L’organització d’acció sanitària-humanitària Metges Sense Fronteres (MSF) ha elaborat un informe “que posa de manifest greus problemes al model de gestió de residències i en la coordinació entre les diferents administracions”. “La situació viscuda a les residències de gent gran durant l’epidèmia de la Covid-19 a Espanya mai hauria de tornar a ocórrer. Les lliçons apreses i les vides perdudes haurien de provocar un canvi profund”, comença el text.
Gairebé el 70% de les morts registrades a l’Estat per coronavirus són d’usuaris de residències, dada que segons MSF reflecteix “un abandó a les residències de les persones més vulnerables a la Covid-19 i la desprotecció del personal que els cuidava”. A Catalunya el 49% de les morts per Covid-19 s’han donat a aquests equipaments.
A Catalunya s’han registrat 6387 decessos a residències de gent gran, el que suposa que hagi mort gairebé el 10% dels seus usuaris
“La combinació de dèficit va fer inviable respondre a l’epidèmia. No disposar de recursos sanitaris i assistencials va tenir un impacte directe a la salut dels residents”, denuncia Ximena Di Lollo, responsable de la resposta de MSF a les residències. A banda, i com va reconèixer Garcia al Diari de la Sanitat, va ser comú el protocol de no rebre pacients de residències infectats de Covid-19 als hospitals. “Trucaves a l’hospital i et deien: ‘Ho sento, avui només podem admetre una persona de residències, escullin vostès”, relata Luisa, treballadora social d’una residència auxiliada per MSF. “Van prioritzar la resposta assistencial als hospitals, deixant enrere les persones grans a les residències, malgrat ser el col·lectiu més vulnerable i amb més mortalitat”, recorda Di Lollo.
L’informe és el colofó dels dos mesos i mig en què l’organització ha prestat el seu coneixement i gestió a les residències de l’Estat espanyol. En total, Metges Sense Fronteres ha donat suport a 486 residències. Catalunya, amb 200, encapçala la classificació, seguida de Castella i Lleó amb 114 i de la Comunitat de Madrid amb 79.
La llista negra
Metges Sense Fronteres fa un llistat dels problemes amb què es va trobar quan les seves unitats van començar a donar suport a les residències de gent gran de l’Estat. En destaquen la “manca d’anticipació i de plans de contingència agreujada per la descoordinació i multiplicitat d’interlocutors”. Això, junt amb un “reduït marge de maniobra per implementar les mesures d’aïllament, quarantena i distància a causa de la inadequació de les infraestructures i espais i l’alta ocupació”, va deixar moltes residències a tocar del col·lapse.
“No tinc temps per veure el bombardeig de correus que arriba a l’ordinador. Tinc molt de personal de baixa, els familiars truquen constantment i he d’elaborar dos o tres informes diaris amb la mateixa informació per a diferents administracions”, assegurava Alba, directora d’una residència castellana-lleonesa on MSF va col·laborar. “Em trobo amb recomanacions i protocols que es contradiuen. És una confusió total i mentrestant els residents emmalalteixen i algú els ha d’atendre”, afegeix la gestora del centre.
Precisament per les baixes de personal, MSF també destaca “falta d’organització, direcció i recursos humans” per controlar el contagi, amb un “personal restant que va haver d’assumir tasques gairebé mèdiques que no eren pròpies de la seva funció”.
La falta de tests diagnòstics, la denegació de derivacions a centres hospitalaris amb un “aïllament en detriment de la salut i les cures dignes”, així com la falta de protocols per a l’etapa final de la vida i la “carència d’atenció psicosocial a residents, personals i familiars” completen la llista de denúncies que fa Metges Sense Fronteres.
En conjunt, MSF constata que “donat el perfil de les persones que viuen a residències, mantenir-los en espais tancats i sense l’atenció mèdica i psicològica adequada va multiplicar els contagis, accelerar la mortalitat i va produir situacions indignes i humanes”. L’organització insisteix que “no es van prioritzar les derivacions hospitalàries” i que les residències, “llocs per a la convivència i les cures i no per al tractament medicalitzat, van haver de donar unes cures per a les quals no estaven preparades”.
Metges Sense Fronteres també remarca que, a bada de què els equipaments de protecció individuals van arribar tard i van ser insuficients durant setmanes, existia “falta de formació en la utilització” per part d’un “personal gens habituat a l’ús d’aquests elements”. A banda, assegura Ximena Di Lollo, “els EPI no sempre estaven adaptats a les necessitats de les residències”.
Laura, auxiliar d’infermeria d’una residència privada a què MSF va prestar suport, reconeixia: “A les residències hi ha molta gent que no sap utilitzar materials de protecció com guants o mascareta. Les cuidadores, el personal de manteniment i neteja o el de cuina estan molt despistats i al final és un caos. Uns van sobreprotegits, sense diferenciar la zona en què es troben, portant la contaminació d’un lloc a un altre”.
La gent gran, al centre de la resposta
El col·lectiu sanitari-humanitari dedica unes pàgines del seu informe a presentar unes recomanacions que dirigeix a “l’administració central, les autonòmiques, provincials i municipals” en tant que “responsables de traslladar, desenvolupar i dotar de recursos la política de prevenció i resposta a la Covid-19 per a les residències de gent gran”.
Consideren que “les persones grans han d’estar al centre de la resposta a la Covid-19 per garantir-ne el dret a rebre un tractament específic, urgent i digne, incloent-hi les derivacions hospitalàries”.
El Parlament ha aprovat una resolució que insta a augmentar la ràtio de gericultores a les residències catalanes
Per això, MSF recomana als governs l’elaboració de plans de contingència adaptables a les residències, l’establiment de “polítiques i mecanismes per a la detecció, vigilància i control efectiu en entorns com les residències”, assegurar que es poden sectoritzar -és a dir, que no es massifiquin-, disposar de “mecanismes per cuidar la salut mental i emocional de residents, personal i familiars” i “acompanyar-ho de recopilació, sistematització, publicació i anàlisi de dades per millorar la presa de decisions.
Referent a l’aïllament social, un dels punts més durs que relata l’informe, MSF exigeix que “es permetin les visites de familiars i els acomiadaments en els moments finals, sempre amb les mesures de protecció adequades”. Tot plegat perquè “no hagin de passar moments tan durs lluny dels seus” i evitar situacions com les que relata Carme, directora d’una petita residència familiar: “Una pacient va deixar de menjar i de moure’s; es passava les hores mirant per la finestra. Altres es queixaven i miraven de sortir de les habitacions. Ha estat molt dolorós haver-los de mantenir tancats”.
Una comissió al Parlament ho investiga
Lògicament, no totes les residències de l’Estat ni de Catalunya han viscut les problemàtiques que reporta MSF. Amb tot, és on l’organització ha hagut de fer més suports. No en va, ja s’han registrat més de 6.389 decessos a centres residencials catalans, el que suposa que hagin mort gairebé el 10% dels seus usuaris.
En els darrers set dies s’han confirmat per PCR 145 infeccions a residències catalanes: 119 a la demarcació de Barcelona, 11 a Tarragona i a Lleida i 4 a Girona. La xifra de les tres darreres setmanes ascendeix a 499 a tot el país. Actualment hi ha 50 pacients ingressats, un dels quals és a l’UCI.
És per això que el legislatiu català va crear el 7 de juliol una comissió d’investigació a proposta dels grups parlamentaris de C’s, PSC-Units, CatECP, CUP i PPC i amb el vistiplau de tots els partits que conformen el Parlament. El motiu de la comissió és “analitzar i investigar les formes de gestió de les residències durant la crisi presentant especial atenció a les més i menys exitoses des del punt de vista de protegir la vida i mantenir la vida digna”.
Tot seguit es va celebrar un debat plenari en què l’oposició va insistir en les errades que Metges Sense Fronteres detalla al seu estudi i l’executiu, per la seva banda, va parlar d’un “operador públic” com a forma de gestió de les residències de gent gran catalanes.
Fruit d’aquest debat, el Parlament va aprovar 58 resolucions relatives a la gestió de les residències durant la pandèmia i sobre el seu futur més pròxim. Es van validar les propostes de la CUP d’establir el salari brut de les plantilles de residències als 1200€ mensuals en 14 pagues, l’increment de ràtios de gericultores a una per cada quatre residents o l’increment del nombre d’inspectors i inspectores per garantir dues visites anuals a tots els centres.
El ple també va donar suport a “impulsar una mesa tècnica per analitzar el model actual d’atenció residencial”, a proposta de Ciutadans. Els grups que conformen l’executiu, JxC i ERC, van proposar i aprovar la creació d’una “agència que, com a operador públic, integri el vessant social i sanitari per tal de garantir una millor resposta pública a les persones” amb l’objectiu d’esdevenir “l’instrument que ens permeti planificar conjuntament en l’àmbit residencial amb una única mirada”.
Els pares de la Caty Serrano, Vicente i Carmen, tots dos de 89 anys, compartien habitació a la residència Bertran i Oriola, al barri de la Barceloneta. Ell va morir el 6 d’abril, en plena pandèmia, i ella, a la pèrdua del marit, va sumar no poder acomiadar-se d’ell, no assistir a cap cerimònia, no veure els seus fills, empitjorar de la demència i donar positiu en Covid.
“La meva experiència ha estat nefasta”, narra Caty. “Una setmana abans que morís el meu pare, el metge em va dir que tenia una infecció d’orina. Em va xocar, perquè mai li havia passat. Ja tenia unes dècimes de febre. Al cap d’uns dies, em van dir que semblava que tingués pneumònia i que li donarien antibiòtics. Jo vaig demanar que el traslladessin a l’hospital, però em van dir que ho tenien prohibit. Em vaig oferir a portar-lo jo, però tampoc podia ser. En aquell moment, no es feien les proves de PCR, però al metge li semblava que era coronavirus. Va ser terrible. Les residències no estaven medicalitzades, no tenien res, no es podia posar una via amb sèrum. Al cap de pocs dies, el meu pare va morir. Potser no el tenen comptabilitzat com a mort per coronavirus, però la majoria o tots els que hi van morir poc abans dels PCR van morir per Covid”.
Caty va veure Vicente per última vegada el 13 de març, abans que prohibissin les visites de familiars. “No el vaig poder veure en els seus últims moments, no em van deixar entrar perquè deien que no podien desaprofitar un EPI (Equip de Protecció Individual). No hi va haver cap cerimònia. Res. El vam enterrar, però jo no hi era presencialment. No hem pogut complir la seva última voluntat, perquè el meu pare volia ser incinerat, però la funerària va dir que portava un marcapassos i en aquell moment no li podien treure i, per tant, no se’l podia incinerar. Està enterrat a Montjuïc, però si és ell o una altra persona, jo no ho sé. El meu pare va morir el dia 6, que és quan m’ho van comunicar, però els de la funerària no se’l van emportar de la residència fins al 8 i ara consta en el document de defunció que va morir el 8. A vegades és com que no m’ho crec”.
No vaig poder veure el meu pare en els seus últims moments: no em van deixar entrar perquè deien que no podien desaprofitar un EPI
Pocs dies després, la mare de la Caty va patir una caiguda i li van posar punts al front i a la barbeta. “La meva mare ho va passar fatal. Els vaig demanar que per favor m’ensenyessin la meva mare, que la volia veure, per trucada de vídeo, però la comunicació amb l’empresa en aquell moment era totalment inexistent. Les famílies vam passar unes angoixes impressionants. Ho hem viscut amb moltíssima preocupació, indignació i impotència”. Quan va aconseguir contactar amb la Carmen, la va veure moradenca, amb dificultat per mantenir una conversa i molt pitjor de la demència.
A finals de juny es va reobrir el centre i la Caty va acudir diàriament a veure la Carmen, fins que a mitjans de juliol van tornar a tancar els seus familiars i ara només es poden comunicar mitjançant el telèfon. Carmen no entén què està passant. Quan veu la Caty a la pantalla del mòbil, creu que sortiran a passejar, i vol anar-se’n. “Va, anem al carrer”, li diu, i després mira a una altra banda. “La meva mare necessita un tracte més proper, encara que estiguem a dos metres de distància. La resta, és enterrar-la en vida”.
A Bertran i Oriola hi havia 92 residents, dels quals el 95% es va infectar. L’empresa que gestionava el geriàtric, Eulen, va comptabilitzar 25 morts per coronavirus, mentre que els familiars sostenen que van ser més de 40. A finals d’abril, la Generalitat va intervenir el centre per presumptes irregularitats durant la pandèmia i va atorgar temporalment la gestió a les Hermanas Hospitalarias-Psicoclínica de la Mercè.
“A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta”
Els residents que no tenen problemes cognitius sí que han pogut comprendre la dimensió de la malaltia i, sobretot, que els seus familiars no poden anar a visitar-los perquè hi ha un protocol. És el cas de Montserrat Barcons que, amb 92 anys i després d’haver donat dues vegades positiu per Covid, al març i a l’abril, segueix a la residència Sant Jaume de Cardona (Barcelona), que va ser el principal focus de preocupació del municipi. Part de la plantilla va emmalaltir i alguns companys van morir, però ella va ser asimptomàtica i només va tenir unes dècimes de febre: “A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta, és una pandèmia molt dolenta, i hi ha gent que està molt espantada, però jo crec que no es pot viure així, amb por. He d’estar contenta mentre visqui. Hi ha una pandèmia i ho accepto. Aquí ens cuiden, ens renten la roba i ens tracten bé”.
Montserrat troba a faltar anar al seu poble, Freixinet (Lleida), però va anar a la residència fa un any i mig per voluntat pròpia, i està convençuda de la seva decisió. Ella és de camp i explica que, quan era petita, sempre hi havia algú a la casa que s’encarregava de cuidar qui estigués malalt, però la vida, diu, ha canviat, perquè ara tots treballen, o busquen treballar. Montserrat, amb dos fills i una filla, se sent molt estimada per la seva extensa família, i parla al detall de cunyades, germans, fills, nebots, nétes… que la truquen diàriament. Durant el confinament, va conèixer per videotrucada una nova besnéta i solia veure vídeos dels fills de les seves altres nétes. “Jo tinc una sort, i és que em poden parlar de qualsevol cosa, i me’n recordo. Jo no pateixo perquè recordo les coses.
Abans sempre hi havia algú a casa que s’encarregava de cuidar qui estigués malalt, però la vida ha canviat, perquè ara tots treballen, o busquen treballar
Fins i tot malalta de Covid, era ella qui calmava els seus éssers estimats: “Els deia: ‘jo estic bé, tothom m’estima’. No m’agrada preocupar, s’ha de saber estar tranquil”. Del seu dia a dia, explica que hi ha persones de la residència a les quals ja no veu perquè van morir. Una companya amb problemes de salut mental li diu que vol anar a casa seva i ella la calma amb un “ja anirem, no et preocupis, que estan tots bé”. Una altra senyora té sis fills i no en reconeix cap. A la residència, n’hi ha que juguen a el dòmino, altres que fan ganxet, però a ella li agrada passejar pel jardí, llegir, veure les “xafarderies” a la televisió i parlar per telèfon, mentre es restringeixin les entrades.
Caty Serrano | Pol Rius
“La iaia és una passada”
El diumenge anterior, van venir a visitar Montserrat tres familiars, entre ells la seva néta Elisabeth Solà, de 31 anys, que viu a Cardona. Elisabeth confirma que era l’àvia qui els donava ànims durant el confinament. “Ella sempre ha estat molt valenta. Jo li deia cada dia i em deia: ‘La iaia està molt bé’. Ella intentava passar el temps amb la tele, amb les revistes… Enèrgicament és una passada. No hem patit d’una manera tan forta com altres familiars. Va tenir tos i febre un dia, i va donar positiu dues vegades, però al no tenir símptomes, estàvem més tranquils. Sempre ens van passar vídeos des de la residència. Quan va començar a morir gent, la van traslladar a una altra planta, i ara torna a estar a la seva habitació”.
Elisabeth va estar sense veure Montserrat més de tres mesos. Ara, permeten visitar-la mitja hora a la setmana un màxim de tres persones. El retrobament, explica la néta, va ser tranquil i alegre, com és Montserrat, “però sense llàgrimes, la iaia no ha estat així mai”. “Mentalment està bé, té una memòria impressionant. Entén que ara mateix no hi pot haver contacte, però et diu que, amb les paraules, amb el que hem parlat, ja està contenta”.
Quan va saber al març que Montserrat tenia Covid, al principi es va alarmar, però amb les trucades i videotrucades, es va anar asserenant. “En els pitjors moments de la pandèmia et deia ‘si la iaia està bé, tu has d’estar bé”. No ha tingut mai por. Ella ha passat una guerra civil, ha viscut al camp, amb tres fills, els ha tirat endavant com ha pogut. El seu missatge era el de ‘no patiu per mi’”. Elisabeth valora l’enteresa de la seva àvia i sap què és estar a càrrec d’una persona dependent durant el confinament. Recentment, va haver d’ingressar en un altre centre la seva mare, de 62 anys i malalta d’Alzheimer, perquè el confinament li va fer augmentar l’ansietat, el nerviosisme i l’agressivitat.
“La meva mare es morirà i no la podrem veure”
La mare de la Pilar Canosa, Josefina de Puig, té 92 anys, pateix Alzheimer, i fa any i mig que resideix en un geriàtric. Quan va començar el deteriorament, va tenir una cuidadora a casa i els seus fills van estar fent torns perquè estigués acompanyada les 24 hores, però Josefina va empitjorar físicament. “Ja no s’aguantava de peu, tot era a pes, aixecar-la, vestir-la…”, explica la Pilar. Des del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES), els van recomanar traslladar-la a un sociosanitari i els fills (d’un total de nou) van valorar la seva entrada en una residència. Van obtenir una plaça a Eixample III, situada en un pis del carrer Muntaner, al barri de Sant Gervasi-Galvany, que compta amb menys d’una vintena d’usuaris.
Entre els germans que tenien disponibilitat, la visitaven matí i tarda, fins que va arribar l’ordre de confinament. “Va ser bastant dur. Hi va haver una persona amb Covid, una cuinera, i a partir d’aquí, van dividir els residents i van enviar la meva mare a un centre sanitari. Llavors ens van dir que tenia Covid asimptomàtic. Ella és com una nena petita, que no veu què està passant, i havia d’observar la gent amb mascareta, sense saber res més. Va estar allí prop d’un mes, fins que va donar negatiu i va tornar a la residència”.
El geriàtric no té jardí i el protocol estableix que la pot visitar mitja hora a la setmana la mateixa persona dues setmanes seguides a través d’un vidre, prèvia declaració responsable de no haver passat la Covid. “Alguns dels germans ja no la veurem viva perquè està molt deteriorada. Vam tenir una angoixa tan gran en conèixer aquestes normes. Han anat tres de les meves germanes, però ella no les reconeix a través de la mascareta, té un filet de veu i amb un vidre pel mig no hi ha comunicació”.
Les mesures de protecció són necessàries, però s’ha passat “de 0 a 400”; és «absurd»
La Pilar creu que, si bé les mesures de protecció són necessàries, s’ha passat “de 0 a 400”, i ho qualifica d’absurd. “La meva mare no entén res, ella veu mitja hora una persona disfressada a la qual no sent. Al centre ens han dit que està molt bé, que està contenta. Té molt bon caràcter, menja, somriu, no sol queixar-se, és simpàtica, bona companya, tranquil·la, agradable, i les treballadores la valoren moltíssim. Però és desesperant, es morirà i no la podrem veure”. La Pilar i els seus germans qüestionen que, si els treballadors entren i surten amb les degudes mesures de seguretat, no puguin fer-ho alguna vegada els familiars. Sosté que entre els germans no hi ha queixa de centre, perquè la veuen ben atesa, però les restriccions en les visites han fet empitjorar Josefina.
De vegades, li agradaria emportar-se-la del geriàtric, però es necessita una grua per traslladar-la, diverses persones per cuidar-la, tota una infraestructura amb la cadira de rodes i calendaritzar entre els germans que viuen a diferents indrets de Catalunya. “La societat haurà d’estar preparada per això que està passant. Crec que és molt inhumà, molt dur, és devastador emocionalment”, sentencia.
Negoci versus humanitat
María José Carcelén és portaveu de la Coordinadora 5+1, una plataforma de familiars d’usuaris de les residències de gent gran. Considera que ha primat el negoci a la humanitat i que el problema existia anys abans de la pandèmia, tal com ve denunciant aquesta entitat: “Com estaven les residències, qui tenia la capacitat de saber-ho, ho sabia de sobres, que era la Generalitat”. L’any passat van portar les seves propostes al Parlament i es van reunir amb els grups parlamentaris per sol·licitar, entre altres qüestions, que totes les residències tinguin infermera de nit, cosa que només passa en una minoria, i que millorin les ràtios de personal.
“Si la situació era insuficient, amb l’emergència sanitària, va empitjorar. Primer, no es feien tests. Segon, no hi havia EPI pels treballadors. Es van tancar les residències pels familiars, però els treballadors entraven i sortien cada dia sense equips de protecció, i si calia aixecar els residents, o canviar-los els bolquers, la distància de seguretat era zero. I no es podia fer aïllament perquè en les residències estaven absolutament totes les places ocupades. Quan tens habitacions dobles és impossible fer aïllament. Ja sabíem que seria un desastre”.
Enfront de la residència Mossèn Vidal Aunós, al barri de la Bordeta, assenyala: “Aquí es va contagiar gairebé tota la plantilla, al voltant del 90%. Aquí han mort 29 persones (de 112 places). Les 11 primeres no van trepitjar l’hospital. La gent va morir sola a les seves habitacions. Sola i abandonada. No hi havia metges, no hi havia infermeria, no se’ls portava a hospitals, no se’ls podia posar ni un sèrum. Aquestes persones van morir i van viure en condicions absolutament indignes”.
Aquí han mort 29 persones (de 112 places). Les 11 primeres no van trepitjar l’hospital. La gent va morir sola a les seves habitacions. Sola i abandonada
Ha vist com algunes persones han deixat de caminar, han perdut fins a quinze quilos o ja no reconeixen els seus familiars. Subratlla que la gent gran amb problemes mentals i un alt nivell de dependència no assimilen l’absència dels familiars: “No entenen que hi hagi gent que se’n vagi de vacances, que estigui prenent alguna cosa als bars i pugui anar a la platja, però que els seus familiars no vagin a veure’ls. Una persona de 90 anys amb demència senil no ho entendrà. Els van matar perquè els van deixar morir per no portar-los als hospitals, perquè no van anar als hospitals fins a la segona setmana d’abril, i ara els maten de pena”. I afegeix: “Les autoritats estan dient que hem d’aprendre a viure amb el coronavirus. Llavors, amb els ancians què fem? Els tanquem i tirem la clau a la mar?”.
La portaveu de la plataforma remarca que els avis “han viscut durant mesos en un geriàtric, un centre sanitari o un hospital, sense visites, en solitud i amb una angoixa terrible, mentre que ara se’ls dóna un tracte de mobles i els estan causant un dany irreparable”. Sosté que la presència dels familiars en alguns centres és incòmoda perquè donen més feina per haver de desinfectar i gastar més EPI, però, sobretot, perquè exerceixen un control sobre menjars, higiene i funcionament de centre. Posa com a exemple la residència Mossèn Vidal Aunós, també intervinguda per la Generalitat, que va retirar la gestió a Eulen per irregularitats i se la va donar a la Fundació Vella Terra.
Per Carcelén, si el Govern català té la titularitat, però una empresa privada realitza la gestió, corre el risc de convertir-se en un negoci, cosa que els familiars viuen amb “moltíssima indignació”. La manca de manteniment dels centres és, segons la Coordinadora 5+1, una altra deixadesa institucional, i enumera el mal funcionament de l’aire condicionat, problemes en el sistema elèctric, parets sense pintar, esquerdes, persianes trencades i rentadores espatllades.
Mª José Cardelén | Pol Rius
“S’han venut les residències al millor postor”
Les entitats del sector repeteixen que fa anys que alertaven de les mancances de les residències, com a falta de personal i mitjans, i que amb el coronavirus s’ha fet visible el que venien denunciant, per exemple, des de la Coordinadora Estatal de Plataformes de Dependència, que reuneix familiars, afectats i cuidadors. La seva presidenta, Aurelia Jerez, assenyala que “durant anys s’han venut les residències al millor postor, s’han signat contractes mirant gairebé exclusivament l’oferta més barata, i això s’ha vist agreujat amb l’arribada de la pandèmia”.
Segons la seva opinió, la solució passa per posar més personal i, sobre el coronavirus, afegeix: “A la gent gran l’ha abandonada en els últims dies de la seva vida. Han mort sols, i això no és humà. Les restriccions de visites familiars i el fet de no deixar-los sortir als jardins, no dic que sigui maltractament per part dels treballadors, però el protocol que estan duent a terme és inhumà. De què serveix restringir les visites a mitja hora a la setmana si els treballadors entren i surten diàriament? Et pots fer un PCR i contagiar-te mitja hora després”.
Temor a represàlies per parlar amb la premsa
Altres parents accedeixen a donar el seu testimoni a condició de no posar el seu nom en el text, ni el del familiar que resideix al geriàtric, ni el de centre. Volen millorar l’assistència de les residències, però temen que parlar amb la premsa els perjudiqui. És el cas de tres dones, una de l’Hospitalet de Llobregat, i dues de la comarca barcelonina del Baix Llobregat, que tenen a les seves mares en geriàtrics.
En el primer cas, la mare pateix demència i Alzheimer des de fa quatre anys i era inviable tenir-la a casa per la falta d’infraestructura a la llar i per la necessitat d’haver de contractar una persona de dia i una altra de nit. Abans de la Covid, treia la seva mare a passejar cada dia perquè a les instal·lacions no hi ha àrea a l’aire lliure, però des del 13 de març es va prohibir l’entrada als familiars. Amb informació a comptagotes i més per la bona voluntat d’alguna auxiliar que de la direcció, va saber que el coronavirus havia arribat a la residència i que “estaven caient com a mosques”. Com durant l’estat d’alarma aquesta filla havia d’estar confinada a casa i tenia la possibilitat de dur-hi la seva mare, així ho va fer. “Després de treure-la de la residència, ja al carrer, a corre-cuita, em van fer signar un consentiment, que em feia responsable que la meva mare no tenia Covid i que havia de fer la quarantena de 15 dies amb ella per precaució. A la residència no van fer les proves PCR, la doctora va fer una revisió i va dir que no tenia Covid”.
Pocs dies després, el centre va informar que hi havia diversos infectats i un mort. La seva mare va començar a tenir febre i, després de trucar el CAP, li van prescriure parecetamol cada vuit hores, ja que només ingressaven pacients greus. Una nit, va caure del llit i va ser necessari traslladar-la en ambulància a l’hospital, on li van realitzar el PCR i va donar positiu. Es va recuperar en un sociosanitari i va tornar al geriàtric de l’Hospitalet a una habitació compartida, però una setmana després la companya d’habitació va morir per Covid, i així fins a una quinzena de residents.
L’Hospitalet és un dels focus més actius de Covid, fet que va fer restringir les visites al geriàtric abans que en altres zones. Les videotrucades que rep de la seva mare són escasses i, en elles, no parla. “Amb l’Alzheimer, no manté la vista fixa en tu, perquè desvia l’atenció. Per telèfon, riu i et reconeix la veu. Entre que no surt i no et veu, està perdent el contacte amb la realitat, i la discapacitat segueix avançant. Ha perdut més de deu quilos, i en les últimes fotos que m’han enviat, no portava la seva roba. El meu temor és que no ens permeten entrar els familiars, però amb la rotació de personal es poden contagiar. Vull fer un trasllat de residència, però la llista d’espera és de diversos anys. Abans de la Covid, la meva mare estava mig bé i mig entenia, hi havia moments en què em reconeixia. Ara està viva, la tenen sobrevivint però, de quina manera? No ho sé. El tracte que reben és indigne”.
“He vist gent morir-se de pena”
En el segon cas, la mare va haver d’ingressar en una residència fa tres anys i mig arran d’un ictus que li va deixar la meitat de el cos paralitzat, si bé cognitivament es defensava força bé. A principis de març, tenint en compte les notícies letals que arribaven de geriàtrics de Madrid, va preguntar a la directora de centre del Baix Llobregat quines mesures havien previst. “Va posar cara de sorpresa, no havia previst res. Estaven ella i dues encarregades, i em miraven com dient que no hi havien caigut. Parlaven que calia rentar-se les mans, rentar-se les mans i rentar-se les mans. No hi havia ni gel”.
Quan al cap de pocs dies van tancar la residència, li va costar acceptar-ho, però inicialment havien de ser dues setmanes en què es podien moure lliurement per la residència i rebre trucades de vídeo. “Els parts que ens anaven donant des de la residència deien que tot anava bé, que controlaven la situació, però en parlar amb la meva mare, repetia molt el que explicava, no semblava ella. Un dia, a les 11 i escaig del matí encara no havia esmorzat. Em vaig alarmar molt perquè ha de prendre unes pastilles i seguir uns horaris”.
Per tot això, quan a la residència van donar permís per portar-se els residents a casa, va anar a buscar la seva mare. “El confinament a la residència el va viure de forma molt traumàtica. Estava en una habitació amb dues dones més. Segons explica, estaven tancades i només venien a entregar-los el menjar, tancaven la porta, i marxaven. Va estar així dues setmanes, fins que la vam treure d’allà. A nivell mental estava fatal, com en bucle, com si hagués viscut una història de terror, i tenia la cara desencaixada”.
En preguntar quines mesures havien previst a la residència, «van posar cara de sorpresa, no havien previst res. Parlaven que calia rentar-se les mans. No hi havia ni gel”
Lamenta que s’hagi deixat de banda la part emocional i que al centre no hi hagi ni una revista, ni un diari, ni fulles per pintar, ni activitats, ni res per distreure’s. La seva mare era una persona alegre, però porta tres anys en aquesta residència i no s’ha adaptat. “S’ha anat amargant. L’ictus li ha truncat la vida. Era una dona independent, vídua, però feliç amb les seves coses. El mal geni se li ha accentuat. Va haver d’abandonar casa seva i es veu obligada a viure en un lloc on no hi vol ser. Si normalment no tenen oci, durant el confinament s’han passat hores i hores a les habitacions”.
Entre les seves queixes, indica que quan els familiars van preguntar per l’aprimament general dels seus parents, des de direcció van respondre, a través de missatge grupal de WhatsApp: “Estan una mica més primets, sí, és veritat, per no mobilitzar-se, hi ha menys ingesta, en no cremar calories, es té menys gana i es menja menys”. Un altre missatge que li va desagradar va ser: “Hi ha residents que simplement no s’han adonat que no veniu perquè no tenen la consciència suficient per a això. A aquests, la veritat és que no els prioritzarem”.
Segons la seva opinió, hi ha una manca d’afecte i d’atenció, a més de manca de personal: “He vist gent morir-se de pena. Si no estàs fent res, i no et vénen a visitar… Expliqueu-los a ells les coses, pregunteu. I, si t’importen els teus ancians, els estàs veient confinats i no els pots atendre, no se’t passa pel cap valorar això, escriure a la Generalitat, plantejar-te alguna cosa, una alternativa? Sé d’alguna residència en la qual no tenien casos i no els van tancar. El que van fer va ser no permetre les visites externes”. La seva sorpresa és que, sent un centre verd, és a dir, sense positius, les persones seguien confinades a les seves habitacions: “És anar pansint-los poc a poc”.
“Estan tot el dia aquí com si fos un pàrquing”
En el tercer testimoni anònim, la seva mare té cossos de Lewin, un tipus de demència, i va emmalaltir de coronavirus a un sociosanitari de l’Hospitalet. Quan va anar a visitar-la després del confinament, va comprovar que se li queia tota la roba i que la hidrataven mitjançant una cànula, mentre que ella va ajudar a la seva mare a beure aigua amb un got sense massa complicació. Per això, en l’informar-la que li havien adjudicat una plaça en una residència verda del Baix Llobregat, va pensar que era una bona notícia, fins que va saber que no li estaven permeses les visites, que no hi havia personal disponible perquè la seva mare caminés una hora a el dia, i que no els estaven traient a passejar a pati.
Es tracta del mateix centre que el cas anterior: “No fan jocs, no els posen a caminar, estan tot el dia allà com si fos un pàrquing. Estan vivint els últims anys de la seva vida com si fossin delinqüents”. Segons la seva opinió, “això és més profund que la Covid” perquè la falta de personal en els centres és anterior i la desinformació és contínua. Puntualitza que “hi ha gent que no vol parlar amb periodistes perquè creu que després els tractaran malament, però això no és un cas aïllat. S’estan vulnerant els seus drets. No es tracta de focalitzar en una residència, sinó que s’han d’investigar a nivell general perquè moltes persones grans s’estan morint de pena”.
Detectar el 50% dels casos positius i aconseguir aïllar el 40% dels seus contactes i familiars. És la recepta per evitar una segona onada i un segon confinament total que proposa un equip de científics en un article publicat recentment a la revista Nature.
Amb dades anònimes de mobilitat i demogràfiques obtingudes a l’àrea metropolitana de Boston (Estats Units), han estudiat tres capes diferents d’interaccions socials: el lloc de treball i la comunitat, les llars i les escoles. Amb aquestes dades, han elaborat un “model detallat basat en agents” de la Covid-19.
Diferenciant entre els infectats asimptomàtics, els que tenen símptomes i els que encara no, han obtingut un “model que permet explorar estratègies relacionades amb l’aixecament de les restriccions i el rastreig i aïllament de casos”. Els resultats apunten en la línia de les actuacions dels Estats que millor han gestionat la pandèmia i del que demanen els experts: fer tests i més tests.
“Un període d’estricta distància social seguit d’un robust nivell de tests, traçat de contactes i quarantenes domiciliàries podrien mantenir la malaltia en la capacitat del sistema sanitari alhora que permet la reobertura d’activitats econòmiques”, escriuen els experts a Nature. “Un sistema de resposta basat en proves millorades i la traça de contactes pot tenir un paper important en la relaxació de les intervencions de distanciament social mentre no hi hagi immunitat”, insisteixen.
Tres escenaris diferents
La conjuntura més positiva, la recomanada pels experts que signen l’estudi, és la ja mencionada on el sistema sanitari és capaç de detectar el 50% dels positius, com a màxim, dos dies després que mostrin símptomes. En aquest escenari, que ve després d’un confinament com el que ja s’ha donat a bona part del món, el 40% dels contactes dels positius són detectats i també compleixen quarantena domiciliària.
Salut fa una mitjana de 8.500 PCR diàries, lluny de les 30.000 que va prometre Argimon fa un mes
Si aquesta situació fos verídica, segons els càlculs computacionals, “la reducció de la transmissió comporta un aplanament notable de la corba epidèmica i sembla limitar eficaçment el possible ressorgiment d’una segona onada epidèmica”. Amb només el 9% de la població fent quarantena, que correspon al 50% de positius detectats i els seus contactes, s’evitaria una segona onada. Això seria molt millor que haver de recórrer novament a “polítiques massives de distanciament social que afecten a tota la població i que tenen una durada de molts mesos”, recorden els científics.
En un escenari en què s’ha fet una desescalada però no hi ha suficient recerca de casos positius i seguiment dels seus contactes, “no s’impedeix el ressorgiment de l’epidèmia i hi ha una segona onada de Covid-19” tan bon punt es relaxen les mesures. Segons els seus càlculs, la taxa reproductiva del virus arribaria fàcilment al 2, quan ha d’estar sota de l’1 perquè es consideri que la pandèmia està controlada. Actualment la mitjana catalana és d’1’02.
Els científics s’han aventurat també, amb l’ajuda del seu model computacional, a calcular com hauria estat la pandèmia si no s’hagués pres cap mesura de distanciament social ni confinaments. Asseguren que en aquesta hipotètica societat es donarien 25’2 casos diaris d’infecció per cada miler d’habitants fins a arribar a un 75% de la població infectada. En el cas català, suposaria que les infeccions serien més de 5’5 milions.
“Gràcies a aquesta metodologia podrem tenir models epidemiològics predictius. D’aquí a un any o dos, així com consultes el temps al diari, podràs consultar el nivell d’epidèmies”, augura en declaracions a elDiario.es David Martín-Corral, científic toledà que forma part del grup multidisciplinari i internacional que signa l’estudi.
Evitar la saturació del sistema sanitari
“Una política proactiva de testatge, de traçat i quarantena dels contactes permet una reobertura gradual de les activitats econòmiques amb una baixa incidència de la Covid-19 que el sistema sanitari pot manejar”. En efecte, el quid de la qüestió és aconseguir que d’ara endavant els hospitals i centres de salut no tornin a saturar com ho van fer durant la primera onada.
“Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. No ve, hi és. No ve, l’onada la creem fent el que no toca”, va resumir el científic, assessor i expert en control de pandèmies Àlex Arenas en una entrevista a aquest mitjà. Partint d’aquesta idea que la temuda segona onada no és com una tempesta que arriba sinó una situació que es crea, la saturació o no del sistema sanitari és clau per evitar-la.
Detectar el 50% dels casos positius i aconseguir aïllar el 40% dels seus contactes i familiars evitaria una segona onada
Si no s’actua d’hora, avisen els autors de l’estudi, “el sistema sanitari patirà grans interrupcions en el servei i es traduirà en morts addicionals a causa dels hospitals saturats de pacients amb Covid-19”. En aquests moments, segons les dades del Departament de Salut, hi ha 642 pacients ingressats per coronavirus a Catalunya, dels quals 129 es troben a les UCIs. En un dels punts més crítics de la primera onada, a principis de maig, hi havia 575 catalans a les UCIs catalanes.
Catalunya: més tests, però encara insuficients
Si bé la tensió actual de les unitats de cures intensives dels hospitals catalans no es pot comparar amb la de fa alguns mesos, la situació “quant a susceptibilitat és exactament igual” donada la prevalença a infectar-se, assegura Arenas. El físic valora molt positivament el canvi a la secretaria de Salut Pública amb l’arribada de Josep Maria Argimon: “Des de l’arribada d’Argimon hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula”, assegura.
Un dels puntals del canvi d’Argimon, i eina necessària per a complir amb els requisits de detecció dels positius i aïllament dels seus contactes, és l’augment de proves PCR. El nou secretari de Salut Pública va anunciar fa un mes que el Departament tenia “capacitat de fer 24.000 PCR diaris i la setmana que ve serà de 30.000”.
El nombre actual de proves és molt superior al de mesos enrere. Per exemple, la consellera Alba Vergés va assegurar a la CCMA el 5 de maig que se n’estaven fent entre 5.000 i 8.000 diàries. Segons les dades del Departament, en la darrera setmana se n’han fet una mitjana de 8.500 al dia i l’anterior 10.200. Si bé existeix un increment, queden encara molt lluny de les 30.000 que va prometre Argimon.
La gestió més eficaç dels nous casos i rebrots per tal d’evitar una altra onada ve acompanyada de “reptes logístics que inclouen la capacitat de diagnòstic ràpid i a gran escala i un fort augment del nombre de traçadors de contacte”, reconeixen els autors de l’estudi. Són dues problemàtiques a què actualment fan front els sistemes sanitaris català i espanyol. De com s’afrontin dependrà que hi hagi o no una segona onada similar a la de la primavera.
A mitjans de març, el director executiu de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Michael Ryan, va analitzar el fracàs europeu a l’hora de contenir la SARS-CoV-2 en un context en el qual totes les mirades estaven posades en els tests. «El més difícil és, quan detectes un cas, tenir la capacitat d’identificar els contactes, seguir-los i posar-los en quarantena. Llavors necessites una resposta sanitària molt més gran, que va per darrere de les proves», va assegurar llavors.
És aquí on Espanya, com molts altres països, va fallar. El metge i director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria, Adrián Hugo Aginagalde (Sant Sebastià, 1989), és una de les persones que intenta que això no torni a passar. Per això, compta amb una eina anomenada ‘rastreig’, l’objectiu de la qual és tallar les cadenes de transmissió abans que es produeixin, mitjançant la detecció de casos i el seguiment dels seus contactes estrets que hagin pogut infectar-se.
A Espanya vam traduir les «tres t» (test, seguiment i rastreig, de l’anglès test, track, trace) que va demanar l’OMS com «test, test, test». Ens oblidem de les altres dues?
Reconeguem que portàvem temps avisant que es necessitaven rastrejadors. Els epidemiòlegs ho teníem clar, perquè sabíem que amb els efectius actuals era impossible. Per això, moltes conselleries han apostat per reforçar amb tot el que han pogut i obrir borses de treball.
Però no ha estat suficient.
Hi ha menys d’un epidemiòleg per 100.000 habitants a Espanya. Som molt pocs i estem en l’Administració, no en els serveis de salut. No tenim un sistema de guàrdies i produïm una enorme quantitat de dades per a vigilància, a més d’actuacions de prevenció i control. Ens falta temps material i volem seguir fent tot això a més d’una activitat de rastreig que consumeix una enorme quantitat d’esforç.
La gent no em creu, però la majoria de comunitats autònomes tenen menys epidemiòlegs que el personal que pugui tenir un centre de salut aleatori. Imagina tenir a cinc persones produint totes les dades i, al mateix temps, ocupant-se d’aïllaments i rastreig. Aquest és el motiu pel qual a la primera onada pandèmica no es va poder fer bé el rastreig. No hi havia recursos materials per fer-ho.
I ara?
Ara segueixen sense ser suficients i, a més, tenim un increment en la càrrega de treball perquè se sol·licita informació que no sabem ni per què. La vigilància està devorant a la prevenció i el control i això és un problema.
L’ideal és tenir un rastrejador per cada 20.000 habitants i és aconsellable acostar-se a un per cada 5.000, però depèn de el nombre de casos que tingui cada comunitat autònoma.
Quants rastrejadors necessitem?
L’ideal és tenir un rastrejador per cada 20.000 habitants i és aconsellable acostar-se a un per cada 5.000, però depèn del nombre de casos que tingui cada comunitat autònoma. Per això al meu entendre, cal calcular per casos i no tant per habitant. Astúries té un nombre baix [de casos] i, per tant, no necessita tants [rastrejadors]. Així i tot, s’han vist finalment superats per les circumstàncies i han hagut de reforçar.
Quina càrrega de treball suposa el rastreig?
És una persona per cas i cada un suposa una mitjana de 14 hores. Es pot baixar si es disminueix el seguiment i s’integra en l’activitat assistencial, però és difícil que siguin menys de sis hores. I això amb tres contactes. Si són vint, ja no és una persona per cas i tens algú més bloquejat tot el dia.
Sobrevalorem la importància del rastrejador en el nostre sistema de salut, tan centrat en l’atenció primària?
És veritat que tenim un model exemplar d’atenció primària a nivell de la UE i l’OCDE, però no li carreguem el que no té capacitat per fer perquè cap país ho està fent. Hem confiat en excés en que el rastreig pogués ser assumit pels serveis de salut de forma plena i no és factible, per molt que puguin servir de reforç. Hem fet trampes, una cosa és que el nostre sistema sanitari permeti delegar un petit percentatge del seguiment i una altra trencar les regles del joc. Hi ha d’haver un mínim de rastrejadors per habitant, amb dedicació exclusiva mesurada en jornades laborals.
Fins a quin punt poden ajudar els serveis de salut?
La major part dels casos no afloren en atenció primària per simptomatologia, sinó com asimptomàtics dins de les activitats de rastreig. Si detectes la major part dels casos en atenció primària tens un problema.
Els estudis de contactes són activitats que corresponen a salut pública, no a atenció primària. Està en la llei. Una altra cosa és que facin part, però els metges no poden mirar tots els contactes laborals i socials, ni demanar un llistat de clients d’un establiment. Com a molt pregunten amb qui ha estat [el pacient] i amb qui viu. Per això surten xifres de tres contactes, quan el normal és tenir xifres elevadíssimes de fins a vint. A més, si bolquen la informació en la història clínica digital i no en una aplicació creada a posta no es connecten els contactes i s’acaba duplicant treball.
Com pot resistir un sistema de rastreig a mesura que augmenten els casos i els contactes?
El model de rastreig centralitzat es bloqueja ràpidament perquè no té una xarxa en la qual recolzar-se. La salut pública mai pot fer-ho tot. Els models descentralitzats funcionen millor. Cap àmbit pot assumir en exclusiva tot el rastreig, però si juntes salut pública, local i autonòmica les teves possibilitats d’èxit augmenten. També ha de ser cooperatiu perquè en un brot les fronteres es desdibuixen i sempre sorgeixen situacions no contemplades: comença en un hospital, passa a un domicili i d’aquí a un centre sociosanitari. O els diferents àmbits col·laboren o el rastreig és impossible.
Com aconseguir un sistema robust sense sobredimensionar-lo?
El model ha de tenir una escala. A mesura que s’incrementen els casos, s’han d’augmentar els efectius. Ha de ser flexible per poder assumir cribratges puntuals davant de situacions de risc quan calgui. Una opció és el model cooperatiu. També comptar amb personal que es pugui incorporar amb facilitat, però això no és fàcil. Cal formar-los, pagar-los, contractar, buscar-los un lloc i donar-los accés als sistemes. Han de conèixer el que és un servei de salut i fins i tot prescriure les PCR. Si amb la flexibilitat ets capaç d’absorbir el pic mentre vas ampliant els efectius pots intentar-ho, però no és fàcil.
És el que ha passat en llocs com Madrid?
El model de Madrid és descentralitzat, però no està ben connectat i no tenen una eina que uneixi els casos i els contactes. Més enllà dels efectius que necessitin, tenen una situació molt difícil. No han pogut ampliar el seu model ni implicar atenció primària, medicina preventiva ni a salut laboral. Per això han hagut de buscar a una allau de gent per reforçar el nucli que tenen en salut pública, i això és difícil.
És una actuació de salut pública, no de voluntaris. El desitjable és que hi hagi contracte, per les vies de la legislació vigent i mitjançant bosses d’interins eventuals.
Poden servir els voluntaris per sortir del pas?
El desitjable és que hi hagi un contracte, per les vies de la legislació vigent i mitjançant bosses d’interins eventuals, perquè estàs posant gent en quarantena, actuant sobre establiments, obtenint informació emparada sota la llei de protecció de dades… És una actuació de salut pública , no d’uns voluntaris. Tot i així, no podem negar que al mig de la pandèmia vivim circumstàncies en què els busquem sota les pedres, fins i tot fills dels treballadors i estudiants. Es va fer durant l’estat d’alarma perquè aquest ho permetia i cal donar-los les gràcies, però també formalitzar mecanismes per evitar recórrer a ells de nou.
Quant triga a estar llest un rastrejador?
És molt difícil que estigui llest en menys d’una setmana; dos si no ha treballat abans en un servei de salut. Per això el model escalonat té dificultats: em pugen cinquanta casos i, de cop i volta, agafo cinquanta rastrejadors. No, primer, perquè les contractacions públiques no funcionen així, però també perquè si no ha manejat un historial clínic digital ni coneix com funcionen aquestes estructures necessitarà un temps d’incorporació que retarda tot molt. El més eficaç per sortir de el pas mentre vas ampliant és reaprofitar els recursos en atenció primària, medicina preventiva i salut laboral.
La COVID-19 ha tret a la llum alguns dels problemes endèmics de les nostres administracions?
Les lleis són un seriós obstacle per a la contractació de personal en salut pública. És un problema molt gros i ben conegut. Són molt rígides, no permeten la contractació en situacions extraordinàries de forma ràpida i, a més, el personal que s’obté ve sense ensenyar. Això provoca la paradoxa que un becari que porta tres anys especialitzant-se acabi formant a un contractat que arriba sense cap formació.
No tenim anys per solucionar errors estructurals, què fem ara?
La reorganització de la força de treball és una solució i una obligació. Es poden augmentar els efectius, no ho donem per impossible. Es va fer durant l’estat d’alarma, va ser eficaç i va funcionar, i ho estan tornant a fer algunes comunitats. Cal apel·lar a sectors que poden aportar moltíssim: universitats, administració pública, forces i cossos de seguretat i treballadors socials. França ho ha demostrat.
Recentment ha finalitzat a La Gomera el pilot de Radar COVID, la ‘app’ de rastreig que s’espera implementar a nivell nacional. Què opina d’aquestes eines?
No tenim evidència a favor seu ni res a les avaluï. En el pilot de la Gomera de Radar COVID comptaven tres contactes en el rastreig manual i sis a l’aplicació, però això no coincideix amb la realitat del rastreig, que és bastant més elevada. Els resultats no són acords amb la realitat, s’hauria d’haver testat en una comunitat autònoma amb transmissió.
Les apps poden servir de suport si s’integra la informació, si no tindrem un doble rastreig. No ens estalvia feina perquè cal picar la informació igual i també trucar al contacte, convèncer-lo que guardi quarantena, donar-li la incapacitat temporal i respondre els seus dubtes, que tenen moltíssims. Ens hauria agradat que els recursos dedicats a les aplicacions s’haguessin usat per millorar els sistemes d’informació ja existents. Cal desenvolupar el codi del que ja tenim, no reinventar la roda.
Llavors, temen que l’app els doni més feina?
Si els epidemiòlegs no rebem dades no sabem per què l’app li ha dit que és un contacte estret. Tampoc si hi havia un mur de per mig o van estar dues hores menjant junts. A més, si introdueixes el positiu en l’aplicació, com els sistemes no estan connectats, anem a enxampar la cadena de transmissió de manera desmanejada i no podrem vincular-la. Descobrirem que ha estat contacte d’un cas que no ens consta i ens distorsionarà tot.
Per això necessitem eines de suport tecnològic que siguin capaços d’entendre entre diferents sistemes informàtics i entre gent que de normal no treballa junta. No és fàcil, perquè la història clínica digital no serveix.
I què passa amb Alemanya? Allà l’app s’ha venut com un èxit.
Alemanya no està descontenta, però li costa molt avaluar l’efectivitat de la intervenció perquè l’Institut Robert Koch no rep les dades, només un agregat de quanta gent ha estat convidada a realitzar-se una PCR per ser contacte. En el nostre model el nombre de test segueix una cadena logística difícil de mantenir si hi ha excés de demanda. A Roma no estan entusiasmats ni han obtingut grans resultats.
Però a Corea de Sud sí que han estat útils.
El seu model proporciona una amplíssima bateria d’informació, molt intrusiva, sobre el que ha fet la persona durant tot el dia. Això sí ajuda a salut pública, però no s’automatitzen els casos. Encara que els arribi a través de l’aplicació, són els epidemiòlegs els que decideixen. A més, es contacta i pregunta a cada cas.
Esmentava al principi que la vigilància «està devorant» a la prevenció i el control. S’ha convertit el dataisme en un problema?
Les dades no són elements de consum, serveixen per a la prevenció i el control. Hem d’informar d’aquestes mesures, no del mateix brot. L’important no són els excel i no podem discutir perquè falti un cas, perquè qui dóna les dades i qui pren les decisions i actuacions és la mateixa persona i no té temps. La salut pública no ha de fer un exercici de transparència, sinó comunicar el risc. Això implica proporcionar la dada, avaluar-la i informar de les mesures que ha d’adoptar la població.
La clau no és dir que avui hi ha un cas més, sinó que s’ha produït en un àmbit que ja està seguit, que no cal preocupar-se perquè la localitat estigui en vermell al mapa perquè les mesures s’estan adoptant i que hem de seguir les següents recomanacions.
Els joves tenen una menor percepció de risc, però també una capacitat de cooperació més gran i un sentit del voluntariat molt important que ha estat vital en la primera onada pandèmica.
Parla de la importància de comunicar el risc. Quins errors s’han comès en aquest sentit?
Donar la dada diària, que és molt difícil d’interpretar i nosaltres ni el fem servir. Per això la valoració de la dada tampoc pot ser diària sinó periòdica, perquè l’important és la tendència i mitja setmanal. Necessitem portaveus tècnics que interpretin la informació amb els seus matisos i limitacions. Els asteriscs del CCAES provoquen queixes, però t’estan dient la problemàtica que hi ha i aquesta informació val molt. També assenyalem a vegades a col·lectius vulnerables, tot i que aquí s’ha millorat i demanat perdó.
Darrere de cada contacte hi ha una persona. Com fer una feina que depèn de la col·laboració ciutadana?
Són minoritaris els que no col·laboren, encara que és veritat que compliquen molt el nostre treball. Les actuacions en esdeveniments massius tenen les seves dificultats perquè la PCR inicial, molt propera a la data d’exposició, sol donar negatiu. Llavors molts se senten lliures de la malaltia i cal explicar que la quarantena és una obligació legal, l’incompliment pot estar sancionat. És dur perquè estàs privant a algú de llibertat, encara que sigui de forma limitada, i cal explicar-ho molt bé i conscienciar que el perill existeix.
Els joves tenen una menor percepció de risc i costa més, però també tenen una capacitat de cooperació més gran i un sentit del voluntariat molt important que ha estat vital en la primera onada pandèmica.
Com convèncer aquesta persona que dóna negatiu en la seva primera PCR que encara pot estar infectada i contagiar?
El més útil és apel·lar a la solidaritat: no és per tu, sinó pels teus familiars i cercles pròxims que tenen un risc real. Encara que hagis donat negatiu, has de romandre deu dies fins que veiem l’última PCR. Les campanyes informatives haurien d’impulsar aquesta educació per a la salut, perquè anar a la fiscalia no és viable en una pandèmia.
Potser hàgim de valorar si fer la PCR tan a prop de la data d’exposició és aconsellable, encara que té sentit per buscar asimptomàtics que hagin pogut ser el cas primari en nuclis familiars i així evitar la cadena de transmissió. Una opció seria no fer test sense avisar salut pública, o que el resultat vagi acompanyat d’un avís legal. Algunes comunitats autònomes ho estan provant, al costat de SMS automatitzats, perquè la gent, quan li expliques les coses, coopera.
Jo no afirmaria que estiguem en una segona onada, però cal actuar com si ja estigués aquí. El nombre de casos no és una variable fiable, caldria usar hospitalitzats greus o morts.
Són útils els cribratges en llocs com bars i discoteques? En llocs com València s’ha vist poca col·laboració ciutadana.
El cribratge no pot substituir a la investigació d’epidemiologia. Cal investigar el brot i enquestar, si no no es talla l’origen del problema. El cribratge molta gent ho interpreta com una mesura de control massiu, però deixa passar a massa casos. Si ha estat a una festa en una discoteca, cal preguntar pel dia, si ha tingut contacte amb un malalt, la data d’inici dels símptomes… Tampoc és l’eina perfecta. L’actitud majoritària en els cribratges massius està sent no indicar quarantena és una limitació de llibertats i drets.
Valori la situació actual a Espanya.
No té importància si estem en una segona onada, però actuem com si hagués arribat. El nombre de casos no és una variable fiable per avaluar-lo, caldria usar hospitalitzats greus o morts. Segons aquests, la major part del territori no estaria encara en aquest punt, però podria començar i algunes parts poden arribar a aquesta situació. Sí que hi ha una acceleració, tot i que encara no tinguem impacte assistencial i demogràfic i el registre històric indiqui que hauríem de tenir una segona i tercera onada. Jo no afirmaria que estiguem en una segona onada, però cal actuar com si ja estigués aquí.
Què ha passat perquè tornem a estar en aquesta situació?
Els factors estructurals que afavoreixen la pandèmia segueixen presents. Les mesures de prevenció i control segueixen sent febles, en comparació amb la resta de països de la UE. I després tenim unes dinàmiques demogràfiques que l’afavoreixen. En altres llocs els brots s’han produït en àmbits laborals fàcilment acotables i aquí ha estat molt més difícil. No s’ha pogut intervenir de manera eficaç sobre els factors que afavorien el brot fins i tot quan ja havia passat. A més, seguim sense tenir unes estructures d’epidemiologia, prevenció i control prou forts. No tenim els efectius d’Alemanya, França i Itàlia.
Fins a quin punt podem aturar una pandèmia?
Les pandèmies són fenòmens que no estan sota el nostre control i sobre els quals és molt difícil intervenir. Mitiguem el seu impacte i intentem contenir-les al màxim, sobretot en poblacions vulnerables. Les grips de 1889, 1918, 1957 i 1968 no van poder ser detingudes per les intervencions de l’autoritat sanitària. A la de 1918 Estats Units va aconseguir disminuir l’impacte d’alguna de les onades pandèmiques confinant algunes ciutats, però lleument. Ni les mascaretes ni el rastreig han aconseguit aturar una pandèmia. De fet, mai hem detingut 1 al llarg de la història.
Ni les mascaretes ni el rastreig han aconseguit aturar una pandèmia. De fet, mai hem detingut una al llarg de la història.
Però si mirem la COVID-19, és innegable que alguns països estan millor que altres.
Alguns països han aconseguit contenir aquesta pandèmia sense arribar a la fase de mitigació, però normalment són llocs amb un únic punt d’entrada, com illes, poblacions petites amb una salut pública important i que han detectat amb rapidesa els casos inicials i tenien la capacitat de limitar l’entrada. I, tot i això, a hores d’ara estan tenint brots, com tots.
Diu que mai hem detingut una pandèmia. Això és una cosa difícil d’acceptar per a molts.
En altres pandèmies les mesures de vegades van funcionar, però en la major part de situacions, no. Amb patologies infeccioses respiratòries que tenen un alt percentatge d’asimptomàtics com la COVID-19 tenim poques opcions per intervenir, i el seu impacte està condicionat per factors que no estan sota el nostre control.
Mira les mascaretes: al Japó hi va haver una gran implantació social després de la grip de 1918, però no ha impedit que el país tingui incidències ni un impacte menor en la grip que d’altres, perquè la dinàmica de les malalties és complexa i té factors socials i biològics sobre els quals és molt difícil intervenir. Vam aconseguir controlar pandèmies ‘velles’ com el còlera, però no ho hem aconseguit amb infeccions respiratòries com la grip i el SARS, o només s’haurien produït a la Xina. Per això solem tenir segones, terceres i quartes ones. Si els factors estructurals no poden ser tractats, la malaltia s’acaba reproduint de nou.
Llavors, fins a quin punt pot ajudar el rastreig?
Mai hem detingut una pandèmia amb el rastreig. L’únic intent en la primera onada va ser infructuós. El virus ha arribat a una cota de transmissió comunitària elevada, no estem com els països que ho van contenir. Vam fer mitigació i el virus circula amb naturalitat. Davant d’això, i encara que els programes de rastreig tinguessin tots els recursos necessaris, que ni tenim clar quins són, tampoc tindríem la seguretat que funcionés perquè mai s’ha fet.
Estem recorrent a una eina pensada per a infeccions de transmissió sexual, que va molt bé quan hi ha un alt període de latència, símptomes, fàrmacs i vacunes. Amb la COVID-19 el rastreig és a segues i l’escenari més plausible és una segona onada pandèmica. És difícil que aquesta corba pugui ser detinguda pel rastreig; una altra cosa és que la retardi, disminueixi la seva intensitat i s’aplani prou com perquè el confinament sigui el menor possible. Tant de bo que els programes de rastreig evitin haver d’aplicar unes mesures que van distorsionar molt el sistema econòmic, polític i social. Pot disminuir, però parar… ho veig difícil.
Qui voldrà ser epidemiòleg quan tot això passi?
La persecució de funcionaris de la salut pública és un fenomen habitual en totes les pandèmies, al costat dels medicaments miracle i els experts que intenten col·locar el seu discurs. Molts companys creien que s’anava a posar de moda, però jo opino a l’inrevés. Amb el SARS i la grip pandèmica es va veure que, després d’una crisi, la salut pública queda molt desprestigiada i té abandonaments massius. És molt difícil suportar aquesta tensió al llarg d’una onada, no diguem davant de tres o quatre. És lògic que gairebé ningú vulgui ser epidemiòleg. Les pandèmies els desprestigien i es converteixen en empestats.
Optimista pel present però alhora molt preocupat pel futur. Així es mostra Àlex Arenas, un dels científics que ha assessorat al govern espanyol i català al llarg de la pandèmia i que ara signa una carta on els demana que sotmetin les seves accions a una anàlisi per tal d’aprendre de les errades.
Mentre no existeix l’auditoria, vaticina l’errada més greu: anar darrere del virus i actuant sempre tard. Creu que amb l’arribada de Josep Maria Argimon al capdavant de la secretaria de Salut Pública la gestió catalana ha millorat notablement amb unes polítiques proactives que han frenat el rebrot de l’àrea metropolitana. Amb tot, confessa que tem per la tornada a l’escola perquè les mesures preses per Ensenyament són insuficients. Sospita que, un cop més, no s’està fent el treball necessari en el moment òptim i alerta de les conseqüències que comportarà.
Amb quin propòsit demaneu l’auditoria que fiscalitzi la gestió del govern central i els autonòmics?
La idea és un procés en què puguem aprendre de les coses que s’han fet bé i malament. Normalment és una pràctica estesa en què avalues processos i gestions a través d’un comitè tècnic imparcial i internacional que et pugui ajudar a identificar els factors. La idea de la carta és posar de manifest la necessitat de fer-ho al més aviat possible perquè no torni a passar el mateix que al març.
Partiu de la hipòtesi que s’han comès errors, correcte?
Aquí i a tot arreu. Però nosaltres ens hem de preocupar pels nostres. No és normal que un país que té un sistema sanitari dels primers del món hagi patit la pandèmia d’aquesta manera. Hem de detectar què ha fallat en el procés per corregir-ho.
La tornada a l’escola és el moment més crític de la pandèmia des del minut zero.
Sempre s’ha dit, també vostès a la carta, que el sistema sanitari espanyol és molt bo. La prova de la pandèmia, però, l’ha superat amb moltes dificultats. Fins i tot hi ha gent que creu que no l’ha superada. On és la frontera entre el que fa bo un sistema: el finançament o els coneixements de qui el forma?
El que fa bo el sistema és el coneixement i la dedicació dels professionals que el formen. Hi ha hagut deixadesa dels governs per cuidar el sistema, no s’ha invertit prou, i hi havia diners per fer-ho. Sabent tot el que ha passat en aquest país, els diners no eren el problema, era una qüestió de voluntat, de visió de futur…
El sistema sanitari s’ha castigat, però encara així ha respost perquè els professionals de la salut han donat tot el que tenien per salvar vides. No tinc cap dubte que els professionals no han fallat, sinó que el sistema de gestió no ha estat prou àgil per fer front al que venia. Si s’hagués actuat unes setmanes abans, el nombre d’ingressats no hauria estat tan alt i el sistema podria haver donat una millor resposta. La tornada a l’escola és el moment més crític de la pandèmia des del minut zero.
A la carta dieu que no voleu que l’estudi sigui un “instrument per repartir culpa”. Però no deixa de ser una manera de trobar els errors. Creieu que els governs voldran fer-la?
Fernando Simón ha manifestat que es farà. Que potser ara no és el moment, però que es farà quan sigui possible. Crec que qualsevol ciutadà i qualsevol govern estarà a favor de fer-ho. El com i el quan és una incògnita, però que es farà n’estic bastant segur.
També parleu d’una “pobra coordinació entre el govern central i els autonòmics”. Ha pesat en aquesta crisi la tensió territorial i política?
Desconec els processos polítics, però sobre la gestió de dades i de recursos sí que sabem que hi ha hagut problemes entre centralitzar o descentralitzar. No sé com s’hauria d’haver fet, però sé que no ha funcionat prou bé i algunes coses haurien de corregir-se.
A falta d’auditoria, quins creu que han estat els pitjors errors?
Hi ha un error fonamental i greu: actuar tard. En aquesta epidèmia, si vas tard dues setmanes, vas molt malament, perquè la propagació és molt ràpida. Una política reactiva, de reaccionar al que et ve, no és suficient, és incorrecta. Necessites una de proactiva per avançar-te als esdeveniments, per minimitzar el que vindrà. El problema sempre és arribar tard. Són dues setmanes, però és un temps que pot ser catastròfic.
Un “baix seguiment del consell científic” és un altre aspecte que hipotitzeu a la carta. Les regions sanitàries de Lleida i totes les de l’àrea metropolitana de Barcelona ni van passar per la fase 3 [dues setmanes], per entrar en nova normalitat amb la resta de Catalunya. Per què es va permetre?
Per la mania d’intentar avançar la situació quan les dades et semblen bones, i dic semblen perquè aquesta gent no en sap prou d’epidemiologia. Es van avançar i va ser un error. Aquests temps són necessaris, no són un caprici. Encara que les dades semblin bones, amb dades d’infecció romanent baixes però no zero cal molt de control. Especialment si obres la mobilitat. Hi ha una cosa que no ha quedat clara i és que el virus no està en un lloc, el tenen les persones. Si les persones es mouen, el virus es mou. La difusió era molt perillosa amb els llindars d’incidència que teníem.
Ha sentit en més d’una ocasió que l’economia estava per sobre de la ciència?
He sentit que la visió científica no era la que es portava a terme. El perquè no el sé. Però moltes vegades penses que és l’economia, la sensibilitat social… Factors que no tenen a veure amb l’epidemiologia que a vegades s’han imposat o han endarrerit les decisions científiques.
Això té un risc, oi?
Passar per sobre de decisions epidemiològiques no és gens encertat. Ni això ni protestar pel tancament de l’oci nocturn, de les terrasses, dels restaurants… Són decisions que no es prenen aleatòriament o fortuïta, sinó amb un criteri. Si tens una opinió pública contrària el que hauries de fer és explicar-ho. Potser la manca de comunicació en aquest procés ha estat un error: no s’entén, si no, que hi hagi tanta contraposició a prendre mesures que són absolutament necessàries.
Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. L’onada la creem fent el que no toca. Depèn del que fem nosaltres.
També hi ha hagut associacions empresarials que han protestat contra les decisions i, a vegades, la justícia els ha donat la raó.
El sistema judicial ha de ser present, però no entenc per què decisions epidemiològiques són rebutjades per jutges. Suposo que perquè no s’han documentat prou bé i haurem de veure com els governs justifiquen les decisions.
Entenc que els sectors empresarials pateixen pèrdues elevadíssimes i entren en protestes. Has de saber com explicar als sectors perquè estàs actuant així i oferir-los alternatives. Aquesta és una crisi complexa i amb molts factors. Cal tenir una visió global i saber què faràs si afectes un sector. A vegades no n’hi ha prou amb una injecció de diners i cal un canvi de paradigma. Molts hotels d’Eivissa, veient que perdran el 40% d’ocupació perquè no vindran anglesos, tanquen els hotels. Mirem-ho diferent: podrien obrir, abaixant els preus perquè siguin assolibles per a la població nacional. Jo no hi he anat mai perquè no m’ho puc permetre. Ells potser no guanyarien tant, però la gent podria seguir treballant i segur que molta gent catalana visitaria l’illa si els preus baixessin un 40%, que és el que perden amb els anglesos. Potser no guanyarien tant coma abans, però guanyaríem tots.
Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. L’onada la creem fent el que no toca. Depèn del que fem nosaltres.
La gent espera que tot això acabi per tornar a la normalitat prèvia. Jo penso que mai tornarem al punt previ. La pandèmia portarà molts anys d’intentar canviar el model sanitari, educatiu, econòmic, social… No podem dependre tant de què vinguin o no estrangers per mantenir el 20% del nostre PIB. Cal reinventar-se amb un model més distribuït, solidari, diferent.
Tornant a les possibles errades, els experts deien que durant la nova normalitat era cabdal fer rastrejament dels casos que, inevitablement, es donarien. Com ha pogut haver-hi un dèficit tan gran quan era la clau per evitar grans rebrots? Com s’ha permès el pas a nova normalitat sense suficients rastrejadors?
És el que jo em pregunto. Jo vaig informar a tothom de la importància. Es podia calcular el nombre de rastrejadors necessaris i el sabíem, però els serveis de Salut no van posar els recursos quan calia i ara correm. A Catalunya hem tingut la sort que ha entrat l’Argimon [nou secretari de Salut Pública], que hi entén i en una setmana ha posat tot el que tenia a fons. A Madrid se n’adonen ara que necessiten rastrejadors. Així anem. Hi ha decisions polítiques que no entenc, són totalment errònies des del punt de vista de salut. Era de sentit comú i no s’ha fet.
A què es deuen aquestes errades? Al principi hi havia dubtes perquè ningú sabia com actuar, però per què no s’aprèn del que funciona a altres països? És difícil aplicar els seus mètodes? Si el funcionament perimetral al Segrià va funcionar, per què no es va fer el mateix a la metròpoli de Barcelona?
És cert que l’aprenentatge hauria de ser una experiència i que cada vegada els governs tenen més informació, però també que hi ha impossibilitats. El confinament del Segrià era factible logísticament, a Barcelona hauria d’haver estat ràpid i localitzat. Confinar tota l’àrea metropolitana, des del punt de vista de recursos d’Interior, no és factible.
Entenc que hi ha aquestes limitacions, o que no es poden fer infinites PCR si no les tens. Però és cert que aprofitar l’experiència i anar preparant-te és possible.
Vostè va preveure a finals de juny, amb un mes d’antelació, els rebrots de juliol. Ara la taxa reproductiva del virus (Rt) a Catalunya és inferior a 1. S’ha controlat bé el rebrot?
Des de l’arribada d’Argimon hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula, s’està parlant de fer PCR concentrades a barris, actuar ràpidament, anar a buscar el virus i no rebre’l… El sistema de control, les mesures contundents que s’han pres a alguns barris o zones… Sense ell, possiblement, estaríem parlant ara d’un confinament total. Tinc l’esperança que en les dues setmanes vinents es pugui arribar al control de la fase de rebrots.
Tornarem als nivells de risc baixos com al maig-juny o ens n’hem d’oblidar?
Amb la prevalença que hi ha actualment, la situació quant a susceptibilitat és exactament igual a la del març. Qualsevol brot que es descontroli i del qual en perdem les cadenes de transmissió ens portarà a una situació equivalent a la del març.
Queda un mes per la tornada a les escoles i instituts. Vostè ha manifestat que les mesures preses fins al moment per Ensenyament eren insuficients. És aquest un moment clau?
La tornada a l’escola és el moment més crític de la pandèmia des del minut zero. Les escoles són un pilar de la nostra societat i de sistema socioeconòmic. Les necessitem perquè les famílies puguin treballar, perquè l’educació no pot ser només virtual i ens ho juguem tot. Per això cal posar-hi tot l’esforç. Que hi hagi rebrots a les escoles serà inevitable, però es tracta de tenir un pla per cada situació en què ens podem trobar. La meva crítica és que el pla, per ara, és insuficient, de mínims i no pot fer front al que ens espera.
Sense això no podem tirar endavant. A les escoles hi ha dos processos: el sanitari, que hauria de ser el principal perquè sense salut no hi ha educació, i l’educatiu, que és un problema per se. Davant de la situació actual, em sembla absolutament necessari l’ús de mascareta constant a partir dels 10 anys i l’ús de les PCR com a manera de controlar, dins del possible, que no hi hagi rebrots o detectar-los al més aviat possible.
Si no es poden fer perquè no hi ha recursos, cal un equivalent. Per exemple, es poden fer les PCR amb pools [fer grups estables i testar una única persona per considerar no infectat tot el col·lectiu si una prova dona negativa] cada 15 dies, si no cada 21, o cada mes. Però cal saber quins recursos posaran sobre la taula.
Ara mateix no hi és, ni se’n parla. Es parla d’una infermera i un gestor Covid per cada centre. És absolutament insuficient. Aquest sistema no permet el control. Si no ho preparem ara, serà massa tard. I no podem anar tard un altre cop. Ensenyament hauria d’estar treballant 24 hores els 7 dies de la setmana ara, no al setembre. Si no ho fan, tindrem un problema que no serà controlable quan torni l’escola*.
*Nota: l’entrevista es va realitzar abans de la presentació d’Ensenyament del nou protocol de la gestió de casos de Covid-19 als centres educatius.
Des de l’arribada d’Argimon hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula
Creu que hi haurà una segona onada si es perd el control dels brots? N’estem preparats?
Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. No ve, hi és. No ve, l’onada la creem fent el que no toca. Depèn del que fem nosaltres. Si som capaços de fer els passos perquè no hi hagi una onada, control i seguiment estricte, no n’hi haurà. Si no ho fem, tindrem la segona onada.
Des de l’arribada d’Argimon [nou secretari de Salut Pública] hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula
El sistema està més preparat? Estem fent més PCR, però encara no són suficients. Tenim més rastrejadors, però encara no n’hi ha prou. A més, com que tenim la mobilitat oberta, no depèn només de les decisions que es prenen a Catalunya, sinó a la resta d’Espanya i a l’estranger. És una qüestió comuna.
La ciència, i en el seu cas concret la física i la informàtica, n’estan aprenent amb aquesta pandèmia? Està servint perquè perfeccionin els seus mètodes?
Des del punt de vista científic espero que en traguem una forma d’actuar molt seriosa perquè les autoritats parin atenció. La física, la computació, les matemàtiques… porten fent això fa molts anys. Una altra cosa és que això fos útil o no, de forma immediata, per a la societat. Tots els estudis que fa anys que molta gent fem, eren articles que només interessaven a la societat científica. Ara s’ha vist que l’aplicació és fonamental per la nostra vida i se li està donant importància. Espero que no sigui una anècdota, sinó una forma de viure, de fer política i de gestionar, perquè la ciència la tenim.
Si un infant té símptomes de coronavirus, el que ha de fer és anar al seu CAP perquè allà es valori si justifiquen la realització de la prova PCR. En cas que sí, en les 24-48 hores que han de passar mentre se li fa i se n’espera el resultat, un gestor Covid (més conegut com a rastrejador) d’aquell ambulatori ha d’obtenir les dades de tots els contactes estrets d’aquell infant, entre els quals la resta d’alumnes del “grup estable de convivència” de la seva escola o institut, que seguiran anant a classe amb normalitat. Però si el resultat és positiu, no només s’haurà d’aïllar la persona en qüestió, sinó la resta dels seus companys, que s’hauran de quedar a casa durant 14 dies i als quals se’ls farà també la prova PCR.
Aquest és un dels supòsits inclosos al document Gestió de casos Covid-19 als centres educatius, que aquest matí ha presentat el conseller d’Educació, Josep Bargalló, juntament amb el director general de centres, Josep González-Cambray, i el director general de Professionals de la Salut del Departament de Salut, Marc Ramentol.
Les escoles i instituts es trobaran amb aquest document quan tornin de vacances, i en el cas dels equips directius es trobaran també amb una formació específica per aplicar-lo. Per definició, els directors seran també els gestors Covid dels centres, la qual cosa vol dir que seran els qui han de saber què fer en cada cas i a qui comunicar-ho, ja que un dels factors d’actuació més importants és la detecció precoç i la traçabilitat.
Els equips directius sabran també quin és el CAP i la infermera de referència del seu centre. Segons han aclarit Bargalló i Ramentol, la funció d’aquesta infermera serà bàsicament resoldre dubtes que puguin anar sorgint, a través del telèfon mòbil, i per tant no estarà present al centre; de fet, el més normal serà que tant els ambulatoris com les infermeres siguin referents de més d’un centre educatiu. Moltes d’aquestes infermeres ja tenen tractes amb els centres educatius (pels programes de vacunació o el programa Salut-Escola), però rebran igualment una formació específica.
“En l’actual situació de pandèmia és evident que hi haurà incidències en el dia a dia, hem d’estar preparats per afrontar-les amb la màxima seguretat amb l’aplicació dels circuits i la resolució dels casos”, ha explicat Bargalló, el qual ha recordat que els casals d’estiu han mobilitzat més de 250.000 infants i que “hi ha hagut incidències, poques, i s’han sabut resoldre”. Als casals i colònies, la major part de sospites que han acabat en un test PCR han estat falses alarmes, però a les escoles aquesta xifra es multiplica per cinc, i per tant la gestió serà més complexa.
L’aplicació Traçacovid
El protocol d’actuació elaborat pels Departaments de Salut i Educació inclou també una nova aplicació, anomenada Traçacovid, a fi que qualsevol cas o sospita sigui ràpidament notificada a tothom que ho ha de saber (els serveis territorials, la inspecció, els serveis centrals dels dos departaments, etc). Els directors seran els responsables d’avisar la família, la inspecció i d’introduir al Traçacovid les dades de qualsevol incidència relacionada amb l’epidèmia que tingui lloc als seus centres, començant per qualsevol cas sospitós en el qual s’ha valorat la realització del test PCR. Segons Marc Ramentol, a partir de setembre els serveis de vigilància epidemiològica de les diferents regions sanitàries es veuran reforçats a fi de fer un seguiment específic de les escoles.
Per descomptat, per poder accedir als centres, les famílies hauran de verificar que els seus fills no presenten símptomes compatibles amb la Covid19 ni una temperatura superior als 37,5 graus. No es permet anar a escola en cas d’estar aïllat per donar positiu en Covid19, estar a l’espera de resultat de PCR, conviure amb una persona diagnosticada o estar en quarantena domiciliària. D’altra banda, els alumnes que tinguin una malaltia crònica d’elevada complexitat, en acord entre la família i l’equip pediàtric, es valorarà les implicacions de reprendre l’activitat presencial als centres.
Infografia del document ‘Gestió de Casos COVID-19 als Centres Educatius’
Quan tancarà una escola?
El tancament d’un centre educatiu el decidirà l’autoritat educativa a proposta de la sanitària. I aquesta proposta es farà, normalment, a partir del moment que apareguin més de dos casos positius. És a dir, si n’apareix un s’envia a casa a tot el seu grup, si són dos i per exemple són de dos grups que tenen l’aula a una mateixa planta potser es decideix que sigui tots els grups que estan en aquella planta (o aquell edifici, si és un centre amb més d’un immoble) els qui facin la quarantena, i si apareixen més de dos es valorarà el tancament del centre durant 14 dies.
En canvi, un nou tancament del sistema educatiu és poc probable, segons ha explicat Marc Ramentol, entre altres raons perquè ara se sap que aquesta decisió va tenir poca incidència en l’evolució de la pandèmia. Bargalló també ha insistit que el propòsit és garantir al màxim la presencialitat, tota vegada que molts alumnes hauran estat sis mesos sense escola i “no podem tenir una generació de joves amb una desconnexió constant de l’escola”.
En el cas dels germans, si l’alumne que dona positiu té un germà també haurà de fer la quarantena, però no el seu grup, ja que, segons ha recordat Ramentol, “els contactes dels contactes no formen un contacte estret”. Com que al germà sí que se li haurà de fer la prova PCR, en cas de donar positiu òbviament s’aplicaria el mateix protocol d’aïllament al seu grup de convivència estable del centre.
Mascaretes i perill de relaxament
Com ja van explicar els responsables del Departament d’Educació fa unes setmanes, la mascareta serà d’us obligatori a tots els centres, a totes hores i en tots els casos, a partir dels sis anys, amb l’excepció del moment que estiguin junts els membres del grup estable. Per tant, només quan un docent sigui considerat membre d’un grup estable podrà fer classe sense la mascareta i sense tenir en compte la distància de seguretat. Els especialistes, doncs, hauran de fer classe amb mascareta i distància de seguretat, i els professors també l’hauran de dur posada quan siguin a la sala de docents o en una reunió de coordinació o de claustre. El mateix criteri regeix per les activitats extraescolars, en les quals no hi ha grups estables.
Per tant, en cas que un docent presenti símptomes, ha de seguir el mateix procés que qualsevol alumne (anar al seu CAP i que allà valorin si s’ha de fer la PCR), i en cas que doni positiu per Covid, a priori només hauria d’afectar el seu grup estable, si és que el té (en cap cas un professor en tindrà més d’un), però no a la resta de companys. Bargalló, però, ha advertit del relaxament: “Tots tenim moments de relaxament, i acaben sent on es generen més casos positius, haurem d’insistir molt en això”.
Els nostres dispositius mòbils estan plens d’aplicacions, que fem servir per a tot. I estem acostumats a passar per alt les advertències sobre que l’app que ens volem baixar requereix tenir accés a la nostra galeria d’imatges, als nostres contactes o ubicació. És l’equivalent a les condicions d’ús, que afirmem haver llegit encara que -gairebé- mai no és així. Facebook, FaceApp o TikTok ja han protagonitzat polèmiques relacionades amb la protecció de dades però, recentment, el debat sobre privacitat ha anat guanyant terreny en el camp de l’àmbit públic.
Arran de la pandèmia va guanyar pes la disquisició sobre què val més: el bé comú, en forma de salut, o la privacitat?. La filòsofa Marina Garcés deia en una entrevista a aquest mitjà, ja a principis d’abril, que “el control social seria un dels grans guanyadors de la pandèmia“. Amb l’objectiu de frenar els contagis, la tecnologia juga un paper clau en aquesta nova normalitat en què les càmeres tèrmiques o els rastrejos estan a l’ordre del dia. I per això últim han arribat les app.
Són molts els països que ja han desenvolupat i llançat les seves aplicacions de rastreig de contactes per tancar el cercle sobre els contagis de coronavirus. Aquestes apps són de voluntària instal·lació i permeten enviar alertes a aquells usuaris que hagin estat a menys de dos metres, durant un determinat període de temps, d’una persona que s’hagi notificat -de nou, voluntàriament- com a positiva en Covid-19. Això ha despertat recels i dubtes sobre el respecte a la privacitat d’aquests programaris al voltant del món. A Espanya no ha estat menys: l’aplicació Radar Covid, que s’esperava per a mitjans de setembre i ha estat llançada a principis d’aquesta setmana, també presenta preguntes.
No necessita geolocalitzar, però activa el GPS
“La teva privacitat és la nostra prioritat”. Així resa la primera pantalla de Radar Covid, un cop s’ha instal·lat. L’aplicació informa que “funciona sense revelar la teva identitat ni la del teu smartphone. No recull el teu nom, email, geolocalització ni telèfon”. És cert que no demana cap permís a l’hora de ser instal·lada, però la cosa canvia quan l’app es posa en marxa. “Activa el teu Bluetooth. Això és tot el que et demanem”. Això ja no és tan cert. I és que quan s’activa la funció, apareix un pop up a la pantalla del telèfon que informa que l’aplicació “requereix la ubicació del dispositiu”.
Segons l’app, la ubicació “permet que el Bluetooth detecti els dispositius propers” tot i que “no es comparteix ni fa servir la ubicació del dispositiu”. Simona Levi, fundadora d’Xnet, afirma que “no és cert que el Bluetooth no funcioni correctament si es desactiva la geolocalització”. Per Levi, això és preocupant i els dubtes estan justificats, ja que “qualsevol persona que vetlli per la seva privacitat, evita utilitzar el GPS”.
No obstant això, Radar Covid informa que “pots consultar i canviar [el permís d’ubicació] a ‘Configuració’”. Això tampoc és cert, ja que si es desactiva el servei d’ubicació del telèfon (que s’activa automàticament quan l’aplicació comença a funcionar), salta un avís que diu que sense el GPS activat, Radar Covid “no és òptim”. Així i tot, “que el permís hagi de ser activat no vol dir que l’app l’utilitzi”, va explicar Carmela Troncoso, en declaracions a Newtral.
Troncoso és la líder de l’equip europeu que ha desenvolupat la tecnologia en què es basa Radar Covid i la resta d’aplicacions de rastreig del continent. Es tracta d’una API (Interfície de Programació d’Aplicacions) respectuosa amb la privacitat i dissenyada per a Google i Apple. Si l’app usés la geolocalització “incompliria els termes d’ús de Google. En el nostre codi es pot veure clarament que no s’utilitza aquesta informació. Entenem que Radar Covid tampoc la fa servir, ja que Google ha autoritzat l’app, però no es pot comprovar”, aclareix Troncoso a Newtral. I això porta al segon gran dubte sobre Radar Covid.
Codi tancat a la transparència
La Secretaria d’Estat per a la Digitalització i la Intel·ligència Artificial (SEDIA) va informar reiteradament abans del llançament de l’app que no requeriria de dades personals, permisos de geolocalització i que seria de codi obert. Doncs bé, setmanes després d’aquestes declaracions, després de 48 hores del seu llançament i després de més de 500.000 descàrregues per Android, Radar Covid segueix amb el codi tancat i barrat.
Són moltes les veus que, durant la pandèmia, han advertit sobre el perill del control social dels ciutadans, excusat en el control de virus. Per això, el dia abans del llançament de l’API, l’equip es va reunir amb diversos grups de civeractivistes europeus, entre ells Xnet. “Ens van dir que l’única cosa important era el bé comú i ens van assegurar que el codi es publicaria”, explica Simona Levi. Amb el codi a disposició de la ciutadania es poden veure les entranyes de l’aplicació i realment el que comporta. Levi descriu l’API de Google com privacy friendly, però alerta que s’ha fet pública “poca cosa” respecte les diverses apps que han sorgit d’aquesta interfície. “Poc i, per descomptat, res essencial per a una auditoria seriosa”, exposa.
En aquest sentit, l’opacitat del codi també desperta recel sobre el real anonimat dels usuaris de l’aplicació. “No podem saber la teva identitat ni les persones amb les que has estat”, assegura l’app . Això és perquè, sempre segons Radar Covid, es genera una identitat ID -un codi- per a cada usuari, que es regenera cada determinat temps. Així, l’aplicació no estableix connexions entre persones, sinó entre codis. Tota aquesta informació s’emmagatzema al dispositiu mòbil i només s’usa en cas que entre aquests ID estigui el d’algú que hagi declarat ser positiu en Covid-19.
“Aquesta gestió ha de ser descentralitzada, seguint les recomanacions europees, per evitar crear una base de dades que quedi sota el control de governs o empreses”, alerta Simona Levi, que afirma que, al menys fins que el codi no sigui obert, no se sabrà “com es creen aleatòriament les ID, ni com s’emmagatzemen ni s’esborren”. Saber com es generen aquestes identitats anònimes i fins a quin punt donem accés a l’app per emmagatzemar-les al nostre mòbil, cobra més sentit encara des del moment en què aquesta aplicació obliga a tenir la geolocalització activada.
Licitació d’Indra, al portal de l’Ministeri d’Hisenda
Un contracte a Indra ocult fins a l’últim moment
El contracte per al “disseny, desenvolupament, pilot i avaluació d’un sistema que permeti el rastreig de contactes en relació a la pandèmia” es va adjudicar a Indra el 15 de juny de 2020. Només un mes abans del llançament de l’app i poques setmanes abans de la prova pilot a La Gomera. I la documentació no va ser pública al portal de contractació del Ministeri d’Hisenda fins dimarts passat. El contracte va ser de 330.537,52 euros i s’especificava que el termini d’execució seria de 5 mesos.
Però l’interessant en el contracte no està en el quant, sinó en el com. Indra es va alçar amb l’adjudicació mitjançant una tramitació d’emergència i un negociat sense publicitat. Això vol dir que, en el context d’emergència pandèmica (justificat mitjançant l’article 16 de Reial Decret llei 7/2020 del passat mes de març), l’administració pot negociar directament amb els possibles contractistes sense que se’ls pugui exigir publicar l’expedient de contractació, ni els terminis, ni els candidats ni cap requisit de procediment. Tot això, per poder contractar l’empresa que, segons l’administració, pugui complir la tasca el més aviat possible. En nom d’actuar ràpid contra el virus. Ara bé, la tramitació d’emergència només afecta els requisits i tempos previs a la signatura de el contracte, de manera que aquest hauria d’haver estat públic des del dia 15 de juny.
Segons Simona Levi, estem davant d’un problema clar de “transparència. Ens prometen totes les garanties democràtiques però hem de poder-les verificar”. I és que, segons la d’Xnet, hem de saber què instal·lem i es queixa que si els altres grans països eurpeos que també han basat les seves apps de rastreig en l’API de Google s’haguessin posat més ferms i haguessin pressionat més, ara sabríem tots els detalls d’aquestes aplicacions”. Levi conclou amb una afirmació múrria i contundent: “exigir transparència no és tant per esbrinar certes coses, sinó per vigilar els poderosos, perquè si no ens donen transparència és perquè hi ha gat amagat”.
El coronavirus s’accelera a Espanya i comença a entrar en els llocs més vulnerables davant la propagació de l’epidèmia: les residències de gent gran. Tot i que cinc mesos després de l’inici de la pandèmia de COVID-19 no se sap amb certesa quantes persones van perdre la vida en aquests centres, sí que està clar que van ser un focus explosiu. El més letal. Després del cop dur, els casos van ser descendint progressivament, però davant l’escalada generalitzada de positius que porten a algunes veus a parlar d’una segona onada, les residències tornen a ser escenari de contagis i rebrots en moltes comunitats. La por s’estén en el sector i entre experts i sindicats, que alerten que, tot i que hi ha una major preparació, les mancances i la manca d’anticipació poden conduir de nou al límit.
A mesura que van passant els dies, són més les residències que notifiquen brots. N’hi ha prou que es confirmi un contagiat per considerar que el centre afronta un brot, segons les directrius estipulades pel Ministeri de Sanitat. El problema és que «per poc que estiguin afectades [les residències] l’impacte serà gran», segons va explicar aquest dilluns el director del Centre d’Emergències Sanitàries (CCAES), Fernando Simón. Dit d’una altra manera: «La letalitat de la COVID-19 es dispara dramàticament per sobre dels 70 anys. Passa d’un 0,5 o 0,6% en aquests moments a més del 15%», va indicar Simón. L’exdirector d’Acció Sanitària en Situacions de Crisi de l’OMS i professor de l’Escola Andalusa de Salut Pública Daniel López-Acuña ho resumeix de manera més taxativa: «Aquí tenim una bomba de rellotgeria».
Per l’epidemiòleg del CCAES, «el nombre de residències afectades per rebrots no està sent molt gran, encara que hi ha algunes en què el nombre de casos és gran. Les residències han treballat molt, es té clar què cal fer. Hem de seguir tenint una cura especial perquè qualsevol cosa que passi en persones grans, l’impacte és diferent». No obstant això, l’aparició de positius es produeix, mentre els governs autonòmics intenten impedir que el virus es coli a força de restringir o limitar visites de familiars o les sortides de la gent gran. A Catalunya i Aragó, que acumulen la major part de casos de les últimes setmanes, ja s’han donat diversos contagis: a Barcelona, 246 positius d’uns 3.000 diagnosticats en els rebrots, però també a Lleida, on va començar la fase de transmissió comunitària en la comunitat, hi ha hagut 16 focus. A Aragó, més de mig centenar de centres estan afectats; al centre Creu Blanca de Burbáguena a Terol, fins i tot, ha hagut set morts i 76 contagis. Però també hi ha més de 16 d’aquests brots a la Comunitat Valenciana, que el passat 10 d’agost va confinar una residència amb set positius, Illes Balears o Galícia.
A Andalusia, que portava al menys dues setmanes sense casos en aquests centres, hi ha preocupació per una residència de Motril (Granada), on 60 usuaris van haver de ser aïllats, i al País Basc, el virus havia desaparegut de les residències a Bizkaia l’1 de juliol, però a 10 d’agost hi havia tres centres a la província amb positius que han assolit a 11 casos positius. Aquest dimarts, el virus va rebrotar per primera vegada en una residència guipuscoana: la Diputació va informar del cas d’una dona de 92 anys del centre privat de Donostia Hermano Garate. Es troba asimptomàtica però, per preocupació, ha estat aïllada a l’hospital d’Eibar.
Per la seva banda, la Comunitat de Madrid ha informat de brots en un centre de dia i un altre centre-ocupacional a la capital i tot just fa una setmana que es va notificar un rebrot en una institució sociosanitària de Pozuelo d’Alarcón amb nou positius. Un cas paradigmàtic és el del centre San Martín de la Vega, on es van detectar 52 contagis i dos morts, i que ha acabat introduint el virus en una altra residència després del trasllat de vuit usuaris a un centre de Ciempozuelos en principi amb PCR negativa. No obstant això, una vegada instal·lats allà, es va confirmar el positiu de cinc d’ells. Es dibuixa un panorama en expansió.
Cadascuna de les més de 5.000 residències han de comptar obligatòriament i des del juny amb plans de contingència, però ha estat a principis d’agost quan la Secretaria d’Estat de Drets Socials ha acordat amb les autonomies i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) un document de recomanacions per establir «una resposta coordinada» davant els rebrots. Entre d’altres punts, s’adapta a l’àmbit d’aquests centres el pla de resposta primerenca aprovat per Sanitat a mitjans de juliol i es fixa el contingut mínim dels plans de contingència, a més de comprometre a comptar amb un sistema d’informació en temps real. Aquesta ha estat una de les grans llacunes, que fins i tot va portar a Sanitat a admetre en un document intern que la baixa qualitat de les dades de les comunitats sobre morts en residències li havia impedit donar xifres.
En aquest sentit, des del sindicat UGT atenen amb cautela la situació i exigeixen una comunicació molt més fluïda entre els dos ministeris competents, Sanitat i Drets Socials, i al seu torn, de l’Executiu amb les comunitats autònomes. Encara que aplaudeixen l’existència del pla, es mostren reticents respecte als seus resultats si s’incideix en el seu compliment. «Sabem que el Ministeri de Polítiques Socials i l’IMSERSO s’estan mobilitzant, però també han de garantir que tot el que sorgeix d’aquestes reunions s’aplica. Els plans de contingència sobre el paper queden espectaculars, però hi ha molta distància des del que s’escriu al BOE al que passa el peu del llit «, defensa Gràcia Álvarez, responsable de Dependència d’UGT a nivell estatal.
«Entorn d’alt risc»
Més enllà de l’intent de coordinació per part de Govern, les competències dels centres residencials recauen en les autonomies, de manera que a la pràctica cadascuna decideix quines mesures imposa. Aquestes insisteixen que els centres són segurs i, de fet, el nivell de control dels rebrots evidencia la implantació de mesures eficaces, però associacions, sindicats i patronal coincideixen que es pot fer més.
Segons explica Cinta Pascual, presidenta del Cercle Empresarial d’Atenció a les Persones, que agrupa 2.000 centres, hi ha algunes que en aquest temps «han fet els deures i altres que no» i apunta a l’heterogeneïtat amb la qual s’afronta el problema. L’associació ha elaborat un mapa amb el que atorga un nivell -vermell, taronja i verd- a cada autonomia en funció del seu grau de preparació en centres per a gent gran davant la COVID-19: set, entre elles Madrid o Aragó, estan en vermell i cinc, les dues ‘Castelles’ entre elles, en taronja. Només una, Catalunya, està en verd.
«Estem molt més preparats que abans, però també estem preocupats pel que pugui venir perquè hi ha major risc en unes comunitats que en altres i això ha estat molt dur», assenyala Pascual. D’acord amb la seva anàlisi, la disparitat es reflecteix, entre altres coses, en el nivell de dotació als centres d’equips de protecció per al personal i la realització de PCR per a residents i treballadors. Si bé, explica l’organització, «hi ha comunitats com Cantàbria, Catalunya o Castella la Manxa que els faciliten indistintament a persones usuàries i professionals», altres com País Basc o Comunitat Valenciana només els lliuren als segons» i altres, com Madrid, Galícia, Aragó o Andalusia, a cap.
Per l’epidemiòleg Daniel López-Acuña, exdirector d’Acció Sanitària en Situacions de Crisi de l’OMS i professor de l’Escola Andalusa de Salut Pública, aquests són precisament dos dels elements «imprescindibles» per evitar que la situació en els centres de gent gran col·lapsi i s’assembli a la de març. En aquest sentit, explica que molts dels rebrots que s’estan donant en les residències es deuen a l’entrada de virus amb treballadors asimptomàtics o presimptomàtics, és a dir, que encara no han desenvolupat símptomes. Per impedir aquest problema, al principi de l’epidèmia alguns professionals van decidir de forma voluntària aïllar-se dins dels centres per evitar contagiar-se fora i és una cosa que «s’ha establert en altres països», diu López-Acuña, però que «és una estratègia molt complicada», de manera que aposta per realitzar PCR sistemàtiques i periòdiques -cada entre tres i cinc dies- als treballadors, cosa que «no s’està fent de forma generalitzada».
L’expert recalca que les residències «segueixen sent un entorn d’alt risc» perquè una vegada que el coronavirus entra en elles «es converteixen en un factor amplificador de la transmissió». De fet, segons una investigació preliminar de l’Institut de Salut Carlos III, el nombre de places residencials per a majors de 70 anys a Espanya va ser un dels elements clau que va fer disparar l’epidèmia a casa nostra i en algunes residències va arribar fins i tot a haver desenes i desenes de morts. «Tenim una bomba de rellotgeria novament aquí i si s’introdueix el virus, de manera que l’aproximació que hem de fer és contundent, és l’única cosa que ens permetrà que no tinguem una crisi de la magnitud de la de març», reflexiona l’epidemiòleg. Per a això, la fórmula ha de ser diferent a la que s’ha seguit: en comptes de «perseguir el coronavirus» i, si hi ha un brot, controlar-lo i aïllar-lo, «cal anar per davant i anticipar-s’hi».
Inspeccions en residències
Des d’UGT, el seu portaveu entén que aquest repte és doble a causa del fràgil estat dels residents i de la dificultat per diagnosticar als positius, ja que normalment no exterioritzen els seus símptomes de manera tan clara com qualsevol altre adult infectat de COVID-19. «Per això cal reforçar els mitjans de protecció per evitar el seu pas i dotar d’equips i formació a les treballadores de les residències. Les mascaretes, guants i EPI haurien usar-se per sempre», assevera. La responsable de Dependència del sindicat reclama plans d’aïllament protocol·litzats per les comunitats que expliquin de forma molt clara què fer amb els infectats i residents una vegada el virus entra en un centre. Pensa que algunes regions han trobat solucions fructíferes, com Catalunya i el seu conveni d’ajuda a domicili, però d’altres, com Madrid, «estan prenent decisions més polítiques que sanitàries».
«Un hospital per pandèmies no resol el problema de salut comunitària. En aquest cas, la solució no és tenir més llits d’UCI, sinó posar els mitjans perquè aquesta gent no arribi a necessitar-los», sosté l’encarregada de Dependència d’UGT. Precisament, aquest cap de setmana, CCOO Madrid va mostrar la seva preocupació pel «hermetisme» de la Comunitat respecte a les residències, «principal focus de la pandèmia a la regió» que està tornant a explotar.
«Les mesures que es marquen des de l’administració no s’estan portant a la pràctica. No només és fer test PCR, sinó assegurar la prevenció», explica la responsable de CCOO de residències privades i concertades a Madrid, Juani Peñafiel. La central sindical se suma a la denúncia d’UGT i assegura que l’augment de casos en els centres «era una cosa que vèiem venir». «S’estava treballant en uns protocols de cara a octubre, que era quan s’esperaven rebrots, i ha enxampat a gairebé totes les plantilles sota mínims», expressa Peñafiel en referència al personal de neteja, que s’ha vist obligat a doblar les jornades en el cas de Madrid. Els dos sindicats reclamen, a més, una altra tasca a nivell autonòmic, que tampoc s’està complint: la de les inspeccions. «Els protocols que dissenyen les administracions no serveixen per a res si no es completen amb supervisió. És una cosa que venim denunciant des de fa mesos», recorda Álvarez.
Coordinació amb el sistema sanitari
La mateixa idea de l’anticipació assenyala José Manuel Ramírez, president de l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials, però pel que fa a la coordinació amb el sistema sanitari, un dels punts febles de la cadena en els mesos més durs de la pandèmia. El Ministeri de Drets Socials ha inclòs aquesta previsió en el full de ruta comú acordat amb les comunitats i que Ramírez aplaudeix «encara que arribi tard», però el risc és que es quedi en paper mullat. Segons explica l’associació, i coincideix també el Cercle Empresarial d’Atenció a les Persones, només «de manera puntual» s’han fet protocols que garanteixin l’atenció hospitalària de la gent gran, que és una cosa que preocupa després dels antecedents de la primavera, quan en el moment de col·lapse del sistema sanitari, alguns governs autonòmics van aprovar ordres que, en la pràctica, van bloquejar el seu accés. Per les morts en residències, de fet, la Fiscalia té sobre la taula més de 200 investigacions després de les denúncies de familiars i associacions.
«No es pot pensar que si ve una altra vegada una cosa semblant, no tinguem la coordinació necessària amb els centres de salut i no es garanteixi una prestació que és universal. Aquests plans no s’estan posant en marxa de manera generalitzada i les comunitats són les responsables d’articular això», explica Ramírez, que lamenta «la falta de coordinació» que ja directament es dóna en el nivell més institucional de la gestió: «Crec que al sector de les residències i de Serveis Socials, en el Ministeri de Sanitat i en les Conselleries de Sanitat de les autonomies no ens tenen prou en compte». També Cinta Pascual opina que «una de les claus» és la coordinació sociosanitària que sigui «de primer nivell» i no «que et passin visita un cop a la setmana. I és una cosa que fa por perquè com més saturats estan els serveis d’atenció primària i hospitalària, menys atenció tenim les residències».
La veritat és que l’epidèmia ha revelat les mancances estructurals del sector a Espanya, que s’ha revelat insuficient. Segons el recompte de l’Imserso, hi ha unes 380.000 places, el que fa que la mitjana estigui per sota de la recomanació de l’OMS i requeriria una injecció directa de 70.000 més. Un primer coll d’ampolla que s’uneix a les queixes durant anys de professionals, famílies i sindicats sobre la precarització de les plantilles i els recursos materials. En aquest escenari, per a l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials hi ha un segon element que es posa sobre la taula: la manca de finançament. En aquest sentit, Ramírez censura que en aquests mesos el Ministeri de Drets Socials «no hagi posat ni un sol euro al Sistema d’Atenció a la Dependència», llastat per anys de retallades. Segons els seus càlculs, el Govern central no ha recuperat encara els nivells previs a la crisi i del fons de 300 milions aprovat al principi de la pandèmia per Serveis Socials «només una petita part es va dedicar a comparar EPI per a les residències». «És intolerable i inadmissible i, si no es posa diners, probablement la dificultat que tinguem per afrontar una nova crisi serà dramàtica», anuncia.
A Espanya uns 230.000 nens menors de 14 anys han patit o pateixen COVID-19, segons els càlculs de l’estudi de seroprevalença recentment publicat pel Ministeri de Sanitat (al voltant d’un 3,3% dels 7 milions que viuen al país). D’ells, uns 1.400 han estat diagnosticats, segons ha dit la presidenta de l’Associació Espanyola de Pediatria, María José Mellado, a principis de juny, i d’ells al voltant de la quarta part haurien requerit ingrés hospitalari, segons el seu testimoni.
La necessitat d’afinar encara més aquestes xifres i la tipologia de casos ha portat a l’Associació Espanyola de Pediatria a anunciar que a partir de setembre comença un Registre Nacional de Pacients Pediàtrics afectats per la COVID-19. Aquesta iniciativa pretén conèixer com es comporta la malaltia en els nens, el seu impacte en l’epidèmia global i les seves conseqüències en la població infantil i juvenil. Aquest registre «permetrà també implementar noves actuacions i protocols nacionals preventius, de diagnòstic i clínics que assegurin les mesures més adequades basades en l’evidència científica». Els investigadors principals del registre són Alfredo Tagarro, pediatre de l’Hospital Infanta Sofia i col·laborador de l’Institut d’Investigació de l’Hospital 12 d’Octubre, al costat de la doctora Cinta Moraleda, pediatre de l’Hospital 12 d’Octubre.
En una entrevista amb elDiario.es, el Dr. Tagarro explica que els pediatres, i no només ells, tenen por de setembre com a un potencial moment de rebrot del coronavirus, però «no especialment pel fet de tornar a l’escola», sinó pel retorn general a la vida «normal» dels adults després de les vacances. «Fins ara, la literatura mèdica suggereix que els nens, sobretot menors de 10 anys, s’infecten dels adults i no viceversa», recalca. Per això, afirma, «no pensem que els nens hagin de ser supertransmisors, com s’ha suggerit en altres malalties» ni tan sols en un context especialment procliu a l’expansió d’infeccions, com és l’escolar.
Per què i com s’ha decidit aquesta creació d’un Registre Nacional de Pacients Pediàtrics afectats per la COVID-19?
Quan la malaltia estava només a la Xina encara, al gener, es van convocar els projectes anuals d’investigació de l’Institut de Salut Carlos III. En el nostre grup de recerca teníem ja una xarxa d’investigació de pneumònia, coordinat per l’Hospital 12 d’Octubre. Amb aquesta base, sol·licitem finançament per a un projecte centrat en la SARS-CoV-2, la xarxa EPICO. Quan l’epidèmia va arribar, es van anar sumant hospitals, fins a 50, i vam començar a funcionar al voltant de febrer-març.
Més tard, hi va haver una crida per part de les subespecialitats pediàtriques perquè l’Associació Espanyola de Pediatria centralitzés la recollida de dades de nens amb COVID-19. Com nosaltres ja estàvem funcionant, es va optar per adoptar aquest registre que va néixer a la Fundació per la Investigació Biomèdica de l’Hospital 12 d’Octubre. A partir de setembre, l’AEP va a proporcionar un investigador específicament dedicat per a aquest projecte, la qual cosa és una sort i no és tan fàcil ni tan habitual.
Com es va a fer a la pràctica aquest registre? Com van a tenir els pediatres aportar les seves dades?
S’ha creat una base de dades electrònica a través d’un sistema que és ben conegut, que es diu Xarxa CAP i que està al servidor segur de la Fundació d’Investigació de l’Hospital 12 d’Octubre, i compleix totes les normatives de protecció de dades. Cada investigador de cada hospital té una clau, amb la qual introdueix les dades en uns formularis, que ja s’han creat, sobre els antecedents de l’infant, la clínica, les analítiques, com ha evolucionat, si ha necessitat UCI o no, i si ha estat donat d’alta.
Per l’experiència fins ara en la recopilació de dades i com a pediatre, quines són les principals diferències d’aquest grup de població pel que fa als adults?
En primer lloc, ja se sap que els nens es afecten menys, tant en quantitat com en gravetat. Els nens en general, la immensa majoria, no necessiten ingrés i alguns que sí que necessiten ingrés, evolucionen a un quadre clínic, o bé de pneumònia, o bé d’una gastroenteritis o la síndrome inflamatòria que s’ha esmentat en altres ocasions. Però la immensa majoria ho passa com un refredat de vies altes o com una síndrome gripal o una síndrome febril, sense més. I tots aquests casos no arriben als hospitals, i es queden a casa, que és com ha de ser.
Li volia preguntar per aquesta síndrome inflamatori pediàtric de què es va alertar a finals d’abril amb afecció cardíaca i una acumulació de toxines en múltiples òrgans interns, i es va començar a estudiar la seva possible relació amb el coronavirus. No sé si hi ha hagut nous casos o algun avanç amb aquest tema.
Precisament en els pròxims dies sortirà publicat en una revista anomenada Clinical Infectious Diseases, que té bastant impacte, el grup de nens del nostre registre que han estat diagnosticats d’aquesta síndrome inflamatori. En el moment d’enviar la publicació teníem recollits 31, ara hi ha al menys 35. Si s’inclouen els casos que sabem que s’han donat però no s’han inclòs en el nostre registre (participen 50 hospitals) i els nens amb símptomes de COVID però PCR i serologia negativa, calculem que en aquests tres mesos hi ha hagut 50-60 casos a Espanya.
Consisteix, efectivament, en una síndrome de resposta inflamatòria sistèmica, és a dir, de diversos òrgans, i que se solapa amb la malaltia de Kawasaki, per això es parlava al principi de malaltia de Kawasaki. En el moment en què es presenta en els nens sí que requereixen en una proporció alta, més de la meitat, cures intensives. El que passa és que, per fortuna, la recuperació és generalment bona. Pràcticament tots els casos que coneixem s’han recuperat sense seqüeles.
És veritat que és una síndrome important que hem de tenir en compte, però extremadament poc freqüent. La incidència que nosaltres hem calculat és menor de 20 casos per 100.000 nens infectats. No podem dir-ho exactament perquè pot haver-hi nens que l’han tingut i que no els tenim recollits ni coneixement d’ells, pot haver algun més.
Llavors, no seria síndrome de Kawasaki (una afecció que causa inflamació dels vasos sanguinis de tot el cos i, de no tractar a temps, pot provocar complicacions cardíaques greus) sinó que tindria uns símptomes semblants.
Exacte. La idea ara mateix en tots els països, amb els investigadors estem en contacte continu, és que és una síndrome diferent. Es solapa en els símptomes, i de fet es solapa també amb altres síndromes, com la síndrome del xoc tòxic estafilocòccic, però ara mateix es pensa que és una malaltia diferent i que encara està desencadenada pel coronavirus, no està clar si només pel coronavirus o pel coronavirus més una susceptibilitat genètica, o per coronavirus més altres infeccions. Està encara tot en investigació.
Hi ha algun tipus de característica com a grup d’edat o similar en la qual estiguin més enquadrats?
Són nens escolars, entorn als 7 anys, però no únicament. És veritat que encara que és una síndrome que ha cridat molt l’atenció, com és normal per la novetat, cal intentar també mantenir una mica la calma en el sentit que és extremadament infreqüent. No podem comparar-ho amb els casos greus d’adults perquè en adults, sobretot en pacients majors de 80 anys, són casos molt greus que porten a la mort. Estem parlant en aquest cas d’una síndrome infreqüent, que la immensa majoria de les vegades es cura sense seqüeles. Que nosaltres sapiguem, no hi ha cap predisposició coneguda. De moment no s’han identificat si hi ha característiques que fan que un nen tingui una major predisposició a tenir-lo que altres.
S’ha vist entre els nens infectats per coronavirus una comorbiditat concreta, amb altres malalties prèvies?
Sí que és veritat que dins dels nens que van ingressar hi ha una proporció alta, al voltant d’un 43%, de comorbiditats. En aquest sentit, els nens amb alguna patologia prèvia podrien estar ingressant més. Estem en fase d’anàlisi i encara no puc dir quines comorbiditats afecten més perquè un nen ingressi per coronavirus.
Quines cures especials han de tenir nens amb afeccions prèvies i quin tipus d’afeccions? Estic pensant en casos d’asma i similars.
Doncs han de tenir les mateixes atencions que els altres nens, però potser amb més raó i amb més cura. Molt rentat de mans, mascareta i ara mateix molt distanciament social, en el sentit de no estar acostant-se, especialment a gent amb símptomes. Les mateixes normes que la resta de la població, però potser una miqueta més extremades.
Els pediatres tenen por a la tornada a l’escola al setembre com a possible focus expansiu del coronavirus?
Jo crec que no només els pediatres temem setembre com a un potencial moment de rebrot. Crec que els casos dels nens aniran de la mà dels dels adults, probablement. Fins ara, la literatura mèdica suggereix que els nens s’infecten dels adults i no viceversa, amb la qual cosa fins i tot dins de casa, en general, sembla que els nens, sobretot els menors de 10 anys, s’infecten dels adults, i no al revés.
En aquest sentit, nosaltres no temem especialment que la tornada a l’escola hagi de suposar un gran risc per als adults, però sí temem que la tornada a la vida normal després de les vacances, amb tot el que això suposa, pugui suposar un rebrot, però no especialment pel fet de tornar a l’escola.
Pregunto perquè les escoles solen ser un focus força important d’expansió de malalties i d’infeccions respiratòries.
Sí, però això no s’ha demostrat en aquest cas. En el cas del coronavirus, tot el que s’ha publicat va més a favor que els nens s’infecten dels adults, que que els adults s’infectin dels nens. Llavors, en aquest sentit, les escoles hauran de prendre totes les mesures possibles per evitar la infecció entre els nens i altres, però no pensem que els nens hagin de ser supertransmisores, com s’ha suggerit en altres malalties.
Durant aquests mesos, suposo que en no haver-hi hagut escoles, s’haurà notat la baixada d’altres malalties i consultes pediàtriques.
Sí. Durant el confinament, és clar. Després, també. S’han notat menys casos de totes les malalties. És veritat que a del principi el confinament hi va haver alguns casos d’alguns nens que arribaven a urgències una miqueta més tard en el curs de la malaltia del que haurien arribat en altres ocasions. Però bé, això al cap d’unes setmanes va deixar de passar. I sí que hem notat una disminució en l’afluència a l’hospital.
L’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB) acull, sota el nom d’”Orgull d’Hospital” una exposició fotogràfica que reflecteix com s’ha viscut la pandèmia de la COVID-19 a l’Hospital i la transformació que ha experimentat. El recull fotogràfic busca posar en valor “la professionalitat, l’esforç, el coratge, la valentia i el compromís de tots i totes les professionals del centre per enfrontar-se al repte més gran que ha conegut mai el sistema sanitari”.
Les fotografies exposades, que han estat realitzades per l’equip audiovisual de l’Hospital de Bellvitge i pel fotògraf David Ramos, de l’agència Getty Images, fan un viatge per la transformació que ha patit l’hospital, creant espais a la velocitat a què anaven arribant els malalts. “D’un dia per un altre es va parar tot i vam haver de començar de nou, com qui després d’un accident ha d’aprendre a caminar, a parlar… ens vam trobar amb una realitat molt diferent de la que havíem conegut fins llavors”, assenyalen des de l’Hospital.
La Dra. Ana Àlvarez, adjunta de Processos, Avaluació i Gestió del Coneixement de la direcció de l’Hospital, assenyala que des de la direcció s’ha viscut la pandèmia amb molta “preocupació i tensió” i amb una “càrrega de responsabilitat enorme”. “La gestió de l’hospital ha sigut bastant complexa, ens hem hagut de reinventar nosaltres mateixos, amb les directrius de CatSalut, però amb bastant independència. Hem hagut de prendre decisions molt importants amb molt poc temps”, assenyala Àlvarez.
En aquest sentit, Àlvarez remarca que el recolzament que han sentit per part de tot el personal de l’Hospital ha sigut fonamental i, per això, l’exposició fotogràfica constitueix un “profund agraïment” a tots els professionals del centre.
Una transformació radical
Amb l’inici de la crisi sanitària, l’Hospital de Bellvitge, igual que la resta de centres hospitalaris, va haver de reinventar-se i habilitar nous llits per acollir als pacients de coronavirus que anaven arribant a l’Hospital. “Li vam donar la volta a l’Hospital. Vam haver d’equipar àrees on no hi havia llits ni pacients ni personal per poder ingressar als pacients. Vam passar de 64 llits de crítics a 124 i de 4 llits de semicrítics que teníem vam passar a tenir-ne una trentena. També vam haver de posar llits al vestíbul de consultes externes i als quiròfans que estaven buits”, relata Àlvarez.
El personal es va haver de reciclar i formar ràpidament i va haver de fer tasques a les quals no estaven acostumats. Una readaptació que la direcció valora molt positivament. “El personal ha respòs súper bé, ha mostrat una flexibilitat increïble i ganes d’ajudar al màxim. Els professionals es van haver de formar ràpidament per poder atendre a pacients amb coronavirus, tenint en compte que és una malaltia nova de la qual no en sabíem res”, remarca Àlvarez, qui assenyala que ara, amb el descens de contagis, surt tot el cansament acumulat de “hores i hores de sobreesforç”.
