Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Experts en salut pública i epidemiologia demanen una avaluació independent i externa de la gestió de la crisi de la COVID-19 a Espanya

    La crítica situació sanitària actual que viu Espanya en relació a la COVID-19 ha portat a un grup de científics a publicar a The Lancet una carta en la que es pregunten com és possible que Espanya es trobi en aquesta situació. Malgrat que les dades són encara confuses, hores d’ara hi ha més de 300.000 casos, més de 28.000 morts confirmats i al voltant de 44.000 morts en excés en un població de 47 milions d’habitants. Certament, un país que es vanta de tenir un dels sistemes de salut més eficaços del món no pot ser que es trobi entre els països més afectats per la pandèmia, tant en nombre d’infectats com de morts per cada 100.000 habitants.

    En la carta, signada per vint reputats investigadors espanyols (Alberto García-Basteiro; Carlos Alvarez-Dardet; Alex Arenas; Rafael Bengoa; Carme Borrell; Margarita Del Val; Manuel Franco; Montse Gea-Sánchez; Juan Jesús Gestal Otero; Beatriz González López Valcárcel; Ildefonso Hernández; Joan Carles March; José M Martin-Moreno; Clara Menéndez; Sergio Minué; Carles Muntaner; Miquel Porta; Daniel Prieto-Alhambra; Carmen Vives-Cases; i Helena Legido- Quigley) es reclama una avaluació exhaustiva, independent i imparcial dels sistemes d’atenció sanitària i social, identificant el punts dèbils i els punts forts i les lliçons apreses. L’auditoria que es reclama, que haurien de dur a terme un grup d’experts internacionals i nacionals, s’hauria de centrar en les actuacions dutes a terme pel govern central i els governs de les disset comunitats autònomes i hauria d’incloure tres àrees essencials: governança i presa de decisions, assessorament científic i tècnic i la capacitat operativa.

    En la carta, els experts consideren com a possibles explicacions de la crítica situació sanitària, la manca de preparació per a la pandèmia (és a dir, uns sistemes de vigilància deficients, una escassa capacitat per realitzar proves de PCR i un gran escassetat d’equip de protecció personal i de cures crítiques), reacció tardana de les autoritats centrals i regionals, processos d’adopció de decisions lents, alts nivells de mobilitat i migració de la població, mala coordinació entre les autoritats centrals i regionals, escassa dependència de l’assessorament científic, envelliment de la població, grups vulnerables que pateixen desigualtats sanitàries i socials i falta de preparació en les residències de gent gran. Tots aquests problemes es van veure exacerbats, al seu parer, pels efectes d’una dècada d’austeritat que havia esgotat el personal sanitari i reduït la capacitat de la salut pública i del sistema de salut.

  • Els experts reclamen reforçar amb urgència el sistema sanitari davant els rebrots i l’amenaça de col·lapse a la tardor: «Cal fer-ho ja»

    L’advertència no ha decaigut des de l’inici de la desescalada: reforçar el sistema sanitari és indispensable per controlar el coronavirus. L’augment de contagis aquestes setmanes ha posat en el punt de mira la desigualtat entre comunitats a l’hora de detectar i rastrejar casos amb eficàcia i, a el mateix temps, presagia el que pot arribar a passar. No hi ha certesa de com es comportarà el coronavirus a la tardor i, de fet, la tardor no ha arribat i els casos ja es multipliquen, però és previsible que llavors convisqui amb altres virus respiratoris, com el de la grip, amb símptomes similars. Encara que potser aquest any la incidència sigui menor degut precisament a la normalització de les màscares o la distància, la suma de patologies incrementarà la càrrega sanitària. Amb la tornada a l’activitat, el retorn a les aules, la possible reducció del teletreball, una major permanència en espais tancats i sense ventilar… veus expertes demanen prendre nota dels rebrots actuals i preparar el sistema perquè pugui anticipar-se a aquest escenari.

    «No només no s’ha d’abaixar la guàrdia, sinó que cal pujar-la més», il·lustra l’exdirector d’Acció Sanitària en Situacions de Crisi de l’OMS i professor de l’Escola Andalusa de Salut Pública, Daniel López-Acuña. «Ningú té una bola de vidre, però davant l’amenaça, és el moment de reforçar el sistema forma molt determinant: el rastreig, la detecció, la capacitat de fer PCR i molt enormement l’Atenció Primària. Cal fer-ho ja perquè és l’única cosa que ens permetrà intervenir a temps», esgrimeix l’especialista. L’èmfasi en els centres de salut respon a la situació amb la qual, en general, s’ha afrontat la crisi sanitària des de l’Atenció Primària. Encara no ha vist corregida la infradotació de recursos dels últims anys, però és clau perquè tot l’engranatge funcioni i ara afegeix a les seves tasques habituals els casos de COVID-19.

    Una càrrega que s’incrementarà a partir de la tardor, quan comença la temporada d’expansió d’altres virus respiratoris que s’espera que se solapin amb el coronavirus: el de la grip, el virus sincitial respiratori, els rhinovirus… Això farà escalar el nombre de sospitosos que van a centres de salut i als hospitals i als quals se’ls haurà de fer proves. «Tenen símptomes semblants i només per la clínica no podrem distingir», explica Pedro Gullón, de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE). Per això, la «pressió» se centrarà sobretot en Atenció Primària i en els laboratoris. «Jo crec que el que està passant aquest estiu evidencia que cal donar-li una volta de rosca més als reforços. Algunes comunitats estan reaccionant millor que altres, però, per exemple, a Catalunya o Madrid l’AP està molt debilitada».

    Coincideix Andrea Burón, vicepresidenta de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS) i portaveu de la SEE, que apunta a la necessitat que el sistema «sigui àgil en la detecció, la recepció de sospitosos, la realització de proves PCR i la notificació de resultats», un aspecte en el qual «s’han fet més avenços en unes regions que en altres». També Fernado Rodríguez Artalejo, director de el Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública a la Universitat Autònoma, apunta en la mateixa direcció i confia que les dificultats actuals «serveixin per prendre nota per a la tardor», tant pel reforç de l’Atenció Primària, com per un millor rastreig de contactes en casos de positius, i més disciplina social.

    Fins ara, en alguns territoris el sistema ha mostrat debilitats. Sanitaris de centres de salut de Madrid, Barcelona, ​​València, Castella i Lleó o Múrcia admetien que afrontaven els rebrots sense els reforços necessaris i els mecanismes de rastreig s’han mostrat deficients a Catalunya, on la mateixa Generalitat va reconèixer que havia fallat en el control del brot de Lleida. Després de les queixes de sindicats i sanitaris, Madrid ha assumit que ha de contractar a contrarellotge a més rastrejadors, però el seu sistema està sota sospita; tampoc a la Comunitat Valenciana o a Galícia el nombre de rastrejadors arriba al compromès, i davant l’augment de casos a Navarra, el Servei Navarrès de Salut s’ha vist obligat a fer contractacions. Exemples que, per a Ildefonso Hernández, catedràtic de Salut Pública i exdirector general de Salut Pública del Ministeri (2009-2011), posen de manifest la urgència «immediata» que els sistemes «s’engrassin més» perquè «en algunes comunitats no estan funcionant de manera adequada».

    Minimitzar l’impacte de la grip

    En aquest context, els especialistes temen l’arribada d’altres virus respiratoris, i especialment de la grip. El risc és que incrementi «la certa saturació que ja es dóna cada any de sistema», assenyala Gullón, fins col·lapsar. Així ho reconeix Sanitat en el pla per acabar amb els rebrots aprovat fa unes setmanes amb les comunitats, en què apunta que es tracta d’un gran problema de salut pública que «sol provocar pressió en el sistema assistencial». Davant «l’eventual coincidència d’ambdues epidèmies sense tractament específic altament efectiu», el Ministeri s’ha marcat com a «prioritat» minimitzar l’impacte de la grip aquesta tardor i hivern, mitjançant la qual «es pot prevenir també la sobrecàrrega del sistema assistencial». L’objectiu és incrementar les taxes de vacunació, sobretot en gent gran, persones de risc o personal sociosanitari, motiu pel qual s’ha adquirit una compra extraordinària de vacunes.

    Des del Consell General de Col·legis Oficials de Metges coincideixen i aposten perquè la campanya de vacunació s’estengui, mantenint la seva voluntarietat, i s’anticipi en el temps perquè «donades les importants càrregues de treball que es produiran en Atenció Primària, Serveis de urgències i Atenció Hospitalària, és essencial minimitzar l’impacte», esgrimeix en un recent informe elaborat per la Comissió Assessora Covid-19-OMC. A més, també als serveis de Salut Pública, en els quals recau la vigilància del coronavirus, se’ls sumarà el seguiment de la grip, que es realitza a través de la Xarxa Nacional de Vigilància Epidemiològica, en la qual la informació és subministrada per les comunitats autònomes.

    L’OMS ja ha alertat sobre aquest «desafiament per als sistemes de salut sobrecarregats, que hauran de fer front a la doble càrrega d’una pandèmia de coronavirus i a un pic d’altres malalties respiratòries», ha manifestat la directora de l’Organització Panamericana de la Salut (OPS), Carissa F. Etienn, poc abans de l’inici de l’hivern a l’hemisferi sud. Etienn va advertir que en climes freds i a mesura que «més persones es reuneixen en espais tancats», més possibilitats hi ha que «s’alimentin aquestes infeccions».

    En el context espanyol, però, hi ha alguna cosa que jugarà a favor de la pretesa reducció al màxim d’aquests quadres la pròxima tardor-hivern: el manteniment de les mesures d’higiene, la distància física i la mascareta faran que «previsiblement s’observi globalment una disminució d’altres malalties perquè les mesures que estem prenent no només prevenen la COVID-19, sinó també moltes altres infeccions», opina Burón. Coincideix el Consell General de Col·legis de Metges, que «en sentit positiu» destaca que amb els patrons amb els que actuem a la ‘nova normalitat’ «és esperable una disminució paral·lela de la transmissió d’altres patologies infectocontagioses amb transmissió per contacte». A més, «és cert» que els espais tancats i sense ventilació poden afavorir la transmissió dels virus, però «si dins l’espai hi ha menys persones a causa de la limitació dels aforaments, la transmissió que esperem que sigui menor».

    Plans i coordinació

    Tot i això, coincideixen els experts, els quadres sospitosos seran més i «pot ser que la taxa de positivitat del coronavirus no pugi, però sí ho farà la càrrega de treball», diu Hernández, també portaveu de SESPAS. L’especialista apunta que el reforç de la campanya de vacunació de la grip és «una pota més», però apressa que de cara a la tardor «hi hagi ja protocols establerts» en què es prevegin aquestes qüestions «i s’abordin les formes de diagnòstic dels quadres respiratoris perquè els laboratoris tinguin la capacitat requerida perquè és probable que calgui prendre decisions sobre la marxa quan vinguin aquests quadres». En aquest sentit, és urgent que «els esforços ara estiguin posats en planificar de forma immediata el que pot arribar: «Ja hem vist les conseqüències de no avançar-nos al virus. Hem de localitzar àrees de possible transmissió, organitzar la tornada a les escoles i universitats o als àmbits laborals, treballs que tornaran a ser presencials… Tot això requereix d’un sistema de coordinació que ha de ser estricte».

    Aquesta mateixa organització, demanda Burón, ha d’amarar el sistema sanitari, perquè «no és només una qüestió de recursos humans, que també, sinó que s’estableixin els canals d’informació àgils que estiguin operatius i siguin eficaços». Precisament la coordinació entre Salut Pública i Atenció Primària és un dels reptes del sistema de rastreig i una de les seves peces «imprescindibles» que, en alguns llocs, s’enfronta a debilitats: «Ni ells poden veure el que fem ni nosaltres veure quin és el resultat del seu rastreig; falta comunicació «, deia un professional d’un centre de salut de Madrid.

    Amb tot, l’epidemiòloga es mostra optimista i assenyala que «la situació de base ha canviat»: sabem més del virus que al febrer i el sistema compta amb capacitats sanitàries que no tenia llavors, de manera que si la població manté les mesures i el sistema «treballa» per identificar i aïllar els casos de forma precoç, «és previsible que no hi hagi un augment desmesurat de la transmissió a la tardor».

    El que sí és una incògnita és com es comportarà el virus llavors. Enmig del debat actual sobre si l’augment de casos que estem veient ara és o no una segona onada del coronavirus, els dubtes continuen sobre si hi haurà variabilitat estacional i incrementarà la seva virulència amb l’arribada del red. És l’escenari «més complex per al qual hem d’estar preparats», remarca López-Acuña, però que «encara no sabem si arribarà». No obstant això, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ja ha advertit que probablement no sigui estacional i, de fet, els fets demostren que tant en temperatures fredes com caloroses, el coronavirus pot arribar a tenir incidències molt altes.

    Aquest és un article publicat originalment a eldiario.es

  • «Amb la pandèmia hem vist el col·lapse d’un sistema sanitari que ja estava desmantellat i afeblit»

    Malgrat no formar part del col·lectiu dels sanitaris, Laia Estrada i Xavier Milian fa anys que participen activament en col·lectius de defensa de la sanitat pública. Actualment formen part del Grup de Treball Nacional sobre la Sanitat de la CUP i, recentment, han publicat Sortim de l’UCI. Proposta per una sanitat pública, editat per Tigre de Paper. El llibre fa una diagnosi del sistema sanitari català i dels motius que han provocat el seu col·lapse durant la crisi del coronavirus. Els autors defensen un sistema de salut català totalment públic per evitar que es torni a repetir el col·lapse.

    Quin és, en la vostra opinió, l’estat actual del sistema de sanitat pública català?

    Xavier Milian: El que ha passat ara no és res nou, si s’ha produït un col·lapse de la sanitat pública és perquè fa dècades que hi ha un desmantellament progressiu del sistema. Que en el moment originari, que és el que nosaltres li diem el ‘pecat original’, s’escollís un model publicoprivat és el motiu pel qual ha anat degenerant tan al llarg d’aquesta dècada. D’aquesta forma, és com està muntat tot el sistema de finançament d’aquest model el que ha provocat el col·lapse. El que plantegem és que, més enllà de la COVID-19 i de les retallades, aquí hi ha un pecat original que genera aquest model i que té unes conseqüències molt dures en les tres potes del sistema. Pel que fa a l’administració, es crea un espoli de diners públics i malversació. Des del punt de vista dels professionals, veiem que el personal té unes condicions laborals o unes altres depenent d’on treballin, quan tots participen en un mateix sistema i fan una mateixa tasca. I pel que fa als usuaris, veiem un sistema sanitari classista en el qual si vas amb la targeta CatSalut, tens un temps d’espera per una operació d’un any o dos però, en canvi, en aquest mateix centre vas amb la targeta d’una mútua i en dos mesos ho tens resol. Per tant, el que plantegem és que amb els diners públics estem fomentant un sistema sanitari en el qual es generen privilegis cap a una minoria de la població.

    Que implica la privatització d’alguns serveis, com el de les ambulàncies o el de la neteja?

    L: El llibre el titulem ‘Sortim de l’UCI’, en el sentit que estem avançant cap a un procés de privatització encobert a passes agegantades, des d’un model que ja és de cohabitació publicoprivada. Cada vegada s’estan externalitzant més serveis i, de fet, la fallida ‘Llei Aragonès’ el que feia era obrir la porta a més externalitzacions. Vam veure en plena pandèmia com les ambulàncies també patien tot el que era la manca de previsió per fer front a la COVID-19, faltaven EPIs, capacitat de desinfecció… El que veiem en tots aquests serveis auxiliars que estan externalitzats és que s’incrementa la precarització de les condicions laborals dels professionals i, alhora, hi ha una manca de control pel que fa a la gestió de recursos públics en aquests serveis auxiliars. Això també té conseqüències pels usuaris, perquè com pitjors són les condicions laborals, pitjor és la qualitat del servei. En definitiva, nosaltres fem una proposta per tal d’avançar cap a la construcció d’un model totalment públic pel que fa a la titularitat, gestió i aprovisionament, que inclogui tots aquests serveis que són ara mateix auxiliars. I, anant un pas més enllà, que inclogui també aquells serveis que ara estan exclosos de la cartera pública, com l’atenció bucodental, l’oftalmologia, la salut mental -gran part de la qual està externalitzada-, els sociosanitaris, les residències… per tal de poder pal·liar totes les conseqüències negatives que comporta aquest model publicoprivat.

    Aquest model publicoprivat afavoreix la corrupció?

    X: A partir dels anys noranta s’implanta la nova gestió pública i es comencen a gestionar els hospitals i els centres d’atenció primària com si fossin empreses, i això vol dir que per fer les contractacions no es segueix cap mena de concurs. D’aquesta manera, tenim casos com el Cas Innova o la fallida d’un munt de centres hospitalaris. El que diem és que si a l’administració pública, on hi ha uns concursos i uns protocols, de tant en tant també apareixen casos de corrupció, si nosaltres gestionem el 70% del pressupost sanitari a través de fundacions i empreses externes és evident que aquest model propicia la corrupció. Això pel que fa a la corrupció il·legal. Però després hi ha tot el tema de portes giratòries o els sous abismals que reben els directius d’alguns centres hospitalaris.

    La pandèmia de quina manera ha empitjorat la situació? Hi ha hagut una major precarització del sector sanitari?

    L: Amb la pandèmia hem vist el col·lapse d’una sanitat que prèviament ja havia estat desmantellada i afeblida. No només a partir de les retallades, que van ser l’estocada i s’inicien en l’últim any del tripartit -suposadament d’esquerres-, amb una davallada dràstica del pressupost executat. Més enllà d’això, el que hem vist amb la pandèmia és el col·lapse d’una sanitat que, des de l’inici del model, ja està pensada per atacar la part pública i minvar-la per tal d’afavorir que la part que és gestionada per uns tercers, per uns altres prestadors, cada vegada tingui més força. La gestió de la pandèmia la fem tenint en compte que hi ha una negligència per part de les forces polítiques, tan pel que fa al govern espanyol quan centralitza les competències com pel que fa a la Generalitat, i amb un sistema sanitari que està totalment afeblit, que no s’ha recuperat de les últimes retallades. Hospitals que encara tenen plantes senceres tancades i amb un personal que s’ha vist perjudicat arran de les retallades, són elements que juguen en contra per poder fer front a aquesta pandèmia.

    El resultat és el que hem vist: una vulneració salvatge dels drets dels professionals que treballen en la sanitat, independentment de la funció que desenvolupen. Tot el personal d’hospitals, dels centres d’atenció primària i dels sociosanitaris ha vist vulnerats els seus drets més elementals. Han hagut de treballar de manera totalment desprotegida, amb canvis de protocols constants… la premsa internacional ha qualificat el nostre personal com a ‘kamikaze’ i no s’han depurat responsabilitats. I això no només ha estat un greuge cap al conjunt d’aquests professionals, sinó una temeritat pel que fa a la població, en general, perquè si no tenim ben protegit qui està a primera línia també s’està perjudicant i posant en perill la resta de la població. Aquesta ha estat la gestió de la pandèmia. I amb uns aplaudiments que permetien mostrar l’empatia cap aquell personal però alhora tenien un component molt pervers d’estar donant-li un missatge a totes aquestes persones de ‘vosaltres heu d’aguantar sigui com sigui’. Ja veurem què passarà quan al setembre aquests rebrots que estem veient s’aguditzin molt més, ja veurem si el personal, veient que no s’han depurat responsabilitats, aguanta com ha aguantat fins ara.

    X: Un cop més també hem vist el que passa sempre. En el moment de la pandèmia, els hospitals públics i concertats estaven col·lapsats i mentrestant els privats estaven fent proves PCR a qui tingués diners per pagar-les i els mateixos professionals havien d’anar-se’n cap a casa perquè tenien símptomes, però no sabien si tenien la malaltia o no. Per tant, quan hi ha beneficis el sector privat s’hi llança de cap, però quan hi ha situacions com la pandèmia no sols es renten les mans, sinó que aprofiten per fer-hi negoci.

    El tema de la vocació i heroïcitat dels professionals sanitaris pot servir per justificar certs abusos laborals?

    L: Totalment. Evidentment que estem parlant d’un servei essencial i de persones que desenvolupen la seva funció motivats per la seva vocació, però això no és motiu que justifiqui que s’hagin vulnerat els seus drets de la manera que s’han vulnerat. El que es prima és que continuï funcionant el servei. Perquè el govern espanyol no va aprofitar el decret d’alarma per posar tot el teixit industrial al servei de la pandèmia per produir EPIs i proves PCR? Perquè no s’utilitzen veritablement tots els recursos de la sanitat privada? No ens podem quedar amb el fet que ningú sabia la magnitud que tindria aquesta crisi sanitària. No és una justificació, perquè la pandèmia ja havia arribat a Europa, ja estàvem veient el que havia passat a Itàlia i aquí no hi va haver una mobilització real de tot el que s’havia de produir. Ni tan sols quan la situació s’estabilitza l’Estat aprofita els recursos que té per posar tot el teixit industrial i farmacèutic per gestionar la pandèmia. Alemanya, per exemple, va posar tot el teixit farmacèutic a produir PCR. I això encara està passant, no s’estan practicant PCR de forma massiva, no tenim suficients rastrejadors per fer el seguiment, no estem veient que es garanteixi un descans a tot el personal que està profundament exhaust, part del qual ha patit estres posttraumàtic, no hi ha hagut una planificació a posteriori per prevenir els mateixos errors. Estem veient la mateixa negligència. El primer que va fer la generalitat quan va assumir la gestió de la pandèmia va ser assignar un contracte de 17 milions d’euros a Ferrovial. Aquest és el tarannà de la gestió.

    Que caldria fer per millorar el sistema i revertir aquestes mancances?

    X: L’element imprescindible per capgirar aquesta situació és la voluntat política. Precisament aquest model s’aguanta amb un consens fet als anys vuitanta amb totes les forces polítiques per mantenir-ho hermètic. Aquesta és la primera qüestió. La segona qüestió és que això no es pot fer d’un dia per l’altre. Hi ha dos objectius principals a assolir: el primer, que la propietat, la gestió i l’aprovisionament sigui 100% públic i el segon, una política que vagi més enllà de la sanitat i englobi tot el que és la salut. Amb això vull dir que s’acabi l’hospitalocentrisme, que es potenciï l’atenció primària i comunitària, les polítiques de salut pública, que són quasi inexistents, i que es treballi pels determinants socials de la salut. Perquè, a vegades, la millor política de la salut pot ser garantir l’accés a l’habitatge de totes les persones. Per tant, cal un gir de 180% de com s’ha estat gestionant la sanitat fins ara. El que s’ha de fer és que tots aquells concursos que caduquen, la Generalitat no els torni a treure en concurs, sinó que assumeixi la gestió directa i ho faci d’acord amb els instruments que ja té. També el que cal fer és aturar qualsevol llei que intenti privatitzar més el sistema sanitari. Entenem que hi ha un objectiu sobre el qual avançar i segons els recursos es poden adoptar polítiques que tendeixin cap a aquest model.

    L: Hi ha models en altres estats que ens poden donar pistes per on avançar. Canadà, per exemple, sense ser un país anticapitalista, prohibeix la sanitat privada perquè entenen que no hi pot haver ànim de lucre en la prestació d’un servei tan elemental com és el de la salut. Nosaltres pensem que cal avançar cap a un model 100% públic centrat en prevenir les malalties i en mantenir el benestar de la població. Aquesta idea de ‘és millor prevenir que curar’ és possible si posem èmfasis en l’atenció primària i comunitària, en els determinants socials de la salut i si despleguem una bona estratègia de salut pública que actuï sobre la comunitat i no tant sobre la persona a títol individual. I després cal un sistema integral, que tingui en compte tots aquests serveis que dèiem abans que estan exclosos.

    La ciutadania va sortir al balcó a aplaudir a les 20 hores durant moltes setmanes. Que creieu que hauria de fer ara? Com hem d’encarar el postcovid?

    L: Hem vist que el personal ha estat capaç de sortir al carrer i pensem que la gent hauria de passar dels aplaudiments al balcó a baixar a les mobilitzacions al carrer. El personal hi és i falta que el conjunt d’usuaris veiem que és una lluita que també va amb nosaltres, que afecta a tothom. Durant anys, el que hem vist és que les lluites de la sanitat pública no han estat molt massives, ni han estat capaces d’aglutinar tan personal com usuaris. És com si el personal anés per una banda, reivindicant millores laborals, i els usuaris anessin per una altra, reivindicant una millor atenció. Sobretot amb temes com les llistes d’espera s’ha vist molt clarament. Aquí cal anar a l’una, i aquest creiem que és un dels principals reptes: poder organitzar una mobilització regular i sostinguda en la qual mostrem que necessitem un personal que pugui desenvolupar les seves funcions amb les millors condicions possibles i que això repercutirà de forma positiva en la resposta assistencial als usuaris. Hi ha un lema que s’ha recuperat i que és molt antic, que és el de ‘una sanitat, un conveni’. Hem d’avançar cap aquí, cap a un únic conveni que permeti que els treballadors desenvolupin la seva funció amb les millors condicions possibles. I s’ha d’aconseguir que aquesta lluita per la sanitat ocupi la centralitat política.

    És el moment oportú per replantejar el sistema de salut pública actual?

    X: A vegades sembla que la societat necessita moments de crisi per adonar-se de la situació. Quan comparem com s’ha gestionat la COVID-19 aquí, malgrat les crítiques que fem, amb com s’està gestionant als Estats Units, que no té un sistema de sanitat pública, jo crec que tothom s’adona de l’important que és tenir un sistema de sanitat pública. També ho hem vist amb l’educació; quan han tancat els col·legis, també la gent ha vist la importància d’aquesta tasca. El que passa és que a vegades tenim la memòria curta. Creiem que moments com el que estem vivint ara mateix han de servir per a reflexionar. Igual que amb la crisi del 2008, quan van començar a haver-hi desnonaments, la gent va veure la política de l’habitatge en la seva realitat més crua. Esperem que aquestes imatges de sanitaris que van vestits amb una bossa de brossa perquè no hi ha bates serveixin per veure que no ens podem permetre que el sistema sanitari funcioni així, que necessitem un sistema sanitari que tingui cura no només dels usuaris, sinó dels professionals. Un sistema en què tots tinguem unes millors condicions de vida i no un sistema classista en el qual la gent, en funció dels diners que té, tingui accés a una sanitat o no, perquè si no estaríem retrocedint en uns drets que històricament han costat molt de guanyar.

  • Metges de Catalunya reclama entre 10 i 12 minuts per visita no presencial a l’atenció primària

    El sindicat Metges de Catalunya (MC) reclama a les direccions d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) que les visites no presencials -telemàtiques o telefòniques- dels facultatius comptin amb un temps d’atenció superior als sis minuts que s’assignen per defecte a aquest tipus de consultes. Per mitjà d’una enquesta, el sindicat ha constatat que, davant l’epidèmia del coronavirus, nou de cada deu facultatius supera el temps de resolució fixat per a les consultes a distància, un fet que genera un «gran estrès» als professionals mèdics perquè no poden atendre tota l’activitat programada en les agendes.

    El sindicat recorda que les visites no presencials «són actes mèdics complets que han de comptar amb els mitjans tècnics i el temps necessari per garantir la qualitat i la seguretat, així com amb el rigor deontològic i la bona praxi». En aquest sentit, el president del Sector Primària ICS del sindicat mèdic, Javier O’Farrill, apunta la necessitat d’invertir el temps assignat a cada tipus de visita. «La situació que vivim demana flexibilitat i ara és el moment que les visites no presencials comptin amb un temps d’atenció mínim de 10-12 minuts». I és que el 62% dels facultatius afirma que duplica o triplica els sis minuts designats a resoldre les consultes telemàtiques, segons l’enquesta de MC a 1.339 metges i metgesses d’atenció primària.

    «Si des de determinades direccions d’atenció primària no deixen d’escudar-se en la mal anomenada autonomia de gestió i no donen indicacions per modificar els temps de les visites no presencials, que és clarament insuficient en el context Covid, passaran a ser còmplices de la sobrecàrrega i l’estrès dels professionals», denúncia O’Farrill, que assenyala que la Direcció Assistencial d’Atenció Primària de l’ICS coincideix amb la posició del sindicat i considera que els temps de visita s’han d’ajustar a les característiques de cada equip i a la situació epidemiològica i estructural dels centres.

    A més, durant la pandèmia, el 82% dels professionals ha hagut d’assumir l’atenció de pacients no assignats a la seva cartera per qüestions organitzatives de l’equip. Si abans del Covid la sobrecàrrega assistencial a l’atenció primària era usual, amb l’epidèmia del nou coronavirus «ha plogut sobre mullat», afirma O’Farrill. El responsable sindical alerta que l’atenció primària a Catalunya viu el moment més crític des de la seva reforma l’any 1985. «O l’Administració creu en el model i hi destina molts més recursos, o ens podem anar acomiadant de l’atenció de salut primària i comunitària a Catalunya, un tret distintiu del nostre sistema sanitari, indispensable per entendre l’excel·lència assistencial de la qual hem pogut presumir fins ara».

  • El COIB demana reforçar urgentment l’atenció primària i la salut pública per fer front als rebrots

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) alerta que l’atenció primària està desbordada i que les infermeres i la resta de professionals sanitaris estan esgotats, tan físicament com emocionalment. La corporació avisa que el volum de feina que s’està registrant aquestes setmanes als centres d’atenció primària supera amb escreix el que poden assumir els professionals.

    Des del COIB s’explica que l’augment de casos de coronavirus, que s’esperava per a la tardor, ha sorprès els equips d’atenció primària en el pitjor moment i que molts professionals estan de vacances, concentrades durant els mesos d’estiu, en previsió d’una segona onada a la tardor. Això sumat al fet que hi ha professionals en situació d’incapacitat temporal per la COVID-19 o que es troben en aïllament preventiu, ha fet que molts sanitairs es vegin obligats a doblar horaris o a fer hores extraordinàries.

    L’entitat explica també que molts centres no tenen els espais ni els equipaments adequats per poder assumir la demanda que estan rebent i per separar les persones amb diagnòstic o sospita de covid-19 de les que hi van per altres motius. A més, el COIB manifesta la seva preocupació enfront els pacients crònics, que no s’han pogut atendre adequadament a causa de la pandèmia, i pel sorgiment d’altres malalties i problemes socials i emocionals derivades de la pandèmia, que se sumen a les tasques dels professionals de l’atenció primària.

    La vocal d’Infermeria Familiar i Comunitària del COIB, Lorena Villa, adverteix que “les infermeres de l’atenció primària ja no poden més, estan esgotades i han de treballar en un estat de tensió permanent, cosa que comporta un impacte molt gran en la seva salut física i emocional.” Villa reclama que es reforcin els equips d’atenció primària i de salut pública per poder oferir una millor atenció a la ciutadania, si cal, amb professionals que treballen als hospitals.

    La corporació manifesta que la crisi provocada per la pandèmia de covid-19 ha posat en relleu la importància que tenen les cures de les infermeres i infermers de família i comunitària i de la necessitat d’evolucionar d’una forma efectiva en la transformació de l’atenció primària mitjançant processos d’innovació basats en el disseny cooperatiu entre la població i els diversos agents de salut que hi estan implicats.

  • Un sistema sanitari amb més infermeres redueix la mortalitat de la Covid-19

    La importància del paper de la infermeria al llarg de la pandèmia de la Covid-19 ha estat lloat en nombroses ocasions. Ara, un informe científic relaciona el nombre d’infermeres per habitants amb la mortalitat de la Covid-19 i troba que aquells sistemes sanitaris més dotats de personal d’infermeria tenen una menor taxa de defuncions per coronavirus.

    «Més infermeres en un donat sistema sanitari s’associa amb una reducció de la mortalitat», diuen els especialistes a l‘informe publicat a The Lancet. Si bé l’estudi no aporta les dades exactes, s’aprecia al gràfic que aporten que les morts per coronavirus als sistemes sanitaris que tenen més de 6.000 infermeres per milió d’habitants és quatre vegades inferior als que en tenen entre 3.000 i 6.000. I encara, la mortalitat per la Covid-19 repunta en els Estats amb menys de 3.000 infermers per milió d’habitants.

    Les dades del Ministeri de Sanitat, actualitzades el febrer d’aquest mateix any, comptabilitzen un total de 182.000 infermers i infermeres a l’Estat espanyol, el que dona una relació de 3.845 facultatius per milió d’habitants. També fonts ministerials, en aquest cas del 2019, aporten una dada diferent en comptabilitzar el nombre de personal d’infermeria actiu i dividir-lo per la població. En aquest cas, l’Estat espanyol augmenta la ràtio a 5.700 infermers per milió d’habitant.

    El dèficit d’infermeres, problemàtica compartida i arrossegada tant al global d’Espanya com a Catalunya, situa l’Estat al grup de països que compta té entre 3.000 i 6.000 facultatius per milió d’habitant i, per tant, quadruplica el risc de mortalitat per Covid-19 respecte d’aquells Estats amb més de 6.000.

    Els resultats arriben d’una investigació feta a través d’un “model a nivell-país” que creua les dades relatives a la pandèmia i altres característiques socioeconòmiques i sanitàries de cinquanta països d’arreu del món. En concret, els Estats analitzats per aquest estudi són la cinquantena que encapçalava la llista de casos positius per Covid-19 el dia 1 d’abril del 2020.

    Els factors negatius

    L’informe assegura que hi ha alguns elements que predisposen una regió o país a tenir més casos de la Covid-19. Troben que, en tendència ascendent, trigar més dies a tancar les fronteres (totalment o parcial), una prevalença a l’obesitat i una edat mitjana més alta afavoreixen l’expansió del nou coronavirus.

    Pel que fa a la gravetat dels casos, són altres els factors determinants. A l’hora d’analitzar els casos que requereixen cures intensives, les variables que guarden relació amb el nombre de casos crítics per milió d’habitants són una alta taxa d’atur i un PIB -entenent que, com més alt, més afectació-. Els autors reconeixen que la relació entre el producte interior brut i la gravetat de la malaltia pot estar relacionada amb “més transparència a l’hora d’informar i un millor sistema de vigilància”, així com “més accessibilitat al transport aeri i vacances internacionals”.

    Si bé la mortalitat mostra una relació positiva amb la població més envellida quan l’anàlisi és univariable -societat més gran en termes d’edat, més casos mortals-, els científics asseguren que la relació es perd quan s’incorporen més condicionants. Com en el cas anterior, “les variables associades amb un increment de la taxa de mortalitat van ser la prevalença a l’obesitat i el PIB per càpita”, es llegeix a l’estudi.

    En resum, “les troballes d’aquesta anàlisi indiquen que uns nivells baixos de preparació, el nivell de testatge sobre la població, així com característiques com la salut, l’edat avançada o un major PIB per càpita s’associen a una superior prevalença nacional de casos i mortalitat», expliquen.

    Altres factors que mitiguen l’expansió

    A banda de la relació entre el nombre de personal d’infermeria i l’afectació de la Covid-19, la investigació interuniversitària ha trobat un altre parell de factors que es relacionen negativament amb l’expansió de la Covid-19. És a dir, que alenteixen la seva propagació.

    D’una banda, una “menor puntuació de dispersió d’ingressos” s’associa amb la reducció de casos crítics. Dit d’una altra manera, una major igualtat entre les rendes dels habitants d’un país es relaciona amb una disminució dels casos crítics. De l’altra, “una major prevalença a fumar entre la població” també fa que es redueixin els casos més greus.

    Els investigadors defineixen aquesta troballa d’“inesperada”, i asseguren que “es requereix més investigació en aquest sentit, en tant que la literatura existent és inconsistent”. Amb tot, apunten a un parell d’estudis que també van en la mateixa direcció i comencen a confirmar la relació. Creuen que hi ha, proporcionalment, menys fumadors entre els casos crítics de Covid-19 perquè “els països amb una mitjana d’edat més baixa tenen més taxa de fumadors”.

    Confinament: mateixa gravetat, però menys casos

    Un altre factor que ha analitzat el grup de científics és la utilitat de mesures com el confinament total o el tancament de fronteres parcial o total amb altres Estats. En aquest sentit, troben que aquestes accions, així com un testatge massiu a la població, “no estan associades estadísticament amb una reducció significant del nombre de casos crítics i de la mortalitat”.

    Amb tot, això no significa que siguin eines inútils. Per exemple, “quan es relaciona amb el nombre de casos recuperats per cada milió d’habitants, un confinament total està positivament associat”, en comparació amb un confinament parcial o un toc de queda únicament.

    Els autors també troben que “el nombre de dies fins a qualsevol mena de tancament de fronteres s’associa amb el nombre de casos per milió”. “Un confinament total i un precoç tancament de fronteres poden disminuir el pic de transmissió i, per tant, prevenir una sobreocupació del sistema sanitari, el que facilitaria taxes de recuperació superiors», apunten.

    Amb tot, els autors expliquen que «hi ha importants limitacions amb les fonts, incloent-hi el fet que a 1 de maig [moment en què van tancar la recollida de dades per a l’estudi], molts països dels estudiats encara no havien arribat al pic de la corba i havien incorporat restriccions frontereres recentment”. Recorden que per veure resultats en l’àmbit epidemiològic cal esperar dues o tres setmanes des que s’han aplicat les mesures i, per això, «l’impacte del tancament de fronteres pot no haver-se detectat al nostre conjunt de dades».

    En el marc de les mesures de control social per rebaixar el pic d’infeccions, l’informe matisa en el compliment segons regions i tradicions polítiques: “Si bé les mesures de contenció aplicades a països com la Xina, Corea del Sud o Taiwan han reduït els nous casos en més del 90%, això no ha succeït a altres com Itàlia, Espanya o els Estats Units”. L’equip investigador creu que “malgrat una apropiada orientació de salut pública, un compliment de la població per sota de l’òptim a les democràcies occidentals pot ser un factor important» que expliqui la variació d’èxit de les mesures.

    L’equip científic, format per professionals de la Universitat de Toronto (Canadà), de Ioànnina (Grècia) i de Texas (EUA), justifica la necessitat de l’estudi perquè “moltes regions han començat el procés de relaxació d’intervencions sobre la salut pública, amb el risc consegüent de noves onades d’infecció que comporta”.

  • «No es va fer una anàlisi detallada del Segrià per fer el canvi de fase, es van basar purament en criteris econòmics»

    La presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, Montserrat Gea, atribueix el rebrot inesperat al Segrià al fet que no es fes una anàlisi detallada de la situació del territori abans del canvi a la fase de ‘represa’. Considera que davant la possibilitat que es produeixi un nou brot al setembre o octubre cal fer una «inversió real» en recursos humans tan als hospitals com als centres d’atenció primària com als sociosanitaris. Assenyala també que una major inversió en salut pública i una bona vigilància epidemiòlogica adequada hagués evitat el confinament perimetral de la regió de Ponent.

    Com estan als ànims entre el personal d’infermeria al Segrià?
    Ara la situació epidemiològica està més estabilitzada. Però tenim un gran esgotament físic i emocional. Hem treballat amb molta pressió durant la primera onada i, amb els rebrots de les últimes setmanes, moltes infermeres han hagut de posposar les seves vacances. També han hagut de doblar torns, perquè no hi havia prou personal per fer front a aquests rebrots i les obertures de plantes i, per tant, el cansament s’ha fet palès. Esperem que aquestes mesures de desconfinament que s’han implementat ara al Segrià no facin que hi hagi un altre rebrot i que entre tots plegats hàgim après que no és bo precipitar les coses, fer reunions amb molta gent i que és important que tothom respecti les mesures que es recomanen des del Departament de Salut per evitar que es torni a produir una situació similar.

    El rebrot ha agafat el personal a contrapeu.
    Sí, i el principal problema és que hi ha una manca estructural d’infermeres. Pel que fa a les ràtios d’infermeres que hi ha als hospitals i als centres d’atenció primària estem a la cua d’Europa. Hi ha poques infermeres per atendre als pacients que ingressen amb simptomatologia de covid-19, tenen unes necessitats elevades de cures d’infermeria i això fa que aquestes hagin de doblar torns. Si al setembre o octubre es produeix una altra onada, cal que hi hagi una inversió real en recursos humans, a tot arreu: als centres hospitalaris, a l’atenció primària, als centres sociosanitaris… el personal d’infermeria té unes càrregues de treball molt elevades a causa d’aquestes mancances estructurals de personal. I tot això ho arrosseguem des de les retallades del 2008.

    És encara més problemàtica la falta de personal particularment a Lleida que a la resta de Catalunya? Pel que fa als metges, un informe publicat pel Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM) assenyala que Lleida és la província amb més fuga de metges. Això també passa amb les infermeres?
    Amb les infermeres es produeixen dos fenòmens. Per una banda, hi ha una fuita d’infermeres perquè s’ofereixen condicions millors en altres llocs. Per l’altra, i és el principal problema, no hi ha una inversió en personal d’infermeria. A escala de tota Catalunya també hi ha una manca d’inversió en infermeres, però en el cas de Lleida la situació és molt pitjor. Les altres províncies tenen facultats i escoles d’infermeria que proporcionen un gran volum d’infermeres cada any, mentre que a Lleida només hi ha una facultat d’infermeria que només proporciona 60 infermeres a l’any, que no són suficients per cobrir totes les jubilacions que es produeixen. Si comparem la província de Lleida amb la resta de Catalunya, veiem que hi ha una manca d’inversió en la formació d’infermeres joves. A Catalunya, la província de Lleida és la que té un territori més ampli per cobrir en necessitats de salut de la població, però es fa una inversió mínima en la formació d’aquestes noves infermeres. En el cas dels metges, el problema que hi ha és que aquests marxen a altres territoris, el problema que tenim nosaltres és que les infermeres ni tan sols arriben a Lleida.

    Durant la pandèmia hi ha hagut reforç en el personal d’infermeria?
    Sí, però el problema és que les persones que es van incorporar com a voluntàries per donar suport assistencial durant la pandèmia eren persones que ja tenien una altra feina i afegien una segons jornada laboral a la seva jornada pròpia. O eren persones que es dediquen a altres àmbits, com bombers que també són infermers i s’incorporaven per donar aquest suport. També es van incorporar algunes infermeres d’Andorra o professors de la facultat d’Infermeria, que combinaven les classes online amb la pràctica assistencial. Per tant, les persones que es van incorporar ja tenien feina i, a més, ho van fer de manera temporal. També vam comptar amb l’ajuda dels estudiants d’infermeria. Des del govern eren absolutament conscients que a la crida de professionals i voluntaris contestaria poca gent, perquè no hi ha atur d’infermeres, a causa d’aquesta manca d’inversió que comentava.

    Com ho han fet amb aquesta falta de personal durant els mesos àlgids de la pandèmia i amb els rebrots de les últimes setmanes?
    Pel que fa a l’atenció primària, s’ha fet una replanificació dels serveis. No hi ha centres que hagin tancat completament, sinó que cert personal s’ha distribuït en altres centres i s’han tancat alguns serveis concrets. En l’àmbit hospitalari, s’ha demanat al personal que posposés les seves vacances i que doblés torns, treballant entre 14 i 17 hores diàries.

    Què creu que es va fer malament perquè s’hagin produït tants rebrots a Lleida?
    Quan es va passar de la fase 2 a la 3 no complíem els requisits, i després es va passar de la fase 3 a la fase de represa en 24 hores, quan no s’estava preparat. Estàvem rebent un nombre molt important de població migrant que treballen com a temporers i viuen en unes condicions que propicien que el virus es propagui. No es va fer una anàlisi detallada del nostre territori per fer el canvi de fase. Es van basar purament en criteris més econòmics o centralitzats, en veure les necessitats de ciutats com Barcelona, que estava en la mateixa fase que nosaltres, i no es va fer una lectura específica del nostre territori.

    Hi ha hagut una descoordinació absoluta entre l’Estat i la Generalitat, perquè han abandonat les administracions locals a la seva sort i només han actuat quan ja era evident que la situació era insostenible

    Com és que no es va prevenir la situació dels temporers amb la pandèmia si fa tants anys que venen temporers per la fruita en aquestes dates?
    Això no és cap novetat. Ja feia setmanes que la gent veia que hi havia temporers vivint al carrer en males condicions, i en les circumstàncies de la pandèmia encara més perilloses. El que s’ha fet és derivar tota la responsabilitat a les administracions locals que en veritat no tenen potestat per poder dictaminar qüestions relacionades amb la mobilitat i no tenen competències en salut. Penso que hi ha hagut una descoordinació absoluta entre l’Estat i la Generalitat, perquè han abandonat les administracions locals a la seva sort i només han actuat quan ja era evident que la situació era insostenible al nostre territori.

    El confinament perimetral s’hauria d’haver fet abans? Va faltar previsió per part del govern?
    Crec que el confinament perimetral és una acció que s’ha de fer quan ja no ets capaç de controlar els casos. El que ha faltat, i això és global a tota Catalunya i a tot l’Estat, és una major inversió en salut pública. Si nosaltres tinguéssim un sistema de vigilància adequat, el confinament perimetral no hauria sigut necessari, perquè llavors s’hagués pogut fer el seguiment dels contactes cas a cas, que és que pertocaria. El problema és que durant molts anys, i especialment amb les retallades, s’ha estat invertint només l’1% de tot el pressupost global en salut en les qüestions relacionades amb salut pública. Quan ha arribat aquesta pandèmia del coronavirus, ens hem trobat que els serveis de vigilància i salut pública estaven en mínims de personal i això ha dificultat que es poguessin fer de manera adequada els seguiments amb garanties.

    Ara s’està fent ja un adequat seguiment o rastreig dels contactes o encara és tot plegat poc estructurat?
    Podríem dir que els seguiments han millorat, però aquestes millores no són millores estructurals, sinó temporals. Amb les millores temporals el que succeeix és que, si no se sostenen en el temps, l’efecte que creen és molt reduït. El que s’ha de fer és una inversió real en aquestes estructures de salut pública, de manera que si arriba un altre rebrot el setembre o octubre, com indiquen els experts, ja tinguem una plantilla suficient per a fer els seguiments dels casos de manera molt més mil·limetrada del que s’ha fet fins ara.

    La ciutadania ha sigut prou responsable?
    Jo crec que, en general, la gent ha sigut molt responsable, ha respectat el distanciament, el rentat de mans… però hi ha hagut alguns grups que podríem dir que la seva actuació ha sigut millorable. El desig de retrobar-nos amb la gent del nostre entorn ha fet que, a vegades, la gent fos poc conscient del problema. Grups especialment de gent jove, que s’ha reunit en espais tancats i sense mantenir les distàncies. Això ens ha de fer aprendre per a les pròximes vegades de ser molt més curosos en aquest sentit. Ens hem de reunir en espais oberts, amb distanciament físic i socialitzar-nos de forma segura.

    Creu que la pandèmia pot servir per fer un replantejament del sistema de sanitat pública actual?
    Jo espero que així sigui, perquè si no voldrà dir que no hem après res. Dels països que havien aconseguit controlar la pandèmia, som el primer que ha fet un rebrot important a tota Europa. Això vol dir que quan es van posar recursos a la primera onada l’únic que es va fer va ser posar ‘pegats’. El que s’ha de fer ara és veure on ha fallat el sistema. Tots tenim a la retina que, quan es van tancar tots els pavellons d’Ifema, les infermeres explicaven per les xarxes socials que les havien acomiadat a totes. El que s’hauria d’haver fet és recol·locar aquestes infermeres en altres serveis on faltava gent, com en la vigilància dels rebrots perquè no es tornin a produir. S’hauria d’haver aprofitat que es tenien persones preparades per donar resposta a les necessitats de la població i, en cap cas, rescindir els contractes d’aquest personal sanitari és una bona idea.

    Ara s’ha fet evident que aquestes retallades en el sistema públic de salut el que fan és que quan hi ha una situació d’aquestes característiques, la capacitat de resposta sigui nul·la

    Quin impacte creu que han tingut les retallades en la gestió de la pandèmia?
    Un impacte absolut. Quan hi ha una situació catastròfica, totes les responsabilitats recauen en els governs actuals, assenyalant la seva mala gestió, però la realitat és que els resultats que nosaltres tenim avui dia són el fruit de les retallades sistemàtiques que es van introduir l’any 2009 en tots els serveis públics. Les retallades el que fan és hipotecar les situacions que es puguin produir en un futur. Ara s’ha fet evident que aquestes retallades en el sistema públic de salut el que fan és que quan hi ha una situació d’aquestes característiques, la capacitat de resposta sigui nul·la. També s’ha evidenciat en el nombre de sanitaris contagiats. Del total de casos positius de la primera onada, gairebé el 30% corresponien a personal de la salut. M’agradaria que donessin les dades segons categoria professional, perquè hi ha professional de la salut que estan 24 h al costat del pacient i que probablement són els espais que hem de reforçar d’alguna manera. S’ha evidenciat també la manca d’inversió en els serveis sociosanitaris i residencials, on s’han produït un nombre de contagis espectacular i també de morts, amb una incapacitat absoluta d’exercir cap control al principi de la pandèmia. Això ha de fer repensar com organitzem el sistema de cura pels nostres grans, com els cuidem i quins recursos invertim perquè tinguin una bona qualitat de vida en la darrera etapa de la seva vida.

    Creu que la pandèmia ha fet augmentar el reconeixement cap a la professió d’infermera?
    Potser a nivell de les xarxes socials i d’imatge sí que és veritat que s’ha visibilitzat molt més la feina que fem al dia a dia, però també és veritat que el tracte per part de les administracions continua sent el mateix. A nivell dels usuaris, nosaltres sempre estem al seu costat i ells són molt conscients de l’acompanyament que fem i la professionalitat que proporcionen les infermeres amb les seves cures, però sembla que les administracions no acaben de ser conscients d’aquest fet i continuen caient en els mateixos paranys de jerarquies dels anys de la dictadura.

  • “Quan som incapaços d’anticipar el futur ens envaeix l’estrès i s’esquerda la confiança en nosaltres i en el món que ens envolta”

    Metges Afiliats de Nova York és una organització sense ànim de lucre formada per 3.500 metges i professionals de la salut que presten els seus serveis en sis hospitals públics i a les deu presons de la ciutat. Luis Rojas Marcos és el director executiu d’aquesta associació, a la qual dedica bona part de les seves energies. L’esclat de la pandèmia de la Covid-19 ha posat de nou a prova la capacitat de treball d’aquest doctor que, tot just després de llicenciar-se en Medicina, es va instal·lar a Nova York, el 1968.

    Quinze anys més tard, l’alcalde Edwar Koch el va elegir per dirigir els serveis psiquiàtrics dels onze hospitals generals de la ciutat. Un altre alcalde, David Dinkins, el va nomenar el 1992 responsable dels serveis municipals de salut mental, alcoholisme i drogues. I el 1995, un tercer alcalde, Rudolph Giuliani, li va encarregar la presidència del Sistema de Salut i Hospitals Públics. A punt de fer 77 anys, constata els efectes devastadors de la pandèmia i es desviu per minimitzar-ne les conseqüències sobre la salut dels novaiorquesos. Es considera un ‘guanyador lent’.

    Quin impacte està tenint la crisi de la Covid-19 en la salut mental dels ciutadans?

    Indubtablement, aquesta pandèmia està tenint efectes devastadors per a la salut en el sentit més ampli: estat de benestar físic, psicològic i social. Pel que fa a la salut mental, està sent un gran repte per a la nostra resiliència: la barreja de resistència i flexibilitat que necessitem per afrontar i superar adversitats. Concretament, aquest enemic invisible soscava el sentit de futur. Des de petits, en tot moment pensem amb il·lusió sobre què farem més tard, el mes que ve o fins i tot d’aquí uns anys. Per això, quan ens sentim incapaços d’anticipar el futur, ens envaeix l’estrès, la incertesa, la vulnerabilitat i s’esquerda el fonament vital de la confiança en nosaltres mateixos i en el món que ens envolta. Com a resultat, han augmentat considerablement els trastorns d’ansietat, la depressió i la incidència de problemes personals i de convivència associats al consum d’alcohol i drogues.

    Aquest impacte és idèntic en els ciutadans dels Estats Units, la Xina, Espanya o qualsevol país europeu o del món?

    L’impacte psicosocial varia segons els valors culturals de país. Es diu que la cultura és com la sal a la sopa, no la veiem, però té efectes importants en la nostra forma de veure la vida. Així, en els països on predomina el sentit de grup o col·lectivitat, es tendeix a pensar que l’impacte de la pandèmia depèn dels recursos i la col·laboració del grup i és responsabilitat de la comunitat. Per contra, en les societats individualistes, com els Estats Units, on es pensa que l’individu és el principal responsable tant dels seus èxits com de les seves misèries, els efectes de la pandèmia tendeixen a considerar-se errors personals.

    Quan som incapaços d’anticipar el futur ens envaeix l’estrès i s’esquerda la confiança en nosaltres mateixos i en el món que ens envolta

    A Nova York es constata que els col·lectius més vulnerables són els més afectats per la malaltia? La pandèmia afecta de forma molt diferent rics i pobres?

    Sens dubte. Els recursos personals, siguin econòmics o socials, determinen definitivament la defensa davant la pandèmia, tant en l’accés als remeis sanitaris com als dispositius protectors. És evident que els col·lectius de nivells socioeconòmics més baixos -que solen incloure les minories ètniques i immigrants- pateixen i moren desproporcionadament. Aquest fet representa un enorme desafiament als principis fonamentals de justícia i a valors humans molt bàsics, incloent el dret a accedir a cures mèdiques, independentment del nivell econòmic.

    Sembla com si aquesta pandèmia es visqués a dos nivells per qüestions d’edat: els joves, poc susceptibles de patir contagis greus, i la gent gran, amb alts nivells de mortalitat

    Així és. Els efectes patològics del virus discriminen la població segons l’edat i la presència de malalties com diabetis, hipertensió i trastorns pulmonars, que són més prevalents entre la gent gran. Un exemple tan evident com commovedor és el contrast entre les altes xifres de mortalitat entre els residents d’asils i residències d’ancians i l’impacte del virus, sovint asimptomàtic, en la població menor de 35 anys. Aquest fet repta la societat a prendre mesures específiques per protegir la gent gran.

    Quin efecte està tenint aquest fet en la forma de reaccionar davant la crisi d’uns i altres?

    En nombroses situacions veiem que mentre la població més jove, emparada pel sentit d’invulnerabilitat, actua sovint imprudentment davant els riscos d’infecció, els grans tendeixen a sentir-se desemparats o fins i tot desnonats en ser considerats font de contagi per uns o víctimes irremeiables per altres.

    Aquesta crisi ha demostrat que vivim en un món insolidari, egoista, o, per contra, ha posat de manifest les grans dosis de solidaritat que hi ha a les nostres societats?

    Crec que la pandèmia està posant de manifest, una vegada més, la impressionant capacitat per resistir i superar adversitats de l’espècie humana i el paper fonamental que juga la solidaritat en la supervivència de les persones i, en definitiva, de la humanitat. Potser els mitjans no ajuden a exposar aquest aspecte positiu dels éssers humans. No oblidem que les bones notícies no són notícia. Crec que el títol dels informatius hauria de ser “Males Notícies” o “Successos aberrants”.

    La pandèmia posa de manifest la impressionant capacitat per resistir i superar adversitats de l’espècie humana i el paper fonamental que juga la solidaritat en la supervivència

    Alguns sistemes sanitaris han reaccionat millor que altres davant la pandèmia? Són moltes les veus que reclamen ara que la sanitat ha de ser 100% pública perquè sigui el màxim d’eficient davant crisis com aquesta

    La reacció dels sistemes sanitaris ha variat depenent dels recursos disponibles, de la fiabilitat de la informació rebuda i dels missatges dels professionals de la salut i líders socials i polítics. Indubtablement, la sanitat de missió pública -que encara escasseja en països potentats-, dotada dels recursos necessaris, està millor preparada per afrontar les epidèmies i altres amenaces a la salut dels ciutadans.

    La pandèmia marcarà aquesta generació? Quina empremta deixarà en les nostres vides i en la forma d’organitzar la nostra societat?

    Ens marcarà i formarà part de la nostra biografia. El tipus d’empremta dependrà de les conseqüències que hagi tingut en nosaltres i en el nostre entorn i de la interpretació o explicació que donem al seu impacte, a les nostres decisions i al paper que hagin jugat en el seu moment els líders socials. És reconfortant recordar que la humanitat no només ha sobreviscut a terribles epidèmies i calamitats, sinó que sovint n’ha sortit reforçada. I és que són molts els homes i dones que en la seva lluita per superar l’adversitat descobreixen qualitats en ells mateixos que desconeixien, reconfiguren les seves prioritats i afirmen haver experimentat canvis positius. Això és el que anomenem Creixement Postraumàtic.

    La solució arribarà amb aquesta vacuna que tots esperem?

    La vacunació massiva de la població i la consegüent prevenció de futures infeccions per la Covid-19 marcarà el final de la pandèmia. La recuperació dels danys produïts pel virus requerirà un procés de dol per als que hagin patit pèrdues d’éssers estimats i de rehabilitació per als que hagin afrontat els efectes perniciosos de la pandèmia sobre la convivència familiar i social, la seguretat econòmica i laboral i el pla de vida.

    El virus ens marcarà i formarà part de la nostra biografia. L’empremta dependrà de les conseqüències que hagi tingut en nosaltres de l’explicació que donem al seu impacte

    Lidera l’associació Metges Afiliats de Nova York, que treballa en hospitals públics i presons. Com ha impactat la Covid-19 a les presons que vostè coneix?

    A l’escenari de les presons de Nova York, la pandèmia ha adquirit un matís especialment desolador. El confinament involuntari de 9.000 reclusos en cel·les construïdes per a un màxim de 4.000, que no permeten distanciament físic, ha plantejat un enorme repte a la prevenció dels contagis i ha creat un ambient d’alt risc i estrès en la població empresonada i de gran tensió entre presos i guàrdies. Les intervencions més freqüents, a part de les urgències mèdiques, han estat crisis d’ansietat, depressió i intents de suïcidi.

    Sortirem d’aquest malson amb una societat més solidària o creixeran els populismes i els nacionalismes?

    Sense negar la persistència dels prejudicis i la discriminació en molts països, inclosos els Estats Units, on coincidint amb la pandèmia hem viscut de prop proves esfereïdores d’un racisme empedreït, l’evidència demostra que la majoria de les persones viuen convençudes que la tasca diària més important és conviure en harmonia i que el millor negoci és el bé comú. De fet, quan afrontem situacions catastròfiques com aquesta pandèmia i ens envaeix el pessimisme, amb el temps, la resplendor de la solidaritat es converteix en la font més segura d’esperança.

    Com valora la gestió de Donald Trump davant aquesta crisi?

    Al meu entendre, la gestió del president Trump ha estat capritxosa, impulsiva, mal informada, i ha estat amarada de motivacions polítiques personals i manipulada per tal d’encobrir la ignorància i seriosos errors de judici per tal de culpar forces externes o contrincants polítics. Encara sort que han sorgit líders locals com els governadors de determinats estats, inclòs Nova York, que han agafat les regnes, absorbit la confiança dels ciutadans i ens han guiat en la superació de la devastadora pandèmia.

    Aquest novembre volia córrer la marató de Nova York. Tornarà la normalitat a les nostres vides en uns pocs mesos?

    Com era d’esperar, la marató de Nova York ha estat cancel·lada per motius de salut pública. Però tenim l’oportunitat de córrer-la individualment, monitoritzats per l’organització. Aquesta opció ha estat una bona notícia per als que estem enganxats a aquesta prova anual -jo en porto 26-, acabades amb prou feines en més d’una ocasió, ja que sóc un vencedor lent. Aquest és el meu lema, que vaig aprendre de Martin Luther King i recomano: “Si no pots volar, corre; sinó pots córrer, camina; si no pots caminar, gateja; però facis el que facis, continua avançant!”.

  • Els motius de l’expansió de la Covid-19 a Catalunya: la mobilitat interna i un alt percentatge de personal sanitari infectat

    El SARS-CoV-2, el virus que causa la Covid-19, no entén de classes socials, però l’afectació que causa sí que ho fa. En la mateixa línia, el nou coronavirus no entén de fronteres, però s’ha expandit i ha deixat una empremta molt diferent segons l’estat o fins i tot segons les regions d’un mateix país.

    Per tal d’entendre el comportament divergent del SARS-CoV-2 en la seva expansió arreu de l’Estat espanyol, un estudi ordenat per l’Institut de Salut Carlos III i elaborat pel Centre Nacional d’Epidemiologia (CNE) i el Consorci d’Investigació Biomèdica en Xarxa d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) analitza els diferents motius que van afavorir o atenuar l’expansió del nou coronavirus a les comunitats autònomes.

    «Les diferències es deuen, segons aquest estudi, a diferents factors que estan influint de forma diferent a cada territori», apunten a l’informe ‘Factores de Difusión Covid-19 en España’. En concret, troben cinc variables que expliquen les diferents velocitats i intensitats de la pandèmia arreu de l’Estat. Són el nombre de places de residències per cada 100 persones de més de setanta anys, el percentatge de personal sanitari infectat sobre el total, el risc infectiu de la mobilitat interna i els de la mobilitat externa des de la Comunitat de Madrid i des d’Euskadi.

    La comunitat autònoma catalana forma parella amb la de Madrid quant als resultats obtinguts de l’estudi del CNE i el CIBERESP. Els motius que han portat a una ràpida expansió del virus i una gran afectació a aquestes dues regions, les que tenen més casos proporcionals per habitant, són la mobilitat interna dins de la regió quan ja hi havia transmissió i un alt percentatge de personal sanitari infectat sobre el total de casos reportats.

    L’estudi, referent a Catalunya, resumeix: «La intensitat de l’efecte ha estat molt alta en el risc infectiu de la mobilitat interna així com el percentatge de personal sanitari infectat, mentre que les places de residències per cada 100 persones de més de setanta anys tenen un efecte moderat». Els altres dos factors analitzats, la mobilitat externa des de les zones de l’Estat on el virus es va començar a transmetre abans com són la Comunitat de Madrid i Euskadi, «és moderat-baix» en el cas de visites rebudes des de la comunitat madrilenya i «és molt baix» en el segon.

    El factor mobilitat interna

    Per calcular el risc infectiu dins de cada comunitat, l’equip científic ha creuat el nombre de viatges comptabilitzats dins de la regió amb el risc infectiu (taxa Rt) d’aquell dia. Segons les dades del Ministeri de Mobilitat de què veu l’estudi, el dissabte previ al decret d’alarma (7 de març), més de 3’1 milions de catalans van fer més de dos viatges interns a Catalunya, entenent viatge com «el desplaçament entre dues activitats», que dins d’una demarcació es considera quan l’aturada supera els 20 minuts.

    El mateix dia, 1’3 milions de catalans van fer un parell de viatges i 436.000 van fer-ne un. Si bé el nombre de desplaçaments varia, fins que no es va decretar l’estat d’alarma, cada dia uns 5 milions de catalans feien un o més viatges interns.

    Amb tot, la mobilitat interna a Catalunya no és l’explicació única de l’alt risc infectiu que va causar. Per exemple, les dades de l’estudi apunten que el dimecres 11 de març la mitjana de mobilitat interna catalana va ser de 2’71 viatges per persona. Mentrestant, la gallega era de 3’05, l’asturiana de 2’88 i la murciana de 2’72. L’altre factor que va formar un còctel explosiu de la mà de la notable mobilitat interna catalana va ser la taxa de tret de la pandèmia.

    L’estudi de l’Institut Carlos III determina la taxa de tret com el moment en què la incidència de la pandèmia supera els cinc casos per cada 100.000 habitants. Catalunya va tenir la sisena taxa de tret més primerenca, fixada el 3 de març. Només la van tenir abans la Comunitat de Madrid (24 de febrer), La Rioja (27 de febrer), Euskadi (29 de febrer), Castella-la Manxa (1 de març) i Castella i Lleó (2 de març).

    El factor dels sanitaris infectats

    Els aplaudiments de les vuit del vespre durat l’estat d’alarma van començar com un homenatge al col·lectiu sanitari. A banda del paper cabdal per ajudar a la societat a sortir de la pandèmia, també es volia reconèixer la dura situació en què estaven treballant. Durant les primeres setmanes la manca d’equips de protecció individual pels sanitaris i la falta de protocols i procediments clars van ser la tònica del gruix de centres de salut arreu de l’Estat. Això ha situat Espanya al top 10 mundial de països amb més sanitaris morts per la Covid-19.

    A més del greuge -mental i físic- que ha suposat per a les facultatives, el fet que moltes d’elles s’infectessin també va complicar la situació global. Dit d’una altra manera, com més sanitaris s’infectaven, més empitjorava la situació epidemiològica de tota la societat. La raó és senzilla: qui havia de ser el mur de contenció contra la Covid-19 no disposava de les eines necessàries per autoprotegir-se, i en alguns casos van acabar fent, contra la seva voluntat, de transmissors del virus.

    «La influència del percentatge de sanitaris infectats en l’ascens de la corba té dos motius: el nombre de sanitaris infectats ha estat molt alt, el que incrementa directament el nombre de casos. D’altra banda, els sanitaris han estat una peça més en la cadena de transmissió del virus, especialment els primers dies de la pandèmia quan no s’implementaven mesures estrictes de protecció i higiene», recorda l’estudi.

    Dades recents apunten que el nombre de personal sanitari infectat per coronavirus suposa al voltant del 20% del total de casos reportats a l’Estat. D’altra banda, una enquesta de SATSE situa al 38% el nombre d’infermers i infermeres que han patit la malaltia.

    Mentre al global de l’Estat espanyol la infecció del personal sanitari és el quart factor més influent en l’expansió de la Covid-19, a Catalunya és el factor clau juntament amb la mobilitat interna. Segons l’estudi ‘Factores de Difusión Covid-19 en España’, només al País Valencià l’alt índex d’infecció de facultatius és també la raó principal. Darrere hi apareix Castella-la Manxa i Galícia. A altres zones, com per exemple Extremadura, Múrcia o les Illes Balears aquest factor va jugar un paper molt poc influent.

    A l’Estat les residències són el principal motiu

    Al global de l’Estat espanyol, i partint de les dades del període d’ascens de la pandèmia, el factor més rellevant que ha afavorit l’expansió de la Covid-19 ha estat les places en residències. «D’acord amb els informes epidemiològics, les persones de més de setanta anys i les persones en residències han estat les poblacions més afectades i amb els quadres clínics més greus, raó per la qual és lògic que aquest factor hagi estat un dels rellevants». En concret, l’estudi calcula que l’increment d’una plaça en residència per cada 100 persones de més de setanta anys implica un creixement de risc de coronavirus del 17%.

    El segon factor destacat en l’àmbit estatal és el risc de la mobilitat interna amb un 9%. El segueix, amb un 7%, la mobilitat externa procedent de la Comunitat de Madrid. En quart lloc, el treball troba que un creixement del 10% de sanitaris infectats comporta un augment del 6% en el risc d’expandir el coronavirus. Al final de la llista de factors de risc hi ha l’increment de mobilitat procedent d’Euskadi, que va suposar un creixement del 4% per cada 10% d’augment.

    Conèixer els factors per aprendre’n

    Un dels objectius de l’estudi finançat per l’Institut de Salut Carlos III és «traslladar els coneixements perquè es pugui actuar sobre ells i així reduir la intensitat de l’epidèmia i prevenir ascensos futurs».

    En aquest sentit, i tenint present que un dels factors destacats que ha fet que Catalunya sigui una de les zones més colpejades pel coronavirus és l’alt percentatge de sanitaris infectats, val a dir que el col·lectiu sanitari coincideix que les mesures de protecció actual són molt diferents de les de l’inici de la pandèmia. Els dies en què la manca d’EPIs obligava els sanitaris a reaprofitar-los o a ‘crear-los’ amb material d’oficina –com han reportat a aquest diari– han quedat enrere i el percentatge de personal mèdic infectat ha baixat notablement, també alhora que ha crescut el nombre de testos PCR fets a la població general.

    Amb tot, i malgrat l’anunci del govern de contractació personal, bona part del col·lectiu sanitari manté les seves queixes en matèria de finançament econòmic i de condicions laborals. Quant a la manca de personal sanitari, destaca especialment la greu falta de rastrejadors per seguir els casos positius i sospitosos de Covid-19 que ha quedat palesa a Catalunya. Tot plegat, en el marc d’una atenció primària a punt de col·lapsar.

    Quant a l’altre factor, el de la mobilitat interna, la Generalitat ha actuat de dues maneres diferents. El brot declarat a Lleida i al conjunt de la comarca del Segrià va portar el govern de Quim Torra a decretar el primer gran confinament perimetral de tot l’Estat en l’etapa de nova normalitat.

    Tanmateix, amb els rebrots que s’estan donant a la ciutat de Barcelona i l’àrea metropolitana -especialment la sud-, l’executiu català no ha estat tan restrictiu i, fins al moment, només ha expressat una “recomanació” de limitar les activitats permeses i de no sortir de la regió. Josep Maria Argimon, nou secretari de Salut Pública, va reconèixer dilluns en una roda de premsa que Salut no preveu «cap mesura restrictiva quant a territoris».

  • El 74% dels facultatius d’atenció primària ha passat consulta sense protecció en algun moment de la pandèmia, segons una enquesta de Metges de Catalunya

    El 74,5% dels facultatius de la xarxa d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), que gestiona el 80% dels centres de salut del primer nivell assistencial, no ha pogut disposar d’un equip de protecció individual (EPI) en algun moment de la fase aguda de la pandèmia de coronavirus, segons revela una enquesta que ha fet Metges de Catalunya (MC) a 1.339 professionals de la medicina, entre els dies 15 i 23 de juny.

    Segons l’enquesta de MC, un 77,1% dels facultatius assegura que l’empresa no els ha fet cap tipus de seguiment clinicoepidemiològic relacionat amb el coronavirus, és a dir, no els ha practicat cap prova diagnòstica (PCR) o test immunològic per saber si havien contret la malaltia. D’altra banda, mentre que un 58,6% considera que ha rebut suficient formació teòrica sobre les pautes d’autoprotecció i utilització d’aquests EPI, un 75,8% denúncia manca de formació pràctica.

    Un altre aspecte a destacar de l’estudi és que un 62% dels professionals diu haver patit alteracions obligades -no consensuades- en la seva jornada laboral, inclòs el canvi de torn de treball (56,8%), com a conseqüència de l’emergència sanitària. A més, un 84,4% de la plantilla assegura que s’han modificat les seves tasques assistencials i un 80,7% sosté que ha hagut d’assumir l’atenció de pacients no assignats a la seva consulta, sobretot per raons organitzatives de l’equip (77,3%), per cobrir facultatius designats a altres tasques (45,1%) o per substituir personal de baixa per COVID-19 (44,6%).

    Davant l’augment de la càrrega assistencial derivada de la pandèmia, un 53,2% dels professionals que han respost l’enquesta del sindicat confirma que ha hagut de fer hores extres per donar resposta a la demanda sanitària creixent, dels quals un 18% ha fet més de 30 hores mensuals de mitjana més enllà de la seva jornada ordinària de treball. El 33% dels facultatius que ha hagut d’allargar el seu horari laboral encara no ha rebut cap compensació econòmica pel sobreesforç, mentre que un 43% ha cobrat les hores extres com a atenció continuada (guàrdies). La resta ha percebut altres tipus de gratificació com l’assignació de dies de descans. Però, a més, un 19,9% del personal ha patit pèrdues retributives durant aquest primer període de la pandèmia, sobretot, com a conseqüència dels canvis de jornada i per haver estat de baixa mèdica per COVID-19.

    Un 81,8% dels professionals també és mostra convençut que la pandèmia del coronavirus empitjorarà la situació de sobrecàrrega assistencial que hi havia prèviament als centres de salut, mentre que un 12% assenyala que seguirà sent la mateixa i només un 6,2% creu que millorarà.

    Tot plegat, ha provocat un notable cansament físic i emocional en la plantilla: un 52,4% dels professionals assegura està bastant o molt cansat físicament, mentre que un 68,1% diu patir un esgotament mental i emocional considerable.

    Canvis en el sistema

    Després de la sotragada sanitària, un aclaparador 98,9% del col·lectiu mèdic creu que cal un nou model sanitari, on els facultatius tinguin un paper clau i fonamental en el disseny, l’organització i el desenvolupament del sistema. D’altra banda, un 64,2% dona suport a la convocatòria d’una nova vaga després de l’estiu a l’atenció primària de l’ICS, si no milloren les condicions laborals i retributives, i un 28,3% es decanta per altres vies de desaprovació, com la manifestació o la recollida de signatures. Tan sols el 7,5% creu innecessària la protesta.

    D’altra banda, la majoria de facultatius (64,1%) del primer nivell assistencial suspèn la gestió de la crisi per part de les autoritats sanitàries, tant del Ministeri de Sanitat, com de la Conselleria de Salut, l’Agència de Salut Pública de Catalunya i l’ICS. En canvi, un 79,7% aprova l’actuació de les direccions dels equips d’atenció primària (EAP).

    Per al president del Sector Primària ICS de MC, Javier O’Farrill, els resultats de l’enquesta “posen en evidència la deixadesa, la inseguretat i la desprotecció que ha viscut l’atenció primària i els seus professionals durant el pic de la pandèmia”. En aquest sentit, exigeix a les autoritats sanitàries que “posin els mitjans adequats perquè, en cap cas, es torni a repetir aquesta situació”, i, alhora, reitera la necessitat que “s’incrementi la contractació i els reforços de la plantilla, per evitar una crisi de dimensions catastròfiques en el primer nivell assistencial”.