S’estava esperant, enfront del clam social i de les professionals i treballadores de la sanitat demanant una «nova normalitat» i defensant una renovada sanitat pública equitativa i de qualitat, enfront de la descoberta de la realitat d’aquesta, estan ja sortint veus i declaracions de polítics, gestors del sistema i entitats corporatives que s’apunten a l’estratègia del Gepard: Ha de canviar tot perquè tot segueixi igual.
Primer varen ser alguns economistes que ens varen dir que el què necessitava la sanitat catalana eren 5.000 milions d’euros més cada any, però no deien per fer què. Fa uns dies, un grup de gestors del Sistema sanitari públic i privat ens obsequien amb un comunicat dient el que s’ha de fer a partir d’ara, que ja hem après amb la crisi, proposen coses moltes de sentit comú, però que al nostre entendre no faran els canvis profunds que el Sistema necessita per la seva qualitat i sostenibilitat. Finalment, fa poc, surten els defensors corporatius, tornant a demanar els 5.000 milions anuals i amenaçant amb la mobilització dels professionals. Està bé demanar més recursos, però per fer què?
Aquesta defensa limitada a més recursos, més pressupost, sobretot emparada amb la precària situació laboral dels herois segons ells, no toca el Sistema, amb les seves mancances (model incomplert i de fa 35 anys) la seva ineficiència i qualitat. És clar que volem més recursos, sobretot per millorar les condicions dels professionals i treballadors del Sistema, i també per fer tot allò que s’hauria de fer i no es fa, i tot allò que es deriva cap al negoci privat, la corrupció i la butxaca d’algú. No volem més cèntims públics per malgastar en aquest model de sanitat
La crisi social, econòmica, ambiental i ara sanitària ens ha reafirmat en la necessitat d’un canvi radical i urgent del Sistema Públic de Salut. No podem seguir gastant en un Sistema centrat al final de la malaltia, en els fàrmacs, l’hospital d’alta tecnologia i el negoci privat amb diners públics. Cal canviar urgentment el paradigma i centrar-nos en la Salut de les persones. Ho hem dit abans de la crisi actual i ens reafirmem en el mateix, ja ho dèiem en aquest diari en els articles «Propostes de millora radical del nostre Sistema Públic de Salut» i «Per un nou sistema públic de salut«.
Aquests dies veiem, en viu i en directa, com ha funcionat el Sistema públic, ara aprofitant la por, l’alarma, l’emergència, les preses (males conselleres) es prenen decisions de despesa de molts recursos en la mateixa línia. S’han fet, segons el Departament de Salut, 1.518 contractes públics amb tràmit d’emergència per valor de 208.806,275 euros, a més, ens diuen que pagaran als hospitals privats per cada pacient a UCI de Covid-19, no sabem amb qui ho han negociat, fins a 43.000 euros, això només a Barcelona ciutat són 250 pacients en dos mesos, total 10.700.000 que vol dir el doble a tot Catalunya, 21.000.000. A més ens diuen que han contractat d’emergència, sense concurs 17.700.000 amb una empresa filial de Ferrovial, el seguiment de pacients amb Covid-19, feina que podria fer millor i segurament per menys diners (sense beneficis privats) l’Atenció Primària i la Salut Pública que és la seva feina. Aquesta empresa també té el contracte del 061! A més, hem descobert ara, amb el drama de les Residencies geriàtriques, que aquestes i la majoria dels sociosanitaris del país estan, a partir de les retallades del sector públic del 2010, en mans privades de grans empreses de negoci, però concertades amb diners públics, i sense les condicions i qualitat exigibles. Grans empreses han substituït les petites d’ordes religiosos o familiars: Eulen, Domus, Mutuam, Hestia i tants altres. A més tenim externalitzat: la diàlisi ambulatòria, la rehabilitació, el transport sanitari, la teràpia respiratòria a domicili i altres (això, només a Barcelona ciutat són 65 milions a l’any). Cal canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.
Enfront d’aquesta situació, agreujada i destapada per la crisi actual, la Consellera ara diu que donarà una «pagueta» als herois, una pagueta injusta i corporativista. Ho és que el professionalisme, la dedicació, la infecció i inclús la mort ha estat diferent segons la titulació dels treballadors? A la Consellera la porten enganyada, els mateixos polítics d’abans, alts càrrecs de l’administració, molts gestos, molts d’ells encara amb les males costums dels seus companys d’ideologia i de model. Horitzó agreujat per les baralles entre els partits del govern i govern ja amortitzat políticament i per la crisi.
Total, nosaltres en reafirmem en què cal fer explícit el nou model de Sistema Públic de Salut. Els seus valors, objectius i funcionament, i llavors sabrem quant pressupost necessitem i per fer-ho buscarem nous polítics i gestors (per les seves capacitats) per portar-ho a terme. Si voleu recordar les propostes que nosaltres també vàrem fer i presentar públicament un grup de professionals ho podeu fer aquí. Caldrà defensar-les, ens hi va la salut col·lectiva i el futur del Sistema Públic de Salut
El serial polític generat al voltant de l’externalització per part de la Generalitat d’un servei telefònic de rastreig de possibles casos de COVID podria tenir un beneficiari inesperat: Ferroser, la filial de Ferrovial a la qual es va adjudicar en primer lloc el contracte. Si la Generalitat continua endavant amb la seva intenció de trencar l’acord, la multinacional podria guanyar abans de despenjar un telèfon una suma en concepte d’indemnització que aniria entre els 510.872 euros, segons les previsions més baixes, i els 938.602, segons les més generoses.
La forquilla és àmplia i no hi ha molts antecedents d’una operació similar, en què una administració pública es retiri d’un contracte unilateralment després d’atorgar-i sense causa tècnica ni prevista en els plecs. Amb caràcter general, la llei Contractes de Sector Públic estipula que la indemnització que ha de rebre el contractista és del 6% del total si ja ha començat el servei, com és el cas de Ferroser, que té un contracte vigent des del dia 1 de juny.
No obstant això, en el cas del contracte per rastrejar telefònicament a possibles contagiats, aquest constava d’una part fixa, que puja a una mica més de 8,5 milions d’euros, i una part variable que podia suposar un cost de fins a 7,1 milions més. Els experts dubten, però, sobre si s’ha de pagar indemnització per aquesta part variable, en considerar que podria entendre que tota ella o almenys una part no pot considerar-se una pèrdua imprevista. És per això que, segons el que s’acabi negociant, el preu final de la compensació pot variar en fins a 400.000 euros.
La llei de contractes estipula a més que en cas que l’administració vulgui revertir un contracte sense una causa prevista, l’empresa té dret a oposar-s’hi. D’ocórrer això, és la Comissió Jurídica Assessora, un òrgan consultiu de la Generalitat, qui ha d’emetre un dictamen sobre la qüestió. Serà aquest informe el que acabi determinant la quantia de la indemnització, sense perjudici que la contractista té dret a recórrer als tribunals.
Salut ja ha consultat a Ferrovial
Fonts de Ferrovial confirmen que el departament de Salut ja els ha preguntat per la indemnització que reclamarien en cas d’una revocació del contracte. Una xifra que la companyia encara no ha calculat. Des de l’empresa recorden que la Generalitat no només hauria de fer front a la possible compensació per lucre cessant, sinó també pagar els acomiadaments o fer-se càrrec dels contractes de les prop de 200 persones que ja treballen en el servei.
A l’empresa dubten que la Generalitat tingui capacitat per substituir immediatament d’una infraestructura com la que ells proveeixen, ja que l’administració pública hauria de responsabilitzar-se de les contractacions, la coordinació i la direcció operativa, a més de comptar amb una plataforma tècnica. «Si cessa el contracte, podem deixar els treballadors, però la infraestructura ens l’emportem perquè és la nostra», il·lustren des de Ferrovial.
A més, si aquestes dificultats per donar continuïtat al contracte es traslladessin a la realitat, per a la Generalitat seria pràcticament impossible complir amb els requisits imposats pel Ministeri de Sanitat per als canvis de fase. En total Catalunya calcula que necessita una mica menys de 200 rastrejadors quan l’epidèmia està en una taxa baixa de contagis, com és l’actual. Però les necessitats poden augmentar fins als 900 professionals en el pic d’un eventual rebrot.
Per part del departament de Salut prefereixen no aventurar-se en assenyalar una xifra sobre la possible indemnització. Tant la consellera Alba Vergés com el vicepresident econòmic de la Generalitat, Pere Aragonès, van reconèixer aquest dimarts que la Generalitat hauria de pagar una indemnització a la filial de Ferrovial si trencava el contracte. «Si genera inquietud i malentesos en el sector, no ens sap greu replantejar el contracte, al contrari», va afirmar Vergés. Fonts de la conselleria afirmen que continuen explorant totes les opcions per revertir el contracte subscrit i buscant una altra entitat per fer-se càrrec del servei.
Versions contradictòries al Govern
La polèmica pel contracte que dóna a Ferrovial la gestió del servei de rastreig de contactes de COVID va generar una forta polèmica entre les organitzacions de sanitaris i en els partits de l’oposició des de dijous passat, quan es va conèixer el contracte. Però la tensió aviat es va traslladar al si de la Generalitat, amb un nou xoc entre JxCat i ERC que es va posar en relleu el dilluns, quan la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, va reclamar que es replantegés la contractació.
A partir d’aquest moment dues versions sobre la pugna interna han corregut en paral·lel. La primera assegura que el president de la Generalitat, Quim Torra, hauria traslladat durant el cap de setmana al vicepresident Pere Aragonès ia la consellera de Salut, Alba Vergés, el seu desig que el contracte amb Ferroser es revertís. Fonts de l’Oficina del president asseguren que Torra ho va fer mitjançant un missatge telefònic.
En Vicepresidència, en canvi, van negar que Torra hagués parlat d’anul·lar el contracte i, encara que van admetre que hi havia hagut converses sobre l’externalització, van rebutjar donar detalls per considerar-les comunicacions internes al Govern. En la roda de premsa d’aquest dimarts Aragonès de nou es va negar a confirmar o desmentir haver rebut l’ordre de Torra, i ha assegurat que la decisió sobre el contracte l’havia pres conjuntament l’Executiu.
Tres eixos principals estructuren les demandes dels professionals sanitaris que han vehiculat el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) en una roda de premsa on han exigit un pacte polític per reformar el sistema sanitari de Catalunya.
El doctor Jaume Padrós ha parlat de tres necessitats: recursos per una banda, però no com a mantra sinó recursos assenyalats i quantificats. A més, la necessitat d’empoderar els professionals. Com ha dit, «els professionals empoderats han liderat la contenció de la pandèmia i els centres sanitaris s’han reiventat gràcies a aquest lideratge». El tercer eix i la tercera necessitat, canviar els models d’organització: «tenim un model molt pensat en clau hospitalària i el present i el futur impliquen reformular l’àmbit comunitari». «Les autoritats sempre diuen que l’Atenció Primària és la porta d’entrada del sistema sanitari, doncs fem-ho efectiu d’una vegada», ha afegit Padrós.
Així, les institucions han assenyalat que l’experiència viscuda davant de l’emergència sanitària de la pandèmia de la COVID-19 ha posat a prova els professionals i les estructures organitzatives del sistema de salut i ha permès extreure’n unes quantes lliçons. Aquesta crisi ha evidenciat mancances que cal corregir, però també fortaleses i oportunitats que cal aprofitar. A partir de les lliçons apreses, metges, gestors i infermeres han elaborat el ‘Decàleg per a la reforma del Sistema de Salut de Catalunya’, amb mesures per transformar el sistema de salut.
Indiquen amb aquest document que «només un pacte majoritari de totes les forces polítiques, a l’Estat i a Catalunya, pot garantir que, tal com ha posat en evidència aquesta crisi, la salut de les persones sigui una prioritat real». Els recursos que assenyalaven en la primera necessitat, segons han explicat, es tradueixen en 5.000 milions d’euros addicionals que caldria injectar al sistema de salut en un període màxim de 3 anys. El 60% d’aquest pressupost addicional s’hauria de destinar a la millora de les condicions laborals dels professionals i a la dotació suficient de recursos humans, ja que, per Padrós, «no podem tenir un sistema d’excel·lència que pretén ser de primera amb salaris de tercera, uns salaris que comparativament amb Europa fan plorar». El 40% restant caldria dedicar-lo a infraestructures, equipaments i tecnologia, amb especial atenció a l’avenç de la telemedicina.
També afegeixen que l’experiència viscuda ha demostrat que els objectius de l’administració, les organitzacions sanitàries i els professionals han de ser participats i compartits. Organitzacions i professionals han de disposar d’autonomia de gestió i capacitat d’autoorganització i, per fer-ho possible, cal apostar per flexibilitzar horaris i torns, minimitzar les tasques burocràtiques i impulsar la innovació i la tecnologia.
Així, com ha assenyalat Paola Galbany, cal repensar el model i cal també repensar els rols dels professionals i pensar quin serà el paper de les infermeres en aquest nou model. «Cada vegada les persones seran més longeves i ideal seria poder viure al domicili el màxim de temps», aquest acompanyament s’haurà de reiventar i les infermeres tenen molt a dir. Cal doncs situar-les també en llocs de decisió.
En aquesta línia, per garantir que el pacient és el centre del sistema, s’ha d’impulsar de manera real l’atenció primària i la col·laboració i coordinació entre àmbits assistencials. Alhora, indiquen que és necessari integrar els serveis sanitaris i socials. Quan es tracta de persones grans vulnerables, «cal apropar aquests serveis als domicilis de manera prioritària, sense oblidar que és urgent assolir un acord que garanteixi l’atenció integral a les residències».
Pel que fa a salut pública, situen com evident que aquesta crisi ha demostrat que cal disposar d’estructures amb capacitat per fer front als nous reptes, tant davant d’una emergència, com a l’hora de fer prevenció i protecció de la salut.
«La crisi ha posat en evidència que quan els diferents agents del sistema de salut alineen els objectius, s’aconsegueix donar la resposta necessària a la ciutadania. La pandèmia de la COVID-19 ha fet obrir els ulls al conjunt de la societat i ha demostrat la importància transcendent d’un bon sistema de salut, basat en unes estructures professionals i uns equipaments sòlids. Sense salut no hi ha economia i sense salut no hi ha futur. Ara és el moment d’afrontar el compromís i destinar al Sistema de Salut de Catalunya tot el que necessita per garantir aquest futur», tanquen en un comunicat.
El decàleg compta amb l’adhesió i la participació de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia i l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears.
L’envelliment de la població, a conseqüència de l’allargament de l’esperança de vida i els avenços socials, sanitaris i tecnològics del darrer segle, entre altres factors, ha produït un canvi en el patró de la morbimortalitat amb un predomini de les malalties cròniques i un nombre cada vegada major de persones vivint amb discapacitats associades, que poden conduir a la pèrdua de capacitat funcional per a realitzar una vida independent.
Estem convençuts i també així ho manifesten les persones grans quan se’ls pregunta que el millor entorn d’atenció sanitària a les persones, sempre que sigui possible, és el domicili, el lloc on viuen.
Però, en algunes ocasions, ja sigui per la complexitat de les cures, la dificultat d’obtenir serveis de suport a domicili amb la necessària intensitat i/o la insuficiència de suport familiar o social fan que els centres residencials siguin el nou domicili i el recurs més adient per a moltes persones, tot i l’important cost econòmic que suposa tant per al sistema públic com eventualment per a l’economia de la persona i/o el seu entorn familiar.
A principis d’abril de 2020 i en el decurs de la pandèmia ocasionada pel SARS-CoV-2 el Govern de la Generalitat va decidir traspassar les competències de les Residències de Gent Gran del Departament de Treball, Afers Socials i Família (DTASF) al Departament de Salut (DS). La situació derivada d’aquesta pandèmia havia afectat de forma específica als centres residencials, per la vulnerabilitat de les persones usuàries (persones grans, amb discapacitat psíquica o malaltia mental), la pressió de la resta d’àrees del sistema, i la insuficiència dels recursos i, així com per l’impacte en els professionals, empitjorant una situació tradicionalment ja difícil. La greu afectació de la pandèmia en la gent gran va precipitar una decisió que en l’opinió de molts professionals sembla encertada.
Els equips d’Atenció Primària de Salut (EAPS) s’han implicat totalment, i ho han fet amb compromís i dedicació. Creiem que a les residències, com a recurs comunitari que són, el paper de l’Atenció Primària i Comunitària és primordial i que cal un model d’atenció sanitària a les residències, model que ha de ser compartit i reconegut, però liderat pels professionals que n’assumiran la cura, les competències i els recursos per fer-hi front.
Els eixos d’aquest model han de ser:
Considerar com a eix vertebrador de l’atenció sanitària a les residències als EAPS.
Garantir l’atenció que es requereixi, la coordinació dels diferents nivells assistencials sanitaris i socials del territori i l’accés a totes les especialitats sanitàries i recursos necessaris per a una atenció de qualitat.
Assegurar que les persones tindran una única història clínica compartida que recollirà totes les seves dades.
Disposar d’un punt d’accés a l’eCAP a tots els centres residencials.
Avançar en la unificació de manera que un únic equip sanitari sigui el responsable de l’atenció integrada a les residències i que aquest equip estigui adscrit a l’APS.
Les ràtios dels professionals (medicina i infermeria) s’haurien de revalorar i augmentar i especialment s’hauria de ser molt curós amb el càlcul de la càrrega assistencial sanitària que assumir l’atenció sanitària a les residències suposaria als EAPS.
En un moment d’epidèmia on el distanciament físic és essencial per evitar el contagi, necessitem més que mai la centralitat dels equips d’APS, connexió social i visió comunitària i salutogènica per garantir el benestar de la nostra gent gran.
El trànsit del model actual al model que proposem necessitarà, tanmateix, una clara determinació política i legislativa. Perquè el model proposat no serà possible sense recursos de personal i material ni sense l’expertesa dels professionals que actualment treballen a les residències.
El personal sanitari, un dels grups laborals que ha estat a primera línia durant el pic de la pandèmia del coronavirus, serà compensat per la Generalitat amb una gratificació extraordinària de 140 milions d’euros. Ho ha anunciat la consellera de Salut Alba Vergés, que també ha avançat que els pressupostos del 2021 i el 2022 tindran una partida de 40M€ per “reconèixer l’esforç continuat” que exigirà la Covid-19.
La compensació econòmica, que s’ingressarà a la nòmina d’agost, va dirigida al personal sanitari que ha treballat durant el pic de la pandèmia, entre l’1 de març i el 31 de maig. La quantitat, que anirà des dels 350€ fins als 1350€, dependrà de la categoria professional i de l’exposició al virus en funció de la presencialitat. Per exemple, ha avançat Alba Vergés, el personal de les residències rebrà 900€ de gratificació.
Meritxell Budó, portaveu del Govern, ha anunciat que l’executiu dirigit per Quim Torra prepara també una gratificació per altres branques del sector públic: “Les treballadores de l’administració pública han fet una tasca imprescindible que com a govern també volem reconèixer”, ha dit.
Les fonts de l’executiu, però, encara no han aclarit quins seran els treballadors públics que se’n beneficiaran, més enllà dels sanitaris. El vicepresident del Govern, Pere Aragonès, sí que ha detallat que el personal sanitari que treballa a centres concertats també es beneficiarà de la gratificació, en tant que formen part d’equipaments del SISCAT.
En una línia similar, ha declarat que aquestes bonificacions “s’han d’entendre com un primer pas per reforçar el sistema de salut i la resta de pilars de l’estat del benestar”. Per aconseguir-ho, Aragonès ha exigit a l’estat espanyol “els recursos necessaris per posar el sistema de salut al dia” perquè “cal que els aplaudiments passin a un reconeixement professional merescut i necessari”.
L’anunci del Govern arriba en el marc de noves jornades de protesta convocades per la plataforma Sanitàries en Lluita, que cada dimecres reclama millores laborals pel personal que treballa als centres de salut catalans. Aquest dimecres hi ha hagut concentracions a més d’una trentena d’equipaments de salut, com ara centres d’atenció primària, hospitals o residències de gent gran d’arreu del país.
Protesta del personal del Centre Sanitari del Solsonès
El comitè d’empresa del Centre Sanitari del Solsonès (CSS) ha organitzat una aturada i concentració de mitja hora per reclamar «que els paguin tot el que els deuen». Segons CCOO, l’objectiu de la plantilla és «negociar amb la presidenta del centre per manifestar-li que, des del 2017, pateixen retallades del 6’45% del salari».
Sara Alarcón, presidenta del Consell Comarcal del Solsonès i màxima representant del centre sanitari solsonenc, manifesta que «les pretensions dels treballadors són, avui dia, inassumibles». Alarcón assegura que «tant de bo es pogués fer» i diu que «cal arribar a un acord respecte als increments salarials» perquè «nosaltres som els primers interessats a resoldre aquesta situació».
Segons CCOO, la proposta del centre és un increment parcial del 2018 i 2019 més un 25 % del deute reconegut dels objectius del 2017. El comitè d’empresa, ara per ara, refusa aquesta opció perquè «volen que se’ls actualitzi el salari per no incrementar la desigualtat salarial respecte de la resta de treballadors sanitaris de Catalunya».
Quiròfans i hospitals de dia convertits en unitats de cures intensives, llits d’hospitalització allà on hi havia butaques i un hotel habilitat amb preses d’oxigen per ingressar més pacients. L’Hospital Clínic, igual que la resta d’hospitals del territori, es va haver de reconvertir de cap a peus per poder atendre al nombre exponencial de pacients de coronavirus que anaven arribant a l’Hospital. Ara, en una situació més relaxada, però amb la calma tensa per la incertesa d’un possible rebrot, parlem amb el Director Mèdic de l’Hospital, el Dr. Antoni Castells, sobre com s’ha viscut des de la direcció la gestió de la pandèmia i sobre la complexitat de transformar completament un hospital altament especialitzat i tecnificat com l’Hospital Clínic. Castells remarca la unió que s’ha produït entre tots els professionals sanitaris en lluitar per una causa comuna, siguin de l’especialitat que siguin. «El concepte de perdre l’especialització va ser clau per gestionar la pandèmia. L’Hospital mai havia estat tan cohesionat com ara», diu.
Des del punt de vista de la direcció mèdica, com és reconvertir en pocs dies un Hospital de la magnitud i de l’especialització de l’Hospital Clínic?
L’Hospital ha canviat completament. Ara ja tornem a ser una mica l’Hospital que érem abans. Durant els dos mesos de crisi més important, hi ha hagut diversos conceptes sobre els quals ha pivotat la transformació. Primer, que aquest hospital havia de continuar atenent malalts no infectats de COVID-19. Un plantejament que podríem haver fet era deixar d’atendre pacients no COVID i portar-los a altres hospitals. Però això no ens va semblar adequat, bàsicament per un tema d’equitat social, perquè estaríem prioritzant un tipus de malalts respecte a uns altres, quan tots tenim els mateixos drets de ser atesos. Per tant, un concepte era aquest: l’Hospital continuaria sent bivalent, per pacients amb COVID i pacients sense.
És a dir, dues vies d’hospitalització…
Agafant aquesta situació de partida, el que va comportar, i va ser part de la dificultat, va ser que vàrem habilitar espais diferenciats pels pacients COVID i no COVID, el que en diem la sectorització. La part de l’Hospital per a pacients amb COVID va arribar a ser la majoritària, perquè va arribar a ser tres quartes part de l’hospitalització. Vam haver de separar físicament els dos espais i el personal es va haver d’adequar per estar a un lloc o a un altre. Per últim, i probablement l’aspecte clau per gestionar aquesta situació, és que es va trencar el precepte de que cada servei té els seus llits. Eren llits i unitats completament polivalents, de manera que en una sala, que podia ser de digestiu, ingressaven malalts de qualsevol mena, infectats per la COVID. Aquest concepte de perdre l’especialització va ser clau per gestionar la pandèmia, perquè és el que ens va donar més llibertat de moviment per a fer els ingressos, de manera que obríem una sala i allà hi ficàvem tots els malalts que anaven entrant. En el punt àlgid de la crisi, la segona quinzena de març, això és el que ens va salvar perquè, si no, haguéssim col·lapsat. Aquesta polivalència va ser clau.
El Clínic va haver de crear noves unitats per a crítics i semicrítics.
Sí, igual que molts hospitals, vam haver de crear unitats allà on no hi havia. Amb els llits que teníem habitualment no n’hi havia prou per assistir a tots els pacients que anaven arribant i el que vam fer va ser reconvertir espais en els que habitualment no ingressen malalts per ingressar-los: àrees quirúrgiques, àrees de reanimació, hospitals de dia, unitat de diàlisi… espais que vam haver de buidar per posar llits, oxigen i en alguns casos dotar-lo de monitors i respiradors, no només per reconvertir-ho en una sala d’hospitalització, sinó també en una unitat de crítics. Aquesta va ser una transformació arquitectònica important. Els llits d’intensius es van multiplicar per tres. És un canvi molt considerable, perquè són els llits més complexos de dotar des del punt de vista tecnològic. Dotar aquests elements en un espai on el dia abans hi havia, per exemple, una butaca, era complex.
El concepte de perdre l’especialització va ser clau, perquè és el que ens va donar més llibertat de moviment per a fer els ingressos
L’Hospital també va habilitar altres dispositius per atendre els pacients amb COVID.
Aquest és un Hospital que aproximadament té uns 700 llits, i en el moment àlgid de la crisi en vam arribar a tenir prop de 1.000, tots plens. Per això vam habilitar dos dispositius diferents. D’una banda, l’Hotel Salut, a Plaça Espanya, on la cabuda màxima era de 500 llits, doblant totes les habitacions. No va ser necessari ocupar tots els llits, vam arribar a tenir entre 160 i 170 pacients, que estaven com estaven a l’Hospital, exactament en les mateixes condicions. Allà teníem un aparell de radiologia per fer radiografies, els hi fèiem les anàlisis i, a més, vam portar una petita unitat de farmàcia, per no haver de portar medicaments d’un cantó a l’altre durant tot el dia. Vam instal·lar preses d’oxigen a les habitacions, ja que aquests malalts, com que la majoria tenien problemes respiratoris, necessitaven el flux d’oxigen.
També vam potenciar l’hospitalització a domicili, que el que representa és que el pacient és com si estigués ingressat a l’Hospital però al seu domicili, i són els metges o infermeres els que es desplacen al domicili per fer les tasques que toquen. Aquest és un dispositiu que ja utilitzem habitualment i així donem sortida a uns cinquanta malalts. Durant la pandèmia, va haver-hi un moment que vam arribar a tenir-ne 300, que eren els casos més lleus. Aquestes dues estructures, hotel i hospitalització a domicili, són molt extensibles, perquè no estan limitades, en canvi, a l’Hospital hi ha unes parets i arriba un moment que ja no tens més llits. Això ens va permetre encaixar-ho tot.
Van haver de contractar molt personal sanitari addicional per fer front a la pandèmia?
Sí. Quan poses més llits, necessites més metges i més infermeres. Hem arribat a contractar al voltant de 270 metges i 400 infermeres. En relació amb els metges, hem utilitzat bàsicament tres fonts principals. Primer, els metges de l’Hospital que es dediquen a la recerca els hem recuperat com a metges assistencialistes. Després, els que hem anomenat els ‘residents 0’, que són persones que s’havien presentat al MIR poc abans que comencés la pandèmia i que no havien escollit plaça, ni ho han fet encara, i els vam contractar com si ja fossin residents de primer any. I el tercer grup han sigut els estudiants de Medicina, que els hem contractat com auxiliars sanitaris i han ajudat a metges i infermeres a fer diferents tasques, com repartir la medicació, fer les històries, donar les altes, contactar les famílies per informar de l’estat dels pacients… Pel que fa a les infermeres, hem contractat infermeres que treballaven en altres institucions i estudiants d’infermeria.
Aquestes noves contractacions han sigut claus, ja que vam haver de dividir la plantilla en dos grups, de manera que sempre hi hagués un grup que es quedés a casa, per tenir possibilitat de relleu si el grup de l’Hospital s’infectava. Per fer això, hem hagut, d’alguna manera, de duplicar la plantilla. Aquestes contractacions han sigut temporals, durant aquests mesos de pandèmia. El tema de la gestió de personal el vam fer sobre la marxa, fèiem crides a les xarxes socials perquè qualsevol persona que volgués i tingués la formació s’hi presentés. També hem tingut voluntaris, que no han estat en contacte amb els malalts, però que han fet feina logística de tota mena.
| Pol Rius
La pandèmia ha unit professionals d’especialitats molt diverses per fer front a un enemic comú. Què creu que ha significat per l’Hospital això?
Ha suposat una gran unió. Aquesta és la part positiva de tot això. L’Hospital Clínic no havia estat mai tan cohesionat com ara, perquè tothom ha fet una causa comuna, lluitar contra una mateixa malaltia, i s’ha oblidat una mica de si era psiquiatre, traumatòleg o el que sigui. La crisi ens ha recordat que tots som sanitaris, tots vam estudiar carreres del mateix àmbit i ens ha recordat que, amb més o menys coneixement, som capaços de portar els pacients. Crec que això ha sigut la part positiva: la solidaritat, la generositat, el respecte entre tots els professionals…crec que és de les lliçons més valuoses que hem après, fruit de tenir una causa comuna contra la qual lluitar. Habitualment, als Hospitals, com passa en qualsevol lloc de treball, cadascú reivindica una mica la seva especialitat. Tothom considera que allò que ell fa és el més important, fins i tot. En aquest període això ha desaparegut i ha sigut clau per poder afrontar un repte d’aquesta magnitud.
Aquesta cooperació i unió de la qual parla, s’ha vist també entre hospitals? Han compartit experiències i s’han ajudat amb altres hospitals?
Sí, aquest és un punt important. Fruit de l’estat d’alarma, es va permetre que els hospitals privats també formessin part d’aquesta situació i la relació que hem tingut amb els quatre hospitals que ens han donat un cop de mà, l’Hospital Sagrat Cor, la Clínica Plató, el Teknon i el Dexeus, ha sigut magnífica. Mai havíem tingut aquesta relació tan propera, i això ha sigut fonamental. En aquests mesos durs, cada dia ens trucàvem i ens intentàvem ajudar. Ells ens ajudaven emportant-se malalts cap allà i nosaltres els ajudaven fent que els malalts més complexos vinguessin cap aquí, cadascú adequant-se a les necessitats i possibilitats que tenien. Aquest sentiment de solidaritat entre centres jo crec que ha sigut clau, i tornaria a existir si, malauradament, això tornés a passar.
La relació amb Sagrat Cor, Plató, Teknon i Dexeus ha sigut magnífica: Ells ens ajudaven emportant-se malalts cap allà, i nosaltres fent que els malalts més complexos vinguessin cap aquí
Han estat útils les tecnologies de la informació i la comunicació en una crisi com aquesta?
Sí, i això també són coses que quedaran. Els malalts infectats són malalts que han d’estar aïllats i, des del punt de vista humà, una de les coses més complicades ha sigut tenir la família lluny. Hi havia gent que moria a l’Hospital i, fins i tot, per acomiadar-se de la família tenien dificultats. El fet de poder comptar amb tauletes i dispositius per comunicar-se els pacients amb la família ha alleugerit una mica això.
L’altre punt de vista és el dels professionals. Els que no estaven atenent als malalts ingressats han continuat fent consulta. Fa tres mesos que el 80% o, fins i tot, en alguns serveis el 90% de les visites es fan telemàticament, o bé per trucada o per videotrucada.
La relació telemàtica amb els pacients perdurarà?
Aquest és un canvi que segur que quedarà; ara perquè és la mesura que tenim per evitar que vingui molta gent a l’Hospital i poder mantenir les distàncies socials de seguretat, però, probablement, si algun dia desapareix aquesta amenaça i no hem d’anar amb mascareta ni mantenir el distanciament social, això quedarà. Ara hem après que en alguns tipus de visites no és necessari que el malalt vingui a l’Hospital. A vegades, només es tracta de comentar el resultat d’una prova, que podrem continuar fent-ho de manera no presencial, i així evitem al malalt haver de venir, perdre hores de treball i, a vegades, necessitar algú de la família perquè l’acompanyi. Aquest tipus de visites no presencials quedaran. No tornarem, crec jo, al tipus de consulta que fèiem habitualment.
Havíem de prendre decisions ràpides, però meditades, i amb la por constant de no tenir suficients recursos
Com ha viscut vostè com a director mèdic de l’Hospital el fet d’estar al capdavant de la resposta a aquesta emergència? Una cosa és l’estrès dels que estan a primera línia amb els malalts i l’altre dels qui estan a primera línia a l’hora de coordinar i gestionar tot l’aparell logístic de l’Hospital.
Ha sigut molt complex. La principal complexitat va venir per la incertesa. Havíem de prendre decisions ràpides, però meditades, i amb l’angoixa i la por constant de no tenir suficients recursos. Ara sabem com ha acabat, almenys fins ara. Va haver-hi un moment en que cada dia anava augmentant el nombre de pacients que venien a urgències, eren 50, 60, 100, 120…i l’endemà no sabíem si serien 150 o 200 o si arribaríem a un punt en què ja no tindríem més capacitat. L’altra cosa va ser el fet de ser capaços de transmetre tranquil·litat al conjunt de l’organització. Això requereix una mica de tranquil·litat. Un punt clau va ser la comunicació: ser molt transparents a l’hora de transmetre les decisions que preníem. Durant aquests tres mesos, cada dia hem fet un comunicat dirigit a tota la institució explicant el que fèiem de nou respecte el dia anterior.
Un altre aspecte i, possiblement el més important, és el sentiment de gratitud, d’agrair constantment tot el que fa el personal. Perquè tot el personal, ja siguin metges, infermeres, informàtics, personal de neteja…tothom, va fer el que va poder i més. Tothom es va implicar al 200% i des de la direcció vam intentar agrair molt a tothom la feina feta.
Un altre punt és que amb aquesta presa de decisions importants també ens equivocàvem, i ens hem equivocat. També s’ha d’introduir aquest concepte d’humilitat des de la direcció. A vegades es veu la direcció com un ens que no s’equivoca mai, i no és cert, ens equivoquem, i més si hem de prendre decisions molt ràpidament.
Tot el personal, ja siguin metges, infermeres, informàtics, personal de neteja…tothom, va fer el que va poder i més. Tothom es va implicar al 200%
Quins creu que són els possibles errors que s’han comès?
Quan va començar la crisi sanitària, el primer malalt el vam atendre a l’Hospital el 25 de febrer. Feia dos mesos comptats que al món sabíem que existia aquesta malaltia, i encara tenim moltes incògnites. Bàsicament vam cometre errors tècnics. Per exemple, vam començar pensant que no podríem posar dos malalts infectats junts. Això feia que, al començament, anéssim cremant sales molt ràpidament. Pel que fa als materials de protecció, al començament vam extremar-ho tant que tothom anava vestit de cap a peus amb nivells de protecció molt alts, després vam aprendre que probablement no era tan necessari i amb unes proteccions concretes n’hi havia prou.
Hem comès errors fruit del desconeixement de la malaltia. Des d’un punt de vista organitzatiu, també hem anat canviant. A la primera fase de l’epidèmia requeríem la confirmació de tots els sospitosos d’infecció; va haver-hi un moment que això era inabastable. Aleshores vam començar més el diagnòstic clínic. Hem tractat els malalts amb tot el que teníem al nostre abast, tota una sèrie de medicaments que tampoc estava realment provat que fossin eficaços. Molts d’aquests tractaments que vam utilitzar, amb els diferents estudis que s’han fet ara ha quedat demostrat que no eren eficaços. Ara no cometríem el mateix error, utilitzaríem aquells que tenen més evidència científica, però en aquell moment no teníem cap més alternativa. Aquest tema també va tensar molt l’organització, perquè en ser una malaltia que va venir de cop i volta i de manera molt ràpida, moltes vegades veiem que anàvem a quedar-nos sense medicaments en determinats moments, i això preocupava molt. Aquestes coses són les que ara, amb més coneixement de la malaltia i del que funciona o no, probablement si tornés a venir un nou brot, les gestionaríem millor.
Ara que ja ha passat aquest primer pic de la pandèmia, quines són les lliçons apreses en termes de gestió sanitària?
Jo crec que n’hem après bastants. Una, que el que sempre hem dit, i ara s’ha posat en més evidència que mai, és que la sanitat pública està infrafinançada. Jo crec que això és evident. No parlo de si tenim prou recursos materials o EPIs, perquè probablement cap sistema no pot fer front a tot en els pics d’una epidèmica. És evident que no tenim una sanitat dimensionada per a una emergència continuada en el temps. Però sí que hi ha recursos que fan falta. La falta de recursos és comuna en tot el sistema, des de l’atenció primària, fins als hospitals aguts com el nostre, sociosanitaris… tot el sistema està infrafinançat.
Una segona cosa que hem après, concretament dels hospitals, és que aquests han de ser més flexibles arquitectònicament, han de ser més grans. Els hospitals grans com el nostre cada cop estan més reservats a gent a la qual se li han de fer intervencions complexes, processos invasius… són un tipus d’hospitals molt tecnificats. A aquests hospitals li fan falta llits de crítics, tant d’intensius com d’intermedis, o bé tenir unes sales que, en funció de la demanada, les puguis convertir en una cosa o una altra. Això, per exemple, obliga que totes les habitacions siguin individuals. Als hospitals vells encara tenim el 80% de les habitacions que són dobles. Això dificulta molt el dia a dia. Aquesta és una lliçó que hem après: els hospitals han de ser més grans, més versàtils i han de tenir més llits de crítics. La ràtio entre llit convencional i llit de crítics ha de canviar respecte a l’actual, per poder fer front a una epidèmia com la de la COVID o per afrontar la complexitat que tenen cada cop més els hospitals. Nosaltres tenim un important problema d’espai a l’Hospital Clínic, per això el volem ampliar.
Precisament, en quina situació es troba la proposta d’ampliar l’Hospital al recinte de l’Escola Industrial?
Fa anys que ho portem demanant i, ara, amb la pandèmia, s’ha fet més necessari que mai. La proposta es troba en fase de discussió entre els diferents actors que han de participar-hi. No és un projecte de l’Hospital Clínic només, sinó de tothom que té alguna responsabilitat en aquest àmbit: el Departament de Salut, que és qui gestiona l’Hospital, la Diputació de Barcelona, que és el propietari dels terrenys que considerem òptims, de l’Escola Industrial, i l’Ajuntament de Barcelona. Aquests tres actors s’han de posar d’acord en reconvertir uns espais per aquest altre ús.
Evidentment, no és tan sols aquest consens polític, sinó que fer un Hospital nou costa molts diners. El personal ja el tenim, bàsicament estem pensant a ampliar les infraestructures. Sempre pot haver-hi un increment de personal, però el que necessitem és l’espai per fer un Hospital nou d’aquest tipus, amb molts llits d’intensius. L’Hospital necessita més quiròfans, més àrees per fer procediments invasius… i tot això és la part més costosa que tenen els hospitals. S’ha de buscar un finançament que vingui de fons públics, d’aquí i d’Europa i, si han de ser de fons privats, també. Això és difícil, i encara ho és més en aquests moments, que hem acabat de passar per una pandèmia. S’han hagut de gastar molts diners per fer front a la pandèmia, i ara ens ve una crisi social i econòmica molt important. En aquest context, és difícil poder fer l’ampliació que demanem. Però, en certa manera, nosaltres tenim l’obligació de reivindicar aquesta necessitat.
| Pol Rius
Ens trobem ara en una situació de desescalada. Quina és la situació actual a l’Hospital? Quines activitats s’han reprès i quins canvis implicarà aquesta ‘nova normalitat’?
Fa un mes i mig, aproximadament, quan vam veure que ja havíem tocat sostre i que el nombre de pacients que arribaven a urgències era cada dia menor, vam començar a plantejar l’estratègia d’aquesta fase de desescalada i de tornar a recuperar l’activitat normal. En aquests moments, tenim quatre unitats amb pacients COVID, de les trenta que teníem fa poc més d’un mes. Això ens ha permès recuperar espais que havíem convertit en sales d’hospitalització i tornar al seu ús habitual. El que hem prioritzat és l’activitat quirúrgica. Aquesta no l’hem deixat de fer mai, però vàrem passar dels trenta quiròfans que tenim a treballar només en quatre. Ara, en aquests moments, estem treballant en vint-i-vuit. En plena crisi continuàvem amb dos quiròfans per les urgències que s’havien d’operar i dos per procediments no diferibles, que molts són els oncològics.
I en l’àmbit de la consulta externa?
Estem recuperant el percentatge de vistes presencials. Hem recuperat respecte el mes passat al voltant del 25% de les visites i al llarg del mes de juny arribarem al 50%. A partir d’aquí veurem com ho fem, segons com evolucioni la malaltia al conjunt del país. Com deia abans, un percentatge d’aquestes visites no caldrà fer-les de manera presencial, sinó que el podrem continuar fent de manera telemàtica en benefici de tothom.
En un mes i mig hem anat molt ràpidament en recuperar les activitats habituals. L’activitat quirúrgica és la que més s’ha ressentit, ja que en aquests tres mesos hem deixat de fer unes 2.300 intervencions. Però la llista d’espera no s’ha incrementat, perquè la gent no venia a l’hospital. Tanmateix, aquesta és una falta sensació de seguretat, perquè aquests malalts que han deixat de venir algun dia tornaran a ser aquí. La idea és recuperar com més aviat millor tota l’activitat quirúrgica. Per tant, aquesta és la que hem prioritzat durant la fase de desescalada. L’altra cosa que estem fent és també recuperar l’activitat habitual dels hospitals de dia i gabinets d’exploracions.
Com deia, encara no es veu l’impacte en les llistes d’espera, però d’aquí a un temps, tard o d’hora, augmentaran. Com es planteja fer front a aquest augment de les llistes d’espera?
Una de les coses que hem fet és ampliar horaris de consulta, però no tant per les llistes d’espera, sinó pel tema del distanciament. Si abans, per exemple, visitàvem quatre malalts en una hora, ara, perquè no s’acumulin, n’haurem de visitar dos i el que haurem de fer, doncs, és ampliar el temps que tenim per fer això o bé ampliar les visites no presencials. El que està clar és que les llistes d’espera augmentaran d’aquí a un temps. Com ens plantegem això? Doncs com més feina fem ara, millor. Les llistes d’espera no deixen de ser vasos comunicants. És el que tu pots fer i el que t’entra. Tornaran a entrar malalts quan es reactivin del tot els centres de primària i aquests ens els enviïn cap aquí. El que hem d’intentar és que quan això passi estiguem en les millors condicions, per això tenim molt d’interès per reprendre l’activitat completa com abans millor.
Com es prepara l’Hospital en cas que hi hagi un rebrot?
Jo crec que hem après moltes coses d’aquesta crisi. També sabem com han reaccionat els professionals de la casa, que ho han donat tot. Els professionals ara estan més preparats. Per altra banda, hem de tenir un estoc de material de protecció més alt del que hem tingut a l’inici de la pandèmia, per tal d’anticipar-nos i no trobar-nos en la dificultat que ens vam trobar, que necessitàvem material i el mercat estava bloquejat. En l’aspecte més d’infraestructura, el que hem fet és refermar-ho. És a dir, en aquelles sales que vam posar llits i vam passar un cable com vam poder i vam posar oxigen, el que hem fet és aprofitar aquesta treva per anar-ho assegurant més, per així poder habilitar llits més ràpidament en cas que hi hagi un rebrot. Aquesta capacitat de transformació de l’Hospital la vam aprendre improvisant, però ara ja no partim de zero i sabem, per exemple, on poden anar més llits d’UCI. El que hem fet és tenir aquesta instal·lació preparada perquè en 24 hores puguem tornar a recuperar tots els llits que vam tenir el punt àlgid de la pandèmia.
Mentre el món sencer espera l’arribada de la vacuna contra la COVID-19, un virus que ha deixat més de 300.000 morts, als pediatres els preocupa també la immunització dels nens i nenes davant d’altres malalties. Durant les setmanes més dures de l’epidèmia, les cobertures d’algunes vacunacions dels nadons menors de 15 mesos han arribat a caure un 30%, de manera que ara els metges i les autoritats sanitàries criden a recuperar el temps perdut per evitar riscos.
Conscient que l’epidèmia estava posant cap per avall els centres d’atenció primària, el passat 25 de març el Ministeri de Sanitat va emetre una ordre per donar prioritat a les vacunacions fins als 15 mesos d’edat i en poblacions concretes com les embarassades (davant de la tos ferina) i persones en tractaments específics. Així i tot, els pediatres adverteixen que moltes famílies van tenir por d’acudir als centres de salut. També la pròpia reorganització de l’Atenció Primària per contenir el virus, i les baixes de desenes de professionals, van obligar en alguns casos a demorar aquestes visites.
«És un tema que ens ha preocupat molt i per això, després de descobrir-ho, estem tractant de revertir-«, explica Eliseu Pastor, cap de la Secció de Coordinació i Promoció de la Salut dins de la conselleria de Sanitat Universal i Salut de la Comunitat Valenciana. A falta de dades públiques, ell va ser un dels primers a recaptar-i presentar-los en un seminari web de l’Associació Nacional d’Infermeria i Vacunes (ANEVAC). En la seva comparativa respecte a 2019, l’hexavalent als dos i quatre mesos de vida -contra la diftèria, tètanus, tos ferina o polio- queia per sota del 7%, però la disminució de vacunacions del pneumococ i la triple vírica als onze i dotze mesos, respectivament, va ser del 30%.
A l’abril, la reducció per a les dues segons les dades de la Comunitat Valenciana ja va ser inferior -d’un 26 i un 13%, respectivament-, i Pastor afegeix que al maig la triple vírica presenta ja un augment del 5% respecte al mateix mes de 2019.
En aquest sentit, i malgrat la insistència de la crida, els pediatres consultats confien que la cultura favorable a la vacunació a Espanya faci que les famílies es posin al dia en qüestió de mesos. En els últims anys les cobertures en les vacunes de lactants superen el 95%, una situació que es considera pràcticament ideal i que s’aconsegueix sense que la vacunació sigui obligatòria.
Evitar brots com el de xarampió
De totes maneres, Pastor adverteix que «tot el que es vagi deixant en el temps pot generar bosses de baixa cobertura que generin brots importants». El que més preocupa els pediatres el xarampió. «És una malaltia amb un factor de reproducció molt alt i si baixem la seva cobertura podria haver-hi casos, com va passar l’any passat a Itàlia», adverteix Valentí Pineda, president de la Societat Catalana de Pediatria. Precisament la vacuna contra el xarampió és la que s’incloujuntament amb la de la rubèola i la parotiditis dins de l’anomenada triple vírica, de les que més ha caigut.
A més de la Comunitat Valenciana, recentment han anat apareixent dades d’altres comunitats. En les seves instruccions als centres per recuperar els nivells de vacunació previs a la crisi, la Junta d’Andalusia reconeixia un descens de les dosis administrades d’entre un 25 i un 60%. «Aquesta situació comença a donar com a resultat un augment del risc de malalties infeccioses prevenibles amb vacunes i de potencials brots epidèmics», advertien a la circular.
A la Regió de Múrcia, segons dades ofertes pel Comitè Assessor de Vacunes de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), la situació és semblant a la de València. Una reducció de dosi de triple vírica de 26 punts percentuals al març i 41 a l’abril, i de 17 i 20 punts respectivament en el cas de la del meningococ C al cap de quatre mesos. «Si són només dos o tres mesos i després es recupera, no passarà res, però si la cobertura baixa els virus poden reaparèixer, per això cal estimular els professionals a què es posin les piles i les famílies que vinguin», resumeix Francisco Álvarez, pediatre i coordinador del Comitè Assessor de Vacunes.
Instruccions de les comunitats
A tot això cal afegir que, en els majors de 15 mesos d’edat, les vacunacions han caigut encara més. Encara que no hi hagi dades concloents sobre això, i la seva importància sigui menor a l’ésser sobretot vacunacions de record, els pediatres calculen que les que es posen a les escoles, com passa en algunes comunitats autònomes, hauran caigut gairebé a zero. Pastor posa com a exemple també la vacuna de record de tètanus i diftèria a majors de 64 anys: «Hem passat de posar 2.000 dosis en un mes a no arribar a deu».
Per tot això, diverses comunitats estan enviant instruccions als seus centres d’Atenció Primària per fer una captació activa de vacunacions durant la desescalada. Ho van fer partint d’una nota informativa del Ministeri del passat 14 de maig en què es recordava l’»altíssima prioritat» de les vacunes recomanades i plasmades en el calendari.
A favor dels pediatres juga l’axioma que mai és tard per vacunar-se. Només cal complir alguns intervals mínims de temps entre dosis -per exemple, en el cas de la triple vírica és un mes-. «És a dir, que si t’havies d’haver posat una vacuna fa sis mesos i no ho has fet, te la podem posar ara», resumeix Álvarez. «Quan es faci la revisió als nens es comprovarà si tenen les vacunes posades, i si no en tenen, els trucarem per posar-se-la», conclou.
«Fragmentar i privatitzar els serveis sanitaris subcontractant una filial de Ferrovial pel rastreig de contactes de #covid19 és una decisió molt greu per ser molt poc eficient, trenca amb l’atenció longitudinal i de proximitat dels serveis existents (atenció primària/salut pública)». Aquest és un dels missatges que corren per xarxes. Qui l’escriu és la Laia Riera, metgessa de família, membre del grup d’ètica de la CAMFIC, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, i també del FoCAP, Fòrum Català de l’Atenció Primària.
Com la seva veu, moltes altres s’han aixecat en contra de l’adjudicació per part de la Generalitat de Catalunya a Ferrovial d’un contracte de 17 milions d’euros destinat a rastrejar els contactes de positius de coronavirus. Serà Ferroser Serveis Auxiliarias, una filial de la constructora Ferrovial, qui gestionarà el dispositiu telefònic de la Generalitat per rastrejar aquests contactes.
Si les veus en contra d’aquesta adjudicació s’han anat reproduïnt és per diversos motius. Un d’ells que el departament de Salut ha decidit externalitzar el servei i adjudicar aquest contracte sense concurs i emparant-se en la normativa de l’estat d’alarma, que permet atorgar contractes a dit i per via urgent. La contractació ha estat realitzada oficialment pel Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) que emmarcada en un nou programa contra la COVID-19, que el Departament va posart en marxa la passada setmana busca un un estudi epidemiològic basat a rastrejar tots els contactes personals que ha tingut una persona que acaba donant positiu en una prova de laboratori.
D’aquesta manera, segons el mandat de Govern, qualsevol persona asimptomàtica que sigui considerat un “contacte estret” d’una altra persona que hagi donat positiu per COVID-19, haurà de ser informada de la seva situació. A partir de llavors, “s’iniciarà el seu seguiment de forma passiva, fent-li les recomanacions oportunes respecte a les precaucions d’higiene respiratòria i rentat de mans i símptomes d’alarma de la malaltia”, explica la resolució, que defineix el servei que prestarà Ferrovial a vàries trucades a cada contacte durant catorze dies.
El nou contracte subscrit per la Generalitat consta d’una part fixa, de 9 milions d’euros en total, i una altra variable, que es calcula en 8,6 milions. La resolució no necessita el període de vigència del contracte, però el programa en què es basa durarà dos anys, prorrogables a un tercer, segons té previst el Govern.
Un altre dels motius que les xarxes mostren és la sensació de menyspreu cap els professionals. Així, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya publicava el següent:
▶️Les #infermeres d’#AtencióPrimària estem fent el seguiment dels contactes #COVID19 amb qualitat i reconeixement de la població. Entenem que és un greu error donar la gestió d’aquest seguiment a una empresa externa -Ferrovial-. @salutcat@albaverges
1️⃣ Per què necessitem externalitzar el seguiment de contactes de la #COVID19 a @ferrovial_es?
2️⃣ Quin sentit té que el seguiment de contactes el coordini el @semgencat?
continua el fil ?
— Col·legi d’Infermeres i Infermers de BCN COIB (@COIBarcelona) June 8, 2020
Així, la mateixa presidenta del COIB, Paola Galbany, es pregunta públicament sobre el sentit d’aquesta acció:
La decisió de @salutcat de deixar en mans d’una empresa externa el seguiment dels contactes de la covid-19 és un greu error. La proposta és incongruent amb la voluntat de reforçar la sanitat pública i, a més, és totalment ineficient. @AIFICC@infermerescat@COIBarcelona
— Paola Galbany Estragués (@GalbanyPaola) June 6, 2020
Per la seva banda, el president del Col·legi de Metges de Barcelona. el Doctor Jaume Padrós «exigia» al Departament de Salut que revertís la decisió sobre la contractació i enllaçava la demanda al president de la Societat Catalana de Medicina de Família i Comunitària (CAMFIC), el Doctor Antoni Sisó que retuitejava el missatge i també en publicava un de nou però amb el mateix contingut.
Exigim a @Salut que reverteixi la decisió errònia de fer que una empresa -Ferrovial- faci la gestió dels rastrejadors de la Covid19. Ha de ser l’Atenció Primària. Per lògica, per coherència i per major seguretat clínica.
Dr. Antoni Sisó @camfic
Dr. Jaume Padrós @COMBarcelona
La CAMFIC donava suport al missatge d’aquests dos presidents escrivint:
Els professionals d’#AtencióPrimària coneixem les persones i el seu entorn. La nostra intervenció ha estat clau valorant gravetat i fent seguiment a domicili en patologia #covid
Per altra banda, sindicats com Infermeres de Catalunya redactaven una carta dirigida a la consellera de Salut Alba Vergés «davant la indignació per la privatització i la manca de recursos a l’Atenció Primària». En ella assenyalaven com de greu i perillosa els hi sembla l’actitud que ha estat tenint el Departament de Salut durant tota la pandèmia de la COVID-19. Afegien que «ara ha fet un pas més al demostrar que realment no te intenció de dotar a l’Atenció Primària dels recursos humans i econòmics necessaris que fa anys que es demanen».
Divendres del mes de març, 16 h, rebo una trucada de la planta de psicogeriatria: la Maria i la Núria han fet un vòmit, la Maria no té febre, la Núria està a 38 °C, totes dues comparteixen taula i habitació.
Donada la situació epidemiològica, la causa més probable és la virasi epidèmica. Es fa confinament a l’habitació i s’activen mesures de prevenció especials en contagi per contacte. La clínica que presenten no és la més freqüent a la qual fan referència els documents que coneixem, convoco a les meves col·legues de l’atenció intermèdia i coincidim en la sospita.
A partir del mateix divendres es posa en marxa la modificació organitzativa segons les recomanacions emeses pels organismes oficials. Tanmateix, cal assenyalar que els procediments i recomanacions s’han d’adaptar a cada realitat i, per fer-ho, s’activa un comitè de coordinació amb les direccions i professionals de l’atenció sociosanitària i la residència assistida. Més endavant s’incorporaran els professionals de l’atenció primària amb els quals s’estableix una dinàmica de treball col·laboratiu.
En el decurs d’aquests mesos els canvis han estat significatius, múltiples i habituals. Per fer-ne una descripció s’identifiquen quatre eixos: la metamorfosi d’entitat oberta a tancada; la medicalització del centre residencial; el marc de presa de decisions clíniques i l’ambient emocional en el qual hem estat immerses.
La metamorfosi d’entitat oberta a tancada
Fa uns dies s’ha declarat l’epidèmia per coronavirus, des de fa una setmana, segons les recomanacions, el centre de dia està tancat, no s’admeten les visites externes i no es fan ingressos a la residència. Es planteja el repte de mantenir la relació dels residents amb les famílies, facilitar informació continuada i apaivagar els efectes emocionals del confinament tant pels residents com per la família. Amb aquests objectius, es reestructuren les tasques de tot el personal no assistencial que estableixen un cronograma de trucades per vídeo i telèfon de forma periòdica. Quan apareixen símptomes o desestabilitzacions clíniques, la informació la donen les professionals sanitàries.
La medicalització del centre residencial
El dilluns es convoca de forma urgent i obligatòria una reunió informativa per a tot el personal sobre el procediment de treball en aquesta situació. Cal adequar les mesures a adoptar segons els perfils específics de psicogeriatria, fragilitat i dependència. Així, a la planta de psicogeriatria, amb les dificultats per mantenir l’aïllament només a l’habitació i no tenir disponibilitat per desplaçar a les persones amb clínica a un altre espai, es fa aïllament per cohort a planta a més de l’habitació sempre que és possible. A les plantes amb alta dependència i fragilitat es fa aïllament de planta i per habitació en tots els casos.
Els canvis modifiquen la funcionalitat de tot el centre. Afecten horaris, estructures, circuits, tasques, formes de relació, tractaments, suports tècnics, ús d’EPIs… Des del primer dia s’anul·len els dies de lleure del calendari laboral per tota la plantilla, s’allarga l’horari d’atenció d’infermeria, s’incorpora l’atenció mèdica diària, inclosos els caps de setmana. Val a dir que durant tot aquest període la plantilla ha estat al complet a pesar de les baixes, que s’han cobert totes. L’espai arquitectònic és inamovible, encara que la disposició de mobiliari i material accessori es revisa per afavorir espais lleugers i facilitar la higienització.
Els circuits per a la recollida i la distribució a les habitacions i zones comunes de plantes de roba, aliments, medicaments o deixalles també varien per mantenir àrees considerades netes distingides de les brutes. L’accés a les plantes que tenen dues entrades es diferencien per entrar i sortir. L’ordre per fer les higienes i les visites clíniques es fa segons criteris d’epidemiologia, que es revisen cada dia segons els casos confirmats, sospitosos amb clínica o sense clínica. Se sectoritza la distribució del personal, per plantes verdes, taronges i vermelles per evitar la contaminació creuada.
Els equips de protecció individual (EPI) canvien radicalment: bates impermeables, bates d’un sol ús, mascareta quirúrgica, ulleres o pantalles, guants, que s’han de canviar amb freqüència i que han de tenir un circuit de recollida especial. Gràcies a la col·laboració ciutadana que es va avocar a fer 350 bates impermeables rentables, i el suport del centre sociosanitari contigu, que ens va facilitar tot el material necessari, es van poder mantenir les mesures de prevenció.
Van emergir nous productes per desinfectar. Dispositius amb gel hidroalcohòlic es localitzen a les habitacions i a les àrees comunes i de pas. Els concentradors d’oxigen es multipliquen, des de farmàcia han de proveir un gran nombre de fàrmacs que no s’utilitzen habitualment. A més de la clínica respiratòria, hi ha casos amb clínica digestiva i també alteracions del comportament.
S’anul·len les visites programades a serveis d’especialitats i intervencions quirúrgiques, es recomana no utilitzar els serveis d’urgència si no és estrictament imprescindible. Tot plegat incrementa la necessitat d’atenció sanitària al mateix centre residencial.
El marc de presa de decisions clíniques
Els dies previs al cas sentinella s’ha previst el pla de contingència en el que es contempla la possibilitat de fer derivacions a l’atenció intermèdia quan pel control clínic fos necessària una atenció més intensiva. També s’adapta l’algoritme per derivacions a centres hospitalaris de referència.
Una de les situacions en què els professionals sanitaris hem sentit més pressió ha estat quan s’han hagut de prendre decisions sobre quin recurs assistencial és el més adequat per a cada persona. Tot i tenir una sèrie de recomanacions clíniques, tots podem entendre que es tracta de guies que a l’hora d’aplicar sempre s’han de personalitzar. En tots els casos es va considerar el factor humà i si bé és cert que el grup de persones que resideixen al centre d’acollida tenen unes condicions de fragilitat, les decisions sobre l’actitud terapèutica sempre van ser consensuades amb la mateixa persona i la família segons la possibilitat de resposta i a l’objectiu de garantir els seus criteris de qualitat de vida.
Entre les moltes coses que hem après, potser algunes ja les sabíem i ara se’ns han fet evidents, ha estat que la relació de confiança i el coneixement mutu ha facilitat la presa de decisions difícils i l’acompanyament en moments vitals únics com la mort d’un ésser estimat en una situació adversa per a tots, família i cuidadores. En aquestes circumstàncies l’ètica de tenir cura dels altres ha estat present i ha sigut un punt de fortalesa per a l’equip i un bri de consol per a les famílies.
El fet d’haver treballat amb antelació en el comitè d’ètica assistencial de referència els procediments per a la planificació anticipada de decisions i la seva implementació a l’activitat assistencial ens va donar experiència i evidències que han estat clau a l’hora de prendre decisions sobre les mesures terapèutiques i de cures.
Un altre punt de tensió tant per a la família com pels professionals ha estat el moment de la mort. Des de l’atenció pal·liativa s’està avesat a acompanyar l’aflicció dels dies previs que viuen els familiars fent-los costat, amb el suport de la mirada, del tacte. En les circumstàncies actuals, la comunicació ha estat a través de la veu i tot i facilitar el comiat als familiars, sempre s’ha vist condicionat i això revertirà en el procés de dol de les famílies i dels mateixos cuidadors.
L’ambient emocional en el qual hem estat immerses
Aquesta qüestió dona per un article complet, aquí només es fa una pinzellada. Hem sentit por, esgotament, ràbia, també escalf de les companyes, la confiança de les famílies, l’estima de les persones que cuidem. Hem transitat per un terreny ignot, sense mapa, canviant i hem posat en marxa la capacitat d’adaptació, la flexibilitat, amb serenitat i amor. Hem teixit coneixement, sensibilitat, rigor i compassió entre totes.
Gràcies al treball interdisciplinari coordinat, diligent i professional de totes les persones que han estat actores d’aquest episodi, cuineres, bugaderes, recepcionistes, netejadores, personal de la funerària, mossos, personal de manteniment, de farmàcia, cuidadores auxiliars, infermeres, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes, treballadores socials, psicòlogues, personal mèdic, d’administració i de direcció.
De la reflexió sobre el que hem viscut hi ha alguns aspectes sobre els quals proposo fer una deliberació ciutadana pausada i respectuosa.
En primer lloc, el rol social que tenen les residències en la nostra societat. Un valor que no s’ha sentit cuidat per les administracions públiques quan no s’han tingut presents les seves reivindicacions i per això s’ha portat al límit la seva capacitat de resposta en situacions de crisi. Tanmateix, la majoria de famílies han reconegut la tasca i han fet costat a les treballadores. Potser com a societat hem de ser més participatius a l’hora de planificar l’atenció a la vellesa i la dependència.
Una de les lliçons apreses ha estat la compensació d’estar amatent a qualsevol eventualitat que es pugui donar en l’àmbit biomèdic en les persones. Es tractaria de ser proactius a l’hora de preveure possibles escenaris especialment quan la fragilitat determina la condició humana i treballar des de la planificació de decisions compartides o de voluntats anticipades.
Durant aquestes setmanes hem fet front a una major presència de la mort en els centres. En aquests moments en què no era possible curar ha tingut una major rellevància el valor de la cura i l’acompanyament en les situacions de final de vida, amb totes les connotacions ètiques, emocionals i antropològiques que suposa. En una societat que li costa acceptar la mort, parlar-ne com un fet natural i ineludible, sempre escaient a la trajectòria vital de la persona, afavoreix viure l’etapa final. Ens ha de poder fer sentir solidaris amb la vida, respectuosos amb les vivències i compassius amb la fragilitat.
Com a societat tenim un gran potencial humà, les condicions ètiques i legals, les possibilitats de desenvolupar-les i la motivació per participar en la valoració de què ha passat i el perquè ha passat i com reorganitzar un sistema més adequat. Ens hem de preguntar pels desafiaments que implica viure amb incerteses i preparar-nos.
En temps líquids i ràpids, s’agraeix la mirada històrica, rigorosa i profunda de Borja de Riquer. Ha impartit una conferència sobre Salut Pública i Pandèmies a l’Espanya Contemporània, dins el cicle de xerrades on streaming de l’Escola Europea d’Humanitats, amb seu al Palau Macaya de la Fundació ‘La Caixa’. Si per comprendre el present, cal mirar el passat, parlem amb el savi historiador de com s’ha anat forjant allò que en diem Estat del Benestar, dels perills que assetgen la democràcia i sobretot, d’ensenyament i sanitat, dos pilars que en els últims anys han patit greus retallades. Una mica d’història per saber com hem arribat fins aquí.
Durant molt de temps, la sanitat pública no s’ha considerat un dret a l’Estat Espanyol. S’ha d’emmarcar aquest fet dins el retard general d’Espanya respecte als altres països europeus veïns?
Sí, en un retard tant econòmic com polític en termes de democratització. Si el comparem amb altres països europeus, el trànsit espanyol cap a la democràcia ha estat llarg. La sanitat pública i universal és una peça bàsica de l’Estat del Benestar, que només apareix a Europa. Abans de la II Guerra Mundial, però, alguns països ja l’assagen, com Suècia i Dinamarca. Ara bé, la majoria de països europeus conceben la sanitat pública com un dret dels ciutadans després de 1945. Però, aquí, la democràcia no arriba fins a finals dels 70.
I quines són les causes per no concebre la sanitat com un dret bàsic?
Hi ha uns governants que no la consideren. De fet, en els pressupostos de l’Estat s’hi dedicaven molt pocs diners i recursos a la salut pública, perquè la salut no era una obligació de l’Estat, sinó una petita atenció que calia procurar. Però res més. Serà amb la democràcia quan la salut esdevindrà un dret dels ciutadans i un compromís polític per part dels governants.
Ha comentat que amb liberalisme va haver-hi un retrocés en matèria de salut. Sembla contradictori, si s’entén el liberalisme com un factor de modernitat.
La filosofia del liberalisme promou que cadascú s’ha d’espavilar en funció dels seus recursos. Ser pobre o ric era responsabilitat teva, i l’Estat no tenia cap obligació ni de pagar-te un sou ni d’atendre’t. Les persones que tenien treball s’ho havien de procurar pel seu compte.
La beneficència és atendre els pobres en la seva desgràcia. Però no concebre l’atenció com un compromís polític
Existia una cultura de la beneficència?
Sí. I la beneficència per qui era? Com es deia, ‘para los pobres de solemnidad’. Ara bé, l’Estat no tenia cap obligació d’atendre la gent. I això què implicava? Que l’atenció pública s’incrementarà a poc a poc, de manera reduïda, mentre que les classes altes i mitjanes amb recursos rebran una atenció mèdica privada i hospitalària.
No és el mateix beneficència que atenció pública.
No, no ho és. La beneficència és atendre els pobres en la seva desgràcia. Però no concebre l’atenció com un compromís polític
Resulta evident, doncs, que la idea de sanitat pública és intrínseca a la cultura democràtica.
Sí. De fet, apareix en el procés de democratització de la societat, quan els partits democràtics, normalment progressistes, pressionen les administracions públiques a favor dels drets dels ciutadans per una sanitat gratuïta i universal. I passa el mateix amb l’educació.
Durant la conferència al Palau Macaya de ‘La Caixa’, ha explicat també com la desamortització dels béns de l’Església i la municipal de Madoz l’any 1855, repercuteixen en el deteriorament de la cultura de la beneficència.
Sí, perquè moltes propietats eren de certes ordres religioses, d’hospitals o de centres caritatius. I amb les desamortitzacions, aquests centres es perden o romanen amb pocs recursos. Gran part d’aquesta atenció de beneficència anava a càrrec de l’església des de l’Edat Mitjana. Tota aquesta xarxa queda desmantellada perquè perden les seves propietats. En conclusió: la beneficència es deteriora.
I l’Estat no la substitueix?
No. Aquí no comencem a construir hospitals públics fins molt tard. A Barcelona, l’Hospital Clínic, s’inaugura l’any 1906, però el projecte és de l’any 1870. Són 30 anys per construir-lo. De fet, quan inauguren el Clínic, els estudiants de medicina, indignats pel retard, organitzen una mena de carnaval amb pancartes per queixar-se per la desatenció.
I quan ens equiparem a la resta de països europeus?
L’any 1986 amb la Llei de Bases de la Sanitat que estableix la sanitat com un dret universal i gratuït. És la llei de l’Ernest Lluch. A partir d’aquí, tothom té dret a una assistència sanitària i gratuïta. Costarà aplicar-la i exigirà molts recursos. No serà fins a l’any 1990 i principis de segle, que Espanya s’aproparà a la mitjana europea. Sempre per sota, però relativament a prop.
I amb les retallades de l’any 2010?
Torna a produir-se un distanciament notable. Perdem pistonada.
La pandèmia ha arribat en un dels pitjors moments d’aquest sistema sanitari
La sanitat pública era la joia de la corona de l’Estat de Benestar.
Ho era. Però l’hem deteriorada amb les polítiques de precarietat dels anys 2009 i 2010, tant a Madrid com a Barcelona. Els governs del PP i de CiU van fer unes retallades notables en sanitat i ensenyament. Que ho manava la UE? Certament, però ells ho van acceptar.
De fet, creu que una de les raons del fort impacte de la pandèmia aquí rau en aquestes retallades del sistema sanitari?
Sí. La pandèmia ha arribat en un dels pitjors moments d’aquest sistema sanitari. Només cal anar a l’hospital i parlar amb els professionals de la salut. S’ha reduït personal, les jubilacions no s’han cobert, no s’han renovat instal·lacions, les llistes d’espera s’han incrementat, etc.
Ha comentat com durant el franquisme, no interessava el pressupost en sanitat. En quin any de la història espanyola, el pressupost en sanitat serà la primera partida pressupostària?
L’any 1984.
Què haurà canviat?
El govern és progressista. Malgrat la crisi, reformen i prioritzen dues o tres qüestions importants: la reforma de l’ensenyament i la llei de sanitat, per exemple. Com això requerirà recursos, s’aprofundirà en la reforma fiscal, que ja havia començat l’UCD.
El retard de la sanitat pública té a veure també amb el desenvolupament del sector privat?
Sí, perquè el sector privat es beneficia. Si l’atenció en un centre públic és difícil, els sectors amb recursos, classes mitjanes i altes, sobretot en les ciutats, paguen quotes per gaudir d’una atenció mèdica i hospitalària. El desenvolupament del sector privat, tant a l’ensenyament com a la sanitat, és resultat de la insuficiència de l’oferta pública. Com aquesta absència perdura, el sector privat es consolida. De fet, un dels grans problemes de la reforma de l’Ernest Lluch són els pactes i concerts entre la privada i la publica.
Aquests concerts varien bastant per Comunitats Autònomes?
Sí. El sector privat a Catalunya és molt més important que, per exemple, a Andalusia; perquè l’any 86, ja la privada era molt forta aquí. A Catalunya la gestació la fa CiU, que tendeix al pacte amb el sector privat.
Sanitat i ensenyament són dos béns indiscutibles de l’Estat del Benestar. De fet, el franquisme va desatendre la sanitat. Però l’educació pública, també.
Cal recordar que durant la República es van crear noves escoles primàries i, sobretot, instituts de segon ensenyament. De fet, la República crea el doble d’Instituts a Espanya només en 5 o 6 anys. Mentre que el franquisme, entre els anys 1939 i 1940, tanca 102 instituts a tot l’estat. A Catalunya, en concret, 25 instituts. El franquisme deixa l’ensenyament en mans del sector privat i sobretot, en mans de l’Església, que era el pacte que Franco havia acordat amb l’església.
Tornem a les retallades en sanitat de 2010. Si tenim en compte l’economia del país, en quina situació ens trobem ara?
En termes reals, tenim un 30% menys en recursos, tant en personal com en disponibilitat de material pels hospitals. I tot això es tradueix en la mateixa atenció sanitària. Però això ha passat en altres sectors públics.
Cal posar més recursos econòmics, fet que implica recaptar més impostos
Com en l’ensenyament.
Sí, tant en el primari com en el secundari. A la universitat ha passat el mateix i la degradació és notable: precarietat en els nous professors, que cobren sous baixíssims per fer la mateixa feina que es feia abans, jove professorat sobreexplotat per cobrar una quarta o cinquena part del que es cobrava abans. I més.
Què cal fer?
Posar més recursos econòmics, que implica recaptar més. No sóc expert en fiscalitat, però he llegit articles que descriuen Espanya com un dels estats europeus on es recapta menys, i on hi ha, d’altra banda, més frau fiscal. Si hi hagués l’eficàcia de la fiscalitat d’Alemanya, cada any recaptaríem 50.000 milions d’euros. Si fos així, totes les administracions anirien molt bé.
Com valora la situació actual?
Em preocupa la fragilitat del mateix sistema democràtic. Des de posicions autoritàries, consideren que el sistema hauria de privilegiar a les elits, i que per això cal una política d’ordre per beneficiar una renovació econòmica. Els més progressistes, en canvi, que veuen les febleses de la democràcia, han d’intentar plantejar què s’hauria de reformar, perquè molta gent considera insatisfactori el sistema actual. Cal reformar-lo.
Com s’hauria d’enfocar aquesta reforma?
Caldria atendre més les pautes d’igualtat social i de solidaritat, més control des de baix de la política. Hi ha un gran desafecció dels polítics i dels partits perquè se sent que s’han apartat dels interessos de la gent. I en part és cert. Els polítics tenen por i són molt reticents a fer reformes. I caldria fer-les abans que això es podreixi més del que ja ho està.
Perilla la democràcia?
Està sent atacada per tot arreu. Hi ha sectors que intenten desprestigiar-la. Si no fem un bon diagnòstic de quins són els problemes del funcionament d’aquest sistema i d’allò que hauríem de reformar, tindrem més problemes. Per exemple, és evident que la Constitució Espanyola està obsoleta. Ara bé, si s’han de posar d’acord el PP i el PSOE, ho veig molt difícil.
Sí, hi ha molta tensió. A més, hi ha pel mig el conflicte català.
Sí, encara ho agreuja més. Però em preocupa el funcionament mateix de la política. Com és que pràcticament el 60 % dels casos de corrupció ja dictaminats pels jutges, els beneficiats fossin partits polítics? Hi ha d’haver una nova llei sobre com s’han de finançar els partits polítics. Ara bé, això no s’atreveix a tocar-ho cap gran partit dels que manen? Aquest és el problema.
Hauríem de ser més exigents encara.
Si no hi ha una important pressió social, una opinió pública majoritària que exigeixi canvis profunds, patirem. No cal demanar-los de manera radical i immediata, però si exigir canvis profunds, que impliquin tocar una sèrie de peces sobre com funciona el sistema polític. Ara amb l’excusa de la crisi diran que no és urgent, allò de l”ara no toca’. Però superar la crisi amb aquests instruments tan qüestionats, no és la millor opció.
Creu que els independentistes s’haurien de sumar per renovar el pacte del 78?
És un pacte que s’ha de replantejar. La qüestió és si l’Estat Espanyol de forma seriosa, ofereix una via de reforma profunda tractant els gran temes que funcionen malament. I l’independentisme hauria d’entrar en aquest debat i ser-hi dins, i plantejar quines formes pot trobar per avançar en els seus projectes. Perquè és evident que l’independentisme català no té prou força per seguir la via pròpia cap a la independència. Si la desitja, només la pot aconseguir pactant-la. Tot el que sigui una reforma seriosa sobre com funciona la política espanyola, interessa ser-hi, no inhibir-se.
I a una Catalunya independent s’hagués fet millor la gestió de la crisi, com va declarar la consellera Budó?
Això és una ximpleria que no té sentit. Aquest tipus d’especulació interessada està fora de lloc.
Com veu el panorama europeu?
Dins Europa hi ha moltes diferències. La majoria de països tenen un sistema sanitari relativament eficaç, com el danès, el suec o l’alemany. Altres, com el nostre i l’italià, ha tingut problemes. Però hi ha països que estan pitjor. Sorprèn el cas grec, que s’ha sortit prou bé, més per les mesures polítiques preses que per l’eficàcia del seu sistema de salut, bastant deteriorat.
I el Regne Unit?
Té el record europeu en víctimes. I també té un servei sanitari bastant tocat per les retallades aplicades.
Cal reformar el sistema democràtic europeu, hereu de 1945. La gran contribució de la postguerra va ser l’estat del benestar. I això no ho podem perdre
Creu que hi ha un avenç dels models autoritaris?
Sí, de formes autoritàries, encavalcades, descarades en el cas de Bolsonaro i Trump. També, els règims d’Hongria i Polònia. Són forces que ataquen i s’aprofiten de la democràcia, que volen aprimar el joc democràtic i excloure importants sectors del joc polític. És un perill real. Per tant, cal reformar de fons el sistema democràtic que tenim a Europa, hereu de 1945. La gran contribució de la postguerra a l’Europa occidental va ser la construcció de l’Estat del Benestar. I això no ho podem perdre.
El cas de Bolsonaro i Trump sorprèn. No tenen penalització política.
Això és el que preocupa en una societat com la nord-americana, que un polític com Trump digui aquestes barbaritats. I que no se’l castigui políticament. Obliga a reflexionar sobre el tipus de societat, sobre com funcionen els missatges polítics en el món de la comunicació radial tan excepcional que vivim. Estem pagant els costos de la globalització.
Si cal defensar l’Estat del Benestar, hem d’aprendre a parlar de salut i ensenyament alhora?
Sí, i també de medi ambient, una altra assignatura pendent. Si no intervenim ara, ens podem trobar amb uns efectes tan greus com la pandèmia actual. A més, la qüestió del medi ambient pot ser irreversible. L’única forma d’abordar tot això seriosament és modificant notablement les formes de funcionament democràtic. Si no ho fem així, jo ho veig impossible.
No valen nyaps.
No. Si no s’aborden amb serietat els problemes greus que tenen les societats avançades del segle XXI, jo ho veig impossible.
Vostè té un gran bagatge, una llarga experiència. Està perplex amb aquesta pandèmia? Era inimaginable?
Sí. Ens els últims anys, no acabo de tenir sorpreses a nivell polític. Fa 20 anys, el moviment independentista català, era una novetat política impensable. I la pandèmia també ho és, que es produís un col·lapse tan total i veloç, en 3 mesos, a nivell global. És veritablement excepcional.
