Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • No més morts evitables en residències i geriàtrics

    Podem arribar a entendre que les diferents administracions, així com els centres sanitaris i geriàtrics, s’hagin vist sorpresos per l’arribada de la pandèmia que estem patint, atès el desconeixement general que hi ha d’aquesta terrible malaltia i del seu frenètic ritme de propagació. Si fem cas de les dades corregides recentment per la Generalitat, han mort més de 7.000 persones per aquest fet només a Catalunya en el darrer mes i mig, i unes 20.000 més a la resta de l’estat.

    Els més afectats han estat les persones grans amb patologies prèvies (les més vulnerables). En aquest cas, les nostres autoritats no han actuat amb la rapidesa exigible, ni amb els mitjans adequats per a protegir-les. Això ha comportat una autèntica catàstrofe humana que té els seus responsables polítics.

    La responsabilitat política no ve només de dilucidar qui ha actuat en primer lloc o si s’havia de declarar l’estat d´alarma i el confinament unes setmanes abans. Perquè un cop intervingudes les conselleries de salut i la xarxa hospitalària pel Govern de l’estat espanyol, ara és ben difícil determinar fins a quin punt és responsabilitat del Govern Central o de la Generalitat.

    La responsabilitat l’hem d’anar a buscar a l’arrel de tot plegat. És a dir, en la construcció d’un sistema i una xarxa de salut, que cada cop més ha convertit la cura de les persones en el negoci d’uns pocs i no en una obligació de les administracions, que per això administren els nostres diners a través dels impostos.

    Per una banda, és normal que hi hagin defuncions als geriàtrics, donat que és a on es troba la gent gran i aquest virus els ataca més a ells. Però això no exclou el nostre deure de mirar amb lupa de quina forma estava funcionant el model d’atenció als residents en els equipaments dels quals disposaven. La immensa majoria de les residències de gent gran són centres privats a on no s’ha exercit el control públic al qual estaven obligades les administracions. Tanmateix, les residències públiques han vist cedida la seva gestió en mans de fundacions religioses o civils. I com hem vist, no estaven ben controlades.

    Tractar la funció de la cura de la gent gran com una possibilitat de benefici en comptes d’una obligació de protegir a la gent sense discriminació d’edat, comporta la contractació, en molts casos, de personal poc qualificat i precaritzat, amb contractes abusius en les seves condicions (horaris i sous de misèria).

    A tot l’esmentat, cal afegir també que les malalties de les persones residents als centres no són controlades a l’atenció sanitària primària de la seva localitat, sinó que es situen fora d’aquesta xarxa i no són ateses pel sistema públic. La Generalitat té contractades pels diferents centres una o vàries empreses privades que fan aquesta atenció, la qual ha resultat del tot ineficaç per fer front a una situació sorpresa. Això és una prova que tot i que els contractes són milionaris, actuaven sense cap previsió ni estocs de material de protecció per als treballadors i treballadores.

    Es tracta doncs, d’una evident perversió del sistema, perquè les persones residents no han perdut el seu «estatus» de ciutadania, i per tant, tenen els mateixos drets i serveis que el conjunt de la ciutadania.

    La nostra Plataforma denuncia des de fa molt de temps aquest malbaratament de diners posava en perill la salut dels més grans. I com sempre, aquests avisos s’han ignorat per part de les administracions

    A Mollet hi ha residències de tota mena: de l’església amb 38 places, del grup FIACT amb 140 places a la Vinyota, i també està prevista una nova del mateix grup a la Farinera amb 116 places (totes elles privades). També n’hi ha de públiques, amb 80 places a la residència de Santa Rosa i 60 places a Can Pantiquet/la Vinyota per discapacitats psíquics gestionades per la fundació sanitària de Mollet (de gestió privada).

    Com totes, aquestes residències també han patit els problemes de contagis i morts, així com la manca de recursos, atenció insuficient, poca transparència i manca d’informació als familiars i entitats que ho hem demanat.
    Ara tothom es posa les mans al cap per la quantitat de morts que hi ha a les residències i geriàtrics, però ja fa temps que es denuncia la manca de personal prèvia i la manca de personal sanitari. Com a exemple d’això, a moltes residències no hi ha metge 24 hores, ni servei d’infermeria en horari nocturn. En el millor dels casos, al torn de la nit només hi ha un gericultor per planta, per 28-30 residents, sense cap altre professional.

    En conseqüència, demanem que s’adoptin les següents mesures per a evitar més contagis:

    • Facilitar EPIs a les residències, per a protegir a les persones grans/dependents, així com al personal sanitari. Donat que aquests últims són els que entren i surten dels centres, és imprescindible l’entrega de tot el material adient per a la protecció, com són els guants i les mascaretes.
    • Fer tests a totes les residencies.
    • Aïllar a les persones grans que donin positiu i atendre-les en unitats medicalitzades. Aplicar també aquesta mesura a les persones que tinguin símptomes i no se’ls hi hagi pogut fer la prova.
    • Intervenir les residencies en les que hi hagi sospita de negligència o omissió de socors.

    Un cop deixem enrere aquesta greu situació, exigirem que es dugui a terme la investigació pertinent per a depurar responsabilitats pels casos en els quals hi hagi hagut negligència o omissió del socors que tota persona mereix.

    Cal canviar l’actual sistema d’atenció a la nostra gent gran per fer-lo més humà, amb més atenció primària i més places públiques en residencies i geriàtrics.

    Les volem 100% públiques amb control democràtic de famílies i actors socials. Mai més desatenció a la nostra gent gran.

  • El turisme i l’hostaleria, els primers en beneficiar-se del desconfinament

    El govern de l’Estat espanyol ha posat sobre la taula les tres fases en les que es basarà la desescalada del confinament (a més d’una fase zero de preparació) per a arribar a la “nova normalitat” que, segons ha anunciat Pedro Sánchez, podria arribar a finals de juny, “en el millor dels escenaris”. Així, aquest període que, segons el president hauria de durar entre sis i vuit setmanes, no és incompatible amb el manteniment de l’estat d’alarma. En aquesta línia, Sánchez ha anunciat que proposarà una nova pròrroga a l’estat d’alarma, fins el 15 de maig.

    Precisament les províncies seran les unitats bàsiques d’organització d’aquesta desescalada, tot i l’oposició de diversos presidents i presidentes de comunitats autònomes, que han demanat la recuperació de les competències de gestió de la desescalada. “Serà un calendari específic per a cada zona i desigual en els ritmes però igual en les normes”, ha apuntat Sánchez.

    Així, a excepció de les illes Balears i Canàries, que el 4 de maig passaran directament a la Fase 1 de la desescalada, la resta de l’Estat entrarà en la Fase 0 o de “preparació de la desescalada”. Aquesta, que en principi haurà de durar dues setmanes, suposarà “mesures d’alleugeriment del confinament”, com els passeig d’una hora diària o l’esport individual. Pel que fa als comerços, es planteja que es pugui atendre els clients amb cita prèvia i que locals de restauració puguin dispensar menjar per emportar.

    Fase 1: tornen els bars i hotels
    De tot anar segons el previst, a partir de l’11 de maig començarà la fase d’inici parcial d’activitats comercials, sempre “sota estrictes condicions de seguretat”, a excepció dels centres comercials, ja que són espais propicis a les aglomeracions. En aquesta línia, el Gobierno ha anunciat que es decretaran horaris comercials preferents per a persones majors de 65 anys.

    En aquesta fase començaran a obrir-se les terrasses dels bars amb limitacions del 30% d’aforament. Així mateix, també tornaran a l’activitat els hotels i establiments turístics, mantenint però tancades les zones comuns. Tot i això, Sánchez ha anunciat que fins a la tornada a la “nova normalitat” no es permetrà la mobilitat entre províncies. També reobriran els espais de culte, amb una capacitat d’un terç de l’aforament.

    Fase 2: la tornada de la cultura
    Si es compleix el calendari, a partir del 25 de maig, els locals culturals com teatres, sales de concerts o cinemes podrien reobrir les portes. Això sí, amb estrictes restriccions: s’ha de mantenir un aforament baix i seran sales amb butaques (no es podran realitzar, doncs, concerts de peu ni obriran sales de discoteques). Així, pel que fa als esdeveniments en espais i recintes tancats l’aforament serà d’un màxim de 50 persones i menys de 400 persones a l’aire lliure.

    Pel que fa als centres escolars, Sánchez ha reafirmat que el curs no serà presencial fins al setembre vinent, però ha anunciat que a partir d’aquesta segona fase es reprendran les activitats de reforç escolar i, així mateix, els nens i nenes menors de sis anys podran assistir al centre escolar en cas que la família hagués d’anar a treballar i per evitar que la criatura hagués de quedar-se sola a casa.

    Fase 3: es podrà anar a la platja
    En aquesta nova fase, que podria començar a partir del 8 de juny, es “flexibilitzarà la mobilitat general”, però sempre mantenint les distàncies de seguretat i destacant la necessitat l’ús de la mascareta. Així, es relaxaran les mesures per a restringir els aforaments, com als sectors comercials, que s’ampliaran al 50%. Una de les mesures destacades d’aquesta fase serà l’obertura d’algunes zones d’esbarjo com les platges, tot i que Sánchez ha alertat que, per garantir les mesures de seguretat, serà imprescindible comptar amb el recolzament dels ajuntaments.

    Sobre la mobilitat, el president no ha donat detalls sobre com, on i amb quines condicions es podran desplaçar els i les ciutadanes durant tot aquest procés. Tampoc no ha declarat com s’hauran de donar les relacions amb les persones amb les quals no es conviu, però sí ha declarat que el teletreball, per exemple, serà “preferent” fins a aquesta fase.

    La ‘nova normalitat’
    Aquestes tres fases de desescalada duraran un mínim de dues setmanes i serà el Ministerio de Sanidad qui determinarà el compliment o no dels criteris per a passar al següent estadi. Sánchez no ha donat massa detalls sobre els mateixos, però ha destacat que un dels marcadors essencials serà que no se sobrepassin les capacitats de l’Atenció Primària i que no es col·lapsin els llits a les UCIs dels hospitals.

    Tampoc no ha donat detalls sobre la mobilitat, més enllà d’afirmar que els desplaçament entre províncies no es podran donar fins la ‘nova normalitat’. Tampoc no ha volgut aclarir quan es podrà començar a fer visites a cases de familiars o amics, encara que es trobin en la mateixa província.

  • La sanitat a Catalunya: deu anys, quatre instants i un relat

    Abril del 2010. Artur Mas presidia l’autoproclamat ‘Govern dels millors’ amb el suport del Partit Popular. Eren mesos molt difícils. Els efectes de la crisi que havia esclatat dos anys abans resultaven devastadors. Les retallades dels pressupostos marcaven el ritme de la vida política i social. En el cas de la sanitat pública, les tisores les feia anar Boi Ruiz, acabat d’arribar de la gran patronal del sector privat. La societat estava en estat de xoc. Els primers a reaccionar van ser el personal sanitari, amb mobilitzacions en contra de les retallades.

    Primer instant. La imatge de centenars de ‘bates blanques’ tallant la Ronda Litoral el 20 d’abril del 2010 va causar un gran impacte. Després, ja a finals del 2011, va venir una convocatòria de dos dies de vaga per part de Metges de Catalunya. Però el més transcendent va ser un vídeo gravat pel Dr. Miquel Vilardell, president del Col·legi de Metges i de la Comissió sobre la reforma de la sanitat que havia creat Artur Mas.

    Aquella intervenció del Dr. Vilardell va trencar els esquemes del ‘Govern dels millors’. No era una revolta de la base; («que, ja se sap, sempre protesten»), sinó del cor del sistema. I no era una reivindicació professional o laboral, era un crit d’alarma: «Amb la pèrdua de metges i personal d’infermeria, de quiròfans, d’habitacions, de recursos… no podrem complir el nostre deure de curar i cuidar els ciutadans». Tant el Sindicat Metges de Catalunya com el Dr. Miquel Vilardell van pagar cara la gosadia de plantar cara al Govern, que els va marcar amb la creu de l’ostracisme en tots els seus ressorts de poder polític i mediàtic.

    Segon instant. La sanitat catalana apareix en les converses enregistrades entre el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), Daniel de Alfonso, i el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. «Els hem donat en tots els morros amb Ramón Bagó, els hem destrossat el sistema sanitari, els hem acusat…», deia De Alfonso l’any 2016 en una referència implícita als diversos casos de presumpta corrupció en la sanitat pública catalana, com el hòlding empresarial Innova o el del Consorci Hospitalari de Catalunya (presidit per Bagó), tots dos investigats per la mateixa OAC el 2012.

    La frase «els hem destrossat el sistema sanitari», pronunciada des de les clavegueres de l’Estat i en el marc de la guerra bruta contra l’independentisme, es va convertir en tot un símbol pel relat del Procés.

    Tercer instant. El novembre del 2018 esclata una nova protesta de la comunitat sanitària, aquesta vegada centrada en l’Assistència Primària. L’èxit de la vaga va ser absolut. De nou, els sanitaris tenien l’atreviment d’anar a contracorrent. No demanaven diners, sinó temps per atendre els pacients i més recursos per frenar les llistes d’espera. Però el portaveu de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, ho veia de forma diferent: «Les llistes d’espera no és l’essencial. De vegades ens distraiem amb qüestions que no són les essencials». L’únic important era el Procés cap a la independència. La Sanitat tornava a ser una nosa. (Eduard Pujol havia estat durant anys el responsable de l’emissora amb més audiència de Catalunya).

    Quart instant. El missatge s’anava preparant d’ençà que va esclatar la pandèmia. Com podem utilitzar la pitjor crisi de salut que ha patit la humanitat en cent anys per alimentar el relat del Procés? Doncs la portaveu del Govern ho va verbalitzar en poques paraules: «En una Catalunya independent, estic segura que no hi hauria hagut ni tants morts ni tants infectats». Dos dies després, el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, ho va simplificar encara més en un tuit: «Espanya és atur i mort, Catalunya és vida i futur».

    Deu anys després d’aquella primera protesta, podríem deduir que una part significativa de la societat catalana, i dels mitjans de comunicació, ha tolerat que el seu sistema de salut pateixi retallades brutals, que no se salvi de la corrupció, que les llistes d’espera no siguin essencials i que, al final, aquells que en són responsables construeixin un relat supremacista i fal·laç per justificar-ho tot.

    Una part significativa de la societat catalana ha avalat amb el seu vot aquestes decisions i el discurs que les justifica. Podria ser un bon motiu de reflexió pel temps de confinament, mentre els sanitaris es juguen la vida per salvar-nos.

    Aquest article ha estat publicat originalment a Diari de Tarragona

  • Residències geriàtriques, dany i reparació

    La Cèlia és treballadora d’una residència geriàtrica concertada bastant gran. Ha estat treballant amb simptomatologia de coronavirus fins que no ha pogut més.

    – No podia deixar-los a l’estacada. Hi havia poques treballadores i calia anar-hi.

    – Però has pensat en la teva situació i en la possibilitat d’haver pogut contagiar els residents?

    – Sí. Hi he pensat i molt. També en què podia contagiar la meva família. Hem treballat com en una fàbrica, sense descans, dotze hores seguides. No teníem protecció. Amb bosses d’escombraries ens hem fet davantals. La mascareta ens durava quinze dies perquè ens deien que no n’hi havia. He sortit molts dies plorant.

    – Ho hem fet pels avis.

    L’actual epidèmia ha posat al descobert la situació i els problemes de la majoria de les residències geriàtriques, tant de Catalunya com de l’Estat Espanyol. Les morts de persones ingressades en centres residencials representen més del 66% de totes les morts per SARS-CoV-2 i ara com ara superen les 14.000. Era esperat que la malaltia afectés les persones més fràgils, les més grans i amb més malaltia preexistent, però les xifres sobrepassen les expectatives i ens ofereixen una realitat de morts relacionades amb mancances d’atenció i, per tant, evitables. El drama personal acaba en una mort en la més estricta soledat, però el drama familiar i social no acaba aquí.

    Encara que aquesta epidèmia és nova, la situació que pateixen les residències geriàtriques era ben coneguda de fa temps: moltes persones en poc espai; treballadores, generalment dones, amb una situació laboral precària, poca formació i una gran càrrega de treball; famílies desenteses de la situació del seu pare o mare; institucions poc transparents i insuficient atenció sanitària. Per sort, no és exemple de totes però sí d’una gran majoria que recull l’oblit de les persones velles i dependents en una societat que ha mirat cap a un altre costat.

    Els problemes fa temps que es gesten de la mà de les polítiques neoliberals de destrucció dels serveis públics i la mercantilització dels serveis a les persones. Les retallades dels pressupostos públics dels anys 2011-2014 i la febre privatitzadora que ja venia d’abans van propiciar l’entrada d’empreses no especialitzades i de fons d’inversió en un camp que oferia grans oportunitats de negoci. Segons dades recollides per ctxt a l’Estat Espanyol hi ha 5.457 centres residencials, dels quals el 75% són privats. El volum de negoci l’any 2016 va ser de 3.500 milions d’euros, i el 2019 de 4.500, amb una perspectiva de creixement continuat, en mans de multinacionals i de fons voltors. A Catalunya, amb 1073 centres, més de la meitat de les 64.000 places estan en mans privades, una tercera part són concertades i només un 17% són totalment públiques.

    La privatització i mercantilització també s’han estès a l’atenció sanitària, en moltes ocasions amb connivència dels organismes polítics i les entitats empresarials. El Grup MUTUAM és una de les entitats beneficiades, que assumeix l’atenció a més de 300 residències de Barcelona, el Baix Llobregat, Vallès Oriental i Occidental.

    Les persones residents han perdut el dret que té tota la ciutadania de comptar amb metgessa i infermera de capçalera referents i han estat víctimes d’un sistema fraccionat d’atenció. En efecte, segons explica el Pep Martí al Diari de la Sanitat, existeixen actualment quatre xarxes d’assistència sanitària no coordinades ni integrades amb el Sistema Públic de Salut:

    1. Serveis propis pagats per l’empresa, amb més o menys dedicació i competències
    2. Els Equips Assistencials a Residències (EAR), concertats pel Departament de Treball i Afers Socials.
    3. Els Equips d’Atenció Domiciliària i de Suport (PADES), assumits per entitats públiques i concertades
    4. Els Equips d’Atenció Primària (EAP) de l’Institut Català de la Salut, que assumeixen sobretot residències petites.

    Sovint intervé més d’un equip a la vegada, amb el qual la descoordinació i la falta de responsabilització estan servides.

    L’atenció a les persones grans, amb demència i alta dependència en els centres residencials es caracteritza per un baix grau de cura personal, un elevat ús de fàrmacs amb escàs control, la separació de les famílies i l’aïllament social. La restricció en personal auxiliar ha fet disminuir la qualitat de l’assistència i moltes vegades, per compensar la manca de professionals, s’han instaurat tractaments amb psicofàrmacs (hipnòtics, sedants i neurolèptics) més dirigits a la disminució dels requeriments d’atenció que al benefici de la persona. Segons el Registre de prestació farmacèutica del CatSalut, l’any 2015 el 68% de persones de 70 anys o més que vivien en residències van rebre algun psicofàrmac, enfront del 51% de la població total de la mateixa edat. Les xifres de mortalitat, l’alarma social i la denúncia d’entitats han obligat al Govern de la Generalitat a prendre unes primeres mesures, entre les quals cal destacar el traspàs de la gestió sanitària al Departament de Salut. Però aquest pas és insuficient i caldrà plantejar-ne molts més per dignificar la vida de les persones grans i dependents i donar-los l’atenció sanitària que necessiten i es mereixen.

    En una societat on la comunicació virtual, la tècnica, la joventut, la productivitat, i l’economia primen per davant de tot, cal donar valor a la cura de les persones, més encara si hi ha patologia i fragilitat. És el gran repte que ha d’afrontar la societat occidental, on la taxa d’envelliment és cada vegada més alta i cal garantir la suficient protecció a la salut i la dignitat.

    El FoCAP vol que la situació viscuda en molts centres geriàtrics no es repeteixi. Per això pensem que cal una reflexió social i política sobre el model de cures que desitgem, tant en el domicili com en les institucions. Un model que s’ha de sustentar en el respecte a les persones, la preservació del dret a ser cuidades segons les necessitats i en garantir la dignitat i les condicions de vida bàsiques, entre les quals hi ha el manteniment de les relacions i els afectes.

    L’actual crisi portarà a qüestionar el model de cures institucionalitzat i potser a recuperar el model tradicional dels països mediterranis basat més en la cura a domicili. Tant en un cas com en altre queda palès que el tema té una prioritat política i sanitària i que caldrà dotar de més recursos de professionals de cures i oferir serveis de major qualitat tal com reclamàvem a l’entrada Espai de cures, espai de dones.

    El model privatitzador ha demostrat el seu fracàs, per això advoquem per la universalització del dret de cura i la gestió 100% pública de tots els equipaments sanitaris i socials finançats amb diners públics. Reclamem una investigació de responsabilitats en la gestió de les residències en aquesta crisi i la rescissió de contracte de totes les empreses que hagin mostrat abandonament i manca d’auxili de les persones que tenien a càrrec seu.

    La millor atenció sanitària a les residències la poden donar els equips d’atenció primària (EAP), que han de rebre els recursos suficients per cobrir totes les necessitats, incloses les pal·liatives. Amb caràcter d’emergència alguns EAP ja estan treballant en moltes residències, però a curt termini caldrà una planificació de serveis i de recursos en funció dels centres existents a cada territori i àrea bàsica de salut. Volem alertar sobre qualsevol temptació de crear equips específics fora dels EAP. Les professionals d’infermeria tenen capacitat i experiència per liderar el treball en els centres residencials i proporcionar les cures amb qualitat i han de ser les qui portin el pes de l’atenció. Convé acabar amb l’actual fragmentació i diversitat d’equips assistencials, traspassant els recursos que s’hi dediquen als proveïdors d’atenció primària de cada zona.

    Amb una concepció integral de cures serà imprescindible l’estreta coordinació dels equips sanitaris i els socials per poder oferir una atenció global, en la qual les necessitats sanitàries sovint són menors que les de cures personals i familiars.

    L’enorme dany moral causat als residents supervivents i als familiars de persones mortes de manera injusta i per manca d’assistència haurà de ser reparat. No es pot passar per alt un fet d’aquestes dimensions. Un primer i ineludible acte de reparació és que els organismes responsables de les residències i les empreses i entitats implicades en morts evitables durant la pandèmia, donin explicacions de què ha passat, de què han fet i què han deixat de fer, i assumeixin responsabilitats, que inclouen destitucions i nomenament de nous responsables. La justícia haurà de donar compte dels càrrecs penals que puguin tenir lloc.

    Per tot això, reclamem:

    • Investigació, assumpció de responsabilitats i reparació del dany.
    • Reorientació del model de cures en el domicili o en centres
    • Residències públiques i de qualitat.
    • Desfragmentació i desprivatització de l’atenció sanitària a residències.
    • Atenció sanitària a residències a càrrec dels EAP amb un paper rellevant per part d’infermeria.
    • Dotació de personal i mitjans dels EAP per poder fer aquesta tasca.

    El coronavirus ha posat en evidència moltes mancances. Ara és temps de rectificar i de donar la volta a la realitat, acabar amb les polítiques privatitzadores, els negocis i la mala gestió. No es pot repetir l’horror que estem vivint. És urgent prendre mesures. Mesures que vagin en la direcció correcta, al marge de les pressions que exerciran les diverses corporacions privades i dirigides amb fermesa cap a l’enfortiment de què és públic, basades en la millor evidència i amb l’horitzó d’unes cures dignes per a la nostra gent gran i en situació de dependència.

    Aquest és un article de la web del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Elena Bartolozzi: «Per atendre la crisi i sempre, cal pressupost per l’Atenció Primària»

    Menys càrrega, més pressupost, més recursos, ràtios menys elevades, criteris adaptats als territoris… Així podria haver començat un article o entrevista fa un, dos o tres anys. També cinc anys enrere o durant l’esclat de la crisi del 2008 que en sanitat situa les retallades més dràstiques a partir del 2010. Si les mateixes demandes segueixen vigents és perquè l’Atenció Primària denuncia que aquestes no s’han vist recompensades ni pal·liades.

    Enmig de la crisi sanitària, econòmica i social que ha comportat el coronavirus, parlem amb Elena Bartolozzi, secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya.

    A finals de la setmana passada trèieu una nota on dèieu que demanàveu «cirurgia fina» a l’hora de tancar dispositius d’atenció primària per no deixar desatesa la patologia crònica durant la pandèmia. Què us heu trobat? Quants CAP han tancat o quina informació us han donat?

    Hi ha hagut diferents informacions en aquest sentit. Al principi alguns CAP grans es van tancar, per exemple a la zona metropolitana, perquè s’estaven donant molts contagis entre professionals. En començar l’epidèmia no es van organitzar bé les coses, sobretot quant a mesures de protecció individual, i va haver-hi un nivell de contagi molt elevat i això va motivar que alguns CAP grans es tanquessin per manca de personal. Després el què se’ns ha explicat és que s’han tancat molts consultoris rurals per concentrar l’activitat en centres més grans i més ben dotats. També perquè hi ha hagut un gran nombre de professionals confinats i malalts que s’han hagut d’aïllar. Aquests han estat els dos motius.

    Després, no tancats però si amb personal retallat s’ha anat fent durant tota la crisi de manera progressiva per haver d’atendre altres dispositius com ara els hotels de salut i sobretot les residències. Les residències d’avis han sigut un cop molt gran pels equips per la inversió de personal i per la situació tan demolidora que ens hem trobat.

    Heu necessitat també augmentar l’atenció domiciliària?

    No s’ha augmentat expressament l’Atenció Domiciliària. A l’Atenció Primària tenim molta gent gran que no surt de casa i es visita a domicili i a aquesta s’ha seguit visitant normal. Però ens ha arribat el caos de les residències d’avis amb un percentatge de contagi i de morts enorme i, davant aquesta situació que s’ha generat, a qui s’ha recorregut és als equips d’Atenció Primària per posar ordre i visitar tots aquests pacients.

    Teniu dades de quants professionals de l’Atenció Primària s’han hagut d’aïllar en algun moment o quants positius hi ha hagut? 

    No, aquesta informació l’ICS no ens l’ha donat. Sabem pels companys que hi ha hagut equips que han hagut de tancar per l’elevat nombre de contagis però l’ICS no ens ha facilitat en cap moment el número total de contagis i positius de professionals.

    Sobre el tracte que hi cap a l’Atenció Primària: des de Metges de Catalunya denuncieu sovint que «s’omplen la boca amb bones paraules» però en l’àmbit de polítiques sanitàries la tenen descuidada. Per xarxes socials ha corregut que així com a hospitals s’estaven fent test al personal, a l’AP no se’ls hi ha plantejat. Fins a quin punt això és així?

    Les xarxes de facultatius d’Atenció Primària estan incendiades. La indignació és enorme des del principi. Nosaltres ja partíem des d’una base de precarietat del personal.

    La Primària té una dotació pressupostària que no arriba al 16%, quan un sistema d’Atenció Primària potent hauria de tenir un pressupost del 25%. Ens trobem que hem d’atendre tota la nostra població i hem de reinventar-nos per poder atendre tota aquesta crisi. I continuar mantenint els nostres pacients habituals, clar. Però no els estem atenent igual i això tindrà repercussions quan passi la crisi més gran. Es sumarà tot el que s’està acumulant i no estem podent atendre perquè hi ha coronavirus però també hi ha moltes altres malalties que l’Atenció Primària porta.

    Cal tenir clar que l’Atenció Primària és altíssimament resolutiva i porta un gran control de malalties molt complexes que no s’estan podent atendre de manera habitual. Això quedarà acumulat per a després i s’ajuntarà amb les seqüeles de la COVID. El què vindrà després és impensable.

    Ja no partíem d’una bona situació, era insostenible. Nosaltres en concret a Metges de Catalunya vam presentar una denúncia per sobrecàrrega a inspecció de treball al novembre. Quan estàs sobrecarregat no pots visitar bé, no pots fer prevenció, no pots fer atenció domiciliària bé… només vas apagant focs. El que ens espera ara serà completament inassumible perquè ja ens hi estem trobant.

    La Primària sembla la vaca que no para de donar llet. Necessitem personal per residències? El traiem de Primària! Potser que comencin a buscar en altres llocs perquè nosaltres no donem a l’abast. Estem disposats a fer de tot però sempre amb recursos

    Ara ja fa més d’un any dels acords de la vaga però denuncieu que no s’han vist plasmats. Ara encara s’estan veient més perjudicats?

    Evidentment. Al final a la Primària li recau tot perquè és la porta d’entrada però també la de sortida. Ara ja estem fent controls postingressos hospitalaris COVID. Has d’anar aprenent a més perquè és una malaltia nova per tothom i ens hem de reinventar cada dia. A més, no disposem de test. Estem fent el seguiment de contactes, estem fent milers i milers de trucades amb un nivell d’incertesa enorme. Pressuposem pels símptomes, truquem, anem aprenent… I ho estem fent prou bé perquè estem diagnosticant les pneumònies amb punts molt inicials i se’ls hi està donant tractament prou aviat i això també permet que els hospitals i les UCIs es descongestionin.

    Però encara és el dia que puguem demanar un test a un pacient per saber si realment ho és, per confinar als familiars, per aïllar-lo… Ho hem de fer tot de manera empírica, sense dades. I això a nivell científic és molt poc efectiu, suposa un gran desgast perquè has d’actuar com si tothom estigués contagiat. Dóna molta incertesa per emetre incapacitats temporals… ens falten test. Un metge necessita poder demanar proves diagnòstiques. I no les tenim després de 2 mesos. I no parlem ja dels professionals que només es testa els simptomàtics i en alguns casos, sobretot a l’inici, s’ha trigat molt a fer-ho.

    Ara quan baixi la corba també recauran sobre vosaltres les proves per estudiar la immunitat general de la població? Us han passat les directrius de com anirà tot?

    No. Havíem d’arribar uns tests que ens els anaven a fer al personal sanitari dels CAP i volien començar també a les residències per separar els pacients infectats dels sans. Però es va veure que els tests no tenien la sensibilitat adient, donaven molts falsos negatius i per tant no eren útils. Quan la crisi passi, que no sabem quant durarà perquè la corba s’aplanarà però els contagis seguiran sent-hi, necessitarem disposar de proves diagnòstiques d’immunitat per nosaltres i pels pacients. És imprescindible i fonamental. Es fa amb totes les malalties, quan una dona es queda embarassada se li va una serologia del xarampió i la rubèola per saber si està immunitzada o no, doncs amb el coronavirus igual. Si és que és una cosa bàsica de la qual no disposem. És increïble. Hi ha problemes de distribució mundial, és veritat. Segur que a la primària ens arriba tard i poc com sempre.

    La setmana passada vam entrevistar al Dr. Josep Maria Puig i vam parlar del Fòrum de Diàleg Professional. Va comentar que «aquests fòrums de forma clàssica s’han utilitzat per guanyar temps i per fer veure què s’estan fent coses». Vau aconseguir que hi hagués una secció dirigida a l’Atenció Primària i Comunitària. Després d’això, tindreu demandes concretes?

    Nosaltres sempre demanarem el mateix. Els fòrums de debat, les taules de professionals, estan bé però han d’anar acompanyades de mesures efectives. Si no, no serveixen de res.

    Estem cansats de sentir que l’AP és molt important però dota-la pressupostàriament, dota-la de professionals i no siguis garrepa amb els facultatius que estan traient feina i atenent població amb problemes de salut molt complexes i d’una manera molt efectiva. Volem que hi hagi personal. La dotació tecnològica està molt bé, que posin ecògrafs, que fem videoconferències… La crisi del coronavrius ha servit perquè fem molta més activitat no presencial però sense recursos no ens en sortirem i la població no se’n sortirà. No ho podrem fer.

    Es calcula que el pressupost de la Generalitat es deficitari en 5.000 milions per poder atendre bé les necessitats de salut de la població. I d’aquí un 25% ha d’anar a l’Atenció Primària. S’han d’ajustar les plantilles de tot el personal… Les càrregues dels facultatius han d’estar ben dimensionades. Després de l’acord de sortida de vaga van fer un estudi de càrregues que per res s’ajustava a la realitat. La gent continua tenint les agendes atapeïdes i plenes.

    Demanem recursos, demanem personal i en concret jo demano facultatius a l’Atenció Primària i també de la resta de personal per descomptat però primer hem de reposar tota la plantilla que ens falta.

    En una mateixa empresa no hauria d’haver disparitat de criteris entre professionals perquè això vol dir inequitats a la població

    Just et van nomenar secretària del sector ICS d’Atenció Primària el maig del 2019. Ens pots fer una valoració de com ho has viscut o què t’ha impactat més?

    Jo em vaig incorporar a la secretària l’any passat però fa més de 10 anys que sóc delegada de Metges de Catalunya i ja abans portava la secció de Barcelona ciutat. Molt del què passa ja ho coneixia, ja que fa molts anys que m’hi dedico. La dedicació ha sigut més gran i he participat més amb la resta de companys. M’ha sorprès comprovar una vegada més les diferències territorials dins la mateixa empresa. També els criteris aleatoris que fan servir les direccions que apliquen la mateixa norma d’una manera totalment aleatòria i indiscriminada amb els seus propis criteris cosa que crea un sentiment d’incertesa molt gran als companys. Veus la gran disparitat de criteris que hi ha i això en una mateixa empresa no hauria de passar perquè disparitat de criteris als professionals vol dir inequitats a la població. Això està claríssim.

    Després no deixa de sorprendre’m la gran indignació enorme que jo anomeno el tsunami. Crec que l’administració no és conscient de les condicions amb les quals treballem ni de la gran dedicació que tenen els professionals. I la indignació és creixent. Això és un tsunami que de moment està a l’oceà però arribarà. Vam fer una vaga enorme i no han complert i això ha generat aquesta indignació creixent. No sé com es mesuren els tsunamis però puc aventurar que serà ben gros perquè volem treballar bé i visitar bé la nostra població i no ens deixen.

  • Antoni Trilla: «La manca d’evidència introdueix incògnites importants sobre el passaport d’immunitat»

    Antoni Trilla (Barcelona, ​​1956), cap de servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic, degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i investigador d’ISGlobal, adverteix dels problemes de l’anomenat ‘passaport d’immunitat’.

    Espanya està a punt de començar a realitzar estudis de seroprevalença. És aquest el millor moment per fer-los?

    És absolutament necessari i el moment actual és pertinent, atès que l’estudi seguirà als participants durant diverses setmanes. La primera fotografia de quin pot ser l’extensió de la infecció en el nostre país és molt important, encara que no sigui perfecta i pugui canviar en el futur, però la informació que va aportar és imprescindible per millorar la nostra capacitat d’anàlisi de la situació.

    Quins tipus serològics caldria prioritzar?

    Es tracta de determinar l’estat serològic d’una mostra representativa de la població, no diagnosticar infecció activa -per al que seria necessària la prova PCR per SARS-CoV-2 -. Així que en aquest cas la millor tècnica per estimar la prevalença d’infecció en la població és una prova ELISA o una prova d’anticossos ràpida, fiable i validada, que distingeixi les immunoglobulines M i G (IgM i IgG). En alguns casos, per exemple si algun dels participants en l’estudi presenta símptomes en el moment d’aquesta, s’ha de considerar realitzar a més una PCR.

    Els resultats d’aquests estudis seran claus en el cessament del confinament?

    Aquesta informació pot ser rellevant per modular les mesures de quarantena. No obstant això, no s’espera -per les dades que estan comunicant altres països- que la prevalença de la infecció en la població general hagi de ser molt alta, tot i que caldrà comprovar-ho. Els casos asimptomàtics poden ser un factor que a priori augmenti aquesta prevalença.

    Apropar-nos a certa immunitat de grup ajudaria molt a reduir la transmissibilitat del virus i, per tant, a relaxar certes pautes de confinament.

    Però per acostar-nos a certa immunitat de grup necessitaríem, com a mínim, prevalences properes al 50%. Això ens ajudaria molt a reduir la transmissibilitat del virus i, per tant, a relaxar certes pautes de confinament. També és important respondre a preguntes com quina és la prevalença en determinats grups d’edat (nens, majors de 60 anys, etc.).

    Com s’hauria de realitzar aquest desconfinament perquè sigui segur i no provoqui un rebrot?

    És una decisió difícil, sense paràmetres clars fora dels teòrics. Cal combinar la garantia que es puguin dur a terme les mesures recomanades per a la detecció, diagnòstic, aïllament i tractament de tots o una gran majoria dels casos nous, i la identificació dels seus contactes i eventual quarantena.

    A més, cal certificar la capacitat del sistema sanitari per donar resposta a un possible augment de casos (llits i personal degudament protegit), entre altres condicions. De la mateixa manera, les mesures poden no ser uniformes en el temps ni en el lloc: caldrà adaptar-les a la situació en cada cas, per al que és imprescindible disposar de bones dades epidemiològiques i en temps real.

    Si la prevalença de la infecció en un país és baixa, la utilitat pràctica dels passaports d’immunitat és qüestionable.

    Com valora l’anomenat passaport d’immunitat?

    L’absència d’evidència científica actual respecte a la immunitat (tipus, nivell necessari d’anticossos, protecció, durada de la mateixa) introdueix incògnites importants al respecte, també des d’un punt de vista tècnic (fiabilitat de les proves, capacitat de fer tests massius i repetits en el temps, etc.). Per això, si la prevalença de la infecció en un país és baixa, la seva utilitat pràctica és qüestionable.

    A més hi ha problemes ètics i jurídics. És una mesura que ha de ser estudiada en profunditat, ja que té alguns avantatges i diversos inconvenients que poden o no resoldre adequadament. Al meu entendre hauria de ser valorada i recomanada o desaconsellada per la Unió Europea, garantint un ús i aplicació d’acord amb la nostra societat democràtica, els drets individuals i l’equitat.

  • “El medicament contra la Covid ha de costar menys de 10 euros, no el podem deixar en mans privades”

    Des que la pandèmia del coronavirus va explotar a Europa i els Estats Units, centenars de companyies i investigadors s’han posat mans a l’obra per a trobar un medicament efectiu per curar la malaltia, així com per desenvolupar una vacuna que la previngui. Això és la gallina dels ous d’or per a una indústria farmacèutica que “no es pot enriquir més, perquè el monstre que ha creat és el que, en part, ens ha portat fins aquí”, diu Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia, dedicat a denunciar els silencis al voltant de la industria del medicament.

    Mentre no es desenvolupen fàrmacs efectius, l’OMS ha recomenat la reutilització de medicaments ja existents que poden pal·liar els efectes del coronavirus. Tot i que és una bona iniciativa, Laporte alerta que aquests medicaments es donen “sense cap prova que realment funcionin i sense parar-se a mirar si poden estar contraindicats per a un pacient concret”. I és que el mal ús que s’ha fet durant les darreres dècades dels medicaments ha contribuït a debilitar la salut de la població, segons apunta el catedràtic.

    En l’informe que publica, juntament amb el professor David Healy, diu que hi ha medicaments que augmenten el risc de pneumònia, una infecció que pot complicar molt l’estat dels malalts de Covid-19. Quins són?

    Hi ha medicaments que, encara que normalment s’usin per a malalties diferents, poden fer que una infecció respiratòria es compliqui i doni lloc a pneumònia. Passa sobretot amb gent gran, que són els qui tenen de per sí més risc. Això succeeix perquè produeixen molta sedació, de manera que es respira de manera superficial i ‘atonten’ el pacient, així que pot cometre més errors d’autocura. Ja hi ha estudis sobre centenars de milers de pacients, que demostren aquest risc.

    Els medicaments més destacats serien els antipsicòtics o neurolèptics, com la risperidona, l’olanzepina o l’haloperidol, que augmenten el risc de pneumònia entre un 70 i un 300%. A Catalunya hi ha 64.000 persones en residències, de les quals 20.000 prenen aquests medicaments. Costa creure que hi hagi 20.000 persones a residències amb episodis psicòtics, però és que són medicaments que es donen a la lleugera: quan un pacient presenta ansietat o té un malson amb crits a mitja nit, se’ls medica.

    No són episodis psicòtics, però el poc personal, potser no suficientment preparat i amb poca atenció general, fa que medicar sigui una temptació, per a fer veure que resols un problema quan en realitat només l’agreuges. El pitjor és que un 11% prenen dos antipsicòtics diferents. I un 6% en prenen tres. En lloc no es diu que prendre’n dos sigui més efectiu que prendre’n un, més aviat al contrari.

    Medicaments com ansiolítics o antipsicòtics augmenten el risc de pneumònia entre un 70 i un 300%

    També parlen d’analgèsics o els sedants

    Sí, dels seus derivats opiàcids, que des del segle XIX se sap que poden matar per intoxicació i per ofec si hi ha infecció respiratòria. Són medicaments que s’usen molt però en indicacions no autoritzades. La pregabalina, per exemple, és el quart medicament més venut a Catalunya i està indicat contra l’epilèpsia, però mai no s’usa per això, sinó que es recepta contra el mal d’esquena.

    Un problema gran també son els medicaments per dormir, com el lorazepam, o els sedants com el tranquimazin. A Catalunya, de cada 1.000 dones de més de 65 anys, 350 estan tractades diàriament amb aquests fàrmacs. Igual que els antidepressius, que també són depressors del sistema nerviós central, que els prenen més d’un 25% de dones d’aquesta edat.

    Com passem de la sobremedicació a produir pneumònia?

    Perquè s’anul·len les defenses. Hi ha medicaments d’ús comú que deprimeixen el sistema immunitari, com l’omeprazol, més conegut com a ‘protector d’estómac’. Jo sempre dic que no és un protector de res, sinó que és un medicament que, com tots, pot produir efectes beneficiosos o indesitjables, si s’usa malament. Aquest fàrmac està indicat per a molt poca gent, l’haurien de prendre com a màxim 100.000 persones, però és el més usat, després del paracetamol, i anualment es recepta a quasi milió i mig de persones a Catalunya.

    És un medicament que anul·la l’àcid gàstric, que no és només una cosa que molesti de tant en tant, sinó que és un avantatge evolutiu que protegeix de la contaminació bacteriana o vírica que porten els aliments. Si inhibim l’àcid gàstric, perfem la defensa natural.

    Parlem de medicaments amb recepta o d’accés lliure?

    L’omeprazol és de dispensació lliure a farmàcies, però suposo que si se sap buscar, tot es pot aconseguir sense recepta…

    A una entrevista a aquest diari va afirmar que el 50% dels medicaments que es recepten no són necessaris. Com afecta això a la població més vulnerable, com les persones grans?

    La sobremedicació és particularment visible amb l’ús d’antipsicòtics a les residències. Hi regna un mal ús de fàrmacs, unit a manca de supervisió mèdica. Com si no s’entén que hi hagi gent que prengui dos antipsicòtics? Perquè ningú ha mirat què prenien abans! Estic segur que aquests factors han contribuït notablement a generar una situació de crisi de salut a les residències que, aquests dies, estem veient esclatar.

    El mal ús dels fàrmacs i la manca de supervisió mèdica a les residències ha contribuït a una crisi que aquests dies veiem esclatar

    Parlava abans que aquests fàrmacs duen a cometre més errors d’autocura. Això exposa el pacient a contagiar-se de malalties infeccioses, com podria ser la Covid-19?

    Disminueixen molt la qualitat de vida. He vist gent diagnosticada de depressió a la que se li han retirat medicaments que no se sap ben bé per a què se li van donar, i milloren com les plantes aquelles que fa 15 dies que no regaves. A Catalunya cada any hi ha entre 10.000 i 12.000 persones diagnosticades d’alzheimer. A quants hem provat de retirar medicaments abans d’afirmar que tenen un dèficit de funció cognitiva?

    Davant una crisi sanitària com l’actual, creu que és moment de reflexionar sobre l’ús dels medicaments?

    Si mires com s’usa i s’abusa dels medicaments, entens que el que està passant avui no és casualitat. Gairebé totes les visites al metge acaben amb la prescripció d’un fàrmac. Sabent això, com pot ningú ni tan sols plantejar-se deixar el sistema de salut, i sobretot l’atenció als més vulnerables a les residències, en mans privades? És d’allà d’on hem de fer fora el capital privat: veient la mala praxis envers els medicaments i la mala atenció a les residències, s’evidencien els riscos de la gestió privada.

    Ens hem equivocat en moltes coses, i si no ho arreglem de manera estructural, evitant més privatitzacions i oferint feines dignes, no ens en sortirem. Hem d’abandonar la idea de la sanitat com a oportunitat de negoci, tant pel que fa al sistema com a particulars. Vaig mirar fa poc la base de dades del Clinical Trials dels EUA, on es registren els assajos clínics de tot el món i dels 9 assajos espanyols que hi havia sobre la Covid-19, 8 no estaven disposats a compartir les dades amb la resta d’investigadors. De què anem? De què serveix investigar si no comparteixes? Ara ens diuen que si sensibilitat social, que si tothom a casa, però els qui fan negoci amb la salut continuen campant com si res.

    Ara, més que mai, la indústria farmacèutica és la gallina dels ous d’or. Què passarà si un medicament, ja no dic una vacuna, contra la Covid-19 cau en mans privades?

    Quan va sortir el rumor que el remdesivir podria anar bé, Gilead, la propietària, el va presentar a la Food and Drug Administration (FDA) com a medicament orfe. Això vol dir que és un fàrmac destinat a menys de 20.000 persones als EUA, un medicament que no tindrà mercat i que, per tant, se li donen recursos pel desenvolupament. En 48 hores es va muntar un escàndol i ho van haver de retirar. Però què passaria si el remdesivir anés bé, la patent seria únicament de Gilead? No. Aquests fàrmacs venen de coneixements obtinguts amb investigació pagada amb fons públics.

    Ja és hora que parlem d’això, estem davant una emergència global. No podem deixar que se segueixi enriquint la indústria farmacèutica, el monstre que ha creat aquesta gent és el que ens ha portat aquí. El medicament pel coronavirus no pot caure en mans privades perquè no es pot vendre ni a 10 euros, s’ha d’alliberar la patent, fabricar-lo a tot el món i, en tot cas, que es doni un premi a qui l’hagi desenvolupat, i punt!.

    No podem deixar que la indústria farmacèutica se segueixi enriquint, perquè el monstre que ha creat és el que ens ha portat fins aquí

    Per lluitar contra la Covid s’estan reutilitzant medicaments que, segons les investigacions, podrien anar bé. Què en pensa d’això?

    L’OMS va dir a finals de gener que, més que desenvolupar coses noves, el criteri seria mirar primer si tenim molècules antigues que funcionin contra el virus. Això no és cap xorrada, ja que un medicament no és res més que una molècula que un laboratori decideix desenvolupar com a antidepressiu o analgèsic o el que sigui. Però aquella molècula, desenvolupada diferent, podria funcionar per altres coses.

    Així que no és estrany usar un medicament antic, perquè ja sabem com funciona i què en podem esperar de bo i de dolent. Les companyies farmacèutiques tenen grans biblioteques de molècules que no s’han tirant endavant perquè no anaven bé pel que volien. És per aquí per on s’ha de començar.

    Ja s’estan creant aliances internacionals, com l’anunciada per Novartis, amb la Fundació Bill Gates, Master Card, Sanofi i moltes companyies petites i mitjanes, que posaran en comú les seves biblioteques. Tenen com a objectiu desenvolupar proves diagnòstiques, medicaments pel tractament i la profilaxis i vacunes.

    Ara, la reutilització de medicaments es basa en usar fàrmacs que pal·lien els símptomes però no són 100% efectius per la cura. Correm el risc de caure, de nou, en la sobremedicació?

    Una amiga, fa poc va ingressar a l’hospital, però no per Covid-19. Estava afectada per un ictus que havia patit, però li van posar possible Covid a la història clínica. Li van fer la prova i va sortir negativa, dos dies seguits. Però abans d’això, a la història clínica posava que se li havia de donar oxicloroquina, que és un dels medicaments que diuen que funcionen contra la Covid, tot i que està contraindicada per a pacients com ella. Són fàrmacs que es donen per protocol, sense que hi hagi proves que realment funcionen i sense mirar si poden ser perjudicials per a certs pacients.

    Sobre la vacuna, hi ha qui diu que la tindrem en un any i mig i hi ha qui diu que haurem d’esperar fins el 2024. Què en pensa?

    Per a fer-la és important conèixer la immunitat a la malaltia. Es comencen a tenir dubtes sobre quant dura la immunitat conferida: hi ha immunòlegs als Estats Units que comencen a advertir que no és segur que la gent que hagi passat el coronavirus en sigui immune, i això és molt fotut.

    Els medicaments contra la Covid-19 es donen per protocol, sense que hi hagi proves que realment funcionen i sense mirar si poden ser perjudicials per a certs pacients

    A més, podem pensar que és un virus que anirà mutant?

    Pot fer-ho, sí. A millor o a pitjor. Però ja en parlarem quan muti. De moment, per aquesta Covid ja s’ha començat a publicar sobre centenars d’assajos clínics i proves en alguns voluntaris. Però s’ha d’anar amb compte amb aquestes notícies, perquè moltes vegades ho filtren les companyies per a fer-se publicitat. Hi ha el cas de la companyia Moderna que va explicar que ja havien administrat una primera vacuna a una dona voluntària, als EUA. No crec que funcioni, però el dia després d’anunciar-ho, molta gent hi va posar diners. Casualitat?

    Sobre la gent que diu que no tindrem vacuna fins el 2024, és teòric, però és veritat que entre el temps que es triga en tenir preparats per a proves en animals i tenir-ne els resultats, que són uns pocs mesos, es podrien començar a fer proves en humans a la tardor, i començar a dir que tenim una vacuna que provoca anticossos. Però dir que protegeix contra el coronavirus, ja és una altra història. Quan es fa la vacuna de la grip, per exemple, cada any el que es busca és que generi anticossos, però no se sap si protegeix fins l’any següent. Les companyies que venen la vacuna de la grip fan un gran negoci perquè la distribueixen i després miren si ha anat bé. Per exemple, les dues darreres vacunes de la grip, es veu que no han protegit gens bé.

    Per a saber totes aquestes coses sí que ens haurem d’esperar un parell d’anys. I per a que tothom pugui rebre la vacuna passaran, segur, tres o quatre anys, però s’aniran trobant coses.

    El que caldrà veure és, precisament, com es distribuirà aquesta vacuna. Si serà gratis, si es començarà per la població de risc, si serà global…

    Si no som capaços de fer una revolució mundial per a prendre la vacuna a qui la fabriqui, si no som capaços d’exigir als nostres governs que ens garanteixin una distribució equitativa i democràtica, és que ens estem equivocant molt. Ens parlen de bioètica, però que es posin les piles: hem de començar a defensar el vulnerable. Però haig de dir que, amb tanta gent treballant per a trobar una solució, no voldria desconfiar tant de la humanitat per a pensar que no ho farem bé.

  • La transformació radical dels hospitals davant la COVID-19: l’experiència a Vall d’Hebron

    «Mai m’hauria imaginat que arribaríem a estar a primera línia contra la Covid-19», expressa Carlos Marrero, metge especialista en cirurgia vascular de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Actualment, fa més d’un mes que gairebé no fa cap intervenció quirúrgica, sinó que es dedica exclusivament a l’assistència de pacients amb Covid-19, tret d’algunes guàrdies que fa de la seva especialitat. És resident de segon any i, per aquest motiu, té els records dels estudis molt més frescos que altres professionals. Tot i això, s’ha hagut de reciclar ràpidament i ho ha fet gràcies a l’ajuda de professionals més experimentats en la simptomatologia del coronavirus. «Ens sentim molt acollits pel servei de medicina interna. Ells es van ocupar que almenys en cada equip hi hagués un internista, que ens va guiar durant les primeres setmanes i ens va ensenyar tot el que calia per assistir als pacients de coronavirus», explica.

    Marrero forma equip, entre altres persones, amb el neuròleg Manuel Requena, que abans de la pandèmia treballava a la unitat d’ictus. «El meu dia a dia ha canviat radicalment», diu. «Abans tractava amb pacients amb patologies greus, ara tracto amb molts pacients prèviament sans que, de cop i volta, han tingut una insuficiència respiratòria aguda». Per això, explica, ha hagut d’actualitzar-se i adaptar-se a veure un perfil diferent de malalt. En aquest sentit, destaca també la importància de la comunicació amb el metge internista present a l’equip, per qui passen tots els dubtes i decisions importants.

    En la mateixa línia s’expressa la cardiòloga Blanca Gordon, que ara mateix està treballant a una unitat de cures intensives de l’hospital. «L’adaptació ha sigut molt ràpida, gràcies al suport dels professionals de les UCIs, que ens han format de manera express». Segons explica, ha entomat el repte amb moltes ganes, i destaca la cooperació i coordinació entre l’equip com a mesura clau per assolir l’èxit.

    Una adaptació constant

    El xoc davant la incertesa i excepcionalitat de la situació s’ha viscut des de totes les àrees d’especialització. Alicia Sánchez, infermera especialitzada en l’atenció a malalts crítics, diu que quan va veure que l’hospital s’estava mobilitzant d’aquella manera, donant d’alta a pacients i obrint nous llits d’UCI, va ser quan va prendre consciència de la gravetat de la situació. En el seu cas, ella ha hagut d’encarregar-se de formar un equip sencer, en ser la més experimentada en el tractament de pacients crítics. «He sentit molta responsabilitat en aquest aspecte. Una pressió que, fins ara, en els tres anys que fa que treballo aquí no havia sentit», explica. Ara, però, un cop tot el personal s’ha format i adaptat a la situació, és més fàcil de gestionar el volum de feina.

    L’Hospital de la Vall d’Hebron és el més gran de Catalunya, per la qual cosa el desplegament de recursos ha sigut especialment important, ja que es disposava de l’espai suficient per reestructurar l’hospital per complet. «Ha passat a ser un hospital dedicat gairebé exclusivament a pacients de Covid-19. Els pacients negatius en coronavirus s’han traslladat a l’Hospital Maternoinfantil», explica Requena. Pel que fa a les unitats de cures intensives, aquestes s’han ampliat de manera considerable, habilitant espais que no estaven destinats a aquesta tasca, i s’ha passat de tenir una cinquantena de llits d’UCI a tenir-ne 200. A més, s’ha habilitat un pavelló esportiu del costat de l’hospital per acollir pacients de coronavirus més lleus.

    Gràcies a això, a principis d’abril, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) felicitava l’Hospital per la seva gestió, abans i durant la crisi sanitària. Així ho afirmava el Dr. Bruce Aylward, Assistant Director-General de l’OMS durant una visita al centre on assegurava que “Vall d’Hebron ha fet una gran feina per convertir-se en un centre Covid, re-formular tots els espais i preparar els seus professionals per avançar-se al virus”.

    Els mateixos professionals de l’Hospital qualifiquen el desplegament dels recursos d’impressionant. «Posa la pell de gallina que tothom s’hagi bolcat amb entusiasme i dedicació per pal·liar aquesta situació», afirma el metge internista Ferran Martínez. Tot i això, l’augment de la càrrega de treball a causa de la pressió assistencial, ha passat factura al personal. «Hi ha moltíssim cansament, estem treballant 24/7 per combatre aquest virus», explica Martínez. A més, els professionals sanitaris es troben completament absorbits per la pandèmia. «Quan estem a casa també treballem, ja que cada dia canvien els protocols i ens hem d’anar adaptant a la situació», explica l’internista.

    A banda de l’estrès a conseqüència de la pressió assistencial, molts professionals se senten angoixats per la possibilitat de contagiar-se i contagiar a les seves famílies. En aquest sentit, una de les grans preocupacions és la manca de material de protecció, un problema generalitzat en tots els hospitals del territori. «Al principi teníem un munt de material d’un sol ús, però després vam haver de començar a reciclar les ulleres, les bates… Entrem a les habitacions amb la mateixa bata contaminada, intentant fer equilibris per no contagiar-nos quan ens la posem», explica Alicia Sánchez, infermera de l’hospital. Una altra de les queixes és que, a vegades, l’esterilització dels materials de protecció no s’ha fet de manera adequada, i tant les ulleres com les bates han quedat brutes. Això, diu Sánchez, exposa molt més als treballadors al contagi. «És normal que molt personal sanitari estigui infectat si no tenim el material adequat per protegir-nos», assenyala.

    Que els malalts marxin sols, el més dur

    «Sempre és molt dur veure com algú es mor i, quan ho fa sol, encara ho és més», afirma Martínez. I és que un dels majors drames de la crisi del coronavirus ha estat que els pacients no puguin rebre visites de familiars. «Els pacients se senten molt sols, i a mi el que em sap més greu és que moltes vegades entrem, mirem que estigui bé i sortim de seguida, per la nostra pròpia seguretat», explica la Laia, una altra infermera de l’hospital que ha preferit que el seu nom real no aparegui en aquest reportatge. «A mi m’agradaria parlar una estona amb ells i fer-los-hi companyia, però sí nosaltres ens posem malaltes, no queda res més», afegeix.

    El fet que estiguin restringides les entrades de familiars als hospitals per evitar possibles contagis és molt dur pels pacients que estan sols, però també pels familiars. «Hi ha molta sensació de solitud en les famílies», expressa el neuròleg Manuel Requena. «Moltes vegades s’acomiaden dels malalts en el moment que se’ls endú l’ambulància, sense saber si els tornaran a veure», explica.

    Donar les notícies per telèfon fa que tot sigui més difícil de gestionar pels professionals, acostumats a parlar amb els familiars cara a cara. «Per telèfon és més fred, no pots ni tocar l’espatlla, ni veure com està anímicament la persona amb la qual estàs parlant… Un silenci al telèfon no saps com gestionar-lo. No saps si la persona està plorant ni què necessita en aquell moment, si cal que la deixis sola o li diguis alguna cosa», explica Requena. En la mateixa línia s’expressa la cardiòloga Blanca Gordon. «Tot depèn d’una trucada i és molt difícil poder transmetre tot el que vols dir o alleujar l’angoixa que senten els familiars». Els familiars, però, segons els professionals, estan molt agraïts per la tasca que s’està fent. «És molt emotiu quan truques a algú per telèfon per donar-li una mala notícia i el que fa és donar-te les gràcies», assenyala Martínez.

    Tot plegat, ha generat una situació complicada de gestionar emocionalment pels professionals sanitaris. Per això, els equips de psicòlegs dels hospitals s’han posat també al servei dels professionals per ajudar-los a pair la situació. Segurament, però, serà quan la crisi sanitària s’hagi superat quan els professionals necessitin més aquesta ajuda. «Crec que en el front de la batalla, per dir-ho d’alguna manera, tothom va per feina, però que després sortiran moltes coses, i hi haurà molta gent a qui tota aquesta situació li haurà deixat marques», destacada Martínez.

    Menys pressió assistencial, però no s’abaixa la guàrdia

    «Cada setmana s’anaven afegint llits d’UCI nous, perquè s’omplien tots. Era un no parar». Així expressa Carlos Marrero com va viure el moment de màxima pressió assistencial a l’hospital. Les darreres setmanes, però, aquesta afluència d’ingressos ha disminuït considerablement. «Aquests últims dies han baixat els ingressos i tenim la sensació que ve menys gent a urgències, fins i tot algunes plantes s’estan començant a buidar», explica l’internista Ferran Martínez. Tot i això, remarca que no s’ha d’abaixar la guàrdia, ja que, igual que el nombre d’ingressos ara està baixant, pot tornar a pujar si es produeix un repic del nombre de contagis.

    Tot plegat genera molta incertesa entre el personal sanitari, afegida al poc coneixement que hi ha encara sobre la malaltia i a la manca de tractament efectiu per combatre-la. «Els sanitaris estem molt acostumats a treballar amb l’evidència, recolzada en estudis clínics per intentar demostrar allò que serveix i allò que no», explica la cardiòloga Blanca Gordon. «A hores d’ara, aquests estudis encara no els tenim, així que anirem veient com avança tot i ens anirem adaptant», afegeix.

    Malgrat la greu situació que encara s’està vivint als centres hospitalaris i mèdics a causa de la pandèmia del coronavirus, també hi ha bones notícies. El que encoratja més als professionals és quan els pacients surten de les UCIs, aplaudits calorosament pel personal sanitari. «Cada malalt que se’n va a casa és una victòria i més combustible per a continuar», conclou Martínez.

  • L’Atenció Primària afrontarà llastada per anys de retallades el control de la següent etapa de la pandèmia

    Després d’anys de patir l’ofec imposat per la falta de finançament i recursos, els ulls estan ara posats en l’Atenció Primària. El Govern ha assenyalat als centres de salut com a element clau per controlar l’epidèmia de COVID-19 un cop s’iniciï el desconfinament generalitzat. La peça clau en la desescalada.

    «He de dir-vos que, des del punt de vista de l’Administració central, serà un dels elements fonamentals per definir i decidir quina desescalada es fa a cada un dels territoris», els va dir el president de Govern, Pedro Sánchez, diumenge passat als presidents autonòmics. No obstant això, l’Atenció Primària ha encadenat gairebé una dècada d’inversió pública estancada. La despesa real realitzada per les comunitats autònomes en 2018 (últimes comptes consolidats del Sistema Nacional de Salut) i tot i haver recuperat una mica de terreny, va ser menor que el 2009: 9.137.000 d’euros, contra els 9.317 de fa gairebé deu anys.

    D’aquesta manera, en aquest període es van restar una mica més de centenars de consultoris locals. Els centres d’Atenció Primària van passar de 10.184-10.067. La caiguda d’inversió «a nivells difícilment suportables» s’ha traduït en «càrregues de treball desmesurades, acumulacions diàries per falta de substitucions, consultes massificades i esperes excessives», ha analitzat l’Organització Mèdica Col·legial.

    «Ens passen la mà ara quan ens necessiten després d’haver-nos tingut invisibilitzats», reflexiona la doctora Mar Noguerol que exerceix en un centre de salut de Fuenlabrada (Madrid) i actua de vicepresidenta de l’Associació de Facultatius Especialistes AFEM. Aquesta noció de desemparament està sostinguda per les dades.

    A Espanya, les comunitats autònomes són les encarregades de gestionar aquest servei en ostentar les competències de sanitat. Elles decideixen quant, com i on dediquen els recursos. La seva despesa per a l’atenció especialitzada hospitalària va multiplicar per 4,5 el de Primària: 41.395.000 d’euros.

    «Hem estat atenent la COVID-19 des del principi. Hem reconfigurat els centres de salut per atendre la pandèmia. Hem atès per telèfon gairebé totes les patologies perquè el presencial s’ha centrat en la COVID-19: per fer diagnòstic precoç, per a remetre als hospitals, per a seguiment de casos lleus a domicili i per seguir les altes hospitalàries, que segueixen necessitant atenció», defensa Noguerol. Mentrestant, el macrohospital de campanya de l’IFEMA a Madrid es nodria en bona part de sanitaris d’atenció primària a costa de tancar provisionalment fins a 46 centres de salut.

    La prioritat, o no, que li han anat atorgant al llarg de l’última dècada a aquesta àrea sanitària que haurà de funcionar a plena potència per permetre el retorn a l’activitat econòmica i social més normalitzada, ha derivat en què Espanya, en general, estigui a la part endarrerida de la Unió Europea pel que fa a recursos d’Atenció Primària.

    El país compta amb entre 35.000 i 36.000 metges de família (sumant facultatius per a adults i pediatres), fet que suposa uns 7,6 professionals per cada 10.000 habitants. La mitja Europa ronda els 9,3. De fet, hi ha 17 estats de la UE que presenten millors registres. Per sobre de tots està Portugal, que té 26,2, segons les dades d’Eurostat. Amb la infermeria passa una cosa semblant. Unes 30.500 sanitàries: 6,8 per 10.000 ciutadans quan a Europa es va als 8,8.

    A l’abril de l’any passat, el Ministeri de Sanitat va publicar una Estratègia per a l’Atenció Primària en què es marcava un límit de 1.500 persones per metge d’adults i 1.000 menors per pediatre per a l’any 2022.

    La situació no ha passat desapercebuda. L’OCDE va analitzar en el seu informe Panorama de la Salut 2018 que, fins al 20% de la despesa sanitària a Europa es malgastava per, precisament, la manca d’inversió en Atenció Primària i medicaments genèrics. Espanya podria estalviar-se el 6,3% dels ingressos hospitalaris si revertís aquesta situació, calcula l’organisme. «Molts es presenten als hospitals perquè l’Atenció Primària no està disponible», han explicat.

    Però, a més, el deteriorament de la medicina de família ha anat escalant de manera que, durant 2019, s’ha generat una nova fase: professionals que abandonen el treball davant la impossibilitat de donar un servei adequat. S’han produït casos com a Burgos, on tres mèdiques van renunciar als seus treballs com a protesta per l’ordre de la Junta de realitzar guàrdies després de les jornades ordinàries. Poc abans, 22 caps de centre a Vigo també van deixar el lloc.

    En maig de 2019, els centres de salut de Madrid van ser cridats a la vaga. Al mes següent va passar el mateix amb els gallecs. També els facultatius d’Euskadi van parar per demanar una reducció de la sobrecàrrega assistencial als centres. L’octubre de 2019, el torn de les protestes va arribar a la medicina de família d’Andalusia.

    Més personal per controlar la COVID-19

    «A la fi, la pandèmia s’haurà de gestionar com una malaltia comunitària», reflexiona el president de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària, Salvador Tranche. Així, la identificació d’un cas, el diagnòstic i el rastreig dels seus contactes partirà des dels centres de salut. Per Tranche, metge en un centre d’Oviedo, quan s’aixequi el confinament serà crucial «el control ràpid i el més a prop possible de la nova positiu i per això els més adequat són els centres de salut».

    Aquest facultatiu té clar el que necessita l’Atenció Primària per complir aquest paper: capacitat per diagnosticar amb test i més mitjans. «I a Primària això significa, sobretot, recursos humans. Si fins ara havíem patit manca d’inversió…».

    Durant la nova fase, els metges comunitaris esperen una onada de pressió assistencial. Una bona part de les 77.000 altes registrades són, en realitat, convalescents que precisen un seguiment, almenys, de 14 dies. «I calculem que hi haurà altres 100.000 més», diu Tranche. A això caldrà sumar-li «totes les patologies cròniques l’atenció presencial ha estat hivernada» mentre el sistema es bolcava a la COVID-19, indica aquest metge: hipertensió, diabetis, patologies respiratòries… Tranche afegeix que s’ha de reforçar la seguretat dels professionals per aquesta etapa: «Demanem que els domicilis dels pacients es considerin llocs de risc, el que implica que se’ns doti de protecció».

    Tot aquest volum arribarà als centres de salut que han acumulat la manca de recursos. Durant 2019, metges de Primària d’Andalusia, Galícia, la Comunitat Valenciana, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Madrid o Euskadi van protestar contra els seus gestors amb una idea comuna: tenir com a mínim 10 minuts per atendre cada pacient.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Les properes onades del coronavirus

    L’índex reproductiu bàsic del nou coronavirus es redueix. El nombre d’altes puja de forma lenta però sostinguda, alhora que, de mica en mica, el nombre de nous contagis i de morts pel Covid-19 es redueix a Catalunya i a la resta de l’estat. El confinament ha donat el seu resultat i la pandèmia comença a perdre força.

    Amb la primera onada del coronavirus en retrocés, és l’hora d’ampliar la mirada i examinar els propers reptes socials i sanitaris. La infografia del doctor Tseng alerta de les següents onades que generarà l’actual pandèmia del coronavirus: una petjada sobre els pacients urgents, sobre els crònics i també un desgast psicològic i econòmic.

    Mirant de reüll la possibilitat de nous brots aviat i amb el dubte de quan podrà començar a distensionar el sistema sanitari, el gràfic de l’emprempta sanitària de la pandèmia dibuixa tres nous pics que tenen diferents alçades, durades i s’encadenen entre ells. Tot plegat alhora que s’assumeix que la situació prèvia a l’emergència sanitària no s’assolirà fins que no es disposi d’una vacuna contra el Covid-19.

    La cua de l’onada del coronavirus

    Un cop s’arriba al pic del Covid-19, que representa una gran mortalitat i morbiditat (persones que s’infecten en un determinat territori), Catalunya i la resta de l’estat espanyol es troben en la fase de baixada. Aquesta és lenta, progressiva i la seva cua o fase final té lloc quan que ja han arrencat la resta d’onades.

    En aquesta fase algunes de les persones infectades de coronavirus encara ocupen molts llits d’UCI. De fet, fins al 15 d’abril, l’ocupació de places de cures intensives a Catalunya va ser superior al 80%. Mentre dura la cua d’aquesta onada també els llits de plantes d’hospitals estan més sobrecarregats que de costum.

    Tot plegat succeeix en un context d’alt estrès del sistema sanitari. En un debat obert sobre si aquest ha arribat a col·lapsar o no a casa nostra, cal recordar que durant la crescuda de la primera onada el nombre de llits d’UCI es va haver d’ampliar fent adaptacions dels centres sanitaris i en alguns casos preparant hospitals de campanya. És per això que en aquesta fase és molt important evitar nous brots locals: si passés, la cua de la primera onada creixeria i es convertiria en una segona onada del mateix coronavirus.

    2a onada: impacte sobre pacients urgents sense Covid-19

    Aquest serà el següent pic, si no hi ha cap rebrot destacable del coronavirus, al qual s’enfrontarà el sistema sanitari català. És el segon en el temps i el tercer en importància sobre la salut de la població i inclou totes les persones amb malalties urgents que, fruit de les restriccions per la pandèmia, no han pogut acudir a les seves cites i proves programades als hospitals i centres sanitaris.

    De la gestió que es faci de la reprogramació dependrà l’alçada del pic i, sobretot, la salut dels pacients urgents però no infectats per coronavirus. De moment les dades ja alerten de l’afectació que està tenint la pandèmia sobre altres malalties greus i els consegüents retards en els diagnòstics. Una sobtada baixada en el nombre d’infarts registrats s’afegeix al descens de càncers diagnosticats a l’Hospital Clínic -28 enfront dels 150 de mitjana- o de trasplantaments -7 davant del centenar que és usual-, segons ha informat TV3.

    En aquest sentit, la consellera de Salut Alba Vergés va anunciar a meitat d’abril, aprofitant que l’ocupació de llits d’UCI va baixar del 80%, que es començarien a “reprogramar visites que, de demorar-se, poden causar un agreujament de l’estat de salut”. La reprogramació, “planificada i que dependrà de possibles rebrots”, tindrà lloc a tots els centres sanitaris, no només a hospitals.

    3a onada: petjada sobre pacients crònics sense coronavirus

    Quan comença a disminuir l’impacte de la no-atenció sobre els pacients greus, arrenca la tercera onada: l’afectació de la interrupció del tractament i cura dels pacients amb malalties cròniques.
    Durant el mes de confinament total -que, com a mínim, s’allargarà fins principis de maig- milers de catalans i catalanes que pateixen malalties cròniques han deixat de fer-se proves i anàlisis regulars, no han pogut actualitzar els seus tractaments i les seves patologies han pogut empitjorar.

    A Catalunya el 38’4% dels majors de 15 pateixen una malaltia crònica o de llarga durada, segons l’enquesta SEPA del 2018 que va efectuar el Departament de Salut. Aquesta prevalença té com a principals grups les malalties de l’aparell circulatori (pressió i colesterol alts) i de l’aparell locomotor (reumatisme, mals d’esquena i cervical). En els menors la xifra es redueix al 13%.

    Aquests pacients van veure com totes les seves consultes i proves mèdiques van quedar ajornades sense data amb l’arribada de la pandèmia i el confinament. Encara es desconeix quan es podran reprendre. Amb tot, aquesta onada és la que a priori arriba a una alçada menor, perquè la gravetat de les malalties desateses és inferior.

    4a onada: afectació mental i econòmica

    Inicia gairebé al mateix temps que la tan mencionada corba del coronavirus, però la seva afectació sobre la societat és lleugerament superior i, sobretot, més duradora en el temps que no pas la pandèmia en si mateixa i que totes les altres onades.

    Segons el gràfic del doctor Tsang, la petjada que ja ha començat a deixar el Covid-19 sobre la salut mental i el benestar econòmic de les societats serà notable: inclou traumes psíquics, malalties mentals, ferides econòmiques i esgotament o desgast laboral i personal.

    En l’apartat de la salut mental, experts com el psiquiatre i psicoanalista Josep Moya alerten que en decretar el confinament total aquest ha estat un apartat de la sanitat que no s’ha tingut en compte: “No s’han considerat les variables de les persones que, per motius de la seva precària salut mental o bé perquè són grans, necessiten sortir al carrer”.

    Han sorgit iniciatives que presten suport psicològic a sanitaris i a la resta de la població. Per exemple, el Ministeri de Sanitat i el Consell General de la Psicologia ofereixen un servei telefònic per afectats pel Covid-19, mentre que el Departament de Salut ha creat una aplicació web per avaluar i gestionar el malestar fruit del confinament i la crisi sanitària.

    Amb tot, la petjada que la pandèmia deixarà sobre la nostra societat serà marcada. Milers de persones que han perdut familiars i amics no han pogut fer el dol en condicions normals, amb les ferides que això pot causar.

    A més, hi ha nens i adolescents que fa més de cinc setmanes que no surten de casa, hi ha famílies que han perdut el contacte amb la seva gent gran que són a residències o hospitals i els equips sanitaris estan sotmesos a una gran pressió emocional i física. En resum, gairebé totes les relacions socials, accions quotidianes i rituals que donen un ordre a les vides humanes s’han perdut o alterat.

    Tot plegat és un caldo de cultiu que, amb tota probabilitat, causarà traumes, pors, depressions o trastorns de l’ansietat a molts ciutadans i personal sanitari. En efecte, durant les tres primeres de confinament la Federació Salut Mental de Catalunya va atendre més de 2.500 persones, la majoria dels quals reportaven problemes de malestar emocional, angoixa i neguit. Això passa en el context d’un sistema sanitari amb serioses mancances en l’atenció de la salut mental, segons un informe del Senat espanyol.

    En l’aspecte econòmic la previsió no millora: el Fons Monetari Internacional ha previst una recessió superior a la del 2008 i creu que Espanya podria viure la pitjor crisi des de fa 80 anys. Els efectes de la hipotètica depressió econòmica no només podrien afectar les finances familiars, sinó que les administracions públiques haurien de gestionar uns recursos minvants, amb el risc evident que això suposi noves retallades en el món sanitari i greus conseqüències en l’atenció mèdica.