Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

L’atenció a la gent gran a Catalunya, un model a revisar

Un de cada tres morts a Catalunya de coronavirus residia en centres geriàtrics. Té aquest fet una relació directa amb el model vigent d’assistència a la gent gran? Al nostre país, l’esperança de vida en néixer ha augmentat fins a situar-se l’any 2018 a 86,03 anys per a les dones i a 80,48 per als homes. Aquesta es troba per sobre de la mitjana de la Unió Europa que es calcula al voltant dels 83,50 anys per a les dones i al voltant dels 78,3 per als homes. Aquest augment de l’esperança de vida es veu accentuat per la disminució de la taxa de natalitat que ha caigut a 8,4 naixements per a cada 1000 habitants.

És per això que vivim una situació d’envelliment on el 18,9% de la població es troba en la franja de més de 65 anys. Aquest grup d’edat és el principal destinatari de l’atenció sociosanitària, que comprèn el conjunt de serveis requerits per part de persones amb un grau reduït de capacitat funcional, física o cognitiva i que no poden portar a terme de manera autònoma les activitats bàsiques de la vida diària.

A Catalunya l’atenció enfocada a la gent gran s’articula principalment en tres recursos assistencials: els centres residencials, els centres de dia i els habitatges tutelats per a gent gran. Tant els centres residencials com els centres de dia s’adrecen a persones en situació de dependència però es diferencien en el fet que el primer és un servei d’acolliment residencial i el segon un servei d’acolliment exclusivament diürn.

Per últim, els habitatges tutelats són un servei d’acolliment alternatiu per a persones grans autònomes amb una situació sociofamiliar que no permet romandre a la llar. Aquests recursos per a la gent gran al mateix temps poden classificar-se d’acord amb la seva naturalesa jurídica: d’iniciativa pública (de naturalesa pública), d’iniciativa social (de naturalesa privada però sense ànim de lucre) i d’iniciativa mercantil (de naturalesa privada amb ànim de lucre).

Actualment l’empresa privada és el principal proveïdor del model residencial a Catalunya, ja que posseeix el 59% del total de places disponibles en establiments per a la gent gran, la segueixen els establiments d’iniciativa social amb el 24% de les places i per últim els establiments d’iniciativa pública que proveeixen el 17% del total de places disponibles. La demanda de places públiques és clarament superior a l’oferta, fet que produeix que els usuaris hagin d’optar per les iniciatives privada i concertada per tal de satisfer les seves demandes.

Durant molts anys, les necessitats del col·lectiu de la gent gran es veien cobertes a partir del model d’atenció residencial, tanmateix la millora de les condicions de vida i de l’autonomia d’aquesta població ha suposat que les preferències s’hagin transformat. Per a moltes persones grans, romandre a la seva llar és el seu principal desig però la manca d’alternatives existents dins del sistema alineades amb aquest model i l’elevat cost de contractar assistència privada dificulten que es compleixi. D’especial rellevància és també el fet que molts d’aquells que segueixen vivint a casa seva ho fan a partir d’una implicació enorme de les fonts informals de cures que procedeixen principalment de les dones de l’entorn familiar, sense rebre retribució econòmica a canvi.

Les preferències de la gent gran, el canvi en les característiques demogràfiques de la població, l’augment de la taxa de dependència i ara més que mai l’esclat de la Covid-19 posen en relleu la necessitat de repensar el model d’atenció a aquest col·lectiu.

L’assistència domiciliària és un àmbit rellevant de les polítiques de serveis socials i de salut però alhora aquesta no es troba totalment integrada en els sistemes institucionals actuals malgrat ser la primera preferència per a la majoria de la gent gran. Als països del sud d’Europa (model mediterrani), és a partir de la família i d’una intervenció mínima de l’Estat que es porta a terme aquesta tipologia d’assistència. L’atenció formal que s’ofereix als domicilis és molt residual i a mesura que les necessitats augmenten resulta del tot insuficient. Això difereix del model nòrdic que caracteritza a països com Suècia o Dinamarca on l’assistència domiciliaria ha sigut desenvolupada abastament i les preferències per aquest recurs juntament amb la necessitat de portar a terme una des-institucionalització d’aquestes cures ha estat reconeguda per l’Estat.

El factor clau és que l’atenció domiciliaria està integrada en una cultura que combina les idees d’accés universal als serveis amb les idees d’independència individual respecte a la família com a mitjà de finançament i cures. A mig camí entre el model mediterrani i el nòrdic, trobem el model continental de països com Alemanya o Àustria. En aquest model, l’atenció domiciliària recau en la família i en l’ajuda comunitària. L’Estat en aquest cas té un paper subsidiari que passa gairebé exclusivament per oferir suport a les famílies per tal que aquestes segueixin desenvolupant el rol de cuidadores.

La crisi de la Covid-19 ha evidenciat que el model català d’assistència a la gent gran ha quedat obsolet i que és imperatiu repensar-lo en la direcció de fer-lo més comunitari i centrat en les persones respectant la seva autonomia i les seves preferències. Es fa necessària una implicació major de les institucions públiques per tal que aquesta atenció domiciliaria passi de ser residual a la clau de volta d’un sistema més eficient i de millor qualitat, que atengui les necessitats de les persones tenint en compte, com ja s’ha dit, que existeix una majoria de gent gran que desitja romandre a casa amb el suport actiu d’un sistema formal de cures.

A més, un model d’aquestes característiques permetria alleugerir la càrrega que suposen les cures informals que porten a terme familiars directes o indirectes, normalment dones. Això reduiria els efectes negatius que aquest rol té sobre la salut de les cuidadores. És per tant l’hora d’incloure el debat de la reforma del model d’assistència a la nostra gent gran en l’agenda política i social de Catalunya.

21/04/2020
El COIB demana infermeres al Comitè d’Experts per assessorar sobre el desconfinament

En cartes adreçades al president Quim Torra i a la consellera de Salut, Alba Vergés, la presidenta de la corporació destaca el paper decisiu que tenen les infermeres en aquesta crisi i la necessitat de comptar amb la seva expertesa per afrontar la tornada a la normalitat, que s’haurà de fer de forma progressiva i posant a l’abast de tots els professionals i de la ciutadania mesures de protecció i proves de detecció del coronavirus.

El COIB assegura que «estem a punt de començar una nova fase de la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19, en què ens hem de plantejar de quina manera s’ha de fer el desconfinament de la població. Es tracta d’un procés molt delicat, que determinarà la manera com evolucionen els contagis, la resposta del sistema de salut i dels seus professionals i la situació social i econòmica del país».

El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) considera imprescindible que dins del comitè d’experts que ha d’assessorar el Govern sobre la gestió d’aquesta fase de desconfinament estiguin representades les infermeres, que son els professionals de la salut que estan més a prop de les persones. Així li ho ha comunicat personalment la presidenta del COIB, Paola Galbany, al president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, i a la consellera de Salut, Alba Vergés.

Galbany els ha explicat que les infermeres són el col·lectiu de professionals de la salut més nombrós, que atén de manera integral les necessitats físiques, socials i emocionals de la població, les 24 hores del dia, tots els dies de l’any, amb una visió transversal des de l’atenció primària, els hospitals, els centres sociosanitaris, les residències, la universitat i els centres de recerca. Apunta a més que «el fet de plantejar-se formar un comitè tècnic per al procés de desconfinament sense la presència d’infermeres suposa un greu error, a més d’un profund desconeixement del paper que té la professió infermera dins el sector salut».

Des del COIB asseguren que durant la fase de desconfinament s’hauran d’extremar les mesures de protecció dels treballadors de la salut, així com garantir la reincorporació a la feina de la ciutadania amb el material necessari de protecció i diagnòstic (mascaretes, guants, proves de detecció, etc.). «Per tal que aquestes mesures tinguin èxit és necessari comptar amb l’expertesa de les infermeres», afirmen.

D’altra banda, el COIB vol destacar el paper que ha tingut el col·lectiu que representa durant aquesta crisi. «Les infermeres estan treballant al 200 per cent durant aquests dies, en estreta col·laboració amb la resta de professionals de la salut. Participen en els òrgans de decisió dels centres on treballen i la seva actuació ha estat decisiva perquè, durant aquestes setmanes, el sistema de salut s’hagi adaptat de manera àgil per poder fer front a la pitjor crisi sanitària de la nostra història recent».

Per tal de garantir l’aplicació d’una estratègia efectiva per dur a terme un desconfinament gradual, ordenat i progressiu, el COIB demana la presencia de les infermeres a la comissió i a qualsevol àmbit en què es prenguin decisions relacionades amb la gestió de la crisi de la Covid-19 o de qualsevol altra situació que tingui relació amb la cura de les persones, famílies i comunitats.

20/04/2020
Per un sistema social i sanitari integrat
El model més efectiu per afrontar els problemes de salut vinculats a la cronicitat, l’envelliment, la dependència i la pluripatologia que provoquen pèrdua de l’autonomia, és un model integrat social i sanitari. Per avançar en aquest model caldrà la definició i disponibilitat dels elements instrumentals, Sistemes de registre compartits, Guies d’actuació social i sanitària enfront dels casos més prevalents La situació extraordinària provocada a nivell mundial per la pandèmia de la COVID 19, amb l’impacte greu en la població de més de 70 anys, malauradament ha servit per posar en evidència l’absoluta necessitat de posar en l’agenda política el desenvolupament prioritari de l’abordatge integrat des dels sistemes sanitari i social.

L’abordatge integrat sociosanitari, requeriment imprescindible avui

Existeix una alta l’evidència que el model més efectiu per afrontar els problemes de salut vinculats a la cronicitat, l’envelliment amb necessitats complexes, que provoquen una sobrecàrrega en els diversos nivells d’atenció dels sistemes sanitari i social, és un model integrat sociosanitari.

La qüestió no és senzilla, sembla evident davant els nombrosos intents que malauradament no s’han traduït en realitats tangibles.

Les mesures que fins ara s’han proposat amb relatiu poc èxit. A més dels condicionants ideològics i d’interessos de mercat i corporatius, cal destacar la visió medicalocèntrica i especialitzada avui hegemònica en les persones i en la societat, no només en els entorns professionals.

Propostes de mesures per avançar cap a una Governança (Departament) única
- Construcció d’entitats territorials integrades amb governança compartida entre l’administració local i l’autonòmica. Definir una delimitació territorial única entre les àrees bàsiques de salut i socials. Aquesta ja era una proposta en una clàusula addicional de la Llei 12/2007 de Serveis socials de Catalunya, avui encara vigent i que mai s’ha realitzat.
- Porta d’entrada única compartida pels serveis d’atenció primària de salut i els serveis socials bàsics. Elaboració del Diagnòstic comunitari de necessitat que ha de formular les prioritats d’actuació
- Establiment de pressupostos compartits tant de l’oferta de serveis com dels recursos disponibles des de l’àmbit sanitari i social.
- Desenvolupament de programes integrats d’orientació comunitària per l’atenció domiciliària sanitària i social. El diagnòstic comunitari compartit de les necessitats i també el disseny de propostes d’intervenció integrals, amb participació dels diversos recursos de l’atenció primària de salut, metge de família, infermeria atenció primària, Pades i de l’atenció primària social, treballadorxs socials, educadorxs socials, serveis atenció domiciliària social ha de permetre la detecció i l’actuació global per l’abordatge dels problemes.
- Una qüestió especialment rellevant és l’atenció a la salut de les persones usuàries dels equipaments socials (Residencies, centres de dia, etc.) que s’ha vist que és una qüestió de cabdal importància i mereix el disseny i propostes d’actuació integrals amb la participació activa dels professionals de l’atenció primària sanitària pública. Aquests a més han de garantir la continuïtat i la intervenció coordinada amb els recursos d’atenció especialitzada hospitalària quan es consideri oportú.
- Definició de Guies i espais de coordinació que avancin en propostes de treball integrat amb definició del professional de referència.
- Proposar la implantació de programes pilot diferents en l’àmbit urbà metropolità i àmbit rural.
- Definició i disponibilitat dels elements instrumentals, Sistemes de registre compartits, Guies d’actuació enfront dels casos més prevalents en el territori, Envelliment amb solitud i necessitats complexes, Risc o situació d’exclusió social, infància en risc o situació de risc, addicions, problemes de salut mental
Després de la trista experiència de l’actual crisi pandèmica aquest tema s’ha fet molt evident i urgent. Ja és un clam, per la vida i el benestar de la ciutadania i dels professionals.
17/04/2020
L’heroica batalla diària dels treballadors d’ambulàncies per la seguretat

El 14 d’abril passat una part del contingent laboral de Catalunya tornava a la feina. Els sindicats majoritaris reportaven poques tensions especialment pel que fa a l’exigència de mesures de seguretat. Uns dies més tard aquest diari ha pogut saber que hi ha forats negres en aquesta percepció optimista. El més evident en aquest sentit és el que afecta els treballadors d’ambulàncies de Catalunya. Un sector que, potser, quan el públic surt a aplaudir, no situa entre els herois de la sanitat, i són una peça clau del mecanisme de protecció social.

Un pròleg de la batalla va ser la pugna que es va produir en plena situació d’excepció sanitària quan algunes de les grans empreses del sector van intentar fer Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO), cosa que va tombar el Departament de Treball, prèvia denúncia sindical.

L’11 de març, abans de la declaració d’estat d’alarma, l’agrupació d’ambulàncies de CCOO ja presentava una denúncia a Inspecció de Treball davant l’existència de treballadors malalts, presumptament de Covid-19 a l’empresa Transport Sanitari de Catalunya (TSC) a Girona.

El 14 d’abril, data del retorn a una certa normalitat, l’organisme sindical esmentat presentava també una denúncia d’urgència, també a Inspecció de Treball, contra la direcció de Falck IV, una altra gran concessionària de transport sanitari, per l’incompliment de la llei de prevenció de riscos laborals, «per posar en risc la salut i la seguretat laboral dels seus treballadors sensibles».

Anant uns dies enrere, una altra gran empresa amb concessió pública de transport per al sector sanitari, Ambulàncies Domingo, era també denunciada per incompliments en la normativa sobre desinfecció de vehicles, mancances del mateix tipus en les bases i en relació amb malalts sensibles, i també davant «l’altíssim risc de contagi».

Un responsable sindical explicava que «des que va començar la situació excepcional ha estat una constant la demanda de mesures de protecció er als treballadors i treballadores i usuaris i també de denúncies a Inspecció de les diferents empreses, i per desgràcia la baralla es manté».

Denuncia, resolució

En la brega, més d’un cop el procés es basa en una denúncia dels representants dels treballadors a inspecció i una resolució de l’organisme públic que un o dos dies després obliga l’empresa a fer allò que s’havia demanat abans. Això va passar amb TSC respecte de la petició que es fes càrrec de la neteja de la roba de feina dels treballadors i el subministrament d’Equips de Protecció Individual (EPIS).

Totes aquestes actuacions no han impedit l’alta incidència de la COVID en les plantilles dels treballadors i tècnics d’ambulàncies. L’agrupació de treballadors d’ambulàncies de CCOO ha fet un recull d’aquests danys per empreses concessionàries.

Empresa a empresa

Transport Sanitari de Catalunya SLU ha passat de 15 casos positius de Covid el 321 de març a 34 el 8 d’abril. Els operaris en situació d’aïllament han passat de 0 a 141 en les dates esmentades. Els operaris sensibles amb baixa eren 20 el 8 d’abril i no n’hi havia cap al 31 de març.

L’empresa Falck IV servicios sanitarios, tenia el 31 de març 9 treballadors positius de coronavirus i el 8 d’abril la xifra era de 22. Els operaris aïllats eren a 31 de març 81, entre que el 8 d’abril havien descendit fins a 69. Els operaris sensibles amb baixa eren a 8 d’abril 5.

Ivernon Ambulancias Egara SL tenia el darrer dia de març 2 afectats per coronavirus i el 8 d’abril la xifra era de 8. Els operaris en aïllament eren 14 a 31 de març i 14 a 8 d’abril. Pel que fa a treballadors sensibles amb baixa la incidència ha estat molt creixent en aquesta empresa, passat de 3 a 35.

Ambulancias Domingo SAU tenia 12 treballadors infectats a 31 de març i la mateixa xifra a 8 d’abril, mentre que els operaris en aïllament eren 14 tant el 31 de març com el 8 d’abril.

Finalment el Grup La Pau tenia a 31 de març 5 positius en Covid-19 i el 8 d’abril eren 7. Els operaris en aïllament eren 14 a finals de març i 16 a 8 d’abril. Aquesta cooperativa té també un operari sensible de baixa.

17/04/2020
Salut farà 27.000 tests a les 604 residències on s’ha donat almenys un cas de Covid-19

La Generalitat ha anunciat la realització de 27.238 tests tipus PCR a tots els centres de gent gran on almenys s’hagi detectat un cas de Covid-19, que són actualment 604 a Catalunya. Aquesta actuació, que es va començar a fer la setmana passada i es preveu acabar el 8 de maig, forma part del pla d’acció de residències que Salut va anunciar la setmana passada, en el moment en què va assumir competències del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies.

Amb els resultats de les proves es decidirà la separació per àmbits entre els afectats i els sans. En el cas d’instal·lacions on no es pugui fer la segregació per manca d’espai, es faran trasllats cap a altres residències o nous espais habilitats. De fet, la coordinadora de les residències i directora assistencial de l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut, Yolanda Lejardi, ha explicat en roda de premsa que s’han identificat 26 espais amb 1.044 places per a poder reubicar tant a persones infectades com sanes.

Deu residències en situació crítica

L’equip responsable del pla d’urgència sanitària als centres geriàtrics de Catalunya ha detectat una desena de centres residencials que tenen una situació crítica, no només sanitària sinó també de gestió. En tres casos s’ha fet una intervenció directa que ha implicat el canvi d’entitat gestora, en una altra residència s’ha optat per reforçar la direcció i en les altres 6 s’està realitzat una avaluació per part dels equips d’inspecció.

Un dels mecanismes per preservar la salut dels residents que no tenen cap problema és l’autorització a aquells que ho poden assumir de retornar als seus domicilis. Això s’ha fet en 516 casos i també a 285 persones amb discapacitat. A més, s’han fet 480 reubicacions en centres amb els requisits per tenir cura dels interns, ha dit la consellera de Salut, Alba Vergés.

La realització de proves als usuaris i als treballadors dels centres és la clau de volta del pla de recuperació de les residències. De manera immediata s’ha fet també una actuació consistent a dotar de material de protecció i de neteja les residències. S’han lliurat més de 800.000 productes i 500.000 equips de protecció individual (EPIs). També s’han fet un gran esforç per situar equips de suport basats en oxigen en unes 900 instal·lacions geriàtriques amb capacitat per gestionar-lo, ha dit Vergés.

Reforç al personal

En la setmana que fa que Salut és el departament responsable del sector geriàtric de Catalunya, s’han triplicat les actuacions d’atenció primària i s’ha iniciat també un procés per reforçar les plantilles dels geriàtrics, molt delmades per la pandèmia. Així, s’han incorporat, de moment 162 nous professionals i s’han unificat les diverses borses de treball existents (del Servei Català de la Salut, dels serveis socials, dels ajuntaments i de les entitats gestores de residències). Això, tanmateix, no inclou professionals formats que a causa de la llei d’estrangeria no poden optar a aquests llocs de feina. A més, en la roda de premsa s’ha afirmat que s’ha destinat un centenar d’infermeres i infermers a les residències per reforçar-ne l’atenció.

Dins d’aquest pla, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha explicat que també «s’han triplicat les visites de l’atenció a centres residencials per augmentar resposta sanitària» i donar suport al personal. Això, però, no s’ha fet d’igual manera en tots els centres. Segons ha detallat el gerent d’Ordenació i Cartera de Serveis Assistencials del departament, Àlex Guarga, hi ha unes 250 residències grans amb capacitat de donar assistència sanitària, aproximadament 600 que necessiten parcialment el suport sanitari de l’atenció primària i 120, les més petites, que en depenen exclusivament.

16/04/2020
Miquel Porta: «Quan demanàvem prevenció davant les epidèmies, molts polítics miraven cap a una altra banda»

La situació sanitària de la crisi de la COVID-19 segueix sent molt greu en nombre d’infectats i de defuncions. Quan creu que pot durar encara el confinament de la població?

A mi m’agradaria que aquest estiu, o pocs mesos després, ja estiguéssim treballant de manera propera a aquella «normalitat» d’abans, però el desig compta molt poc: és molt difícil, impossible saber-ho. Tècnicament, ningú sap que passarà. Pensem que les coses aniran millorant, però també que hi haurà, potser, algun rebrot, que haurem de vigilar…més enllà d’això, l’experiència que estem vint a escala mundial és una experiència psicològica, cultural i emocional brutal i insòlita. Mai havíem cregut que el món sencer pràcticament es pararia. Milions de persones estem aprenent a conviure amb aquesta incertesa i l’ansietat és lògica i racional. Estem com dins d’una pel·lícula que mai havíem viscut com a real. Vivim dins una novel·la tràgica i a estones fascinant de milers de pàgines on quasi totes són en blanc. Llegim doncs la nostra pròpia novel·la de misteri, més o menys angoixant; amb estones també agradables. Aquestes pàgines que ara estan en blanc s’aniran omplint de significats, de sentit, de realitat i veritats, però de moment hem de conviure amb aquests buits, blancs… una incertesa insòlita, que ens esglaia.

En fi, avui només sabem que la fi del confinament haurà de ser esglaonada, molt a poc a poc i segurament durant mesos. Fa pocs dies hem conegut, per exemple, que el govern farà més proves per detectar l’estat immunitari a professionals de la salut i a una mostra aleatòria de 30.000 famílies, un estudi gegantí. Això pot donar resposta a una part del problema que tenim. Però, a hores d’ara, no podem saber si d’aquí a trenta dies seguirem més o menys confinats. Tant de bo aviat puguem posar més èmfasi en més activitat econòmica.

Què caldria fer per prevenir noves onades d’aquesta pandèmia o altres episodis de malalties infeccioses com aquesta?

Si pensem en els estats d’ànim col·lectius, crec que molta gent no tenim massa confiança en que les polítiques canviïn prou per evitar més onades. El món hauria de ser un món bastant diferent: quants tenim forces per pensar-lo? Ara bé, tècnicament, si desenvolupem la Llei General de Salut Pública, per exemple, i creem una bona Agència de Salut Pública, com la que havíem creat a Catalunya -i que el govern de Mas i companyia van degradar- aquestes podrien ser bones opcions per controlar possibles rebrots d’aquest virus. Aquesta agència hauria de ser independent del govern o el més autònoma possible, igual que passa en alguns països. Factible ho és.

Potser la prevenció de futures epidèmies passarà també per replantejar-nos les pautes actuals de producció i consum. Ara estem veient la quantitat de companyies àrees que estan a punt de fer fallida. Haurem d’anar per aquí, canviar el model de viatges que tenim, que és un autèntic disbarat. És fàcil dir-ho, oi? Tots sabem que el món està molt degradat ambientalment, a causa del maltractament que fem els humans i especialment certes indústries. Vés a saber quantes coses bones sortiran d’aquesta crisi que no ens havíem atrevit mai a fer. Però temo que el cost humà sigui enorme, si no som molt valents i organitzats.

És més aviat positiu, vostè? Les coses poden canviar cap a bé i es pot replantejar el sistema de salut pública?

No ho tinc clar. Jo tinc molt present que a Espanya la meva generació i la següent durant molts anys hem estat fent recerca, activisme i pedagogia amb molta claredat i ambició per defensar la salut pública. Quan vaig acabar la carrera no hi havia una generació que estigués defensant la salut pública de la manera que l’estem defensant, amb visió de tots els factors que influeixen en la salut, de tipus econòmic, ambiental, social… tot això no existia. Crec que hem evitat, per exemple, no sé si força o una mica, la medicalització excessiva de la salut pública. Hem evitat que tot girés al voltant del sistema assistencial, hem remarcat el pes de les polítiques socials. Però, a la vegada, perquè continuem tant a la cua d’altres països? Perquè no tenim una xarxa de vigilància epidemiològica o de resposta a les pandèmies o d’intervenció social molt més potent? Per què tan poques ciutats espanyoles tenen quelcom valuós com l’Agència de Salut Pública de Barcelona?

Els populismes, que agreugen l’explotació salvatge de l’home per l’home, poden quedar reforçats

Coses que són molt raonables i ambicioses, que toquen els nassos als poderosos, les hem fet, les hem explicat, però, naturalment, no s’ha aconseguit pas tot el que es volia. I, si no ens organitzem millor, aquesta crisi ens pot conduir a canvis molt greus. Els populismes, que agreugen l’explotació salvatge de l’home per l’home, poden quedar reforçats.

A partir de l’actual crisi sanitària, la ciutadania serà més conscient i responsable respecte la salut pública?

Estem fent un exercici massiu de responsabilitat, i caldrà seguir així. Haurem de continuar persuadint als ciutadans que compleixin amb el que les autoritats recomanen i que tinguem confiança en les institucions. És vital! Estic entre dos pols que coexisteixen: segur que millorarem moltes coses -polítiques, solidaritat, civisme-, perquè el que està passant és molt fort, però, per altra banda, recordo la crisi de l’oli tòxic, de la sida, de les vaques boges, de les diferents pandèmies víriques que hem viscut…i penso que hem fet moltes menys coses de les que hauríem volgut. Això sí, en la memòria humana sí que queda l’impacte de les grans crisis. Penso que aprendrem coses, però menys de les que voldríem.

Les mesures adoptades fins ara per les autoritats sanitàries espanyoles han estat les adequades i en el moment adequat?

Jo parteixo de la base, racionalment òbvia, que la resposta davant de problemes complexos que afecten milions de persones mai pot ser perfecta. Algú de veritat pensa que davant d’un problema socialment rellevant es poden prendre totes les decisions adequades en el moment oportú i precís? El punt de partida ha de ser que tota resposta davant d’aquests fenòmens és d’entrada imperfecte, i després veurem si és un desastre monumental o si està dins d’un marge acceptable en una societat humana. No hi ha dubte que s’han comès errors greus: per superar-los és millor no buscar la perfecció i els brindis al sol. I compte amb una dreta que ja no tenia pietat ni quan no estava atemorida per l’extrema dreta. És impossible no ser conscients que, com recordava fa poc l’Enric Juliana, és la primera vegada en 80 anys que al capdavant de l’Estat hi ha l’esquerra -el govern més a l’esquerra que molts viurem mai-. Siguem ambiciosos, audaços i eficients.

Vivim una tensió molt forta entre, d’una banda, les tendències més emocionals i irracionals, tan humanes i comprensibles i tan explotades pels populismes -d’això a Catalunya en sabem un munt-, i, per altra banda, les tendències racionals i pragmàtiques amb polítiques ambicioses i amb impactes reals en les nostres condicions de vida. Està clar que una bona política de salut pública fa por als poderosos, que tanmateix no ho expressen explícitament, el rebuig no està dins del seu discurs ideològic, però és real i fort. Els poderosos intenten constantment evitar, amb la màxima discreció, que es potenciï la salut pública, entenent-la com tot allò que es fa des de dins i des de fora del sistema sanitari per protegir la salut de la gent, incloent l’economia, el medi ambient, les polítiques socials…

Els poderosos intenten constantment evitar que es potenciï la salut pública

El nombre d’infectats no està clar.

No, avui el percentatge de població infectada no se sap, potser és un 20%-30% o més, també dependrà del subgrup. L’única manera de saber quin és el percentatge de població infectada pel virus és fer un estudi amb una mostra representativa de la població general, triada a l’atzar. Aviat començarà aquest estudi, molt ambiciós, amb 30.000 famílies. Per altra banda, el nombre de defuncions també és molt incert, ja que s’està comptant de manera molt diversa a diferents subgrups, països i comunitats autònomes. Fins que no hi hagi estudis com cal, això tampoc es podrà saber. Temo que ens esperen sorpreses molt desagradables: en alguns sectors les xifres d’infectats i de morts poden ser molt més altes que les que ara circulen. Tot i que haver estat infectat pot ser positiu per la gent sana. No és fàcil pair aquests efectes tan diversos, cal serenitat. Ens convé una societat menys crispada i consumista, amb menys màrqueting polític.

A part d’aquests estudis agafant una mostra representativa de la població, caldria fer testos massius per identificar tots els afectats i aïllar-los?

No m’agrada la paraula «massius», crec que això seria una cosa errònia i contraproduent. S’han de fer proves a subgrups justificats tècnicament, per exemple els professionals de la salut i tot el personal que treballa en l’atenció sanitària (administració, neteja, manteniment). Però a la població general no s’han de fer estudis massius, han de fer-se estudis molt orientats a conèixer, per exemple, la prevalença d’anticossos. I això no implica fer-ho massivament, sinó a través de mostres representatives de la població.

És absurd fer les proves a 47 milions d’habitants, això faria més mal que bé. I sempre la salut pública té l’obligació de fer més bé que mal. Si es fessin proves a la totalitat de la població, es generarien falsos positius i negatius, i això generaria exploracions complementàries, que sovint tenen efectes indesitjables. Ara bé, el que dic no resol tot el problema de les indicacions dels testos, queden força preguntes; pot haver-hi casos individuals justificats. Ara bé, hem de mirar de prevenir que els populistes i corruptes indueixin massivament una demanda injustificada de testos.

En la seva batalla contra l’epidèmia, diversos governs, com el xinès, han desplegat noves eines de vigilància. Són mesures adequades? Fins a quin punt es pot fer aquest control social sobre la població?

A mi em sorprèn amb quina facilitat oblidem que la Xina té un govern autoritari i, a la vegada, la poca confiança que tenim en les nostres -imperfectes- institucions democràtiques. Podem tenir més confiança en les institucions democràtiques: poden controlar bé una pandèmia preservant els drets i llibertats dels ciutadans. Aquests sí que són objectius que valen la pena, i no els sermons populistes.

Creu que la crisi ha posat de manifest les debilitats del sistema de salut pública i de prevenció epidemiològica?

I tant! La crisi ha demostrat que els polítics de tots els partits polítics sovint han mirat cap a una altra banda quan se’ls ha demanat inversió en el sistema de vigilància epidemiològica i en la preparació per a la resposta a les epidèmies, perquè veien que això no els resultava rendible electoralment. Et sona que els ciutadans votem els polítics…? I aquests inverteixen en coses que enlluernen a curt termini, focs d’encenalls. Els experts a Catalunya i arreu feia molt de temps que avisàvem que el nostre sistema de salut pública és feble, i fa anys que insistim que als hospitals i CAPs el personal treballa en condicions incorrectes per prevenir infeccions.
Aquesta no és la primera pandèmia que hi ha hagut a la història de la humanitat.

Tothom ha recordat ara la mortífera pandèmia de la grip de 1918. Però que té de diferent aquesta epidèmia?

La seva rapidesa i magnitud. El seu caràcter ‘global’, paraula que tant fem servir… potser n’haurem d’inventar una altra. La magnitud global i sistèmica de la pandèmia està intensificant una vivència i una consciència sense precedents del món superinterdependent en el que vivim.

Necessitem organismes democràtics de governança global molt més potents dels que tenim

Fa falta més cooperació internacional o ja està bé que les decisions sobre salut pública es prenguin a escala d’Estats?

Sí, cal molta més cooperació internacional, perquè no n’hi ha prou. El que s’està fent, mirar cada ‘païset’ per la seva banda, és un error en si mateix i a més afavoreix els populismes més reaccionaris . Per tant, a més de cooperació entre països i estats necessitem organismes democràtics de governança global molt més potents dels que tenim. No només per donar resposta davant les pandèmies, sinó també per les altres crisis, la crisi de migració, l’emergència climàtica, pel comerç de drogues, pels ‘inferns fiscals’…. Són tots processos sistèmics que necessiten respostes sistèmiques democràtiques. Sembla abstracte, però ha de ser part de les sortides autèntiques a l’actual crisi pandèmia. Si hi pensem una mica esdevindrà part del nostre paisatge ideològic, de les nostres aspiracions. Aleshores només caldrà trobar maneres d’avançar. I les trobarem.

16/04/2020
Un desconfinament per fases, estratificat i sota estudi epidemiològic constant

Tot i que a partir d’aquests dilluns el govern espanyol aixeca el confinament total, des del Govern de la Generalitat de Catalunya segueix assenyalat com a irresponsabilitat aquesta decisió. Davant el que veuen com una situació que pot afavorir un rebrot de casos, han explicat en roda de premsa les mesures que creuen que s’han d’aplicar des del Govern i també per part de la població.

La consellera de Salut, Alba Vergés, ha assenyalat que des del Govern: «no defugim de tenir cura de la ciutadania de Catalunya i explicarem de quina forma segura s’han de fer les coses i en quins moments d’acord amb dades epidemiològiques i científiques i no basades en quan cauen els festius». Així, la consellera de Salut Alba Vergés sense haver afirmat que cal desobeir la decisió del Gobierno ha demanat que la gent es segueixi quedant a casa.

Mentrestant, han explicat que des de Salut i des de la Generalitat s’estan preparant perquè el desconfinament sigui segur, amb dades, transparent: «que poden haver-hi rebrots i que intentarem evitar-los i per això ens preparem amb el sistema assistencial però també amb sistemes de vigilància, amb l’àmbit comunitari i en fer aquesta comunicació del risc». «Si demanem unes mesures que són estrictes, complicades, que ens trenquen la societat i la gent no les entén… és difícil que les puguin complir», ha tancat Vergés.

Un procés transparent i segur

La consellera ha indicat que el desconfinament hauria d’iniciar-se a finals d’abril i no ara i que hauria de ser escalat, progressiu i segur, per fases i protegint els grups de risc.

I és que les dades diuen que ara els pacients crítics s’han estabilitzat en els 1600. En aquest sentit, Vergés ha volgut agrair-ho al sobreesforç dels professionals: «hem aconseguit controlar allò que ens feia tanta por». «El sistema està aguantant i està aguantant molt bé però continuarem tenint molta pressió». «Les mesures de confinament han funcionat i ens han permès tenir un sistema per atendre tothom». Amb aquestes idees, Vergés ha apuntat que no s’hi valen precipitacions i que una «obertura prematura del confinament pot comportar un repunt i un rebrot», ja que no s’ha pogut encara baixar la corba i el sistema pot no sostenir-se si el rebrot es dóna ara. El desconfinament no hauria aleshores de començar fins que no passessin 15 dies des de l’arribada del pic i, mentrestant, han explicat, tenir controlats els focus calents com serien la gent gran.

Així, el Dr. Joan Guix, secretari de Salut Pública, ha explicat que, si seguim així, amb els indicadors epidemiològics actuals, en dates pròximes estaríem en condicions de començar el desconfinament per tornar a una «nova normalitat» i, durant aquest temps «mantenir la incidència de nous casos per sota el llindar de la capacitat del sistema de salut». Per Guix, el procés de desconfinament ha de ser «transparent amb fets objectius i estratificats segons grups d’edat, geografia i grups professionals». A més, també un procés «reversible en tot moment si els indicadors i monotorització així ens ho indiquen».

El control s’articularà a partir d’un sistema de vigilància que detecti i aïlli casos i que estudi els contactes amb PCR i altres tipus de test, elaborant indicadors de l’evolució, monotoritzant l’impacte i fent estudis de seroprevalència a la població.

En un altre àmbit, Guix també ha explicat que es treballarà des del sistema sanitari per seguir atenent pacients COVID i recuperar l’atenció a altres patologies. També, seguir garantint la salut dels professionals i actuar sobre les residències serien dos punts que Guix ha volgut assenyalar. També ho ha fet destacant el paper de l’àmbit comunitari per abordar determinants de salut i factor psicosocials: «la sortida d’aquesta crisi no pot basar-se en desigualtats», ha sentenciat.

Perquè això no passi, cal implantar salut en totes les polítiques que s’executin: que, com assegura ja s’està fent, «tots els departaments de la Generalitat estan encaminades a un mateix objectiu, vèncer el coronavirus».

Un desconfinament per fases i no encara

Així, han determinat tres grans passos: confinament, desconfinament progressiu i, per últim, retorn a la nova normalitat. Per passar d’una fase a l’atra amb garanties de seguretat, Guix ha explicat que cal tenir cobertes cinc dimensions essencials: tenir capacitat assistencial dins el sistema, un coixí suficient per fer front a qualsevol rebrot; tenir capacitat de realització de test, tenir capacitat d’implantar mesures de distanciament social i mesures higièniques; tenir capacitat d’identificar casos i contactes per procedir a aïllaments i quarantenes i tenir capacitat per conèixer la tendència de la pandèmia.

Els condicionants que acompanyaran aquests àmbits seran que el sistema sanitari i en concret les UCI tinguin capacitat de resposta, controlar els punts calents (residències sobretot), garantir la seguretat dels professionals i veure una tendència clara i sostinguda en la regressió de l’epidèmia.

Així, es passarà d’un punt a un altre «no perquè sigui dilluns de pasqua, sinó perquè es compleixen els requeriments». «No ens lliguem en dates, ho garantim per fets i seguretat», ha dit Guix.

Així, primer caldrà tenir tot això controlat i iniciar proves i tests a la població per fer l’estudi i la vigilància. Segons el Dr. Fabregat, director general de recerca i innovació en salut, s’augmentarà la capacitat i disponibilitat de tests ràpids: «Ens veiem amb capacitat de poder arribar a sectors de la població amb els quals no teníem aquesta capacitat». Saber i conèixer la taxa d’immunitat de la població ajudarà a establir un o altres metodologies. Pel que fa a les residències, Fabregat ha explicat que s’estan realitzant 1200 test al dia i que ara hi haurà la capacitat d’arribar als 1800. A més, dins l’anomenat programa Orfeu, es realitzaran 170.000 test en un període cinc-sis setmanes. L’estudi de seroprevalència permetrà a més poder saber quanta gent està protegida.

Més enllà, en una segona fase del desconfinament, la gent sana ja podrà començar a sortir al carrer sense necessitat que sigui per treballar només i això també estarà aplicat a infants. Serà d’ús obligatori seguir les mesures d’higiene i distanciament i fer ús de les mascaretes. En una tercera fase es passarien a obrir restaurants i bars però seguint les mateixes normes i ja, en una quarta fase, passaríem a l’obertura d’equipaments culturals i escoles.

11/04/2020
La dificultat de sostenir el sistema de salut expressada per treballadors del Clínic

Hi ha setmanes i dies més dolents que altres. Les urgències es saturen i els pacients s’estanquen. Les sales es fan petites i les pantalles amb el número de gent en espera no paren de recordar tota la feina que queda al davant. «Hi ha dies que surts molt deprimida i molt cansada. Dies on has de fer un sobreesforç inhumà per, com a mínim, visitar els pacients, ja que et trobes amb 30 d’ells que no saps ni on posar».

Aquest és el testimoni d’una infermera d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona, un hospital que, reconegut internacionalment, va ser el primer a acollir pacients infectats per COVID-19.

El 25 de febrer, el secretari de Salut Pública, Joan Guix, informava sobre el primer cas de coronavirus a Catalunya en una dona de 36 anys que havia viatjat a Itàlia. Guix indicava que la pacient estava bé: «té simptomatologia similar a la gripal. No té patologia de base, és una dona jove». De fet, afegia, estava ingressada «per comoditat i perquè ara mateix no hi ha saturació al Clínic». A banda, per precaució, 25 persones properes a la pacient eren posades en aïllament preventiu durant 14 dies però cadascuna a casa seva. L’endemà, Salut confirmava un segon cas de coronavirus. Aquest cop en un noi de 22 anys que també havia estat a Itàlia.

Des d’aleshores, la freqüència d’infeccions va créixer. Vam passar de la crida a la calma del secretari de Salut Pública: «No requerim mascaretes, sobretot, cal seguir les mesures d’higiene habituals: rentar-se sovint les mans amb sabó; utilitzar mocadors de paper d’un sol ús i tossir tapant-se amb l’avantbraç» a un estat d’alarma decretat el 13 de març que ens deixava a tots a casa.

Innovar davant la manca de recursos i espais

«Molts dies hem de jugar al tetris amb els pacients. Ara sembla que ha baixat una mica però això és una loteria i quan arribem a treballar mai sabem que ens trobarem». «He començat a guardar-me les mascaretes perquè sé que un dia ens quedarem sense». «Utilitzem una mascareta que en principi dura dues hores en torns d’entre 7 a 10 hores». «Quan arribem el primer que fem és preguntar a la supervisora si per avui encara ens arriba el material».

A banda, dels 22 hotels habilitats darrerement i els pavellons Salut destinats a acollir malalts més lleus, l’increment dels pacients, com ja estava previst, ha implicat establir noves metodologies de treball davant la falta de recursos que disposen els hospitals. «Fins ara no ens han dit que reciclem però jo em guardo les mascaretes per si algun dia ens quedem sense. A mi m’han assignat la feina de fer frotis: de normal vaig amb una FPP2 i per fer els frotis em poso una FPP3. Les hauríem de llançar però en acabar el torn me les guardo en una bossa pel dia que no en tinguem. Que creiem que acabarà passant si això segueix així».

A l’Hospital Clínic, com a exemple del què es repeteix en la majoria de centres, els seus treballadors asseguren treballar en l’eterna incògnita. Les noves contractacions ajuden i el desplegament a hotels també per reduir els pacients però les baixes entre treballadors pressionen els qui encara segueixen. Per sort, molts d’ells ja es van reincorporant poc a poc. La infermera d’urgències amb qui hem parlat explica que entre companyes les sensacions varien: entre el personal fix els torns s’han intensificat però es respecten bastant; les suplents, explica, són les que acaben treballant més hores, fan més torns i, per tant, en estar més exposades, estan més preocupades.

Aquí es suma la complexitat dels pacients que s’atenen. A tots els hospitals de Catalunya totes les sales han canviat. «Abans teníem ginecologia, traumatologia… Ara totes les sales són pacient COVID». Això ha comportat aprenentatge i adaptació constant: «les companyes que duien anys treballant amb pacients específics que tenen les seves peculiaritats, continuen sabent una mica de tot però saben més d’on s’han especialitzat. De sobte ens trobem amb pacients bàsicament respiratoris que a més fan febre. També algun amb diarrea o vòmits però això ja ho dóna la medicació…»

Aquestes situacions, més enllà de les cures rutinàries, provoquen una necessitat d’higiene extra. Per atendre un pacient en condicions, remarquen, cal temps i tenir-lo en un espai segur. «El problema més greu que tenim és no tenir material suficient per entrar a les habitacions», explica una auxiliar d’infermeria que si bé al principi va poder utilitzar EPIs adients, ara explica que hi ha dies que utilitzen les bates fines de quiròfan o fins i tot unes fetes amb bosses: «amb les bates de plàstic passes calor i no pots treballar amb comoditat. Les auxiliars hem d’ajudar a les infermeres però mantenir la distància al mateix temps i alhora fer tasques com canvis de panyals».

La incertesa de l’evolució exposa als treballadors a l’angoixa

La mateixa auxiliar apunta que a part de com és de desagradable treballar en aquestes condicions també cal sumar la pena que dóna veure pacients molt malalts que estan sols i als quals no pots dedicar-hi gaire temps. «L’altre dia, hi havia un home de 80 anys que es trobava prou bé, estava tranquil, però volia una finestra. Vaig ensenyar-li que hi havia una a l’altra costat de l’habitació, on es trobava el seu company d’habitació, un home de 40 anys. Ell es va quedar tranquil. Quan s’acabava el meu torn vaig tornar a veure com estava i em vaig trobar la meva companya reanimant-lo. Va acabar morint al costat d’un altre pacient que ho va sentir tot. Imagina’t…. Són pacients que poden estar estables però de cop es posen crítics».

Un altre exemple, segueix, és el de «la típica senyora que s’assembla a la teva mare i està sola, desorientada i espantada». «A aquests pacients només pots dona’ls-hi ànims, tranquil·litzar-los i fer-los veure que no estan sols mentre pregunten per la seva filla», relata. I és que aquests moments són molt durs perquè mentre fan «el que poden», en moltes ocasions acaben plorant».

En aquest sentit, afegeix que això «sembla una pel·lícula de por» però també que a vegades hi ha alegries. «Força i amor li donem a tothom i hi ha gent que després d’estar justeta es posa bé. Això et dóna ànims!»

Així, davant d’aquestes situacions, molts dels treballadors reconeixen que tot i tenir dies de festa potser els dediquen sencers a recompondre’s físicament i anímicament. També és cert que, comenten, «tot i tenir molta angoixa i ansietat, t’has d’acostumar a aquesta dinàmica». I és que així com «els primers dies era mortal», ara diuen estar millor perquè «està tothom i tot l’hospital igual».

Les baixes i diferències entre el personal

Les noves contractacions han alleujat la pressió assistencial. També ho han fet els 22 hotels arreu del territori i també els diversos pavellons que s’han obert. Això no significa directament que no hi hagi hagut problemes.

La gent emmalalteix de COVID però la càrrega també fa que hi hagi gent treballant en males condicions, amb contractures pel volum de feina i veient-se sobrepassada. Com expliquen, algunes de les noves contractacions, que s’han fet massivament, són a gent sense gairebé experiència. És evident que en situacions com aquesta tota ajuda és poca però el que això implica, com apunta una auxiliar del Clínic, és que moltes persones s’incorporin sense prou formació sobre termes específics com l’autoprotecció.

Així i tot, tant per vídeo i de manera telemàtica com presencialment, s’han fet formacions a tot el personal. El què, com apunta la infermera amb qui hem xerrat: «s’estan fent uns cursos per posar-nos els EPI: bata, mascareta, ulleres i guants, sense contaminar-se. És un EPI molt bàsic, no tenim el què ho cobreix tot. Allà t’expliquen com posar-te’l i treure-te’l per no tocar res que pugui contaminar-te a tu després». Vam començar a fer cursos d’hora i mitja perquè els expliquessin això i també com treballar amb la COVID. Les explicacions sobre el material les feien infermeres d’UCI sobretot que ja tenien preparació per l’Ebola. «Volien intentar que tothom faci el curs però és que som 5000 treballadors…». A més, també es queixen de les condicions, ja que es realitzen amb material reutilitzat: «és bastant ridícul la veritat. Si no tenim material per treballar, no tenim material per fer el curs».

A aquesta situació, l’Ester, una de les treballadores de la neteja apunta que hi ha coses que els hi van ensenyar al curs que no es poden complir: «hi ha certes tasques que hem de fer entre dues persones però a vegades no hi arribem». També afegeix que «hi ha habitacions molt petites on et dónes cops tota l’estona». Denuncia que no a tots els hi estan fent frotis sota l’argument de no treballar a primera línia però creu que «estar una hora dins de l’habitació netejant-la a fons al costat del malalt», sí que és estar-ho.

A través de les xarxes socials s’ha aplaudit la tasca de tots els treballadors sanitaris, fins i tot aquells no titulats. No obstant això, l’Ester apunta que no es senten protegits: «a part de la tensió que estem vivint, trobes que no ens valoren i ens llancen a les trinxeres». Una de les principals crítiques, a banda de fer servir de material de qualitat dubtosa, és que la roba que els hi donen l’han de guardar a les taquilles. «Jo no estic disposada a guardar la roba de la feina amb la roba que després m’enduc a casa meva», diu l’Ester.

Sindicats exigiran responsabilitats

Sergio Lachica, del sindicat Lluitem, ens explica que una de les coses que més molesten als treballadors és que un hospital com el Clínic, el segon millor hospital de tot l’estat, no hagi tirat endavant abans: «‘és igual que no ens autoritzen, si sabem el que s’havia de fer, ho farem’, haurien d’haver dit els dirigents». I és que al seu entendre, «hi ha molts bons professionals amb molt bones idees, però no s’avança. També amb alternatives viables per poder treballar amb millors condicions».

Algunes de les mancances més greus que apunta és la falta de material a urgències: «allà és on et menges tot el focus i les mesures no són les adequades… No tothom té material d’acord amb la patologia del pacient que atén i estem exposats tota l’estona». I com molts altres professionals, també creu que els treballadors saben que així i tot es sortirà perquè ells són els qui «es consciencien en fer-ho com sigui i amb el què sigui».

«Quan això acabi haurem de deixar clares les exigències. Entenem que la situació ara és difícil però hem de ser conseqüents i fa molts anys que arrosseguem problemes econòmics i problemes en la sanitat pública», analitza Lachica que no dubta en afegir que els professionals poden aguantar una mica més però que, el què cal és invertir els diners en la sanitat pública. «Ja d’aquí a un any exigirem que se’ns reconegui als professionals però no podem fer-ho si no salvem la sanitat», diu.

En aquesta línia, des del sindicat demanen que quan això acabi que s’acceptin responsabilitats i que es repensin els protocols. «Si l’empresa va creure que formar un grup de 8 o 10 lliterers, 20 infermeres, 20 auxiliars i no sé quants metges quan l’Ebola era suficient per a qualsevol situació s’han equivocat i molt». I és que Lachica creu que en una ciutat com Barcelona s’ha d’estar preparat per qualsevol cosa. Posa l’exemple de patir un atac i tot i dir que això no ho és, cal tenir idees i «davant una situació d’emergència tenir tots els actius preparats». Creu que en lloc de l’estat, s’hi està de preparat.

09/04/2020
Salut ha destinat 350 M€ en EPI per sanitaris en un mes

La consellera de Salut, Alba Vergés, ha comunicat avui que el seu Departament ha gastat uns 350 milions d’euros en un mes per a material de protecció per als professionals sanitaris i n’ha detallat la inversió: 8,7 milions de mascaretes quirúrgiques; 4,1 milions de bates; 4,4 milions de mascaretes FFP2 i 200.000 FFP3, així com milions de guants i ulleres. En total, més de 17 milions d’unitats d’aquests productes.

En la compareixença parlamentària telemàtica a la Comissió de Salut, Vergés també ha explicat que la mitjana a la setmana d’ús d’aquest material és d’uns 3,5 milions d’unitats, una xifra que Vergés estima que “pot créixer fins als 9 milions d’unitats de protecció utilitzades a la setmana”, quan normalment era de 500.000.

La titular de Salut també ha informat que ara mateix hi ha 1.524 persones ingressades a les UCI i el 87,4% del total de llits, 1.763, estan destinats per a pacients afectats per la Covid-19.

Durant la seva intervenció, la titular de Salut també ha concretat que la despesa només de salut per la gestió de la Covid-19 és de 1.800 milions d’euros, una xifra, que ha dit, s’incrementarà encara més. En aquest sentit, ha afirmat que “aquest sobrecost s’haura d’assumir solidàriament” i hi haurà d’haver “mesures excepcionals” i ha afirmat que “qui té capacitat de fer-les, a través d’impostos, de tenir l’aval del Banc Central Europeu, és l’Estat”.

Vergés també ha fet una crida a tots els grups parlamentaris a aprovar els pressupostos. “El Parlament és qui fa les lleis i la llei més important és la dels pressupostos. El Consell de Garanties Estatutàries ha dit avui que no hi ha arguments que no permetin la seva tramitació, han de tirar endavant, necessitem eines».

D’altra banda, Vergés també ha posat en valor el paper de l’atenció primària, que “s’ha reorganitzat del tot” per poder atendre l’epidèmia. “Avui està seguint gairebé 60.000 persones amb sospita clínica de Covid-19. S’ha reforçat també l’atenció domiciliària i la telefònica, i s’ha desplegat l’e-consulta per a tots els professionals de primària”.

Desconfinament progressiu

Finalment, la consellera ha assegurat que “el confinament dur dona resultats. Estem contenint la corba, que tant ens preocupa”. Ara bé, tot i que la incidència de casos i l’índex de transmissió està baixant, Vergés ha afirmat que “no ens podem relaxar. A les epidèmies hi poden haver rebrots i, per tant, ho haurem de controlar durant bastant temps més”. En aquest sentit, ha avançat que el desconfinament serà “progressiu” i no de cop pel risc d’un rebrot alt.

09/04/2020
La resistència de les residents en la pandèmia del coronavirus

Una ordre ministerial s’ha ampliat a residents de qualsevol any i de qualsevol especialitat la llista de professionals que poden ser cridats a treballar a la gestió sanitària de la crisi del coronavirus. A Espanya hi ha, segons estadístiques del Ministerio de Sanidad, 146.678 professionals de la medicina. D’ells, 25.577 són residents. El Centre d’Estudis del Sindicat Mèdic de Granada informa que el seu salari, el 2018, partia des dels 1.020 euros nets que reben els R1 (de primer any), sense guàrdies, als 1.311 que cobren els de cinquè (R5). Per això solen assumir entre sis o set guàrdies. Gràcies a elles guanyen entre 1.703 i 2.290 euros: «Ets gairebé literalment la meitat del temps a l’hospital», afirma un R3 que treballa en un hospital madrileny.

Després de la vaga que van protagonitzar a l’Hospital 12 de Octubre , a Madrid, la ràtio de metges adjunts i professionals en formació especialitzada que s’ocupa de les urgències del centre va passar a ser de 2-22 a 4-22: quatre metges i 22 residents. Segons fonts de l’hospital, hi haurà un cinquè metge en breu. «Nosaltres som els primers que sabem que ara mateix no és moment per protestar. Però et crema. Això no ve d’ara, ve de molts anys. I l’única cosa que pots fer, més per vocació que per una altra cosa, és tirar endavant», lamenta un altre resident.

Com tots els professionals sanitaris en aquesta crisi, s’estan deixant la pell. Els que no tenen una participació més directa s’estan organitzant amb els seus companys. «Estem en disposició total. Si falta algú cal anar. Els torns s’estan reorganitzant, intentant que no siguin tan infernals com ho són habitualment. Tot d’una, hem recordat que les guàrdies 24 hores són bastant inhumanes», comenta, irònic un R4. Han aparegut, fins i tot, iniciatives d’investigadors MIR que, confinats obligatòriament per la quarantena, tracten d’ajudar des de casa en l’avanç de la investigació de la cura.

Són, però, conscients de la seva situació. «En totes les piràmides hi ha una baula més baixa. I a l’hospital som els residents, això t’ho puc assegurar. És una llei no escrita», reflexiona un d’ells. «Som l’últim graó en la jerarquia mèdica», comparteix un R2 dedicat per complet a l’UCI [els residents consultats per aquest reportatge prefereixen que no es publiquin els seus noms per protegir la seva intimitat]. Tots coincideixen en el desequilibri que existeix entre l’enorme responsabilitat que assumeixen i el reconeixement professional i salarial que reben: «El sistema està muntat perquè se sostingui sobre els residents. Al cap i a la fi són més barats», lamenta un d’ells. La crisi del coronavirus ha aprofundit la bretxa, però no ha modificat substancialment la situació que el precedia.

«Normalment un R3 a l’hospital té una supervisió relativa: si preguntes, et supervisen; però si no, fas, fas, fas. Canviar… tampoc ha canviat molt. Però en una zona per a 8 pacients màxim et trobes 14. Són sis pacients extra que has de controlar, en un espai en el qual solia haver-hi un adjunt i tu estaves de suport. Ara, de sobte, la portes tu sol, tot el dia. Són més pacients, potencialment greus, per menys metges, per a metges amb menor titulació», descriu una metgessa R3. On abans hi havia un adjunt i dues R1 ara hi ha un R3 i un R1. Altres residents, però, sostenen que treballen cada dia amb pacients crítics en equips amb un repartiment gairebé equitatiu entre facultatius i residents.

Les seves tasques, no obstant, han estat multiplicades per la COVID-19. «Fas tasques que tampoc són normals, com revisar bombones d’oxigen. Tu normalment no t’enfrontes al fet que una bombona d’oxigen es pugui estar esgotant», narra una metgessa. També s’han disparat la tensió i l’angoixa. «Arribes a la guàrdia i et trobes a persones que porten 50 hores esperant un llit d’ingrés; o en una àrea que normalment té 30 pacients, hi ha 50», continua. Aquesta R3 tem normalitzar «que un pacient tarda tres dies a ingressar». «Això sí que mina bastant la moral. Veus ancians sols, sense cap tipus de companyia perquè no poden passar familiars. Intentes ajudar-los. La teva major tasca, de vegades, és agafar el mòbil del senyor, encendre, que et digui el pin i endollar perquè pugui parlar amb algú».

«És molt dur emocionalment. Tu saps que en altres circumstàncies aquest pacient hauria sortit, perquè hi hauria una UCI, un respirador …», explica, cru altre metge. «N’hi ha que estem més sencers i n’hi ha que no. Som igual de sensibles que qualsevol altra persona. Hi ha qui arriba a casa i es posa a plorar. Mai vam pensar que això anava a passar aquí». Alguns creuen que tindrà conseqüències: «Més d’un penjarà el fonendoscopi».

La realitat és que el personal mèdic se sent poc valorat. I per això se’n va. «L’any passat es van sol·licitar al Col·legi de Metges 4.100 certificats d’idoneïtat per sortir de país. És la dada històrica rècord dels últims anys», explica Sheila Just, portaveu de l’Associació de Metges i Titulats Superiors (Amyts). «El 2011 eren 1.000. Els països europeus ens ofereixen grans garanties als metges, tant contractuals com salarials -continua la portaveu d’Amyts-. Tenim molt bona premsa, molt bona fama, tenim un sistema exemplar i els metges que es formen a Espanya són catalogats com dels millors del món. Hauran de veure com s’està tractant als metges a Espanya. Es convoquen oposicions amb molt poca freqüència, no s’estabilitza en l’ocupació i la carrera professional es restringeix».

Els MIR d’últim any: adjunts oficiosos amb salari de resident

L’ampliació de l’ordre ministerial esmenta, en el seu apartat quart, una circumstància que s’està produint en molts hospitals: els residents d’últim any estan actuant com a metges adjunts. En circumstàncies normals estarien a menys de dos mesos de ser-ho oficialment. No obstant això, la situació està generant una bretxa paradoxal: els professionals que estan exercint com a adjunts són els que allargaran més el seu període de residència. Atesa aquesta circumstància, el ministeri ha instat les comunitats a ajustar els salaris que perceben a les funcions que efectivament realitzen. És a dir: qui estigui assumint les funcions d’un metge adjunt ha de cobrar com a tal. Algunes comunitats autònomes, com Galícia, Castella i Lleó o Castella-la Manxa, ja havien anunciat prèviament la seva intenció de fer-ho.

La portaveu d’Amyts aplaudeix la iniciativa. Creu que és una forma de reconèixer la realitat i premiar el seu esforç. «Ningú a la cursa ens prepara per assumir una crisi d’aquest calibre. En Ifema, per exemple, els R4 i els R5 estan sent supervisors, fins i tot, en situacions en què hi ha metges adjunts. Intercanvien informació com a especialistes. Molts d’ells estan treballant sense descans», conclou.

Un dels residents consultats comparteix la seva visió. «S’està aprofitant que els R4 o R5 som persones molt formades, que mal que bé podem tirar endavant el treball d’un adjunt. Ja hem passat per molta experiència i sabem treure les castanyes de foc. L’experiència és gairebé tot en medicina», resumeix. Considera, però, que el ministeri no està valorant aquest bagatge: «No tenim cap garantia que quan acabi aquest període ens vagin a contractar automàticament».

La infermeria: l’eterna oblidada

La ràtio de professionals d’infermeria en període de formació especialitzada, segons dades de Sanitat, és molt menor. De les 182.000 que integren el sector tan sols 2.000 són residents. Això no justifica, però, algunes contradiccions. Per exemple: que el salari de les treballadores que s’inclouen en el decret de BOE (les integrades en les especialitats d’Infermeria del Treball, Infermeria Familiar i Comunitària, Infermeria Geriàtrica i Infermeria Pediàtrica) suposi, pràcticament, la meitat del de les seves companyes generalistes. El Col·legi d’Infermeria ha denunciat aquesta situació i demana que es contracti directament a les R2 sense prolongar la seva residència.

Mònica, R2, el qualifica com «una putada». Els salaris de les AIR no arriben als 1.000 euros: la mitjana nacional és de «969,27». Els seus guàrdies, a més, també, són pitjor pagades. «Jo arribo als 1.300 mensuals perquè faig guàrdies. Qualsevol altra infermera guanya 1.500 euros de base més els complements. Se suposa que cobrem menys perquè estem en formació. Jo estic treballant igual que qualsevol altra companya. Exactament igual que la del costat». Si les comunitats compleixen amb l’ordre del ministeri, aquest desequilibri s’hauria de veure compensat, almenys, durant l’estat d’alarma.

Les infermeres, a diferència dels metges, no necessiten passar per un examen d’AIR per exercir una especialitat. Lucia, IIR R1 d’Astúries, el critica. «No té res a veure les cures d’un nadó, amb els d’un malalt de cirurgia, amb algú de psiquiatria per exemple. Es demana que infermeria valgui per a tot i no és així perquè és humanament impossible, necessites moltíssims anys per dominar qualsevol tipus de pacient».

«Tu fas 4 de carrera i pots acabar en absolutament qualsevol lloc: a urgències, en una UCI, en una planta de geriatria, en nounats, en diàlisi…», confirma Mònica. «Hi ha serveis que necessiten formació especialitzada. Les UCI, quiròfan, família comunitària (atenció primària)… No és que vulguem que sigui tot obligatori, però hi ha una part que pot ser generalista i una altra que no pot ser-ho». Aquesta infermera se sent valorada per «la població» però no «per les institucions». «Per a elles sóc un numeret, que els encaixa. La meva especialitat (família comunitària) no té un reconeixement oficial per la Comunitat de Madrid, ni borsa específica de treball. Tampoc en moltes altres». Diu que això es deu al fet que la infermeria «sempre ha estat com la germana petita de la medicina, principalment per dones. Les coses que fem nosaltres es reconeixen menys». I conclou gràficament: «De vegades trec el cap per la finestra i penso: si aquesta gent sabés el que està aplaudint…».

09/04/2020