Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Elena Carreras: “Ara tenim l’oportunitat de repensar els hospitals i introduir una mirada de gènere”

    Elena Carreras és cap del servei d’Obstetrícia i Ginecologia Reproductiva de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i presidenta del Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut, dedicat a promoure la perspectiva de gènere en la salut. Segons Carreras, la crisi del coronavirus suposa una oportunitat per repensar els hospitals i introduir noves pràctiques per millorar l’assistència als pacients. En aquest sentit, considera que la telemedicina, que ha agafat un pes molt important en aquesta crisi, ha suposat una revelació “extraordinària”. Carreras destaca també la necessitat d’introduir, en general, una mirada de gènere en la sanitat, incorporant-la a les facultats i fomentant el lideratge femení. “Primar un estil de lideratge que sigui femení afavoria claríssimament que les dones arribessin a càrrecs de més responsabilitat”, destaca.

    Com s’ha viscut la pandèmia del coronavirus a l’Hospital de la Vall d’Hebron?

    Tot l’Hospital de la Vall d’Hebron es va redissenyar per poder fer l’atenció als pacients de coronavirus. Es van multiplicar per quatre el nombre de llits d’UCI que hi havia prèviament i tot l’hospital es va bolcar completament en l’atenció de la covid-19, transformant els punts d’atenció als malalts crítics. Tot el personal sanitari es va posar a disposició del serveis que lideraven l’assistència a pacients de coronavirus, com la unitat de respiratori i medicina interna. Ara estem en situació de desescalada: el pic de la covid-19 ja ha passat i ara hem de tornar a la normalitat. Aquí és on hi ha la gran oportunitat per l’Hospital. Donat que, pràcticament, hem buidat l’Hospital per poder assistir als pacients de coronavirus, podem tornar-lo a omplir d’una manera diferent de com estava, i aquesta és l’oportunitat de millora amb la qual estem treballant ara mateix. Crec que és important veure la crisi com una oportunitat de canvi.

    Es potenciarà tot el tema de la telemedicina, que ha sigut una revelació extraordinària per tots, i la no presencialitat

    Quines mesures s’hauran de prendre amb aquesta desescalada?

    Una de les premisses clau és que per un tema de seguretat, i sobretot de qualitat, no podem fer que s’acumulin els pacients a les sales d’espera. Això vol dir que ens hem de repensar una mica les coses que fèiem i que podíem fer d’una altra manera. Es potenciarà tot el tema de la telemedicina, que ha sigut una revelació extraordinària per tots, i la no presencialitat en les consultes quan no és necessari veure el pacient presencialment. És un canvi de plantejament important. De fet, moltes vegades és molt més còmode pel pacient i per la família i, fins i tot, per les empreses. Quan demanes un dia per anar al metge, acabes perdent tot el dia, si fas una vídeoconsulta és només el temps que estàs amb el metge, no perds el temps en el desplaçament i en l’espera. Si ho enfoquem positivament jo crec que és una gran millora. Això sí, s’ha de saber fer bé i també s’ha de saber explicar bé. Si la gent té la percepció que fas això per treure-te-la de sobre, no anem bé. Farem això perquè és el millor per tots, també especialment pel pacient i la seva família.

    I al Servei d’Obstetrícia i Ginecologia? Com ha canviat la manera de treballar amb l’inici de la pandèmia?

    Els embarassos i parts sempre són una activitat diferent de la resta, perquè no para mai. Durant el moment àlgid de la pandèmia, es van parar cirurgies i visites no urgents, però les consultes d’embaràs i els parts no. El que vam fer va ser diferenciar molt bé dos circuits, un pels pacients de coronavirus i l’altre pels que no ho eren, i vam fer sales de parts específiques per pacients de la covid-19. Vam habilitar habitacions i consultes específiques per pacients de coronavirus, de manera que no s’ajuntaven les pacients que tenien la infecció amb les que no. D’aquesta manera, ens vam anar adaptant a aquesta situació.

    Durant aquests dos mesos, quines angoixes i preocupacions afegides han tingut les dones embarassades?

    Moltes dones tenien molta por de passar per la malaltia, no tant per elles, sinó per les possibles repercussions de cara a la criatura. Estaven molt angoixades. Una altra de les preocupacions era si podrien estar acompanyades en el moment del part i podrien compartir aquest moment tan únic amb la parella. En això les hem tranquil·litzat, perquè en cap moment hem impedit que la dona estigués acompanyada durant el moment del part. El que vam parar una mica va ser l’acompanyament durant les consultes, però ara ja tornem a deixar passar els acompanyaments. En el part i el postpart les dones no han deixat mai d’estar acompanyades.

    A les dones els hi costa més anar a urgències. Abans sempre tenen altres prioritats, com la cura dels fills o de la llar

    En general, es manifesten diferent les malalties en homes i dones?

    Sí. L’exemple que sempre expliquem en mirada de gènere en les malalties que afecten homes i dones és l’infart. Els signes d’opressió al pit i dolor toràcic, i irradiació al braç esquerre, que és una mica el que tothom té interioritzat com a símptomes d’infart, són signes que caracteritzen els homes quan pateixen un infart. En canvi, quan les dones tenen un infart presenten més aviat símptomes d’ansietat, de dolor al pit, de malestar i, fins i tot, d’irradiació de dolor a l’esquena. Pateixen molta intranquil·litat, perquè no saben què tenen. Aquestes diferències de símptomes entre home i dona s’han de conèixer, perquè si no, no s’interpreta mai com un possible infart. Les dones cada vegada tenen més infarts però es diagnostiquen menys, perquè no s’hi pensa. Això és la valoració en mirada de gènere. I, en general, la població no ho sap, i això fa que també a vegades arribin els infarts més evolucionats, perquè s’arriba tard a urgències. També hi ha un altre component més social, que és el fet que a les dones els hi costa més anar a urgències. Abans sempre tenen altres prioritats, com la cura dels fills o de la llar. I només després de tot això, es preocupen per elles.

    Vostre és presidenta del Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut. Amb quin objectiu es va crear aquest Consell? Quines tasques es duen a terme?

    Precisament l’objectiu del Consell és donar una mirada de gènere a tot el que s’està fent en salut per decidir quines pràctiques són correctes i quines no. Per exemple, si a algú se li acudís, a causa de les preocupacions econòmiques o per altres raons, que els malalts que estan ingressats s’han de portar el menjar de casa, una sanitat on s’hi apliqui la perspectiva de gènere diria: un moment. Sobre qui recaurà la feina que els malalts hagin de dur el menjar des de casa? I la resposta és clara. Tots visualitzem les dones fent el menjar i portant-lo a correu-cuita a l’hospital. Per tant, seria una distribució asimètrica de les càrregues. La idea és anar mirant totes les polítiques que es fan perquè es facin amb una mirada de gènere.

    Falta perspectiva de gènere en la sanitat?

    Totalment. Falta una mirada de gènere a tot arreu, i a la salut també. En aquest sentit, és mèrit del Departament de Salut actual i de la consellera Alba Vergés el fet de voler donar aquesta mirada de gènere i crear el Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut. A vegades, la gent confon la mirada de gènere amb la paritat, i no és ben bé això. La paritat forma part de la mirada de gènere, però aquesta és quelcom més, és com afecta el conjunt de les dones les decisions que es prenen. Aleshores, arribem a la conclusió que, moltes vegades, no s’introdueix aquesta mirada de gènere per no haver-ho treballat des de l’inici, des de la formació de les facultats, per exemple. No s’acaba d’explicar prou bé. A vegades, nosaltres mateixos, com a metges, no ho hem treballat o no ho hem valorat prou.

    Falta una mirada de gènere a tot arreu, i a la salut també

    És suficient la recerca que es fa en les malalties que afecten les dones?

    Aquesta mirada que estic posant de manifest també s’ha d’aplicar en la recerca. Els estudis s’han de fer amb ratolins paritaris, i això no s’ha fet. Després ens trobem que les dosis no són adequades per les dones, perquè a les dones els hi fa més efecte segons quin medicament o segons quina dosi. No, no és suficient. L’exemple de l’endometriosi és clar. És una malaltia molt desconeguda i, afortunadament, ara se n’està parlant més, des de la consciència. L’endometriosi ha sigut la primera, però en aquest calaix estarien també, per exemple, les cefalees, que afecten majoritàriament a les dones. Tot aquest tipus d’aspectes s’han de treballar molt més. El Departament de Salut està fent molt èmfasi en el fet que aquestes diferències es vagin escurçant fins que desapareguin. Per exemple, les puntuacions de les beques de la Generalitat ja puntuen diferent segons la mirada de gènere, és a dir, els projectes amb aquesta mirada són millor puntuats.

    Aquesta mirada de gènere també implica erradicar la violència obstètrica? Em podria posar exemples?

    Sí. La violència obstètrica, igual que qualsevol classe de violència, és la violència que s’exerceix per part d’algú que pot controlar l’altre. La consciència sobre aquest fenomen ve arran de les reivindicacions de les dones i del fet que moltes professionals ens hem adonat del poc protagonisme que es donava a les dones en el moment del part no era l’adequat. Moltes vegades, l’atenció depèn d’algunes decisions que es prenen molt des de la vessant mèdica i sense tenir en compte la mare. Això és violència obstètrica. Per exemple, fer una episiotomia sense demanar permís a la mare o fer-la sistemàticament sense cap motiu de pes, és violència obstètrica. Fer cesàries que no toquen perquè a mi em va millor, també és violència obstètrica. I aquí tots hem de fer un exercici d’anàlisi, de que és el què fem malament i el que hem de millorar.

    És cert que cada vegada hi ha més dones metgesses, però els caps de servei continuen sent majoritàriament homes. Què cal fer per revertir això?

    Sí que és veritat que l’evolució és favorable, però encara queda molt per fer. El que caldria també és empoderar més a les dones quan tenen càrrecs de poder. Primar un estil de lideratge que sigui femení afavoria claríssimament que les dones arribessin a llocs de més responsabilitat, però moltes vegades les dones tenen moltes més inseguretats que els homes. La dona sempre pensa ‘ui, no sé si ho faré bé’, ‘potser no encaixo amb el perfil que demanen’. Els homes, en canvi, no ho pensen mai això, envien el currículum i s’ha acabat. I potser no són els millors candidats, però s’ho creuen. Per mi, aquest és el canvi cultural profund que necessitem. Que les dones ens ho creiem. Que creiem que sí, que podem fer-ho.

    Caldrà una mirada de gènere per enfocar les conseqüències d’aquesta crisi?

     Sí, totalment. És el que comentava abans, sobre l’oportunitat que ens dóna aquesta crisi per repensar els hospitals. S’han de repensar els hospitals amb una mirada de gènere. Això vol dir fer que el funcionament de l’hospital no tingui el metge en el centre: el centre ha de ser el pacient i la seva família. Canviar l’enfocament perquè el centre sigui el pacient, també és una mirada de gènere. Això no té a veure amb la paritat, sinó que té a veure amb la mirada femenina, entenent per gènere femení les característiques que tradicionalment s’associen a les dones, com la cooperació, el diàleg o l’equitat. Aquests valors són els que s’han de fomentar.

    Quins problemes fonamentals té la sanitat pública catalana?

     La sanitat pública té un dèficit de finançament crònic, que també provoca que, comparat amb altres països europeus, els sous siguin molt més baixos. Es manté la qualitat, a expenses d’uns sous molt baixos. El motiu és que no arriben els diners que han d’arribar.

    Creu que aquesta crisi ha provocat més consciència social en aquest aspecte? Ha fet veure a la població que cal cuidar la sanitat pública?

    Sí, i penso que aquesta reflexió col·lectiva que s’ha fet és molt positiva. També crec que s’han fet unes despeses extres per afrontar la pandèmia que han sigut adequades, però falta veure ara com es pot afrontar la postpandèmia. I això claríssimament té una vessant política.

    Des d’un punt de vista de la salut, tots hem après molts conceptes nous durant aquests dos mesos. El terme que se li dona oficialment és el Health Literacy, el coneixement en salut. Estic convençuda que la població, globalment, ara en sap més que fa dos mesos. Jo crec que aquest aprenentatge s’ha de mantenir. Aquesta voluntat de la gent de saber sobre la seva salut seria molt bo que es mantingués i seria, de nou, una oportunitat de cara a la postpandèmia. Ser més conscients, per exemple, des mals hàbits que tenim i canviar-los, ja que influeixen completament en el desenvolupament de certes malalties.

  • Els negocis de la pandèmia

    Hi ha més de seixanta equips al món treballant per a crear una vacuna contra el coronavirus, però van molt a poc a poc. Una declaració de Bill Gates al New England Journal of Medicine explica aquesta lentitud: “És necessari que els governs posin els fons perquè els productes per a la pandèmia són inversions de molt alt risc; el finançament públic minimitzaria els riscos per a les empreses farmacèutiques i ajudaria al fet que entressin en aquest tema amb els dos peus”.

    Els capitalistes volen que l’Estat posi els fons i les empreses s’emportin els guanys. Perquè el negoci sigui complet, Gates remata: “Finalment, els governs han de finançar la compra i distribució de les vacunes a la població que la necessita”. És a dir, l’Estat finança la producció i després compra els productes a les empreses. La proposta de Gates deixa nua la veritat: no s’avançarà en les vacunes si no hi ha guany capitalista garantida.

    Els bons negocis de la pandèmia

    La indústria farmacèutica i de productes mèdics està vivint un moment d’esplendor. A mitjans de març de 2020, mentre queien les Borses del planeta, els títols d’Alpha Pro Tech, fabricant de masqueretes, es disparaven 232%. Co-Diagnostics pujava les seves accions 1.370% gràcies al seu kit de diagnòstic del virus responsable de la pandèmia. Cepheid, la principal fabricant mundial, ven el seu test a 19,80 dòlars quan el seu cost és de 3 dòlars. Les accions del laboratori californià Gilead grimpaven 20% per les perspectives de l’antiviral Remdesivir contra la Covid-19, recerca, al seu torn, subsidiada pel govern nord-americà. El valor borsari d’Inovio Pharmaceuticals, secundada per Bill Gates, escalava 200% per la seva vacuna experimental INO-4800.

    Una altra manera de beneficiar-se és amb les inversions públiques. “Cada molècula aprovada per la FDA (ens federal que autoritza les drogues i imputs mèdics als Estats Units) entre 2010 i 2016 va ser objecte de recerques científiques finançades per l’Estat a través del NIH (ens federal que regula l’activitat en salut)”, segons el grup de defensa de Pacients per a Medicaments Accessibles. El govern nord-americà va gastar més de 100.000 milions de dòlars en aquest període, facilitant també que les empreses gaudissin del monopoli de la producció mitjançant la vigència de les patents.

    Patents: una trava al desenvolupament

    Les patents, que garanteixen la propietat dels productes i els mecanismes de producció per a cada empresa, són al mateix temps una trava perquè impedeixen la seva difusió. El conegut economista capitalista Joseph Stiglitz reconeix que “el control monopolitzador de la tecnologia utilitzada en la detecció del virus obstrueix la ràpida introducció de més kits de tests, com també són un fre les patents que posseeix l’empresa 3M per a masqueretes N95 i altres elements de protecció”.

    Posa com a exemple, també, la PCV13, vacuna per a la pneumònia que, en ser propietat monopolitzadora de Pfizer, és inassumible pel seu cost per a gran part de la població mundial. A l’Índia, per exemple, tots els anys es registren més de 100.000 morts infantils evitables per pneumònia, mentre que la vacuna li genera a Pfizer ingressos anuals per al voltant de 5.000 milions de dòlars.

    En les últimes dècades les multinacionals farmacèutiques van aconseguir, per mitjà de les patents, ampliar el seu monopoli sobre la producció de remeis a gairebé tots els països, encara que amb grans contradiccions. En 1997 el govern sud-africà, en la seva necessitat de fer front a l’epidèmia de sida, va promulgar una llei que va permetre suspendre les patents necessàries per a proveir els remeis requerits malgrat la tancada oposició dels Estats Units i les multinacionals. En 2001, durant l’anomenada crisi de l’àntrax, els Estats Units van fer el mateix, van suspendre la patent de la ciprofloxacina que posseïa Bayer per a tothom. Es va donar, llavors, la paradoxa que el país abanderat de la defensa de les patents monopolitzadores de la indústria farmacèutica va apel·lar a la sobirania que combatia en la resta del món.

    Un món sense patents només és possible sense propietat burgesa

    “Fa massa temps que acceptem el mite que el règim de propietat intel·lectual és necessari”, va escriure recentment Stiglitz. “Imaginem un món en el qual una xarxa mundial de professionals mèdics monitora l’aparició de nous ceps d’un virus contagiós, actualitzen periòdicament la fórmula establerta de la seva vacuna i després posen aquesta informació a la disposició de companyies i països de tot el planeta… sense qüestions de propietat intel·lectual i sense monopoli farmacèutic…” Però la norma és la realitat que ell mateix denúncia, les lleis del capitalisme buscant augmentar la renda del capital, i que només pot desaparèixer amb la desaparició d’aquestes relacions de propietat.

    El capitalisme és la trava que impedeix derrotar d’un cop a la pandèmia. Hem vist a la burgesia imperialista mundial implantar els plans d’ajust que van destruir els sistemes de salut, fins i tot en els seus propis països d’origen; hem presenciat la seva lluita contra les quarantenes com als Estats Units, Itàlia, el Brasil i uns altres sense reparar en les morts ni en la disseminació del virus; estem veient ara com es realitzen abundants negocis a costa de la necessitat dels pobles i al mateix temps continua rebent subsidis i privilegis de l’Estat amb fons que haurien d’anar al poble en quarantena.

    Els treballadors i el poble hauran d’avançar cap a l’estatizació dels serveis de salut i la producció d’imputs, remeis i vacunes. Sota control dels treballadors, han de ser posats al servei de la lluita contra la pandèmia. Aquestes mesures, acompanyades amb la suspensió dels pagaments del deute extern i l’impost a les grans fortunes, permetrien accelerar la superació de la pandèmia i alliberar a la humanitat de la prolongació d’aquests horrors i sacrifici de vides.

    Dr. Reynaldo Saccone, és ex president de la Cicop (Associació de Professionals de la Salut de la Província de Buenos Aires). Publicat abans a Izquierda Socialista

  • La pandèmia a l’UCI de l’Hospital Sant Pau: “Que la gent no se’n vagi de vacances”

    La sala de l’UCI de l’hospital Sant Pau de Barcelona sembla tranquil·la ara. Hi ha habitacions buides. Però la vida i la mort continuen debatent-se entre les seves parets. De manera silenciosa. A vegades, el més transcendent no es fa sentir.

    Un home entubat amb les cames separades mira al capdavant amb un rictus permanent d’horror. Un altre, ens observa des del seu llit amb els ulls molt oberts. Una dona major és canviada de posició per diverses treballadores sanitàries. Una habitació dorm mentre el monitor ens mostra el correcte funcionament de les seves constants vitals. En total, 25 pacients de COVID-19. Però fa a penes unes setmanes, aquestes sales van acollir a més de 100 alhora, 250 des que es va decretar l’estat d’alarma. La mitjana anual d’aquesta UCI en circumstàncies normals és d’uns 500. «Hem tingut un volum de treball cinc vegades superior a l’habitual», resumeix Jordi Mancebo, director del Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau des de 2009.

    Aquest reconegut especialista en insuficiència respiratòria aguda, ventilació artificial invasiva i no invasiva i suport ventilatori extracorpori no fa escarafalls del treball realitzat ni crítiques gratuïtes. Però tampoc s’oblida del context del qual veníem: «Tot el sistema sanitari públic espanyol ha sofert grans retallades des de fa deu anys i d’això no ens hem recuperat. No hem d’oblidar que aquest país ha tingut un gran rescat bancari i hi ha hagut temps en els quals els beneficis es privatitzaven i les pèrdues se socialitzaven. I potser això no està bé. Però això depèn de vostè i de mi. Que, cada quatre anys, quan votarem diguem el que creguem convenient», etziba, amb tanta serenitat com contundència.

    UCI de l’Hosptital Sant Pau

    Ara, com puntualitza Mancebo, el personal del Sant Pau, com el de la resta dels hospitals de l’Estat espanyol, compta amb vestits i equips de protecció. Durant les primeres setmanes de pandèmia va haver-hi escassetat, però no sols d’EPI, màscares, ulleres o guants, sinó que també «vam estar a punt de quedar-nos sense medicació, sense respiradors… Hem estat molt prop de la vora del precipici», explica, subratllant que no va fer «llenya de l’arbre caigut», però que «els responsables haurien de donar explicacions».

    Mancebo recorda com va seguir l’evolució de la pandèmia en el nord d’Itàlia a través de converses amb col·legues radicats allí, com fins al 13 de març a penes tenien dos o tres pacients, i com de sobte tot va saltar per l’aire. Ara, davant l’advertiment d’experts i expertes que vindran noves onades de contagis, la seva principal recomanació és clara: «Que la gent no se’n vagi de vacances, hauran de quedar-se a les seves cases. Aquest virus es mou amb les persones, i mesures eficaces com una vacuna trigaran molts mesos a poder-se desenvolupar».

    Si algú sap bé que la pandèmia no s’ha acabat són els qui treballen als hospitals i centres d’atenció primària, que continuen rebent a persones malaltes, posant tot el seu coneixement i energies a curar-les, així com exposant-se a contagiar-se, a contagiar als seus éssers estimats i a morir, com ja han mort almenys 35 professionals sanitaris en tot el territori espanyol. Segons CCOO, són més de 51.000 els contagiats. Aquest escenari va ser el que va fer que la direcció de l’Hospital Sant Pau, com moltes altres en tot el país, decidís crear un programa d’atenció psicològica per al seu personal, els pacients i els seus familiars. En aquest cas va ser el psicòleg Joaquim Solé, responsable de la Unitat de Trastorn Clínic, l’encarregat de coordinar a l’equip de més de 15 psicòlegs i psiquiatres que han intentat contenir els efectes d’aquesta crisi sociosanitària.

    «Una situació de crisi genera forçosament emocions intenses que poden ser puntuals i mitigar-se amb el temps, o cronificar-se. El nostre objectiu era evitar el segon», explica aquest expert en trastorn límit de personalitat just abans d’iniciar una sessió de teràpia grupal amb personal sanitari que ha hagut de treballar a preu fet en aquests més de dos mesos de pandèmia.

    En les primeres setmanes, la qual cosa més temia l’equip de suport psicològic era que els torns de fins a dotze hores en un context nou i d’alta tensió, poguessin provocar-los estrès posttraumàtic. Mancebo considera que és aviat per a extreure conclusions, però intueix que la seva incidència ha estat menor de la temuda gràcies a les mesures adoptades.

    Joaquim Solé, coordinador de l’equip psicològic per a la COVID-19

    Inicialment, van elaborar una guia orientativa per al personal dirigida a reduir els efectes de l’estrès. En ella, es recomana conèixer el treball que hauran de fer abans d’abordar-lo per a evitar «situacions ambivalents o impredictibles. Quan pots anticipar, redueixes l’ansietat«, explica. El document subratlla els beneficis del treball en equip per a poder manejar les situacions més tibants, fer pauses en les quals beure aigua i cobrir les necessitats fisiològiques, sortir al fet que els toqués el sol per a no trencar amb el cicle circadiari… «Si no monitores les teves emocions, van escalant i quan estàs a dalt, és més difícil regular-te emocionalment».

    Uns consells aplicables a qualsevol faceta de la vida, en realitat. Com la importància d’autocuidar-se a la sortida del treball: «pots necessitar o no parlar del tema, però no cal reverberar sobre la mateixa qüestió. També és important no recórrer a estratègies evitatives com beure i no imposar-te coses molt demandants«, exposa Solé. No obstant això, els professionals de la neteja, l’administració, la infermeria i la medicina, a més d’enfrontar-se a un context per al qual ningú està preparat –»com ningú està preparat per a un tsunami», recorda Mosso–, suportaven l’ansietat per poder contagiar-se i contagiar als seus éssers estimats, veure’s en la tessitura d’haver d’atendre companys malalts… Per a ajudar a manejar aquestes situacions, es van muntar grups de suport psicològic, tant presencials com virtuals, que continuen funcionant avui dia.

    La infermera Mar Vega Castosa, supervisora de la Unitat de Vigilància intensiva de l’Hospital Sant Pau, ha estat una de les seves usuàries. «Quan estàs treballant no t’adones del desgast. És quan arribes a casa quan entens que necessites parlar-ho, d’una altra manera», explica en el seu despatx, a tot just uns metres d’on els pacients continuen morint i sobrevivint a la COVID-19.»Hem tingut pacients de moltes edats. I sempre feies el símil amb algú: la teva parella, el teu pare, els teus amics… Però no hi havia temps de res perquè no parava d’arribar gent. Era la primera vegada que vivíem una cosa així. Aquesta pandèmia ens passarà factura a tots: hi ha un abans i un després. Tots hem canviat», explica amb veu pausada i la màscara posada.

    Com totes les persones que he entrevistat i que han estat en relació directa amb el virus, la por és la paraula que més repeteix. «Espero que amb el temps passi la por, que segueix aquí perquè és un virus que desconeixem encara. Però no cal perdre-li el respecte». Com la majoria dels professionals de la medicina consultats, dubte que la vacuna pugui estar llesta per a la seva distribució en uns pocs mesos, per això crida a la responsabilitat de la ciutadania. «La clau està en el fet que la gent entengui que ha de protegir-se, en què siguin responsables».

    Vega, com qualsevol treballador d’una UCI, està molt acostumada a bregar amb la mort. I, així i tot, el sorprèn la virulència d’aquest virus: «La gent arribava molt greu. No hi havia ni mil·lèsimes de segons, calia fer ràpidament el tractament per a intentar salvar les seves vides», explica. Aquesta és una de les raons per la qual molts dels pacients de coronavirus no han pogut si més no rebre atenció psicològica, perquè immediatament calia sedar-los per a entubar-los. I molts dels quals sí que van rebre aquest suport, va anar a través de l’equip psicològic de cures pal·liatives. «L’atenció psicològica en aquestes circumstàncies dependrà de cada pacient. Hi ha persones que no estan preparades per a acceptar aquesta informació. El personal ha de ser sensible al que cadascun pot processar», afirma el psicòleg Solé. «Es tracta de transmetre la informació amb empatia i de manera progressiva, sense mentir i validant el seu sofriment. Això és gairebé més important que intentar resoldre quan les opcions de resolució són escasses», afegeix.

    Però la majoria de les peticions de suport que ha rebut aquest equip psicològic creat per l’Hospital Sant Pau no han estat de personal sanitari ni de pacients, sinó de familiars dels difunts. «Els duels per COVID-19 tenen més possibilitats de complicar-se perquè no hi ha un suport social: no pots veure als teus familiars, el personal sanitari et manté informat, però de forma interrompuda i això et genera una sensació d’incertesa que no facilita el duel», declara Solé. «Intentem mitigar, en la mesura que sigui possible, les reaccions perquè siguin les normals de tristesa, però que no es converteixin en un duel complicat».

    Jordi Mancebo (esquerra) amb part del seu equip

    El doctor Mancebo passa revisió per l’UCI als seus pacients. Quan li demanem prendre-li una fotografia, insisteix a ser retratat amb alguns dels seus companys. «Amb aquesta pandèmia hem après que tots som molt vulnerables i que demà tots podem morir per una malaltia infecciosa», sentència amb senzillesa el també editor associat de la revista American Journal of Respiratory and Critical Care Medicine. «Ara com ara només podem contenir aquesta pandèmia mitjançant el confinament i el distanciament social, sabent que té conseqüències socials i econòmiques, possiblement, a molt llarg termini. Són decisions que no són senzilles. I d’aquí la nostra vulnerabilitat davant un virus que és invisible als ulls humans», conclou.

    Al seu voltant, pacients de diferents edats continuen vius gràcies a respiradors i a l’atenció del seu equip. A uns metres, als carrers del centre de Barcelona, sembla que hi ha els qui han perdut la por al virus. I el respecte.

    Article original publicat a La Marea

  • COVID19: El CAP que ha evitat visites a l’hospital a 7 de cada 10 pacients

    Un estudi dut a terme pel CAP Les Hortes del barri del Poble Sec de Barcelona ha servit perquè pacients del centre avaluïn l’atenció rebuda aquests dies, en plena pandèmia de la COVID19 a la ciutat. El centre porta detectats com a possibles 544 casos de COVID19, 71 d’ells amb diagnòstic de pneumònia. Des del CAP s’han prescrit 220 aïllaments domiciliaris i més de 550 baixes laborals.

    Els professionals han ofert poder respondre un qüestionari a persones que han contactat amb el CAP les últimes 8 setmanes, i això ha permès recollir la seva experiència d’atenció rebuda, i també dades clau, com ara que el 14,5% van rebre un diagnòstic o sospita de COVID19 i un 15% del total van ser avaluats pel centre i tot seguit van requerir una posterior visita d’urgències, bé a l’Atenció Primària, o bé a un hospital de referència.

    En concret, el 12% de les persones expliquen que les van avaluar i van completar l’atenció amb una visita en el CUAP (Centre d’Urgències d’Atenció Primària) més pròxim a casa seva. I un 3% van requerir atenció en urgències hospitalàries, un cop valorada la seva situació pels professionals del CAP.

    Però una de les principals conclusions que es deriven de l’enquesta de satisfacció és que el 69% dels pacients consideren que l’atenció del CAP els ha evitat una o diverses visites als serveis d’urgències d’un hospital. D’aquesta dada, el CAP Les Hortes conclou que han tingut un paper clau per a reduir el risc de col·lapse o saturació en l’arribada de pacients a les urgències hospitalàries del territori. Cal dir que un 9,2% del total d’atencions comptabilitzades en aquest estudi referien motius d’urgència respiratòria.

    De totes les visites estudiades, se sap que el 74% han estat de tipus telefònic (infermeria o medicina de família), de forma que han contribuït a evitar desplaçaments i possibles contagis, i un 20% s’han canalitzat per mitjans online. A més, del total de visites del període, n’hi ha hagut 997 que han estat domicilis, amb la complexitat afegida que suposen en aquest context.

    Les 111 persones ateses pel CAP Les Hortes que han respost l’enquesta de valoració han contactat amb el centre 1 o 2 vegades en la majoria de casos, mentre que un 28% ho han fet fins a 4 cops en les últimes setmanes. Aquests pacients, que viuen en l’àrea d’influència del centre d’atenció primària, valoren les modificacions i adaptacions d’horari impulsades pel centre, de manera que el 98% declara haver rebut l’atenció necessària al CAP Les Hortes, tal com esperava.

    També manifesten en un 94% que la tasca de la Primària en la crisi de la COVID19 és “imprescindible o bastant important”, són partidaries de no tancar aquests recursos en situació de pandèmia, i en la seva majoria no consideren que la ciutadania faci mal ús de les visites sanitàries urgents. En conjunt, una de cada tres persones que ha respost el qüestionari ha fet comentaris i aportacions de tipus qualitatiu.

    Un esforç de setmanes per respondre l’efecte de la COVID19

    Des de principis d’abril i fins a la darrera setmana de maig, el CAP Les Hortes ha atès un terç del total de població que té assignada dins del Poble Sec, amb un horari que es va reforçar des de l’inici de la crisi del COVID19. A més, s’ha fet seguiment clínic i tests diagnòstics de COVID19 a tots els usuaris i professionals de tots els centres residencials del barri, de gent gran, discapacitats, menors i de persones sense sostre.

    El CAP Les Hortes dóna atenció a part del Poble Sec de Barcelona (25.000 persones assignades) i es va obrir l’any 2002. L’organització del centre és el d’una EBA, Entitat de Base Associativa, on els i les professionals són els responsables d’administrar les necessitats i la gestió del CAP. Aquest recurs sanitari forma part de l’AIS Esquerra de Barcelona, i està integrat en la xarxa assistencial del CatSalut (Consorci Sanitari de Barcelona).

  • Quatre professionals de la salut, quatre vivències de l’emergència sanitària

    Dos mesos després de l’inici de l’estat d’alarma a l’estat espanyol i del començament de l’emergència de salut, parlem amb quatre testimonis directes dels canvis que la pandèmia del coronavirus ha comportat sobre el sistema sanitari i sobre la vida dels qui el fan funcionar.

    Facultatius de diferents àmbits de la salut i amb diverses trajectòries ens relaten la seva vivència del pic de la pandèmia des de l’àmbit laboral i humà: desgast físic i emocional, resiliència, molta companyonia entre els equips sanitaris i la conclusió que cal invertir en el sector.

    Xenia Font: “No saps la gravetat de la situació fins que no ho vius”

    Especialista en endoscòpia digestiva, aquesta infermera va ser ubicada a la unitat de crítics de l’Hospital del Mar de Barcelona durant el pitjor moment de la crisi sanitària. “Si la gent hagués vist la situació allí, s’ho haurien pres més seriosament. Era catastròfic”, explica.

    La dificultat de treballar en una àrea diferent de la seva i amb una patologia nova va ser compensada amb el treball en equip, que valora com el més positiu de la crisi. Lamenta la manca d’EPIs al principi de la crisi i reconeix un desgast físic i mental: “El respirador pitava, el monitor pitava… Arribava a casa, m’estava dutxant i encara sentia les alarmes”. Tanmateix, no ha necessitat fer ús del servei psicològic perquè “m’ha servit molt poder-ne parlar amb la família, els amics i les companyes”.

    Manuel Samper: “Falten més sanitaris i menys polítics”

    “La part bona és que hem fet pinya”, apunta el Metge adjunt a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. El facultatiu apunta que el més complicat de gestionar ha estat l’estrès físic i emocional, la manca de certeses sobre el coronavirus i el tracte llunyà amb les famílies dels malalts.

    Samper espera que aquesta crisi sanitària serveixi per entendre que “s’ha de cuidar la sanitat”. El doctor assegura: “És important tenir hospitals bonics i equipats, però cal que les persones que hi treballen tinguin recursos i un mínim per poder viure el dia a dia i fer la seva feina com l’han de fer”.

    Elena Hidalgo: “Ens hem unit més i s’ha fet una gran família”

    Mentre la pandèmia de la Covid-19 s’emportava moltes vides, n’han seguit arribant d’altres. Hidalgo és llevadora a l’Hospital General de Granollers -que durant algunes setmanes va desplaçar les seves unitats de salut infantil a un centre de gestió privada requerit per la Generalitat- i ha assistit parts sospitosos de coronavirus en un “espai reduït i en condicions com si haguéssim retrocedit 20 anys”.

     

    Per la banda negativa apunta: “Ens ha costat interioritzar que durant el part les dones no puguin estar acompanyades de la seva parella fins al darrer moment”. Per l’altre costat, destaca la resiliència i companyonia dels equips sanitaris. “Mentre a la majoria d’unitats hi havia morts i complicacions, nosaltres hem seguit vivint moments especials. Som afortunades sempre, i ara encara més”, reconeix.

    Mireia Ortega: “Ens ha marcat a totes i ens ha fet créixer com a infermeres”

    Va rebre un missatge al grup de classe demanant reforços per treballar a residències de l’àrea de Barcelona. No s’ho va pensar gaire i durant les setmanes pic de la pandèmia Mireia Ortega, estudiant de 3r d’Infermeria a la Universitat Rovira i Virgili, ha treballat a la residència de gent gran Jaume Batlle de Barcelona.

    Ha tingut dificultats per compaginar-ho amb les classes i treballs del grau universitari, però “només trec coses positives, m’ha anat molt bé”. Els dubtes i les pors de la seva primera experiència sanitària fora de les classes es van diluir amb “infermeres del centre en què ens recolzàvem”.

    Ortega espera que la crisi sigui “un canvi de xip” perquè la societat no permeti noves retallades en sanitat i adquireixi hàbits sanitaris. Ella va posar de la seva part amb vídeos diaris que penjava a Instagram intentant conscienciar de la gravetat de la situació i animant a seguir les recomanacions sanitàries: “Això és real, ho estic vivint i em segueixes. Saps qui sóc”.

  • El coronavirus i les consultes a distància: en quin punt està la telemedicina a Espanya?

    Cada tarda, més o menys a la mateixa hora, Maribel rep una trucada del seu centre de salut. Una metge o una infermera li pregunten com es troba i si estan remetent la febre i la tos. Encara que no li han fet el test per saber si és positiu en coronavirus SARS-CoV-2, Maribel, com Esteban, Jesús i altres moltes persones presenten símptomes compatibles amb la malaltia que causa el virus i el seu seguiment s’està realitzant des dels seus respectius centres de salut via telefònica.

    Així ho contempla el document tècnic del Ministeri de Sanitat Maneig domiciliari de la COVID-19. «L’atenció primària amb ajuda del telèfon està aconseguint que milers i milers de pacients infectats estiguin sent tractats i seguits en els seus domicilis sense necessitat d’acudir a l’hospital, evitant el seu col·lapse», destaca a SINC Hermenegild Marc, representant nacional de metges d’atenció primària rural del Consell General de Col·legis Oficials de Metges (CGCOM).

    Per fer-nos una idea del volum de treball d’aquestes teleconsultes, hi ha infermeres que han arribat a efectuar entre 400 i 500 trucades al dia, segons explica a SINC Guadalupe Fontán, infermera a l’Institut de Recerca Infermera del Consell General d’Infermeria.

    Les consultes telefòniques o amb ajuda d’una càmera són una petita part d’un concepte més ampli que es coneix com telemedicina. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) el defineix com la prestació de serveis d’atenció mèdica per part de tots els professionals de la salut que utilitzen tecnologies de la informació i comunicació (TIC) quan la distància és un factor important.

    Això permet un intercanvi d’informació no només per al diagnòstic o el tractament dels pacients; també per a la prevenció de malalties, la investigació i l’avaluació. L’OMS anima els estats membres a explorar el potencial de les TIC aplicades a la salut recalcant que la telemedicina hauria d’enfortir (en lloc de competir amb) els serveis sanitaris.

    Segons fonts del Ministeri de Sanitat, la telemedicina «és un element imprescindible en un sistema sanitari». Com expliquen aquestes mateixes fonts a SINC, «suposa també un repte», ja que exigeix un canvi de cultura per part de tots els agents implicats, en modificar els mecanismes, els rols tradicionals i la forma en què es proporciona l’assistència sanitària.

    Comoditat per als pacients

    Si ens referim al sistema públic de salut, a Espanya bona part de les especialitats mèdiques utilitzen recursos telemàtics. Des de fa més de 40 anys, hi ha iniciatives de telemedicina que faciliten la col·laboració entre l’atenció primària i l’especialitzada, segons Sanitat, amb serveis com l’informe a distància de proves diagnòstiques , la consulta de casos de pacients entre professionals i la teleformació.

    «La dermatologia, oftalmologia o cardiologia van ser potser les especialitats que més aviat es van incorporar, però avui en dia són la majoria les que amb més o menys dinamisme s’han unit a aquests sistemes i s’ha desenvolupat també la telemedicina pacient-professional. El seu creixement és patent», afirmen des del ministeri.

    L’endocrina Teresa Martínez Ramonde realitza telemedicina amb els seus pacients de diabetis tipus 1 des de fa anys pels avantatges que suposa per a ells. «No han d’acudir a l’hospital, ni deixar la seva feina, escola o universitat, ni han de donar explicacions d’on van … En definitiva, així varia el mínim possible la seva vida», declara a SINC la metgessa, que és Cap de Servei d’Endocrinologia de l’Hospital Universitari de la Corunya.

    L’endocrina ofereix aquest servei via telefònica o per videoconferència des de 2012. Primer va començar amb un estudi pilot amb metges d’atenció primària i després el va ampliar a tota l’àrea sanitària.

    «A Galícia tenim l’avantatge de comptar amb IANUS, la nostra història clínica informatitzada, que permet fer això amb facilitat», afegeix. «A l’hospital jo veig les proves que s’han realitzat i puc sol·licitar noves analítiques». Com a principals barreres de la telemedicina en el conjunt de país destaca l’accés a les dades del pacient, que no sempre estan disponibles, i la voluntat de professionals i pacients enfront de la tecnologia.

    Esther Cub, neuròloga especialista en trastorns del moviment a l’Hospital Universitari de Burgos, és experta en utilitzar la telemedicina amb pacients de malaltia de Parkinson o de Huntington. En un estudi publicat a la revista Current Neurology and Neuroscience Reports, va concloure que la telemedicina i la teleformació en el seu camp redueixen costos i temps de viatges i proporcionen una atenció similar a les visites en persona.

    «Es pot establir una comunicació via telèfon, email, videoconferències o textos en apps. En alguns casos es poden realitzar exploracions remotes i gestionar terapèuticament sobre la base de la informació obtinguda», detalla la neuròloga a SINC.

    No obstant això, considera un obstacle l’ús d’aquestes tecnologies per part de la població envellida. La neuròloga també reclama sistemes encriptats que permetin la confidencialitat de les dades.

    Les barreres

    En estar en un sistema nacional de salut descentralitzat és cada comunitat autònoma la que gestiona i implementa aquest tipus de serveis. A Catalunya, per exemple, la Generalitat ha posat en marxa eConsulta, una eina de comunicació digital entre pacients i sanitaris que complementa l’atenció presencial.

    Com expliquen a la seva pàgina web, aquest servei permet als ciutadans enviar consultes en qualsevol moment i des de qualsevol dispositiu al seu metge o infermera d’atenció primària i rebre resposta en un termini màxim de 48 hores en dies laborables.

    «El sistema públic espanyol té ja implementats sistemes de telemedicina, amb casos de teledermatologia en diverses autonomies (Astúries, Múrcia, Madrid), teleictus, teleoftalmologia, teleendocrinología (Astúries), telecardiologia (Múrcia) i així molts més», enumera a SINC Hans Eguía, membre del grup de treball de Noves Tecnologies de la Societat Espanyola de Metges d’atenció primària (SEMERGEN) i metge d’atenció primària al centre mèdic Rudkøbing de Dinamarca.

    A la telemedicina «no se li dóna l’impuls que es necessitaria per a tenir-la com un recurs permanent i moltes vegades el projecte ha estat abandonat, a vegades, a causa de les retallades en sanitat», diu Hans Eguía

    Segons l’expert, a la telemedicina «no se li dóna l’impuls que es necessitaria per a tenir-la com un recurs permanent i moltes vegades el projecte ha estat abandonat, a vegades, a causa de les retallades en sanitat».

    Des de SEMERGEN atribueixen la falta d’inversió en sanitat com la principal barrera d’aquest servei en atenció primària. Francisco Javier Sanz García, coordinador nacional del grup de treball de Noves Tecnologies de SEMERGEN, denuncia la falta línies de telèfon suficients en alguns centres de salut.

    «En el meu centre [a Alcoi, Alacant] per sobre de cinc trucades alhora es col·lapsa», al·lega a SINC. Si és el cas, les videotrucades amb pacients les realitza amb el seu telèfon personal perquè els ordinadors de les consultes no disposen de cambra.

    En aquesta manca de recursos coincideixen també des de la Federació d’Associacions d’Infermeria Comunitària i Atenció Primària (FAECAP). «Els professionals no tenen telèfons amb comunicació directa a l’exterior pel qual han de realitzar-se en un sol despatx a l’àrea d’Administració. Això redueix bastant els temps en què es poden realitzar les consultes telefòniques», indica a SINC Esther Nieto, secretària d’organització de la FAECAP.

    Tampoc hi ha dispositius de telefonia mòbil per a cada professional i pel que fa als pacients, quan truquen per telèfon als seus centres de salut, sovint troben les línies saturades, cosa que dificulta la consulta, segons Nieto García.

    Iniciatives solidàries com Escurçant la distància intenten suplir aquestes mancances durant la crisi del coronavirus. El seu objectiu és connectar a pacients i familiars amb dispositius mòbils cedits que els sanitaris poden sol·licitar omplint un formulari.

    Estalvi de costos

    «Crida l’atenció que en una època tan tecnològica com la nostra la telemedicina estigui tan poc desenvolupada», es lamenta Marc, que proposa aprofitar la pandèmia per donar un impuls a aquest tipus de serveis. «Amb un programari i un control de seguretat adequat en l’accés a la història clínica electrònica es podria potenciar el teletreball, facilitar la conciliació laboral-familiar i, a la pandèmia actual, desplaçaments innecessaris», planteja.

    Precisament sobre la complicada conciliació laboral i familiar per part de personal d’infermeria feia referència a una entrevista Fontán, qui demana un canvi cultural en pacients i professionals sanitaris perquè la teleassistència s’estengui. A més, proposa una major investigació que permeti unificar els diferents sistemes en una eina universal i incloure anàlisi dels costos perquè es vegin els beneficis del servei.

    Tot i que és cert que cal un desemborsament econòmic inicial per adquirir els dispositius tecnològics, una investigació realitzada a les comarques catalanes de Bages, Moianès i Berguedà amb quatre especialitats de telemedicina (dermatologia, úlceres, oftalmologia i audiometries) va concloure que entre 2011 i 2019 aquests serveis van estalviar 780.397 euros. Segons els autors això es tradueix en uns 15 euros d’estalvi per visita. El pacient és el major beneficiari, amb temps d’espera més curts i menors costos per desplaçaments.

    La telemedicina «ha de perseguir l’eficiència , que no és altra cosa que un augment de la productivitat, una reducció de costos i un increment i millora en els resultats del sistema sanitari», recalquen des del Ministeri de Sanitat. Potser és ara, en temps de coronavirus, quan la telemedicina aconsegueixi l’impuls que fins avui no ha tingut.

    Aquest article s’ha traduït de l’Agència SINC

  • Incertesa entre els nous metges: fi de curs treballant contra la COVID i sense la data del MIR

    L’Anna Aguilar, la Patrícia Díaz i l’Andrea Arango són estudiants de medicina a la Universitat de Barcelona i en dues setmanes acaben la carrera. La finalització d’aquests sis anys intensos d’estudi les ha agafat treballant de manera extraordinària davant una pandèmia, fent les últimes classes i assignatures a distància i sense saber quan realitzaran l’examen MIR.

    El Ministeri de Sanitat encara no ha dit les dates per la celebració d’aquest però s’especula que podria ser entre febrer i maig. Una suposició que pren força atès que els metges que van realitzar l’examen el gener passat encara no han triat especialitat. Ho faran durant el mes de juliol per entrar a la seva plaça de resident durant el setembre de 2020.

    L’Anna Aguilar explica que estudiar de juny a gener ja és una idea que a ningú li ve de gust però que, a més, davant aquesta situació d’incertesa, la sensació és encara més estranya. És per això que estudiants de totes les facultats de medicina de l’estat s’han ajuntat en una campanya a xarxes per exigir com a mínim la publicació d’una data, sigui quina sigui. «No és que vulguem demanar que el MIR sigui el gener o el maig, volem saber la data». I especifica que, si fos per ella, «preferiria que fos com més aviat millor».

    I és que canvia molt saber si encares l’estudi a 7 o a 9 mesos vista. Aguilar també creu que tindria molt sentit que l’examen sempre fos al maig, comencessis la residència al setembre i el canvi d’any anés de curs escolar a curs escolar. Per converses amb metges que ja ho han passat, apunta que començant al maig a vegades no hi ha molta continuïtat de formació: «el més lògic seria acabar la carrera al juny, gaudir l’estiu, estudiar pel MIR a l’acadèmia de setembre a abril i aleshores fer l’examen».

    Com també sostenen les seves companyes de classe, el MIR és un dels exàmens més competitius que existeix. L’Andrea Arango apunta que la base d’ajornar-ho tot un mes no existeix: «si tu no et poses a estudiar, els altres sí que ho faran i les acadèmies això ho saben… No ens diran ‘d’acord, pren-te un mes de vacances’». «Si comences més tard», completa la Patrícia Díaz, «et quedes enrere».

    Elles tres han tingut la sort de trobar-se en un trimestre on només els hi quedava una assignatura per fer, pediatria. L’examen de ginecologia el van fer a finals de març, just abans d’entrar a treballar però ja des del confinament. L’altra classe no ha tingut tanta sort doncs encara estava fent rotacions de pràctiques hospitalàries i faltaven alguns Treballs de Final de Grau per entregar.

    «La coordinadora de l’assignatura ens ha posat moltes facilitats i ha sigut molt comprensiva pels que estàvem treballant. Si teníem una setmana per fer un treball, ens donava un mes i en comptes de marcar com obligatòries el 100% de les tasques, només ho era un 70%», explica Aguilar. Tot això però, poc acostumades a aquestes dinàmiques, no ha estat massa positiu per exemple per Andrea Arango: «no hem pogut fer ni pràctiques ni seminaris i estem fent molta feina per ordinador: classes online, treballs… i a mi són coses que no m’agraden. Quan anava a l’hospital al matí treballava i a la tarda estudiava però ara sense horaris… jo sóc de les que necessita anar a la biblioteca».

    I és que s’han trobat amb l’últim examen de la carrera programat per l’11 de juny i l’inici de les acadèmies pel MIR entre el 22 i el 25 de juny. «Acabar, no tenir ni un mes de vacances, no fer el viatge de final de curs, no haver-te graduat, no poder ni trobar-te amb tots els teus amics i posar-te directament a estudiar el MIR… és una mica dur», descriu Arango. En aquest sentit, la UB ja els hi va comunicar fa prop de dos mesos que la graduació es posposava pel 23 d’octubre. Esperen que pugui ser així però no les tenen totes.

    Aguilar amb dos companys dins l’Hotel Salut de plaça Espanya

    La primera experiència professional en temps de coronavirus

    Al principi de l’estat d’alarma i davant la necessitat imperant de sumar professionals, Salut va anunciar que recorreria a personal jubilat i a estudiants per a cobrir algunes tasques. Als estudiants de la UB del Clínic de Barcelona primer els hi va arribar una petició per donar suport al servei de preventiva del Clínic. La demanda anava dirigida a estudiants d’entre tercer i sisè per fer de voluntaris. Van ser els alumnes de cinquè, atès que aquest és l’any que fan l’assignatura de medicina preventiva, els que van coordinar tota la xarxa d’estudiants. Van ser tants els que s’hi van apuntar que només calia assistir un matí o una tarda per setmana. La tasca consistia a fer seguiment dels contactes d’aquelles persones que havien donat positiu en COVID i es trobaven ingressades a l’hospital.

    Una setmana després que comencés aquesta iniciativa els alumnes de sisè que prèviament s’havien apuntat per treballar van rebre una notificació on se’ls hi deia que començaven a treballar.

    «Des del principi del confinament, en veure que la capacitat dels hospitals començava a estar molt saturada vam pensar que qualsevol cosa que poguéssim fer per ajudar seria interessant», relata Anna Aguilar. A més a ella, comenta, se li plantejava el dubte sobre si això s’havia de fer des del voluntariat: «crec que tot treball del sector públic ha d’estar remunerat. No podia ser que amb el discurs del voluntariat ens exposéssim al virus i féssim hores que els governs havien de pagar a altres professionals».

    Així, el 30 de març van començar a treballar 50 o 60 estudiants del Clínic i després a mitjans d’abril es van incorporar uns altres 20 o 30. No a tots els han arribat a trucar, ja que en omplir el formulari els hi preguntaven les zones on vivien per estar el màxim a prop del centre assignat. Més o menys el 90% dels estudiants del Clínic van acabar al mateix Hospital Clínic o a l’Hospital de plaça Espanya vinculat al Clínic. Han estat treballant amb el contracte d’auxiliar sanitari des del 30 de març fins que s’han anat rescindint els contractes a mesura que s’han anat tancant les sales o les plantes on es trobaven.

    Aguilar, per exemple, va tenir contracte del 30 de març a l’1 de maig a l’hotel salut del Clínic. Una de les seves tasques era recollir dades per estudis que es faran al Clínic. També redactaven cursos clínics, donaven altes, feien el contacte amb les famílies i treien el màxim de càrrega als metges. «Nosaltres pensàvem que la nostra feina seria una mica diferent de la que ha estat. Al principi a les notícies només veiem saturació, torns molt llargs i gent treballant a qualsevol hora però per nosaltres no ha estat així», explica Aguilar. I és que opina que els professionals partien de la premissa que els estudiants no tinguessin contacte amb malalts perquè no estan ni col·legiats ni assegurats.

    Per la seva part, Patrícia Díaz va treballar a l’hotel associat a l’Hospital Can Ruti del 28 de març al 17 de maig. En el seu cas podria haver seguit treballant fins finals de mes però veient que la pressió assistencial s’havia reduït va deixar l’hotel per afrontar l’últim examen de la carrera.

    Com a la resta d’hotels del territori, allà es trobaven els pacients més lleus que ja havien d’acabar de fer l’aïllament per poder tornar a casa seva. La problemàtica afegida de l’hotel on va treballar Díaz eren els determinants socioeconòmics que acompanyaven els pacients. «Alguns vivien amb sis persones més, no tenien una habitació on poder estar sols ni un bany que no haguessin de compartir», relata. Així, explica que al principi anaven a l’hotel a fer l’aïllament dels 15 dies però després els protocols van canviar i no els deixaven marxar fins que passessin 30 dies de l’inici de la clínica i la PCR sortia negativa.

    A diferència d’Aguilar, Díaz si va tenir contacte amb algun pacient però molt circumstancialment: «passar a veure’ls ho fèiem poc. Els trucàvem cada dia a l’habitació, els hi preguntàvem com estaven, com havien passat la nit, si tenien sensació de febre… miràvem les constants que ens donava infermeria i fèiem els cursos». Només si algú es trobava malament sí que es vestien i anaven a l’habitació però en aquests casos ho acostumava a fer un metge o resident.

    En alguns casos, si el pacient empitjorava, sí que els havien d’enviar de nou amb ambulància cap a Can Ruti però en general no va trobar-se amb res greu i, afegeix que, de fet, tots els dolors centro toràcics que es van trobar eren per ansietat.

    Per últim, a l’Andrea Arango li va tocar treballar del 30 de març al 30 d’abril a la Unitat de Vigilància Intensiva i Intermèdia Respiratòria (UVIR) del Clínic. Ens comenta que justament durant el temps que va estar ella allà va ser el de més intensitat i menys personal, ja que alguns agafaven la COVID i havien de passar justament els 15 dies d’aïllament.

    Arango ens explica que «al principi va ser una mica estrany perquè ningú sabia ben bé què fèiem nosaltres allà, ni que podíem fer. La primera setmana va ser rara». Finalment, ajudaven amb tot el tema informàtic: «per evitar fer entrades innecessàries passàvem visita per ordinador i anàvem mirant les constants, les proves… Miràvem què els hi havia passat a la nit als pacients i depèn com els metges sí que entraven». Qui sempre entrava infermeria per canviar vies o canviar medicació. A part també realitzava com les seves companyes els cursos clínics. A la UCI es triga gairebé dues hores a fer-ho per la quantitat de dades que s’havien d’introduir. Això i demanar proves com ara radiografies i analítiques era bàsicament el que va fer durant el seu pas pel Clínic. En el seu cas, el contacte amb les famílies el realitzaven els metges adjunts perquè «com es tractava de pacients que estaven tocadets, era millor que informés qui més en sabia per poder donar més informació».

    Hotel Catalonia Plaza adscrit al Clínic / Flickr: francisco avia_ Hospital Clínic Barcelona

    Hotels i hospitals, condicionants de la tria d’especialitat?

    Aquesta experiència els hi ha aportat nous coneixements i també noves idees. Més enllà de la feina i la tasca feta, han tingut oportunitat de parlar amb professionals i residents de diferents especialitats.

    L’Anna sempre havia volgut triar una mèdica i no una quirúrgica i la feina que ha estat fent ha caminat cap a aquesta direcció, cosa que l’ha reafirmat. «En treballar amb residents de totes les especialitats possibles, des d’hematologia, urologia o neurologia, he tingut l’oportunitat per parlar sobre els pros i els contres de cadascuna».

    La Patrícia tenia bastant clar que volia fer ginecologia. Durant el seu pas per l’hotel ha estat amb adjunts de dermatologia i al·lergologia, metges que també s’han hagut de renovar formativament durant aquesta pandèmia. El què ha tret d’ells és que hi ha especialitats que viuen millor que altres. «Els dermatòlegs viuen bé i els ginecòlegs fan moltes guàrdies. Això em va fer pensar a posar en una balança quina és l’especialitat què vull fer i que em farà feliç i quina és la vida que vull tenir i si em vull dedicar el 100% a la medicina o no… Vull tenir una mica de vida i depèn de l’hospital i de l’especialitat això canvia moltíssim. Preferiria no guanyar tants diners i tenir més vida personal i d’oci», conclou.

    L’Andrea sempre havia pensat a fer cirurgia, després va canviar a alguna mèdica i després, durant aquest últim any, ha passat a voler fer anestèsia. La pneumologia mai li ha agradat i és amb qui ha estat a la UVIR però sí que això li ha servit per conèixer de més a prop com funcionen els intensius i plantejar-se si caminar cap aquí o pensar en l’àmbit d’urgències.

  • Què fer amb aquesta sanitat

    Ara saben clarament qui està per la sanitat privada i qui per la pública. El dia 21 de maig al Parlament de Catalunya voten ERC, PDCAT, PP i Cs (!!) a favor de donar 43.000 euros per pacient de Covid-19 tractat a l’UCI privada (el doble del que diuen els estàndards de costos i el que paguen altres autonomies riques). No sabem d’on han tret i pactat aquestes xifres, no sabem tampoc què pagaran les mútues i assegurances privades, i que pagaran els pacients privats que s’ha ingressat directament a aquestes clíniques privades. Quants pacients han estat derivats a les privades quan estan els pavellons salut buits? Tot el què paguem amb diners públics a la sanitat privada no ho podrem invertir en el sector públic molt retallat i precaritzat com hem vist.

    El gran capital, el negoci sense control i la corrupció, han matat la seva gallina dels ous d’or, les residències privades de negoci amb diners públics, i tantes altres coses… El món, almenys la gent que encara és capaç de pensar, està desitjant «una nova normalitat», que vol dir que no podem deixar les coses com estaven.

    Ara surten, un cop més, els que veient els crits per «una nova normalitat» després de la crisi pandèmica, volen aplicar la proposta que Lampedusa posa en boca del príncep de Salina a Sicília durant la revolució de Garibaldí «Si volem que tot segueixi com està és necessari que tot canvi».

    La revolució burgesa, amb el suport del poble, va significar treure del poder els reis i els nobles (propietaris de les terres) i posar un nou poder, l’alta burgesia propietària del capital, mitjans de producció industrials i comerç. Ara el «capital» fa temps que està en crisi en el seu model de producció i estatal, ha anat passant a un capitalisme, financer, especulatiu, transnacional i globalitzador.

    S’ha trencat el «pacte social» postguerra mundial. Estem en una triple crisi econòmica, ambiental i social. Com s’aplicarà ara el model de canvi lampedusià? A quines mans recaurà el poder? A una nova classe social privilegiada, que està en el núvol i de vegades a Davos? O realment serem capaços, negant la «condició» humana que fins ara s’ha imposat, de caminar capa una nova democràcia (poder del poble) real, almenys caminar cap a la utopia.

    Haurem de recordar també que: «Només els combatents de la primera hora tenen dret a ser els exterminadors de l’última. Qui no ha estat obstinat acusador de la prosperitat (d’alguns), ha de callar davant l’esfondrament. El denunciador és el legítim justicier de la caiguda» Victor Hugo. Els miserables. Que vol dir que són perilloses les propostes de mots sobrevinguts a darrera hora al canvi perquè poden ser els portaveus de la ideologia del príncep de Salinas.

    Per exemple, en l’atenció a la salut de les residències geriàtriques hi ha veus que defensen crear equips específics d’Atenció Primària per portar l’atenció als residents. Des de la Marea Blanca de Catalunya ens hi oposem podria ser una altra sortida a l’externalització d’aquest servei. Són els professionals del CAP del territori de la residència, que s’han de fer càrrec, amb l’increment de mitjans que siguin necessaris, amb la seva història clínica unificada del Sistema, les funcions de salut comunitària del barri, etc. De fet s’ha de repensar, proposar i defensar un canvi radical (des de les arrels) de tot el Sistema de Salut (com del social i econòmic), amb un nou paradigma de valors: la Salut és el que importa, salut individual, col·lectiva, del medi, econòmica, universal, i millorar la prevenció i l’atenció a la malaltia. En aquest sentit podríem dir que una societat amb molta malaltia, morts evitables o prematures són un fracàs dels serveis de salut i sobretot de les polítiques econòmiques i socials dels governs.

  • Mig any de coronavirus: entre la incertesa i l’esperança

    Estem en el sisè mes de coneixement oficial de l’existència del SARS-CoV-2, i l’extensió de la Covid-19 sembla no tenir fi. El nombre de contagis i la irreparable pèrdua de vides humanes continua dia a dia. El coronavirus s’estén invisiblement i mortal arreu del món. Diàriament hi ha nous casos i noves defuncions. Hi ha poquíssims racons del planeta que romanen lliures de la malaltia. I els responsables científics de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) calculen que necessitarem uns cinc anys per a tenir controlada la Covid-19.

    Certament, la comunitat científica ha après en aquest temps moltes coses del virus i continua descobrint noves afectacions en el cos humà, però encara es desconeixen moltes més per a poder-li fer front amb garanties suficients. Es multipliquen els assajos i investigacions per a trobar medicaments i tractaments per combatre la malaltia i paral·lelament es treballa per trobar una vacuna efectiva. Mentrestant però, el nombre de contagis i el de morts continua. I ningú sap quant trigarem a trobar un fàrmac efectiu i en tenir a punt la vacuna. Els càlculs més optimistes la situen d’aquí 12-18 mesos.

    Esperança i fracàs

    No es pot perdre l’esperança que més d’hora que tard, els investigadors seran capaços de trobar una vacuna, i abans un tractament. Però pel davant, els ciutadans, la societat té encara un llarg camí per recórrer, fins a arribar a l’anomenada nova normalitat; perquè la majoria d’experts coincideixen a afirmar que res serà igual després de la pandèmia. Sens dubte, el tram més important, és el que queda. Abaixar la guàrdia, relaxar-se, pot portar rebrots o noves onades de contagis que podrien ser pitjors, ho adverteixen els responsables sanitaris.

    El dilema dels governs és com trobar l’equilibri entre garantir la salut dels ciutadans i el retorn progressiu a l’activitat econòmica, perquè la crisi social i política, no sigui encara pitjor que l’emergència sanitària que vivim. El desconfinament és molt més difícil i complex que el confinament.

    Per molt que tinguem el cor endurit, que els contagis i les morts formin part d’una estadística diàriai i que els mitjans de comunicació arribin a dir que és molt bona notícia que els contagis i les morts siguin inferiors a les del dia anterior, no podem qualificar aquesta reducció com a bones notícies sinó com a menys dolentes. El cert és que cada dia centenars de famílies queden orfes d’un ésser estimat i d’altres s’assabenten que en el seu entorn familiar, d’amistats, veïnal, laboral, o de coneixences, hi ha nous contagis, noves persones amb la malaltia.

    Estem davant doncs, d’una catàstrofe sense pal·liatius, una destrucció de la vida humana, que feia molts anys que no havien viscut d’una manera generalitzada i tan cruel com ara. La comunitat científica ho havia advertit: la pandèmia ha arribat i no estàvem preparats; és per tant, un fracàs social, un fracàs de la humanitat, de la globalització i del creixement sense límits. Com afirmen molts científics de diverses disciplines, vindran noves pandèmies, i la solució no ha de ser reactiva, buscar tractaments i vacunes; per molt lloable que això sigui i per l’avenç científic que representi. La solució està en l’ecosistema, en la diversitat biològica, en la natura. I, no poden continuant alterant-la i maltractant-la com fins ara. Per tant, cal evitar que les noves possibles pandèmies no agafin dimensions com l’actual de la Covid-19.

    No hi ha temps per a lamentacions, cal aprendre dels errors, treure’n lliçons i mentalitzar-se que haurem de canviar molts hàbits, que la nostra responsabilitat serà determinant per frenar l’extensió de la pandèmia i els possibles i previsibles rebrots. Hem de prendre consciència individual i col·lectiva que estem al davant de la pitjor emergència sanitària dels últims temps, que la situació és realment greu.

    Què s’ha fet fins ara?

    La principal mesura ha estat el confinament de la població. L’extensió del virus és tan ràpida, que la mal anomenada distància social, és totalment insuficient per evitar la propagació del virus. Per exemple, en les grans àrees metropolitanes com la de Barcelona, la de Madrid, o les d’altres grans ciutats, és impossible mantenir la distància física entre persones de més d’1,5 o 2 metres, sobretot als transports públics, fonamentalment al metro, però també en molts comerços, empreses, centres sanitaris; i fins i tot, al carrer quan ha començat la fase 0 de la també mal anomenada desescalada.

    Quan s’ha autoritzat la pràctica d’esports individuals i sortir a passejar en dues franges horàries, una al matí i l’altre al vespre, s’ha posat de manifest, que sense ocupar carrils de circulació, les voreres són insuficients pels vianants. Tot plegat, encara molt més agreujat per les contradiccions sobre l’ús de les mascaretes, que finalment son obligatòries en l’espai públic quan no es puguin mantenir les distàncies. En altres països s’ha demostrat l’efectivitat de dur obligatòriament mascaretes al carrer i en tots els espais públics, per frenar l’extensió de la Covid-19.

    La desinfecció constant dels llocs on hi passen moltes persones, ha estat també en altres països un element clau per frenar la propagació, aquí també ens hem quedat curts, en aquest àmbit. Fa un mes ja vaig escriure, que el pitjor error que havien comès arreu respecte al SARS-CoV-2, havia estat subestimar-lo a banda d’actuar tard, o no suficientment d’hora, o amb un excés de prudència, que ara tant reclamen els governs als ciutadans; moltes decisions no van ser del tot encertades. Donada la inèdita situació, tothom ha anat aprenent sobre la marxa i en funció de l’assaig/error.

    El nombre de PCR i de tests també ha estat insuficient per evitar nous contagis i tenir una traçabilitat completa sobre els contactes de les persones que agafaven la malaltia.

    La mobilitat als aeroports es va restringir massa tard, i sense controls de temperatura a les persones que entraven o sortien. No es van fer períodes de quarantena als que arribaven. Totes aquestes mesures suposen mitjans i diners, i com no estàvem preparats, malgrat totes les mesures que els governs han pres, amb la millor intenció i l’esforç econòmic que han suposat, moltes d’elles han arribat tard i no han estat suficients per frenar la pandèmia, que a Espanya suposa per ara, el terrible balanç de 27.960 defuncions i de 233.318 contagis. Prop de 100.000 persones hospitalitzades encara, i d’elles unes 10.000 ingressades a l’UCI. I, encara que hi ha hagut una forta disminució respecte als moments més àlgids del mes de març i d’abril, la realitat és que tot just la xifra de contagis comença a ser inferior als 500, i la de defuncions inferior a les 100. Però només uns dies enrere els nous casos superaven els 500 i les defuncions els 200. Afortunadament també compten, els que han pogut salvar la vida i s’han recuperat. Una xifra important: més de 150.000 persones.

    La falta de previsió i de mitjans ha portat a la lamentable situació de ser el país on més sanitaris s’han contagiat de la malaltia (més de 50.700) per culpa de la manca d’equips de protecció individual, els EPI. També la tràgica situació a les residències de gent gran, quan eren els més grans, les persones de major risc, i, les actuacions tardanes i insuficients, també han portat a la tràgica xifra que més del 65% dels morts amb Covid-19 vivia en una residència.

    El valor de les paraules

    L’estat d’alarma ha suposat entre altres mesures el confinament de la població, menys dels anomenats serveis essencials que han hagut de sortir diàriament a treballar. El confinament ha estat doncs, un quedar-se a casa, i sortir només per raons de suport a familiars dependents o per adquirir productes de primera necessitat (aliments i medicaments). No ha estat pas una escalada a enlloc, ni el govern ni els ciutadans hem escalat res, per tant, no hem entrat ara en una fase de desescalada, sinó de desconfinament, ja que, progressivament en funció de les variables sanitàries fixades, els territoris que compleixin els paràmetres aniran progressant de fase, de les quatre previstes. Seria més apropiat haver parlat de desconfinament que no pas de desescalada. L’única escalada o puja alarmant, ha estat la de casos de contagis i defuncions per la Covid-19.

    A banda d’una comunicació clara, transparent i precisa, les paraules són importants, i des del primer moment es va encunyar la desafortunada expressió distància social, per referir-se a la distància física o interpersonal que havien de mantenir els ciutadans per evitar contagis. Difosa a bombo i plateret pels mitjans de comunicació, i per tant, tan amplificada que si el govern se’n va adonar més tard, ja era molt difícil fer marxa enrere. Social és el fet relatiu o pertanyent a la societat humana, a les relacions entre els individus. Per això és un contrasentit l’expressió distància social. No ens podem separar d’allò que formem part. I, no podem anar en contra d’aquest sentit de pertinença, d’aquest esperit col·lectiu, de comunitat que es relaciona entre els seus membres. No es tractava de distanciar-se o separar-se de la relació, sinó de relacionar-se d’altres maneres, mantenint unes distàncies físiques obligades per l’emergència sanitària. Però mantenint l’esperit social, el de la pertinença.

    Temps de resiliència

    A partir d’ara, sí que serà molt oportú insistir en la prudència. Tothom vol tornar el més ràpid possible a la seva vida quotidiana, una quotidianitat, que s’ha encunyat com a nova normalitat, un nou eufemisme, perquè molts ciutadans pensen que molt normal no és l’estat de coses de la societat que teníem fins ara: la mort de refugiats i emigrants, la pobresa, les desigualtats, la manca de treball i de llar…

    No podem perdre de vista la capacitat d’adaptació de l’ésser humà a les noves situacions. I, molt o poc nova, o simplement la mateixa normalitat, el que sembla clar que no hauria de ser igual. En aquest sentit, ens caldrà a tots aplicar molta resiliència en la seva accepció psicològica: capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies (Diccionari Enciclopèdia Catalana) i també en l’accepció ecològica del mateix diccionari: capacitat d’un ecosistema de retornar a la mateixa composició específica i a l’estat normal en ser afectat per pertorbacions o interferències.

    Haurem doncs com a societat, de recuperar l’equilibri de convivència amb les altres espècies del nostre ecosistema, respectar el medi ambient, i decréixer en tots aquells àmbits industrials i socials que malmeten el planeta, si no volem que la pròxima extinció sigui la nostra, la dels humans.

    La manca de civisme que cal evitar

    En general i majoritàriament la població ha seguit disciplinadament les diverses obligacions que suposa l’estat d’alarma, llevat de minories, com sempre hi ha, que es creuen més llestos que ningú. El primer episodi, incívic, insolidari, imprudent, i molts altres qualificatius que comencen per “i”, va ser el de la fugida a les segones residències. Després molt poc exemplar ha estat l’actitud d’alguns propietaris de gossos, que aprofitant que eren dels pocs que sortien al carrer, passaven de recollir els excrements dels animals. També entre els que sortien a comprar, alguns llençaven al mig del carrer els guants que havien fet servir, els propis o els que els hi havien donat als comerços oberts.

    Per últim, amb la recomanació i després obligació de portar les mascaretes en el transport públic, les mascaretes han acompanyat els guants en algunes voreres dels carrers. Ja en la fase 0, molts carrers s’omplen diàriament en les franges horàries permeses, i es fa impossible en molts casos mantenir la distància física, entre els que practiquen esport, la majoria sense mascaretes, i els que passegen, majoritàriament amb mascaretes. En els dos casos, els més incívics i irresponsables, s’han vist pels carrers amb grups i sense la/les distàncies requerides. També s’han vist ciclistes o persones desplaçant-se amb bicicleta i patinet massa a prop del de davant i alguns circulant per les voreres. A més cal sumar a aquests comportaments, els que no respecten les franges horàries i estan pel carrer en hores que no els pertoca.

    L’obertura de les platges també ha provocat aglomeracions, amb els riscos pertinents. I, les manifestacions contra el govern espanyol, aplaudides per VOX i PP, saltant-se totes les normes, augmenten el risc de contagi i posen en perill el fre a la pandèmia.

    Preocupant és l’actuació d’alguns adolescents que surten entre les 20 i les 23 hores, en grups de sis o més, sense mantenir la distància física i sense mascaretes. Alguns fins i tot, tocant-se i abraçant-se com si el risc no anés amb ells, temptant la sort i desafiant la malaltia. I, més greu encara les trobades i festes “clandestines” de joves, sense cap mesura de distanciament i seguretat. Alguna cosa ha fallat comunicativament si els avui joves, futurs adults, no són capaços d’interioritzar el perill i risc que suposa no seguir les normes.
    Caldrà revisar els errors inicials, quan, al començament de tot, els responsables polítics i sanitaris treien importància al virus, i afirmaven que tindria menys incidència que la grip, que tindríem pocs casos en el cas que arribés aquí, que no afectava els joves, que no calien mascaretes, que era suficient amb rentar-se les mans i mantenir la distància física, i tantes altres afirmacions que amb la terrible extensió de la pandèmia han hagut de corregir.

    Als territoris que ja han passat a la fase 1, s’han vist espectacles poc edificants com grups de persones en les terrasses dels bars, sense mantenir les distàncies i sense mascaretes. Tampoc ha ajudat gens, l’escassetat primer, i després la puja de preus, de fins a quatre vegades més, dels productes bàsics de protecció, com mascaretes, guants, i gel hidroalcohòlic. Fet que perjudica greument a les persones amb menys recursos.

    Si no es respecten les normes, trigarem molt més a poder frenar l’extensió del virus. És l’hora de la responsabilitat individual i col·lectiva, ens juguem la salut, la nostra i la de tots els que ens envolten. Per això, no es pot abaixar la guàrdia, tota mesura de prevenció és indispensable. Només cal veure els rebrots haguts a Alemanya i Corea del Sud en zones d’oci per adonar-se’n que no podem jugar amb foc, que ens juguem tirar per terra tot l’esforç i sacrificis fets fins ara.

    Quantes víctimes podem suportar?

    El 2018 van morir a Espanya, un total de 427.721 persones, segons l’INE (Institut Nacional d’Estadística), són les dades més recents publicades el desembre de 2019. A març de 2020, només estan disponibles les provisionals del primer semestre del 2019. Tenint en compte que la població espanyola a 1 de gener de 2019, era de: 47.026.208 habitants, significa que aproximadament van morir durant l’any 2018, l’1% de la població.

    El 96,3% de les defuncions van ser pel que s’anomenen, causes naturals (malalties). El 3,7% restant, s’anomenen causes externes (suïcidis, caigudes accidentals, ofegaments, submersions i sufocacions, i accidents de trànsit) en aquest ordre.
    De les morts per causes naturals, en primer lloc, amb un 28,3% estan les provocades per malalties del sistema circulatori. En segon lloc, amb un 26,4% les causades per tumors. I, en tercer lloc, amb un 12,6% les que van tenir el seu origen en malalties del sistema respiratori. El 32,7% de defuncions restants, van ser causades per un ampli conjunt de malalties més minoritàries.

    Les morts el 2018 van representar una taxa de 915,3 defuncions per cada 100.000 habitants. Fins ara la Covid-19 a Espanya representa per cada 100.000 habitants una taxa de 59,1 defuncions. Poden semblar xifres petites les morts fins ara amb Covid-19, però cal tenir en compte que són només les dades oficials de tres mesos i d’una sola malaltia, en comparació amb totes les morts hagudes el 2018 per qualsevol causa.

    Si la comparació la fem amb el total de morts per malalties del sistema respiratori del 2018, la Covid-19 ja representa la meitat aproximadament d’aquestes. I, cal no oblidar que l’OMS ha reconegut darrerament que la mortalitat de la Covid-19 és 10 vegades superior a la de la grip.

    Les xifres globals

    Més dramàtiques són encara les xifres a escala mundial. A data de 21 de maig, estem a punt de superar els 330.000 morts. Actualment el creixement de defuncions, se situa entorn de les cinc mil diàries. S’han superat els 5 milions de contagis, i el creixement de nous casos diaris se situa entorn els 50.000.
    El país més castigat són els Estats Units, ja han superat el milió i mig de casos, i les 93.600 defuncions, amb una taxa encara d’uns mil morts diaris.

    Rússia ha passat a ser el segon país amb més contagiats, ha superat els 317.000, però té una taxa de mortalitat molt baixa, han mort 3.099 persones.

    Brasil és el tercer país en contagis, més de 291.000, però amb una taxa de mortalitat per damunt de Rússia, però molt inferior al Regne Unit, Itàlia, França i Espanya. Més de 18.800 morts. És ja el sisè país amb més defuncions.

    El Regne Unit és el quart país en contagis i el segon en defuncions, més de 252.000 i més de 36.100.

    Espanya se situa en cinquena posició en contagis, i cinquena en defuncions. Ara hi ha més de 232.000 contagis, i més de 27.900 morts.

    Itàlia és el sisè país en contagis, i el tercer en defuncions. Més de 227.000 contagis i més de 32.300 morts.

    França és el setè país en contagis, més de 181.000, i es porta molt poca diferència amb Espanya respecte a les defuncions. Segons les dades de la Universitat Johns Hopkins, se situa en quarta posició, amb més de 28.100 morts.

    Alemanya se situa en vuitena posició amb més de 178.000 contagis, i també amb vuitena posició amb defuncions, però amb la taxa de mortalitat més baixa entre els principals països europeus. No arriba als 8.200 morts. Bèlgica és la setena en nombre de morts, amb més de 9.100 difunts.

    Turquia és el novè país en contagis, més de 152.000, i per sota dels 4.300 morts.

    Entre els deu primers països tanca el rànquing Iran amb més de 129.000 casos, i per sobre dels 7.200 morts, en novena posició.

    A Europa els països més castigats, no són tots els que tenen la taxa de mortalitat més alta per habitant. Bèlgica, Espanya, Itàlia, Regne Unit, França, Suècia, Països Baixos, Irlanda, Suïssa, i Portugal, en aquest ordre, tenen els percentatges més alts de letalitat d’Europa per la Covid-19.

    Aquesta és la radiografia actual. No sabem encara en quins països pot evolucionar a pitjor. En alguns països no s’ha arribat al cim de casos (l’anomenat pic), en altres lliures fins ara de la pandèmia es confirmen contagis i arriben les primeres morts com a Madagascar. Per tant, fins que no estigui totalment controlada no coneixerem l’abast real que haurà significat la Covid-19 en l’àmbit sanitari. A escala econòmica, política i social tindrem conseqüències durant els pròxims anys.

    La pandèmia ens deixa molts interrogants, per exemple: per què la mortalitat és molt més ferotge en uns països que en altres? Quins paràmetres socioeconòmics i culturals han pogut contribuir més a la propagació del virus?

    Quines variables, com la densitat de població, poblacions amb més gent gran, ciutats i barris amb més índex de pobresa … Han estat determinants pel volum de casos i de defuncions?

    Respostes que trigaran molt de temps. Caldran molts estudis i investigacions per conèixer les terribles fortaleses de la Covid-19 que han posat la societat del segle XXI en escac.

    No malmetem doncs, el camí recorregut fins ara. Extremem totes les mesures de precaució. Respectem les normes i la distància física. Si no la tornada enrere pot ser infinitament més ràpida.

  • El sistema sanitari públic-privat a Catalunya

    El model i l’organització de la Sanitat pública a Catalunya (la nomenada col·laboració públic-privat) és un desgavell d’entitats jurídicament i funcionalment variable i dispersa, no integrada com a Sistema. Posem com a exemple els hospitals de la ciutat de Barcelona (que és el que jo conec de mes a prop) però que podríem extrapolar als 62 hospitals concertats de Catalunya i ja no diguem de sociosanitaris i altres sectors.

    A Barcelona ciutat, han participat de l’atenció a pacients de la COVID-19 fins a 19 hospitals d’aguts (amb malalts ingressats a planta i molt d’ells en UCI) d’aquests, només 8 hospitals estan concertats amb el Sistema Públic (Servei Català de la Salut) d’aquests concertats, només un hospital és de propietat i gestió de l’ICS, tres són consorcis públics, dos fundacions, una ordre religiosa i un privat amb lucre. Els altres 11 hospitals són empreses privades de negoci, moltes d’elles multinacionals.

    Molt d’aquests hospitals privats, no sabem per a quins acords ni condicions prèvies amb el CatSalut, han participat en el tractament de pacients amb Covid-19. Pot ser que alguns d’aquests pacients fossin traslladats des d’hospitals públics saturats (malgrat que els nomenats pavellons Salut, muntats en temps rècord en els moments d’angoixa i de col·lapse, han estat durant tota la pandèmia pràcticament buits. Vall d’Hebron per exemple de 132 llits ha tingut plens com a màxim 20 llits). Altres pacients, els rics, potser han anat directament al «seu» hospital privat de sempre, amb els «seus» metges privats, altres potser els ha ingressat la seva mútua (o les Mútues s’han desentès de l’atenció?)

    Ara, el Govern de la Generalitat, tampoc sabem com ha calculat (segurament després del «tu no et preocupis, ja ho trobarem» en el que estan acostumats amb aquestes empreses) anuncia que pagarà a aquest hospitals fins a 43.000 euros per pacient a la UCI i menys per ingressat. De fet els indicadors de costos d’aquests processos d’ingrés a UCI i el que volen pagar altres autonomies i els preus que fixa la mateixa patronal privada, és un preu de cost molt inferior a aquest. Es calcula pagar per estada mitjana uns 20 dies (tres setmanes) entre 900 i 1.100 euros per dia són com a màxim 22.000 per pacient de UCI. Si la resta, de 21.000 e./pacient anés a pagar les mancances de sous dels seus treballadors i les sobrecàrregues de treball d’aquests dies, potser ho podríem donar per bo, però ens temem que els propietaris voldran augmentar els seus beneficis.

    Tot el que paguem per sobre del cost als privats de lucre no ho podrem invertir en les necessitats evidents i retallades del sector públic, sense repartiment de sous alts dels directius ni beneficis de corrupció. En definitiva, ara serà el moment de tornar a plantejar el nou model de Sistema Públic de Salut clar, equitatiu, universal i de qualitat, aportant només a ell els nous recursos de la «reconstrucció» i prioritzant molt bé on els posem per la Salut i no només per la malaltia ja instaurada.