Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • El COIB demana augmentar significativament el nombre d’infermeres a l’atenció primària

    La vocalia d’Infermeria Familiar i Comunitària del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) considera insuficient el Pla de suport a l’atenció primària que ha anunciat aquesta setmana al Parlament de Catalunya la consellera de Salut, Alba Vergés. Aquest Pla, dotat amb 4,5 milions d’euros, contempla augmentar el nombre de professionals, sobretot a les zones de la costa i als equips que atenen més persones que viuen en residències geriàtriques. En concret, contempla contractar 436 nous professionals, dels quals 198 són metges de família i només 21 són infermeres.

    La vocal d’Infermeria Familiar i Comunitària del COIB, Lorena Villa, creu que aquest augment és «insuficient i alarmant» i demana «revisar profundament el model d’atenció primària i dotar-lo dels recursos humans i materials adients».

    L’atenció primària de salut és el nivell assistencial més proper a les persones, les famílies i les comunitats. Per aquest motiu, és l’àmbit que està millor preparat per fer tasques de prevenció, de detecció i de seguiment dels problemes de salut de les persones i, per tant, és un servei essencial per abordar totes les fases de la pandèmia de la COVID-19. No obstant això, l’Administració no ha tingut prou en compte l’atenció primària en la gestió d’aquesta situació.

    La crisi actual ha posat en evidència davant la ciutadania les fortaleses de l’atenció primària i dels seus professionals, però també ha demostrat les debilitats i les mancances del sistema de salut, que fa molts anys que arrossega un baix reconeixement i una falta de visibilitat del primer nivell assistencial, un finançament insuficient, una baixa dotació d’infermeres i d’altres professionals, unes condicions laborals precàries i una manca de recursos estructurals i materials.

    Aquesta falta crònica de recursos ha comportat un nivell molt elevat d’esgotament físic i mental entre les infermeres que treballen a l’atenció primària, a causa de les condicions d’estrès i de sobrecàrrega a què s’han vist exposades.

    Per poder afrontar de manera satisfactòria el procés de desescalada en què ens trobem, és imprescindible que l’atenció primària de salut assoleixi el nivell de finançament que recomana la primera autoritat sanitària internacional i dotar els centres dels professionals i els recursos materials necessaris. L’Organització Mundial de la Salut recomana que el pressupost total de l’atenció primària representi almenys un 25 % del total que es dedica a salut, i a Catalunya amb prou feines suposa el 14%.

  • La Generalitat adjudica a Ferrovial un contracte de 17 milions per rastrejar els contactes de positius de coronavirus

    Ferroser Serveis Auxiliarias, una filial de la constructora Ferrovial, gestionarà el dispositiu telefònic de la Generalitat per rastrejar els contactes de les persones que hagin resultat positives per COVID-19. El departament de Salut ha decidit externalitzar el servei i adjudicar aquest contracte per un valor de 17,6 milions d’euros en total, una contractació que s’ha realitzat sense concurs i emparant-se en la normativa de l’estat d’alarma, que permet atorgar contractes a dit i per via urgent.

    La contractació, avançada per El Confidencial, ha estat realitzada oficialment pel Servei d’Emergències Mèdiques (SEM), segons la resolució a la qual ha tingut accés eldiario.es. Aquest servei s’emmarca en un nou programa contra la COVID-19, que el Departament ha posat en marxa a partir d’aquesta setmana, i que inclou un estudi epidemiològic basat a rastrejar tots els contactes personals que ha tingut una persona que acaba donant positiu en una prova de laboratori.

    D’aquesta manera, segons el mandat de Govern, qualsevol persona asimptomàtica que sigui considerat un «contacte estret» d’una altra persona que hagi donat positiu per COVID-19, haurà de ser informada de la seva situació. A partir de llavors, «s’iniciarà el seu seguiment de forma passiva, fent-li les recomanacions oportunes respecte a les precaucions d’higiene respiratòria i rentat de mans i símptomes d’alarma de la malaltia», explica la resolució, que defineix el servei que prestarà Ferrovial a vàries trucades a cada contacte durant catorze dies.

    La mateixa constructora és, a més, és l’empresa que gestiona el telèfon d’informació sanitària 061, que durant les últimes setmanes ha multiplicat el seu protagonisme com a punt d’entrada de les consultes, mentre els centres de salut no cobrien la demanda.

    El nou contracte subscrit per la Generalitat consta d’una part fixa, de 9 milions d’euros en total, i una altra variable, que es calcula en 8,6 milions. La resolució no necessita el període de vigència del contracte, però el programa en què es basa durarà dos anys, prorrogables a un tercer, segons té previst el Govern.

    Aquest divendres el PSC ha presentat al Parlament una sol·licitud d’informació sobre aquest acord, que encara no ha estat fet públic en les plataformes habituals de transparència i contractació pública. Els socialistes volen conèixer els detalls de l’adjudicació i com s’ha valorat la quantia del contracte, fins ara el més important dels que ha subscrit la Generalitat sota la normativa especial de l’estat d’alarma.

    Segons la memòria justificativa del contracte, la previsió és que en el pròxim any el brot de coronavirus es mantingui sota control amb uns 300 casos diaris fins al mes d’octubre, quan els positius poden multiplicar per cinc i, amb ells, el nombre de trucades i seguiments que el servei de rastreig hagi de realitzar. En total, el document tècnic preveu que cada positiu tingui de mitjana set possibles contactes i que, a cada un d’aquests contactes, se li hagi de cridar tres vegades durant els 14 dies de seguiment. A més, el pla també preveu estar preparats per a un gran rebrot de virus que seria la meitat de dur que el passat i que arribaria al voltant de la fi de l’any 2020.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Sánchez-Amat: «Desaprofitar el coneixement de l’AP sobre el pacient és d’una inequitat i ineficàcia brutal»

    Just fa un any, el passat 4 de juny de 2019 es va votar la constitució d’una nova Junta Directiva del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). Meritxell Sánchez-Amat va ser escollida com a presidenta. Durant aquest any l’Atenció Primària, com tot el sistema sanitari, social i econòmic, s’ha trobat amb la pandèmia de la COVID-19 capgirant les maneres de fer. Saturació, poc personal, moltes hores, pocs recursos,desigualtats territorials… eren elements que ja existien abans però que ara s’han vist agreujats.

    Parlem amb Sánchez-Amat sobre la situació de l’Atenció Primària mentre surt del pic de la pandèmia i després d’haver-se aprovat uns pressupostos autonòmics que, després de tres anys sense, no han posicionat a la salut com els seus professionals voldrien.

    On deixa l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya a l’Atenció Primària?

    Ens deixa on érem. Hem guanyat presència en el discurs però en la concreció seguim estant a la cua tan en la distribució de recursos com en l’atorgació de responsabilitat i de capacitat de decisió.

    Malgrat que es van omplir la boca que s’augmentava el pressupost destinat a la primària la veritat és que és anecdòtic. Venim de molt enrere, amb la crisi es va retallar més que en l’atenció hospitalària i amb la recuperació vam recuperar menys, si és que vam recuperar, que l’atenció hospitalària.

    Enmig d’aquests tres anys sense pressupostos es van celebrar les primeres parts del Fòrum de Diàleg Professional. Tot i incorporar un punt sencer destinat a l’Atenció Primària, això no s’ha reflectit en diners?

    Ni en diners de cara els pressupostos ni en la pràctica. No s’ha donat cos a la figura dels professionals referents de l’Atenció Primària com la guia per al pacient pel recorregut del sistema sanitari. Quan tu fas una derivació a una interconsulta d’un servei hospitalari, el pacient és com si el perdessis d’alguna manera. Ningú et consulta ni en general es té en compte. Serveixes per fer la funció de porta d’entrada, això sí que ens ho atorguen però amb portes falses perquè les urgències sovint són una porta falsa que només fan la funció de filtre. Tenim el coneixement sobre el pacient, del seu context, de la seva vida, de la seva manera d’emmalaltir… Tot això el sistema sanitari ho desaprofita totalment i això és una causa d’inequitat, ineficiència i ineficàcia brutal.

    Tenim el coneixement sobre el pacient, del seu context, de la seva vida, de la seva manera d’emmalaltir… però això el sistema sanitari ho desaprofita

    Què caldria més enllà de diners per caminar cap a una societat primarista?

    Els diners són importants perquè en Atenció Primària la nostra tecnologia són les persones. No necessitem grans instal·lacions ni maquinària però si necessitem persones per poder anar als domicilis, per poder fer el seguiment… Ara no tenim Atenció Primària perquè ja no compleix les funcions bàsiques per ser-ho: no té el material disponible que és el personal.

    D’altra banda, si la informació que aquest personal té no la fas servir, no l’estàs aprofitant ni estàs donant la importància d’aquest nivell d’atenció en el sistema.

    El sindicat Metges de Catalunya es queixava que no s’havien complert els acords de sortida de vaga. Com ho veieu això des del FoCAP?

    Jo crec que no hi havia voluntat real. Per començar, dels acords de sortida de vaga ja estàvem en desacord en moltes coses. Per exemple, la limitació del número de visites generava unes llistes d’espera i les empitjorava sense donar tampoc una bona oferta la població. A més, seguim igual a nivell de personal de pressupost.

    Des del FoCAP vam fer un dodecàleg de demandes en aquest sentit. Fa uns mesos vam fer un acte a la Capella de la Misericòrdia i no s’havia fet res. Hi ha coses que costen diners però hi ha altres que no… Si no es prenen decisions valentes el discurs és buit i ara, després de la situació amb la sortida de vaga la gent està esgotada i sense esma.

    Ara ha sorgit el moviment de Sanitàries en lluita. Si bé es mobilitza majoritàriament en hospitals, la Marea pensionista es troba davant d’un Centre d’Atenció Primària.

    La mobilització en AP és més difícil. Des del FoCAP convoquem com també ho fa Rebel·lió Primària cada dimecres a les 14h als CAP.

    I dic que costa perquè a vegades els moviments són també hospitalocèntrics i són un reflex del sistema que tenim. Moltes vegades la mobilització està molt centrada en l’atenció hospitalària: més llits, més tractaments, menys llistes d’espera en hospitals… I això passa perquè costa veure quins són els beneficis en l’Atenció Primària. No són espectaculars, ni salven vides al moment però són una cosa a més llarg termini.

    Al llarg de la pandèmia ha tingut molta importància l’Atenció Primària però us trobàveu amb barreres i centres tancats. Com està això ara?

    Encara no estan tots oberts i no donen la llista dels tancats. Al principi el Departament va dir si tens símptomes truca al 061 o al teu centre i després van tancar molts CAP. A Barcelona per exemple volien concentrar els Equips en alguns punts, en els centres que tenen radiologia i si no es va fer, va ser perquè van haver-hi queixes.

    A vegades creuen que l’Atenció Primària fa receptes i baixes i que, per tant, si només fan això, davant una crisi sanitària, les receptes i les baixes no son prioritàries. Doncs a tota aquesta gent els tanquem i els repartim pel territori a fer altres coses, diuen. Hem demostrat que tot el que ens han donat de més ho hem fet: les residencies, els hotels de salut, tota la gestió de permisos del personal, coses que en teoria haurien de fer les mútues laborals i ho hem fet nosaltres i sent els mateixos o menys per problemes de malaltia i de baixes laborals derivades de la pròpia pandèmia. Tot això ho hem fet malgrat i sense el reconeixement. Parlar del 061 mentre s’està deixant morir l’AP vol dir que no es valora i que s’està deixant morir a poc a poc.

    Com avancen les demandes perquè us enviïn PCR?

    No hem recollit on falta però aquest ha estat un altre desgavell. Els hospitals estan fent PCR sistemàticament a tots els pacients que han d’ingressar per cirurgia o a fer proves invasives com colonoscòpies i tenen els resultats en 12-24h. Els equips d’atenció primària van començar l’11 de maig amb el programa aquest que han anomenat Orfeu però que més aviat li haurien de dir Frankenstein perquè estan trigant una setmana en donar els resultats.

    Ara han desmantellat l’Orfeu i ja ho estem fent amb els laboratoris habituals. Però s’han dedicat a fer proves per pacients asimptomàtics que havien d’ingressar a l’hospital sense que quedi clara l’eficàcia ni la necessitat d’aquestes proves. En qualsevol cas hauríem d’haver primat les proves en pacients amb símptomes i no ha estat així. Falta una planificació.

    En resum: estem fent tota la feina, no ens donen recursos i a més a més no ens prioritzen a l’hora de fer coses que ens encarreguen i que són importants. Ser la ventafocs del sistema es desgastant.

    En la presencialitat acabes canviant el motiu de consulta i el què era un problema d’esquena acaba sent un problema laboral, de patiment o de violència de gènere

    Quins problemes heu trobat a l’hora d’organitzar-se? Què passa amb els usos del temps i el teletreball? Les consultes virtuals abans no es comptabilitzaven i ara això potser canvia.

    Aquí cal fer un parèntesi. No ens compten el temps per fer les coses. La feina és la que hi ha i el què hem de demanar és poder organitzar-nos nosaltres. Ens cal autonomia per poder organitzar-nos de la manera que creiem que és millor. No volem que ens donin 10 minuts per fer tres consultes telemàtiques. Hi ha la tendència que ens organitzin el temps quan això és impossible perquè ningú sap quina és la feina què fem excepte nosaltres. Quan allò important és el resultat de l’atenció de la salut de les persones… són coses que no es poden comptar.

    Sobre el teletreball… treballar des de casa no seria exactament fer feina telemàtica i amb això sí que hem fet un salt molt gran, ja que fins ara estava potser reservat a pacients d’un perfil més jove. També és cert que hi havia moltes reticències per part dels professionals en pensar que la gent el que vol és veure’ns i que hi ha coses que per telèfon no es poden fer o donar resultats i prefereixen fer-ho presencialment. Amb aquesta situació que ens ha forçat a fer-ho telemàticament, els pacients ho accepten millor i tu també saps que és millor pel pacient per reduir contagis. Això ha creat un estat d’opinió més favorable a acceptar i a fer aquest tipus de visita.

    Dit això, les visites telemàtiques tenen el paper que tenen. No substituiran les visites presencials i a més també hem vist que funcionen millor quan el pacient i el professional es coneixen perquè hi ha una confiança establerta i tot funciona.

    Un altre aspecte que demostra que la presencialitat és imprescindible és que moltes vegades els motius de consulta que porten la gent al centre no són la causa en si. Hi ha molt patiment emocional que potser es manifesta a través d’una lumbàlgia i en la visita a través de l’escolta, del coneixement que tu tens sobre el pacient, doncs acabes canviant el motiu de consulta i el què era un problema d’esquena acaba sent un problema laboral, de patiment o de violència de gènere.

    La presencialitat no la podem abandonar tampoc en els domicilis que són un valor de l’AP. Moltes vegades la saturació de les visites, que reaccionem a les demandes de la població reactivament… fa que ens oblidem del terreny del domicili també on infermeria fa un paper molt important. I aquesta és una manera de minimitzar el risc per les persones: anar tu no abans que vinguin.

    Heu hagut de fer canvis en els horaris i el treball durant aquest temps entenc.

    Hi ha hagut canvis temporals i aquí ha sigut molt important el lideratge dels equips. Les gerències quedaven molt amunt i no coneixien la realitat i a més la realitat dels territoris era molt diferent. Alguns equips tenien molta gent de baixa ja fos per clínica o per contacte i no podien afrontar la situació igual que en equips on només faltava un 10% de personal. Els equips amb directius que s’han preocupat de cuidar han viscut millor aquesta situació.

    El model de gestió de les residències s’ha demostrat com a fallit i no s’entendria que es tornés a donar la gestió al mateix model

    Aquesta càrrega podrà portar a baixes derivades per problemes de salut mental o mals derivats de l’augment en el volum de feina.

    La realitat d’això es tan variada en el territori… La gent ara ha donat la cara, hem canviat els horaris, la manera de treballar, hem assumit coses que no fèiem… Ho hem fet i ningú ha dubtat que és el que calia fer. Ara la situació s’està relaxant i hem de seguir fent molta feina però també replantejar-nos coses que fèiem que potser podem canviar i introduir-ne de noves. Més que res que seguirem fent el què fèiem però també hi haurà coses derivades de la COVID.

    Cal dir que l’Atenció Primària ha assumit les residències i ha posat ordre en un desgavell que no només estava causat per la COVID. Ara jo crec que no s’acceptarà que això es tregui dels Equips d’AP i es torni a donar a qui ho feia abans. A les residències hi ha molt professional molt compromès que malgrat les condicions en les quals treballen ho ha donat tot però el model de gestió s’ha demostrat com a fallit i no s’entendria que es tornés a donar la gestió al mateix model quan qui ha tret les castanyes del foc serien els equips d’atenció primària.

  • L’Hospital de Bellvitge: del pic a la desescalada, també emocional

    Disminuït el nombre de contagis entre la població, l’Hospital de Bellvitge, igual que la resta d’hospitals, ha començat a encarar ‘la nova normalitat’. A poc a poc, s’ha anat recuperant l’habitual rutina a l’hospital, que havia quedat completament capgirada amb l’inici de la pandèmia. Els equips integrats per professionals d’especialitats diverses per assistir als pacients de COVID-19 han tornat als seus corresponents llocs de treball habituals i els pacients de coronavirus han retornat exclusivament al servei de malalties infeccioses.

    Amb l’inici de la desescalada, la intenció ha sigut reorganitzar l’assistència cap a un sistema més eficient i segur. Progressivament, es va anar reprenent l’activitat quirúrgica, que havia quedat gairebé totalment interrompuda durant la pandèmia, només fent operacions d’urgència. «Hem anat recuperant a poc a poc l’activitat quirúrgica, primer fèiem unes tres operacions diàries i després vam anar augmentant el nombre fins que el dilluns 18 de maig ja tornaven a estar operatius tots els quiròfans», explica el subdirector mèdic de l’Hospital, Alvaro Arcocha. Això s’ha fet donant prioritat absoluta a les cirurgies oncològiques que no es podien demorar.

    També s’han anat reprogramant les consultes presencials, amb les mesures de seguretat adequades i ampliant l’horari també a la tarda per evitar aglomeracions. La majoria de consultes, però, per tal de minimitzar riscos, es fan de forma telemàtica. Sens dubte la no presencialitat és un dels grans canvis que ha instaurat la crisi sanitària. «Amb la pandèmia ens hem vist obligats a emprar la telemedicina, però aquesta ha arribat per quedar-se. Òbviament no perdrem la presencialitat, però sabrem escollir més i millor en quins casos val la pena que el pacient es desplaci a l’hospital i si és o no eficient que vingui. Es prendrà la decisió que beneficiï més al pacient», assenyala José Jerez, infermer de pràctica avançada de l’Hospital.

    Incertesa continuada

    La paràlisi de l’activitat habitual als hospitals durant les setmanes més crítiques ha tingut, òbviament, impactes en les llistes d’espera, tant pel que fa a les activitats quirúrgiques com a les proves diagnòstiques. «Hi ha altres processos que tindran un impacte indubtable en les llistes d’espera. Fent les millors estimacions possibles per a finals d’any, arribarem al mateix nivell que l’any passat. En alguns procediments potser arribem a les xifres d’intervencions de l’any passat, però en d’altres serà impossible», destaca Arcocha. «Confiem que el primer trimestre de 2021 puguem tornar a recuperar la normalitat d’abans de la pandèmia», afegeix.

    Això, però, encara és una incògnita, i dependrà també de si es produeix o no un rebrot del virus. Tanmateix, en cas que es produeixi, els professionals de l’Hospital no tenen dubtes en què estan molt més preparats per afrontar-ho que a l’inici de la pandèmia. «Vam haver d’aprendre sobre la marxa a tractar un virus que desconeixíem completament. Hem après a reorganitzar l’Hospital ràpidament, de manera que si ens trobéssim un altre cop en la situació, tindríem una resposta encara més ràpida i més clares les directrius sobre què s’ha de fer», explica la Dra. Carlota Gudiol, del servei de malalties infeccioses.

    Pel que fa a la possibilitat d’un rebrot, Gudiol el considera força probable. «Vull pensar que durant els mesos d’estiu tindrem una treva, però de la mateixa manera que hi ha un brot de grip cada hivern, el coronavirus no desapareixerà. Seguirà circulant i és possible que tinguem un rebrot», assenyala. Tot i això, destaca que la incertesa és enorme i, encara que ara es tingui un coneixement més gran de la malaltia, hi ha moltes incògnites per resoldre. «Encara no podem posar la mà al foc sobre algunes de les hipòtesis que tenim, per exemple, pel que fa a la capacitat immunològica del virus, que alguns estudis preliminars indiquen que és baixa, o l’afectació o no de la calor sobre aquest», indica.

    Per la seva banda, Jerez es mostra preocupat per l’actitud relaxada d’una part de la ciutadania. «Els números són números, i al final ja no ressonen tant. La gent es queda amb la idea que la corba ja ha anat baixant, però el cert és que encara no ens hem desfet completament del risc».

    L’Hospital de Bellvitge reobre tots els quiròfans i s’adapta a la nova realitat postCovid-19 / Hospital de Bellvitge

    El punt àlgid de la pandèmia

    «Ens ho vam trobar a sobre de sobte. D’un dia per l’altre ens vam trobar immersos en un nombre exponencial de casos greus de coronavirus». Així descriu Gudiol l’inici de la pandèmia. Els primers casos de coronavirus ingressaven al servei de malalties infeccioses, però quan el nombre de pacients va començar a sobrepassar la capacitat d’aquest servei, es van incorporar altres serveis en l’atenció d’aquests malalts. «En lloc de tenir serveis especialitzats, ens vam convertir en un Hospital transversal», explica. Els pacients crítics els va portar el servei de cures intensives i d’anestèsia; els semicrítics, fonamentalment pneumologia amb el suport de medicina interna i malalties infeccioses; i a la part d’hospitalització es van crear els ‘equips COVID’, amb un infectòleg, internista o pneumòleg al capdavant i amb personal sanitari d’altres especialitats, tant quirúrgiques com mèdiques, que es va haver de formar ràpidament per assistir als pacients de coronavirus. També es va haver d’augmentar la dotació de llits d’UCI a correcuita, fins a triplicar els que hi havia anteriorment.

    «Els protocols canviaven cada dia i la pressió assistencial era elevadíssima. Combinar aquesta pressió assistencial amb la formació d’urgència en funció del coneixement i evolució de la malaltia, provocava un estrès brutal», explica Jerez, cap d’Infermeria. A més, molts professionals van haver d’aprendre a utilitzar aparells tecnològics que no estaven acostumats a fer servir. «En els moments més durs, sabies quan entraves, però no quan sorties. Eren hores i hores de treball sense parar», assenyala Jerez.

    Havent viscut aquest punt àlgid de pressió assistencial, el que més valoren els professionals sanitaris ha sigut comptar amb el suport dels seus companys i companyes. «Una de les vivències més positives que m’emporto és que tot el personal sanitari hem anat a l’una. Hem unit forces, ens hem arremangat tots i hem tingut una capacitat de comunicació i de treball en equip impecable. Hem tret el millor de nosaltres», destaca Gudiol. En la mateixa línia, Arcocha assenyala que amb aquesta crisi «ens hem sentit desbordats tots, però el personal ha respost d’una manera excel·lent, amb disposició i esforç enormes, davant una situació tan imprevisible i dramàtica».

    La crisi ha suposat pels professionals sanitaris sortir de manera dràstica de la seva zona de confort. «Ens hem tret la capa de la nostra especialitat i hem apostat per l’ajuda multidisciplinària, treballant amb el servei que sigui. Hem sigut solidaris amb els companys i amb els pacients, donant el màxim de nosaltres perquè se sentissin el millor possible, en un moment en el qual no tenien els seus familiars per acompanyar-los. Ha suposat una humanització total», assenyala Jerez.

    La desescalada emocional

    Sens dubte, malgrat que els aprenentatges que ha dut la crisi són immensos, viure una situació tan dura i estressant també ha passat factura al personal sanitari en l’àmbit emocional. Segons explica Gudiol, la corba emocional és capritxosa. «Les primeres setmanes estàvem tan ficats en la situació i en l’assistència als pacients que vam fer un desplegament d’adrenalina molt gran, amb una capacitat de treball enorme», explica. «Aquesta adrenalina inicial ens feia imparables». Però amb la baixada de la pressió assistencial, diu, és quan es comença a prendre consciència de la situació viscuda. «Durant les setmanes de màxima activitat, he tingut la sensació de viure una vida paral·lela a la meva. Quan agafes distància i comences a digerir els processos, sentiments i experiències viscudes és quan fas la davallada emocional», diu.

    Per José Jerez, ara els professionals sanitaris estan fent la seva pròpia desescalada. «Els que hem passat per això, sabem que la cicatriu de tot el que hem viscut quedarà per sempre, i és una ferida que costarà de tancar», explica. «Hem viscut moments duríssims amb els pacients, hem vist caure companyes malaltes, hem tingut por a tornar a casa per no contagiar a les nostres famílies i, fins i tot, molts companys han anat a hotels per aquest motiu. I amb tot això, no hem pogut ni fer-nos una abraçada», diu. En aquest sentit, destaca que seria bo que la ciutadania fes un exercici de memòria i que d’aquí a uns mesos no oblidés que el personal sanitari ho va donar tot per pal·liar aquesta crisi i que cal prendre consciència que s’ha de cuidar la sanitat pública.

  • El sistema nacional de salut presenta un «índex baix» de transformació digital

    Els Serveis de Salut autonòmics presenten un «índex baix» de transformació digital. És la principal conclusió d’una anàlisi realitzada per la Federació Espanyola d’Empreses de Tecnologia Sanitària (Fenin) amb la col·laboració de la Fundació Cotec per a la innovació. El projecte va ser seleccionat en el marc de la II convocatòria del Programa d’Innovació Oberta (PIA) de Cotec, dins de la categoria de Sector Públic Innovador.

    L’anàlisi dels sistemes de salut dels 17 executius regionals es va realitzar abans de l’actual crisi sanitària, COVID-19, per la qual cosa la informació que aquí es reflecteix cal contextualitzar-la. No obstant això, a causa de la pandèmia s’ha potenciat la col·laboració públic-privada per a alleujar els sistemes de salut.

    El treball, que s’ha dut a terme amb la participació dels responsables d’IT dels Serveis de Salut de les 17 comunitats autònomes se centra en quatre àmbits: serveis digitals per a pacients i per a professionals, infraestructura IT de salut digital i sistemes analítics. L’objectiu d’aquest primer estudi és conèixer el grau d’implantació de la salut digital a Espanya, i així tenir un punt de vista de la realitat de cada comunitat autònoma i analitzar sistemàticament el conjunt d’indicadors identificats en l’anàlisi d’índex de maduresa digital.

    La secretària general de Fenin, Margarita Alfonsel, destaca que, si bé l’índex global obtingut és baix, en alguns serveis el nivell és alt, com és el cas de la gestió de cites, l’accés a la història clínica electrònica per part dels professionals o la prescripció electrònica. «Veiem necessari impulsar plans estratègics de digitalització, que comptin amb partides de finançament específiques, mesurar i avaluar de manera permanent amb l’objectiu de promoure mesures que permetin aconseguir els objectius estratègics», va assenyalar Alfonsel.

    El director general de Cotec, Jorge Barrero, va mostrar per la seva part preocupació per l’alta variabilitat en la maduresa i el grau d’adopció de serveis i tecnologies digitals detectat entre les diferents comunitats autònomes. «Tant els ciutadans com els professionals disposen de serveis digitals en salut diferents en funció d’on resideixen, ni la disponibilitat ni el grau de desenvolupament tecnològic són prou homogenis», va precisar Barrero. La III convocatòria del PIA de Cotec està dedicada precisament a projectes digitals que redueixin bretxes socials.

    Una de les conclusions més destacades de l’estudi és la necessitat de replantejar un model d’incorporació de noves tecnologies als processos assistencials. «Cal deixar de gestionar les TIC com una fi en si mateix i considerar que les eines digitals han d’estar al servei de ciutadans, professionals i gestors. L’experiència de l’usuari ha d’orientar-se a aconseguir humanitzar la tecnologia, permetent als professionals dedicar més temps i de major qualitat en l’atenció al pacient». Malgrat l’actual desenvolupament de les plataformes de col·laboració i l’adopció de xarxes socials, s’han de fer passos ferms en el desplegament d’aquesta mena d’eines en els Serveis de Salut que permeti una major i millor interacció no presencial entre professionals i pacients. A més, existeix una gran barrera en la transformació digital motivada pel gran nombre d’aplicacions específiques i departamentals, de caràcter monolític i estructurat en sitges d’informació.

    Encara que les dades han passat a ser el component fonamental per al desenvolupament de solucions de salut digital, aquests encara resideixen en un alt nombre de bases de dades i plataformes diferents no sempre ben integrades. «La incorporació de solucions analítiques a tots els nivells representa una de les assignatures pendents per als Serveis de Salut i, aprofitant l’enorme potencial de la intel·ligència artificial, millorar i desenvolupar tant sistemes descriptius com predictius i prescriptius. A més, és necessari aprofundir i treballar en la transformació d’un major nombre de serveis digitals, que permetin desenvolupar nous models de prestació de l’assistència sanitària, especialment orientada a la gestió de la cronicitat i l’envelliment actiu i saludable de la població».

  • L’activitat de donació i trasplantament d’òrgans i teixits comença a normalitzar-se a Catalunya

    La crisi sanitària provocada per la pandèmia de la COVID-19 ha afectat de manera significativa, com en altres àmbits de la salut, al sistema de trasplantaments. Desprès d’un inici d’any espectacular, l’activitat de donació i trasplantament d’òrgans i teixits va caure de manera abrupta a causa de la COVID-19, limitant-se a casos urgents, programes especials i pacients pediàtrics. Els darrers dies, però, l’activitat ha tornat a recuperar la tendència a l’alça, gràcies a l’obertura progressiva dels programes i a la reorganització dels serveis hospitalaris, com explica l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), amb motiu del Dia del Donant d’Òrgans i de Teixits, que se celebra el 3 de juny de cada any per agrair la generositat dels donants i dels seus familiars.

    Des de l’1 de gener fins el 31 de maig de 2020, els hospitals catalans han gestionat 97 donants cadàver vàlids, que representen un 41,9% menys que el mateix període de l’any passat (167). En la mateixa línia, els trasplantaments realitzats han estat 339, un 35,3% menys que el mateix període que l’any 2019 (524). “El conjunt de l’activitat de l’any 2020 fins avui no reflexa l’impacte de la COVID-19, ja que en els dos primers mesos de l’any, la donació i el trasplantament van tenir una activitat molt elevada. Hem passat d’activitats 40% superiors a quasi aturar l’activitat en pocs dies”, comenta Jaume Tort, director de l’OCATT. “De fet, si acotem el període d’estudi des del 13 de març fins al 31 de maig, a Catalunya s’han realitzat 48 trasplantaments, un 80,9% menys que en condicions normals”, especifica Tort.

    Existeixen diferències evidents abans i després del mes de març. Durant els mesos de gener i febrer de 2020 es van realitzar 267 trasplantaments d’òrgans, un 19,2% més que el mateix període de l’any anterior (224 al 2019). Posteriorment, tot i que la primera setmana de març l’activitat encara va ser important, les intervencions van caure. Els dos mesos d’afectació profunda de la COVID-19 (març i abril), l’activitat es va reduir a 36 trasplantaments d’òrgans, en comparació als 203 de l’any 2019, un descens del 82,3%. Durant el mes de maig, s’observa un augment progressiu de l’activitat en comparació als dos mesos anteriors amb 36 intervencions, però encara lluny de les xifres d’activitat habitual.

    La donació de cadàver ha anat en la mateixa línia, amb un augment del 17,6% durant els dos primers mesos de l’any respecte l’any anterior (80 donants al 2020 vs. 68 al 2019) i un descens del 83,3% els mesos de març i abril (11 donants al 2020 vs. 66 al 2019). Al maig s’han gestionat 6 donants.

    Per altra banda, la donació de viu, tot i veure’s afectada pel tancament de tots els programes durant la crisi de la COVID-19, es manté en unes xifres similars a l’any anterior (37 al 2020 vs. 40 al 2019), gràcies l’augment de l’activitat trasplantadora amb aquest tipus de donant durant l’inici de l’any. La segona quinzena de maig s’ha reprès aquesta activitat, després de l’aturada, amb les quatre primeres intervencions.

    “Agraïm als equips i als hospitals que, després d’aquestes setmanes difícils, hagin mostrat ràpidament la seva predisposició a la reobertura dels diferents programes; diu molt de la seva professionalitat, esforç i dedicació”, declara Tort. “I ara, més que mai, necessitem la confiança de la societat en el sistema de trasplantaments i, sobre tot, agraïm la generositat, la solidaritat i la humanitat dels donants i dels seus familiars, per regalar vida i esperança”, afegeix. Segons conclou Tort, les llistes d’espera no s’han vist molt afectades, tot i que encara 1.200 persones segueixin esperant un òrgan a Catalunya.

    El Valentín, un nen trasplantat de ronyó durant la pandèmia

    Durant el confinament, en Valentín, un nen de 6 anys, va rebre el seu segon trasplantament renal a l’Hospital Vall d’Hebron. Per a la Dra. Gemma Ariceta, cap del Servei de Nefrologia Pediàtrica de Vall d’Hebron, “en plena pandèmia, el trasplantament renal del Valentín va ser una fita que ens va omplir d’esperança i vida. Ens preocupava moltíssim la seguretat del pacient, i malgrat ser una decisió difícil, vam optar per mantenir obert el programa de trasplantament renal pediàtric i donar opció a rebre un òrgan a pacients pediàtrics, especialment a aquells que es trobaven en situacions clíniques difícils. A partir d’aquell dia els nens i familiars de la segona planta de l’Hospital Infantil de Vall d’Hebron sortien a les vuit al passadís a aplaudir als professionals d’infermeria i nefrologia desplaçats a les àrees COVID-19 de l’hospital, i també als equips més petits que garantim l’atenció 24 hores i 7 dies a la setmana. Va ser emocionant i ens va ajudar a sentir-nos equip i família”.

    «Vam rebre la trucada de l’equip un dia de mitjans de març a la nit per dir-nos que hi havia la possibilitat d’un ronyó molt compatible per en Valentín», detalla Sol, mare del petit i creadora de l’Associació ‘En tus Zapatos’, una entitat que treballa per millorar la qualitat de vida de tots els nens i famílies que pateixen malalties renals cròniques. «Malgrat el temor per la pandèmia i la magnitud de la intervenció, la tranquil·litat de saber que estàvem en mans del millor equip de professionals del món i que el nostre fill és un guerrer incansable, ens va fer sentir que res podria fallar», afegeix. «Aquest trasplantament va ser com un raig d’esperança enmig d’una realitat tan dramàtica: estem immensament agraïts al donant i als seus familiars per fer-ho possible», conclou. Dos mesos després de la intervenció, el petit evoluciona molt favorablement.

    Segons la Dra. Teresa Pont, coordinadora mèdica de trasplantaments de Vall d’Hebron, aquest centre ha mantingut el seu programa de trasplantament pediàtric i ha realitzat un total de 23 trasplantaments des del 13 de març, “tant a nens com a adults, en una situació tan adversa gràcies al compromís dels seus professionals, que han donat el millor de sí mateixos i han demostrat una gran resiliència”.

    ‘La donació en temps de Covid’

    Aquest és el títol de l’Acte del Dia del Donant_2020, un debat virtual sobre la importància de donar per salvar vides, i més en la situació actual. Al debat hi participaran la metgessa i coordinadora de trasplantaments de l’Hospital Josep Trueta, Nuria Masnou; la supervisora d’infermeria i també coordinadora de trasplantaments de l’Hospital Vall d’Hebron, Carme Vallès; el nefròleg i cap de l’equip de trasplantament renal de l’Hospital de Bellvitge, Oriol Bestard; Lucía, filla d’un donant, i Anna, donant viva de ronyó.

    L’objectiu és explicar la davallada de la donació a través dels protagonistes principals, conèixer de primera mà com han conviscut amb la pandèmia i remarcar la importància de la donació d’òrgans i teixits. A diferència d’anys anteriors, la situació provocada per la COVID-19 ha motivat que es faci aquest acte de manera virtual. Es podrà seguir per streaming (YouTube) i estarà obert a la participació on-line de periodistes i/o altres assistents virtuals.

  • Raquel Planas: «Cal que es reconegui la feina de les IIR que han estat a primera línia durant la crisi sanitària»

    Raquel Planas Simon és una infermera amb perfil atípic. Després d’estudiar periodisme, una experiència personal la va inclinar a estudiar infermeria. Va ser reconeguda amb la beca de la Fundació Corachan, com un dels millors expedients acadèmics de la promoció del Grau d’Infermeria del 2018. A punt de començar el seu segon any de residència, Planas també està cursant un màster en salut digital per a conjugar el seu interès en la comunicació i les noves tecnologies amb la infermeria. Un àmbit en el qual està convençuda que hi ha moltes oportunitats i possibilitats pel que fa a l’atenció a la cronicitat i l’envelliment.

    L’arribada de la pandèmia va aturar la teva formació de resident, com et vas haver d’ajustar a la nova situació?

    En el meu cas, les rotacions es van aturar el 13 de març. En aquell moment estava en un altre centre, així que vaig tornar al meu CAP de referència, el CAP Llefià, amb la meva tutora. Durant la pandèmia he estat aquí i, en aquest sentit, he estat afortunada perquè he estat sempre amb la meva tutora. Naturalment m’he adaptat al mateix ritme que el centre canviava les intervencions, ja que es van tancar les consultes i només es feia atenció presencial urgent.

    Però això no ha estat així per a la majoria dels IIR, no?

    No, i aquesta circumstància ha creat molt malestar i frustració entre els companys i companyes IIR. Naturalment, davant la necessitat, es van posar a primera fila a treballar com a qualsevol infermera generalista a l’atenció primària, als hospitals o als hotels medicalitzats però ho han fet sota un contracte de formació. Cal que se’ls reconegui econòmicament aquest esforç, és el mínim. Per aquest motiu, ja que sóc membre de la junta de l’AIFFIC, vam impulsar amb el COIB el posicionament reclamant que aquestes IIR cobressin igual que les infermeres generalistes, ja que han estat fent la mateixa feina.

    I què passa amb la formació que heu perdut?

    Doncs no ho sabem. Jo començo a finals de maig el segon any d’IIR amb la sensació que estic perdent la formació. No sabem com es recuperaran les rotacions pendents ni les classes. A això se li suma la incertesa general sobre el futur, sobre com pot afectar un rebrot a la formació que estem fent. Personalment, em convindria que s’allargués la formació per a recuperar-ho, ja que visc aquí, però entenc que hi ha molts companys pels quals treballar dos mesos més amb sou de formació i fora de casa pot ser un problema. No tinc clar quina ha de ser la solució però ens fa patir perquè costa molt accedir a les places d’IIR. Entenc que la situació és molt excepcional però cal resoldre-ho.

    Tot i no poder fer la formació de resident, quin aprenentatge n’has tret de la pandèmia?

    Doncs ens ha servit a tots per treballar idees de com podríem reorientar l’atenció primària, com podem reduir les càrregues assistencials, per exemple. El que sí que és cert és que m’ha reafirmat en la meva decisió d’especialitzar-me en infermeria familiar i comunitària perquè s’ha fet molta feina, tot i que potser no s’ha valorat prou. A l’inici, quan es va parlar de tancar els centres d’atenció primària ens va preocupar molt. Penso que s’ha fet una labor molt important i que cal valorar-la més. Hem estat molt al costat de les persones que atenem en el dia a dia a través del telèfon, fent visites a domicili o assumint cures pal·liatives.

    Com ho has viscut personalment aquesta crisi sanitària?

    Ha estat dur. Al principi sí que tens por al conèixer casos de persones de la meva edat i que estaven a l’UCI, però he tingut por, sobretot, per la meva família. Tinc la incertesa de quan podré tornar a veure els meus pares, que són població de risc. Per molt que anem passant de fase, segueixo sent una persona que està en contacte amb malalts de COVID-19. Amb relació a les persones que hem atès, ha estat difícil emocionalment especialment amb les persones que han estat ingressades o que han perdut a un familiar. Haig de dir, però, que he trobat molt suport en la meva tutora per a gestionar tota mena de situacions i que el treball en equip al centre ha estat molt important. Ens ha unit molt i hem compartit les vivències, les pors i el que estàvem experimentant.

    Què cal fer per a incentivar la infermeria familiar i comunitària?

    Queda molta feina a fer per aconseguir impulsar la infermeria a l’atenció primària. Per a mi hi ha dos aspectes bàsics, que es creï la categoria professional i que siguem moltes especialistes. Perquè això passi s’ha de desencallar l’accés al títol especialista a través de la via excepcional. La prova de la competència de l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària porta anys encallada. I cal, d’altra banda, augmentar les places per a fer l’especialitat via IIR, que ara està en 60. Ara mateix, costa molt agafar impuls. Som molt pocs els especialistes reconeguts, no existeix la categoria i, per tant, no hi ha reconeixement ni professional ni econòmic. Ja és hora de donar valor al paper de prevenció i promoció de la salut que fa l’atenció primària i comunitària.

  • Natalia Garcia: «Les residències érem les grans oblidades a l’inici de la pandèmia»

    La crisi sanitària del coronavirus ha posat les residències de gent gran al focus de l’atenció mediàtica. «A causa d’una desgràcia se’ns ha escoltat més», resumeix Natalia Garcia, fisioterapeuta a una residència de la ciutat de Saragossa [el nom de la qual no fem públic a petició de la facultativa].

    En efecte, dues de cada tres persones mortes per coronavirus a Espanya ho han fet en centres per a gent gran i són moltes les veus que demanen un canvi en el model de gestió d’aquests equipaments sanitaris. Per aquesta raó, organitzacions sanitàries i Metges Sense Fronteres han demanat al Ministeri de Sanitat i a les CCAA més recursos per l’Atenció Primària i en les residències.

    Conversem amb Garcia per apropar-nos a la situació d’un de tants geriàtrics on el nou coronavirus ha trastocat les rutines i l’estat anímic d’usuàries i treballadores.

    Ets fisioterapeuta, però quines funcions fas actualment a la residència?

    Des que va començar la pandèmia no estic fent de fisioterapeuta. Vaig deixar la meva tasca perquè la residència va arribar a una situació crítica i vaig fer el que podia: ajudar les infermeres, les doctores, les auxiliars… fer el que sigui.

    Ara comencem a fer una mica de fisioteràpia, però no en la rutina normal, perquè el gimnàs està tancat. Com que la situació s’ha calmat, he començat a fer les videotrucades amb els familiars i passejos en grups reduïts pel jardí del centre.

    Com va ser l’adaptació a tasques diferents de les teves?

    Al principi fatal perquè ens va venir tot en sec. En una setmana la residència es va enfonsar. Jo anava a treballar amb la idea de «vaig i faig el que puc per ajudar». Si havia de donar medicació, la donava; si havia de donar esmorzars i dinars, els donava…

    Em va costar d’adaptar-me no per fer una feina que no era la meva, sinó perquè havia de fer-ho perquè estàvem en una situació crítica. Faltava gent perquè moltes auxiliars estaven de baixa i havíem de fer el que podíem.

    Abans de fer l’entrevista has passat per l»operació desinfecció’. En què consisteix?

    Arribo a casa i el primer que faig és treure’m les sabates. La meva parella m’obre la porta, entro sense tocar res i vaig a la dutxa directament. Recullo la roba, la poso a la rentadora a temperatures altes i amb desinfectant vaig netejant tot el que he tocat. També les ulleres, les gomes del cabell… I això cada dia.

    Què ha estat el més dur de la situació d’emergència?

    La sensació de no poder fer res. A les residències tenim pacients que tractem cada dia, hi tens una relació, els agafes una confiança… I no podíem fer res. Els portaves als hospitals i els hospitals els tornaven. S’havien de morir a les residències. I no podies fer res. Veure com perdies tots els usuaris amb què has tingut relacions és molt dur.

    Com has gestionat el desgast mental d’aquesta situació tan anòmala?

    M’ha afectat i crec que m’afectarà. Jo visc amb la meva parella. La meva família és lluny. No la veig des del febrer i no sé quan la veuré. És un vincle que tinc i que em falta. Vaig tenir molts pensaments negatius, de no voler anar a treballar… Però després pensava que hi havia d’anar sí o sí.

    M’afectarà en un futur? Sí. Quan vegi que tot torna a la normalitat però la meitat dels meus pacients ja no hi siguin.

    Com suporten la situació els residents que estan bé cognitivament?

    Ens diuen que ni a la guerra passava això. «A la guerra ens podíem tocar, ens podíem abraçar, estàvem amb família. Ara estem sols», ens expliquen. Molts d’ells van viure la Guerra Civil i la van superar i els és dur veure que van néixer i créixer amb una i que poden morir per una altra. Que et diguin això i que els falta contacte amb la gent que estimen i no poder fer-hi res és molt dur.

    Heu fet videotrucades per mantenir el contacte amb les famílies.

    Sí, i sobretot al principi eren moments molt emotius. Fins i tot les treballadores ploràvem. És una situació molt dura per totes les parts: família, residents i la nostra. Vam pensar que havíem de fer videotrucades perquè si no morien pel virus, ho farien per pena.

    Ells ho agraeixen molt. No tenen cap contacte físic. Ens demanaven i ens demanen petons i abraçades, però els hem de dir que no podem.

    Com valores la visibilitat de les residències de gent gran durant aquesta pandèmia?

    Les residències hem estat les grans oblidades. Aquest virus afecta molt la gent gran i només es parlava d’hospitals. Jo estava treballant a una residència i no ho entenia: veies la tele i només se sentia parlar d’hospitals, de les UCIs… Jo pensava: «I les residències? És població de risc». Ningú en parlava fins que va haver-hi molts brots.
    Creus que després d’aquesta situació hi haurà més atenció i cura sobre la gestió d’aquests centres?
    Jo crec que sí. Mai havia sentit a parlar de les residències tret de casos de denúncies. Ara que som al focus estem sent més escoltades. És la part positiva. La cara dolenta és que fins ara érem les grans oblidades. A causa d’una desgràcia se’ns ha escoltat més.

    Enmig de tanta negativitat, què destacaries com a positiu?

    Hem fet pinya i equip. La relació amb les companyes abans era només laboral, ara hem vist que hem superat això i podem superar el que calgui.

    N’extreus aprenentatges personals i professionals?

    Jo he estudiat per fer de fisioterapeuta i durant aquests dies no he fet res d’això. Però em sento orgullosa de ser sanitària i d’haver sabut tirar endavant. No m’he vingut avall.

    Creus que la gent més allunyada del món sanitari ha entès la gravetat de la situació?

    Crec que no gaire. Ho veia amb la gent que se saltava el confinament o que a la fase 0 sortien en grup al carrer. Mentre anava a treballar veia un munt de gent sense protecció, fent-se abraçades i petons… Em produïa i em produeix una sensació de rebuig. Encara ara quan veig gent a les terrasses sense respectar les normes.
    Els que treballem al món sanitari estem vivint en una realitat paral·lela. Entenc que la resta de la gent no i té la necessitat de sortir i viure perquè no han vist de tan a prop, però a mi em costa de normalitzar-ho.

    Quan està prevista la normalitat al vostre centre de gent gran?

    Els usuaris segueixen tots aïllats a les seves habitacions perquè encara tenim dues plantes d’infectats. La normalitat no existirà fins que no hi hagi cap positiu i els avis puguin tornar a les zones comunes. Només la idea de pensar-ho em produeix por i rebuig.

  • La Fundació Galatea ja ha atès psicològicament a 500 professionals de la salut

    El servei de telesuport psicològic que la Fundació Galatea ofereix als professionals de l’àmbit de la salut des de l’inici de l’emergència sanitària originada per la pandèmia de COVID-19 ha atès, en aquests dos mesos, 466 usuaris i ha efectuat 1.448 intervencions (3 intervencions de mitjana per cada usuari). Els professionals de tot l’Estat poden accedir a aquest servei a través del telèfon 900 670 777 tots els dies de la semana, en horari de 9 a 22 hores. Una xarxa de 48 psicòlegs s’encarrega d’atendre les consultes.

    L’objectiu és donar resposta a preocupacions i pors dels professionals, que es manifesten sovint amb ansietat, estrès, angoixa i, fins i tot, depressió. Mitjançant aquest servei telemàtic d’àmplia disponibilitat, es pretén proporcionar l’acompanyament que aquests professionals necessiten en uns moments tan complexos. El servei s’ofereix per videoconferencia, amb sessions d’entre 20 i 30 minuts, tenint en compte que es tracta d’intervencions psicològiques gens convencionals, donades les circumstàncies excepcionals.

    El servei de telesuport psicològic estarà a disposició dels professionals almenys fins a finals de setembre i compta amb el finançament i l’impuls de la Fundació Bancària La Caixa i amb la col·laboració del Ministeri de Sanitat i dels Consells Generals de Col·legis de Metges, d’Infermeria i de Psicòlegs, així com amb el suport d’Almirall i de la King Baudouin Foundation.

    Metges i personal d’infermeria són els professionals que més estan utilitzant el servei i suposen el 34,3% i el 33,3%, respectivament, dels usuaris. El personal auxiliar d’infermeria representa el 12,3% de les consultes; els psicòlegs, el 3,3%; els educadors socials, el 3%; les treballadores socials, el 2,5%, els farmacèutics, l’1% i els odontòlegs, un altre 1% (la resta correspon a d’altres professionals del sector). Les dones en són les principals usuàries i suposen el 85% del total. D’altra banda, la mitjana d’edat del personal que demana ajuda és de 43,5 anys. La franja que acumula més consultes és la de 41 a 50 anys (39%), seguida de la de 31 a 40 anys (22%) i la de menys de 20 (20%).

    Des de l’inici de l’emergència sanitària, els professionals de la salut estan fent front a una situació excepcional, que genera una tensió emocional que sobrepassa, de molt, l’habitual. Entre alguns dels factors que han generat o encara generen més estrès en els professionals han indicat que no estan preparats per a la realitat amb què es troben; que en un període molt curt, han canviat els seus paràmetres de referència; que els recursos materials i professionals, així com les possibilitats terapèutiques són limitats o que la presa de decisions complexes és més freqüent.

    A més, el risc de contagi, d’aïllament o quarantena (propi i de persones properes); la manca de material de protecció per evitar el contagi; els canvis de rol, d’equips, de lloc de treball; la gran incertesa sobre l’evolució de la situació i les seves conseqüències en tots els àmbits de la societat; la intensa tensió emocional, acompanyada de sentiments d’impotència i malestar; o la gestió complexa de la mort dels pacients.

    Intervencions amb equips

    A banda del servei de telesuport individual adreçat als professionals, la Fundació Galatea també ha posat a disposició dels equips assistencials un programa d’intervencions dissenyades per a grups, en el qual ja han participat 170 professionals de diversos centres. Amb la pandèmia, molts equips assistencials s’han trencat, s’han hagut de redistribuir professionals en funció de les necessitats, hi ha hagut canvis de funcions, canvis d’espais de treball, noves incorporacions, etc. És per això que la iniciativa de la Fundació Galatea parteix del plantejament que la repercussió de l’emergència i de la crisi actuals no afecta tan sols de manera individual els professionals, sinó que hi ha també una afectació col·lectiva, enmig d’un escenari d’incertesa, que fa necessari un treball grupal de recomposició.

  • «La vacuna és més estratègica que la bomba atòmica. Qui la tingui manarà al món»

    Periodista i activista humanitari, Rafael Vilasanjuan és, ara el director d’Anàlisi i Desenvolupament Global de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), una entitat creada amb l’objectiu de fer front als reptes de la salut al món actual i constituïda per institucions acadèmiques i governamentals, amb el suport de la Fundació La Caixa. Va arribar a ISGlobal el 2011 després d’estar vinculat a Metges sense Fronteres dotze anys i cinc més al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Creu que la supèrbia dels països rics els ha passat factura en la crisi de la Covid-19.

    Estem davant de la crònica d’una pandèmia anunciada? Alguns analistes i organismes públics havien avisat del perill d’una crisi causada per un nou virus

    Bill Gates tenia una certa sospita. Després de l’emergència de l’Ebola va fer una conferència, el 2014, on deia que els virus podien ser una gran amenaça i que calia treballar tenint-ho present. El setembre del 2019 es va publicar un informe titulat ‘Un món en perill’, dirigit per l’exdirectora general de l’Organització Mundial de la Salut, Gro Harlem Brundtland, on s’afirmava que la probabilitat que el 2020 hi hagués un virus que s’expandís per tot el món era gran i que aquest virus, que seria respiratori, podia provocar una caiguda de l’economia mundial del 5%. No estem parlant d’una pitonissa sinó de l’exdirectora de l’OMS. Aquesta crisi s’ha anat coent a poc a poc i aquests tipus de crisi tenen manifestacions abruptes i així ha estat.

    No és l’única crisi que s’està coent així. Hi ha la crisi climàtica, que tots sabem que algun dia esclatarà i la qüestió és si estem prenent les mesures que calen per aturar-la i si, de fet, no hi ha una relació entre l’una i l’altra i si hi ha una relació entre l’home i la natura com a causa que fa que aquestes crisis esclatin. Pensàvem que havíem creat una frontera entre països rics i pobres per les malalties infeccioses. A finals dels anys setanta es va erradicar la verola i es va pensar que podríem erradicar totes les malalties infeccioses. De fet, el que van fer va ser una altra cosa. Es va crear una barrera econòmica: països rics sense malalties infeccioses i països pobres on es concentraven i mataven molta gent. Això es va trencar amb la Sida. És un virus que va arribar i va infectar gent aquí i allí. Després va venir el primer SARS, després la grip aviar, després el MERS, a l’Orient Mitjà, i ara finalment ha vingut el SARS-CoV-2. Teníem símptomes i han esclatat en forma de pandèmia.

    Si s’havia avisat, perquè hi ha la sensació que va agafar a tots els governs del món per sorpresa?

    La barrera il·lusòria que vam crear pensant que podríem eliminar totes les malalties infeccioses, com a mínim allà on hi havia bons sistemes de salut, ens ha portat cap a una certa supèrbia. Hi ha molta gent que dubta de les xifres que ha aportat la Xina. És evident que en un règim autoritari és més difícil saber si s’ha manipulat la informació i confiar que sigui la que correspon. En tot cas, va passar a la Xina i es va dir que hi havia una alarma. Itàlia pot estar una mica excusada perquè va ser el primer lloc on va aterrar de forma massiva i era normal pensar que allí no passaria, amb uns sistemes de salut que funcionaven.

    Primer es va dir que era com una grip més

    Es va començar a dir que era com una grip. I potser és com una grip però amb la diferència que contra la grip tenim una vacuna però contra la Covid-19, no. Quan tinguem una vacuna potser tindrà els efectes d’una grip. Mentre no en tinguem una és un virus completament desconegut i ens hem trobat amb la supèrbia de països que pensem que a nosaltres no ens passaria perquè tenim un sistema de salut que funciona a la perfecció, amb una sanitat invencible i una recerca que ho pot tot. Però aquest virus s’ho ha saltat perquè ha tingut una capacitat d’expansió elevadíssima, que ha anat de la mà del transport de la globalització. Viatja en avió; immediatament. Quasi no ens ha deixat l’oportunitat de repensar-ho. Hi havia ja models matemàtics després de l’esclat a Itàlia que deien que podia arribar a Espanya, França o la Gran Bretanya. Però fins que no t’arriba, els models matemàtics no canvien les conductes de la gent. Ara diuen que el govern va reaccionar tard. Amb el que sabíem en aquell moment, cap de nosaltres s’hagués confinat o hagués entès el confinament a no ser que fos a través d’un govern autoritari. Havíem de veure les conseqüències perquè no pensàvem que tingués l’efecte que està tenint.

    Hi ha països que estaven més preparats que d’altres per fer front a la pandèmia?

    Sí. Hi ha països que estaven molt millor preparats. Per exemple, Corea del Sud. Per una raó bastant senzilla. Va patir les pitjors conseqüències de la SARS-1. El 2003 va tenir una crisi de tot: econòmica, de salut pública, de la infecció. El que van fer va ser canviar tota la seva ideologia. Van començar a canviar la seva economia, fent-la més innovadora, més d’acord amb la ciència. Això va fer que sorgissin no només qüestions de salut sinó que comencessin a despuntar fàbriques tecnològiques. A més, la població estava conscienciada. Tenia mascaretes a casa. Les havia anat comprant des del 2003. Nosaltres tenim mercromina a casa, però ningú no tenia mascaretes. Mai havíem pensat que això arribaria aquí. A Corea del Sud havien passat la SARS-1 i, per tant, en l’àmbit governamental sabien que havien de tenir tests disponibles per si arribava un altre cop una infecció d’aquestes característiques. I, per un altre costat, tenien desenvolupades també tecnològicament unes aplicacions per traçar la gent de manera immediata i havien desenvolupat protocols.

    Aquí no teníem aquesta experiència

    Aquí no havíem patit el que havien patit allà. Així i tot, hi ha països més preparats. No sabem quina càrrega viral han tingut a països com Alemanya i si la força del virus ha estat molt menor o han actuat millor. Probablement hi ha una part de les dues raons. Aquí hem hagut d’actuar bàsicament sobre el sistema de salut. El que s’intentava és que no es col·lapsessin les unitats de vigilància intensiva. Hi ha diferències substancials. A Espanya, la inversió en sanitat és de 2.800 euros per persona i any. A Alemanya és de 6.000. Més del doble. I això vol dir que els seus hospitals estan més ben preparats per una emergència. Tenim un magnífic sistema de salut i d’atenció sanitària però amb pocs recursos comparats amb la mitjana de l’OCDE o amb països com Alemanya o França. Això fa que la crisi ens hagi agafat en condicions pitjors per afrontar-la. Així i tot, el sistema de salut ha fet tot el que estava al seu abast i més i ha evitat una tragèdia més gran. Per això s’ha fet el confinament. El confinament és una vacuna. És a dir: com que no hi ha res que t’immunitzi, queda’t a casa que serà la manera de no contagiar-te. El que hem tingut és una resposta feta sense manual d’estil. Ningú no tenia manual d’estil. Ni aquí ni a pràcticament cap país d’Occident.

    Com valora la resposta de la Unió Europea a la pandèmia?

    Ha estat doble. Per un costat, ha demostrat que encara té molta feina a fer en el sentit de comunitat i no de superestats, en el sentit de suma d’interessos. Aquí està el gran repte d’Europa en el futur. En canvi, com a mínim, al final ha deixat un horitzó de suport, de no deixar els països absolutament sols. Això és bo. El que ha sigut un fracàs és que no té un sistema de seguretat europeu que pugui funcionar conjuntament, que hauria estat la demostració que val la pena perquè som capaços de prendre mesures a nivell col·lectiu. Crec que tendirem cap aquí. És molt difícil perquè, ara per ara, les diferències entre els sistemes de salut d’Alemanya i Hongria són abismals, tot i que són països que estan un al costat de l’altre, però crec que Europa s’haurà adonat que la salut no és una qüestió de solidaritat sinó de seguretat. Perquè el dia que Hongria no pugui respondre a una epidèmia, tampoc podrà respondre Alemanya, que està al costat. Aquest serà el camí d’Europa i la Unió Europea: buscar aquelles àrees de benefici comú per homogeneïtzar respostes.

    Fins ara enteníem la sanitat bàsicament com un sistema de benestar als nostres països i com un sistema de solidaritat i cooperació amb els països pobres. Aquí teníem un sistema de salut en condicions i el que sobrava ho donàvem a cooperació pels països que no el tenien. Ara s’ha demostrat que aquest és un tema de seguretat.

    Que afecta pràcticament a tot el món

    No acabarem la pandèmia en un país. L’hem d’acabar en tots. Ara per ara, a nivell mundial la vacuna és més estratègica que la bomba atòmica. Qui tingui la vacuna manarà al món. Hem de fer tot el contrari que amb l’arma atòmica. No l’han de tenir només uns pocs països. L’ha de tenir tothom perquè si no la seguretat també estarà en perill.

    Alguns països aposten per la immunització aconseguida perquè gran part de la població es contagiï. És una decisió encertada? Més contagis poden facilitar la immunització però també significa més patiment i més morts

    No sé si és una decisió encertada. Gran Bretanya, que era el país que ho podia haver aplicat amb menys demagògia, va tirar enrere quan va veure les conseqüències que tenia. Boris Johnson va fer-ho quan li van dir que podia causar cent mil morts. No ho estem veient a gran escala. Tret de Nova York. Tots els països estan entorn del 5%, una mica amunt una mica avall, a part dels Estats Units. Suècia ha apostat per una via de no confinament total però el que passa és que allí la gent té una cultura completament diferent per la qual ells mateixos ja es confinen i només fan en comú les coses imprescindibles. Aquí estarà la diferència entre la primera i la segona onada de la infecció. La gent ja sap quin és el risc i què pot passar. Sortirà però amb més precaució. Aquesta responsabilitat que incorporen algunes cultures com la sueca ha permès que passessin a un sistema de més obertura.

    El cas dels Estats Units és molt curiós perquè els científics no van aconsellar que es contagiés el màxim de gent possible però, en canvi, el president Trump considera que la diferència entre 80.000 i 150.000 morts és intranscendent comparada amb una indústria que ha de funcionar i econòmicament ha de tirar endavant. Aquí hi ha una batalla entre els científics i un polític que pren les seves decisions. A més, els estats estan en mans dels governadors, no del president, i cada estat fa el que pot. Els Estats Units és el país que, ara per ara, té més contagiats del món i s’ha de fer una lectura molt cauta del que ha passat.

    Les xifres de contagiats i morts als països del Tercer Món són relativament baixes. Quina explicació hi dóna?

    Científicament no en sé la resposta. Com a persona que ha treballat a països en conflicte i amb renda baixa diria algunes causes per les quals podem estar davant de xifres molt baixes. La primera i més fonamental és que no es fan tests. Hi ha molt poc tests i els que es fan, es fan ja a un nivell hospitalari molt avançat i el nombre de casos reportats no són significatius del que pot estar passant. La segona és que, aproximadament, el 60% de la població africana té menys de vint anys. A Europa, el 50% de la gent té més de 50 anys. I estem davant una malaltia que afecta més, en les seves conseqüències greus, a la gent gran. Per tres quartes parts de la població africana no seria la principal causa de mortalitat. Com no hi ha tests i no hi ha morts, la cosa queda com atenuada, tot i que això no vol dir que el virus no estigui circulant.

    Allí moren per malalties que aquí es solen curar

    La mortalitat per pneumònia a l’Àfrica en menors de cinc anys és de 800.000 nens l’any. És més del doble dels números de mortalitat actuals de la Covid-19 a tot el món. Les morts per malària a l’Àfrica de menors de cinc anys són 400.000. Els nens que moren per còlera o diarrees arriben a 600.000. És molt difícil que el principal problema de salut pública dels països africans sigui la Covid. La Covid pot agreujar tota la resta. Confinar la població africana és molt difícil perquè als slums ja estan confinats, però tots junts, sense parets ni sostres ni finestres. A banda d’això, el protocol de la Covid i el de la malària són contraris. El de la malària diu que vagis al centre de salut quan tinguis febre. Si tens la Covid, et diuen que encara que tinguis febre no vagis al centre de salut fins que no tinguis problemes de respiració. Això farà que s’agreugi la mortalitat per d’altres malalties.

    Sentim a dir que aquest virus ha vingut per quedar-se, com ho va fer el de la Sida. El VIH va causar milions de morts i encara mor gent d’aquesta malaltia. Estem davant un escenari semblant?

    Són escenaris completament diferents. La Sida és un virus que afecta minoritàriament a Occident i només té dues possibilitats de transmissió: el sexe i la sang. Aquest nou virus passa per l’aire i pot afectar molta més gent. A més, és més estacional. El virus de la Sida un cop contagiat no genera immunitat pròpia. És un virus força més complicat. De la Covid-19 hi ha molta gent que se n’ha sortit i ja no la té. Té la traça dels anticossos però ja no té el virus. Són completament diferents en la manera d’actuar, contagiar i desenvolupar la malaltia. Potser sí que ha vingut per quedar-se. Parlem fàcilment de la idea de la vacuna. Per la Sida encara no hi ha vacuna. Ni tan sols n’hi ha en fase 1. La Covid-19 la causa un virus més semblant al de la grip o al coronavirus 1, que és de la mateixa família. Desapareixen i tornen a aparèixer estacionalment. El de la grip té una capacitat de mutació molt gran i cada any en ve un de diferent. El de la Covid-19 encara no ho sabem.

    No podem confiar en tenir aviat una vacuna contra la Covid-19?

    Estem en una competició de Fórmula 1. La ciència havia anat tan de pressa per una malaltia infecciosa mai i mai hi havia hagut tanta gent dedicada a investigar-la. Que hi hagi més de cent pilots de vacunes vol dir que hi ha un potencial i una cursa gran engegada. Abans per malalties infeccioses anàvem per carreteres secundàries; ara estem en un circuit de Fórmula 1. Ara bé, s’estan venent conceptes diferents. Ens diuen que tindrem una vacuna l’hivern de l’any que ve. Potser tindrem una vacuna aleshores però tenir ‘la’ vacuna és una altra història. En un any no es desenvolupa ni la més eficaç, ni la més eficient, ni la més segura. Per tenir una vacuna segura has de passar les fases 1, 2 i 3. Les vacunes més avançades, que són les que s’estan desenvolupant genèticament, estan en fase 1, que és la de seguretat. La fase 2 és d’eficàcia i la fase 3 és que sigui multicentre, a molts llocs. Potser ens saltarem una fase, unificant la 2 i la 3, però has de posar una vacuna, comprovar que és eficaç, veure quins efectes secundaris té i com reacciona el cos humà.

    Això requereix molt temps?

    Això requereix temps i si no donem aquest temps tindrem menys seguretat. No sabrem molt bé fins a quin punt serà segura. I és molt probable que no sigui molt eficaç i que la primera que es trobi no sigui universal, sinó que sigui per un determinat grup de població. Conviurem amb aquest virus, que vindrà en onades, amb èpoques de més baixa intensitat i èpoques de més alta intensitat. D’aquí a poder tenir una vacuna trigarem temps. Si la ciència funcionés a la perfecció, si tot anés de 10, si el gener tinguéssim ‘la’ vacuna universal, la qüestió seria quant de temps trigarien a posar-la al meu braç. I aquí comença un procés llarg. Produir una vacuna no és produir lleixiu o llet. Produir una vacuna és una qüestió de bioseguretat i amb l’actual capacitat de producció mundial, si la vacuna fos universal es trigaria més d’un any per poder produir-ne per tothom. Si calculem que el 60% de la població ha d’estar protegida, immunitzada, perquè el virus no es multipliqui, estem parlant de 4.000 milions de persones. Si hi ha la sort que aquesta vacuna és tan efectiva que te la posen una vegada i no te l’han de posar mai més, són 4.000 milions de vacunes. La indústria de producció de vacunes no les pot produir en menys d’un any. I això si la vacuna és d’un sol shot. Si són dos o tres, són milions de tones de vacunes, que no són fàcils de fer.

    Podem confiar que tindrem medicaments eficaços abans?

    Això sí. Hi haurà tractaments parcials. Uns seran pel cor; uns altres, pels intestins; uns altres, pel que sigui. És molt més fàcil trobar un medicament que una vacuna. Són completament diferents. La vacuna la dones a una persona sana. El medicament el dones a una persona malalta; pots arriscar més. En una vacuna no pots arriscar i posar una persona pitjor del que estava, si estava bé. Començarem a veure tractaments, medicaments parcials que aniran fent que s’atenuï la situació a les UCIs. Caldrà tenir molta cura de la gent que està en situació de més risc i hi haurà condicions d’atenció sanitària més normal amb la gent que no està en aquesta situació.

    Com serà el món que sorgirà arran d’aquesta pandèmia? Serà un món de mascaretes, guants, distàncies físiques, sense abraçades, desinfeccions permanents, amb competicions esportives i concerts sense públic…?

    No, crec que no. Però sí que hi haurà d’haver canvis profunds. Hi ha quatre o cinc coses a nivell del Planeta sobre les que hem d’actuar col·lectivament: les malalties, les infeccioses sobretot, el clima, l’oxigen, l’aigua… Amb les institucions que tenim actualment a nivell multilateral no podem fer front a aquests reptes de forma col·lectiva. No estic parlant d’un govern mundial però si d’una nova governança mundial amb àrees, amb el compromís i l’esforç per intentar crear nous mecanismes més impositius davant de segons quines crisis. D’altra banda, hem acceptat ja que una part important de les relacions de feina passaran a ser telemàtiques. Hem digitalitzat de manera urgent una forma de treballar que s’intuïa però que no s’aplicava. La feina funcionarà més com a espais de trobada, que fan falta perquè no és el mateix tenir una reunió amb vint persones on no veus el llenguatge corporal a través de la telemàtica però, en canvi, gran part de la feina del dia es podrà fer de forma telemàtica o digital. No sé si és bo o dolent. Quan va aparèixer el mòbil tothom deia que era magnífic perquè es podria treballar sense haver d’estar físicament a l’oficina. El resultat va ser que vam acabar treballant més. No sé si telemàticament acabarem treballant més. Hi haurà digitalització per aquelles coses que no necessàriament exigeixen un contacte físic però valorarem més el contacte físic quan el tinguem i el buscarem en les qüestions que l’hem buscat tota la vida: les relacions d’amistat, de família, d’amor… No crec en un món sense abraçades.

    Preveu més solidaritat entre persones i nacions o més egoisme, més populisme, més xenofòbia i nacionalisme?

    A curt termini, és més fàcil ser populista i nacionalista. Es pensa que controlant les fronteres pròpies es controla tot. A llarg termini, com que sabem que la resposta no és així i no funciona, es començaran a destruir aquests mites. Però potser triguem molt perquè quan hi ha por la gent es replega cap a allò que considera seu, allò que controla. De fet, estem en un període on la majoria de les grans potències –Xina, els Estats Units, Índia, el Brasil…- s’han tornat cap a models de populisme ultranacionalista. No deixa de ser un símptoma. També és veritat que passa més als països molt grans. Cap d’aquests ultranacionalismes serà capaç de garantir la seguretat del dia a dia, la salut, l’aigua, l’oxigen… Tornarem a un cert consens multilateralista, més internacionalista, més solidari, de dir que cal buscar en algunes coses el bé per tots. Potser trigarem però aquesta crisi posa el camí per pensar d’una manera diferent.

    La bretxa entre ciutadans pobres i rics, entre països pobres i rics creixerà o es reduirà?

    Com a conseqüència immediata creixerà. Les conseqüències econòmiques estan generant una pobresa molt gran i a nivell de països passarà el mateix, com a mínim a curt termini. En poblacions africanes o llatinoamericanes, on un 50% o un 60% de la gent viu de la feina del dia a dia l’impacte és pitjor. La gent no pot estar sense poder treballar. A banda de la salut, em preocupa la bretxa digital, que pot ser enorme. No perquè no hi hagi tecnologia sinó perquè no hi hagi alfabetització, perquè la gent no estigui preparada per utilitzar les eines més bàsiques de la digitalització. Ja no dic les més complexes que aniran sortint. El món que ve serà molt més digital i aquí s’està jugant una part important del que serà la pobresa del futur.

    El capitalisme, l’economia de mercat neoliberal, sobreviuran a aquesta nova crisi?

    Si no es corregeixen, no. Ja tenen tendència a fagocitar-se a ells mateixos. El capitalisme i el neoliberalisme poden funcionar en tant en quan hi hagi pactes per intentar civilitzar-los. Si són salvatges els números acaben cantant i hi ha un moment en què la gent no aguanta més. Quan comença a haver-hi infrasalaris, sous d’esclavitud, que no permeten arribar a final de mes, provoquen la gènesi de la seva destrucció. En tant en quan no es descobreixi un sistema millor assistirem a pactes socials per intentar que es mantingui en la mesura del possible, per fer més humana la relació entre els diners i les persones i que no hi hagi un nivell d’exclusió tan elevat, que cada cop és més gran. Mentre la bretxa creixi serà molt difícil aguantar aquest capitalisme. Si els cent més rics del món tenen més diners que el 80% de la població mundial, després seran 60, i després 40… Quan només en quedi un, tothom anirà contra ell.