Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Pacte de Salut a Catalunya

    Aquesta darrera setmana hem tingut coneixement de la creació d’un Comitè d’experts que treballarà per reformar el sistema sanitari segons Decret publicat al DOGC. Segons el publicat la creació del comitè té com a objectiu “reforçar el sistema nacional de salut i garantir el caràcter universal, equitatiu, la sostenibilitat i la capacitat de resposta davant emergències com la pandèmia de la Covid-19. Adscrit al Departament de la Presidència, estarà format per persones de reconegut prestigi en l’àmbit del sistema sanitari, de l’economia de la salut i de l’administració pública, que seran nomenades pel president de la Generalitat. Les seves funcions principals seran, per un costat, l’elaboració d’un document sobre les actuacions de reforma del sistema sanitari que puguin ser incorporades a les polítiques sanitàries. Aquest document l’hauran de presentar en un termini màxim de dos mesos. Posteriorment una Comissió interdepartamental, adscrita al Departament de Salut, elaborarà, en el termini de tres mesos des de la data de publicació d’aquest Acord en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, l’Agenda de transformació del sistema públic de salut d’acord amb el document del Comitè d’experts.”

    Darrerament han estat diversos els col·lectius que han fet propostes en relació als canvis que s’han de realitzar en el nostre Sistema Sanitari aprofitant la circumstància excepcional de la Covid-19. Tenim el Decàleg per la reforma del Sistema de salut de Catalunya al que donen suport els Col·legis professionals d’infermeres i metges i la Societat Catalana de Gestió Sanitària; el Decàleg per un Sistema Nacional de Salut de Catalunya de la FOCAP; el Nou model d’atenció de llarga durada i residencial de la Societat Catalana de Geriatria, la Federació de Gent Gran de Catalunya i la Fundació Social i finalment les Propostes de millora del Sistema Públic de Salut resultat del debat d’un Grup de 22 professionals de la Salut (presentada la primera part el 14 octubre 2019). Així doncs, i sense desmerèixer la expertesa i el coneixement dels participants al Comitè, sembla que experts de diferents àmbits han fet reflexions i han aportat propostes per al redisseny del sistema.

    Adjudicar als experts una pàtina d’asèpsia ideològica parlant d’experts independents, a banda de fals, és un intent de fer veure les seves propostes com a merament tècniques i per tant objectives i no qüestionables. Plantejar la transformació del sistema com una tasca automàtica a partir del document que aquests experts elaborin, sense que sigui fruit del debat i del pacte en el marc del Parlament és absolutament inacceptable.

    Sembla que el president, enganxat amb la crisi sanitària, ara vol fer volar coloms. La política sanitària, que si demana una millora radical urgent, es una qüestió d’acord del Parlament de Catalunya (recordem que la llei general de sanitat, ara fa 34 anys, va ser aprovada per unanimitat en el Parlament espanyol). El passat dia 9 de juliol al Parlament es va aprovar amb un alt grau de consens la Moció 175/XII del Parlament de Catalunya, sobre les prioritats polítiques del Departament de Salut i les reformes necessàries del sistema sanitari, una moció del grup parlamentari Catalunya en Comú Podem que va assolir un alt grau de consens i que incloïa demandes que trobem a tots els Decàlegs d’experts presentats fins ara, com el reforç de l’atenció primària, la salut pública i la salut mental; fixar una inversió per a la sanitat del 7% del producte interior brut; revisar el model i la governança del sistema sanitari, la coordinació i la integració dels sistemes social i sanitari o avançar en la transparència i la governança participativa, amb més participació dels equips professionals i dels ciutadans en la planificació i en les decisions de gestió, especialment en l’atenció primària i comunitària, desplegant els consells territorials de salut i millorant la coordinació amb el món local. La diputada Assumpta Escarp del grup parlamentari Socialistes destacava que es tractava d’una “moció de propostes de gestió i millora de l’etapa post-Covid…., però que apunta a bases d’una governança de futur del sistema sanitari” o el diputat Lluís Guinó del grup parlamentari Junts per Catalunya celebrava el consens.

    Nosaltres creiem que és un bon punt de partida per a la elaboració d’un nou pacte de Salut a Catalunya, posant el sistema públic al nivell que demanda la societat. Nosaltres proposem superar la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) amb una nova llei del Sistema Nacional de Salut de Catalunya (SNSC), que estableixi organització, competències, ordenació territorial, governança, avaluació independent i participació. Per que, no ho oblidem, el model d’atenció de salut que té un país respon als principis filosòfics i polítics en els que es basa el govern del poble en qüestió.

  • Sandra Florencia: «Als centres sociosanitaris no se’ns ha tingut tan en compte com als hospitals»

    Com heu viscut aquesta crisi al centre on treballes?

    Al principi, només ens deien que mantinguéssim una mica la distància, la higiene de mans… però res de mascaretes, res d’EPI. Vam fer un full on apuntàvem el nom del visitant que venia, l’hora que venia. Durant dos o tres dies vam portar un control estricte de qui entrava i sortia. A la nostra residència és complicat, perquè no tenim porter. La porta està oberta. Sortir no, però entrava tothom, i era un continu neguit quan entrava algú. La gent tampoc estava molt assabentada, i no sabia ben bé què fer.

    Cada setmana teníem una normativa nova sobre el model de mascareta, la roba… Va arribar un moment que el personal no sabíem quina mascareta era la correcta, què ens havíem de posar com a indumentària, quantes capes. Va ser una mica caòtic. Vam tenir un bum. Un rere l’altre van començar a manifestar febreta, i els anàvem aïllant. Miràvem temperatures, matí, tarda i vespre, i el que despuntava una mica, alarma. Aplicàvem mesures d’aïllament, fèiem frotis… Va arribar un moment en què pràcticament tots els residents tenien alguna simptomatologia sospitosa. Es va optar per derivar a l’Hospital [de Sant Celoni] els pacients que presentaven alguna simptomatologia. A l’Hospital es va habilitar una planta només per a covids, per a sospitosos.

    Després, quan la cosa es va estabilitzar, tothom ja va tenir més clar què havia de fer. Moltes companyes es van infectar i n’hi ha alguna que ha hagut d’anar a un psicòleg. Era tant l’estrès i els nervis, i el no saber si ho estàs fent bé, que van petar.

    Quines coses es podrien haver fet millor?

    Analitzant-ho fredament, no és el mateix si vius l’experiència en primera línia que si la vius des de la distància, com és el cas dels gestors. De cara a properes infeccions, ho hauríem de plantejar d’una altra manera. Es van fer errors inicials… Tots hem fallat, en tots els nivells. A partir d’aquí hauríem d’analitzar en què hem fallat i com ho podríem millorar. Als centres sociosanitaris sempre hem tingut la sensació que estem per sota de l’hospital. Quan a l’Hospital ja havien rebut mascaretes, nosaltres encara no les teníem. Ens deien que no calien, que amb el rentat de mans i la distància n’hi havia prou. Les mascaretes ens van arribar una setmana més tard que a l’Hospital i la indumentària també ens va arribar més tard.

    A l’Hospital hi ha ingressos, però al sociosanitari també n’hi ha, ens venen d’altres hospitals. Al principi no enteníem què teníem nosaltres de diferent. També cal tenir en compte que el volum de visites que tenim és molt elevat. Ens arriben famílies senceres. Aquí hi ha un volum de gent que entra i surt molt superior al que hi ha en un hospital d’aguts, i el perill d’infecció pot ser superior.

    Quin ha estat el paper de la infermera durant aquesta crisi als centres sociosanitaris?

    El paper de la infermera no ens ha canviat. Les infermeres dels sociosanitaris fem de tot. Som infermeres, som auxiliars, en el nostre centre també som porteres, fem tasques administratives, de gestionar ambulàncies, de trucar a l’Hospital per preguntar no-sé-què, de parlar amb la família… El paper no ens ha canviat. Durant aquesta crisi sí que m’ha tocat fer més d’intermediària entre la coordinadora i la resta de les companyes. A nivell de feina, no ha canviat. Sí que hem tingut molta més feina. Fer frotis als residents, vestir-se, desvestir-se… Gestionar telefònicament qualsevol dubte que tenien les famílies. Tot el dia amb el mòbil. Era un continu de trucades. Més moguda. Més caòtic. Canvis d’habitació, posar la roba en bosses, desinfectar-ho tot. Coordinar-nos molt amb el servei de neteja… La feina ha estat la mateixa, però més intensa, amb més estrès.

    Com ho has viscut a nivell personal?

    A nivell personal… La gent em preguntava si tenia por. Por no n’he tingut. A mi m’han fet tres frotis i els tres han sortit negatius. Un al començament, quan vam atendre persones positives sense protecció. La segona vegada va ser un cop que vaig tenir dos pics de febre; no em trobava gaire bé, segurament a causa de l’estrès. La tercera vegada va ser per un contacte amb una persona sense símptomes que havia donat positiu. Por no n’he tingut, però sí que he tingut la sensació de no saber si estava fent bé les coses. A la feina, pendent que no s’escapés res, i a casa… Jo tinc un marit, tinc uns fills, que ja són grandets, i penses, ostres, a veure si ara jo soc portadora. No tinc símptomes, i estic aquí campant per casa… Jo arribava a casa, em dutxava, però després feia la vida normal, com si no passés res… Por no, però una sensació rara, com d’incomoditat, de remordiment de consciència. Faig veure que no passa res aquí, a casa? [Ho faig] tot normal o mantinc les distàncies…? Jo tinc companyes que ho han passat realment molt malament, que han tingut atacs d’angoixa, i que enmig de la feina s’han posat a plorar…

    Hi ha gent que ho viu d’una manera i gent que ho viu d’una altra. No tothom és igual, no tothom ho viu igual. Les coses van venir com van venir, no ens ho esperàvem, i menys així, de cop. Per a les properes vegades, suposo que tot es tindrà més en compte. A nivell general, als centres sociosanitaris i a les residències ens tindran més en compte. De moment, estem alerta, perquè això no s’ha acabat. Si torna a passar, hem d’estar preparats, no perdre tampoc els nervis, cosa que també ha fet que hi hagi hagut tensions entre nosaltres. Suposo que la propera vegada ho encararem d’una altra manera, amb més bona cara.

    I de quina manera ho han viscut les persones ingressades?

    Tenim molts avis… la majoria amb demència. No entenien per què havien d’estar tancats a l’habitació. No entenien per què havien de portar la mascareta o per què tu te la posaves. No entenien per què no els podien venir a veure els familiars. Per molt que els hi explicaves, no ho entenien, i tu eres la dolenta.

    Fins i tot a moltes famílies els va costar d’entendre-ho. Molt. Encara ara. Tenim les visites restringides, controlades. Tenim una assistenta social que s’encarrega de pactar els horaris, d’avisar que només pot venir un familiar per resident, amb mascareta, i mantenint la distància de prudència. Però venen familiars que no ho entenen. Et diuen que ja estem en fase tres i no entenen per què hi ha aquest tipus de restriccions. Els hi has d’explicar, feu memòria de com estàvem fa unes poques setmanes. No volem tornar-ho a repetir. Això no s’ha acabat. Hi ha brots. Aquí, si entra un i hi ha una infecció, tornem a començar una altra vegada. Aquí s’han mort pacients. Ha estat una situació molt dura.

    Aquesta entrevista s’ha publicat originalment al web del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB)

  • Restriccions després de la incompetència

    Fa uns mesos debatíem sobre els límits a les restriccions de drets generats per la pandèmia i avui, que s’ha anunciat que tornen les restriccions, he recordat algunes reflexions d’aquest moment. El primer confinament s’havia tornat necessari per diversos factors, entre ells, pel desconeixement sobre el virus, la gran quantitat de casos als quals s’havia arribat ràpidament i el risc de desbordament del sistema sanitari. Ja apuntàvem també, com moltes han explicat, que aquest desbordament tenia a veure en gran part amb les polítiques de retallades de l’última dècada.

    Després d’unes setmanes i veient l’evolució local i mundial, algunes coses es van anar definint:

    1. La importància d’una salut pública i universal (per a evitar brots en col·lectius que no tenen accés) i amb un accent especial en l’atenció primària per a la detecció precoç de casos.

    2. La necessitat de tenir un bon sistema de rastreig que permeti ampliar els testatges a tots els contactes d’una persona infectada a causa de la quantitat de persones asimptomàtiques que contagien sense tenir coneixement d’això, i així evitar el contagi comunitari.

    3. Que les mesures de distanciament funcionen i en espais interiors les mascaretes són un element extra de protecció. La seva efectivitat a l’aire lliure és més qüestionable.

    La població, en general, ha anat complint totes les recomanacions i exigències en aquesta pandèmia, malgrat els impactes personals, socials i econòmics que tenien especialment per a autònoms, el sector dels serveis i l’economia informal. L’obligació de l’administració a càrrec d’aquesta nova etapa, la Generalitat de Catalunya, era llavors posar recursos i estructurar un sistema de resposta que salvaguardi a la població amb la menor quantitat de restriccions possibles.

    Però, què han fet? Han ordenat més restriccions, com la mascareta obligatòria en tots els àmbits. Una ordre que ràpidament van haver de flexibilitzar en alguns espais de treball perquè o no tenia sentit, o no era recomanable per motius físics. L’efectivitat en l’espai públic si es manté la distància no s’ha justificat més que per una qüestió estètica que faci recordar que estem en pandèmia i no hem de “relaxar-nos”.

    Així mateix, han afeblit encara més el sistema de salut primària, han contractat rastrejadors insuficients i tard (un total de 150 quan els especialistes en recomanen 2.000, que a més han arribat tres setmanes després dels primers casos), als quals a més han externalitzat aïllant-los del sistema d’atenció primària que, també d’acord amb els experts, és un error gravíssim. Finalment, han rebutjat ajuda de l’Estat i de l’Ajuntament de Barcelona per a la gestió dels brots.

    Conseqüència: aquí estem una altra vegada demanant-li a la gent que no surti de casa seva perquè no s’ha pogut contenir el virus. Fa dos mesos assenyalàvem que les mesures que restringeixen drets han de passar uns filtres, el primer d’ells, ser necessàries, legals, proporcionals i eficaces (adequades als objectius que es busquen). Aquestes mesures que ens expliquen ara com a necessàries per a la prevenció, s’han convertit en indispensables a conseqüència d’aquesta inacció. Si la Generalitat hagués fet la seva tasca, aquestes mesures no serien necessàries. Si el Govern hagués seguit les pautes que sabia que havia d’aplicar, molt probablement no s’hagués incrementat el nombre de casos. O, almenys si haguessin pujat igualment, llavors les restriccions tindrien més legitimitat.

    Arribats a aquest punt, després de mesos de paciència i comprensió, és moment d’exigir responsabilitats polítiques, i si no saben gestionar, que facin un pas al costat. Però els costos de la seva incompetència, sumats al model de gestió pública que han aplicat els últims anys, no poden continuar recaient sobre la ciutadania, que paguem amb els nostres impostos, ingressos i llibertat la seva falta de gestió.

  • La COVID-19 i la mascareta urbi et orbe

    Mig any després de l’inici de la tragèdia i més de tres mesos des de la declaració del primer estat d’alarma que va permetre l’adopció de les mesures preventives més dràstiques que mai s’havien pres davant un problema de salut -gairebé per aclamació popular, tot s’ha de dir- ens trobem amb el que, des d’una perspectiva epidemiològica, era probable que passés: la presentació de nous brots, rebrots com diuen ara, de la viriasi.

    El cas és que la por, com a element decisiu de tot aquest enrenou, juntament amb una notòria incapacitat per gestionar la incertesa i per afrontar els infortunis, segueix tenint un gran protagonisme, a més del virus, al còctel diabòlic entre els mitjans de comunicació, els biaixos dels experts, l’infantilisme de les xarxes socials i el poc coratge de les autoritats, que opten per l’alternativa menys conflictiva a curt termini i l’aprofiten per establir novament mesures molt visibles, l’espectacularitat de les quals fa ben palès que els que manen actuen. També faciliten el reconeixement dels infractors de manera que les sancions exerceixen la seva influència coercitiva, la qual cosa encara fomenta més la por i fa més dòcil la població malgrat que també estimuli els vigilants de l’ordre i de l’ortodoxia, emparats ara per una hipotètica solidaritat. Una solidaritat que sovint ha estat la coartada dels règims totalitaris per aconseguir la necessària complicitat de la gent.

    Una complicitat que potser s’escardi una mica ateses les inconsistències de la utilització obligatòria de la mascareta en general, que sembla que per una banda afecta els espais públics, inclosos els ben airejats i on sigui possible fins i tot mantenir les distàncies que disminueixen ostensiblement la probabilitat del contacte amb partícules virals procedents de fonts d’infecció actives, però que per una altra no calen si vas corrent o fent esport.

    Una iniciativa aquesta de la mascareta que, com el suggeriment inicial del confinament és primerament catalana, però que tenint en compte els avantatges immediats que pot significar per a les autoritats, no han trigat gens a emular les de les Balears, l’Aragó i, perquè no hi hagi sospites de pancatalanisme, Extremadura i també Castella-La Manxa. Aplicant la coneguda «teoria» del dòmino segons la qual si alguna comunitat autònoma adopta una mesura sanitària, és molt probable que la resta la segueixin no sigui cosa que algú els hi pugui retreure que no han fet tot el que d’altres si han fet, encara que no sigui necessari o fins i tot que pugui ser potencialment inefectiu.

    No ens cansarem, doncs, de reclamar que s’intenti dimensionar adequadament la pandèmia en el context del conjunt dels problemes de salut afrontats per la nostra espècie durant la història i de demanar – encara que sigui de forma minoritària, més serenitat i sensatesa en l’anàlisi política i tècnica d’aquest problema sanitari, sense dubte important, però que, també amb les nostres reaccions, veu incrementades les seves conseqüències negatives, tant indirectes (econòmiques, culturals, socials i polítiques) com directes ( desatenció d’altres problemes, inadequació d’algunes mesures i intervencions, etc), efectes que ens podríem estalviar quan menys en part, si no continuéssim alimentant un estat d’opinió de pànic i moviments desordenats, inútils i contraproduents.

    Però com que, a més d’evitar en el que sigui possible els efectes adversos de les mesures preventives, cal fer alguna cosa més, aprofitem per proposar a les autoritats que són les que estan legitimades per això, que les iniciatives protectores siguin el menys disruptives i intrusives possibles i el màxim de sensates, proporcionades, raonades i ben explicades, però que també es dictin pensant en el demà i en el demà passat.

    El primer que convindria fer, doncs, fora dimensionar adequadament els «rebrots» que com era d’esperar s’estan esdevenint i que tan amatents com estem reconeixem de seguida, valorant però que no tots tenen la mateixa rellevància epidemiològica. Caldria, doncs, concentrar-se en unes recomanacions clares i el més proporcionades possible. Si el que pretenem és endarrerir la propagació, evitar les concentracions en llocs tancats sembla que seria la mesura més adient. Posar l’èmfasi en l’ús urbi et orbe de la mascareta pot proporcionar una falsa sensació de seguretat i fomentar la intolerància i el control repressiu.

    No s’ha d’oblidar la importància d’adequar els criteris assistencials, una actitud que sovint te l’avantatge de fer innecessari el racionament dels recursos sanitaris; sobretot en absència d’un tractament específic: Morir-se boca terrosa amb un respirador és una experiència tràgica i, com que tots ens hem de morir, els més vells i malalts crònics segurament més aviat que els més joves i menys malalts, cal continuar tenint present la necessitat d’evitar l’acarnissament terapèutic i promoure, com sempre s’hauria de fer, el «bé morir» dels nostres congèneres.

    Però no hauríem de desaprofitar l’oportunitat de dissenyar estratègies a mitjà i llarg termini, no solament per afrontar aquesta mena de problemes que requereixen gestionar millor la incertesa i reforçar la resiliència, sinó també per transformar el model sociosanitari amb un enfocament més salubrista i intersectorial, i potenciador de la responsabilitat individual i col·lectiva en l’àmbit de la salut, benestar i qualitat de vida a partir de polítiques transparents i participatives. Cal fugir de la tendència a l’infantilisme personal i poblacional que promouen les actuals. Per altra banda, la visualització per la ciutadania d’aquest tipus d’iniciatives polítiques pot injectar-li una dosi suplementària d’esperança en un futur més positiu i amb major capacitat de resiliència personal i col·lectiva.

    Sembla obvi que la complexitat de la situació necessita solucions i abordatges multifocals i intersectorials que no poden néixer exclusivament dels experts de l’àmbit sanitari. Calen visions i projectes polítics amb mirada de llarg termini. Fer protagonista a la mascareta és una simplificació absurda i, per tant, inacceptable.

  • La dècada perduda per a la sanitat: Catalunya, entre les regions que més despesa han retallat

    Deu anys perduts per a la sanitat pública. És la lectura que fa Amnistia Internacional a l’informe ‘La década perdida’, on calcula la retallada en inversió sanitària pública en el període de temps comprès entre el 2009 i el 2018, l’últim any de què es disposen dades.

    El lapse analitzat arrenca quan la crisi financera i econòmica començava a fer estralls i molts governs van aplicar retallades als serveis públics, entre ells el sanitari. Acaba, però, el 2018, quan la mencionada crisi es dóna per finalitzada per tots els organismes econòmics i polítics. Tanmateix, la inversió en la salut no s’ha recuperat: al global de l’Estat, la despesa el 2018 va ser un 11’3% inferior a la del 2009.

    Pel que a Catalunya, el seu sistema sanitari és un dels que més recursos econòmics ha perdut en la dècada analitzada. El 2009 la despesa en salut va ser de 10.527.040€, mentre que el 2018 es va quedar en els 9.225.337€. Això suposa una pèrdua de més d’1.3 milions d’euros, el que es tradueix en una baixada del 12’37%.

    De fet, el sistema sanitari català és el cinquè que ha tingut una davallada més acusada en termes d’inversió econòmica a l’Estat, només per darrere de Castella-la Manxa (-18’25%), Astúries (-12’98%), La Rioja (-12’75%) i Galícia (-12’65%).

    «Deu anys després que la crisi econòmica impliqués una decisió amb terribles conseqüències sobre els drets humans, seguim igual, quan hauríem d’estar millor», apunta l’informe d’Amnistia Internacional. A més, recorden: «El país ha augmentat el seu PIB en un 8’6% sense que hagi suposat una millora d’aspectes fonamentals com és la salut».

    Esteban Beltrán, director d’Amnistia Internacional a Espanya acusa l’Estat d’estar «incomplint les seves obligacions internacionals en matèria de salut, per les quals es compromet a avançar en el compliment del dret al gaudi del més alt nivell possible de salut física i mental. En un context com en el que ens trobem, és més greu que mai: no volem més dècades perdudes».

    En l’aspecte positiu i com a única excepció, les Illes Balears tenien el 2018 un sistema sanitari més ben finançat que abans de la crisi. En concret, la partida va créixer en un 1’7%. No en va, les Balears (23,22%), el País Valencià (22’84%) i La Rioja (0’38%) són les úniques autonomies on la  despesa pública total va créixer el 2018 respecte del 2009, d’acord amb les dades del Ministeri d’Hisendes recollides per Amnistia.

    Enorme retallada a l’assistència primària catalana

    A l’Estat la inversió destinada a l’atenció primària, reivindicada com a cabdal per a la prevenció i control dels brots de coronavirus, s’ha reduït en la dècada perduda en un 13’1%. La situació, però, és molt pitjor en el cas català, on la baixada arriba al 24’28%. Catalunya encapçala la trista llista de retallada en inversió en l’atenció primària, seguida per l’Aragó (-22%) i Castella i Lleó (19’53%).

    L’atenció primària es demostra com un dels àmbits sanitaris més afectats per les retallades i la posterior manca d’inversió en salut després de la crisi. El fet que s’hagi perdut gairebé un de cada quatre euros que s’invertia el 2009 explica que nombrosos Centres d’Atenció Primària (CAPs) protestin per la manca de recursos necessària per a una atenció digna.

    Entre altres col·lectius que reclamen més inversió en aquesta branca que té un tracte tan directe i diari amb la ciutadania, destaca el grup Rebel·lió Atenció Primària, que alerta que la càrrega de treball que tenen és inviable amb una atenció de qualitat.

    Catalunya també és la comunitat que encapçala, amb molt de marge, la classificació de percentatge de despesa sanitària dedicada a concerts. El 2009 un 29% de la inversió en salut anava destinada a la compra de serveis a operadors privats. Amb la ressaca de la crisi aquest percentatge ha baixat fins al 24’9%. Tanmateix, el català és encara el sistema que més destina a aquest sentit. Cal baixar a l’11’4% de les Illes Balears o al 10’37% de la Comunitat de Madrid per completar el podi.

  • Salut incorporarà 500 ‘gestors covid’ a l’atenció primària per reforçar la vigilància epidemiològica

    La Consellera de Salut, Alba Vergés, ha explicat en roda de premsa el circuit de detecció de casos de coronavirus i ha subratllat la necessitat de traçar els casos i els contactes. Per tal de fer això, ha anunciat que, en una primer fase, es reforçarà el sistema fins en 500 persones, que ha anomenat gestors de COVID-19, amb funcions de rastregar els contactes de les persones infectades. Aquest personal es vincularà a l’atenció primària amb un perfil d’atenció ciutadana o administrativa per tal
    de rastrejar els casos i traçar els contactes.

    Al mateix temps, ha indicat que s’han contractat fins a 120 persones en els call centers, amb funcions de seguiment telefònic del contactes ja identificats. Des d’aquests serveis telefònics s’han administrat ja més de 13000 contactes, gestionant unes 1700 trucades diàries. Finalment, també es reforçarà la xarxa de vigilància epidemiològica, que inicialment comptava només amb 80 persones. De les previstes 115 noves contractacions ja s’han incorporat un 75%, i altres 50 persones d’altres unitats han reforçar la vigilància epidemiològica a tot Catalunya.

    En qualsevol cas, la Consellera ha insistit en que és un procés que té diverses fases i que aquestes fase impliquen a diversos agents i institucions, bàsicament d’àmbit sanitari i alguns d’altres àmbits. Allò important, ha subratllat, és que cal fer totes les fases el més ràpid possible i guanyar temps en la identificació dels contactes per tal de guanyar temps també en la contenció de l’expansió del virus. Un cop identificat un cas positiu de coronavirus, s’haurien de poder identificar tots els seus contactes per tal d’aïllar-los i posar-los en quarantena en un termini màxim de 3 a 5 dies. A tal efecte, també es disposarà de la tecnologia necessària per tal de que una persona amb resultat positiu de coronavirus pugui facilitar la identificació de les persones amb qui ha tingut contactes per tal que aquestes puguin ser també contactades pels gestors de Covid-19.

    El pla de reforçament d’aquests serveis, estretament vinculat a l’atenció primària, serà escalable i anirà ampliant-se en funció de l’evolució de la pandèmica, podent arribar fins a les 900 persones per fer els seguiment telefònics. L’objectiu declarat per la conselleria és adoptar mesures estructurals fermes, organitzant tot un circuit de vigilància de la Covid-19 que permeti escalar tant la dotació de personal com les mesures a adoptar segons quina sigui la situació epidemiològica.

  • El Govern de la Generalitat anuncia la composició del comité d’experts per a la transformació del sistema de salut pública

    El govern de la Generalitat ha fet pública la composició del comité d’experts per a la transformació del sistema de salut pública. El president de la Generalitat, Joaquim Torra, ha encarregat a una comissió d’experts «independents, indiscutibles i de tots els àmbits de la sanitat» que en dos mesos tinguin llest el document amb el què cal fer per «reforçar el sistema nacional de salut, i garantir el caràcter universal, equitatiu, la sostenibilitat i la capacitat
    de resposta».

    La formació del comitè d’experts es va aprovar al Consell Executiu del passat dimarts 14 de juliol. El vocal i coordinador del Comité d’experts per a la transformació del sistema públic de salut serà el cap del servei d’epidemiologia de l’Hospital Clínic, Antoni Trilla Garcia.

    La resta dels vocals del comité d’experts són els següents:

    • Cristina Adroher Mas, economista
    • Jordi Ara del Rey, director-gerent de l’Hospital Germans Trias i Pujol
    • Teresa Basora Gallisà, MIFC AP CAP Montroig
    • Mònica Botta Santasuana, directora assistencial de l’Hospital de Granollers i cap d’àrea de canvi climàtic, migracions i cooperació (CoMB)
    • Esther Calbo Sebastián, cap de la Unitat de Malalties Infeccioses de Mútua Terrassa
    • Magda Campins Martí, cap preventiva de l’Hospital Vall d’Hebron
    • Antoni Castells Garangou, director mèdic de l’Hospital Clínic
    • Emma Costas Muñoz, infermera coordinadora PADES Mutuam
    • Manuel Del Castillo Rey, director gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu
    • Anna García-Altés, economista AQUAS i directora de l’Observatori del Sistema Sanitari de Catalunya
    • Marco Inzitari, geriatre cap CSS Pere Virgili i president Soc Cat de
      Geriatria
    • Iolanda Lejardi Estévez, infermera del Cap assistencial AP- ICS
    • Enric Mateo Viladomat, Infermer de Can Bou. ICS Castelldefels
    • Lorena Molina Raya, directora Escola d’Infermeria de Sant Joan de Déu
    • Salvador Navarro Soto, cap de cirurgia del Parc Taulí; cap docent UAB; vicepresident de l’Acadèmia Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears
    • Vicente Ortún Rubio, professor emèrit d’Economia de la Salut (UPF) i cofundador del CRES
    • Olga Pané Mena, directora gerent Parc Sanitari Mar
    • Mònica Povedano Panadés, neurofisiòloga coordinadora de la Unitat Funcional Motoneurona. Hospital de Bellvitge
    • Assumpta Prat Santamaria, cap d’Infermeria de la Fundació Althaia
    • Mireia Puig Campmany, cap d’urgències de l’Hospital de Sant Pau
    • Wifred Ricart Engel, cap del servei d’endocrinologia de l’Hospital Trueta
    • Cristina Roure Nuez, cap de farmàcia de l’Hospital de Terrassa
    • Jordi Serrano Pons, impulsor de HELTHIO. Consultor de la OMS
    • Antoni Sisó Almirall, mifc CAP CAPSE i president de CAMFIC
    • Marc Soler Fàbregas, coordinador executiu de CCMC
    • Josep Tabernero Caturla, cap d’Oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron
    • Tamyco Ysa Figueres, catedràtica de gestió i funció pública. ESADE
    • Oriol Yuguero Torres, mifc adjunt urgències de l’hospital Arnau de Vilanova

  • Tres barris de l’Hospitalet afronten amb incertesa les restriccions per la COVID-19

    Després que una jutgessa de Lleida dictaminés la matinada de dilluns la inaplicació de les mesures anunciades el diumenge per la Consellera de Salut, amb l’acompanyament complet de les autoritats locals i provincials de Lleida, al·legant manca de competència de la Generalitat, l’enrenou judicial no s’ha aturat i ha continuat encara estenent-se també a l’Hospitalet. El mateix dilluns al vespre, el Govern de la Generalitat va adoptar una Decret-Llei que l’habilitava per adoptar mesures de confinament mes restrictives, però quan ha volgut aplicar aquest tipus de mesures a tres barris de l’Hospitalet, un altre jutge ha considerat que la prohibició de reunions superiors a 10 persones resultava desproporcionada.

    La preocupació per l’extensió del rebrot de la COVID-19 al Barcelonès sud, principalment al barris fronterers amb Barcelona de Collblanc, la Torrassa i la Florida, s’explica perquè en pocs dies el nombre d’afectats ha superat els 300, triplicant-se els casos. L’alcaldessa, Núria Marín, reconeixia dilluns passat que la situació era ben difícil i que es necessitava tan un toc d’atenció a la ciutadania com l’adopció de mesures restrictives. L’Hospitalet de Llobregat és la segona ciutat més poblada de Catalunya i una de les més densament poblades d’Europa. Diferents estudis situen entre 50.000 i 55.000 el nombre de persones que viuen en un quilòmetre quadrat en aquest districte de l’Hospitalet.

    La Generalitat ha aprovat aquest dimecres una resolució en la que, sense restablir el confinament domiciliari que hi havia hagut durant l’estat d’alarma, restringeix molt els motius per poder sortir de casa. La llista de supòsits en que s’autoritza la sortida del domicili són, entre altres, per anar a treballar, al metge, per tenir cura de persones grans o de menors o dependents, per anar al banc, a fer la compra d’aliments, a establiments comercials amb cita prèvia, o per altres activitats oficials o amb les administracions.

    De fet, la resolució publicada al DOGC estableix la recomanació general que la població romangui en el seu domicili i que es limiti al màxim la circulació per les vies d’ús públic, respectant les mesures de protecció individual i col·lectiva establertes per les autoritats competents. També s’estableixen mesures de prevenció i higiene en els centres de treball, públics i privats, restringint-se també l’activitat comercial i suspenent-se l’obertura al públic d’establiments culturals, així com parcs recreatius i infantils.

    No obstant, la mesura que prohibia les trobades de més de 10 persones s’ha hagut de convertir en una mera recomanació atesa la decisió judicial que, tot i avalant les altres mesures restrictives, l’ha considerat desproporcionada. Fonts de la Generalitat insisteixen en les mesures adoptades i han indicat que es recorrerà la decisió judicial per forçar la prohibició de les trobades superiors a 10 persones.

  • La multiplicació dels contagis a Catalunya encén les alarmes després dels errors del rastreig al Segrià

    L’expansió descontrolada del coronavirus al Segrià, degut en part a les fallades del sistema de rastreig, ha encès les alarmes a tot Catalunya. Encara que lluny de les xifres lleidatanes, els contagis en la comunitat autònoma s’han multiplicat en els últims dies i preocupen sobretot els quatre brots reconeguts a l’Hospitalet de Llobregat, que amenacen tota l’àrea metropolitana de Barcelona.

    Poc abans que s’anunciés aquest diumenge l’enduriment de l’confinament en vuit municipis de Segrià, entre ells la ciutat de Lleida, s’han conegut unes dades gens encoratjadores: 816 positius a tot Catalunya en les últimes 24 hores, la xifra més elevada des del cap de l’estat d’alarma (encara que alguns dels casos que registra el Departament de Salut poden computar a dies anteriors).

    Segons la retrospectiva de casos positius que la Generalitat publica diàriament, entre els dies 8 i 10 de juliol s’han registrat entre 431 i 480 casos diaris, una xifra que multiplica per quatre les xifres de quinze dies abans, quan tot just arribaven a 100. Gairebé la meitat s’expliquen per l’augment a la zona de Lleida, especialment al Segrià, però hi ha altres zones on les infeccions comencen a repuntar.

    A més de el gran focus lleidatà, les mirades de les autoritats sanitàries estan posades avui a l’Hospitalet. La seva regió sanitària, Metropolitana Sud, va registrar els dies 9 i 10 de juliol 90 i 96 casos, respectivament. La setmana anterior, la de el 5 de juliol, el dia amb més casos -amb prou diferència respecte als altres- va ser de 45, la meitat.

    La incidència de virus en aquesta ciutat, amb una mitjana de 46 casos per cada 100.000 habitants en els últims 14 dies, està encara molt lluny dels 400 de Lleida. Més encara Barcelona capital, que tot i així ha triplicat la indidencia en dues setmanes passant d’11,7 a 37 casos diaris de mitjana. Però el que temen les autoritats sanitàries, les locals i els experts en salut pública és que el creixement sostingut de casos a l’àrea metropolitana acabi superant la capacitat de control de Salut, i això derivi en una transmissió fora de control. Especialment en una àrea urbana en la qual viuen diversos milions de persones i amb una alta mobilitat que ja va fer que es retardés en la desescalada.

    Alcaldesses com la de Barcelona, ​​Ada Colau, o la de l’Hospitalet, Núria Marín, feien públiques aquestes setmanes els seus dubtes sobre el sistema de supervisió de casos de la Generalitat. A Lleida s’ha evidenciat que la manca de recursos en l’Atenció Primària, encarregada de fer el primer rastreig de contactes, i la descoordinació amb el centre d’atenció telefònica, externalitzat a Ferrovial, han llastrat aquesta tasca clau.

    La manca de rastrejadors amenaça Barcelona

    Una de les veus més contundents contra les mancances de sistema de rastreig ha estat aquest diumenge la de Magda Campins, cap de Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, ​​que ha qualificat l’operatiu de rastreig de «totalment insuficient «. Els 120 professionals contractats per al centre d’atenció telefònica i els 108 per al servei de vigilància epidemiològica estan lluny dels 2.000 que aquesta especialista considera que caldria incorporar.

    Campins ha lamentat a Rac1 que la Generalitat ha «pecat d’il·lusa» en preveure un escenari de segona onada a la tardor, però no ara, i ha revelat que es va oferir a Salut per contribuir al rastreig des dels hospitals si tenien complicacions per contractar professionals , però no ha obtingut resposta. «Van dir que ja ho valoraran», ha dit.

    A diferència de Lleida, en hospitals com Vall d’Hebron encara no es nota la pressió d’ingressos ni en Urgències ni a les UCI. Però Campins ha fet públic una dada que Salut no sol difondre, i que dóna una idea de com la situació podria empitjorar: si a la desescalada el percentatge de positius sobre el total de PCR realitzades no superava el 5%, a hores d’ara es troba al voltant del 20%.

    Des de l’Atenció Primària, els metges segueixen alertant que la manca de reforços no els permet fer el primer rastreig de contactes, consistent a apuntar en un sistema informàtic els noms i telèfons de les persones que es van relacionar de prop amb els casos que detecten. «Hi ha una capacitat limitada pel dèficit de professionals, i ens fa mal perquè podríem detectar els casos», denuncia Javier O’Farrill, responsable de Primària del sindicat Metges de Catalunya.

    «És una realitat que ja anticipem», defensa Farrill, que explica que si els equips de detecció de COVID-19 dediquessin el temps necessari a fer aquests contactes, no hi hauria temps per a les altres patologies. «El personal actual hauria de deixar de fer altres activitats pròpies de la salut de la població i quedarien pendents atencions prioritàries per a la població», resumeix aquest metge.

    Treballadors socials per garantir el confinament

    A més de l’arribada de 15 epidemiòlegs a Lleida per reforçar l’equip de 9 professionals que hi ha, una mesura anunciada per Salut diversos dies després del confinament, des de la Conselleria d’Afers Socials i Treball s’ha contractat a 25 persones per fer intervenció comunitària i donar suport a les administracions locals. La seva comesa és explicar les mesures a la població i vetllar pel seu seguiment, sobretot les d’aquells col·lectius més reticents a complir-les, com pot ser el cas de molts temporers que si no van a treballar es queden sense ingressos.

    En una línia semblant s’ha expressat Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet, que ha ofert aquest diumenge els seus serveis socials perquè puguin fer visites a domicili a les persones que estan en quarantena, «per comprovar que s’estan complint el confinament». No seria per vigilar -ha assegurat-, però sí per garantir que ho poden fer en condicions. Els barris on s’han registrat el major augment de casos són dels més densos d’Europa. A la Torrassa han passat en una setmana de 3 a 40 casos.

    Tres dels brots detectats són familiars, els més senzills de rastrejar, però el quart és en una residència de gent gran. I la informació emesa pel geriàtric, que gestiona per la Fundació Mare de Deu dels Desamparats, suggereix que podria haver ja transmissió comunitària generalitzada. A partir del positiu d’un treballador el 5 de juliol, van realitzar PCR en tots els residents -vuit van donar positiu-. D’aquests, tres eren nous. El problema és que cap d’ells havia estat en contacte amb el professional en qüestió i cinc havien sortit a visitar familiars.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • La causa del fals rebrot de coronavirus a la ciutat de Barcelona: un augment inusual de testos serològics

    La por a un nou rebrot, en ascens després del que ha tingut lloc a la comarca del Segrià i que ha obligat a confinar més de 200.000 catalans, estén la preocupació entre la ciutadania. Un clar exemple és el recent repunt de casos a algunes zones del municipi de Barcelona, que alguns estadistes i mitjans de comunicació han qualificat de rebrot. Amb tot, els experts insisteixen que a hores d’ara la situació a la ciutat està controlada i no es pot comparar al cas lleidatà.

    “No hi ha rebrot a Barcelona, almenys ara. Pot passar de tot en una setmana, però ara l’evolució de testos PCR és relativament normal”, tranquil·litza el doctor Sergio Alfonso, biofísic i investigador al grup de recerca BIOCOM-SC de la UPC que al llarg de tota la pandèmia ha analitzat i estudiat la progressió de la infecció a Catalunya, l’Estat i la Unió Europea.

    Els experts resten gravetat a la situació a la capital catalana perquè recorden que és necessari diferenciar entre els casos positius per una prova PCR -que determina si una persona està infectada en aquell moment- i les proves serològiques o testos ràpids, que determinen si el pacient té anticossos contra la Covid-19. Mentre la primera reporta casos actuals, la segona “detecta una resposta serològica, és per veure si la persona ha tingut la malaltia en el passat”, explica el doctor Alfonso.

    El repunt de casos a la capital catalana, especialment als districtes de Sants i Sarrià-Sant Gervasi, són un fet. Tanmateix, l’investigador del grup BIOCOM-SC matisa: “Sobtadament, potser perquè s’han bolcat de cop les dades o perquè s’ha fet algun gran estudi, la Generalitat ha incorporat molts testos ràpids, cosa que no passava abans”.

    Alfonso assegura que a la suma total de testos, fins fa poc dies, els PCR eren clarament majoritaris: “Abans es bolcaven molt pocs resultats de tests ràpids”, assegura. Per això conclou que en aquest moment la situació a la capital catalana es troba sota control, donat que el repunt és referent a proves serològiques, que “són casos vells”.

    L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) també ha fet una crida a la calma: «Els tests ràpids no detecten casos nous, detecten el fet d’haver passat la malaltia. Els últims dies no se superen els 30 casos per dia a Barcelona en PCR», ha assegurat al seu perfil de Twitter.

    Com a mostra, els digrames de risc que utilitza el grup d’investigació BIOCOM-SC per a valorar la situació encara situen Barcelona a la zona verda, en què “els nous casos haurien de ser perfectament controlables” per l’atenció primària i la resta de la sanitat pública, segons el criteri del grup.

    Font: Grup d’investigació BIOCOM-SC