l’Àfrica subsahariana en els propers anys. Això ens faria retrocedir 20 anys en la lluita contra la malaltia.

    El nostre projecte, finançat pel fons COVID-19 del CSIC i que duem a terme en col·laboració amb institucions a Burkina Faso i Guinea Equatorial, pretén donar llum a aquesta qüestió. D’una banda, contribuir a la diagnosi de la COVID-19 mitjançant la realització de test ràpids per serologia i test de PCR. Per una altra, estimar les taxes d’incidència de la malària abans i després de la pandèmia.

    Àfrica ha de ser part de la solució

    Àfrica té una dilatada experiència en la gestió d’emergències sanitàries. Hi ha una acció multilateral (Africa Joint Continental Strategy for COVID-19 Outbreak) que coordina esforços d’agències de la Unió Africana i els països membres, l’OMS i altres socis, per a la vigilància, la prevenció i el control).

    No obstant això, Àfrica necessitarà també aprovisionament de fons per pagar les vacunes i els possibles tractaments, i d’augmentar el nombre d’assajos clínics locals.

    Tot i que l’Àfrica té la major càrrega de malalties a nivell mundial, una quarta part, només representa el 2% dels assaigs clínics mundials. La comunitat clínicatrial, impulsada per l’Acadèmia Científica Africana (AAS), pretén acabar amb aquesta bretxa en la investigació clínica.

    Un pas endavant en aquest sentit és la participació de Sud-àfrica en l’assaig clínic de la vacuna d’Oxford / AstraZeneca. Però per assegurar-se l’accés a la futura vacuna, Àfrica ha de ser part integrant de la recerca clínica contra la COVID-19. No només com a mers subjectes d’investigació, sinó liderant.

    En paraules de l’escriptora, política, feminista i activista antiglobalització Aminata Traore: «Estem desbordats de potencialitats i em rebel contra la naturalesa de sistema i la seva capacitat per destruir l’esperança a l’Àfrica».

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • La poliomielitis salvatge ja és història a l’Africa

    La Comissió de Certificació de la Regió d’Àfrica, ARCC per les seves sigles en anglès, ha declarat la regió africana lliure de la poliomielitis salvatge. L’anunci arriba després que s’hagi certificat que el continent ha complert quatre anys sense cap nou cas. Els darrers es van donar a Nigèria el 2016. Des de llavors, l’organisme independent ha confirmat a l’OMS que no hi ha hagut cap més cas a aquest país ni en cap altre de la regió. L’històric assoliment suposa que cinc de les sis regions de l’OMS, que representen el 90% de la població, estan lliures de la pòlio salvatge.

    “És un moment històric per l’Àfrica. És la segona erradicació d’un virus del continent des de la verola fa 40 anys. Les futures generacions d’africans podran viure lliure de la poliomielitis salvatge», ha declarat la doctora Matshidiso Moeti, directora regional de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) al continent africà.

    Des del 1996, s’han repartit per l’Àfrica gairebé 9 bilions de vacunes contra la pòlio, evitant més d’1.8 milions de casos i salvant 180.000 vides

    Tedros Adhanom, director general de l’OMS i nascut a Eritrea, ha parlat d’un «dia de celebració i esperança». «És un gran dia pels meus germans i germanes africanes: el nostre continent és declarat lliure de pòlio. És un dels majors èxits de salut pública, demostrant que amb ciència i solidaritat podem vèncer els virus i salvar vides”, ha dit Làdanum.

    Més d’un segle de malaltia

    La pòlio és una «malaltia altament infecciosa causada per un virus que, majoritàriament, afecta canalla de menys de cinc anys», explica l’OMS. «Envaeix el sistema nerviós i pot causar una paràlisi total en qüestió d’hores”, afegeix l’organisme sanitari. Segons les seves dades, entre el 5 i el 10% de la canalla que pateix la paralització mor quan els músculs implicats en la respiració no poden respondre.

    Va començar a expandir-se pel món a inicis del segle XX, amb pulmons artificials d’acer i confinaments durant els estius com a úniques eines per a lluitar-hi, explica l’OMS. A mitjans de segle, 600.000 persones s’infectaven i quedaven paralitzades anualment. A Espanya les estimacions parlen de 2.000 morts i més de 30.000 persones amb danys al sistema nerviós. L’Associació Afectats de Síndrome de Pòlio i Post-Pòlio d’Espanya eleva la xifra a 300.000 afectats.

    «Després del pic de la Guerra Freda, els científics van cooperar i van desenvolupar dues noves vacunes. Però amb una baixa taxa de vacunació, la pòlio va continuar sent endèmica arreu d’Àfrica», explica l’organització sanitària.

    Donat que la malaltia encara no té una cura mèdica, la vacunació és l’única eina per frenar-ne l’expansió. Per això l’Assemblea Mundial de la Salut de l’OMS va iniciar el 1988 la Iniciativa d’Erradicació Global de la Pòlio, amb l’objectiu d’eliminar la malaltia a inicis del segle XXI. La fita es va aconseguir a Amèrica, el Pacífic i Europa, però a l’Àfrica la dificultat de fer arribar les vacunes a tota la població i les barreres socioeconòmiques van complicar-ne l’erradicació.

    La fi de la pòlio a l’Àfrica és un gran dia. Però no és el final de la malaltia. Encara tenim un llarg camí al davant per erradicar-la a l’Afganistan i el Pakistan

    Per això, el 1996, amb Nelson Mandela com a imatge visible, va arrencar la campanya ‘Kick Polio out of Africa‘ [‘Xutem la pòlio fora de l’Àfrica]. En aquesta data, informa l’OMS, la poliomielitis salvatge paralitzava anualment 75.000 nens i nenes.

    La situació a l’Àfrica, però, no ha estat igual a totes les regions. Alguns països, com Algèria, Senegal, Kènia o Moçambic, no han reportat cap cas durant el segle XXI. Les regions occidental i central africana, amb Estats com Nigèria, Camerun o la RD del Congo, la que ha trigat més a eradicar la malaltia.

    El 25 d’agost, després de gairebé un quart de segle de campanya, el continent ha aconseguit desempallegar-se de la pòlio salvatge. “Des del 1996, s’han repartit per l’Àfrica gairebé 9 bilions de vacunes contra la pòlio, evitant més d’1.8 milions de casos i salvant 180.000 vides”, ha resumit el director general de l’OMS, Tedros Adhanom.

    El sanitari i cap de l’OMS ha agraït la tasca de tantes persones i organitzacions que ho han fet possible: “Agraeixo i congratulo els governs, treballadors sanitaris, voluntaris, líders religiosos i tradicionals i els pares de la regió perquè han treballat junts per xutar la pòlio salvatge fora d’Àfrica”. “Sí, tot això costa diners, però al cap i a la fi, els diners gastats en eradicar la pòlio no són un cost, sinó una inversió”, ha afegit el biòleg eritreu.

    El camí que cal recórrer

    Si bé s’ha aconseguit una fita, l’OMS rebaixa l’emoció en un comunicat en què recorda que la pòlio salvatge encara es transmet a dos països de la regió mediterrània oriental: l’Afganistan i el Pakistan.

    «La fi de la pòlio a l’Àfrica és un gran dia. Però no és el final de la malaltia. Setze països encara s’enfronten a brots derivats de la vacuna i encara tenim un llarg camí al davant per eradicar-la a l’Afganistan i el Pakistan», ha dit el doctor Tedros. «Mentre la pòlio persisteixi a qualsevol lloc, és una amenaça arreu. Encara tenim molta feina a fer per enviar la pòlio als llibres d’història», ha afegit.

    En efecte, les dades i la tendència mundial és molt positiva gràcies a les campanyes de vacunació a l’Àfrica en les darreres dècades. Les dades ho certifiquen: l’any 1988 s’estima que va haver-hi 350.000 casos de poliovirus salvatge, mentre que el 2018 se’n van notificar 33. El descens del 99% en 30 anys, però, no fa abaixar la guàrdia a l’OMS, que alerta que “mentre hi hagi un sol nen infectat, tots els nens de tots els països corren el risc de contraure la poliomielitis”. Assegura que “si no s’erradica en els últims reductes, es podrien produir fins a 200.000 nou casos anuals en deu anys”.

    A banda dels brots amb transmissió a l’Afganistan i el Pakistan, l’altra problemàtica és el cVDPV, el poliovirus derivat de la vacuna. La immunització oral que ha salvat tants nens i nenes pot escampar-se per la comunitat si hi ha “àrees d’inadequat sanejament» mentre el cos de qui l’ha rebut està creant la resposta immunitària. Actualment setze Estats africans fan front a brots d’aquest tipus. L’OMS, tanmateix, assegura que “el reduït risc de patir cVDPV és significatiu per als beneficis enormes per a la salut pública associats amb la vacuna” i assegura que la transmissió es talla amb dues o tres rondes de «campanyes d’immunització d’alta qualitat».

    És per això que, per controlar tot plegat, l’OMS considera essencial mantenir el “compromís continuat amb l’enfortiment dels sistemes de salut i la immunització a la regió africana”. Alerta que «el risc ha augmentat amb les interrupcions de la vacunació a causa de la Covid-19, que han deixat les comunitats més vulnerables als brots de cVDPV2».

    En aquesta línia, la Iniciativa d’Erradicació Global de la Pòlio “crida els països i donants a mantenir-se vigilants davant totes les formes de pòlio”, perquè “fins que no s’erradiqui cada soca a tot el món, els increïbles avenços realitzats contra la poliomielitis a escala mundial estaran en risc”.

  • Atenció a les persones: entre l’aposta de l’administració i els fets de Terrassa

    https://twitter.com/naxoxan/status/1297877070110953473?ref_src=twsrc%5Etfw%7Ctwcamp%5Etweetembed%7Ctwterm%5E1298119474516824064%7Ctwgr%5E&ref_url=https%3A%2F%2Felmon.cat%2Fmonterrassa%2Fsocietat%2Fresidencia-terrassa-acomiada-treballadores-que-havien-maltractat-usuaria

    Les imatges de les suposades professionals de Terrassa son condemnables rotundament. La dignitat i la seguretat de totes les persones ateses a qualsevol recurs residencial han d’estar garantides. Atendre les persones requereix d’una formació i uns equips professionals que garanteixin les millors respostes davant la complexitat que suposen els diferents oficis que se n’ocupen.

    L’atenció a les persones en l’actualitat no sempre està sent ben valorat per les administracions. La sensació entre molts professionals és que en els darrers temps hi ha una idea que flota en l’ambient que qualsevol pot atendre les persones grans, les persones amb discapacitat o nens i nenes tutoritzades per la direcció general d’atenció a la infància.

    L’administració catalana ha flexibilitzat en els darrers anys la contractació de personal sense garantir una formació de solidesa universitària i sense garantir la mínima rotació possible amb contractes que suposin estabilitat real entre els equips professionals. En la mesura que l’administració faci un aposta real per valorar degudament els professionals d’atenció a les persones també podran tenir equips professionals més formats i que garanteixin una major qualitat en una feina tant important com és atendre les persones en els llocs on estan vivint.

    En la mesura que l’administració faci un aposta real per valorar degudament els professionals podran tenir equips més formats i que garanteixin una major qualitat

    Al sistema d’atenció a les persones hi poden haver molts perfils professionals, però fa temps que tenim la sensació que se’ns dóna qualsevol justificació per escollir el més econòmics. Espais com els de l’atenció a la infància i l’adolescència havien estat ocupats per professionals de l’educació social amb solvència contrastada fa dècades. Però les noves decisions polítiques justifiquen massa fàcilment que els nens i nenes tutoritzats per l’administració catalana no mereixen una atenció professionalitzada, amb rigor, i amb expertesa reconeguda.

    Passa el mateix amb la poca valoració que fa l’administració dels professionals que atenen persones amb discapacitat. Per l’administració, pràcticament, val qualsevol perfil perquè el model assistencial ja li és suficient al govern. Les institucions del sector de l’atenció a la diversitat funcional fa massa anys que reclamen al govern de la Generalitat poder oferir un serveis millors amb un reconeixement real dels professionals.

    Hi ha centenars d’espais residencials on viuen persones amb discapacitat que caldrien tenir el reconeixement econòmic suficient com per poder garantir equips estables i formats amb el màxim rigor possible. Perquè encara que potser no ho sembli, treballar al lloc on viuen les persones és d’una extrema complexitat que requereix de formació i experiència que només es pot garantir invertint econòmicament i tenint cura per les qüestions importants i no pas només fent inspeccions absurdes.

    Les decisions que es prenen en aquests espais son molt importants perquè tenen a veure amb la vida de les persones i amb les expectatives personals de cadascuna d’elles. I per acompanyar en aquests processos calen professionals que hagin dedicat temps a formar-se i que hagin desenvolupat competències bàsiques per entendre justament aquesta complexitat.

    Com exemple claríssim és el procés engegat per l’acreditació de personal auxiliar d’atenció a la dependència i que pot convertir totes les llars per persones amb discapacitat en espais assistencials i sense pràcticament professionals amb formacions universitàries. Això sí, l’administració tindrà una atenció a les persones més econòmica i blinda la possibilitat de millorar el reconeixement professional. O bé passarà com a moltes escoles, que es contractarà personal universitari camuflant-lo amb altres perfils i contractacions laborals.

    La crisi de la COVID19 ha deixat clar que tenim una assignatura pendent amb l’atenció a la gent gran del nostre país

    Passa el mateix amb la gent gran. També poden haver-hi molts perfils professionals, alguns amb formacions de poc temps d’inversió i que fan una tasca extraordinària. Però els equips també han de garantir rigor, professionalitat i experiència que, novament només es garanteixen valorant els professionals de l’atenció a les persones de manera clara. La crisi de la COVID19 ha deixat clar que tenim una assignatura pendent amb l’atenció a la gent gran del nostre país.

    Les administracions han de garantir aquest tipus d’espais professionals amb estabilitat laboral perquè augmenta l’autoconeixement de l’equip, la discussió estable dels conflictes ètics amb els que es troben i el disseny acurat de les formes d’acompanyament a les persones i a les decisions que aquestes prenen a la seva vida diària.

    Tenir un model assistencial d’atenció a les persones i amb poc reconeixement professional ens porta a un país que no garanteix l’acompanyament de totes les dimensions humanes de les persones més vulnerables i ens perpetua en models dels anys 70. No invertir de forma decidida en l’atenció social ens porta a una situació molt preocupant perquè les decisions que es prenen avui reduint aquesta inversió normalment perduren massa en el temps i fins i tot es perpetuen.

  • Mascareta obligatòria a secundària i “si la situació ho requereix” a primària

    Tal com estan les coses, “les raons sanitàries s’imposen a les pedagògiques”, considera el conseller d’Educació, Josep Bargalló. Per això, en contra del que s’havia dit fins ara, la mascareta serà sempre obligatòria a l’educació secundària, i ho podrà ser també a la primària en funció de com evolucioni la pandèmia a cada territori. L’objectiu segueix sent començar el curs el 14 de setembre i garantir al màxim la presencialitat. “Tenim el deure d’obrir les escoles, no tenim cap altra opció”, ha dit Bargalló, segurament en al·lusió a l’incipient moviment que demana no fer-ho si no hi ha més mesures de seguretat. Al respecte, aquest matí el conseller d’Educació i la consellera de Salut, Alba Vergés, han presentat algunes mesures noves en roda de premsa.

    A més de l’obligació de la mascareta també en els grups de convivència estable de secundària, s’han abordat les dues mesures que ahir va avançar el president de la Generalitat, Quim Torra. La primera, sobre les ràtios, el president va parlar de garantir que a primària siguin sempre inferiors a 20 alumnes (habitualment són 25). El text debatut aquest matí, però, diu que “a primària no seran superiors als 20 alumnes amb caràcter general i, a secundària es reduiran sempre que sigui possible”. Quan no ho sigui, ha afegit Bargalló, s’intentarà arbitrar altres mesures preventives. No s’ha concretat si hi hauria noves contractacions de personal docent i educatiu (a banda dels 8.258 nous professionals anunciats a mitjans de juliol), però tampoc s’ha descartat fer-ho, ja que, segons el conseller, “estem en un moment molt dinàmic, la setmana que ve estarem en millor disposició per parlar de recursos”.

    L’assoliment d’aquesta baixada de ràtios dels grups estables correspondrà a cada centre, a partir de la seva autonomia i dels recursos de que disposi. Les direccions ja han elaborat un pla d’obertura, que ha supervisat el seu inspector i que haurà d’aprovar el consell escolar del centre abans que comenci el període lectiu. Si, per exemple, s’usen especialistes com a tutors de grup o si a escoles d’una línia es decideixen crear tres grups del que habitualment serien dos grups d’edat serà quelcom que decidirà cada centre.

    Mig milió de PCR

    L’altra mesura avançada pel president va ser la realització de mig milió de proves PCR a la comunitat educativa. En aquest punt, la consellera Alba Vergés ha explicat que el criteri per determinar on es faran aquestes proves serà sempre epidemiològic i territorial, i no segons tipologia de centre, i per tant es faran indistintament que els centres siguin públics, concertats o privats. La previsió és fer 8.000 PCR diaris des del 15 de setembre al 9 d’octubre, i a partir del 12 d’octubre 20.000 diaris fins el 15 de novembre. Les proves no es faran únicament a alumnes i personal del centre, sinó que també hi entren les famílies.

    Vergés, que també ha reiterat que “no tancarem escoles en cap cas”, ha destacat la complexitat d’aquesta operativa, que estarà coordinada pel Centre d’Atenció Primària de cada zona i comptarà amb un equip mixt format per professionals de Salut i d’Educació. A més, ha dit, es farà una selecció d’entre 50 i 100 centres educatius (“escoles sentinella”, n’ha dit) per aprofundir en el coneixement i la recerca sobre el contagi i l’evolució de la pandèmia. I també s’ha compromès a subministrar les 130.000 vacunes que a causa del confinament no es van poder posar als alumnes de 6è i 1r d’ESO durant el 3r trimestre del curs passat, sense que això signifiqui endarrerir les que toquen aquest curs.

    També es recomana als centres que estableixin la forma de prendre la temperatura a tots els alumnes cada dia. La resta de mesures per tractar de minimitzar l’impacte de la Covid quan comenci el curs escolar són, si fa no fa, les que ja s’havien anat detallant abans de l’estiu i les del protocol d’actuació que es va presentar a mitjans d’agost: sortides i entrades esglaonades, al centre, al pati i al menjador, distància de seguretat, higiene de mans constant, neteja de lavabos també durant el dia, ventilació de les aules, ús prioritari dels espais a l’aire lliure, mascareta i distància de seguretat a les extraescolars, etc.

  • COVID-19: com d’eficaç ha de ser la vacuna per frenar la pandèmia?

    El món ha dipositat les seves esperances en la troballa d’una vacuna contra la COVID-19, però una vacuna per si sola seria suficient per frenar la pandèmia i permetre que la vida tornés a la normalitat?

    La resposta depèn de com de bona que acabi sent aquesta vacuna.

    En un article publicat el 15 de juliol a la revista American Journal of Preventive Medicine, es va fer servir una simulació per ordinador basada en el conjunt dels habitants d’Estats Units per a comprovar fins a quin punt hauria de ser efectiva una vacuna, quantes persones caldria vacunar, per acabar amb la pandèmia.

    Vam descobrir que l’eficàcia de la vacuna del coronavirus hauria de ser superior al 70%, i fins i tot arribar al 80%, perquè els nord-americans poguessin deixar enrere de forma segura les actuals mesures de distanciament social. En comparació, la vacuna del xarampió posseeix una eficàcia d’entre el 95% i el 98%. La de la grip, d’entre el 20% i el 60%.

    Això no vol dir que una vacuna que ofereixi menys protecció no sigui útil, sinó que certes mesures de distanciament social seguiran sent necessàries.

    Què és l’»eficàcia» d’una vacuna?

    Alguns líders polítics han afirmat que els països tornaran aviat a la normalitat, sobretot si es disposa d’una vacuna a finals d’any o al començament de 2021. Aquests terminis són molt optimistes.

    És important recordar que una vacuna és com molts altres productes: l’important no és només tenir-los, sinó també fins a quin punt són eficaços. Posem com a exemple la roba. Si vas a un sopar formal, la roba interior cobreix el teu cos només parcialment, molt menys del que requeriria la situació… Però això no vol dir que no serveixi per a res.

    De la mateixa manera, les diferents vacunes podrien oferir diferents nivells de protecció. Els científics es refereixen a això o bé com la eficàcia o bé com l’efectivitat d’una vacuna. Si a 100 persones que no han estat infectades els subministrem una vacuna i l’eficàcia és del 80%, això vol dir que, de mitjana, 80 d’ells no es contagiaran.

    La diferència entre eficàcia i efectivitat és que la primera fa referència a quan la vacuna s’aplica en condicions ben controlades, com un assaig clínic, mentre que la segona s’utilitza quan es subministra en condicions reals. El normal és que l’efectivitat d’una vacuna sigui menor que la seva eficàcia.

    Les simulacions mostren què podria passar

    En la mesura que les vacunes per al coronavirus encara estan en desenvolupament, en aquest moment hem de fixar els nostres objectius en termes d’eficàcia i saber manejar les expectatives. L’única forma de fer les dues coses de manera ètica és a través de les simulacions per ordinador.

    Per a aquest estudi, el nostre equip del projecte PHICOR de la Universitat de la Ciutat de Nova York, en col·laboració amb científics de l’Escola Nacional de Medicina Tropical de l’Escola de Medicina de Baylor (ambdues a EE. UU.), ha desenvolupat un model de simulació informàtic que reprodueix les interaccions socials del conjunt d’habitants d’Estats Units.

    Gràcies a aquest model vam ser capaços de simular diversos nivells de contagi entre aquesta població virtual i també de projectar com seria la seva expansió en diversos escenaris pandèmics. En cada un d’ells es calculaven les possibilitats que una persona infectada acabés necessitant hospitalització, requerís un respirador o morís. Tot en funció de la gravetat de les seves patologies, a l’igual que passa en el món real.

    Els experiments que es valen d’aquest model poden projectar els efectes de les diferents vacunes. I també el que podria passar si durant la durada de la pandèmia sols una fracció de la població la rebés.

    Els resultats mostren fins a quin punt les vacunes amb diferents nivells d’eficàcia tindrien incidència sobre la pandèmia. A més, aquestes conclusions també podrien usar-se per calcular l’impacte de la vacuna en aspectes com el nombre de persones que s’infectarien i els costos i resultats de les polítiques sanitàries. En aquest cas, donem per fet que només seria necessària una vacuna.

    Què caldrà per frenar la pandèmia?

    En condicions normals, tant en situació d’epidèmia com de pandèmia, i com més gent s’exposa al virus, el nombre de nous infectats diaris s’incrementa de forma estable fins que arriba a un pic i comença a baixar. Però, és clar, el temps que es pugui dilatar aquest procés depèn de com vagin evolucionant tant el propi virus com les formes de combatre’l

    Per aturar la pandèmia cal que el nombre de nous infectats baixi a zero (o al menys a un nombre molt baix) el més aviat possible. Si la pandèmia de la COVID-19 estigués començant i el percentatge de població infectada fora proper al 0%, les simulacions demostren que l’eficàcia de la vacuna hauria de ser, al menys, del 60% per aturar el coronavirus, i tota la població hauria d’estar vacunada.

    Aquest escenari probablement no sigui possible ja que, en primer lloc, hi ha un percentatge de persones que no podrien ser vacunades per edat o per problemes de salut. I en segon lloc, moltes persones es negarien a que se’ls administrés la vacuna.

    Si només es vacunés el 75% de la població, l’eficàcia de la vacuna hauria de rondar el 70%. I si només es subministrés la vacuna al 60%, el llindar d’eficàcia hauria de ser encara més gran, al voltant del 80%. La clau està en assegurar-se que es frena la cadena de contagi de virus. Aquestes xifres parteixen de la premissa que cada persona infectada contagia una mitjana de 2,5 persones més. Així, si el virus es tornés més contagiós, la vacuna hauria de ser al seu torn més eficient.

    Ara bé, com més duri la pandèmia, menys marge hi haurà per reduir la seva incidència pel que fa al seu nivell màxim. És com quan puges a una muntanya, que ja parteixes d’una determinada alçada. A més, és més difícil acabar amb una pandèmia quan hi ha un nombre creixent de persones que poden contagiar.

    Així, quan al voltant del 5% de la població ja està infectat pel virus, el millor que es pot arribar a fer és reduir la incidència del virus al voltant d’un 85% respecte al seu nivell pic. La diferència entre un 0% i un 5% d’infectats implica milions de contagis. Fins aquest moment hi ha constància: al voltant de l’1% de la població dels Estats Units està infectada, encara que hi ha fonts governamentals que creuen que el percentatge real és molt més alt.

    El percentatge de gent que es vacuni serà clau

    Amb tot això en ment, una vacuna amb una eficàcia tan baixa com el 60% podria servir per frenar la pandèmia i permetre que la societat tornés a la normalitat. No obstant, perquè això fos així la majoria de la població mundial, si no tota, hauria d’estar vacunada.

    Això sembla poc probable si tenim en compte les enquestes que indiquen que només tres quartes parts dels nord-americans acceptarien rebre una vacuna contra el coronavirus en cas que els asseguressin que aquesta fos segura.

    Amb menys persones protegides, la vacuna hauria de tenir una eficàcia del 80% per poder aturar la pandèmia per si sola, és a dir, eliminant per complet les mesures de distanciament social. Aquesta dada podria servir com a referència per fixar un objectiu de cara al desenvolupament de les diferents vacunes contra el coronavirus.

    De nou, això no vol dir que una vacuna amb una eficàcia més baixa hauria de considerar-se inútil. Només significaria que les mesures de distanciament social i l’obligació de portar mascareta continuarien fins que la pandèmia fora remetent de forma natural o fins que aparegués una vacuna prou bona.

     

    Bruce Y. Lee, Professor of Health Policy and Management, City University of New York

    Aquest article va ser publicato originalment a The Conversation. Llegeixi l’original.

  • Sobreviure a les residències (2): Treballadores en alerta permanent

    Rosa Elvira Valdés i Rosario Paucas són auxiliars i porten més de 15 anys treballant a la residència Bertran i Oriola de la Barceloneta. Janina Gómez i Carmen Fernández són infermeres des de fa dos anys en aquest mateix centre. Les quatre van estar de baixa entre 40 i 100 dies. Tres per donar positiu en Covid i una, Rosario, per atacs d’ansietat, a més que va tenir símptomes lleus de coronavirus, però no va arribar a fer-se la prova PCR. Dels 75 treballadors d’aquest geriàtric, 40 van caure malalts.

    Les quatre coincideixen que des de la direcció de la residència, els missatges que els transmetien eren dantescos: des de no posar-se mascareta perquè espantaven la gent gran, fins a no avisar l’ambulatori si els residents emmalaltien. Per això, els va alleujar, però no els va estranyar, que la Generalitat intervingués la residència per il·legalitats per part de l’empresa Eulen.

    Les primeres alarmes van saltar a finals de febrer, quan a l’àrea de dermatologia del Centre d’Atenció Primària (CAP) de la Barceloneta van detectar un positiu per Covid. “Van avisar la residència que calia anar amb compte amb un usuari que, per desgràcia, després va morir. Calia aïllar aquesta persona 15 dies, però al desè, la directora va decidir que sortís a les zones comunes i no es va completar la quarantena. Nosaltres, com sanitaris, ja ens preocupem i exigim EPI, però van passar del personal”, critica la Rosa. A mitjans de març, només comptaven amb guants i, ni tan sols hi havia gel higienitzant a la residència. “Direcció deia que no calia, que en aquesta residència no hi havia casos, i era públic que a Madrid estava morint gent”.

    Els missatges que els transmetien eren dantescos: des de no posar-se mascareta perquè espantaven la gent gran, fins a no avisar l’ambulatori si els residents emmalaltien

    En el relat dels fets, Rosa destaca que el 20 de març va morir una dona “suposadament” per pneumònia. “Com que no li van fer la prova, no sabem si era Covid. Ja havíem avisat, ‘aquesta senyora té mocs, té tos, no menja’. I ens deien ‘La teva funció és atendre-la i ja està”. El 28 de març, diversos avis van començar a tenir símptomes i, finalment, aquella nit ens van lliurar les mascaretes FFP2, una bata verda de quiròfan i unes ulleres de protecció”.

    “Van decidir traslladar els malalts a les instal·lacions de centre de dia, ja que estaven desocupades, però amb tan mala fortuna que van posar els usuaris en uns llits que no estaven articulats. Què passa? Que a l’ésser residència, no tenim oxigen. Només hi ha un compensador que dóna molt poquet oxigen, i aquells usuaris en necessitaven més”. La Rosa va veure la directora moure’s per l’ascensor d’una planta a una altra amb el mateix EPI que portava al centre de dia, que era on hi havia les persones amb febre alta: “Va ser un desastre”. “El diumenge 29 de març jo ja me’n vaig anar amb unes dècimes de febre. Aquí va començar la gent a emmalaltir. La directora va tenir coneixement que el 20 de març dos treballadors es van encomanar, però no ho va comunicar ni va aplicar el protocol. Això va ser un desastre que va arribar on va arribar: mitja plantilla malalta i un terç dels usuaris morts”.

    Afirmen que hi va haver molta frustració i que no han tornat a treballar igual; responsabilitzen l’anterior directora, María José Rodríguez. “Actuava amb supèrbia i amb ineptitud, perquè per sentit comú ja havia d’haver pres mesures, amb la que estava caient. Va ser totalment una irresponsabilitat”, assenyala la Rosa, mentre la resta assenteix a les seves paraules.

    La Rosa vivia a casa del seu germà amb la família d’aquest, la seva esposa i tres fills menors, de manera que quan li van diagnosticar la Covid va decidir mudar-se al pis d’una amiga, coneixedora de la situació. No sent temor per acudir al seu lloc de treball, però de moment no tornarà amb el seu germà. La Rosario viu amb el seu marit i dos fills menors i segueix el mateix protocol com si hi hagués algú infectat, encara que és impossible no tocar els nadons. La Janina va passar les quarantenes (va donar dues vegades positiu) a casa amb el seu germà malalt d’esquizofrènia, que va donar negatiu en totes les proves.

    La Carmen viu sola i no té la càrrega afegida de poder contagiar algú al seu domicili particular, però va sentir, com les seves companyes, la “frustració” i la “impotència”. Un dia abans d’agafar la baixa, el crític 28 de març, va ser ella qui, desobeint les ordres de direcció, va telefonar al CAP i va informar que hi havia diversos pacients amb febre i amb falta d’aire: “La directora no volia trucar al 061, fins i tot em tallaven el telèfon, vaig haver d’aprofitar un descuit d’ella per trucar al CAP. Van enviar a una doctora amb EPI i va ser llavors quan van aïllar i ja es va saber tot”. Les quatre tenen una qüestió sense resoldre: “Què es podria haver fet?”. Els estranyava la postura de la direcció, però alhora escoltaven notícies que estava succeint el mateix en altres geriàtrics i que era una pandèmia sense precedents per a la qual no hi havia vacuna.

    La directora no volia trucar al 061, fins i tot em tallaven el telèfon, vaig haver d’aprofitar un descuit d’ella per trucar al CAP

    Al reincorporar-se a la feina, han sentit el “buit” i la “fredor”: “És que van morir moltíssimes persones”. Assegudes en una terrassa de la Barceloneta, recorden residents que ja no hi són, com una senyora molt apreciada que portava anys amb elles i que té una filla molt activa i coneguda al barri, que tot i que oblidava algunes coses, recordava el nom d’elles i reconeixia la seva veu. O un senyor mut molt atent i molt seguidor del Barça que col·laborava en les activitats de centre, sobretot per Nadal, per adornar l’arbre. Esmenten els noms d’uns i altres, i el seu tracte amable. “Et dius, ‘però, per què? Si no hauria d’haver mort… ‘però aquesta malaltia ha vingut a matar”.

    Com afiliades al sindicat co.bas, donen suport a la demanda de reconèixer el contagi per coronavirus com malaltia laboral amb l’objectiu de tenir més drets en cas de complicacions, i és que entre les seqüeles de la Covid, afirmen tenir caigudes de pèl, taquicàrdies, cansament extrem, falta de respiració i dolors d’esquena. A Bertran i Oriola, ara hi ha més material sanitari i més protecció, però davant els temuts rebrots, remarquen que no cal abaixar la guàrdia i que tots els empleats estan més alerta i més vigilants. “Esperem que la Generalitat no li tregui l’ull a les residències, perquè a la que es descuidin, les empreses són empreses”, subratlla la Rosa.

    D’esquerra a dreta: Rosa Elvira Valdés, Carmen Fernández, Janina Gómez i Rosario Paucas | Pol Rius

    “Ens van dir que no havíem de donar informació a cap familiar”

    Joan Carles Callau és gerocultor i responsable de planta a la residència municipal Fort Pienc, al barri barceloní del mateix nom, des de 2008. Ha patit la falta de màscares, amb l’excusa de no crear alarma o malestar entre els residents, i d’EPI, que va provocar un degoteig de contagis. A principis d’abril, els treballadors van començar a rebre màscares quirúrgiques per a diversos dies, després una per cada jornada laboral i, quan va començar a haver-hi positius en la residència, els van donar una bata per setmana i una FP3 per tot el mes.

    En aquest geriàtric de 137 places, sense comptar el centre de dia, repartides en cinc plantes, van morir 25 persones, de les quals 20 estan confirmades com mort per coronavirus, mentre que a la resta no li van fer les proves. Dels 101 treballadors de Fort Pienc, gairebé la meitat van emmalaltir, entre ells, Joan Carles, que va arribar a estar hospitalitzat de gravetat amb problemes respiratoris i va estar prop de dos mesos de baixa.

    De la seva visió sobre el tracte als avis, destaca: “No permetien enviar als hospitals i molts familiars no han pogut veure els seus morts. Dels que han sobreviscut, anímicament han perdut bastant perquè calia tenir-los tancats. Al principi, l’empresa no sabia com manejar aquests casos i ara segueix havent rotació de personal”. Sacyr Social és la gestora d’aquest equipament i, en l’actualitat, destina la cinquena planta a persones amb Covid o amb símptomes.

    Sobre les queixes de familiars per desinformació, el gerocultor confessa que “ens van dir que no havíem de donar informació a cap familiar i, què si s’assabentaven que ho fèiem, prendrien mesures, però alguns companys sí que han parlat amb familiars perquè trucaven per preguntar com estaven”.

    Janina Gómez (esq) i Rosario Paucas (dta) | Pol Rius

    “Vestíem amb bosses d’escombraries perquè no teníem res”

    En altres residències tampoc està ben vist donar informació a l’exterior. Una sanitària d’un geriàtric de la comarca lleidatana de Segrià, que prefereix romandre en l’anonimat, explica que al principi no tenien ni mascaretes ni EPI. Les treballadores i els familiars dels usuaris van comprar les màscares i, davant la falta d’equips adequats, van tirar de creativitat i supervivència: “vestíem amb bosses d’escombraries perquè no teníem res”.

    En aquest centre, equipat per a més de 40 places, es van encomanar una dotzena d’avis, dels quals al menys un no ho va superar. “Crec que hem tingut força sort perquè aquí hi ha infermeres suficients, no tenim un excés de residents i l’atenció mèdica ha funcionat. A mi, el que em va cridar l’atenció, va ser el desemparament per part de l’Administració, el ‘vigileu, però no sabem com ho heu de fer’; ‘aïlleu-los, però no sabem de quina manera’. Això sí em va afectar”, explica.

    Em va cridar l’atenció el desemparament per part de l’Administració: ‘vigileu, però no sabem com ho heu de fer’; ‘aïlleu-los, però no sabem de quina manera’

    El fet de portar material de casa i d’enviar les persones amb símptomes a l’hospital va ajudar a descongestionar la residència. “Al principi, va ser bastant desastrós. Després, la Conselleria de Salut va començar a enviar material, els malalts van anar evolucionant bé i van tornar aviat. Tenim sales diferenciades, espai a l’aire lliure, hem pogut treballar bé, ha funcionat i no hem tingut cap rebrot de moment”, recalca des d’un dels punts calents de Catalunya.

    Segons aquesta sanitària, el preocupant és l’atenció a les persones amb demència. “No entenien què estava passant. Explicar i moure’ls d’un lloc a un altre va ser molt complicat. Van tornar a rebre visites de la família i van tornar a estar tancats. Què podem fer? Tenim gent que vol sortir al carrer, que vol fer una passejada i que et pregunta per què no vénen a veure’ls seus familiars. Altres sí que són conscients del que està passant i es consolen dient que caldrà tenir paciència”.

    Per això, considera imprescindibles les trucades i videotrucades. “Ho hem cuidat moltíssim. Les famílies han pogut parlar amb ells i veure com estan. Els mitjans tècnics han ajudat molt, si no, hauria estat pitjor. I la gent, quan et veu pel carrer, ho agraeix”. Per a ella, el millor d’aquest període ha estat veure tornar les persones de l’hospital: “Això ha estat gratificant”.

    Rosa Elvira Valdés | Pol Rius

    “Exigim més inversió en residències”

    Marea de Residències és una plataforma que reuneix treballadors i familiars per reclamar uns serveis públics, universals i de qualitat. Eduardo Calderón, membre d’aquesta agrupació, destaca que “el problema principal a les residències és que, anteriorment, ja hi havia manca de personal i mitjans”. “El 2019 ja dèiem que si hi havia un virus no hi hauria mascaretes, i el virus ha fet evident el que havíem anunciat. No hi ha ni una comunitat autònoma que s’hagi salvat”.

    Per a Calderón, el sector de la dependència ha estat “un negoci per a les constructores” i, si s’haguessin potenciat més les cures a casa, la situació hagués estat menys greu. Considera que habilitar l’habitatge perquè un familiar estigui a casa, “no interessa, no dóna beneficis” però donada la situació actual “com has de confinar algú en una residència a la que acaben de morir la meitat d’usuaris i no hi ha personal ni mitjans?”.

    Segons dades acumulades de les comunitats autònomes, més de 19.600 ancians han mort per Covid o amb símptomes a residències a Espanya, el que representa prop de el 70 per cent del total de les més de 28.000 morts comptabilitzades pel Ministeri de Sanitat. Segons l’opinió de Calderón, tot i les xifres, a les residències continua havent deficiències en el manteniment d’aparells, com grues per aixecar a la gent gran, se segueix estalviant en menjar i no compten amb la plantilla necessària. La pressió de familiars i treballadors a l’Administració per dignificar els geriàtrics contínua: “Exigim més inversió en residències públiques”.