Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Salut impulsarà diversos estudis per elaborar el mapa d’immunitat de la població

    Des de Salut defensen des de fa temps que per establir un pla de desconfinament eficient i segur, un aspecte important a tenir en compte és l’estat immunitari de la població enfront del SARS-CoV-2 i quina durada i protecció pot oferir. A dia d’avui es desconeix quin percentatge de persones asimptomàtiques o amb simptomatologia benigna han passat la malaltia sense haver estat diagnosticades. Els anticossos apareixen després d’una infecció de la COVID19 i mantenen la seva presència durant setmanes, tot i que encara no se sap quantes. A més, són detectables en pacients asimptomàtics en els quals no hi ha hagut sospita d’infecció ni s’ha realitzat la prova diagnòstica.

    És per això que des del Departament de Salut es faran més d’un milió de testos serològics ràpids per monitoritzar l’evolució de l’epidèmia de la COVID19 entre la població catalana, i conèixer les diferències existents entre territoris, edats i professions, entre d’altres paràmetres.

    Els testos serviran per poder analitzar, entre d’altres, la situació immunològica de tot el personal sanitari de Catalunya format per 170.000 professionals. També per avaluar la immunitat de professionals essencials no sanitaris que hagin pogut tenir risc de contagi durant les fases de confinament. En aquest sentit, es prendran mostres poblacionals de diferents col·lectius com, per exemple, els mossos o els policies locals. A més, es faran testos a persones que hagin reportat simptomatologia compatible amb la COVID19 durant la fase de confinament, o hagin estat diagnosticades com a possibles positius sense haver pogut tenir verificació amb PCR. També es faran estudis a d’altres poblacions sentinella i àmbits territorials, en diverses onades de testatge, que permetin complementar les dades sobre la penetració de la COVID19, així com la seva evolució.

    Mapa d’immunitat del personal sanitari de Catalunya

    Un subgrup de població essencial és el personal sanitari, que manté el sistema de salut al seu màxim nivell de seguretat i capacitat assistencial. El seu contagi posa en risc la capacitat de les institucions sanitàries de mantenir les seves plantilles operatives amb normalitat i garantir una atenció segura per a pacients i professionals.

    En aquest sentit, el projecte d’avaluació de l’estat immunitari dels professionals de la salut a Catalunya, liderat pel Servei Català de la Salut (CatSalut), permetrà determinar el percentatge de personal sanitari de Catalunya que ha superat la infecció per SARS-CoV-2 en tots els àmbits sanitaris públics (sanitaris, sociosanitaris i residències), analitzar l’evolució de l’estat immunitari d’aquest personal durant 12 mesos i determinar la utilitat de tres tipus diferents de proves mitjançant plataformes automatitzades per dur a terme aquesta avaluació.

    Aquesta iniciativa sorgeix d’un projecte de recerca ideat pels serveis de Microbiologia i d’Immunologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, amb la col·laboració d’investigadors d’IDIBAPS, d’ISGlobal i del CRG. El projecte el lidera el Dr. Jordi Vila, cap del Servei de Microbiologia del Clínic, i el Dr. Tomàs Pumarola, cap del Servei de Microbiologia de l’Hospital Vall d’Hebron, que n’és co-investigador.

    A més de l’Hospital Clínic i l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron, hi participaran els hospitals Josep Trueta de Girona, Arnau de Vilanova de Lleida, Joan XXIII de Tarragona, Sant Pau, Hospital del Mar, Bellvitge i Germans Trias i Pujol, el Consorci Sanitari Parc Taulí, CLI-Lab Diagnostics, CatLab i Fundació Althaia.

    18.000 proves PCR diàries

    Paral·lelament, el Departament de Salut ha garantit la capacitat de fer totes les PCR que siguin necessàries per tal de preparar-se per a possibles rebrots. Tot i que l’estimació màxima de capacitats necessàries de PCR al sistema durant les fases de desconfinament és d’unes 13.000 a 15.000 proves diàries, actualment les capacitats totals són d’unes 17.000 proves diàries que augmentaran molt considerablement en les properes tres i quatre setmanes.

    Aquests tests diagnòstics tenen com a objectiu la detecció directa de la presència del coronavirus SARS-Cov-2, la identificació i aïllament de forma precoç dels casos amb infecció aguda, així com dels seus contactes, aplicant mesures de restricció de la mobilitat i aïllament domiciliari durant un període recomanat de 14 dies. En aquest sentit, es planteja l’ús d’aquestes proves diagnòstiques d’infecció aguda en les següents circumstàncies, sempre sota prescripció mèdica i en base a criteris clínics com població amb simptomatologia, tant greu com no greu; persones en contacte amb casos COVID19 positius confirmats que desenvolupin simptomatologia durant la fase d’aïllament; persones sense símptomes que poden ser contagioses en àmbits d’elevat risc de transmissió com, per exemple, residències de gent gran, centres d’internament de salut mental, centres de persones discapacitades o centres penitenciaris; i professionals sanitaris i professionals no sanitaris essencials, en la seva reincorporació a la feina després d’un període d’incapacitat temporal per infecció per COVID19.

  • La dura lluita perquè les empreses de la salut rentin la roba dels seus treballadors

    En la guerra que es lliura a propòsit de l’epidèmia de la Covid-19 hi ha un front on es creuen els interessos sanitari i econòmic. Treballadors de societats vinculades a la sanitat han hagut de mobilitzar-se, protestar i denunciar, per aconseguir que les empreses assumeixin la neteja de la roba de feina dels seus operaris. Davant d’això, el risc d’endur-se l’epidèmia a casa, d’encomanar familiars i persones vulnerables ha encès els ànims de persones que en les seves jornades laborals es jugaven la vida per salaris que la majoria de les vegades no arriben ni a mileuristes.

    La pugna esclatava en el moment àlgid de l’epidèmia. Les treballadores i els treballadors de l’àmbit de les residències d’ancians reclamaven que les empreses rentessin la seva roba de feina. En un sector amb una gran varietat de societats, hi ha de tot. Algunes companyies de sempre han rentat la roba dels seus treballadors. Però en altres el costum era rentar els uniformes a casa. Ja abans de l’aparició de l’epidèmia a les residències es registraven alguns brots contagiosos entre treballadors, que, com quedaven en l’àmbit intern, no causaven enrenou. Però ara la por a encomanar-se d’una malaltia greu va fer que hi hagués peticions concretes a les empreses. La resposta en alguns casos, per significatius, ha sobtat. “Hem tingut problemes per fer que la roba dels treballadors es renti a càrrec de les residències”, deia Josep Martínez, del sector de geriatria de CCOO. Aquesta mesura evitaria exportar o importar el virus, però s’ha vist rebutjada per algunes residències, se suposa que per estalviar. “Això ha passat al grup L’Onada, que dirigeix , la portaveu de la patronal Acra”, Cinta Pasqual, destaca. És significatiu ressaltar que Pasqual s’ha distingit per criticar la manca de mitjans, com Equips Individuals de Protecció (EPIS) per a les residències, fet del qual responsabilitza l’administració. Aquesta directiva és a més, vicepresidenta de Foment del Treball, la gran patronal catalana.

    Denúncies a ambulàncies

    Els treballadors d’ambulàncies també han hagut de lliurar durs encontres amb les empreses per a les quals operen. Igual que la resta de professionals, formen part de la primera línia de lluita contra el coronavirus. Les empreses per a les quals treballen són generalment grans companyies que han guanyat concursos convocats per la Generalitat. Això vol dir que indirectament treballen per al sector públic. Jordi Venanci explicava a aquest mitjà que des de l’inici de la crisi sanitària s’han produït irregularitats. La que té a veure amb el rentatge de la roba té un nom destacat: Ambulàncies Domingo, una societat amb uns 500 treballadors. Davant les peticions no ateses dels treballadors, el comitè d’empresa va denunciar la firma per incompliments en la normativa sobre desinfecció de vehicles, mancances del mateix tipus en les bases i en relació amb malalts sensibles, i també davant “l’altíssim risc de contagi”.

    El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), va emetre una resolució que obliga Ambulàncies Domingo perquè, amb caràcter urgent, es responsabilitzi i assumeixi la rentada, descontaminació i en cas necessari la destrucció de la roba de treball. Domingo té adjudicat el transport sanitari urgent i no urgent que donen servei al Catsalut i al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), concretament al Lot L de Barcelona i Montcada i Reixac.

    Una denúncia anterior havia aconseguit que el mateix tribunal obligués a adoptar les mateixes mesures a altres empreses de transport mèdic, com són TSC i les Unions Temporals d’Empreses (UTE) TSC-La Pau, TSC-MA i la UTE Barcelona.

    El 6 de maig el sector d’ambulàncies de CCOO tornava a denunciar que “l’empresa Domingo, S.A.U. segueix obligant a les seves treballadores i treballadors a emportar-se la roba de treball i EPIs (equips de protecció individual) als seus domicilis perquè la rentin i la desinfectin, en contra de l’estimat per part del Jutjat Social número 32 de Barcelona“.

    La situació de desobediència d’aquesta empresa es manté, segons Jordi Venanci del sector d’ambulàncies de CCOO. En data 12 de maig aquest responsable afirmava que l’empresa, tot i que l’auto judicial insta que els treballadors no s’enduguin la roba i els Epis a casa per rentar-los, l’empresa no prohibeix l’esmentada pràctica.

    El 65% dels metges s’enduen la roba a casa

    Les metgesses i els metges no es deslliuren d’haver de rentar-se la roba a casa, tot i que és evident que en molts casos tenen contacte directe amb la Covid-19. El sindicat Metges de Catalunya (MC), feia pública una enquesta que revela que el 65% dels facultatius dels centres d’atenció primària (CAP) de l’Institut Català de la Salut (ICS) s’emporta la roba sanitària bàsica, coneguda com a pijama, al seu domicili particular per garantir la neteja i la desinfecció durant la pandèmia del coronavirus. El sindicat denuncia que l’escassetat de recanvis i la freqüència insuficient de rentat del servei de bugaderia dels ambulatoris provoca que la majoria dels professionals optin per endur-se la roba casa i assegurar d’aquesta manera que comencen cada jornada de treball amb l’uniforme degudament higienitzat. Aquest cop seria l’Administració pública la responsable d’incomplir les normes de seguretat.

    Els metges i les metgesses, igual com la resta de professionals de primera línia, consideren que “El recanvi ha de ser diari i s’ha d’assegurar que el rentat es produeixi en les condicions que s’han demostrat eficaces per eliminar la presència del virus”, segons MC, que recorda que per mantenir sota control la transmissió del coronavirus cal minimitzar les possibilitats de contagi dels metges i infermeres “a la mínima expressió”.

    Cal recordar que hi ha sentències que condemnen empreses per la contaminació de familiars de treballadors pel fet que aquests arribaven a casa amb la roba de feina impregnada de productes nocius, com l’amiant. L’Audiència provincial de Madrid va condemnar el 2019 l’empresa Uralita a pagar 3,5 milions d’euros per la contaminació de 14 veïnes i veïns de Cerdanyola i Ripollet. I una de les vies d’entrada de la malaltia a les llars era la pràctica habitual de rentar particularment la roba de feina.

  • Els canvis al sistema sanitari dins la fase 1: el cas del Camp de Tarragona

    Reunions de fins a 10 persones, obertura parcial de les terrasses de bars i restaurants o mobilitat lliure dins de la regió sanitària són alguns dels canvis que nota la ciutadania quan la seva regió passa a la fase 1 del desconfinament. Però, i el sistema sanitari? Què suposa el primer estadi de la desescalada pels professionals de la salut i per l’atenció mèdica?

    Repassem els principals canvis de la mà d’alguns sanitaris del Camp de Tarragona, que juntament amb les Terres de l’Ebre i l’Alt Pirineu-Aran, és una de les tres regions sanitàries catalanes que aquest dilluns han passat a la fase 1 de la desescalada. El Camp és amb diferència la més gran de les tres, amb més de 610.000 assegurats i cinc hospitals per a sis comarques.

    Les regions han avançat en la desescalada perquè el Departament de Salut les va considerar de baix risc d’acord amb un índex que valora la incidència per població de la Covid-19 durant les últimes dues setmanes i en la taxa reproductiva del virus els últims set dies. El Ministeri de Sanitat espanyol va validar la proposta, valorant altres índexs com ara la disponibilitat de llits, tant de cures intensives com de convencionals, així com la capacitat d’ampliar-ne l’oferta.

    Hospitals: concentració en dos centres amb dos circuits

    Concentrar tots els casos positius de Covid-19 en dos dels cinc hospitals de la vegueria és el principal punt del pla de desescalada de l’activitat assistencial i de recuperació d’especialitats i proves que van presentar els responsables de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona (RSCT).

    Ramon Descarrega, metge especialista en Medicina Familiar i gerent de la RSCT, va explicar que a partir del dilluns 18 -una setmana després que la regió hagi passat de zona- tots els malalts ingressats pel nou coronavirus es concentraran a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus.

    Amb aquesta mesura es busca treure pressió sobre els altres tres hospitals de la zona, que “podran treballar en un entorn de no-Covid i ser més eficients amb l’activitat programada i la recuperació de consultes”. Quant als dos centres que hauran d’acollir tots els casos positius de la Covid-19 hauran d’habilitar un mecanisme ja preparat de “doble circuit”, tant a l’UCI com als llits de planta i als quiròfans per evitar al màxim el contacte entre els malalts del nou coronavirus i els d’altres patologies.

    En el cas de Joan XXIII els pacients es repartiran en tres plantes segons el seu epidemiològic -negatiu, positiu o pendent de resultat-, mentre que l’hospital reusenc ubicarà els pacients amb Covid-19 que necessiten cures intensives a la zona de l’hospital de dia i l’UCI convencional quedarà alliberada per pacients sense el coronavirus.
    Malgrat que la concentració dels positius per Covid-19 es farà a partir del dilluns 18, algunes unitats dels hospitals que els allotjaran ja s’han adaptat. És el cas de la Unitat de la Clínica del Dolor de l’Hospital Joan XXIII, que coordina l’anestesiòleg Sergi Boada. El doctor explica que durant la primera fase de la pandèmia la tasca dels seus professionals va ser principalment de suport als quiròfans, però ja fa dies que estan en una nova normalitat.

    “El canvi de fase no ens ha portat cap novetat a la nostra manera d’actuar, ens vam adaptar a la nova normalitat fa 15 dies quan vam deixar de fer suport i vam tornar a la nostra unitat. Ja vam canviar els protocols, els fluxos de pacients i la manera de tractar i com vénen a les consultes”, explica Boada.

    El coordinador apunta que ara el gran problema a què fan front és la manca de personal d’infermeria i no espera que la situació es normalitzi totalment fins al setembre: “Ara estem adaptant les agendes, els circuits i estem identificant les prioritats. La tercera onada [sobre malalts crònics] la tindrem continguda a partir del setembre”. Amb tot, Boada demana confiança en el sistema sanitari: “S’adaptarà al que faci falta, com ja s’ha demostrat, gràcies als professionals que l’integren. Estem acostumats a treballar amb canvis de protocols”.

    La sala d’espera al CUAP Sant Pere amb les cadires degudament senyalitzades per prevenir la transmissió / Daniel Gallego

    Una única llista d’espera per a tota la regió

    El pla de desescalada hospitalària, “dinàmic per força” segons Descarrega, inclou la creació d’una llista d’espera única per a tots els pacients del Camp de Tarragona que estan esperant una intervenció quirúrgica.

    “Els hospitals que atenen pacients amb Covid-19 tindran una activitat que per la redistribució de feina no podran fer, per això ens plantegem una llista d’espera única”, va argumentar Descarrega. El gestor de la RSCT també va reconèixer que és una mesura que necessita “visió de territori” i un “canvi de mentalitat” tant pels pacients com pels professionals sanitaris.

    Segons aquesta proposta, qui necessiti una intervenció no urgent potser ha de desplaçar-se a un hospital diferent del que té com a referent si els quiròfans o els facultatius estan ocupats. El mateix succeiria amb els especialistes, que haurien de fer operacions en centres diferents dels que treballen habitualment.

    El pla de Salut contempla que el Pius Hospital de Valls, que ja ha iniciat aquest mes l’activitat quirúrgica de cirurgia major ambulatòria, comenci amb les intervencions de curta estada i al juny, si no hi ha incidències, «el ritme d’activitat s’incrementarà». L’Hospital del Vendrell, per la seva banda, va començar dilluns 11 amb una distribució de l’activitat operatòria amb un dels tres quiròfans amb què compta. Les consultes externes es recuperaran entre el 25 i el 30% durant la primera quinzena de la fase 1.

    La mobilitat dels sanitaris dins d’un mateix centre o municipi ha estat freqüent en les primeres fases de la pandèmia, però la proposta de desplaçaments entre comarques no és encara gaire clara. Els especialistes d’atenció primària consultats desconeixen la formulació. El doctor Sergi Boada reconeix que “la idea pot ser bona, però s’ha de desplegar”.

    El sanitari assegura que “ha tingut una repercussió d’incertesa entre els facultatius per saber com es podrà gestionar” i afegeix: “No puc valorar perquè no tinc més informació. De fet, en tota aquesta crisi els professionals hem estat bastant mal informats. S’hauria de reflexionar sobre això”.

    L’atenció primària: PCR i seguiment proper

    “Un dels objectius és que així com apareguin símptomes, la detecció i el control sigui des de l’atenció primària”, va apuntar Descarrega. David Sabaté -infermer i director de l’ACUT del Camp i del CUAP Sant Pere de Reus- creu que ha arribat el moment de demostrar la importància de la medicina primària: “La nostra funció és l’atenció i promoció de la salut. Tenim una oportunitat per aplicar-la”.

    Sabaté tampoc nota grans canvis en el passi de fase: “La principal diferència és que potenciarem la idea d’avançar-nos a la demanda de l’usuari”, explica. La seva proposta és evitar al màxim que la gent necessiti anar al CUAP: “Volem avançar-nos a la situació delicada en què el pacient ha d’acudir al centre. Volem anar per davant de la demanda i oferir-los una atenció més directa, individualitzada, propera i casolana”. A aquests efectes, explica Sabaté, “s’ha multiplicat per 10 les sortides de l’equip d’atenció domiciliària”.
    Referent a les proves PCR de detecció d’anticossos de la Covid-19, el director del CUAP Reus assegura que “ja s’estan fent i existeix un procediment molt clar al respecte”. Sabaté argumenta que als centres d’atenció primària on es faran -en el cas de Reus en un parell- s’han adequat sales d’aïllament a tals efectes.

    Tanmateix, el canvi de fase no ha comportat una modificació de la regla per escollir qui es fa la prova PCR: “Es faran testos a totes les persones susceptibles fer-se’l. El criteri no ha canviat”. De fet, Sabaté treu pes a la importància del test: “L’objectiu final és tenir un diagnòstic i la PCR és un mitjà. És la confirmació de la radiografia de tòrax o de l’ecografia pulmonar”. En aquest sentit, l’infermer destaca l’ecografia com una prova més eficaç que la placa a l’hora de determinar la gravetat d’un possible cas de Covid-19. Per això, “s’ha habilitat a tots els centres principals un ecògraf portàtil”.

    Prioritat per l’atenció telemàtica

    El que tampoc no canvia a la nova fase és la potenciació de l’atenció via telefònica per evitar que la ciutadania acudeixi als centres sanitaris. La consellera de Salut, Alba Vergés, va informar el passat dissabte que s’ha aconseguit capgirar la tendència habitual: abans un 70% dels pacients hi anaven presencialment i el 30% no. Segons Vergés, ara aquesta tendència és a la inversa.

    El cap de la Regió Sanitària del Camp, Ramon Descarrega, va apuntar en la mateixa direcció: “Tot allò que es pugui fer per la via no presencial, serà potenciat. Tant en l’àmbit hospitalari com en atenció primària, perquè cal mantenir la distància social fins que la pandèmia estigui resolta o totalment controlada”.

    Fonts administratives del CAP Horts de Miró de Reus, l’altre centre de la ciutat on també es faran tests PCR expliquen que el protocol d’atenció als pacients no ha canviat amb l’avançament de fase del Camp de Tarragona: els facultatius fan un cribatge a la porta del centre i, en cas necessari, deixen passar els pacients dividits entre aquells que tenen símptomes respiratoris i els que no.

    Quant a la reprogramació de cites suspeses per la pandèmia explica que “l’hospital està començant a reprogramar i enviaran cartes amb noves citacions, però l’atenció primària no reprogramarà automàticament”.

    També reconeix que “hi ha usuaris d’edat avançada que no s’adapten a la tecnologia actual i es presenten al CAP perquè no saben què fer”, però “els professionals hi estem habituats i en contínua formació”. L’administrativa posa el focus en la gestió dels espais: “Tothom és atès, però per tal d’evitar aglomeracions a la sala d’espera i als passadissos la majoria rep una atenció telemàtica. La gent estava acostumada a fer cues només per demanar hora, i això canviarà. Les administratives estem treballant a informar i activar el servei ‘LaMevaSalut’ perquè la gent mantingui un contacte directe amb els professionals mèdics”.

  • Més polítiques esportives per garantir una millor salut

    Des del primer dia del confinament, una de les reaccions majoritàries va ser la de fer activitat física i esport. Les xarxes socials ens van mostrar infinitat de vídeos que oferien diverses maneres de practicar-los i varietat d’exercicis i propostes de planificació. Probablement es pretenia una distracció, mostrar un grau de creativitat o imaginació; en definitiva, oferir una opció d’entreteniment.

    Però en realitat el que estàvem fent, conscient o inconscientment, era protegir la nostra salut, quelcom que desatenem de vegades i que pensem que només és possible cuidar a través de l’estructura sanitària. Que l’esport és un servei públic indispensable és un tema que encara no està arrelat en el conjunt de la societat ni en la majoria de les institucions. Anar al gimnàs atorga cert “crèdit” de persona saludable i, per contra, segons com es presenti i en quin escenari es produeixi podria aconseguir la categoria de “pràctica fatxenda”.

    L’esport és probablement l’eina cohesionadora més potent que tenim. En els moments que aquest país vivia en la foscor, es teixia comunitat en els bars dels barris en els quals tantes entitats i clubs esportius es van forjar, així com participar en lligues de competició permetia desplaçar-se a altres punts de la ciutat i conèixer nous barris i localitats pròximes.

    En els moments que aquest país vivia en la foscor, es teixia comunitat en els bars dels barris en els quals tantes entitats i clubs esportius es van forjar

    Però no hi havia plena consciència que, per sobre de tot, l’esport és salut i en aquest sentit és més necessari que mai concretar polítiques transversals amb salut, emergència climàtica, educació-esport i escolar. El coronavirus ha ocasionat efectes demolidors en la nostra salut i per a protegir-la l’esport ha d’estar en el centre de qualsevol proposta, perquè el confinament ha ocasionat el tancament d’instal·lacions esportives i privades amb el consegüent fre total a l’activitat física.

    Amb la fase de desescalada la pràctica esportiva ha tornat a aflorar de manera explosiva, l’esport ens reafirma que és salut, vida, alegria, solidaritat, que en aquests moments hem de tractar com un tresor.

    El tancament d’instal·lacions esportives ha causat greu impacte al conjunt d’uns 4.000 treballadors del sector a la ciutat i ha estès el seu impacte a uns 25.000 de manera indirecta.

  • Una salut cada vegada més privada

    Aquest reportatge va ser publicat el setembre passat a la revista d’Alternativas Económicas.

    A mesura que augmenta la percepció que el sistema públic de salut es deteriora, cada vegada més espanyols opten per contractar una assegurança privada de salut. Encara que varia d’una comunitat autònoma a una altra, la tendència és més accentuada en aquelles governades pel Partit Popular (o l’antiga Convergència i Unió en el cas de Catalunya), que han fet de la privatització sanitària un dels eixos de la seva gestió.

    L’Institut per al Desenvolupament i Integració de la Sanitat (IDIS), lobby de les empreses del sector, calcula que la medicina privada va superar el 2018 passat els 8,5 milions d’usuaris, incloent-hi aquells que tenen una assegurança d’assistència sanitària i els que es beneficien del reemborsament de despeses, la qual cosa suposa un increment del 20% respecte als 7 milions de l’any 2014. Unespa, organització patronal del sector de les assegurances, eleva la xifra fins als 10.260.000. I segons l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), el club dels països industrialitzats, el percentatge d’espanyols que fan servir la sanitat privada és avui més del doble que a principis de segle, al passar el 7,6% en 2001 al 16,5% el 2017.

    Per què cada vegada més ciutadans decideixen pagar per anar a metge? La professora d’Economia Aplicada de la Universitat de Granada (UGR), Dolors Jiménez Ros, apunta que la creixent demanda és un senyal que el sector públic no té el nivell que exigeix la ciutadania. «Hi ha diversos estudis a escala nacional que troben que la qualitat percebuda del sistema sanitari està inversament associada a la demanda de l’assegurança mèdica privada». És a dir, com més es percep un empitjorament de l’assistència pública, més augmenta el nombre d’usuaris de la privada. «També és possible», afegeix Jiménez Rubio, «que un cop superada la llarga crisi econòmica, una major proporció de la població disposi de la renda suficient per permetre aquesta despesa».

    Marcià Sánchez Bayle, president de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), coincideix que el detriment de l’assistència mèdica pública empeny els pacients cap a la privada. «Quines opcions li queden a algú que es posa malalt? O anar a uns serveis d’urgències saturats o anar a la privada si s’ho pot permetre», afirma. «Qui té diners opta per l’assistència privada i els altres s’han d’aguantar amb la pública».

    Carlos Humet, exdirector mèdic de l’Hospital de Barcelona, de propietat cooperativa, opina que el primer pas que han de donar els responsables del sistema públic és preguntar-se què s’està fent malament perquè tants ciutadans optin per l’assistència privada. «Si la pública no donés tantes dificultats, la privada no creixeria tant», apunta Humet. «Des d’allò públic amb freqüència es desqualifica de manera taxativa el que és privat, però no s’aporten solucions als problemes dels ciutadans, més enllà de la genèrica manca de recursos econòmics per les retallades i la falta de pressupost».

    Les llistes d’espera

    Jiménez Rubio i el seu company de la UGR, David Epstein, han analitzat les respostes dels enquestats pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) a la pregunta de per què decideixen contractar una assegurança privada de salut. La seva conclusió és que la majoria ho fan per la rapidesa, el tracte personal i la comoditat que troben en l’assistència privada, però al mateix temps reconeixen que el sistema públic té la millor tecnologia. «Aquesta dada dona suport a la conclusió que molta gent amb l’assegurança privada utilitzaria la sanitat privada per tenir un diagnòstic ràpid o per tractar alguna condició lleu, però tornaria al sistema públic si tingués una condició greu», assenyala Jiménez Rubio, de la UGR.

    D’aquesta manera, els que contracten una assegurança de salut privada l’utilitzen per rebre atenció primària, assistència especialitzada i altres serveis on la informació i el tracte personal es consideren de qualitat, però recorren al sistema públic per a intervencions importants en les quals és decisiu disposar dels mitjans tècnics més avançats i amb el personal més capacitat. El sistema privat es converteix així en un complement al públic en els àmbits que aquest deixa lliures.

    Humet no està d’acord amb què la dotació dels centres públics sigui millor que la dels privats. «Això va ser així en el passat», afirma. «Actualment ja no es pot afirmar de forma categòrica. Hi ha centres privats amb tan bona dotació com la dels millors de la pública».

    Quan es pregunta als ciutadans, una de les raons que esgrimeixen per justificar l’ús de la sanitat privada és el llarg temps que triguen a ser atesos, tant a urgències com en les consultes d’especialistes i les intervencions quirúrgiques. Marcià Sánchez Bayle, de la FADSP, sospita que les llistes d’espera són bastant més àmplies del que es reconeix oficialment.

    L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) sosté que si necessitem que el metge de capçalera de sistema públic ens atengui, generalment ho fa en un temps acceptable. El problema, afegeix l’OCU, «arriba quan aquest considera que el nostre cas requereix el diagnòstic d’un especialista, ja que entrem en una llista que sembla ser un embut i que augmenta si es necessita una operació quirúrgica».

    En aquest terreny hi ha enormes diferències entre comunitats autònomes. Un exemple: mentre que un basc espera només 28 dies de mitjana per ser atès per un especialista, un canari triga 123 dies. Hi ha ciutadans que esperen de mitjana quatre vegades més que altres per ser atesos per un especialista, depenent del lloc d’Espanya en el qual visquin. En algunes comunitats, un de cada tres pacients pateix una espera superior als sis mesos per a una intervenció quirúrgica, mentre que en altres aquest percentatge és molt reduït o ni tan sols existeix.

    L’OCU subratlla que els pacients també han d’esperar per ser atesos en els centres privats. L’organització ha comparat els temps d’espera de vuit asseguradores en set especialitats mèdiques i la seva conclusió és que sent significativament menors que en la sanitat pública, les llistes d’espera en la privada «tampoc es queden curtes».

    Els que contracten una assegurança privada recorren a ell amb assiduïtat. Segons un estudi de l’asseguradora Mapfre, 9 de cada 10 ho fan servir a mínim un cop per l’any. Radiografies, ecografies, ressonàncies i tomografies assistides per ordinador són les proves més freqüents. Per especialitats mèdiques, odontostomatologia, obstetrícia i ginecologia són les més utilitzades pels pacients. El 2018, una de cada quatre assegurades va acudir al ginecòleg en almenys una ocasió.

    Els estralls de la crisi

    El deteriorament en l’atenció pública es va accentuar després de les retallades pressupostàries aplicades després de l’esclat de la crisi, el 2008. L’ajust es va traduir en majors temps d’espera, menys llits hospitalaris i menys personal sanitari. Segons la FADSP, també van empitjorar les condicions laborals, ja que van ser freqüents la congelació de salaris, l’eliminació de dies lliures, la no reposició de les baixes i l’increment de les jornades. La situació va començar a millorar una mica a partir del 2015, coincidint amb l’inici de la recuperació econòmica, però encara no s’han assolit els nivells de la dècada passada.

    Per a Sánchez Bayle, després de les retallades hi ha alguna cosa més que una necessitat de complir amb els objectius pressupostaris imposats per Brussel·les. «La crisi no ha estat més que una excusa per aprofundir en tendències que ja hi eren i seguir deteriorant el sistema públic», afirma.

    En els últims 10 anys, la despesa sanitària pública ha anat reduint el seu pes en relació al producte interior brut (PIB), mentre han crescut les quantitats que la ciutadania dedica a la sanitat privada. El 2016, la despesa sanitària pública en percentatge de PIB (6,4%) va ser quatre dècimes inferior al pic registrat el 2009 (6,8%), coincidint amb el començament de la crisi. En el mateix període, la despesa sanitària privada va augmentar del 2,2% del PIB al 2,6%. Alhora s’ha produït un descens de la participació del sector públic en la despesa sanitària total: si el 2009 suposava el 75,4%, el 2016 va descendir al 71,2%. El pes de la despesa privada, mentrestant, va créixer en el mateix període del 24,6% al 28,8%.

    El sector de la sanitat privada es presenta a si mateix com un «aliat estratègic» del sistema públic, a qui ajuda a «alliberar recursos i generar estalvi». L’IDIS assegura que els centres privats, a més de comptar amb professionals de qualitat i centres amb l’última tecnologia, ofereixen als ciutadans llibertat per triar el tractament que volen i posen a la seva disposició un model flexible contraposat a «estructures rígides que generen ineficiències». Segons la mateixa font, la sanitat privada estalvia al sistema nacional de salut entre 4.643 i 10.409.000 milions d’euros cada any.

    Amb l’excepció d’Asisa, les grans asseguradores de salut que operen a Espanya estan estretament vinculades a noms molt coneguts del sector assegurador i financer. Segons dades del sector, les majors asseguradores d’Espanya per volum de primes són Adeslas, amb un 28,8% de quota de mercat, Sanitas (15,7%), i Asisa (13,5%), seguides d’DKV (6,6%) i Mapfre (6,1%). Entre les cinc controlen més del 70% del mercat. Adeslas, líder del sector, és propietat de Mutua Madrileña i de VidaCaixa, grup assegurador de CaixaBank. Sanitas, fundada el 1954 per un grup de metges espanyols, va ser adquirida fa 30 anys per la multinacional britànica UPA.

    Asisa és un cas particular. És propietat de Lavinia, una cooperativa sense ànim de lucre formada per més de 10.000 metges. També forma part d’aquesta espècie de tercera via l’Hospital de Barcelona, amb la particularitat que entre els seus propietaris no només hi ha professionals de la medicina, sinó també usuaris. El centre és propietat de la cooperativa d’usuaris SCIAS i la cooperativa de metges Assistència Sanitària.

    L’opinió dels pacients

    Tot i el fort increment de l’ús de la sanitat privada, la sanitat pública segueix sent el pilar bàsic de l’assistència mèdica i, tot i que minvant, gaudeix encara d’un grau d’aprovació relativament alt entre els usuaris.

    Espanya està encara significativament per sota de la mitjana europea pel que fa a implantació de la sanitat privada. En la majoria dels països europeus, només una petita part de la població compta amb una assegurança privada de salut, però n’hi ha cinc (França, Holanda, Eslovènia, Bèlgica i Croàcia) on la meitat de les persones té una. El sistema més gros dual públic-privat és el d’Irlanda, on el 45% dels ciutadans opten per la sanitat privada per no haver de suportar les esperes del sistema públic.

    Quina opinió tenen els pacients del sistema sanitari? La nota va arribar a caure fins al 6,31 sobre 10 el 2014, després de les retallades pressupostàries, però es va anar recuperant a mesura que la situació econòmica millorava fins a arribar al 6,68 el 2017 i tornar a caure al 6,57 el 2018. L’opinió dels usuaris, però, difereix molt depenent de la comunitat autònoma. Segons la llista elaborada per la FADSP, els bascos són clarament els més satisfets amb el seu sistema sanitari, seguit pels navarresos, els aragonesos i els castellanolleonesos. Els més descontents són els canaris, els valencians i els catalans.

    Intencionalitat política

    Existeix una intencionalitat política darrere del deteriorament de la sanitat pública? Marcià Sánchez Bayle sosté que els partits conservadors tenen un full de ruta per fragmentar el sistema en dos: una medicina privada per a qui se la pugui costejar i un sistema de Seguretat Social de baixa qualitat per a la resta de la població. En cas d’imposar-se aquest model, afirma el president de la FADSP, el públic quedaria limitat a «una mena de sistema de beneficència».

    Jiménez Rubio apunta a l’existència d’un conflicte d’interessos, no només per l’existència de portes giratòries en el sector, sinó perquè la conveniència dels funcionaris (que poden triar en qualsevol moment sanitat pública o privada sense cap cost) no està necessàriament alineada amb els del sector públic, el seu ocupador, que està obligat a proveir un servei sanitari eficient i de qualitat. Es dona la paradoxa que l’elit política és responsable en bona part d’un servei públic que sembla no utilitzar: la majoria dels funcionaris de carrera opten per la sanitat privada, i, en general, són més crítics del rendiment del sistema públic que la població general. La professora de la UGR adverteix el perill que suposa que la població que més usa la sanitat privada acabi quedant-se sense incentius per pagar els impostos que serveixen per finançar el sistema públic de salut i no donen suport amb el seu vot les polítiques de solidaritat i cohesió social quan arriben les eleccions. «La demanda d’assegurança privada podria, en el llarg termini, derivar en un sistema sanitari públic de menys qualitat», conclou la professora.

    Carles Humet té la impressió que cap grup, inclosos sindicats i metges, està interessat de veritat en resoldre el problema: «als interessos d’uns i altres, l’statu quo existent els va mentre no hi hagi conflictes». Humet sosté que un sistema sanitari públic aporta solidesa a l’Estat de benestar i millora la qualitat de vida dels ciutadans, pel que la seva existència és inqüestionable en un país desenvolupat. «El sistema públic hauria de funcionar de forma eficient i amb una qualitat assistencial òptima», afegeix. «Això no seria obstacle per a la coexistència d’un sistema privat on qui més té aporta recursos al sistema sanitari general, descarregant al sistema públic de les despeses que assumeix per la seva atenció a la privada».

    Madrid, laboratori de la privatització

    Governada ininterrompudament pel Partit Popular des de 2003, la Comunitat de Madrid és el laboratori de proves de la privatització de la medicina. Segons l’Institut per al Desenvolupament i Integració de la Sanitat (IDS), el lobby que defensa els interessos del sector, el 34% dels madrilenys compta amb una assegurança privada de salut. Tot i tenir el PIB més gran per càpita d’Espanya, és la comunitat que menys diners públics inverteix en assistència sanitària: 1.276 euros per habitant a l’any.

    L’afany privatitzador de la Comunitat de Madrid va topar amb els tribunals l’any 2014. El llavors conseller de Sanitat, Javier Fernández Lasquetty, va dimitir després que la justícia paralitzés el seu pla per privatitzar sis hospitals públics. En aquella època presidia la Comunitat Ignacio González, avui en llibertat sota fiança per la seva presumpta implicació en el cas de corrupció Lezo. Van ser els anys en què va sorgir l’anomenada Marea Blanca, protagonista de les majors manifestacions en defensa de la sanitat pública des de la restauració de la democràcia.
    Hi ha indicis que el nou Govern autonòmic, presidit per Isabel Díaz Ayuso, pot tornar a la càrrega, aquesta vegada per altres vies. Lasquetty s’asseu una altra vegada a l’Executiu regional, ara com a home fort al capdavant de la cartera d’Hisenda. Lasquetty no és qualsevol al PP: ha estat secretari general de FAES, el laboratori ideològic del PP presidit per José María Aznar, i fins al seu recent nomenament ha exercit com a cap de Gabinet de Pablo Casado, actual president del partit.

    Lasquetty no va ser l’únic conseller de Sanitat madrileny esquitxat per la polèmica. Els seus dos antecessors, Juan José Güemes i Javier Lamela, tots dos nomenats per Esperanza Aguirre i criats políticament a l’ombra de Rodrigo Rato, van acabar treballant per a empreses sanitàries privades després d’abandonar el càrrec. Són dos exemples de manual de portes giratòries.

  • «Sense test per diagnosticar, el més sensible és la radiologia toràcica però les màquines estan obsoletes»

    Un cop superada la primera fase de la pandèmia aguda del SARS-Cov-2 (Covid19), i en el context d’un progressiu descens dels casos propis de la malaltia als hospitals, es planteja la necessitat de recuperar l’atenció en els centres sanitaris. Per això, des de Radiòlegs de Catalunya, s’han elaborat unes propostes d’actuació en la fase de desconfinament, per als centres sanitaris catalans. Unes propostes que ajudaran als serveis a conviure amb la COVID-19 als hospitals.

    Donat que molts pacients passen per les seves mans, els departaments de Diagnòstic per la Imatge seran elements clau per a poder recuperar aquesta normalitat. Des de Radiòlegs de Catalunya recorden la resposta que han donat aquestes àrees de diagnosi per la imatge en les setmanes de màxima exigència provocades per la pandèmia als centres sanitaris: la seva intervenció ha estat determinant per a la diagnosi, tècniques d’intervencionisme quan calia, i seguiment de la patologia, en col·laboració estreta amb les altres especialitats.

    Ara, consideren, cal estructurar la tornada progressiva a l’activitat, que ha de ser adaptada i adaptable a l’evolució de la pandèmia i potenciar la pràctica segura del personal en contacte amb els pacients.

    parlem sobre el paper de la radiologia, la feina feta, la feina pendent de fer, el teletreball i noves reestructuracions amb teresa Maristany, la presidenta de Radiòlegs de Catalunya.

    Com neix la idea de redactar unes «Recomanacions pel restabliment de l’activitat als Departaments de Diagnòstic per la Imatge segons l’evolució de la pandèmia del SARS-Cov-2»?

    La idea neix no només del què hem viscut aquests dos mesos, l’aturada d’activitats, el 80% de desprogramacions… sinó en pensar com després tot això se’ns vindria a sobre. I més com a servei central que som, que no hi ha pacient que no passi per nosaltres abans d’anar a l’especialista gairebé.

    Vam dir «o fem unes recomanacions o se’ns menjaran vius». Ens havíem d’avançar per evitar trobar-nos la voràgine i que hi hagi un col·lapse o un coll d’ampolla. També hem de tenir cura dels nostres professionals i dels pacients. Així, quan acabi la pandèmia i comencem aquest període, aquesta fase nova de començar a programar pacients, caldrà que no hi hagi molta aglomeració de gent a la sala d’espera perquè sinó tindrem un rebrot. Arran de pensar totes aquestes mesures i també pensar com ens ha anat el teletreball, que ja el fèiem, i quina utilitat li podíem treure doncs vam començar a fer totes aquestes recomanacions.

    A qui les heu dirigit?

    Les vam enviar a les direccions dels hospitals, als gerents… També als nostres col·legues metges d’altres especialitats perquè amb això hem d’anar de la mà i als Col·legis de metges, a la conselleria, al CatSalut… Allà on l’administració té més pes. Hem sentit molt suport, ja ens han dit molts que ho annexen a recomanacions que estan fent des d’altres organismes.

    Ha estat un avançament perquè ja ens veiem que tots els àmbits tenien pressió. Bàsicament vam dir: «començarà i tindrem un col·lapse als serveis centrals i hem de tenir cura dels professionals i dels pacients». Així va néixer però volem aprofitar-ho també per reinventar la nostra professió i el nostre paper.

    Com dius, tornar a la normalitat és impossible de cop. Com us heu organitzat i com seguireu fent-ho a distància?

    La teleradiologia és el més antic dins de la medicina que existeix. Hi havia èpoques que no trobaves metges radiòlegs, perquè no som gaires, i els de la nit ja informaven perquè fos més econòmic a casos de Llatinoamèrica quan allà era de dia.

    Ara jo he tingut el meu staff a casa fent els informes d’escàners i ressonàncies i informant des d’allà. Quan havien de fer ecografies sí que hi anaven personalment. Hi ha hagut serveis que ho tenien ja instaurat del tot i altres, com el meu, ho fèiem així puntualment o d’urgències.

    Ara ha servit i ha quedat constatat que es pot fer molta feina des de casa. A més hem treballat molt solidàriament. El meu servei ha informat sobre casos de radiologia de tòrax d’un hospital de Madrid i ho fèiem des de casa perquè no tenien prou gent per anar a fer els informes.

    I la feina presencial com us l’heu repartit dins el servei? 

    El tècnic és qui fa la radiografia, el qui fa la ressonància. El radiòleg és qui ho informa i el que fa maneig de biòpsies o de drenatges o de curacions. Si jo trobo un nòdul a la mama, sóc jo qui la biòpsia no ho fa un tècnic. Tot el que sigui intervencionisme hem d’estar a primera línia. Com l’ecografia que també la fem nosaltres

    I tota la part de lectura des de casa.

    Clar jo puc informar des d’aquí o com si estigués a Berlin. Mentre tingui totes les eines, la banda ampla, tot el sistema operatiu… Ara s’ha constatat que això pot ser un model molt important. Ara que hem vist Barcelona amb molt poca polució, podem mirar d’instaurar d’una manera quotidiana rutines que caminin cap al teletreball. Evidentment no de sempre ni de manera fixa perquè en un hospital també fas docència i formació i l’has de fer amb qui formes al costat, colze a colze, no des de casa.

    Al CatSalut divideixen les llistes d’espera en intervencions quirúrgiques, proves diagnòstiques i consultes externes d’especialitats. Vosaltres assumiu la major part de les proves. Teniu idea de què us podeu trobar?

    Farem el què té més sentit comú: primer els pacients que tenen pendents intervencions. Si necessiten una prova radiològica han de passar per davant. També els que estan pendents d’un diagnòstic o d’un control oncològic, els malalts ingressats, els malalts urgents que no poden esperar… per descomptat que aquests han de passar per davant de la resta.

    També és un moment idoni per fer un canvi en la radiologia. La radiologia és un servei central on tothom demana una prova o un control basant-se en la visita al metge especialista. Potser és el moment de dir prou quantitat i mirem qualitat. Mirem el valor afegit que podem fer els radiòlegs de la prova. Gestionem la necessitat diagnòstica del pacient d’acord amb l’optimització de la resposta. Que siguem nosaltres davant de la clínica del pacient qui diguem quina prova és la idònia. Donar-li molt més valor que fins ara a la nostra exploració , que érem receptors de la prova i ho seguíem i punt. Que el metge ens expliqui el problema que té amb el pacient i nosaltres recomanar quina prova cal fer.

    També per evitar fer proves innecessàries o causar iatrogènia.

    Sí. Hi ha moltes inèrcies en fer proves que no són necessàries. Hi havia controls de quists, de lipomes que són greix… No cal. Per què s’ha de fer control si no és simptomàtic? Hi ha inèrcies que s’haurien de canviar i potser ara és el moment perquè hem de triar que és el prioritari i qui ha d’estar a la sala d’espera. Hem d’esponjar i la manera d’esponjar és triar amb consens amb els clínics i triar el que cal

    Existeix la perspectiva de qui va al metge amb la necessitat que sí o sí els hi facin alguna cosa.

    Hauria de canviar. És com tot. Si s’explica la gent ho entén però ens falta educació i donar missatge. La televisió sueca va sortir que la primera ministra va fer un míting davant els nens sobre la COVID i ho van entendre.

    La ciutadania tampoc és ximple. Si tu li dius a la gent: «escolti’m de totes les ressonàncies què fem sap quantes després tenen una resolució quirúrgica o que els hi farà canviar el tractament que estan prenent». Si la gent sabés que la majoria de coses es curen soles o amb tractament simptomàtic del dolor… No té sentit que tothom que tingui un lumbago vingui a fer-se una ressonància per veure si té una hèrnia quan la majoria amb temps, repòs i antiinflamatoris es resolen sols. A veure si això ens ensenya una mica a tots.

    Per minimitzar el risc de contaminació i per seguretat del personal que està directament fent les proves, s’haurien de netejar màquines i sales després de cada pacient. Això ralentitza la tasca de primera mà.

    Per això també volíem proposar una cosa innovadora des de Radiòlegs de Catalunya. Cada servei podrà fer el que vulgui i és una suggerència, però els pacients s’hauran d’esponjar per no trobar-se molts a la sala i a banda els hi direm que si us plau no vinguin acompanyats si poden. En el meu cas a Sant Joan de Déu els nens han de venir acompanyats i hi ha gent que potser ho necessita però si es pot evitar que ho evitin.

    A banda, farem el mateix volum de feina que fèiem al matí però ho repartirem entre matins i tardes. És a dir, el mateix número de pacients però molt més esponjat: perquè les sales d’espera no estiguin plenes, per netejar els aparells i perquè si ens trobem amb casos de COVID positiu, ja ets pots imaginar com ens hem de disfressar i això porta un temps de vestir-te i desvestir-te… És important tenir aquest temps.

    Habilitareu el què heu anomenat zona neta i zona bruta?

    Exacte. Volem que tots els professionals tinguin el test. Hi ha hospitals que s’han posat les piles i ja n’han fet i estan en segons cribratges. Hem de saber si som positius o no i si l’hem passat o no. El pacient, el mateix: que no vingui mai ningú que sigui COVID o simptomàtic sense fer-li la prova per saber-ho. I més si potser li hem de fer una intervenció o una prova amb anestèsia. Sempre que sigui possible clar, si ha de ser una operació d’urgència doncs està clar que no serà així.

    I les proves espontànies, que de la visita es genera una radiografia, doncs aquestes no es podran fer. Si estem dient d’esponjar, si comencem a acceptar les espontànies, tindrem un col·lapse a les sales d’espera i tindrem un rebrot.

    Oi que estem demanant hores a les perruqueries? Doncs també per fer una radiografia. Ho fem per protegir-los

    Com ho gestionareu treballar matí i tarda, com canviaran els torns?

    Els tècnics han sigut el primer element de trinxera perquè són els que fan les radiografies, les ressonàncies, els qui van amb el portàtil a fer-les, són els que han estat més exposats. Ells ja fa torns de matí, tarda i nit i el servei funciona tot el dia. Són els metges radiòlegs els que passarem a fer tardes també. No podem exigir-ho als hospitals però el que recomanem és que durant un temps tota la feina que feien al matí la reparteixin al llarg del dia. Que la tarda sigui un mirall del matí.

    Creus que els professionals estaran d’acord?

    Doncs depèn com s’ho prenguin. Als meus jo els hi he dit que qui vingui al torn de tarda podrà fer un dia de teletreball. Això també està molt bé perquè tu tens una feina, tens un nombre n d’exploracions però no et diuen a quina hora les has de fer. Com si t’hi vols posar a les 5 del matí. La qüestió és el resultat i això a molta gent també li interessa. Ara ho posem com a model però es pot perpetuar.

    Tot el meu staff està d’acord perquè és un moment que ens hem de posar les piles, hem de sortir endavant. Entenem que els torns són importants per tenir esponjades les sales i a més pot ser una prova pilot per veure si això està aquí per quedar-se. Poder tenir un radiòleg a la tarda per fer les exploracions i que no sigui el de guàrdia no, de l’staff normal.

    Des de la conselleria deien que es preveia que totes les proves ajornades es poguessin resoldre abans que acabi el mes de juliol. Com es farà això?

    Jo crec que no s’arribarà. Quan proposo aquestes mesures és fer el mateix que fem al matí però que duri tot el dia per no tenir les sales tan plenes i poder netejar entre pacient i pacient. És tornar a l’activitat. Per això és tan important prioritzar l’activitat i tenir clar que hi ha algunes peticions que no farem mai. Ens quederem a les tardes per espaiar, no per fer més volum. Prioritzarem qui té quiròfan, qui té res oncològic, qui necessita un diagnòstic…

    A banda, com deies abans, de treballar de la mà amb els clínics, també se us obre l’oportunitat de treballar amb els metges de família ara que des del Departament de Salut s’han repartit ecògrafs als CAP. Quina lectura féu o quin treball conjunt heu pensat?

    Aquí hi ha postures diverses. Jo com a presidenta de Radiòlegs de Catalunya i la meva junta directiva hem estat sempre de la mà del president de la Medicina de Família i Comunitària. És més, fa temps vam fer un document conjunt per nosaltres poder assessorar, tutelar i facilitar que vinguessin als nostres serveis metges de família per ensenya’ls-hi a fer ecografia i fins on podien arribar. Si moltes vegades nosaltres tenim dubtes, imagina’t ells que no es dediquen a això al 100%. Volíem ser la guia per dir fins aquí podeu diagnosticar i, quan veieu que passen tals supòsits doncs ho deriveu als especialistes. Això va quedar en terreny de ningú i ara es vol tornar a començar.

    Serà útil?

    Crec que l’ecografia és com el fonendo d’abans. En un moment donat pot ser important per veure si el malalt té líquid a la panxa, a la pleura, al precardi, que està dins del cor, si pot tenir pedres o dilatació del ronyó… Ara, per fer un diagnòstic ben acurat, estarem nosaltres.

    La nostra mà saben que la tenen però s’han de posar uns límits perquè el què fa por és que es digui que l’ecografia és per tots. No és així. En algunes regions ha passat que la gent que no ho domina té dubtes i això ha derivat a un augment d’exploracions de TAC i el TAC irradia a la població.

    Quan un metge no sap fer bé l’ecografia o té un dubte demana un TAC, que el fa el radiòleg. Si l’hagués fet una persona que domina fer ecografies, potser s’hagués evitat. Repeteixo: no dic que no en sàpiguen, sinó que cal formar.

    A més, ara s’ha vist amb aquesta crisi com d’obsoletes estaven algunes màquines de diagnòstic radiològiques. Moltes s’han fos perquè els tubs tenen un número n de dispars i ja l’han sobrepassat. I pensa, i això és molt important, que el diagnòstic de COVID a molts llocs s’ha fet gràcies a la radiologia. Allà on no hi havia test, el més sensible i específic per dir que aquell malalt era un COVID ha sigut l’informe de la radiologia toràcica o del TAC. Hi ha hagut problemes per no tenir test, altres tardaven 24-48h, altres sortien malmesos…

    El diagnòstic primordial, i aquí hem tingut una feinada enorme, ha sigut fent radiologies. I també hem tingut una feinada perquè molts companys d’altres hospitals, que no esmentaré, em demanaven si els hi podíem deixar màquines portàtils per fer raigs. No en tenien. I són les més útils per no acumular pacients a les sales d’espera: poder agafar l’aparell i anar a les sales o a la UCI.

    Posar més màquines hauria d’anar en la línia dels llits de UCI que quan això passi se’n deixaran més d’oberts

    Sí. I he de dir que d’això no se n’ha fet molt ressó. Ha estat molt curiosa la pandèmia: per algunes coses s’ha fet molt rebombori i altres sobre què passa als hospitals han quedat totalment amagades.

    Se’n farà una lectura i servirà d’alguna cosa? 

    Crec i espero que això serveixi per canviar la manera de treballar, per aprendre, perquè si a altres països no ha passat això és segurament perquè hi havia reforços que nosaltres no teníem. Una lectura que hem de fer tots és que en educació i sanitat no s’ha d’escatimar.

  • PCR diagnòstica a l’Atenció Primària ja!

    El control de l’epidèmia de la COVID-19 ha entrat en una fase de transició un cop han disminuït sensiblement els casos, els ingressos i les morts per aquesta causa, tal com s’afirma en el document del 25 d’abril del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias. En l’actual fase adquireix especial importància la identificació dels nous malalts i la contenció d’aquests com a fonts de contagi per tal d’evitar una nova propagació massiva del virus, actuacions que s’han de fer en l’entorn comunitari, perquè és en aquest entorn on es contrau i difon la infecció i la malaltia.

    Per a la identificació i diagnòstic de casos de la COVID-19 només disposem dels tests PCR, i per a la contenció, una de les principals mesures és l’aïllament de les persones malaltes, l’estudi dels seus contactes i, si és el cas, també el seu aïllament. Per tant, ara ens cal saber si davant de clínica sospitosa podem atribuir-la al coronavirus per tal d’aïllar a aquestes persones i els seus contactes propers. Tenir un diagnòstic més cert evitarà patiments i aïllaments innecessaris, així com minimitzar l’impacte social d’aquestes mesures.

    La identificació i diagnòstic de persones simptomàtiques, tasques pròpies de l’AP, hauria d’estar emmarcada en una estratègia de rastreig de contactes, seguiment i aïllament, entre altres possibles mesures epidemiològiques. Estratègia que ha de ser coordinada entre l’AP i els serveis de vigilància epidemiològica de salut pública. Serveis que, igual que l’AP, van començar aquesta crisi molt minvats en la seva capacitat, i així encaren les següents fases.

    En la fase d’alta incidència i escassetat de material, la identificació de persones malaltes de COVID-19 a l’AP s’ha basat en la sospita clínica, però en una fase de menor incidència, en la que conviuen moltes altres infeccions víriques amb similar simptomatologia, la prova diagnòstica es fa imprescindible. Així ho reconeix el document del Ministeri de Sanitat quan diu que una de les capacitats del sistema sanitari ha de ser el «diagnóstico de todas las personas sintomáticas con PCR u otras pruebas diagnósticas que se identifiquen como adecuadas en los procedimientos aprobados por el Consejo Interterritorial».

    Enmig del desgavell que ha caracteritzat les últimes setmanes, l’accés a la realització de PCR des d’AP és diferent en cada Comunitat Autònoma. En algunes, com ara Navarra i les illes Canàries, es pot sol·licitar des de fa un temps la PCR per la metgessa de primària i les persones van a un lloc determinat per realitzar-les. A Euskadi es prenen mostres per a PCR en les consultes COVID-19 dels centres de salut. També tenim notícia que a Galícia i a Castilla León hi ha accés a la prova des de l’AP.

    En canvi a Catalunya no tenim aquesta possibilitat. Per què aquestes diferències entre C.C.A.A.? El que sí que ha anunciat el Govern de la Generalitat, el dia 7 d’abril, és el Programa Orfeu de «detecció massiva de la COVID-19 amb l’objectiu de complementar la capacitat del sistema de salut de disposar de tests diagnòstics de coronavirus SARS-CoV-2». El programa preveu realitzar 170.000 testos nous en unes sis setmanes. Però de tenir tests a l’atenció primària per diagnòstic de persones malaltes no se’n parla. A qui s’aplicaran? Quin sentit i benefici té fer un cribratge poblacional quan no es poden fer diagnòstics individuals a persones que presenten símptomes compatibles?

    Si l’Atenció Primària ha de ser la protagonista en les següents fases de la pandèmia, tal com diuen tots els polítics, des del president Pedro Sánchez fins a la consellera Alba Vergés, necessitem tenir accés ja a les PCR per poder garantir un desconfinament amb els menors riscos possibles. Sense aquest procés diagnòstic no tenim garanties d’identificar les persones malaltes i de què el seu aïllament i el dels contactes sigui realment necessari. Sense material i sense personal es pot fer molt poca cosa, el paper de l’AP es quedarà en pura retòrica, com denuncia Sergio Minué.

    Seguirem anant amb una sabata i una espardenya com fins ara? Seguirem fent diagnòstics a ull? Quantes visites innecessàries (i per tant, nocives) es faran en els hospitals? Quants casos se’ns escaparan, com pregunta Meritxell Sànchez-Amat? És més, seguirem recomanant/ordenant aïllaments sense la certesa de la seva necessitat? Com ho viuran les persones afectades? Com els ho podrem explicar? Quantes persones perdran el seu sou o la seva feina per no fer una PCR? Les persones i els barris amb més pobresa en patiran les pitjors conseqüències. Algú és conscient d’aquest dany?

    L’AP proporciona equitat al sistema, podem arribar a qui més ho necessita, a persones que no acudiran mai a altres serveis sanitaris. Persones que amb simptomatologia lleu o moderada, poden estar en habitatges de pocs metres quadrats i poden transmetre de manera ràpida la malaltia. Detectar com més aviat millor aquests casos pot tenir una gran repercussió per tallar la propagació de la COVID-19.

    Per altra banda veiem com la llei de cures inverses segueix funcionant. Es fan PCR a algunes elits, com els futbolistes, encara que no tinguin símptomes, o es poden fer proves en centres privats pagant entre 100 i 200 €. Necessitem recursos materials i personal suficient per aplicar la llei de cures directes, és a dir, donar atenció i recursos a qui més ho necessita, tant en l’àmbit individual com poblacional. Ara no hi ha excusa, sabem que hi ha tests disponibles, tenim moltes infermeres formades per prendre les mostres. Necessitem polítiques amb sentit, necessitem una AP forta de veritat.

    Volem PCR ja, l’AP està preparada!

  • Familiars d’interns faran una denúncia col·lectiva a fiscalia per les morts en residències

    La terrible situació que s’ha donat a moltes residències geriàtriques de Catalunya amb la mort de milers d’ancians serà objecte d’una denúncia col·lectiva que preparen familiars de persones ingressades en aquests establiments. La intenció, segons una portaveu, és que s’esclareixin les responsabilitats que es puguin derivar de la investigació.

    “Volem que s’investigui el que ha passat en aquesta situació de pandèmia a les 1.073 residències de Catalunya, per això hem lliurat documentació a la fiscalia amb l’esperança que faci una investigació a fons i que els responsables, si n’hi ha, paguin les conseqüències de les seves accions”, afirma María José Carcelén, portaveu de l’associació impulsora de l’acció judicial, la coordinadora 5+1. L’associació té el seu origen en els familiars de 5 residències públiques de Barcelona que tenien cedida la gestió a una empresa privada, concretament una filial de la constructora OHL. Però ara, en la denúncia hi ha documentació recopilada almenys per familiars d’11 residències.

    L’any 2016 veient les males condicions d’atenció a les persones residents de les cinc residències, públiques: Alchemika, Bertran i Oriola, Bon Pastor, El Molí i Mossèn Vidal i Aunós, totes elles dependents de la Generalitat de Catalunya, els d’internats familiars van decidir crear una coordinadora per denunciar el deteriorament del servei, fruit de la privatització de la gestió. Al Cinc inicial van afegir el +1 per deixar clar que està oberta a altres incorporacions de familiars. La coordinadora 5+1 va aconseguir el seu objectiu i la Generalitat va retirar la gestió de les instal·lacions denunciades, però això, després de moltes protestes i manifestacions.

    La Coordinadora 5+1 a partir de la seva experiència i de rebre centenars de denúncies de situacions irregulars en la seva bústia de correu electrònic: Coordinadoraresidencias@gmail.com ha recopilat la informació amb la qual presentarà una denúncia a Fiscalia perquè investigar les irregularitats que poden haver costat la vida de moltes persones. L’acció judicial la faran unes 90 persones, familiars de residents, però tindrà el suport d’organitzacions de llarga trajectòria en defensa de la salut i els serveis públics, com Marea Blanca i també, entre altres la Plataforma en defensa dels serveis públics, que s va crear un cop es va tombar la llei Aragonès.

    María José Carcelén és portaveu de la Coordinadora. Explica que abans del 19 de març, data de proclamació de l’estat d’alarma, «estàvem pendents de la situació. Sabíem el que havia passat a Itàlia i en altres Comunitats Autònomes i volíem evitar les situacions que desgraciadament es van produir».

    Previsions que no es complien

    El 19 de març un document que formava part en la documentació de la declaració d’alarma incloïa una instrucció que «deixava clar que amb la dotació que tenien les residències el problema del Covid-19 no es podria afrontar», diu Carcelén. «No hi havia a les residències equip mèdic suficient per aturar l’epidèmia, tampoc hi havia suficient personal d’atenció, a més, com les habitacions acostumen a ser dobles, no es podia garantir l’aïllament».

    Davant d’aquesta situació la coordinadora es va dirigir una carta a la Generalitat demanant accions contundents per evitar que l’epidèmia entrés en les residències. «Vam demanar que es tanquessin els centres de dia, perquè estava clar que en aquests llocs hi havia molt contacte entre les persones que hi anaven i els residents». També van reclamar que s’evitessin les visites de familiars, perquè podien ser vectors de contagis. Un altre aspecte que la coordinadora va reclamar, sense èxit, va ser que s’evités l’ús massiu de transports sanitaris, perquè podien ser porta d’entrada del coronavirus, «estava clar que en un mateix vehicle es podia haver transportat una persona contagiada i després ser usat per moure persones sanes», explica Carcelén.

    Un altre aspecte que van demanar, sense resultats, va ser que els treballadors de les residències tinguessin Equips de Protecció Individual (EPIS) que evitessin les contaminacions. «Pensem que un cop tancades les residències la via d’entrada eren els treballadors, però si no tenien equips de protecció, el contagi arribaria finalment als residents, però els equips i la prevenció, tot i que ho vam demanar, no van arribar», afirma la portaveu.

    Mesures contra el desastre

    El 23 de març la coordinadora va enviar una nova comunicació a la Generalitat, en ella, a més de manifestar la seva preocupació per la situació dels residents, reclamaven, un altre cop, equipament mèdic per a les residències i sobretot que en cas que es detectessin símptomes entre els residents es fessin les proves adients per esbrinar si estaven contaminats i que els malalts, en primera instància els traguessin de les residències en una mena de pas intermedi per evitar el col·lapse de les instal·lacions mèdiques. I si empitjoraven es duguessin «com en qualsevol altre cas» als hospitals, atesa la situació de salut delicada que acostumen a tenir els ancians a les residències. I en el mateix sentit, si es constataven casos que s’aïllessin residents i treballadors.

    Protesta de familiars de residents abans de la crisi del coronavirus foto Coordinadora 5+1

    Just quan l’epidèmia estava en el seu moment més àlgid, Carcelén explica que es va donar un fenomen inexplicable: «durant setmanes a les residències no es va fer res. No enviaven cap malalt a l’hospital. Volem pensar que les residències van demanar els trasllats», explica. El fet és que a la fi, centenars de malalts van morir sense assistència sanitària,«una assistència a la qual tenen dret igual com qualsevol altra persona» explica. Altres incògnites que plantegen en la denúncia són el nombre de persones que van morir a les residències mentre no hi havia accés dels familiars i si aquestes morts van ser produïdes pel coronavirus o si podien haver-se evitat amb una cura adient.

    La falta d’informació fiable va suposar per aquests familiars de residents una tensió difícil de suportar. «Les mesures que vam demanar a la Generalitat no es van adoptar. Calia actuar amb rapidesa i no es va fer. Tenim clar que les residències no tenien eines per reaccionar, i van arribar a una situació límit». Carcelén afegeix que «les residències, encara que s’equipessin mèdicament, no n’hi havia prou, perquè no es van fer els tests necessaris. Encara que hi hagués un metge i un infermer a les residències, si entra l’epidèmia és difícil reaccionar si no s’envien les persones amb símptomes clars a llocs on els poden intentar curar, primer en espais nets i si cal als hospitals».

    María José Carcelén explica que, «difícilment, si a les residències no hi ha personal mèdic, als vespres es poden atendre malalties com al Covid-19. Penseu que en moltes entitats no hi ha mecanismes per fer transfusions endovenoses i moltes persones grans tenen disfagia i no poden prendre líquids. Això explicaria que als hospitals hagin arribat ancians deshidratats i desnodrits».

    Intervenció insuficient

    En opinió de la coordinadora de familiars d’ancians, la intervenció que ha fet Sanitat en les residències, difícilment resoldrà la situació causada per l’epidèmia. «No n’hi ha prou amb el fet que les residències siguin visitades dos o tres cops per setmana per metges i infermeres dels CAP», afirma. Fins i tot ara, quan sembla que la virulència de la malaltia ha baixat molts graus, «quan obrim la bústia de correu electrònic de l’associació ens trobem una allau de denúncies que molts dies poden afectar 11 o 12 residències», afirmen.

    L’associació, que ara representa familiars d’internats de moltes més residències de les que van començar el moviment, es troba que en alguns casos la fiscalia ha iniciat d’ofici investigacions. Això ha passat a Sabadell, i a la Comunitat de Madrid també ha començat a investigar la fiscalia d’aquell territori.

    «Volem saber la relació de persones grans des de l’1 de març. Quantes van morir a les residències. Quantes no van poder anar als hospitals i si això es va demanar. I si es va negar el trasllat, qui ho va fer», diu Carcelén, que acaba denunciant: «s’ha produït un tracte discriminatori per raó d’edat, s’ha deixat molta gent sense l’assistència a la qual tenien dret com a qualsevol persona».

    El cert és que a Catalunya, segons les dades de la Generalitat han mort per efectes del coronavirus 10.682 persones. En el recompte estatal les víctimes catalanes de la pandèmia sumen 5.270. Sigui un cas o l’altre, el fet és que dos de cada tres defuncions es van produir entre persones grans, la majoria de les quals estava internada en residències. I això bé mereix ser investigat.

  • COIB i AIFiCC demanen que les Infermeres Residents cobrin com a titulades durant la crisi sanitària

    Des de l’inici de la crisi provocada per la pandèmia de la COVID19, les IIR d’Infermeria Familiar i Comunitària es troben a primera línia, tant a l’Atenció Primària com a altres dispositius, cuidant amb absoluta dedicació a les persones, famílies i comunitats.

    Les IIR, com a infermeres titulades i col·legiades, estan prestant serveis com una infermera més de l’equip, sense la supervisió i tutorització corresponent a la formació especialitzada.

    L’Ordre SND/319/2020, d’1 d’abril, que modifica l’Ordre SND/ 232/2020, de 15 de març, per la qual s’adopten mesures en matèria de recursos humans i mitjans per a la gestió de l’actual crisi sanitària, estableix en el seu apartat u, numeral 4, que, “Conforme a allò que es disposa a l’article 39.3 del Real Decret Legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei d’Estatut dels Treballadors, les comunitats autònomes garantiran que els residents, a qui se’ls prorroga el contracte, percebin les retribucions que els corresponguin atenent a les funcions que efectivament realitzin, sempre que comportin un major grau d’autonomia i un menor nivell de supervisió del que els correspondria abans de la pròrroga del contracte.”

    En aquesta Ordre no s’estableix cap paràmetre de mínims en què s’acordin les retribucions que han de percebre els residents que s’incorporen plenament als equips, sinó que deixa a cada comunitat autònoma que ho decideixi, segons les funcions que exerceixin aquests professionals.

    Les IIR, durant la pandèmia, estan assumint competències com una infermera de família i comunitària i no com una IIR, amb plenes garanties de qualitat i seguretat cap a la persona atesa, adoptant un major grau d’autonomia i un menor nivell de supervisió.

    El dia 6 d’abril de 2020, el Servei Català de la Salut va emetre una actualització de mesures en matèria de recursos humans per a la gestió de la crisi sanitària, en la qual s’establia que els residents de darrer any de formació percebrien un complement retributiu equiparable a la categoria professional 2.2 (personal assistencial titulat de grau mitja (AS-TGM)), d’acord amb la classificació professional del II Conveni SISCAT, o la categoria equivalent en l’àmbit de les entitats amb conveni propi, durant el temps en què es prestessin els serveis en aquestes condicions.

    En el cas de l’Institut Català de la Salut, la retribució dels IIR de primer any correspon al grau de formació dels IIR de segon any. Els IIR de segon any perceben el sou equivalent a una infermera de nivell 3, en el cas dels hospitals, i a una d’atenció continuada i urgent, en el cas de l’atenció primària.

    Actualment, asseguren des del COIB i des de l’AiFiCC, «existeix molta variabilitat en els criteris de retribució en les diferents Unitats Docents Multiprofessionals d’Atenció Familiar i Comunitària (UDMAFiC). Hi ha IIRs que estan rebent un complement retributiu d’equiparació a la categoria professional 2:2 (personal assistencial titulat de grau mitja). En canvi, en altres UDMAFiC, les IIRs no estan rebent aquest complement, argumentant la no pròrroga dels contractes després de l’Ordre SND/346/2020. Tot i així, sí que estan rebent el complement retributiu els metges interns residents (MIR)».

    Aquesta situació, assenyalen, «provoca una falta d’equitat injustificable entre les IIR de les diferents UDMAFiC. Però aquest fet és intolerable quan, en la mateixa UDMAFiC els MIR sí cobren el complement i les IIR no». Denuncien doncs que es troben davant «una discriminació evident que no va associada a les funcions que estan realitzant, ni a l’Ordre SND/346/2020, de 15 abril.

  • Efectes col·laterals del coronavirus: l’augment de les llistes d’espera i els riscos pels malalts de càncer

    «Tu, sobretot, cuida’t». Aquesta frase ha sigut recurrent durant les darreres setmanes, i encara pren més rellevància quan es dirigeix a persones que pateixen algun tipus de malaltia greu, com el càncer, i que són un grup especialment vulnerable davant el risc de contagi del coronavirus. En les circumstàncies actuals, les angoixes i pors ja existents per la incertesa de patir una malaltia se sumen a les causades per l’efecte del coronavirus. «Durant el confinament, la percepció de vulnerabilitat i de persona malalta se’ls ha aprofundit», explica Sara García, coordinadora d’activitat de la Fundació Kālida. Aquesta entitat acompanya als pacients de càncer i els seus familiars amb un programa assistencial que incideix tant en les dimensions emocionals com en les corporals i socials, amb l’objectiu d’augmentar el benestar d’aquestes persones durant la vivència de la malaltia.

    La Milena va ser diagnosticada amb càncer de pulmó l’agost de l’any passat i és usuària de la Fundació Kālida des d’aleshores. Des que va començar la pandèmia del coronavirus, només ha sortit de casa un cop al mes per anar a l’hospital per a que li administrin el seu tractament. Explica que durant el confinament ha tingut una davallada emocional. «Abans de tot això començava a tenir forces per començar a sortir, havia guanyat seguretat i havia entès tot el que em passava. Ara que de cop ens hem hagut de quedar tots a casa, he sentit molta angoixa», explica.

    El suport que li ha donat la Fundació Kālida, diu, ha sigut clau per sentir-se més animada. Aquestes setmanes, la Fundació ha organitzat, via telemàtica, classes de ioga, relaxació i altres activitats perquè els pacients verbalitzin com se senten. «Molts han vist que s’ha incrementat la seva percepció d’incertesa i de pèrdua de control. Abans es podien distreure i quedar amb algú, durant aquestes darreres setmanes s’ha intensificat el capficament i la preocupació entorn a la seva malaltia», explica García.

    Endarreriments en tractaments i operacions no urgents

    A causa de l’excepcionalitat i gravetat de la pandèmia, gairebé tots els recursos i personal del sistema sanitari s’han bolcat en contenir i pal·liar els efectes del coronavirus, en resposta a la situació de milers d’afectats. Per tal de poder reorganitzar els serveis i, alhora, reduir la possibilitat de contagi de pacients d’altres malalties, es van limitar les visites, les operacions quirúrgiques i altres activitats, mantenint-se només aquelles urgents que no podien demorar-se. Així, els tractaments i operacions no urgents, així com les proves diagnòstiques, es van posposar sense data fixa, fins que la crisi sanitària provocada per la pandèmia estigués, si més no, una mica més controlada i es reduís la pressió assistencial.

    «En el moment màxim de la pandèmia, vam posposar les cirurgies no urgents, pel risc en la morbiditat i mortalitat que podria suposar per un pacient recentment intervingut contraure el coronavirus», assenyala el cap d’oncologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Josep Tabernero. Tot i això, les consultes d’oncologia han sigut una de les activitats que més s’ha mantingut, ja que s’han considerat sempre prioritàries a causa de la gravetat de les malalties oncològiques. «Hem arribat a reduir l’activitat un 50% durant els períodes de més pressió assistencial, però ara ja estem al 90%», assenyala Tabernero.

    L’impacte en les llistes d’espera

    Els endarreriments en les proves diagnòstiques, els tractaments i les intervencions quirúrgiques ja s’han començat a notar en les dades de les llistes d’espera del mes de març publicades pel Servei Català de la Salut. Malgrat que els canvis encara són discrets i quan es podran apreciar més serà en les dades del mes d’abril -encara no disponibles-, sí que s’ha produït una gran variació en el nombre de pacients intervinguts el mes de març, sent gairebé la meitat que el mes anterior -un 45% menys-. Al febrer van ser 34.769 els pacients operats i, al març, 18.941. Dels últims 12 mesos, només en el mes d’agost de 2019 s’havien vist menys intervencions quirúrgiques, fet habitual durant la temporada de vacances.

    També s’han vist els efectes en els dies d’espera. Els pacients pendents de ser operats el mes de març havien d’esperar, de mitjana, 15 dies més que el mes de febrer. Si el mes de febrer havien d’esperar 150 dies, de mitjana, el mes de març es va augmentar un 10%, fins a 165 dies. Només el mes de setembre es veia una xifra similar -163 dies- a causa de la disminució de pacients intervinguts durant l’agost. Per especialitats, on han augmentat més els dies percentualment són en les intervencions de cirurgia cardíaca -13 dies més, de mitjana, un 49% més- i en els processos oncològics -12 dies més, de mitjana, un 62% més-. L’espera per realitzar les proves diagnòstiques TAC també ha augmentat considerablement, passant de 55 dies de mitjana a 66.

    Però l’impacte real de la pandèmia en les llistes d’espera es veurà quan es recuperi l’activitat habitual de les proves diagnòstiques, incorporant així més pacients a les llistes d’espera. En aquest sentit, caldrà incrementar els recursos per poder contenir aquest augment de les llistes d’espera i reduir l’impacte del coronavirus en altres malalties.

    La Fundació Kalida acompanya als pacients de càncer i els seus familiars amb un programa assistencial / Kalida

    L’arribada de la ‘nova normalitat’

    Els engranatges dels hospitals i centres d’atenció primària s’han engegat ara per tal de planificar el funcionament durant els pròxims mesos de les instal·lacions i les dinàmiques de treball. Amb l’esperada disminució de la pressió assistencial i el nombre de contagis deguts al coronavirus, ja s’han començat a reprendre visites, operacions i tractaments que s’havien posposat. Si una cosa és clara, és que l’inici de la desescalada i el desconfinament, amb aquesta ‘nova normalitat’ de la que tant es parla, comportarà canvis també en els hospitals i centres mèdics, que hauran d’estar en contínua adaptació en funció de l’evolució de la pandèmia i redimensionar els espais necessaris, sempre tenint en compte la possibilitat que es produeixi un rebrot del coronavirus.

    Una de les primeres mesures que van prendre els hospitals i centres mèdics per evitar la propagació del virus -i que s’haurà de seguir mantenint durant els pròxims mesos- va ser la d’establir circuits diferenciats d’entrada per aquells malalts que venien amb símptomes respiratoris amb sospita de coronavirus i els que no. També, com s’ha fet fins ara, s’hauran de mantenir les distàncies de seguretat entre els pacients, fer ús de les mascaretes i dels materials adequats de protecció i limitar el nombre d’acompanyants. «Fer venir moltes persones als hospitals en sales d’espera com havíem fet fins a l’inici de la pandèmia no ens ho podrem permetre durant mesos», afirma Josep Tabernero, cap d’oncologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron.

    Durant les darreres setmanes, part de l’activitat mèdica habitual de consultes i seguiment dels pacients en serveis com el d’oncologia s’ha fet de manera telemàtica i s’han allargat els temps de funcionament d’aquests serveis. Aquesta també serà una de les mesures que s’hauran de mantenir durant els pròxims mesos, un cop les llistes d’espera s’actualitzin i es puguin atendre aquells nous pacients diagnosticats i aquells que han quedat en llista d’espera a causa de l’endarreriment de les activitats mèdiques. «Haurem d’augmentar els horaris d’activitat quirúrgica, de radioteràpia, d’exploracions radiològiques…Si no podem augmentar la capacitat en nombre de dispositius, perquè no podem augmentar el nombre de quiròfans, haurem de duplicar pràcticament els horaris dels serveis permetent que vinguin el mateix nombre de malalts, però amb molta més seguretat física», assenyala Tabernero.

    En aquest sentit, davant l’inevitable augment de les llistes d’espera, caldrà prioritzar aquelles cirurgies de patologies més greus, com són el càncer o les malalties cardíaques, sobre altres procediments que no són tan greus i que poden esperar un cert temps. Tabernero destaca que els efectes col·laterals del coronavirus no afectaran tant als pacients que ja tenen un diagnòstic en actiu i estan en seguiment i tractament, sinó, sobretot, a aquelles persones que no s’han diagnosticat durant aquest temps a causa de l’endarreriment de les proves diagnòstiques. «Preveiem que en els pròxims mesos hi hagi més casos de càncer diagnosticats i, per tant, haurem de donar resposta més ràpidament, estudiant com planificar els tractaments de manera més eficient» diu el cap de servei de la Vall d’Hebron.

    Per Tabernero, una altra aspecte important que cal fer entendre a la ciutadania és que s’ha de tenir respecte al coronavirus, però no por. «Va haver-hi setmanes que ens faltaven molts malalts a les consultes, que no venien perquè tenien por al contagi. És molt important fer entendre que els hospitals són segurs, que prenem les mesures adequades perquè així sigui», assenyala. Explica també que en les darreres setmanes han arribat casos de pacients amb patologies molt evolucionades, que s’havien esperat a casa per por d’anar a l’hospital. «Quan algú sent un símptoma que suggereixi a algun tipus de malaltia ha de donar l’alerta», destaca.