Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • La força de l’Atenció Primària. Les persones, el poble

    «El més extraordinari pel que fa a les metgesses d’Atenció Primària és que s’infravaloren a elles mateixes. Creuen que no tenen poder, però no és així. Visiten a dos terços d’un milió de persones cada dia (a Anglaterra), més que els especialistes, bastant més que els polítics, fins i tot que els capellans. Les metgesses de Primària estan en una posició única. Realment, en termes d’hegemonia política ocupen de lluny la posició més poderosa en la societat».
    Adaptat de Howard Stoate.

    A Anglaterra (Howard Stoate va ser diputat laborista fins a 2010) no ho sé, però a Catalunya l’ICS, segons la seva darrera memòria d’activitat, fa 38.759.404 visites a l’any als Centres d’Atenció Primària (332 centres) i 2.434.574 als CUAPS. Això vol dir que les metgesses de Primària al dia, a tot Catalunya, fan 84.718 visites i les infermeres 52.871 visites (a més de les de pediatria, odontologia i altres). Mentre que els especialistes, és a dir, les consultes externes hospitals, fan 2.904.446 vistes a l’any.

    Aquests números volen dir persones, ciutadans i ciutadanes, el poble. Persones que han de tenir la seva opinió i participar activament en la política del país. Imagineu-vos, només a l’ICS, que té la majoria de Centres de Primària de Catalunya, són 38.759.404 de contactes a l’any amb els ciutadans de Catalunya (uns més, altres menys). La mitja de visites d’una mateixa persona és de 5 vegades a l’any. Hem de saber, però, que hi ha persones que no van mai a la Primària, o perquè no ho necessiten, o perquè tenen algun recurs que paguen de la sanitat privada (un 20% de la població té doble cobertura).

    De tota manera, els números són impressionants, i la força de la gent també, només cal tenir-los com aliats en la reclamació, ja crònica, de la importància de la Primària per la Salut i la seva urgent millora en prestigi, qualitat i resolució, que també vol dir augment urgent dels seus recursos.

    Per això proposem des de fa anys la necessitat de constituir òrgans de participació de la ciutadania apoderada i els professionals en els centres sanitaris, començant pels Centres d’Atenció Primària, no només comissions de salut comunitària en els barris, sinó autèntics òrgans de cogovernança del equip de Primària, amb els objectius de millora de les condicions del centre, qualitat i defensa, ciutadania i professionals, davant de l’administració, dels corporativismes i dels interessos de corrupció i de negoci. Defensant els interessos comuns de la Salut de les persones.

    Però tot això caldrà fer-ho si la Primària se’n surt de l’estat en què l’han portat els darrers governs. L’ha rematat la pandèmia i la seva pèssima gestió dels responsables. Com diu una metgessa de Primària: «el que està passant actualment amb l’atenció primària era la crònica d’una mort anunciada». Ara cal, amb urgència, que tots els ciutadans i ciutadanes que li deuen alguna cosa a la Primària (el 80% de Catalunya), almenys per correspondre als seus professionals, la defensem amb fermesa davant de les institucions. Perquè la seva mort seria també la nostra.

  • L’atenció primària, al límit: «La situació és de col·lapse total»

    L’augment de casos de coronavirus de les darreres setmanes ha agafat als Centres d’Atenció Primària amb quasi la meitat de la plantilla de vacances, ja que les han concentrat durant els mesos d’estiu per tal de tenir els equips complets en cas que hi hagi una segona onada del virus a la tardor. Però el rebrot ha arribat abans de l’esperat i als professionals, cansats físic i emocionalment per la situació viscuda des de l’inici de la pandèmia, els ha agafat a contrapeu. «Estem molt desgastats. Necessitem fer vacances i poder desconnectar. El personal està saturat», assenyala Blanca de Gispert, metgessa de família del CAP Trinitat Vella. Amb el repunt dels contagis, indica, les consultes s’han disparat. «No només hem de fer el seguiment de casos, sinó gestionar consultes, necessitats i demandes relacionades amb el coronavirus, fer les baixes laborals, recollir i fer el seguiment dels contactes dels contagiats….tot i que el nombre de casos no és el mateix que al març o l’abril, el nombre de consultes és igual o superior», indica la metgessa.

    La sensació de col·lapse és generalitzada. «Estem desbordades i molt cansades», assenyala Maite Pallàs, infermera del CAP Raval Nord. «Arriba un moment que amb tants canvis, tants protocols nous que van sumant més i més coses…el cervell diu prou. I tot això amb una plantilla molt reduïda. La setmana passada érem cinc infermeres per fer-ho tot», expressa. Per la seva banda, Toni Vives, metge de família del CAP Florida Nord, també afirma sentir que el personal es troba al límit. A l’ambulatori són en total catorze metges, quatre dels quals estan de vacances i dos de baixa, és a dir, treballen amb gairebé la meitat de la plantilla habitual.

    Davant la manca de personal, alguns professionals han de doblar els horaris o fer hores extra. «O fas això o fas venir els que estan de vacances, unes vacances imprescindibles davant el cansament acumulat de la pandèmia», assenyala el metge de família del CAP Florida Nord. La Florida és un dels barris de l’Hospitalet que s’ha vist més afectat pel repunt de contagis, en una de les ciutats més densament poblades de tota Europa. A aquest fet, se li suma un perfil socioeconòmic de nivell baix. «Per alguns pacients, el confinament és impossible. Viuen en pisos amb molta gent, amb habitacions rellogades. Això fa que també augmentin les possibilitats de contagi», indica Vives.

    A banda del diagnòstic i del seguiment dels casos de coronavirus, els professionals dels ambulatoris també han de seguir donant assistència als pacients crònics. «Sembla que tot és coronavirus, però en realitat no és així, hi ha molts altres pacients que requereixen de la nostra assistències i les nostres cures», explica Pallàs. A més, aquests pacients, en moltes ocasions, tenen una gran complexitat. «Els crònics sobreviuen gràcies a que se’ls hi fa un control acurat, proper i continuat en el temps. Amb la pandèmia això no s’ha pogut fer de manera adequada i és qüestió de temps que aquests pacients es comencin a desestabilitzar», explica Elena Bartolozzi, metgessa de família del CAP Ramon Turró i secretària del Sector Primària ICS del sindicat Metges de Catalunya. Entre els professionals també hi ha preocupació pel retard en el diagnòstic de malalties, que pot tenir una greu repercussió pels pacients. «Si no diagnostico una patologia important el mes de març, la puc diagnosticar a l’abril, però després de tants mesos hi haurà malalties que se’ns escapin i que no sabem quan podrem diagnosticar», afirma Bartolozzi.

    Segons Bartolozzi, la pandèmia de la COVID-19 «ha tirat enlaire la feina habitual de la primària de manteniment de la salut de la població». «Es diu que l’atenció primària és la porta d’entrada del sistema, però és que també és la porta de sortida, i durant la pandèmia la primària ha deixat d’existir de manera eficaç. La situació és de col·lapse total», assenyala.

    En el moment més crític de la pandèmia, el passat mes de març i abril, van ser metges de família els que van anar a reforçar els hospitals o es van ocupar dels hotels sanitaris. Ara la situació es presenta a la inversa. Bartolozzi creu que s’han de trobar més metges de primària i, si convé «que els portin dels hospitals o d’allà on sigui». El moment és crític i es veu agreujat, encara més, en aquells CAPs que no tenen les infraestructures i els espais adequats i que ni tant sol poden fer circuits bruts i nets per atendre els pacients.

    Falta de coordinació en el rastreig de casos

    Encara a l’espera de l’arribada dels nous ‘gestors covid’ anunciats pel Departament de Salut, que faran tasques de seguiment de contactes, els professionals sanitaris denuncien la manca de coordinació amb els rastrejadors de Salut. «Nosaltres ens dediquem a fer rastreig dels convivents dels pacients. La resta de contactes els apuntem i esperem que algú els truqui, però tampoc tenim la certesa que s’estig ui fent bé. No sabem res. Com a rastrejador, no tinc consciència que s’estigui fent el rastreig de manera adequada», explica Vives. Segons Blanca de Gispert, a la pràctica, el que s’acaba fent és que els pacients contacten directament amb els seus contactes i després eels professionals dels ambulatoris els fan el seguiment.

    Per Bartolozzi, el principal problema que hi hagut ha sigut la manca de previsió de l’administració sanitària. «S’ha fet tot de manera improvisada, sense planificació i de manera reactiva», afirma. Considera que els nous ‘gestors covid’ ajudaran a organitzar el seguiment dels contactes, però que, a la pràctica, la feina serà la mateixa. «Tindrem els contactes endreçats, però el seguiment de símptomes, les exploracions oportunes i els tràmits referents a les baixes aniran a càrrec dels professionals dels CAPs».

    Més recursos i personal

    Blanca de Gispert insisteix en que a l’atenció primària calen més recursos econòmics i humans, calen més professionals. «No pot ser que se’ns demani fer tot això a cost zero» indica. En el fons, diu, és el que sempre han  reclamat des de l’atenció primària: «Més recursos, més personal i també un paper més central de l’atenció primària dins del sistema de salut pública».

    A Catalunya, la inversió en atenció primària s’ha reduït un 24,28% en la darrera dècada, sent un dels sectors que van estar més castigats per les retallades. «La primària, des de sempre, és esquelètica, és l’oblidada de les administracions i està abandonada completament en previsió de recursos», explica Bartolozzi. Segons ella, la tasca que fan els professionals de la primària és invisible. «La feina silenciosa i quotidiana dels milions de consultes dels equips d’atenció primària no llueix als polítics, com si ho fan els descobriments dels grans hospitals».

    Davant els rebrots recents de COVID-19 que han tornat a portar al límit els Centres d’Atenció Primària, el sindicat Metges de Catalunya insta la conselleria a reforçar amb personal i recursos els dispositius de salut comunitària per evitar que s’acabin convertint en centres exclusius d’atenció al coronavirus. Segons Bartolozzi, el que està passant actualment amb l’atenció primària és la «crònica d’una mort anunciada».

  • La transparència en les relacions entre els professionals de la salut i la industria farmacèutica i de productes sanitaris

    Hi ha tot un gènere dins la literatura mèdica sobre els conflictes d’interessos i les relacions, especialment financeres, entre la indústria i els professionals de la salut, específicament per aquells que prescriuen un fàrmac o indiquen un tipus de pròtesi o dispositiu i, més encara, per aquells, professionals de gran prestigi, anomenats líders d’opinió. Constitueix un tema molt vell, trillat, tot i que encara pot haver-hi professionals que neguin la influència en la seva pràctica dels regals o pagaments que reben de la indústria. Ningú acceptarà, sigui professional de la medicina o investigador, que la seva integritat professional pugui ser posada en dubte, tot i que són molt nombroses, el gènere literari que dèiem abans, les dades empíriques que recolzen aquesta influència. Respon a la simple reciprocitat, el quid pro quo que deien els antics i que obliga per qualsevol obsequi rebut. També per allò que s’acostuma a dir que, potser sí, els diners poden influir, però en els altres. Tothom reconeix la hipocresia o els prejudicis en els altres, mai en un mateix.

    Recordem que aquests lligams entre la indústria i els professionals constitueix la base de la declaració dels conflictes d’interès – no pas sobre quanties- en els articles científics. Hi ha hagut escàndols majúsculs i sols cal recordar el cas d’un professional català de gran prestigi, que exercia als EUA, quan van sortir a la llum els pagaments que havia rebut de la indústria i que no havien estat declarats en les publicacions. Als EUA, on la despesa sanitària és la més alta del món, hi ha una regulació estricta sobre aquest tema (Physician Payments Sunshine Act del 2010) que obliga als fabricants de medicaments, productes sanitaris i de subministraments mèdics a fer públiques totes les relacions financeres amb professionals de la salut i els hospitals universitaris que impliquin els programes públics d’assistència sanitària (Medicare pels majors de 65 anys, Medicaid per aquells per sota el llindar de pobresa establert a cada estat). Constitueix un exercici de transparència extraordinari ben exemplificat en la pàgina web a disposició del públic i la facilitat per recavar les dades que puguin interessar. Hom pot fer l’exercici d’entrar i examinar les dades que facin referència a prohoms de la medicina catalana, que exerceixen o han exercit als EUA o sobre els pagaments generals rebuts per les grans figures i hospitals universitaris de la medicina americana.

    La iniciativa aquesta de posar llum, de transparència, sobre aquestes relacions entre professionals de la salut i la indústria farmacèutica i el finançament per part d’aquesta de regals, honoraris per assessorament i per assistir a esdeveniment educatiu ha tingut seguiment en diversos països, tot i que els estàndards i exigències són desiguals. L’experiència australiana mostrava que encara que les despeses poguessin ser petites, cumulativament era alta, en especial en aquelles especialitats que prescriuen fàrmacs d’alt cost com els oncòlegs, endocrinòlegs i cardiòlegs.

    Al nostre país i en el seu moment, la patronal de la indústria farmacèutica (Farmaindustria) va espitjar, encertadament per avançar-se a qualsevol legislació, per una model d’autoregulació d’acord amb un Codi de Bones Pràctiques (amb una unitat de supervisió deontològica) i deixant la publicació de les dades específiques de transparència (individus, institucions sanitàries, organitzacions de pacients) en mans de cada empresa farmacèutica. Això és així des del 2015 presentant-se dades específiques (persones i institucions) a partir del 2017. Constitueix un gran pas en la bona direcció. Es poden examinar aquestes dades, amb menor, major o extrema dificultat, en les webs respectives de cada empresa, bé sigui en l’apartat de transparència o, havent de remenar més, en l’apartat de compliment corporatiu o en la informació per professionals o pacients. Justament a finals de juny (2020) es presentaven les dades agregades corresponents al 2019 i que, comparativament amb altres anys recollits, es presenten en la taula adjunta. S’ha exclòs la despesa més important, la que és pròpiament d’R+D.

    No hi ha cap dubte que aquesta despesa, que pot rebre diferents qualificatius (transferències de valor, inversió, etc.), genera una contrapartida, altrament la indústria, que vetlla pels seus marges, no la realitzaria. Repetidament s’ha qüestionat el paper de la indústria en la formació dels professionals, com cobrint un buit que l’administració sanitària no realitza o com si l’actualització de coneixements fos sols una obligació de l’ocupador i no una exigència ètica, un principi bàsic del professionalisme. John PA Ioannidis es preguntava també si els congressos mèdics tenien alguna utilitat i per a qui la tenien. Posats a preguntar, seria interessant esbrinar quan de sòlida és la formació a les facultats de ciències de la salut pel que fa a la lliçó més important (a l’escola i a la universitat), aprendre a aprendre al llarg de la vida professional, l’examen crític de la literatura científica i les fonts més fiables de coneixement, així com sobre els valors del professionalisme.

    Amb retard, lluny encara de la transparència que està assolint la indústria farmacèutica, es troba el sector dels productes sanitaris on la seva patronal (FENIN) ha desenvolupat un segell ètic per les empreses que s’adhereixin voluntàriament al Codi Ètic de les Empreses de Tecnologia Sanitària (transposició del codi de la patronal europea Medtech). Hi ha també una Unitat d’ètica i compliment que porta a terme validacions d’esdeveniments. No ha d’estranyar que també hi hagi partides per aquests afers (assessorament, formació, donacions), ja que la sanitat és un sector productiu que mou molts diners. Torna a ser la reciprocitat que obliga i per això els Hare Krishma el primer que ofereixen és un dolç.

    Moltes persones, polítics, jutges, investigadors, professionals, formats en valors d’imparcialitat i independència, poden sentir-se ferits si es suggereix que altres interessos (financers, de prestigi o carrera) puguin influir en el seu treball. Justament, persisteixen en aquesta negació per reduir la dissonància que els produeix els diferents estudis empírics que han mostrat que, sense ser del tots conscients -fora de ser un autèntic defraudador- la conducta acaba afavorint al patrocinador. Per això de les lleis de transparència, accés a la informació pública i bon govern que molts països volen implementar. Sens dubte que la comunicació pública dels pagaments i donacions que reben els professionals de la salut i les seves organitzacions per part de la indústria és un pas endavant, però cal seguir aprofundint en la transparència (i claredat). S’ha dit que l’únic obsequi o prebenda que un professional mèdic o investigador pot acceptar és aquell que pot confessar als seus pacients o subjectes d’estudi. Com en el cas de la política, la confiança de la ciutadania s’ha de guanyar i per això la necessitat de conèixer qualsevol influència o condicionant en les decisions mèdiques que no respongui als principis del professionalisme.

    *Les opinions de l’autor són personals i no representen a l’empresa per la qual treballa.

  • Les assegurances privades van ingressar un 5% més per pòlisses de salut en plena pandèmia

    Les asseguradores han vist desplomar la seva facturació un 11% en el primer semestre de l’any a causa del confinament per la crisi de la COVID-19, fins a nivells inèdits des de 2003, segons les dades registrades per UNESPA (Associació Empresarial de l’Assegurança). És més del doble que la caiguda que es va produir el 2012, el pitjor any per al sector en l’anterior crisi econòmica. La paralització econòmica generada per les mesures adoptades per contenir la pandèmia ha colpejat a totes les branques de l’assegurança excepte a dos: els multirisc de protecció d’immobles, que pugen un 2,86%, i les assegurances de salut privades, els ingressos de les quals han pujat un 4,97% al tancament del juny, fins als 4.694.000 d’euros. En el conjunt de 2019, la facturació va ser de 8.923 milions d’euros en el sector de la sanitat privada.

    Recentment, el president de la seva patronal ASPE, Carlos Rus, va demanar que part dels fons que el Govern transferirà a les comunitats autònomes cobreixin els «costos de les peticions que se’ns han realitzat». Ja havien traslladat a l’Executiu que se’ls hauria de finançar el 75% de la seva facturació habitual mentre no poguessin realitzar la seva activitat hospitalària ordinària.

    En el percentatge de pujada dels ingressos de les asseguradores privades de salut entre gener i juny influeixen factors com que aquest any tocava computar ingressos provinents dels contractes biennals amb les mutualitats de funcionaris. Però igualment, només tenint en compte les dades entre abril i juny -en ple confinament i estat d’alarma- la facturació per primes, és a dir, per assegurats que s’han donat d’alta o han renovat els seus contractes per poder accedir a la sanitat privada, ha pujat un 3,75% respecte a un any abans, fins als 2.240 milions.

    ¿Fins a quin punt punt pot haver influït la crisi del coronavirus i l’emergència sanitària en aquestes xifres? Per al portaveu de la Federació d’Associacions en Defensa de la Sanitat Pública, Marciano Sánchez Bayle, «és probable que un sector de la població hagi buscat resposta en l’assegurament privat» per por de no poder ser atesos en un futur en uns centres públics que podrien tornar a estar desbordats per la crisi sanitària. «Com pitjor funciona el sector públic, més oportunitats de negoci té el privat», resumeix. En el primer trimestre del l’any, el nombre d’assegurats privats de salut va créixer un 3,5% (enfront d’una mitjana de l’4,7% el 2019) mentre les primes es van incrementar un 6,9% (un 5,9% en 2019), segons les últimes dades de l’servei d’estadístiques i estudis de el sector assegurances a Espanya (ICEA).

    Segons fonts d’ASISA, una de les principals empreses sanitàries a Espanya, encara és aviat per veure l’efecte real de la COVID-19 en l’assegurança de salut i com afecta la contracció econòmica que està provocant la pandèmia. L’anàlisi comercial que fa aquesta empresa sobre el creixement del 5% en el primer semestre es centra sobretot en la primera part de l’any, quan el virus no havia colpejat a Espanya de forma generalitzada. Parlen de noves incorporacions d’assegurats per les campanyes de particulars i per alguns nous col·lectius; increment de primes de carteres, també en l’inici de l’any; i increment de les primes dels funcionaris.

    En tot cas, aquest portaveu recorda que el creixement està a l’entorn del registrat el 2019 i que, tradicionalment, l’assegurança privada de salut és un dels més estables i que presenta un millor comportament en períodes de crisi (de fet, per exemple, va ser l’únic gran ram que va seguir creixent cada any entre 2008 i 2014). Segons les dades d’UNESPA, en anys de baixada de facturació per al sector de les asseguradores (per exemple 2012 i 2013), les asseguradores de salut van créixer un 3,8 i un 1,63% respectivament. Segons fonts d’aquesta organització, hi ha 10,6 milions d’assegurats en sistemes privats a Espanya (en molts casos perquè les empreses han incorporat l’assegurança de salut per als seus treballadors com a concepte retributiu complementari, afirmen). «L’estalvi de costos per a l’administració de l’assegurança privada és evident», defensa UNESPA, que crida a no veure’s com «rivals» els sistemes sanitaris públic i privat, sinó com a complementaris.

    En la mateixa línia, l’anàlisi d’ASISA és que «la pandèmia ha reforçat la percepció social de l’assegurança de salut i la seva aportació al sistema sanitari en el seu conjunt» i que «des de l’inici de l’emergència sanitària les asseguradores de salut hem treballat de manera coordinada amb les autoritats sanitàries per atendre els afectats per la COVID-19, renunciant a les clàusules que exclouen la cobertura en cas de pandèmia». En el cas d’aquesta asseguradora, ha gestionat l’ingrés per COVID-19 de més de 3.500 assegurats, expliquen.

    Difereix d’aquesta opinió la de Sánchez Bayle, que assegura que el sector privat s’ha posat de perfil en aquesta crisi. Com a dada, ressalta que el 29% del voltant dels 80.000 llits hospitalaris a Espanya són privats, però només han atès el 10-12% dels malalts de coronavirus, i en els casos menys greus i complexos. «Són empreses que busquen rendibilitat i millorar el seu compte de resultats, no atendre els problemes de salut de la ciutadania», considera.

    Un altre factor en què remarca el portaveu en defensa de la sanitat pública és que aquesta s’ha enfocat en l’atenció dels malalts de coronavirus, el que ha fet augmentar les llistes d’espera per a atendre altres malalties, i això podria ser un altre factor per a la contractació d’una assegurança privada per a aquells que se la puguin permetre. «L’assegurament privat genera moltíssima desigualtat. Les menors rendes i aquells que pateixen pitjors problemes de salut no entren, ja que les primes del sector privat estan esglaonades en funció dels riscos», recorda.

    Aquest és un article publicat originalment a eldiario.es

  • La salut de la comunitat i de les persones al centre del Sistema Nacional de Salut de Catalunya

    Arran de la pandèmia de COVID-19 s’han posat en evidència les fortaleses i les flaqueses dels sistemes sanitaris i aquests han entrat a l’agenda política i en el debat social. El model que ha funcionat fins ara a Catalunya, definit per la LOSC de 1990, està esgotat i al llarg dels anys ha demostrat greus problemes per respondre adequadament a les necessitats de salut de la població, com també per aconseguir un òptim aprofitament social dels recursos que s’hi dediquen. En l’actualitat, la sanitat catalana ocupa un dels darrers llocs en les classificacions comparatives entre comunitats autònomes. Davant els vells i nous reptes que s’han d’entomar els mesos vinents defensem:

    1. Convertir el Servei Català de la Salut en el Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC)

    Un SNSC que planifiqui, gestioni i avaluï tots els serveis que el constitueixen. Que doni cobertura universal a totes les persones que viuen a Catalunya. Amb provisió totalment pública perquè s’ha demostrat, novament ara durant la pandèmia, que són els serveis públics els que estan més ben preparats per donar resposta a les necessitats sanitàries de la població. Un sistema transparent on sigui possible seguir la traçabilitat dels diners públics i el control democràtic del seu ús.

    Desaparició del CatSalut, perquè en un SNSC amb recursos sanitaris propis i amb les funcions de planificar, gestionar i avaluar que li són pròpies, és innecessari.

    Revisar i reordenar la despesa sanitària de manera que s’allunyi dels actuals criteris mercantils i optimitzi els recursos disponibles.

    2. Desaparició del Sistema Sanitari Integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i establir un pla de nacionalització de tots els serveis.

    Integració en el SNSC dels centres i entitats sense ànim de lucre com a entitats pròpies de la Generalitat. Excloure els centres i entitats amb ànim de lucre de la provisió pública (tret de situacions excepcionals).

    La col·laboració público-privada i l’entrada en el SISCAT d’empreses amb ànim de lucre ha demostrat ser una font d’ineficiència i corrupció que el CatSalut ha estat incapaç de controlar.

    Actualment el 50% de la despesa del Departament de Salut acaba en mans privades i fons d’inversió, i sense cap dubte tindrà una major rendibilitat social si aquests diners es destinen a recursos públics.

    3. Un SNSC finançat amb els impostos i que integri tots els subsistemes actualment existents.

    Que garanteixi una sanitat justa i igual per a tothom sense privilegis ni llei de cures inverses.

    Integració de la salut laboral en el SNSC amb aportació de les actuals quotes patronals per al seu finançament. Eliminació de les assegurances pagades amb fons públics (MUFACE, ISFAS, MUJEJU, etc.) que donen cobertura a col·lectius de funcionaris, treballadors públics i parlamentaris.

    4. Un SNSC que ofereixi una atenció basada en procediments d’eficàcia demostrada, de millor balanç cost-efectivitat i que vetlli per la seguretat de les persones ateses.

    Revisar la cartera de serveis i prestacions de productes sanitaris i farmacèutics per ajustar-la a criteris d’efectivitat i eficiència tant en les activitats curatives com preventives. Elaboració d’un pla de desmedicalització. Desenvolupament d’una agència pública d’avaluació de tecnologies, productes i serveis, que ha d’informar abans d’una nova incorporació o finançament públic.

    5. Un SNSC primarista en el que l’Atenció Primària i Comunitària constitueixi la base i centralitat del sistema.

    Després d’una dècada d’infradotació pressupostària proposem recuperar un finançament digne de l’APS i destinar, com a mínim, el 25% de la despesa sanitària pública als equips d’Atenció Primària. Recuperar i reforçar els vincles amb la població adscrita i les dimensions i requisits que donen valor i evidència de bon servei a la salut de les poblacions: Accessibilitat, longitudinalitat, globalitat i coordinació amb la resta de nivells assistencials. Assumpció per l’APS de totes les activitats assistencials que es produeixen en l’entorn comunitari: atenció domiciliària, als centres residencials… Per això cal augmentar la dotació de personal i impulsar els rols i la responsabilitat compartida de les diferents professions, en especial de la infermeria.

    Donar a l’AP el prestigi social i acadèmic que li correspon, començant per la universitat amb la creació de departaments de medicina de família a les facultats de Medicina, i cal fer-la una especialitat atractiva pels millors professionals.

    És imperatiu retrocedir en la tendència al fet que dispositius com ara el 061 o el SEM ocupin una centralitat i unes funcions que no els pertoquen, com fer de porta d’entrada al sistema, fer seguiments clínics o fer prevaldre el criteri assistencial per davant del criteri del/de la professional referent.

    Necessitem un sistema sanitari que posi la cura i l’acompanyament en el centre. Una AP que treballi coordinadament i conjuntament amb la xarxa d’atenció sociosanitària.

    Tot un canvi paradigmàtic que ha de ser fet i dirigit des de l’AP.

    6. UN SNSC que superi l’hospitalocentrisme i reordeni la xarxa hospitalària de Catalunya. Creació d’Hospitals adequats al segle XXI i reforma profunda del terceriarisme.

    Catalunya no necessita més hospitals, fins i tot cal revisar l’adequació d’alguns que tenen un nombre ínfim de llits d’aguts. Necessita que els hospitals adeqüin la seva activitat a les necessitats de la població que atén, bàsicament a tot allò que per la seva complexitat, necessitat de tecnologia o d’expertesa focal, sobrepassi les atribucions de l’APS. El SNSC necessita hospitals de futur, que assumeixin allò imprescindible, deixin la resta de procediments i patologies a l’APS, i es coordinin bé amb aquesta per donar una resposta àgil als problemes de salut.

    Cal també concentrar (en comptes de diversificar com passa actualment) el terciarisme, tant pel que fa a les elevades necessitats tecnològiques com de professionals altament qualificats i amb experiència.

    7. Un SNSC amb sistemes de Salut Pública forts i ben coordinats amb l’APS

    S’ha de començar per augmentar el pressupost de Salut Pública (SP) i dotar-la d’estructures adients perquè pugui treballar en el terreny i sigui capaç de fer front a properes onades de l’actual epidèmia o a noves pandèmies. La SP ha d’estar molt ben coordinada amb l’APS, fins al punt que cal pensar en la creació d’organismes estables de coordinació entre els dos sistemes.

    La SP ha de vetllar per l’aplicació de «Salut en totes les polítiques», i en aquest aspecte és qui ha d’orientar les actuacions del Departament de Salut i de la resta de Departaments de la Generalitat, perquè la salut depèn només en una petita part del sistema sanitari i en gran part de les condicions de vida i treball de les persones i de factors mediambientals.

    8. Condicions laborals justes i estables pels treballadors i treballadores sanitàries

    Millorar les condicions de treball i sous de tots els i les treballadores sanitàries. Aconseguir contractació estable, eliminant la precarietat per tal d’evitar els continus canvis de llocs de treball, fet que dificulta la constitució i estabilitats dels equips i el vincle amb pacients i companys.

    Que tots i totes les treballadores dels dispositius sanitaris siguin considerades treballadores sanitàries i que cap d’aquells siguin externalitzats (treballadores de neteja, de cuina …).

    Totes les treballadores del sistema públic han de tenir un sol conveni laboral, per reduir les desigualtats actualment existents.

    Fem esment específic a millorar les condicions laborals de metges, metgesses, infermers i infermeres en formació, i millorar també la formació i les condicions laborals del personal administratiu sanitari.

    Desenvolupar polítiques d’igualtat de gènere per trencar l’actual sostre de vidre que impedeix la progressió laboral i professional de les dones.

    9. Direccions compromeses i democràtiques

    La gestió empresarial impulsada en els serveis sanitaris de Catalunya des de fa anys ha creat un seudolideratge que en comptes d’estimular el bon fer dels i les professionals i adreçar-se a la consecució dels objectius del sistema i l’atenció a la salut i cura de les persones ha constituït una rèmora i una font de desconfiança pel professionalisme.

    Cal urgentment una regeneració de les direccions a tots els nivells, amb recanvis massius i potenciar el funcionament democràtic dels equips i l’autonomia de gestió.

    Amb la desaparició del CatSalut haurien de desaparèixer les formes de gestió gerencials. El gerencialisme i la gestió empresarial exclusivament basada en l’eficiència dels serveis sanitaris ha estat una font permanent de desconfiança i descontentament dels treballadors i treballadores sanitàries i ha anant en detriment de planificar els serveis en funció de les necessitats sanitàries de la població.

    10. SNSC que entengui, tingui en compte i s’enfoqui cap als determinants de la salut, i a la salut de la comunitat. Amb participació comunitària i coordinat amb les xarxes comunitàries

    Un SNSC organitzat sobre la base d’entendre que la salut no és una qüestió individual sinó col·lectiva i que depèn sobretot de condicions socials, econòmiques i polítiques. És per això que com a SNSC s’ha de preocupar pels determinants socials de la salut i treballar de forma integrada en i amb la comunitat i les seves xarxes socials.

    Impulsar la participació comunitària en els dispositius de salut, sobretot amb la creació de Consells de Salut dels Centres d’APS i amb la presència dels professionals sanitaris en les xarxes d’autoorganització ciutadana amb un rol de consultors i col·laboradors. Són les persones, com a protagonistes de les seves vides, les que coneixen les mancances que el sistema sanitari presenta envers la cobertura de la seva salut. És la ciutadania la que ha de marcar conjuntament amb l’APS, com a primer nivell assistencial, les línies de treball per millorar la salut de tota la comunitat.

    Aquest és un article publicat originalment el web del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • 3.000 professionals sanitaris han mort per la Covid-19 arreu del món

    Fa més de mig any que el coronavirus va arribar a les nostres vides per copsar-ho tot. Fa mesos que no es parla de res més i la rutina està dibuixada amb la mateixa línia que la de la corva de contagis i morts. Mai la població general havia sabut tant d’epidemiologia i de mesures higièniques. I si aquest sotrac ha estat tal per a cualsevol ciutadà, més ho ha estat per als professionals sanitaris que, arreu del món, han hagut de batallar -i batallen- cada dia al peu del canó contra el virus.

    A xarxes socials són moltes les publicacions de metges, infermeres, auxiliars, treballadors socials, etc. que mostren els seus rostres marcats, després d’hores acumulades de feina, amb les senyals de les ulleres i les mascaretes i el pes de la responsabilitat i el cansanci. I també són molts els que han mort. A l’Estat espanyol han estat 63 professionals sanitaris els que han perdut la vida durant aquests mesos, arran de la Covid-19. Així, ens situem en el tercer lloc del pòdium europeu, només superats per Itàlia, amb 198 morts, i el Regne Unit, amb 540.

    Així ho destaca l’informe recent d’Amnistia Internacional, Exposats, silenciats, atacats, que relata les errades a l’hora de protegir els treballadors sanitaris durant la pandèmia. “Els governs han de retre comptes per les morts del personal sanitari i treballadors essencials als qui no han protegit del coronavirus”, han destacat des de l’entitat, que també lamenta que la xifra de 3.000 treballadors sanitaris morts, “probablement sigui molt inferior a la real”.

    La llista l’encapçalen els Estats Units, amb 507 professionals morts; Rússia, amb 545 i el Regne Unit, amb 540. Espanya estaria al desè lloc

    I és que, com succeeix en el recompte de víctimes general, no existeix cap índex global que reculli les dades de la mortalitat del virus i, per tant, el rastreig és difícil. A més, les dades proporcionades per alguns per les associacions d’alguns països, com Egipte o Rússia, han estat qüestionades pels governs. Tot i l’opacitat, Amnistia ha analitzat les dades disponibles sobre professionals sanitaris morts de 79 països. La llista l’encapçalen els Estats Units, amb 507; Rússia, amb 545 i el Regne Unit, amb 540. Espanya estaria al desè lloc.

    Aquesta investigació, que té un abast global, busca ser un toc d’atenció als governs dels països en els quals la pandèmia encara no ha arribat al seu màxim exponent, “per tal que no repeteixin els errors de governs que no han protegit els drets dels seus treballadors, amb conseqüències desastroses”, alerta Sanhita Ambast, investigadora i assessora sobre drets econòmics, socials i culturals d’Aministia Internacional.

     

    Els EPIs, en el punt de mira

    “Trampejar”. Aquesta és la clau segons la qual Esther Moral, infermera a l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) Apenins Montigalà de Badalona, s’ha aconseguit no posar -tant- en risc els professionals davant la manca d’Equips de Protecció Individual (EPI). Aquesta infermera relatava, en una entrevista recent en aquest diari, el “neguit” de no saber mai si el proveïdor tindria llest el material. Tot i que mai no es van quedar sense Equips de Protecció, “vam haver de valorar molt per a què fèiem servir cada material”. Així mateix, les donacions de particulars i voluntaris, segons Moral, “ens han salvat en algun moment en què anavem justos”.

    El cas català i espanyol no són pas aïllats. Segons Amnistia, del total de 79 països analitzats, a 63 s’han denunciat “greu escassetat d’EPI”. Entre aquests, l’entitat destaca territoris on encara no s’ha viscut el pitjor de la pandèmia, com l’Índia, Brasil i diversos països d’Àfrica. La situació ha arribat a casos tan extrems que en algunes zones, els professionals han hagut de proveir-se ells mateixos. “Dediquem prop del 12% del salari mensual a comprar de la nostra butxaca els EPIs”, relata un metge de Ciutat de Mèxic.

    A Mèxic els professionals sanitaris arriben a destinar de la seva butxaca un 12% del salari a la compra d’EPIs

    A més, en un context de pandèmia global, cal destacar també les restriccions comercials que impedien comprar materials provinents de diverses zones del món. Al juny, 52 països i dos blocs comercials (la Unió Europea i la Unió Econòmica Euroasiàtica) havien implantat mesures per prohibir o restringir l’exportació d’equips o components. “Aquestes restriccions van agreujar l’escasetat en els països que depenen de les importacions”, assenyala Ambast.

    En aquests moments, tal com relata Moral, la solidaritat va ser una de les vies d’alleujament del sistema sanitari. Un exemple el va posar la SEAT a Martorell on, a iniciativa dels treballadors, es van començar a produir mascaretes desinfectables per a professionals d’UCI, de la mà de l’assessorament d’experts de l’Hospital Clínic. En fabricaven entre 30 i 40 unitats diàries.

    Represàlies i amenaces

    “Resulta alarmant que s’hagin documentat casos en què professionals de la salut han denunciat problemes de seguretat en el context de la resposta a la Covid-19”, denuncia Amnistia. I és que l’entitat ha reportat represàlies que van des de l’arrest i la detenció, fins a amenaces i acomiadaments arran de la denúncia de les condicions en les quals els professionals havien de treballar. “És especialment preocupant veure com alguns governs castiguen els qui expressen la seva preocupació: els professionals sanitaris de primera línia són els primers a saber si la política del govern funciona i les autoritats que els silencien no poden afirmar que donen prioritat a la sanitat pública”, denuncia Amnistia.

    S’han documentat vagues i protestes a 31 dels 79 països, en molts dels quals es va respondre amb represàlies per part del govern. Un exemple n’és Egipte, on es van donar nou detencions “arbitràries” entre març i juny per “difusió de notícies falses” i “terrorisme”. Molts metges i metgesses egipcis reben amenaces i són sotmesos a interrogatoris de l’Agència de Seguretat Nacional. “Molts prefereixen pagar de la seva butxaca els EPIs per evitar aquest estira-i-arronsa. Les autoritats estan obligant al personal sanitari a triar entre la mort i la presó”, va explicar un metge egipci a Amnistia.

    Les autoritats estan obligant al personal sanitari a triar entre la mort i la presó

    Seguint amb la llista, als Estats Units, Tainika Somerville, una assistent d’infermeria, va ser acomiadada després de publicar un vídeo a Facebook en què reclamava més EPI. A Rússia, Yulia Volkova i Tatyana Reva poden ser represaliades amb multes de 1.500 euros i acomiadades per la difusió de “not´ñicies falses”, en queixar-se de la manca de proteccions. A Mèxic, es va llançar clor a una infermera que anava pel carrer i a Filipines es va llençar lleixiu a la cara d’un treballador d’un hospital. Al Pakistan s’han destrossat hospitals, s’han agredit professionals i, fins i tot, un membre de la Força Antiterrorista va disparar un metge.

    “Aquests incidents indiquen l’existència d’un clima de desinformació i estigma, i subratllen la importància que els governs facilitin informació precisa i accessible sobre la propagació de la Covid-19”, alerten des d’Aministia.

    A tota aquesta presió s’hi suma també la salarial, que no per menys violenta és més acceptable. Amnistia ha arribat a documentar casos de professionals als quals ni tan sols se’ls remunera la feina, com per exemple a Sudan del Sud, on porten sense cobrar des del febrer, sense accés a prestacions ni cobertura mèdica. Aquest és un dels països dels quals no es disposen dades de la mortalitat per Covid entre el professional sanitari.

    Per qüestions com aquestes, Amnistia Internacional demana que els estats considerin la Covid-19 com una malaltia professional, per tal de tenir accés a compensacions i ajudes. Igualment, també demana una compensació adequada pels professionals que hagin lluitat contra la Covid. A Catalunya, la Generalitat va aprovar una compensació econòmica que les plataformes van titllar de “ridícula i classista”. La malconeguda com a ‘pagueta Vergés’ va aixecar butllofes per establir diferenciacions salarials importants entre metges i auxiliars, que “no reconeix l’esforç continuat dels professionals”. Així, en el cas concret d’Espanya, amb 52.000 professionals contagiats i 63 morts, Amnistia prepara una campanya per exigir la protecció dels sanitaris i la dotació de més recursos a la sanitat pública.

  • La Generalitat assumeix la gestió de l’Hospital Sant Joan de Reus

    El llarg procés per a canviar la titularitat de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus ha arribat a la seva fi aquest dimecres, amb el darrer tràmit de traspàs de crèdits. Es tanca així un extens serial de negociacions i protestes vers la viabilitat econòmica i la gestió de l’hospital de referència a l’àrea bàsica de salut del Baix Camp-Priorat.

    El moment en què comença el periple és el 2017, quan els comptes de l’hospital de l’any anterior presenten un gran dèficit de 8’4 milions d’euros. El forat pressupostari va suposar la reducció de despesa i, per exemple, la impossibilitat de contractar nou personal sanitari. El pla de viabilitat va encendre el comitè d’empresa de l’hospital i molts dels seus treballadors, en considerar que no podien oferir un bon servei per culpa de les restriccions en despesa.

    Tot plegat, cal també emmarcar-ho en el context del Cas Innova de presumpta corrupció que fa anys que investiguen els jutjats de la capital del Baix Camp. De fet, fonts properes a l’hospital donen per fet que bona part del dèficit s’explica per la gran inversió que va suposar la construcció del nou hospital, ubicat als afores de la vila, després que el cèntric quedés envellit. Amb tot, el ‘macrocas’ d’Innova té peces específiques sobre la relació entre el hòlding municipal, el grup municipal Sagessa que gestionava l’hospital, alts càrrecs del CatSalut i possibles sobresous.

    Un consorci fallit en un context anòmal

    Tan aviat com es va fer públic el dèficit als comptes de l’hospital, en concret a l’empresa municipal Hospital Sant Joan de Reus-SAM que se’n feia càrrec fins fa poques hores, van començar les negociacions entre el consistori i la Generalitat de Catalunya. El diàleg es va establir al més alt nivell, entre el conseller de Salut Toni Comín i la regidora homònima a l’ajuntament reusenc, Noemí Llaurador.

    L’acord no va trigar a arribar, probablement pel fet que tots dos representants eren del mateix color polític, ERC, i perquè tant el govern català com el consistori reusenc estaven dirigits per la formació republicana i per Convergència Democràtica de Catalunya.

    Així les coses, el 25 d’octubre del 2017, el batlle reusenc Carles Pellicer i el conseller Antoni Comín van signar un conveni pel qual l’activitat del centre hospitalari havia de quedar sota control d’un conveni participat en el 55% per la Generalitat i al 45% per l’Ajuntament de Reus, que gaudia del privilegi d’escollir la presidència del consell d’administració.

    El comunicat emès pel centre hospitalari assegurava que «en termes d’equilibri financer assenyalant que l’Ajuntament no farà front a dèficits operatius», ja que el conveni adjudicava al Departament de Salut la responsabilitat d’eixugar el deute acumulat a l’empresa municipal que gestionava l’hospital. A més, deia, “Ajuntament i CatSalut promouran les accions necessàries perquè la constitució efectiva del nou consorci estigui en condicions de produir-se abans de l’1 de gener de 2018″.

    La data i tot el consorci, però, van quedar en paper mullat. Dos dies després de la signatura del conveni, Toni Comín era al Parlament de Catalunya, on es va aprovar una resolució en què es proclamava la república catalana en virtut dels resultats del referèndum de l’1 d’Octubre. Pocs dies més tard, Comín va marxar a Brussel·les amb part de l’executiu de Puigdemont, mentre amb l’article 155 el govern espanyol de Rajoy va prendre la sobirania catalana.

    La paràlisi derivada del 155, les eleccions i les dificultats per a formar el govern català no van culminar fins a mitjans del 2018. Entretant, el consorci per gestionar l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus es va anar diluint fins que, a finals d’any, consistori i Salut van descartar definitivament aquesta forma de gestió.

    La solució: tot el control per a la Generalitat

    Quan els dos organismes polítics van enviar a la paperera el projecte del consorci van decidir que la millor opció era la venda total de l’empresa municipal al Departament de Salut, perquè n’assumís la gestió i pogués fer front al deute acumulat. En el moment de la decisió, a finals del 2018, el termini límit era el 2019. Tanmateix, un cop més, la complexitat dels tràmits i altres entrebancs com la pandèmia del coronavirus han dilatat els tempos.

    Ara sí, però, s’han dut a terme els darrers passos necessaris per a efectuar la venda, estipulats al ‘Conveni regulador per a la racionalització de l’activitat assistencial del sistema públic de salut al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre’.

    El text, a grans trets, contempla que la Generalitat assumeixi directament la gestió sanitària de l’hospital, alhora que «garanteix l’actual cartera de serveis i es posa les bases per ampliar-la», així com s’assegura «la continuïtat dels serveis de salut públics, de qualitat i de proximitat» i es «desplega la visió de l’atenció sanitària en xarxa i en conjunt al Camp de Tarragona».

    Més concretament, la gestió es durà a terme a través d’una entitat de dret públic (EDP) anomenada Salut Sant Joan de Reus-Baix Camp que estarà adscrita al Servei Català de la Salut. Aquesta empresa pública propietat del CatSalut ha comprat la societat Hospital Sant Joan de Reus, SA -que, al seu torn, forma part del també grup de titularitat pública Sagessa-.

    La EDP SSJR-BC, participada únicament per la Generalitat, es farà càrrec dels préstecs que tenia fins ara l’empresa municipal que gestionava l’hospital i tindrà la propietat de l’immoble hospitalari, excepte del pàrquing soterrat que seguirà sota control de l’ajuntament reusenc. Quant a les condicions de la plantilla, “el conveni garanteix la subrogació dels treballadors a la nova entitat de dret públic amb els mateixos drets i condicions que tenen actualment”, assegura el consistori.

    “Quatre anys després, hem complert el compromís d’assegurar el futur de l’hospital”, ha assegurat el regidor de Salut Òscar Subirats al ple de dimecres en què s’han aprovat els darrers tràmits. “El procés que culminem és un èxit col·lectiu”, ha defensat Subirats.

    Una solució per l’Hospital de Móra d’Ebre

    El conveni pel qual es ratifica el canvi de governança de l’hospital reusenc també afecta les Terres de l’Ebre. L’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre, que era gestionat per la societat Gecohsa i alhora integrat al grup Sagessa (el mateix que controlava l’hospital reusenc), és ara sota control de la Generalitat després que el CatSalut comprés Gecohsa i la integrés dins l’entitat de dret públic Salut Terres de l’Ebre (EDP-STdE).

    Amb aquest tràmit se solucionen intenses tensions entre els treballadors i representants sindicals de l’hospital riberenc i el consistori reusenc, ja que els ebrencs estaven molt descontents amb la gestió que se’n feia des del Baix Camp. El pic de tensió es va donar quan el plenari reusenc, en tant que Junta General de Sagessa, va aprovar una cessió de 4 milions d’euros de l’hospital de Móra per sufragar les grans pèrdues acumulades al de Reus.

    El nou Josep Trueta, a Salt

    Una altra problemàtica enquistada que s’ha desfet darrerament és la ubicació del nou equipament sanitari a les comarques gironines. Fa anys que els municipis de Girona i de Salt (Gironès) pugnaven per tenir als seus límits el nou Hospital Josep Trueta.

    Finalment, els dos municipis i el Departament de Salut han arribat a un acord i han presentat la ubicació i el projecte del nou hospital, que finalment es construirà a Salt. Concretament, al sector sud de la ciutat, a tocar del Parc Hospitalari Martí i Julià i ben a prop dels límits municipals de Girona.

    Tanmateix, l’alcaldessa gironina Marta Madrenas sempre s’hi havia mostrat en contra, i el seu govern fins i tot va presentar un informe per a justificar la necessitat d’instal·lar el nou equipament a la zona de Domeny, al nord-oest de la ciutat i a prop del nord de Salt. Amb tot, «la nostra responsabilitat política era tancar el debat sobre el seu emplaçament per avançar envers aquest objectiu», diu Madrenas en un comunicat del seu consistori. A més, l’acord inclou la construcció de nous equipaments assistencials a Girona, així com la modernització dels CAPs actuals.

    Jordi Viñas, batlle de Salt, va celebrar la decisió: «Avui tots els gironins i gironines estem d’enhorabona, a Salt també. Es desencalla un projecte històric i cabdal per a la demarcació que no es podia demorar més». Viñas confia que la decisió és encertada: «Ens ha de permetre elevar la qualitat assistencial, universitària i d’investigació a tot el territori», diu en un missatge compartit a les xarxes socials.

  • Vall d’Hebron posa en marxa una Unitat de Semicrítics per millorar l’assistència i guanyar agilitat en la resposta a la COVID-19

    L’Hospital Universitari Vall d’Hebron ha posat en marxa una Unitat de Semicrítics per oferir la millor assistència especialitzada per aquest tipus de pacients. A més, aquesta nova unitat, situada a la planta 5 de l’edifici annex de l’Hospital General, està dotada amb la tecnologia necessària per esdevenir una Unitat de Crítics en poques hores en el cas que sigui necessari, per exemple, per un augment dels casos crítics de COVID-19. Per tant, aquest dispositiu permet guanyar agilitat i flexibilitat per donar resposta a les necessitats actuals dels pacients crítics en el context de la pandèmia per la COVID-19. En aquesta unitat també s’atenen pacients del Servei de Pneumologia i el Servei de l’Aparell Digestiu.

    Com explica el Dr. Oriol Roca, coordinador de la Unitat de Semicrítics, aquests són pacients que “estan greus però no requereixen teràpia activa de suport vital o que no estan prou bé per estar a planta. Fem una vigilància contínua monitorada i una avaluació mèdica freqüent”. El Dr. Ricard Ferrer, cap del Servei de Medicina Intensiva, destaca que aquesta unitat “disposa de la mateixa tecnologia mèdica que una UCI, com, per exemple, respiradors o monitors de pressió arterial, freqüència cardíaca o saturació d’oxigen. Només caldria augmentar la ràtio de metges i professionals d’infermeria”. La creació d’aquesta nova Unitat de Semicrítics permetrà també millorar el flux de pacients al Servei d’Urgències i a la Unitat de Cures Intensives, ja que no caldrà que els pacients semicrítics estiguin en aquests dispositius.

    La Unitat de Semicrítics està coordinada pel Servei de Medicina Intensiva i disposa de 24 llits en 12 habitacions dobles. Setze d’aquests llits estan destinats a pacients del Servei de Medicina Intensiva, quatre a pacients del Servei de Pneumologia i quatre a pacients del Servei de l’Aparell Digestiu. El paper de la infermeria és fonamental en el funcionament de la nova unitat. Com explica María José Sala, infermera clínica de la Unitat de Semicrítics, “les infermeres de la Unitat de Semicrítics som professionals especialitzades en les cures d’aquest nivell assistencial i ens encarreguem d’assegurar la continuïtat assistencial dels pacients entre els diferents serveis i nivells assistencials”.

    L’Hospital Vall d’Hebron és l’hospital de Catalunya que més pacients ha atès per COVID-19 durant aquesta pandèmia, atenent-me més de 3.300 pacients, dels quals més de 350 han estat crítics. En el pic més elevat de la pandèmia, hi havia ingressats més de 700 pacients, 180 dels quals eren pacients crítics. Abans de la pandèmia, Vall d’Hebron disposava d’una UCI de 56 llits. En pocs dies, es van habilitar 222 llits de crítics, dels quals es van arribar a ocupar més de 180 llits.

  • Tècnic en microbiologia a l’Arnau de Vilanova de Lleida: “Estem tenint molts positius, i necessitem l’ajuda de la població per reduir-los”

    Com a tants altres joves, la pandèmia del coronavirus ha marcat la carrera educativa i laboral de Roger Solanes. Abans de l’arribada de la Covid-19 compaginava els estudis del grau de CAFE-Fisioteràpia amb el treball de tècnic de laboratori de microbiologia a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida durant els caps de setmana. Va començar-hi fa tres anys, quan no coneixia gaire la microbiologia. Ben aviat es va adonar que “és una branca importantíssima i em va apassionar” i ara en reivindica la seva importància en el món sanitari.

    Conversem amb Solanes sobre el paper de la microbiologia en aquesta pandèmia, de la situació actual dels rebrots al Segrià i regió sanitària de Lleida, de fins a quin punt el sistema sanitari s’havia preparat per a fer-los front i d’un futur on pandèmies com la de la Covid-19 seran “molt factibles”.

    Has compaginat el teu treball a l’Arnau de Vilanova amb un grau universitari. Com ha estat?

    Fa tres anys que estudio i alhora treballo. Fins ara ho portava bé perquè només treballava els caps de setmana, però amb la Covid-19 vaig passar del 50% al 100% de contracte perquè hi havia un volum de feina excessiu. En no tenir classes presencials, vaig poder-m’ho compaginar millor. Durant tres o quatre mesos he hagut de compaginar exàmens i estudis amb treballar de nit, de tarda, doblant torn…

    A banda de la teva ampliació, s’ha ampliat la plantilla del laboratori de microbiologia de l’hospital?

    Hem passat de ser 10 o 12 persones a 15 o 17. En un principi era gent que tenia contracte només pel pic de la pandèmia, però amb els brots que estem tenint s’han quedat.

    Quines tasques es fan a un laboratori de microbiologia?

    Tractem tot tipus de mostres i fluids corporals per trobar infeccions víriques o bacterianes. En el cas del coronavirus, fem i analitzem les mostres per dir si una persona és positiva o negativa. A banda de les PCR, que n’hi ha de diferent tipus, també fem els tests de seroprevalença per saber si el pacient ha generat anticossos, el que voldria dir que té certa immunitat al virus.

    Hi ha diferents tipus de proves PCR? 

    Sí, hi ha diferents tipus de màquines que funcionen amb uns reactius concrets. Hi ha una que dona els resultats més ràpids, d’altres que ho fan més lent… Hi ha un protocol per determinar quin tipus de prova s’ha de fer amb cada pacient, perquè tenim els reactius que tenim.

    Això explica que hi hagi gent que té resposta en un parell de dies i altres que gairebé triguen una setmana?

    Sí, depèn del pacient. Amb el protocol, que està molt ben estructurat, decidim si el pacient té prioritat per fer-se un tipus de PCR o una altra. Si ha d’entrar a quiròfan o necessita una intervenció, sí que fem la PCR urgent. Però tenim manca d’aquests reactius i un excessiu volum. Això ens obliga a dividir entre diferents tipus de PCR. De les que no són tan urgents en tenim de milers pendents, i això ens obliga a endarrerir els temps.

    En resum, depèn del pacient i del nivell de càrrega, en dos o tres dies tenim el resultat, però el procés es pot allargar fins a més de quatre dies.

    Parles de milers de tests pendents, us encarregueu només de fer els dels pacients que arriben a l’Arnau de Vilanova o també d’altres centres? 

    També fem els tests de tots els CAPs de la zona de Lleida i d’altres pobles del Segrià. No només fem i analitzem casos de persones que tenen símptomes de coronavirus, també fem testos massius a les plantilles d’empreses grans, com les càrnies, que tenen un gran volum de treballadors i que per normativa han de fer testos per poder seguir amb la seva activitat.

    Abans has dit que hi ha manca de reactius per les PCR urgent. Creus que durant la desescalada s’ha preparat bé el sistema sanitari?

    Soc tècnic de laboratori i no cap, però penso que estem ben proveïts. Tenim reactius suficients i amb previsions. Ens hem vist amb l’aigua al coll aquests mesos, però a poquet a poquet ens estem recuperant. S’estan establint nous protocols per optimitzar els reactius, les dinàmiques de treball… per a poder arribar a més població.

    La regió sanitària de Lleida i les que envolten Barcelona no van complir els 15 dies recomanats a la fase 3. Creu que això pot explicar la situació en què es troben actualment?

    Saltar en pocs dies de la fase 2 a la nova normalitat realment va ser un salt massa brusc. Les dades no eren dolentes, però és veritat que així com vam tenir una desescalada molt pausada fins al moment, sí que hauria calgut més lentitud.

    Molts experts han reportat la manca de rastrejadors, especialment a Catalunya.

    És important tenir personal que es dediqui a aquesta tasca, i més en un món tan globalitzat i amb tanta mobilitat com és el nostre. És una arma molt important per lluitar contra la pandèmia.

    Estava preparat el sistema sanitari per fer front als rebrots?

    Per començar, hi ha una petita part de la població que s’ha immunitzat. Nosaltres, els sanitaris, com mínim al meu laboratori, ho tenim tot molt més preparat que abans. Estem segurs del que fem, cosa que no t’hauria dit mesos enrere. Abans no sabíem si fent una cosa endarreríem l’entrega dels tests, no sabíem on enviar les PCR… Ara sabem el nostre potencial, les proves que podem fer i què fer en cada moment amb una velocitat ràpida per donar resultats òptims.

    Actualment, quina és la tendència dels tests que esteu analitzant? Segueixen a l’alça els positius?

    Les dades són les que hi ha… s’estan donant molts positius. Com sanitari de l’Arnau de Vilanova puc dir que estem vivint uns dies amb molts positius i necessitem l’ajuda de la població per reduir-ne el nombre.

    Què li diries a la població, tant de zones amb rebrots com aquelles on encara no n’hi ha hagut?

    Els vull dir que sortirem d’aquesta, esperem que amb una vacuna aviat, però mentrestant cal precaució i que tothom faci la seva feina per guanyar el virus. Hem arribat a dades molt bones, però el virus segueix. La calor no el mate i té una velocitat de propagació molt alta. Cal enviar un missatge de tranquil·litat, però alhora de precaució: sempre mascareta, mans netes i distància de seguretat. Són passos essencials per tallar l’expansió del virus.

    El centre té més o menys tensió que durant la primera onada a l’abril? 

    Llavors més que tensió diria que hi havia molta incertesa. No sabíem com tractar el virus, què fer, quines proves… Ara coneixem més al virus, hi ha més protocols, està tot preparat… Encara això, la tensió és contínua i són moments difícils. No només aquestes setmanes que Lleida ha set notícia, sinó des de fa ja quatre mesos que els sanitaris vivim en una tensió molt alta durant la jornada laboral.

    Dins d’aquesta tensió constant, què ha estat o és el més dur?

    La incertesa d’estar infectat, sobretot al principi de la pandèmia. Arribava a casa i no sabia si fer-li petó a la parella, si abraçar la meva mare… Sí que estic amb mascareta al laboratori, però toco centenars de mostres que poden ser positives. El fet de poder agafar el virus sense saber-ho va ser el més dur al principi.

    I com a contrapunt positiu?

    La força que agafes del grup. Veus al personal sanitari diàriament patint com un equip. El company que em portava les mostres d’urgències al final em deia que em veia més que a la seva mare. El millor ha set la compaginació del dur treball amb sentiment d’equip

    En el futur haurem de fer front a noves pandèmies com aquesta?

    És probable. Una característica que fa molt perillós el virus que causa la Covid-19 és que no és molt virulent però sí que es contagia molt ràpidament. Que en surti un de similar i s’expandeixi de nou pel món? És molt factible. En dues hores pots estar a l’altra punta d’Europa i pots infectar molta població d’altres països.

    N’haurem après, com a societat?

    Parlant amb el meu avi em deia que una cosa així no l’havia viscuda mai. No estàvem preparats per a pandèmies així. Penso que la nostra generació farà més cas als experts sanitaris per autoprotegir-nos i protegir la nostra gent. Aprendrem moltíssim per una futura pandèmia, on actuarem igual o millor que en aquesta.

    Per això caldrà dotar el sistema de recursos necessaris, oi?

    És clar, davant de qualsevol guerra epidemiològica, de qualsevol virus… el sistema sanitari és la primera línia de batalla. La sanitat és el que ens sosté davant de tot, el que protegeix tota la població. Penso que se li donarà més valor al personal sanitari i als recursos necessaris per combatre pandèmies.

  • Més de mil casos confirmats de COVID-19 a Barcelona en una setmana

    Segons les dades publicades per l’Agència de Salut Pública de Barcelona, la setmana passada, entre el 13 i el 19 de juliol, van ser 1028 els casos positius de coronavirus a la ciutat, el que significa una mica més del doble dels casos confirmats la setmana anterior, que van ser ja de 495. Ni que el nombre és elevat, almenys el creixement no ha estat tant elevat com la setmana anterior, en la que es van triplicar el casos passant de 157 a 495.

    Aquestes dades contrasten amb la situació que teníem a la ciutat de Barcelona durant la segona quinzena de juny on els casos setmanals eren tan sols de 78 una setmana i de 80 l’altra setmana. En poques setmanes doncs, s’ha detectat un creixement de més del 1000 % dels casos confirmats de la COVID-19.

    Si es contempla la gràfica diària de la setmana del 13 al 19 s’observa clarament un augment exponencial de casos, que van tenir el seu pic el passat divendres dia 17 amb quasi 400 confirmats, a l’espera del tractament de les dades del cap de setmana. Els districtes amb més casos són l’Eixample i Sants-Montjuïc amb més de 200 casos cada districte.

    Una mica més del 50% dels casos amb diagnòstic confirmat en les darreres setmanes es troben en la franja d’edat entre 25 i 44 anys. Segons els experts això explica, d’una banda, que els focus de contagi siguin més aviat les activitats socials i d’oci, i, d’altra banda, que en la seva majoria es tracti de casos menys greus.

    Les autoritats sanitàries fa setmanes que insisteixen en la necessitat de rastrejar tots els contactes de les persones infectades per tal d’evitar-ne la propagació, però fins dijous passat la Conselleria de Salut no va anunciar un pla de reforç de la xarxa de vigilància epidemiològica amb la contractació, entre altres figures, de 500 gestors de coronavirus de caràcter administratiu i vinculats als Centres d’Atenció Primària. Quant aquestes persones estiguin contractades, desplegades i degudament formades, la seva funció principalment serà la d’identificar els contactes i fer-ne el seguiment.