Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • El Congrés reprova a la ministra de Sanitat i Igualtat per les «mancances i negligències» de la seva gestió

    El Congrés ha reprovat a la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Dolors Montserrat, per la seva gestió integral durant la legislatura. Una majoria parlamentària ha votat a favor de la iniciativa d’Unidos Podemos- En Comú Podem- En Marea que demanava reprovar a la titular de la cartera per «les mancances i negligències» en el desenvolupament de les seves funcions com a responsable de diverses àrees i, especialment, aquelles que tenen a veure amb les polítiques sobre igualtat de gènere. La iniciativa s’ha aprovat amb 167 vots a favor, 133 en contra i 37 abstencions, entre elles la de Ciutadans.

    En la moció que demana la seva reprovació el grup confederal posa l’accent que «la seva inacció i decisions en alguns aspectes» denoten «una terrible irresponsabilitat que agreuja l’incompliment en l’exercici de les seves funcions». A més, el text qualifica les polítiques de Montserrat d’»insuficients i ineficients» en un sector «tan delicat com és el de la sostenibilitat de la vida i la igualtat».

    Entre les raons fonamentals i les que més debat han despertat a la càmera es troba la falta d’aplicació de les mesures del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere vuit mesos després de la seva aprovació pel ple. La diputada Sofia Fernández Castañón, que ha defensat en el ple la iniciativa, ha tirat en cara a la ministra la «falta de perspectiva feminista» a l’hora «de concebre les seves polítiques» i ha assegurat que «no sent la revolució que està tenint lloc».

    «La ministra ha mentit a aquesta càmera i a la ciutadania després de repetir que hi havia 200 milions per al pacte d’estat, quan el seu grup, el popular, es va sumar a l’esmena que afegeix almenys els 120 milions». I és que la setmana passada l’Executiu va accedir a incorporar als Pressupostos Generals de l’Estat els diners compromesos com a transferències directes a les comunitats autònomes i ajuntaments.

    Castañón ha enumerat a més altres polítiques sobre les quals «el Govern ha vetat proposicions de llei que solucionarien aquestes situacions», entre elles, el referit a la salut sexual i reproductiva i l’avortament, les agressions sexuals, la bretxa salarial o els permisos igualitaris: «No es poden negar els drets de les dones per més temps», ha esgrimit.

    El PSOE, per la seva banda, ha posat l’accent que els dèficits de finançament de la dependència i altres assumptes com la pobresa infantil o la discapacitat: «És clar que no hem tingut ministra de Seveis Socials ni de Sanitat ni molt menys d’Igualtat. És necessari revertir les retallades en igualtat i serveis socials», ha afegit la diputada Carmen Cuello.

    L’abstenció de Ciutadans

    I és que Unidos Podemos apunta en el seu text que demana la reprovació a la situació en la que es troba el Sistema de Dependència, amb més de 300.000 persones en llista d’espera i un augment de pressupost en PGE igual al que es va deixar de gastar un any abans. Fa una mica més d’un mes el PP va votar en contra de recuperar el finançament d’un sistema que ha sofert retallades importants, ha augmentat el copagament dels usuaris i ha eliminat la cotització a la Seguretat Social de les cuidadores de familiars –en la seva majoria dones–.

    D’altra banda, posa l’accent en la pobresa infantil, el risc d’exclusió de nens o nenes, la falta d’alimentació saludable d’una part de la població o l’absència de polítiques que tinguin per objectiu a les persones amb discapacitat o diversitat funcional com a arguments per demanar la reprovació de la ministra, a la qual acusen de «desistiment de responsabilitats constant en els últims mesos».

    A les crítiques a Montserrat per la seva gestió sobre el pacte contra la violència masclista esgrimides per tots els grups s’ha sumat Ciutadans, que en paraules de la seva diputada Patricia Reyes ha qualificat de «vergonyós» que «el Govern no hi hagi mogut ni un sol dit per implementar-ho». Al mateix temps, s’ha referit a la moció d’Unidos Podemos com «teatrillo» i li ha tirat en cara a la formació que s’abstingués en l’aprovació del pacte i no hagi recolzat els Pressupostos Generals de l’Estat.

    El Partit Popular ha intervingut al final per defensar-se i ha autoproclamat la ministra com «la més preocupada per la violència masclista», ha dit la diputada Alba Mullor. «Hem treballat sense descans per col·locar la violència de gènere com una política d’Estat», ha esgrimit la parlamentària abans d’afegir que «és totalment falsa l’afirmació que no s’ha implementat cap mesura del pacte».

    Aquest és un article original d’eldiario.es

  • Des de llistes municipals a presidir la comissió de salut al Parlament per acabar de consellera de Salut: el recorregut d’Alba Vergés en sis anys

    «És un honor assumir la Conselleria de Salut i agafar el relleu de Toni Comín. Assumeixo amb orgull el seu llegat per continuar treballant per tenir una millor salut per a tothom. Gràcies ERC per la confiança rebuda. Sempre, al servei del país i la seva gent». Així manifestava públicament el seu agraïment i les seves ganes Alba Vergés Bosch després que el president de la Generalitat Quim Torra donés a conèixer els nous consellers.

    En el decret del nomenament dels nous consellers signat ahir per Quim Torra substituïa els quatre consellers presos o ‘fugats’ per veure si d’aquesta manera s’acaba el bloqueig que el Govern estatal està realitzant a Catalunya en no signar el primer decret de nomenament de consellers signat per Torra. Amb les noves propostes, Elsa Artadi, inicialment destinada a Empresa, es posarà al capdavant de Presidència que fins ara estava destinada a Jordi Turull, pres a Estremera. A Empresa, en lloc d’Artadi hi haurà Àngels Chacón. Pel que fa a Cultura, substituint a Lluís Puig hi haurà Laura Borràs. A Territori, en comptes de Josep Rull hi trobarem a Damià Calvet, el seu número dos a la conselleria.

    Alba Vergés també d’Esquerra Republicana de Catalunya arriba per substituir a Toni Comín al capdavant de la conselleria de Salut. Vergés, a diferència de Comín o de les veus que havien sonat amb Joan Ignasi Elena, tot i que sense formació específica en l’àmbit, sí que té un recorregut en salut.

    L’actual secretària quarta de la Taula del Parlament va presidir la comissió de Salut la passada legislatura. És llicenciada en economia per la Universitat de Barcelona i enginyera tècnica en informàtica de gestió per la Universitat Oberta de Catalunya. A banda d’altres diverses feines, Vergés va ser entre el 2008 i el 2012 cap d’administració, comptabilitat i finances del Consorci Sociosanitari d’Igualada, una entitat pública local que gestiona diferents centres per a la gent gran a Igualada i a tota la comarca de l’Anoia.

    D’aquesta mateixa localitat, Vergés va entrar a Esquerra Republicana el 2011 sent la número 3 a la llista de les eleccions municipals d’Igualada. Un any més tard va assumir la presidència de la secció local d’ERC Igualada i des d’aleshores ha estat adscrita al Parlament com diputada per ERC (2012 a 2017). Durant la darrera legislatura va presidir la comissió de Salut del Parlament de Catalunya. Actualment també és secretària de salut, benestar i ciutadania per ERC.

    Vergés també és membre de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i membre del casal independentista d’Igualada La Teixidora, el que la fa una persona propera al seu teixit local.

    Al capdavant de la secretària de salut, benestar i ciutadania per ERC, Vergés ha protagonitzat en diverses ocasions xerrades i demandes. Per exemple, dilluns dia 28 de maig es celebrava el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones i Vergés participava d’una jornada de debat. En el seu compte de twitter explicava la trobada i afegia que «la perspectiva de gènere en l’atenció, els drets sexuals i reproductius i reivindicar la igualtat en la salut».

    I és que a la pàgina web d’ERC la defineixen com una dona sense por, remarcant en diverses ocasions el condicionant de dona. Parlen sobre quan es va fer mediàtica la imatge de Vergés: quan va assumir la secretaria quarta de la Mesa del Parlament, ja que la fotografia de la nova Mesa, amb una sola dona, segons ERC «va mostrar l’enorme feina que encara queda per fer en termes d’igualtat». En aquest mateix missatge aprofiten per presumir que Esquerra Republicana va ser «l’únic grup que va fer una proposta paritària». Agraeixen així que sigui ella la que esdevingui la segona dona al capdavant de Salut, ja que «Alba Vergés és una dona sense por. Una dona que assumeix responsabilitats i encara nous reptes».

    Entre aquests nous reptes, en agafar el relleu a Toni Comín, prioritzarà la restitució de la llei catalana d’universalització de l’assistència sanitària, aprovada la darrera legislatura i suspesa pel Tribunal Constitucional és una prioritat. “Cal garantir el dret a la salut com a dret fonamental i prioritari per a la ciutadania”, ha assegurat Vergés en diverses ocasions. En aquest sentit, des d’ERC volen destacar que hi ha una correlació directa entre les desigualtats socioeconòmiques entre barris i l’entorn demogràfic, i la salut de les persones. Vergés destaca per diverses declaracions que marquen la seva voluntat política: «reduir les desigualtats és una mania que no m’abandonarà mentre n’hi hagi!”, “hem de posar les persones al centre i fer salut en totes les polítiques” o “volem construir una República en què la ciutadania sigui la protagonista. Una República justa, que no exclogui a ningú”.

    Altres reptes que es trobarà a part de la defensa de l’accés universal a la sanitat, qüestionada pel TC i pel 155 seran el pla de xoc de les llistes d’espera, el pla per acabar amb la saturació de les urgències o la desprivatització de la sanitat.

    Fins ara, entre la seva acció parlamentària trobem que ha portat al Congrés dels Diputats al costat de les també diputades Marta Ribas (Catalunya en Comú-Podem) i Assumpta Escarp (PSC), la proposta de reforma del Codi Penal per despenalitzar l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi, una iniciativa sorgida del Parlament de Catalunya.

    Pel que fa als consellers que deixen de ser-ho en aquesta futura legislatura, segons una nota publicada al web de la Generalitat, han expressat la «voluntat de fer-li confiança [al president Quim Torra] i demanen que les institucions catalanes es tornin a posar al servei del poble de Catalunya al més aviat possible». Els consellers Jordi Turull, Antoni Comín, Josep Rull i Lluís Puig han reafirmat que «sempre han volgut formar part de la solució i no del problema, i afegeixen que entenen el seu nomenament com una qüestió de confiança per part del president, i que se senten en tot moment legitimats».

  • La probabilitat de tenir un part per cesària a la sanitat privada és un 67% superior a un hospital públic

    A Espanya, un de cada quatre parts atesos entre 2000 i 2016 va ser per cesària. No obstant això, les probabilitats que una dona doni a llum per cesària canvien segons la província on visqui, si l’atenen per la sanitat privada o pública o, fins i tot, segons l’hospital on ingressi. En la sanitat pública, durant aquest període, el 22% es van realitzar per cesària, una taxa que augmenta fins al 36% de mitjana als hospitals privats, segons dades remeses pel Ministeri de Sanitat després d’una sol·licitud d’informació d’eldiario.es a través del Portal de Transparència.

    La probabilitat de donar a llum per cesària en un hospital privat de València quadruplica la dels centres públics d’Euskadi. A més, les diferències entre regions també es mostren comparant solament la sanitat pública. A la província de Càceres, la taxa de cesàries als centres públics és 9 punts superior a la que va haver-hi a Toledo, la província veïna.

    Encara que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no estableix cap obligació sobre la taxa de cesàries ideal per a cada país, sí que va concloure que «les taxes superiors al 10% no estan associades amb una reducció en les taxes de mortalitat materna i neonatal».

    «A Espanya no som dels que pitjor estem però encara estem treballant en això», opina Elena Gil, portaveu de l’associació ‘El part és nostre’. «Si comparem la nostra taxa de cesàries (el 24,7% entre 2000 i 2016) amb la de Brasil, tenim clar que estem millor i que això és una barbaritat», explica.

    Encara que Espanya es troba en la mitjana de l’OCDE per sota de països com Alemanya, Itàlia o Estats Units, la majoria d’experts consultats per eldiario.es coincideixen que la taxa és molt alta. «És una taxa excessiva, als països desenvolupats la taxa idònia estaria entorn del 15% i no la complim ni en la pública ni en la privada», explica Txantón Martínez-Astorquiza, president de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO).

    «Bàsicament, la raó de fons és que no es compleixen els protocols que s’estableixen sobre el part», afirma. Entre les possibles causes, esmenta la pressió legal sobre els metges, les males infraestructures dels hospitals, l’excés d’induccions al part o la falta de personal.

    «La medicina d’avui dia és bastant exigent, prefereixo fer una cesària de més que jugar-me la vida d’un nen», assegura Tamara Sánchez, ginecòloga en un hospital privat d’Alcorcón. Afirma que les diferències entre les diferents províncies «depenen molt del nivell assistencial de cada lloc i de les províncies de cada regió».

    El president de SEGO assenyala les diferències entre centres: «No és el mateix un hospital gran que un hospital petit i aïllat que tingui menys recursos. Al final, la gent fa el que pot; per exemple, hi ha hospitals privats que estan molt ben dotats i uns altres que no». La probabilitat que un part es realitzi per cesària en la sanitat privada d’Alacant és del 46%, en la pública baixa al 23%, la meitat.

    Imatge d’un part per cesària / IStock

    Sobre la diferència entre públics i privats, Elena Gil, d»El part és nostre’, recalca que l’equip que atén a una dona durant el seu embaràs en la sanitat privada és el mateix del part. «Llavors, s’organitza el teu part perquè coincideixi amb l’agenda del metge que t’atén», explica.

    Els experts consultats per eldiario.es coincideixen que moltes vegades els recursos de l’hospital són un factor clau a l’hora de decidir si realitzar o no una cesària. Tamara Sánchez, ginecòloga a la sanitat privada, reconeix que «si ha de programar alguna cosa» ho fa entre setmana perquè és quan l’hospital està més complet. «És qüestió de personal i de recursos, intentes no complicar-te la guàrdia el màxim possible», comenta.

    Precisament, una recerca d’El País va revelar que cada vegada hi ha menys naixements en dissabte o diumenge respecte a fa 40 anys. En analitzar 2,3 milions de naixements a la Comunitat de Madrid des de 1975, van revelar que l’augment dels parts programats va concentrar els naixements en dies laborables.

    En els últims 15 anys, la taxa de cesàries als hospitals públics s’ha mantingut estable entorn del 20% i el 23%. En la privada, el percentatge de parts realitzats per aquesta via va passar del 30% en 2000 al 37% en 2016, un augment de set punts.

    No és el mateix donar a llum amb 20 que amb 40

    «Avui dia, moltes vegades no et queda més remei que practicar una cesària perquè la societat i la demografia van canviant», explica Sánchez, que argumenta que l’obesitat i l’edat de la dona ja són «factors de risc» perquè un part acabi en cesària.

    En els últims 40 anys de democràcia, la demografia dels naixements a Espanya ha canviat radicalment. Fins el 1995, les mares de 20 a 29 anys eren majoria entre les dones que donaven a llum cada any. A partir d’aquí, parir amb trenta anys és la nova regla. El 2016, el 65% dels parts van ser de dones amb edats entre 30 i 39 anys.

    «Que la mitjana de part ja estigui entorn dels 33 anys ens obliga a provocar més parts i prendre més mesures preventives», opina Martínez-Astorquiza, president de Sego. Assegura que l’augment de l’edat mitjana porta amb si més patologies i que això obliga als professionals a actuar. Des del 2000, el nombre de dones que pareixen amb 40 o més anys (i amb major nombre de factors de risc) s’ha triplicat. El 2016, ja suposaven el 8% de tots els parts a Espanya.

    Encara que les diferències entre comunitats i hospitals segueixen sent molt grans, moltes vegades aquesta desigualtat es mostra en hospitals de la mateixa comunitat autònoma. La Comunitat de Madrid, de les poques que publica estadístiques per centres hospitalaris, mostra diferències que van des de l’11% fins al 28% en hospitals públics de la regió.

    Per a Elena Gil, això es deu al fet que els protocols «depenen molt de l’hospital i a la mateixa província poden existir hospitals amb polítiques oposades». En la seva associació, moltes dones practiquen el que ella denomina «turisme obstètric». «Hi ha moltes dones que es desplacen a altres hospitals que pareixen amb altres protocols», explica.

    En uns casos aquest desplaçament es dóna per buscar hospitals que prioritzen el part natural però també estan les dones que busquen hospitals on sigui més fàcil que li facin una cesària. «Hi ha moltes dones a les quals els fa por parir i em van demanant una cesària», explica Sánchez, ginecòloga d’un hospital privat.

    Espais còmodes per parir

    «Es programa molt més en la sanitat privada i la inducció et porta a major dolor i així s’altera tot el procés que sol acabar en cesària», afirma Ángela Müller, arquitecta de maternitats a l’estudi Parra-Müller. Del seu estudi va néixer la idea d’humanitzar els paritoris dels hospitals i així crear espais més còmodes i adaptats a les necessitats de la dona en processos de part.

    Sala de part integral a mode projecte pilot per l’Hospital públic de Getafe a Madrid / Parra-Müller

    «Has de crear un ambient d’intimitat, que tingui possibilitat de moure’s i que tingui alternatives per pal·liar el dolor», explica. Les sales de maternitats dissenyades inclouen dutxa, condícia, espai per moure’s, un llit i sofà: gairebé una habitació d’hotel. «El que més valoren les dones és que són espais que no agredeixen», revela.

    De moment, el projecte ja s’ha provat a l’hospital públic de Getafe i en dos centres més d’Andalusia. Segons les arquitectes responsables, els resultats són positius: cau la taxa de cesàries entre les dones que donen a llum en aquestes unitats.

    No intervenir si no és necessari

    «Davant el més mínim problema, els hospitals públics acostumen a esperar mentre que en els privats no s’arrisquen tant», asseguren des d»El part és nostre’. Des de l’organització aposten per fer complir els protocols, dotar de més recursos i personal als hospitals, augmentar la ràtio de matrones als centres i reduir l’intervencionisme dels professionals.

    «Si no intervens tret que sigui necessari, les probabilitats que aquest part acabi de forma natural és molt major», comenta Elena Gil. Reduir el nombre d’induccions al part també està a l’agenda dels hospitals per evitar la realització de cesàries innecessàries.

    «Moltes vegades no és qüestió només de recursos sinó també de voler realitzar menys cesàries. Hi ha hospitals molt grans que tenen una taxa de cesàries altíssima», critica Martínez-Astorquiza, president de Sego.

    Un exemple és l’Hospital Universitari La Pau, a Madrid, que té una taxa de cesàries del 27% i gestiona més de 5.600 parts a l’any. Martínez-Astorquiza argumenta que «hi ha una relaxació» respecte a les indicacions dels protocols de cesària i defensa que és necessari «ajudar als hospitals» que vulguin millorar les seves estadístiques.

    Al final, també és una qüestió d’estalviar milions al Sistema Nacional de Salut. «Un part per cesària (6.000 euros) costa el doble que un de vaginal (3.000 euros) en la sanitat pública», sentència.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Toni Comín, de nou davant de Salut, no té l’aval de l’estat: com es desencallaran els reptes de la sanitat catalana?

    Tres noms sonaven per posar-se al capdavant de la conselleria de Salut però qui s’ha endut el departament ha estat Toni Comín (Barcelona, 1971). L’ambiciós exiliat, tot i les reticències d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de nomenar consellers exiliats o presos, ha acceptat l’oferta del president Torra de recuperar la seva antiga conselleria. Ho ha fet i ho seguirà fent des de Brussel·les, des d’on ja han negat l’extradició dels ex consellers cap a l’estat espanyol.

    Tot i aquest nomenament, l’executiu espanyol ja ha assegurat que no signarà cap decret que incorpori entre els consellers membres presos o”fugats”. Els dos consellers que són a Bèlgica i que haurien de prendre possessió del càrrec aquest dimecres, 23 de maig (Toni Comín a Salut i Lluís Puig a Cultura) ja han manifestat poder-ho fer des d’allà. Han valorat que no veuen cap impediment per poder assumir el càrrec des de Brussel·les i diuen que, si no poguessin complir les seves obligacions, dimitirien.

    Des del dia que Comín amb la resta d’exconsellers van marxar a Bèlgica, la seva presència pública no ha cessat. A banda d’entrevistes i conferències arreu, el conseller seguia participant de totes les xerrades i tertúlies a Catalunya que podia a través de videoconferències. De fet, molta gent es preguntava què feien o deixaven de fer certs consellers a l’exili però aquest no ha estat el cas amb el de Salut.

    Amb una tendència carismàtica a l’alça, ja fa dos anys repetia diverses vegades en una entrevista per aquest diari que ell era “el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80”. Llicenciat en ciències polítiques i filosofia, a diferència dels seus predecessors, quan va assumir per primera vegada el càrrec no tenia experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín es va proposar recuperar la confiança en el sistema públic. En aquest sentit va anunciar la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com “la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut”.

    Va optar a la conselleria de salut sent candidat de Junts Pel Sí a les eleccions del 2015. Fill de l’històric dirigent del PSUC Alfons Comín, va entrar en el Parlament de la mà de Maragall. De fet, el conseller havia estat diputat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) durant dues legislatures però ho va deixar pel rebuig dels socialistes a la consulta del 9-N.

    Tot i entrar en un principi a JxSí vinculat a ERC, durant els últims mesos s’ha assenyalat a Comín més com un conseller de Puigdemont que no pas com un diputat d’Esquerra. El fet és que tant ell com el president Puigdemont han estat els més insistents a l’hora de defensar que havien de repetir el càrrec.

    Just saber-se el nom dels nous consellers, Comín agraïa a través del seu compte de twitter a Esquerra Republicana que li fes “de nou confiança”, a més d’haver proposat que es segueixi impulsant la transformació del sistema de salut.

    Reiniciar accions i recuperar aquelles tombades pel 155: la tasca de Comín al capdavant de Salut

    Entre aquestes transformacions, el conseller haurà d’agafar diversos temes que va deixar a mitges just abans de ser destituït.

    Un d’ells és la prescripció infermera. El Govern de la Generalitat va anunciar a finals de juliol de 2017 que iniciaria el procediment per l’aprovació del decret de prescripció infermera. La notícia va arribar després de dos anys d’incertesa on la Generalitat va presentar un recurs contenciós-administratiu al Tribunal Suprem. Un cop es va donar llum verda al projecte cal saber quan aquest entrarà en vigor. D’aquesta manera, els prop de 52.000 infermers que exerceixen en centres sanitaris de Catalunya podran indicar productes sanitaris i medicaments no subjectes a prescripció mèdica sense requerir l’autorització o el permís del metge.

    Un parell de mesos abans, a mitjans de maig, Toni Comín presentava un pla d’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària, l’ENAPISC. Amb l’aplicació del 155 els grups de treball han seguit dissenyant el camí del nou pla de la mà d’entitats de professionals de l’Atenció Primària però el seu desenvolupament burocràtic ha estat aturat. Com explicaven per aquest diari Alba Brugués, infermera de família i presidenta d’AIFiCC, i Xavier Bayona, metge de família i membre del grup de gestió de la CAMFIC, en una entrevista, aquesta Estratègia persegueix enfortir l’atenció primària i la salut comunitària i consolidar-la com a eix vertebrador del sistema públic de salut.

    La desprivatització de la xarxa d’atenció pública del sistema de salut també era una de les seves prioritats. De fet, abans de la seva destitució, Toni Comín ja va rescindir el contracte que CatSalut tenia amb la Clínica del Vallès a Sabadell. Els passos que seguien a aquesta acció eren la compra de l’Hospital General i el cas de l’Hospital Sagrat Cor, centre que assumeix un volum alt de derivacions de l’Hospital Clínic de Barcelona. Pel que fa a l’HGC, el conseller estava mantenint converses des de l’abril del 2017 amb QuirónSalud, el propietari del centre sense haver arribat encara a cap acord. Ara haurà de reprendre aquestes negociacions.

    No amb tots els temes que té pendents el conseller n’hi haurà prou en donar-li al play, el 155 ha rebobinat alguns d’ells i caldrà avançar-los de nou amb força. És el cas de la llei que universalitzava l’assistència sanitària.

    La llei catalana que garanteix el Dret Universal a la Sanitat es va aprovar el juny com a resposta al decret estatal, que deixava sense cobertura gratuïta a les persones migrants des de l’any 2012. Aquesta nova llei catalana garanteix que tota persona que visqui a Catalunya podrà accedir a tots els serveis bàsics de la cartera de Salut que inclou l’atenció primària i l’especialitzada, sent l’empadronament l’únic requeriment administratiu necessari per accedir als serveis.

    A finals d’abril d’aquest any, el TC admetia a tràmit el recurs de l’Estat contra aquesta llei catalana que garanteix l’accés sanitari universal amb càrrec a fons públics. El què suposava a la pràctica la suspensió de la llei.

    En aquest sentit, el responsable del Servei Català de la Salut van afirmar fa uns dies que mantindria la cobertura universal. David Elvira, secretari general en funcions del Departament de Salut i director del Servei Català de la Salut (CatSalut), qui a més assumirà el paper del conseller en el territori català, especificava durant un acte celebrat de cara el Dia Mundial de la Salut que “el sistema sanitari català serà universal o no serà”. Declarava així que el sistema sanitari català seguirà garantint l’accés universal a la salut a totes les persones residents a Catalunya, independentment de la seva situació administrativa.

    Però el que podria haver estat el més revelador del mandat de Junts pel Sí hagués estat l’aprovació de l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Aquesta llei, permetria que empreses del tercer sector s’integressin dins el sistema públic català. En tot cas, l’anomenada Llei Comín va quedar estancadat fins i tot abans d’intentar aprovar-se. El Govern de la Generalitat de Catalunya, per falta de temps, no va arribar a tramitar el document abans de ser cessat com a conseqüència de l’aplicació de l’article 155. Ara serà el nou Govern qui decidirà si reprèn aquesta llei que, tant els agents socials en contra com la fi de la darrera legislatura, van deixar en espera.

    Aconseguirà Comín ser conseller durant tota la legislatura?

    Dos dies abans que Comín fos reanomenat conseller de Salut es sabia que la justícia belga havia rebutjat la seva extradició a l’estat espanyol. Així, podrà reprendre de nou la feina al capdavant de la conselleria on ja va estar-hi abans de l’aplicació del 155.

    Comín no ha estat l’únic conseller que repeteix en aquesta nova legislatura sota la presidència de Torra. Josep Rull, Jordi Turull i Lluís Puig també seguiran davant els mateixos àmbits que ja dirigien. De la mateixa manera que en el cas de Salut, la seva situació de presó o exili farà que uns delegats designats pel Govern siguin qui s’encarreguin de complir de manera efectiva amb les tasques que pertoquin.

    En el cas de Sanitat serà David Elvira la veu de Comín a Catalunya. Elvira, director del Servei Català de la Salut des de fa dos anys, és llicenciat en Economia i Empresa. Abans de dirigir el CatSalut, Elvira ja havia treballat com a director general de Recursos Sanitaris en l’àmbit públic i havia desenvolupat activitats de recerca en l’àmbit de l’avaluació econòmica de serveis sanitaris. També havia estat consultor en àrees com la gestió sanitària, la planificació sanitària i l’avaluació econòmica de fàrmacs i de serveis sanitaris.

    Tot i el pla previst, si Comín podrà seguir endavant amb la gestió de la conselleria de Salut encara està per veure donat que el govern estatal creu que quatre dels nous consellers no poden accedir al càrrec per estar presos o fugats. És a dir, que tot i no estar inhabilitats judicialment, sí que estan impedits per realitzar funcions de conseller. Fonts de la presidència estatal deien que per ara congelerien el decret i no el publicarien al Diari Oficial de la Generalitat, evitant així que aquest entri en vigor i mantenint alhora l’aplicació del 155.

    Torra ja havia avisat que oferiria la restitució a tots els consellers destituïts. Els consellers que repeteixen són els qui ho han acceptat.

  • Sanitat i educació tornen a ser els àmbits als quals es destina menys despesa pública

    Fa uns dies el Diari de l’Educació publicava que aquest 2018 serà l’any en què l’Estat dediqui menys esforç a l’educació des de 1995. Així ho demostraven els pressupostos aprovats el passat mes d’abril, en els quals es veia que la despesa respecte al PIB s’havia enfonsat al 3.82%, el més baix des de 2007, després de tres anys de rebaixes que afectaven educació però també a sanitat sent aquests els dos àmbits més castigats. Aquesta davallada pressupostària s’ha tornat a fer palesa amb el Programa d’Estabilitat i el Pla Pressupostari que el Govern espanyol ha presentat a Brussel·les de cara al període 2018-2021.

    Com ja s’ha dit, la sanitat no es troba en els seus nivells mínims però el 5,87% d’aquest exercici queda molt lluny del 6,76% del 2009. Fa just 9 anys va ser quan es va registrar el màxim de la major part de les partides, ja que el PIB es va frenar, però el govern estatal de Rodríguez Zapatero va augmentar la despesa, de manera que l’esforç -i el dèficit- es va disparar. Ara, darrere de l’educació, la sanitat és qui més nota la reducció en el pressupost. De fet, l’estimació de l’Executiu és que el 2021 caigui a mínims de 2004.

    Veient aquests dos àmbits així com analitzant la tònica general de la resta, es veu que el Govern de l’estat espanyol seguirà reduint la despesa pública en el període 2018-2021. En termes generals, la despesa caurà fins 40,5% del producte interior brut (PIB) en el present exercici, i s’anirà reduint fins a ser de tot just del 38,5% el 2021.

    L’any 2012 la despesa rondava el 48%. Això vol dir que sis anys després aquesta despesa ha viscut una important caiguda. Una caiguda que implica retallar, reduir, la despesa de les diferents partides contingudes en la despesa pública. Que l’estimació en sanitat estigui encarada a reduir la despesa fins al 5,87% del PIB aquest any implica que aquesta vagi progressivament caient fins al 5,59% el 2021. Pel que fa a educació, la despesa retrocedirà al 3,89% el 2018 i arribarà al 3,7% el 2021. Davant d’això, Hisenda defensa aquesta situació afirmant que no es produeix una reducció en la inversió, sinó un ajustament en la despesa.

    Aquest ajustament és el tercer exercici consecutiu que es realitza tant en sanitat com en educació. La retallada que es farà sobre la despesa en sanitat no s’equiparava des de 2007. Pel que fa als fons destinats a educació, la despesa es quedarà en el 3,8% del PIB, que suposa el nivell més baix dels últims 20 anys i representa una xifra molt inferior al 4,6% que es va registrar el 2009.

    Cal recordar que els pressupostos d’enguany han estat anomenats «els més socials de la història». Així els van qualificar el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, i el portaveu del Gobierno i ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo. Si bé és cert que els fons totals destinats a les partides socials augmenta respecte anys anteriors a causa de la millora de l’economia, la inversió pública en relació al PIB va en retrocés.

  • La vacuna experimental contra l’Ebola viatja a la República Democràtica del Congo

    Dimarts passat les autoritats de la República Democràtica del Congo (RDC) alertaven d’un nou brot d’Ebola. Les proves de laboratori realitzades al país africà han confirmat dos casos d’Ebola i s’han identificat en total 32 persones amb símptomes sospitosos durant les últimes cinc setmanes, dels quals 18 són molt probables. En vista d’aquesta situació, l’Organització Mundial de la Salut ha activat els seus protocols d’emergència i ha enviat una remesa d’una vacuna experimental que solament ha estat utilitzada en dues ocasions.

    A més, l’organització sanitària va confirmar aquest divendres que 3 dels possibles infectats són treballadors sanitaris, dels quals un ha mort. Segons va assegurar aquest divendres el director adjunt de l’OMS, Peter Salama, aquests casos són especialment crítics, «ja que se sap que els treballadors sanitaris són un factor d’amplificació en aquest tipus de brots», per la qual cosa estan preparats per al «pitjor escenari possible».

    L’Ebola és endèmic de la RDC i aquest és el novè brot des del descobriment del virus al país el 1976, així que les autoritats congoleses hauran de decidir si inicien una campanya de vacunació amb un sèrum experimental que va obtenir molt bons resultats en els assajos clínics realitzats a Guinea l’any 2015 i els resultats dels quals van ser publicats en la revista mèdica The Lancet.

    Malgrat no comptar amb autorització, la vacuna podria utilitzar-se sota els protocols d’emergència, tal com es va plantejar en un brot similar ocorregut el passat any al país africà. Finalment, en aquella ocasió el brot es va detenir després que es confirmessin tan sols 8 casos, amb el que la vacuna no es va distribuir, malgrat que les autoritats congoleses havien autoritzat el seu ús.

    Dificultats tècniques per distribuir la vacuna

    Segons Salama, des de l’organització estan «fent tot el possible perquè estigui tot preparat per si les autoritats locals decideixen iniciar la campanya o veiem que és necessari fer-ho». No obstant això, el representant de l’OMS ha recordat que «hi ha moltes complicacions a l’hora d’utilitzar una vacuna experimental que ha d’estar a temperatures entre 60 i 80 graus centígrads negatius».

    Des de Metges Sense Fronteres, el seu referent de vacunació, l’especialista Miriam Alía, ha aprofundit en les dificultats tècniques que implica la distribució d’aquesta vacuna. «A Guinea, la vacuna calia transportar-la a -80 °C, la qual cosa significa que necessites un tipus de cadena de fred molt específic que no està disponible en aquests països», ha explicat a eldiario.es.

    A més, aquesta especialista ha assegurat que si s’iniciés una campanya, no seria una vacunació massiva, sinó seguint l’estratègia de vacunació «en anell», que consisteix a vacunar solament a les persones que han estat exposats a pacients infectats. «Solament es vacuna a gent que està exposada pel seu treball o a persones pertanyents a la llista de contactes d’un afectat», d’aquesta forma, s’aconsegueix crear un anell de protecció al voltant dels infectats.

    Una vacuna encara sense autorització i sense preu

    La vacuna, denominada rVSV-ZEBOV, ha demostrat proporcionar una gran protecció contra el virus de l’Ebola de l’espècie Zaire, una de les cinc espècies que existeixen, i que és el que ha provocat l’actual brot en la RDC, així com la gran epidèmia que es va declarar el 2014 a Àfrica occidental, deixant més d’11.000 morts i 28.000 afectats. A més, estudis recents indiquen que la protecció és duradora.

    La vacuna va ser desenvolupada per l’Agència de Salut Pública del Canadà i després comprada per la farmacèutica Merck. Una compra que ha aixecat suspicàcies sobre el possible preu que pugui aconseguir al mercat una vegada sigui autoritzada, alguna cosa que previsiblement ocorri al llarg d’aquest any. «Ara que encara està en fase d’experimentació la vacuna no té un preu, però no sabem quant costarà quan s’aprovi», assegura Alía.

    Actualment, una plataforma formada per l’OMS, UNICEF, la Federació Internacional de la Creu Roja i Metges Sense Fronteres gestiona una reserva de vacunes d’emergències per a febre groga, meningitis i còlera. «La idea és que la vacuna de l’Ebola també acabi formant part d’aquest estoc, de manera que cap país hagi de pagar per ella, però això encara no s’ha decidit», assegura aquesta especialista.

    Investigadors espanyols treballen en una alternativa

    Encara que aquesta vacuna és la més avançada i l’única que ha arribat a realitzar assajos en fase 3, existeixen altres sèrums en desenvolupament en diverses parts del món. A Espanya, el grup de Poxvirus i vacunes del Centre Nacional de Biotecnologia va presentar fa amb prou feines unes setmanes cinc prototips en el Journal of Virology.

    «L’avantatge dels nostres prototips és que utilitzem un vector que no produeix cap efecte secundari, amb el que a nivell regulador seria més fàcil d’aprovar», assegura l’investigador del CNB, Juan García-Arriaza. A més, aquest especialista afirma que les seves bovines poden ser eficaces «enfront de les dues espècies més mortals del virus, que són Zaire i Sudan», en lloc de solament una espècie.

    No obstant això, els prototips desenvolupats en el CNB només han demostrat eficàcia en ratolins i encara estan lluny de començar els assajos amb humans. «Per arribar a fases avançades es necessita el suport d’una farmacèutica, perquè els assajos són molt costosos i tot i que tenim candidats molt bons, no hem trobat el finançament», assegura aquest investigador.

    García-Arriaza reconeix que la rVSV-ZEBOV ha demostrat una gran eficàcia, que és «una de les més avançades que hi ha en l’actualitat i és bastant prometedora». No obstant això, afirma que «no sempre el que arriba al mercat és el millor, de vegades el que arriba simplement és el primer o el que millors contactes té».

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Llistes d’espera, copagament i menys sanitaris: així han enfonsat les retallades el dret a la salut a Espanya

    Moltes persones em diuen «si us plau, recepti’m alguna cosa econòmica perquè pugui pagar-ho». «Aquest mes no vaig a la farmàcia perquè no em puc permetre els medicaments que haig de pagar». «Sóc una malalta mastectomitzada, i necessito sostenidors especials que costen entre 70 i 100 euros que no cobreix la Seguretat Social. Però no és un luxe». Són paraules reals de sanitaris i pacients que han vist com en els últims anys el sistema de salut s’ha deteriorat per les retallades impulsades pel Govern.

    És el que denuncia Amnistia Internacional en un nou informe publicat aquest dimarts. La recepta equivocada. L’impacte de les mesures d’austeritat en el dret a la salut a Espanya explora els efectes que les mesures d’austeritat imposades durant la crisi han tingut en la població i esgrimeix com a principal conclusió que «han deteriorat l’accessibilitat, l’assequibilitat i la qualitat de l’atenció».

    Són mesures que han tingut un impacte «particular i desproporcionat», resumeix l’ONG, en persones en risc d’exclusió, de rendes baixes, amb malalties cròniques, en persones amb discapacitat, grans o les que reben un tractament per salut mental. I és que l’aplicació regressiva de les mesures en combinació amb la manera en què es van aplicar al nostre país porta a AI a assegurar que Espanya «ha violat el dret de tota persona a gaudir del més alt nivell possible de gaudi de salut física i mental».

    «Tots hem patit les retallades: infermeres, metges, pacients, famílies… tots», diu una infermera treballadora en el sistema públic de salut. El ventall de retallades ha esquitxat a tots els sectors del sistema, al contrari del que hauria d’haver fet l’Executiu, diu l’ONG, davant un escenari d’augment de pobresa i vulnerabilitat econòmica, que requeria «un major suport al sistema de salut públic».

    Més càrrega econòmica per al pacient

    No obstant això, el que va succeir van ser mesurades de retallada de la despesa pública. Les xifres que maneja Amnistia Internacional llancen una disminució considerable de la inversió total i el 2013 va ser un 12,7% més baix que el 2009. Una disminució combinada amb polítiques destinades a retallar la despesa com el Reial decret 16/2012, que limitava l’atenció a les persones immigrants en situació irregular a Espanya i que va deixar sense assistència a 2.300 persones cada dia.

    D’altra banda, el Govern va reestructurar la cartera comuna de serveis del Sistema Nacional de Salut, de manera que més productes i serveis van començar «a estar sotmesos a copagament». Així mateix, va introduir el copagament farmacèutic «en alguns casos per a persones que abans podien accedir de forma gratuïta i va incrementar la proporció de copagament d’uns altres». Finalment, va implantar una sèrie de criteris per decidir quins medicaments serien finançats públicament i quins no. Arran d’això es van eliminar del sistema més de 400, calcula Amnistia Internacional.

    Tot això ha augmentat la càrrega econòmica de l’atenció sanitària en els pacients. Encara que les quantitats a les quals s’han referit les persones entrevistades «no eren altes», van explicar que «els suposava un esforç considerable a causa dels seus baixos ingressos o perquè havien de mantenir a més persones» amb aquests mateixos diners. «Moltes persones van assenyalar l’ansietat i la càrrega econòmica que els causava l’increment dels costos de l’atenció sanitària».

    Plantilles precaritzades

    En aquesta línia de retallades, el personal sanitari també ha estat una diana de l’austeritat del Govern en els últims anys i les conseqüències segueixen palpant-se als centres de salut i hospitals. I és que es van limitar les contractacions i es van modificar les condicions de treball, amb el que metges, infermers, auxiliars i la resta de professionals de salut han experimentat com el seu treball s’ha dificultat. Tots els treballadors entrevistats per l’ONG han conclòs que ara veuen a més pacients i treballen jornades més llargues que abans.

    També han assegurat que se senten «impotents» i «desil·lusionats amb el sistema» arran de les retallades pressupostàries. «A l’inici de la crisi teníem més força. A mesura que han anat passant els anys, ens hem cansat cada vegada més. Portem anys suportant aquesta càrrega», assegura un metge.

    Amb les plantilles precaritzades, no solament es veuen afectades les condicions de treball, sinó l’atenció dels pacients, que han de patir majors temps d’espera, han de ser atesos en menys minuts o viuen restriccions de material i tractaments. Alguna cosa que van traslladar tots els entrevistats a Amnistia Internacional i que corroboren les dades publicades pel Sistema Nacional de Salut: el 2010, el temps d’espera mitjà per a cirurgia electiva era de 65 dies; el 2016 era de 115 dies, gairebé el doble.

    D’altra banda, la reducció de personal sanitari es va combinar en els anys de la crisi amb l’augment de demanda d’atenció sanitària, la qual cosa va donar lloc al minvament de la quantitat de temps que cada professional pot dedicar als seus pacients. «Això té especial impacte en els tipus d’atenció que poden requerir molt temps i un exemple d’això és la salut mental. Totes les persones entrevistades per Amnistia Internacional que rebien tractament de salut mental a través del SNS consideraven que el temps que passaven amb el seu professional és insuficient».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Envelliment: la falsa amenaça per al sistema sanitari

    Espanya, igual que la resta de les societats occidentals, està experimentant un profund canvi en la seva estructura d’edats, la qual cosa s’ha traduït fonamentalment en l’increment del nombre de persones grans. Actualment, les persones de 65 i més anys representen una mica més del 20% de la població, i aquest percentatge es doblarà en les pròximes quatre dècades.

    Aquest procés d’envelliment demogràfic és fruit d’un dels majors assoliments socials del nostre temps: la reducció generalitzada de la mortalitat que permet que la major part de les persones arribin a complir 65 o més anys.

    No obstant això, des de determinats discursos polítics i mediàtics s’ha arribat a presentar aquest èxit social com un llast o la principal amenaça per al futur de les nostres societats.

    En algunes ocasions aquestes prediccions alarmistes amaguen un clar interès, ja que estan fomentades i finançades des de determinats grups financers, empresarials i fins i tot ideològics. En unes altres, no obstant això, són fruit del desconeixement o d’una mala interpretació dels fenòmens demogràfics i socials.

    Un dels principals arguments d’aquests discursos sorgeix de la idea que l’augment de la població major de 65 anys implica un augment dràstic de la càrrega de malaltia, la discapacitat i, per tant, una enorme pressió assistencial sobre els sistemes sanitaris que seran, per tant, insostenibles, tal com els coneixem en l’actualitat. Algunes d’aquestes veus proposen com a solució a aquest important repte la privatització progressiva dels sistemes sanitaris.

    No obstant això, s’ha mostrat que l’impacte que l’envelliment té sobre l’augment de la despesa sanitària no és tan elevat i no és, en cap cas, el principal responsable del seu creixement, que cal buscar en altres processos socials i sobretot, econòmics, que afecten l’assistència sanitària actual.

    Efectivament, interpretar l’augment de les persones grans com un increment de les persones malaltes és una interpretació simplista i equivocada. Una persona de 65 anys l’any 2018 poc té a veure amb aquella de 65 anys de principis de segle tant en termes socials com de salut. Aquesta persona de 65 anys a l’actualitat té major similitud en termes de salut a una persona potser de 60 anys d’aquella època. Comptem ja amb certa evidència sobre aquest tema.

    Menys anys de discapacitat i mala salut

    El descens de la mortalitat de les últimes dècades sembla haver vingut acompanyat en el nostre context d’un descens dels anys que es viuen en mala salut i un augment dels anys en bona salut.

    Per exemple, dades per al País Basc mostren com el nombre d’anys que una persona espera viure amb discapacitat o amb mal estat de salut són menys que fa vint anys, situació que contrasta amb la imatge present en l’imaginari col·lectiu.

    Així mateix, contradiu el principal argument font d’aquestes visions alarmistes de l’envelliment com a perill per al sosteniment del sistema sanitari.

    El canvi en l’estructura d’edats –no solament l’augment de la població gran– genera importants desafiaments en les nostres societats, alguns dels quals estan directament relacionats amb la salut i l’acompliment dels serveis sanitaris.

    Sense anar més lluny, l’increment de les malalties cròniques, fruit del canvi en el patró epidemiològic, està obligant als nostres sistemes sanitaris a profundes transformacions en la seva gestió.

    L’envelliment per se no posa en qüestió el sosteniment dels sistemes sanitaris públics, ja que aquest depèn fonamentalment de la legitimitat social que gaudeixin.

    La principal amenaça, per tant, no és una altra que l’esforç mediàtic, ideològic i fins i tot acadèmic que s’està fent per convertir a la salut i la seva atenció en una eina de negoci i lucre. L’assumpte és important, ja que la salut de les persones grans (i tard o d’hora tots ho serem) va en això.

    Aquest article és de l’Agència SINC

  • El TSJC li dóna la raó a l’excap de Cirurgia Cardíaca de Vall d’Hebron cessat

    Manuel Galiñanes, excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, va ser cessat per l’Institut Català de la Salut (ICS) pocs dies després de denunciar la gestió que en aquest moment s’estava duent a terme al centre hospitalari. Entenent que s’estaven vulnerant els seus drets, Galiñanes va denunciar-ho. Després que en primera instància per l’ICS la sentència resultés favorable, Galiñanes va recórrer la fallada del tribunal. Ara, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat una resolució en favor del cardiòleg.

    Com explicàvem en aquest diari, segons el seu escrit de denúncia, a partir del mes de juliol de 2015 la gerència de l’Hospital va realitzar una sèrie d’ajustos pressupostaris que van implicar en el servei que dirigia una menor disponibilitat tant de mitjans materials com personals “causant la mort d’una sèrie de pacients per no haver estat operats a temps “. Concretament, segons relata, es va passar de 15 intervencions diàries a 2 o 3 a la setmana pel fet de comptar amb menys quiròfans, i en conseqüència, menys sessions quirúrgiques.

    En l’escrit Galiñanes compartia el cas de vuit pacients que, sempre segons la seva versió, no haurien mort si haguessin pogut ser operats en el moment mèdicament necessari. Un dels casos, per exemple, és el d’un pacient que havia de ser operat el 30 de juliol per una cardiopatia isquèmica severa. La cirurgia, recull la denúncia, es va programar per al 4 d’agost però va morir l’1 d’agost per parada cardiorespiratòria.

    El facultatiu denunciava també que les llistes d’espera es van manipular per no haver de complir els 90 dies de termini dins del qual han de ser intervinguts els pacients en llista d’espera per a una cirurgia cardíaca. Un dels casos exposats per Galiñanes, per exemple, és el d’un pacient que va ser posat en llista d’espera el 22 de juliol i que va morir al novembre, 123 dies després d’haver entrat a la llista.

    Per tot això, l’Audiència de Barcelona va ordenar just fa un any investigar si vuit pacients que esperaven una cirurgia cardíaca a l’Hospital Vall d’Hebron havien mort a causa de les retallades al centre.  “Si aquests fets fossin certs podrien integrar, almenys, diversos delictes d’homicidi en comissió”, assegurava el tribunal en la interlocutòria.

    Consegüentment, la direcció de l’hospital negava que s’hagués produït cap mort que pogués imputar-se a retallades pressupostàries al centre ni que s’haguessin manipulat les llistes d’espera.

    Ara, un any després, el TSJC  ha revocat la destitució de Galiñanes per “clamorosament il·legal” i argumenta que al cardiòleg se li han estat vulnerats els seus drets a la llibertat d’expressió i, «en relació amb el dret a la defensa i el dret de manteniment en el càrrec previst». A més, asseguren que ha estat «com a represàlia per l’exercici de la seva llibertat d’expressió en queixar-se sobre la gestió de l’Hospital Vall d’hebron i publicar-la».

  • Fins a 14.450 metges es disputen 6.513 places MIR en aquesta convocatòria 2017-2018

    Segons el calendari de proves selectives que va publicar el Ministeri de Sanitat a la fi de 2017, els futurs MIR, així com resta d’especialistes de la Formació Sanitària Especialitzada, s’incorporaran als seus llocs assistencials com a residents el 24 i 25 de maig de 2018. Abans d’això, al llarg d’aquesta setmana, triaran on ho faran.

    La selecció de places de Metge Intern Resident (MIR) començarà divendres 20 d’abril i acabarà el 10 de maig sent la d’aquest any la tria de places més llarga de la dècada. A més, els metges seran els últims en triar. Avui, 17 d’abril, químics, radio físics, biòlegs, psicòlegs i farmacèutics, triaran la seva plaça. Les 1051 places que s’ofereixen per infermeria s’ompliran de nous residents entre el 18 i el 19 d’abril.

    Són 44 les especialitats que els nous metges tenen per triar i 6.513 les places ofertes, 12 menys que l’any passat. El problema no serà només optar a una de les places volgudes, sinó aconseguir plaça: segons les dades emeses pel Ministeri de Sanitat, la convocatòria 2017-2018 ha comptat amb 14.450 aspirants. Fent números, hi ha 2,21 metges per cada plaça oferida i, per tant, més de 7.900 candidats no aconseguiran plaça aquest any.

    Altres dades de les quals s’ha estat parlant aquests dies ha estat, com cada any, esbrinar quines seran les especialitats que primer s’acabaran i on ho faran. Dermatologia, Cirurgia Plàstica i Cardiologia estan entre les primeres a esgotar la seva disponibilitat, obligant als candidats a registrar un nombre d’ordre no superior al lloc 610 (segons dades del 2017), per assegurar-se una plaça.

    Pel que fa al lloc, hi ha províncies que són sempre les primeres a esgotar les seves places i altres que sempre són de les últimes. Com a més sol·licitades hi ha Madrid, Barcelona, València, Sevilla i Biscaia. A la darrera convocatòria van esgotar-se durant els primers cinc dies ocupant un total de 1.739 places MIR, quasi el 30% de l’oferta. En contraposició, Zamora, Terol, Cuenca, Palència i Osca són les províncies que menys es trien durant les primeres assignacions.

    Pocs dies abans de saber-ho definitivament, els futurs residents poden veure si, amb el seu número, haguessin entrat a la plaça que busquen a la convocatòria passada. Ho poden fer a través d’una aplicació del Ministeri de Sanitat. L’objectiu d’aquesta eina, creada pel departament d’Ordenació Professional, és ajudar als futurs professionals sanitaris a simular les seves opcions a l’hora de triar plaça, sobretot aquells candidats que tenen un nombre d’ordre elevat i que desitgen una especialitat concreta.