Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • El nou Govern decidirà si reprèn la llei de sanitat de Comín que donava màniga ampla a les empreses privades

    L’anomenada Llei Comín o el que seria l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic va quedar estancat fins i tot abans d’intentar aprovar-se. El Govern de la Generalitat de Catalunya, per falta de temps, no va arribar a tramitar el document abans de ser cessat com a conseqüència de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. No va poder ni tan sols baixar-lo a la Comissió de Salut del Parlament per procedir a la seva aprovació. A més, moviments com la Marea Blanca i patronals privades, agents socials rellevants a l’hora de desenvolupar l’avantprojecte, es van posicionar en contra totalment o parcialment al respecte. Les diverses fases plenes d’entrebancs que ha viscut l’avantprojecte generen incògnites al seu voltant. La lentitud ha vingut només marcada per la situació política o bé per no comptar amb els suports suficients? El que sí que es pot afirmar és que serà el nou Govern qui decidirà si reprèn aquesta llei que, tant els agents socials en contra com la fi de la darrera legislatura, van deixar en espera.

    El cessament del Govern i la convocatòria d’eleccions autonòmiques a Catalunya va deixar paralitzada la situació de les entitats sanitàries del tercer sector que gràcies a aquesta llei podrien integrar-se dins el sistema públic català mitjançant concertacions i contractacions. És el que s’ha donat a conèixer com sanitat públic-social. Ara cal observar què farà el nou Govern un cop es constitueixi i saber si empreses com Barnaclínic només amb una nova fórmula jurídica podran seguir realitzant la seva activitat fent servir recursos i patrimoni públic.

    Lluís Monset, Director General de l’Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), la patronal sanitària catalana més extensa, creu que “si es crea un Govern del mateix color, reprendran les coses on les van deixar” tant pel que fa a la situació jurídica de Barnaclínic com al desplegament de l’avantprojecte.

    La intenció de Comín era aquesta. Segons una diputada present en les reunions de la Comissió de Salut, el conseller va afirmar que si Junts pel Sí es quedava de nou amb el Govern reprendrien directament la seva llei per aprovar-la i tramitar-la. A les trobades, el conseller de Salut, Toni Comín, va reconèixer que “no donaria temps de tramitar l’Avantprojecte dins de la legislatura vigent”. Així, la voluntat del Govern era tancar el text a partir de la memòria preliminar aprovada el mes de juny encara que no s’arribés a portar-ho a debat en el Ple del Parlament. Això hauria permès que ara, amb un nou Govern de les mateixes inclinacions, es pogués recuperar el text ja aprovat per l’anterior mandat i promoure el debat i la votació sobre l’avantprojecte en el Parlament.

    Entendre el procés que ha viscut l’avantprojecte pot ajudar a saber si es reprendrà o no, qui hi donarà suport i si la seva aplicació millorarà el sistema català de salut. Lluís Monset explica que en el seu moment ACES es va posicionar en contra perquè “l‘esborrany deixava de banda empreses amb ànim de lucre” i això no els hi semblava bé. Després de demanar uns canvis al Departament de Salut van optar per l’abstenció i deixar que el projecte seguís endavant. El problema que Monset ressalta de l’avantprojecte és que el veia enfocat només a empreses d’economia social i considera que, en contractar algú, s’ha de “buscar qualitat i preu i s’hauria d’estar obligat moralment a contractar el millor tingués l’estructura que tingués”.

    Toni Barbarà, cofundador de Dempeus per la Salut Pública i membre de la Marea Blanca de Catalunya, opina que la llei “és conflictiva des del seu inici: va néixer amb presses i pressió però també amb resistència per part dels moviments des del minut zero”. A banda de moviments com Marea Blanca, l’avantprojecte també va aconseguir que forces sindicals es pronunciessin de forma negativa. CCOO i CGT es van posicionar ràpidament i després, al llarg de l’estiu, també la UGT.

    Un dels membres fundadors de la Marea Blanca de Catalunya, Josep Martí, tracta d’”ambigu i perillós” l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Martí és metge i cirurgià i va ser director assistencial de l’Hospital Vall d’Hebron de l’any 2000 al 2006. Així, més enllà de medecina, també entén sobre gestió sanitària. La Marea Blanca de Catalunya ha estat un dels puntals contra el que anomenen la “llei Comín” i asseguren que, si aquesta es reprén, ells repredran la lluita contra l’avantprojecte. En diverses mobilitzacions, la Marea Blanca ha denunciat que el conseller volgués donar una major cobertura “a les irregularitats i als paranys de l’actual model sanitari català”.

    Empreses del tercer sector es finançarien amb fons públics sota el terme ‘sanitat públic-social’

    Josep Martí acusa l’Avantprojecte de ser “laxa” en definir l’Economia Social i de no tenir una base jurídica clara al parlar d’”entitats sense afany de lucre”. L’”ambigüitat” podria portar a confusions sobre quines empreses poden obtenir els concerts. Per exemple, Martí explica que pot passar que una empresa mercantil SL impugni un contracte directe amb una EBAS (les Entitats de Base Associativa són SL i són empreses de professionals que gestionen equips d’assistència primària) al·legant que ells també són jurídicament una SL. També, segueix, “ens podem trobar que tinguem recursos d’empreses públiques al·legant que ells podien prestar els serveis que han adjudicat, sense concurs, per exemple, a un orde religiós. També poden haver-hi recursos en el mateix sentit d’entitats o associacions ciutadanes que vetllin pels drets ciutadans i el bé comú”.

    En la mateixa línia, Ana Martínez, infermera de l’Hospital Clínic de Barcelona, assenyala que aquesta “laxa interpretació” recull com entitat d’economia social des d’una cooperativa fins a Barnaclínic, l’ala privada de l’Hospital Clínic de Barcelona. A més, veu perillós com s’estipula la subcontractació. L’Avantprojecte diu que es pot accedir a la contractació de tercers “sempre que l’import de la prestació no excedeixi del 40% de l’import de l’encàrrec”. És a dir, la llei també permet que les entitats públiques o mixtes subcontractin un 40% de les activitats. Martínez indica que les empreses d’economia social “no estipulen aquesta subcontractació, deixen fer-ho fins que es necessiti, és molt obert” i opina que així es “perpetua el sistema mixt, no el limita”.

    L’Avantprojecte també estipula que la subscripció de concerts sanitaris suposa que, “les entitats concertades, independentment de la seva naturalesa jurídica, se sotmeten a un catàleg d’obligacions de control”. El que la Llei no especifica és quins mecanismes vigilen que això s’efectuï. Ni quan ni com.

    Manifestació a l’Hospital Clínic / ENRIC CATALÀ

    Elva Tenorio, metgessa que forma part de Resistència Clínic, dubta sobre aquest control: “que tot el sistema nacional de salut estigui dispersat i sense un bon control afectarà la qualitat, no podràs saber a qui posen a treballar a una clínica privada”. Tenorio també adopta el terme d’ambigüitat però d’aquesta en treu una conclusió amb la que no es talla a l’hora d’acusar a Comín. “Vol afavorir els seus amics: les ONG, les fundacions, els socis de l’església catòlica… tots tenen uns interessos elevadíssims a la sanitat catalana”, assenyala Tenorio.

    Seria el cas dels Germans de Sant Joan de Déu que formen part de la gestió de l’Hospital Sant Joan de Déu, un hospital finançat amb diners públics. Aquest Hospital infantil i juvenil està reconegut internacionalment. Tenorio considera que no haver qüestionat de qui era en el seu moment fa que sigui molt difícil “recuperar” l’hospital com a ens 100% públic. En aquest mateix sentit, Toni Barbarà assenyala que “no es pot tipificar com economia social a la Caixa o a ordes religiosos”, que així el que es veu amb les definicions que dóna l’avantprojecte “és una reglamentació més que blinda les privatitzacions”.

    Resistència Clínic va néixer el 2011 sota el nom de Tancada Clínic de la unió de treballadors, veïns i usuaris de la sanitat pública així com moviments veïnals i assemblees de barris. Fins al moment, ens explica Tenorio, després d’acampar al vestíbul de l’Hospital en diverses ocasions en contra del consorci sanitari i la “privatització de la pública”. La primera vegada de totes quan es va “voler convertir l’Hospital en una fundació, com és ara Sant Pau, que no hi ha manera de saber que passa amb els diners allà”, denuncia Tenorio. A més a més, assenyala que “pot acabar havent lucre perquè no hi ha els controls habituals de les empreses públiques i de la sindicatura de comptes”.

    Resistència Clínic ha protagonitzat accions contra les llistes d’espera i ha presentat diverses demandes al Síndic de Greuges. La lluita que ara estan reprenent és la d’exigir el tancament de Barnaclínic. Un Hospital privat que podria quedar integrat a la xarxa del sistema sanitari català gràcies a l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic.

    L’herència del conseller Comín

    Les intencions de Toni Comín durant els 25 mesos que ha ocupat el càrrec de conseller de salut segons les seves pròpies paraules es resumeixen en desprivatitzar i descongestionar.

    La situació del sistema sanitari es defineix per les seves llargues llistes d’espera, serveis externalitzats i privatització, mercantilització o tancaments. Després d’haver superat l’etapa del conseller de salut Boi Ruiz que va guanyar-se un seguit de cartells, adhesius i mobilitzacions en contra, el món sanitari es preguntava què faria Antoni Comín. El nou conseller de salut havia estat diputat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) durant dues legislatures i candidat a Junts Pel Sí a les eleccions del 2015.

    La proposta de Comín implicava augmentar el pressupost per a sanitat i comprar grans centres. La Clínica del Vallès a Sabadell va ser el primer centre concertat amb qui la Generalitat va rescindir el contracte. La Clínica del Vallès absorbia activitat del Parc Taulí i, amb la fi del contracte, calia ampliar les sessions de quiròfan a 23 més per setmana i també el nombre de llits creant 44 places més. L’increment de places i activitat ara es reparteix entre l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa. Abans de ser cessat, Comín negociava comprar per 55 milions l’Hospital General de Catalunya, propietat de Quironsalud. L’edifici està situat a Sant Cugat i la seva compra suposaria la no construcció dels dos últims hospitals públics que falten per construir a Cerdanyola i a Rubí segons el pla de 2005 que preveia la implantació de 14 centres sanitaris nous a tota Catalunya.

    Entrada de l’Hospital General de Catalunya / Castellbo

    Les converses al voltant de l’Hospital General de Catalunya haurien quedat aturades però, de totes maneres, cap dels dos agents principals han manifestat com estan les negociacions avui en dia. Cal tenir en compte que una de les frases més contundents per part dels gestors de l’Hospital General quan el conseller Comín va manifestar la seva voluntat va ser afirmar que “Quirónsalud no ven hospitals, els compra”.

    El pas següent a la compra de l’Hospital General de Catalunya hauria estat l’Hospital Sagrat Cor, centre que assumeix un volum alt de derivacions de l’Hospital Clínic de Barcelona.

    Però el que podria haver estat el més revelador del mandat de Junts pel Sí hagués estat l’aprovació de l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic. Aquesta llei, permetria que empreses del tercer sector s’integressin dins el sistema públic català. Estableix les diferents maneres que tenen les entitats de salut per acomodar-se a la concertació. A més a més, l’Avantprojecte de llei manté el mercat de salut català i el ratificaria: mantindria el Servei Català de Salut i la seva estructura de mercat (proveïdors, compradors i venedors).

    Davant d’això, per la part que el pot beneficiar, el Director General d’ACES opina que “les empreses tenen dret a estructurar-se segons creguin oportú i això no ha de ser una limitació” per optar a les concertacions. Tot i que celebra que es reguli la contractació segons normatives europees, entén que la filosofia de la Unió Europea en establir aquestes bases “és precisament que no hi hagi abusos en la contractació des de l’administració cap a qualsevol tipus d’empresa”. “No veiem que l’avantprojecte ho miri així. Creiem que totes les empreses haurien de poder presentar-se en igualtat de condicions”, indica Monset per denunciar les condicions que exigeix l’avantprojecte.

  • El que podria venir amb la llei Comín: Barnaclínic com a exemple d’oferir sanitat privada als hospitals públics

    L’aprovació de l’avantprojecte de fórmules de gestió amb càrrec a fons públic podria haver estat el més revelador de l’últim mandat ja que, 27 anys després del desplegament de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, hauria iniciat la regulació de la llarga llista de contractacions i concertacions existents.

    A més, aquesta llei hauria ajudat a que serveis com els que ofereix Barnaclínic, la planta privada de l’Hospital Clínic de Barcelona, trobessin una fórmula jurídica sota el terme sanitat públic-social que els permetria seguir amb el seu treball actual. Tot i així, Barnaclínic encara no ha canviat la situació que la Sindicatura de Comptes va denunciar en el seu últim informe sobre l’Hospital Clínic i les seves empreses associades. A més, la situació dels treballadors també segueix sent la que va destapar l’informe de la Sindicatura: molts d’ells fan treballs per Barnaclínic estant contractats pel Clínic i sense percebre res a canvi.

    Ara, si la coneguda com a llei Comín s’aprovés amb el nou Govern i si, en la línia que dibuixa, Barnaclínic canviés la seva fórmula jurídica podria ser un bon exemple de com les empreses «públic-socials» passarien a integrar-se dins del sistema públic català. L’avantprojecte de llei que permetria això, estableix les diferents maneres que tenen les entitats de salut per acomodar-se a la concertació. A més, l’avantprojecte de llei manté el mercat de salut català i el ratifica: manté el Servei Català de Salut i la seva estructura de mercat (proveïdors, compradors i venedors).

    Ana Martínez, infermera de l’Hospital Clínic de Barcelona i activista per la Sanitat i la Salut Pública opina que “mentre es mantingui l’estructura de mercat, per molt que es reguli, sempre hi haurà una dificultat afegida de control i sempre hi haurà una (o més) portes obertes a la parasitació privada”.

    Barnaclínic o com es segueix oferint sanitat privada a la setena planta d’un hospital públic

    La Sindicatura de Comptes presentava el mes de març del 2017 un informe on analitzava els exercicis de l’Hospital Clínic i de les seves empreses associades, com ara Barnaclínic, de l’any 2010 al 2012. L’informe indicava que l’any 2012 els 524 treballadors del centre públic que prestaven serveis també a Barnaclínic no havien obtingut el reconeixement de compatibilitat per al desenvolupament de l’activitat privada a Barnaclínic.

    El Dr. Campistol, que aleshores no estava al capdavant del Clínic, valora que l’informe de l’Hospital era correcte tot i haver-hi moltes coses a millorar. Afegeix, no obstant, que ja s’han millorat moltes coses, entre elles que “el 2010 l’entorn jurídic de l’hospital no estava definit i ara ja sí”. Pel que fa a Barnaclínic assenyala dos problemes: per una banda el marc jurídic que reconeix Barnaclínic com empresa pública i per l’altra l’espai on Barnaclínic opera.

    Pel que fa al marc jurídic, el Dr. Campistol indica que la regulació ja s’està duent a terme i està en mans del Departament de Salut i, abans del cessament, també en mans del Govern de la Generalitat.

    Pel que fa a l’espai de treball, el director general del Clínic reconeix haver “identificat un buit legal que s’ha de corregir” però també apunta que els darrers 4 anys s’han millorat molts aspectes: els serveis privats “sempre són a la tarda, donant prioritat a l’activitat pública i sense interferir en aquesta activitat pública”.

    L’entrada a l’Hospital Clínic de Barcelona on es troba Barnaclínic / CC Jordiferrer

    A la pràctica, l’informe confirma el que els treballadors ja havien denunciat. Barnaclínic utilitza els recursos estructurals del Clínic. És a dir, els seus quiròfans, els serveis de la imatge (com ara les maquinàries per realitzar TAC o ecografies) i ocupa una planta de l’edifici central. Compta amb infermeria i auxiliars però els seus metges treballen tant al Clínic com al Barnaclínic. Ana Martínez, treballadora del centre indica que “el cas més flagrant d’utilització de personal públic és el dels lliterers”, ja que estan contractats únicament pel Clínic.

    Martínez titlla de “deute històric” el que Barnaclínic té amb el Clínic. Segons Martínez, Barnaclínic no paga tot el que hauria, els preus que fixa el Clínic són molt baixos i els treballadors que ofereixen serveis a la privada no perceben res. “ Els únics que ho fan són els d’endoscòpia digestiva que es van plantar. Com ara cobren, les professionals estan molt contentes però ningú parla del dilema ètic que suposa fer endoscòpies a les 8.30h del matí quan podrien estar fent endoscòpies per la pública es soluciona cobrant”, explica Martínez.

    Sovint s’ha relacionat mantenir la privada amb mantenir el talent. Elva Tenorio creu que com a metge es tenen “uns certs privilegis socials” i hi ha un reconeixement: “la gent diu ‘això ho diu el metge’ i tu et sents el bruixot de la tribu”. Afegeix que facilitar fer feina a la privada i a més a més també poder donar classes a la facultat de Medicina s’ha creat per “retenir el talent perquè amb els salaris de la pública aquesta gent marxaria”.

    El que s’ha permès durant 17 anys ara amb l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic i amb el canvi en la nomenclatura jurídica de Barnaclínic podria ser permanent.

    Sergio Lachica, del sindicat Lluitem Clínic, considera que la permanència o no de Barnaclínic dins l’Hospital és un tema polític: “per molt que ho denunciem i fem actes si la política no canvia, Barnaclínic buscarà qualsevol estructura vàlida on agafar-se i tirar-ho endavant”. Així, tot i consultar assessories jurídiques en diverses ocasions, veuen “difícil” emprendre accions legals.

    Ara, amb el Govern de la Generalitat de Catalunya número 131 dibuixant-se, poc es pot saber sobre el futur de la innovadora llei Comín que actualitzava 27 anys després la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya. El que sí que es pot saber és que els agents socials seguiran endavant amb les seves reivindicacions. Uns, en lluita frontal contra la “privatització del sistema públic català de salut” i, els altres, en defensa dels interessos de les entitats de sanitat privades.

    La Direcció del Clínic justifica la necessitat de tenir empreses privades treballant per a la sanitat pública

    Més enllà dels dubtes sobre si es reprendrà o no una llei que obria les portes a la contractació, al mes de juny també s’aprovava una llei que garantia l’accés universal a l’assistència sanitària a Catalunya. Sortia com a resposta al Reial Decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius. La nova llei estableix que l’accés a tota la cartera de serveis serà immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya. Encara que no ho sembli, una i altra llei poden anar molt lligades.

    El Director General de l’Hospital Clínic de Barcelona, Josep Maria Campistol, celebra alhora que alerta sobre la “llei Comín”. “Tenim una sanitat molt bona i universal en tot tipus de processos i que altres països vegin que Catalunya ha obert les portes a determinats tractaments o a determinats elements assistencials pot provocar un efecte crida que no puguem regular”, assenyala Campistol. El cap del Clínic valora que a més a més de les tasques terciàries que realitza un Hospital com el que dirigeix, perquè la llei funcioni és necessari integrar “la part del terciarisme, la part més primària i la més preventiva”. Entén que la llei és “clarament integradora” però és necessari no “oblidar la part social que cada cop té més importància”.

    En els països occidentals s’ha augmentat molt l’esperança de vida però segons el parer del Dr. Campistol, l’impacte que té sobre això la sanitat és mínim. Indica que si ha augmentat ha estat gràcies al fet que el nivell socioeconòmic i social de la població ha millorat moltíssim: “a part de la sanitat el que més ha impactat és que tinguem aigua corrent, que ens puguem dutxar… això no ho podem descuidar”.

    Així, per Campistol obrir l’atenció assistencial no pot anar deslligat de les tasques que realitza el tercer sector. El tercer sector també es coneix pel que seria l’economia social i solidària, integrada per cooperatives, empreses de treball associat, societats laborals, organitzacions no lucratives o associacions caritatives. És a dir, totes aquelles fórmules que podran passar a integrar el sistema sanitari català gràcies a l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic.

    Seguint el mateix fil, Lluís Monset considera que s’ha de primar la qualitat i el preu en comptes de l’estructura de les empreses a l’hora de contractar-les. Davant la necessitat que empreses desenvolupin tasques terciàries, veu que limitar les candidates per la seva estructura legal és no donar igualtat de condicions. “Voler fer desaparèixer empreses com alguns grups volen”, segons Monset, “seria una situació gravíssima que portaria el país i la sanitat a l’època franquista on l’administració era l’única que donava serveis”. Per ell, al capdavant de les entitats de sanitat privada, “si tot fos públic tornaríem 40 anys enrere i a curt i mitjà termini es veuria una davallada de la qualitat molt forta”.

    Mentre des de diferents fronts s’opina sobre l’avantprojecte i què ha d’integrar o no, qui ja està canviant la seva forma jurídica per no variar la seva activitat és Barnaclínic, la planta privada de l’Hospital Clínic de Barcelona.

     

  • Els motius del col·lapse a urgències durant l’època de grip es repeteixen cada any

    Com ja publicàvem en aquest diari, tots els anys, a principis de gener, hi ha una epidèmia de grip estacional. L’increment de pacients crea més demanda als centres sanitaris. Això és previsible i, per tant, les mesures a prendre també ho haurien de ser.

    S’està parlant molt de la situació dels hospitals i dels centres d’Atenció Primària però per entendre perquè això es reprodueix cada any cal llegir per separat tots els factors que intervenen. També cal saber què és la grip i, no per parlar en termes d’epidèmia, veure-la com una malaltia letal des d’un inici.

    De fet, s’ha de ser conscient que no tots els refredats o grips requereixen visita al metge, alguns només necessiten repòs. La grip generalment es cura a casa, rentant-se molt les mans per no transmetre la malaltia a altres persones i amb algun antitèrmic, medicament per tractar la febre, per trobar-se una mica més bé sense necessitar antiobiòtics ni altres medicaments que sí necessitarien recepta. Fer massa ús dels hospitals en aquests casos, han denunciat en diverses ocasions des de la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària), també es culpa del protagonisme que se’ls hi dóna: si els hospitals parlen de la grip i diuen que estan col·lapsats, s’envia un missatge de gravetat i això crea un efecte crida. Albert Planes, membre del grup d’ètica de la CAMFIC, apunta en aquest sentit que la major part dels problemes derivats de malalties respiratòries en general no requereixen atenció hospitalària: «paracetamol, aigua i repòs».

    Els plans de contingència territorials per millorar l’atenció continuada i urgent són insuficients

    L’Hospital de Vall Hebron de Barcelona ha tingut gairebé 100 pacients pendents de llit a urgències molts dies.  L’Hospital del Mar ha superat els 160 i amb més d’una quarantena que esperaven més de 24 hores. Per entendre la complexitat de les xifres, diverses xarxes socials publiquen la situació en la que es troben els hospitals actualitzant diàriament el número de pacients en espera a les seves urgències. És el cas del compte @UrgenPSMar que fotografia quantes persones estan sent ateses, quantes pendents de ser ingressades i passar a planta i quantes pendents de visita. 

    L’Hospital del Mar celebrava a principis d’estiu del 2017 la inauguració de les noves urgències del centre. Aquestes urgències arribaven nou anys després del seu inici, ja que s’havien aturat per les retallades entre el 2010 i el 2015. Treballadors del centre expliquen que aquestes «no serveixen» perquè «per molt que hi hagi més espai, no hi ha més personal i no es pot cobrir». La proporció de treballadors per pacient és d’una sola auxiliar d’infermeria per 20-26 malalts. Això, segons els treballadors, crea angoixa i la sensació «de no fer bé la seva feina».

    Les dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya afirmen que l’activitat gripal supera el llindar d’epidèmia per segona setmana consecutiva: hi ha 299,4 casos per cada 100.000 habitants i preveuen que encara augmenti en les properes setmanes. Cal tenir en compte que el llindar epidèmic establert per aquesta temporada és de 109,4 casos per 100.000 habitants.

    Les dades, que es recullen dins el Pla d’Informació de les infeccions respiratòries agudes a Catalunya (PIDIRAC, temporada gripal 2017-2018), també donen a conèixer que la taxa presenta un descens en els grups de 0 a 4 anys i de 5 a 14 mentre que incrementa la incidència en els adults, especialment en els majors de 64 anys.

    Les comparatives de les visites realitzades afirmen que l’activitat urgent ha incrementat un 9,9% respecte la mateixa setmana del 2017 i el nombre d’ingressos hospitalaris ho ha fet un 5,6%. Durant la setmana de l’1 al 7 de gener, els professionals sanitaris dels hospitals han atès un total de 75.412 urgències, 9.316 de les quals han requerit ingrés hospitalari (12,4% del total).

    Pel que fa als equips d’atenció primària, durant la setmana de l’1 al 7 de gener han atès un total de 425.435 visites, un 20% més que la setmana anterior. Del total de visites realitzades durant aquesta setmana, 405.797 s’han realitzat als CAP i 19.638 al domicili del pacient. En comparació amb la mateixa setmana de l’any anterior, els equips d’atenció primària han realitzat un 4% més de visites. Pel que fa als centres d’urgències d’atenció primària (CUAP), durant la setmana de l’1 al 7 de gener han atès un total de 28.341 visites.

    No adequar les instal·lacions, el nombre de treballadors o no saber com visitar-se participen del col·lapse a urgències

    Un dels motius pel què la grip col·lapsa les urgències és la poca previsió que el Departament de Salut té a l’hora de planificar quants treballadors són necessaris o quants llits extres caldrà habilitar.

    El col·lapse de les urgències es fa més evident per la grip perquè es veu concentrat en el temps durant 10-15 dies però aquests serveis, indiquen els professionals que hi treballen, «sempre estan a punt de col·lapsar-se». Molts dels factors que ajuden a que això sigui més visible per la grip no tenen una possible solució o abordatge a curt o mitjà termini.

    També es parla sobre l’abús que es fa de les urgències dels hospitals i es recomana anar als Centres d’Atenció Primària (CAP). El problema, segons Planes, és que no es reforça el personal dels CAP i no poden amb totes les visites que reben. Metges de la Primària denuncien agendes diàries on hi ha més de 50 visites programades. En aquest sentit, Planes opina que, any rere any, «els companys d’urgències demanen que augmentin la dotació als hospitals però s’ha vist que aquesta solució no és la millor, cal augmentar la dotació també de l’Atenció Primària».

    La solució al col·lapse, apunten diversos professionals, és múltiple. Una persona sana que té la grip només necessita de 3 a 5 dies de repòs. Sabent que la grip no té cura més enllà del repòs, l’aigua i algun antitèrmic, Planes proposa que no sigui necessari visitar-se per agafar una baixa curta. D’aquesta manera es descongestionarien les urgències als CAP. «Tenim molts pacients que no necessiten visitar-se: saben què els hi passen i el què han de fer. Només acudeixen al CAP per agafar la baixa», diu Planes.

    Albert Planes indica que en els darrers anys s’han perdut més de 3.000 professionals a l’Atenció Primària. La població de Catalunya sap que la situació a la Primària també està col·lapsada fora de l’època de grip. Això provoca que, segons Planes, «en no tenir Atenció Primària de referència», acudeixin directament als Hospitals.

    A la reducció de personal es suma també haver estat en època de festius. “Quan són vacances molts centres privats i residències geriàtriques tenen menys personal i envien als pacients a l’hospital”, comenta Josep Martí, que va ser director assistencial de Vall d’Hebron.

    Davant de tot això, un dels sectors professionals que pateix amb més intensitat el problema és el dels metges i infermers de família, presents tant en els centres de salut com en els serveis d’urgència de molts hospitals i en els CUAP (Centres d’Urgències d’Atenció Primària). Amando Martín Zurro, especialista en Medicina de Família i Comunitària i Medicina Interna, opina que això genera desesperació: «per una banda per l’angoixa de la sobrecàrrega de treball que viuen juntament amb el risc per a la qualitat i seguretat de l’assistència que significa i, per altra banda, per la manca d’esperança de solucions».

    Gestionar i dedicar recursos a l’Atenció Primària perquè funcioni tot el sistema

    «Preveure una situació que saps que arribarà amb agendes especials per aquells dies no és difícil, només cal pensar-hi». Algunes propostes que fan des del Fòrum Català d’Atenció Primària, un espai de debat creat per treballadors de l’Atenció Primària, són oferir ampliar horaris als professionals, pagant o a canvi de festius en un període menys exigent; deixar de fer coses que es poden fer en altres períodes com ara seguiments de malalts crònics o analítiques; comptar amb la infermeria per fer-se responsable de les urgències…

    Any rere any s’anuncien mesures per evitar el col·lapse, la majoria dirigides a canvis o ampliacions dels mateixos serveis d’urgències. Aquests, afirmen a partir d’estudis des dels moviments socials que aposten per una sanitat pública i de qualitat, es podrien reduir en un 30% si hi haguessin serveis suficients a domicili, sanitaris i socials però des del 2010 s’ha perdut personal i s’han tancat llits. Cal aleshores fer polítiques que canviïn l’estructura del model sanitari actual: fer canvis capaços de donar les respostes més adequades a les actuals necessitats. Ens en posava un exemple de les despeses que comporta donar una mala atenció o una atenció no necessària la Dra. Cesca Zapater quan explicava el cas d’un home que volia i podia ser curat a casa i no pas ser traslladat a l’hospital.

    Saber on visitar-se és important per estalviar recursos i temps. Els serveis d’urgències dels centres d’atenció primària  (CUAP) segueixen sent desconeguts per a molts pacients que van directament als hospitals.  En aquests, com que no hi ha llits lliures, el drenatge de pacients que han d’ingressar des d’urgències s’allarga més del compte, de manera que pacients esperen sovint als passadissos més de 24 hores a ser traslladats a planta.

  • L’epidèmia de grip satura les Urgències de Vall d’Hebron i Sabadell

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Surt Míriam de la planta d’Urgències amb una màscara a la boca. «Aquí dins hi ha un concert de tos i mocs, el passadís està ple de gent molt gran i amb lliteres per tot arreu», explica aquesta dona, que va acompanyar a la nit al seu marit a l’hospital Vall d’Hebron perquè li preocupava una forta pujada de febre després d’haver-li trasplantat el ronyó dos mesos abans. «A ell l’han atès bastant de pressa, i els professionals no deixen a ningú abandonat, però es nota que hi ha gent esperant moltes més hores de l’habitual», comenta Míriam.

    Les Urgències d’alguns hospitals catalans es troben a la vora del col·lapse a l’espera que l’epidèmia de grip arribi al seu màxim apogeu. Els casos s’han gairebé triplicat en l’última setmana a Catalunya, passant de 98,6 a 248 per cada 100.000 habitants, amb el que les plantes que ja havien obert tots els llits possibles durant les festes s’han acabat de desbordar. Així ho denuncien els treballadors de Vall d’Hebron, l’hospital Joan XXIII de Tarragona o el Parc Taulí de Sabadell, en el qual fins i tot la directora executiva del centre, Cristina Carod, admet la «saturació».

    Des del Parc Taulí és d’on arriben les denúncies més reiterades per col·lapse. Des d’abans de  la Nit de cap d’any -i, per tant, abans de l’epidèmia-, els treballadors d’Urgències van avisant que es troben sovint amb 70 o 80 pacients en el nivell 2 -el pas previ a l’ingrés hospitalari- quan està preparat per atendre a 35 persones.

    «Hi ha pacients que han d’esperar dos o tres dies per passar a planta», lamenta Txus Merino, de la Plataforma de Treballadors del Taulí (PATT), quan no és recomanable que se superin les 24 hores. Si s’escau han arribat a ajornar les operacions no urgents «per poder alliberar llits», segons Carod.

    L’allau de pacients ha portat als hospitals a obrir llits i plantes allà on han pogut. El Taulí ha habilitat 26 llits nous (12 en la seva vella planta d’Oftalmologia i altres 14 al centre sociosanitari contigu), però així i tot hi ha hagut dies que han hagut d’allotjar a adults d’Urgències a la planta de pediatria «perquè era insuportable», segons relata Merino. A Barcelona, el Consorci Sanitari ha obert 16 llits a l’Hospital de l’Esperança per alleujar Vall d’Hebron.

    «Els professionals estan estressats, i treballar en els passadissos, amb un malalt al costat d’un altre, deixa sense intimitat als pacients i sense seguretat als treballadors», exposa Judith Capdevila, membre de la Junta de Personal de Vall d’Hebron per CCOO, que denuncia que també es nota l’efecte de les retallades pressupostàries de la crisi econòmica. «Aquests dies s’ha contractat a més gent, però seguim sense tenir els mitjans per atendre a la gent com toca», sosté. Des de l’Hospital, no obstant això, rebutgen que es catalogui la situació de col·lapse, ja que al·leguen que el drenatge de pacients d’Urgències a ingrés es produeix sense demores destacables.

    «La meva mare va arribar a les 17 h amb una infecció respiratòria i no la va atendre un metge fins passada la 1 de la matinada», es lamenta Juana, que com molts familiars ha hagut de bregar amb esperes de més de 5 o 6 hores per a la visita. El perfil de la mare de Juana coincideix amb les xifres que maneja la Generalitat: els pacients majors de 85 anys s’han incrementat en un 20,3% respecte a la setmana passada. Els hospitals informen que molts d’ells responen a patologies cròniques descompensades, sovint respiratòries.

    Però on més impacte està tenint la grip és entre els més petits. Segons xifres oficials, la taxa d’incidència del símptoma gripal aconsegueix els 905 casos per cada 100.000 nens de 0 a 4 anys i els 417 per cada 100.000 entre els de 5 a 14.

    Les Urgències de Sabadell estan col·lapsades des d’abans de l’auge de la grip

    Per què es col·lapsen les Urgències?

    La idiosincràsia de cada hospital impedeix una comparativa sobre el col·lapse dels seus serveis d’Urgències, així com una anàlisi de què provoca que tendeixin més a la saturació uns que uns altres. No és casual que a Sabadell es col·lapsin més, ja que atenen a una població de referència de 400.000 persones amb unes Urgències pendents d’ampliació (de cara a 2019). A Vall d’Hebron, per la seva banda, acudeixen pacients de diferents punts de Catalunya que consideren que la seva urgència pot estar relacionada amb alguna especialitat de l’Hospital.

    Després hi ha factors que comparteixen tots els centres en aquestes èpoques. «Quan són vacances molts centres privats i residències geriàtriques tenen menys personal i envien als pacients a l’hospital», relata Josep Martí, que va ser director assistencial de Vall d’Hebron. També recorda Martí que un control més gran de persones amb patologies cròniques, sobretot des dels Centres d’Atenció Primària, evitaria que acudissin amb tanta freqüència a les Urgències dels Hospitals.

    Això últim casa amb una de les mesures impulsades per la Generalitat dins del Pla Nacional d’Urgències de Catalunya (PNUC), que es va aprovar a l’abril i es preveu que s’implementi al llarg dels propers quatre anys. Una de les apostes d’aquest pla és la creació de cinc nous Centres d’Urgències i Atenció Primària (CUAP), dels quals s’ha obert fins ara un, el de Girona.

    El pla planteja l’elaboració de plans territorials de contingència, per poder desplegar recursos per a Urgències en funció de la demanda, i ha engegat ja la creació de la línia pediàtrica 061 per a consultes ciutadanes, una altra de les vies amb les quals la Generalitat creu que pot descongestionar els hospitals.

  • Diagnòstic precoç i tractament personalitzat, claus en l’esclerosi múltiple

    Com més aviat, millor, aquesta és la idea. Com amb tantes altres malalties, el diagnòstic precoç és essencial per a combatre els efectes de l’esclerosi múltiple, una patologia encara d’origen incert i que no té cura coneguda. El seu diagnòstic és, a hores d’ara, precís i d’un temps ençà, relativament ràpid. Si fa un temps es podia arribar a trigar entre sis i vuit anys des de l’aparició dels primers símptomes i la confirmació del diagnòstic, actualment es parla de mesos o fins i tot de setmanes. La irrupció de tècniques d’imatge, especialment la ressonància magnètica nuclear, ha canviat el paisatge.

    També hi ha contribuït una nova generació de fàrmacs que permet un millor control dels símptomes, sobretot els inflamatoris, que acompanyen la història natural del malalt, tècniques de rehabilitació cada vegada més acurades i un suport emocional imprescindible per a una malaltia que no té cura i que acompanyarà el malalt tota la seva vida. El que es busca, mentre no aparegui una solució definitiva, és guanyar qualitat de vida i durant molt més de temps.

    El problema, però, és que l’esclerosi múltiple continua sent una malaltia amb més ombres que llums. Avui en dia segueix sense saber-se amb certesa quin és el seu veritable origen, encara que la teoria que hi ha una base immunològica sembla consolidada. El tractament a seguir, d’altra banda, no permet encara parlar de remissió total. S’ha aconseguit, això sí, frenar l’impacte dels brots de la malaltia, deguts a un procés inflamatori per al qual ja hi ha bones alternatives. Però no tant per al procés degeneratiu, que és el que de fet pot acabar desembocant en la discapacitat del malalt. Si el control de la inflamació és la cara, el procés degeneratiu encara és la creu.

    L’esclerosi múltiple és una malaltia amb una incidència notable que tendeix a l’alça. A Espanya, s’ha passat en poc més de 15 anys de 50 casos diagnosticats per cada 100.000 habitants, als poc més de 100 actuals. Això fa que constin com a diagnosticades prop de 50.000 persones. A Europa, especialment als països nòrdics, se superen els 300 casos per cada 100.000 habitants, aspecte que suggereix l’existència de factors ambientals en el seu origen. En particular, s’especula que un dèficit de vitamina D que, a més de jugar un paper central en el metabolisme del calci, exerceix un important rol en el sistema immunològic, podria estar en l’origen de la malaltia. De fet, ara mateix es considera que es tracta d’una malaltia autoimmune, és a dir, que per algun motiu, el sistema de defenses del cos ataca les seves pròpies cèl·lules. En aquest cas, les neurones.

    Més dones que homes

    El retrat robot de l’esclerosi múltiple es correspon amb el d’una dona jove, de 25 a 35 anys (hi ha 4 dones per cada home) que debuta habitualment amb neuritis òptica (inflamació del nervi òptic), formigueig o fins i tot paràlisi a les cames (a causa de la inflamació d’alguna zona de la medul·la espinal) o diplopia (visió doble per inflamació del tronc encefàlic). Aquests símptomes poden ser molt més variats, ja que depenen de l’àrea del sistema nerviós central afectada.

    La inflamació, coneguda col·loquialment com a brots de la malaltia, pot tenir una durada i intensitat extraordinàriament variades. No obstant això, aquesta és la part del tractament que ara mateix es controla millor, explicar Xavier Montalbán, director del CEMCAT. L’arribada de l’interferó beta i les seves variants, a mitjans dels noranta, va permetre començar a controlar els brots. Avui se segueixen administrant juntament amb anticossos monoclonals i una plèiade de molècules, ja comercialitzades o en fase d’assaig clínic, que aconsegueixen disminuir el temps i la intensitat del procés inflamatori. Aquests mateixos fàrmacs es prescriuen com a teràpia preventiva. I el seu èxit és tal que ja es pot parlar d’amplis períodes lliures de malaltia. És a dir, sense noves manifestacions clíniques de l’esclerosi.

    Una altra cosa és el control del procés neurodegeneratiu, l’altra cara de la malaltia. Per algun motiu, les neurones perden la seva capa protectora de mielina deixant l’axó al descobert, el qual es veu també danyat. És com si els nervis quedessin sense protecció.

    Com a conseqüència, el senyal nerviós deixa de circular i la musculatura de les zones afectades no respon a les ordres del cervell. El procés degeneratiu acabarà provocant la gradual prostració del malalt encara que, per sort, el major control del procés inflamatori, associat al degeneratiu en les fases inicials i després dissociat, ha aconseguit endarrerir de manera clara la discapacitat total.

    Control integral

    Els fàrmacs, ara ja amb formulacions orals, juntament amb teràpies complementàries, han aconseguit millorar notablement la qualitat de vida dels pacients amb esclerosi múltiple. El cas és que el diagnòstic de la malaltia té un efecte devastador en el pacient. D’aquí que insisteixi en la necessitat de complementar el tractament farmacològic amb altres instruments terapèutics.

    El CEMCAT és un dels centres que aporta aquests complements. En essència, suport psicològic i neuropsicològic, teràpies ocupacionals, fisioteràpia, rehabilitació musculoesquelètica i cognitiva i entrenament per a la vida diària. La seva experiència, a poc a poc, es va incorporant a d’altres centres i hospitals.

    Entre les aportacions d’aquest centre destaca la reproducció d’un apartament dotat d’adaptacions que tenen com a objectiu disminuir l’esforç del pacient, facilitar la seva mobilitat i procurar la seva independència. Mobiliari de cuina regulable automàticament, tauletes informàtiques per a la gestió de les principals tasques de la llar (des d’encendre el llum o obrir una porta, fins a activar una alarma), a braços articulats i modificacions ergonòmiques, configuren un espai en el qual el pacient pot desenvolupar-se amb certa comoditat.

  • La majoria d’editors de les grans revistes mèdiques d’Estats Units rep pagaments de la indústria farmacèutica

    Aquest és un article de eldiario.es

    Fins a dos terços dels editors de les revistes mèdiques més importants d’Estats Units han rebut algun tipus de pagament per part de la indústria farmacèutica i sanitària en els últims anys. Uns ingressos sobre els que la majoria dels editors no estan obligats a informar i que en un 15% dels casos superen àmpliament els 10.000 dòlars anuals, segons els resultats d’un estudi publicat el passat mes d’octubre a PeerJ Preprints.

    A banda que l’estudi no ha estat revisat per parells, procediment habitual que travessen els estudis científics abans de ser publicats, els seus resultats confirmen i amplien els d’un altre article publicat el passat mes de setembre en el British Medical Journal i els autors del qual van concloure que «els pagaments de la indústria als editors de revistes són comunes i, sovint, grans, especialment per a certes especialitats».

    A pesar que la recerca publicada en el BMJ es va realitzar sobre més de mig centenar de revistes mèdiques, l’anàlisi es va restringir a un sol any (2014), pel que els autors del nou estudi van decidir ampliar la recerca a un període de temps major, que comprèn de l’1 d’agost de 2013 al 31 de desembre de 2016. Durant aquest període, dels 333 editors de les 35 revistes mèdiques analitzades, 212 (el 63%) van rebre algun pagament de la indústria.

    Els autors destaquen que les quantitats varien molt entre uns especialistes i uns altres, amb pagaments que oscil·len entre amb prou feines 10 dòlars i els gairebé 11 milions de dòlars que va rebre un dels editors analitzats. Encara així, els seus resultats indiquen que 51 editors (un 15% del total) van rebre pagaments personals superiors a 10.000 dòlars a l’any, sent la mitjana global d’uns 55.000 dòlars anuals.

    Tenint en compte aquests resultats, els autors de l’estudi consideren que el primer pas ha de ser «exigir una transparència total a la declaració d’ingressos entre els editors mèdics», però afegeixen que «la mera transparència no és suficient», especialment tenint en compte «la influència dels editors sobre la literatura mèdica».

    Els editors controlen la literatura mèdica

    Més enllà de decidir què es publica, els editors de les revistes també nomenen als revisors que han d’analitzar els articles que presenten els investigadors, a quins estudis se’ls dóna prioritat o si és necessari incloure editorials o comentaris sobre una recerca, siguin a favor o en contra de les seves conclusions.

    No obstant això, segons els autors del nou estudi, moltes revistes manquen de polítiques clares i transparents sobre els conflictes d’interès dels editors i, en el cas de tenir-les, els protocols estan «poc definits» o són «molt laxos», especialment en comparació dels requisits que s’exigeixen a la resta dels involucrats en el procés de publicació d’un estudi científic.

    «Actualment, en la majoria de les revistes es requereix que els autors i revisors declarin conflictes d’interès, el que significa que s’espera aquesta precaució per tots els involucrats en el procés de revisió i publicació, excepte pels editors, que són els que prenen les decisions clau», denuncien els autors de l’estudi.

    Per salvar els possibles problemes derivats d’aquests conflictes d’interès, els investigadors plantegen la necessitat d’establir uns protocols d’obligat compliment per a tots els editors i que en cada article científic figuri el nom de tots aquells que han participat en la presa de decisions, incloent-hi una declaració de conflictes d’interès. Finalment, conclouen que «el remei definitiu seria prohibir als editors rebre qualsevol pagament per part de la indústria, eliminant aquesta font de parcialitat per complet».

    Aquestes recomanacions són compartides pels autors de l’estudi publicat en el BMJ, els qui recomanen a tots els grups editorials implementar «una política de conflictes d’interessos transparent i públicament accessible» i, atès que «els editors juguen un paper crucial en la integritat de la recerca», plantegen a les revistes la possibilitat d’»excloure dels llocs editorials a aquells professionals amb relacions considerables amb la indústria».

    Un editor va ingressar quasi 11 milions de dòlars

    A pesar que molts dels pagaments corresponen a petites quantitats (solament el 36% va rebre pagaments superiors a 50 dòlars), diversos estudis ja han mostrat que fins i tot aquest tipus d’ingressos acaben donant lloc a biaixos. En aquest sentit, una recerca publicada el passat any a la Revista de l’Associació Mèdica Americana va concloure que fins i tot el pagament d’un menjar de menys de 20 dòlars pot induir un biaix entre els metges a l’hora de realitzar la prescripció d’un medicament.

    En l’altre extrem de la balança se situa el cas d’un editor que va ingressar gairebé 11 milions de dòlars l’any 2014. Aquest facultatiu va fundar una empresa privada que posteriorment es va vendre a una corporació internacional de dispositius mèdics. Els investigadors denuncien que molts dels articles científics clau sobre el dispositiu desenvolupat per aquest especialista es van publicar en la mateixa revista en la qual treballava com a editor.

    Tant l’estudi publicat en PeerJ Preprints, com el del BMJ, s’han pogut realitzar gràcies a les dades proporcionades pel portal Open Payments, un programa federal nord-americà que pretén augmentar la transparència en el sector i que permet conèixer els pagaments individuals que la indústria farmacèutica i sanitària realitza a cada professional de la medicina als EUA.

    A Espanya, ha estat la mateixa indústria la que ha iniciat un procediment similar. No obstant això, tal com va mostrar una recerca de Civio, vuit de cada deu euros que les farmacèutiques gasten en metges segueixen sent opacs, atès que les farmacèutiques no ofereixen les dades individualitzades del que ha cobrat cada metge. Aquesta situació canviarà l’any que ve, després de rebre Farmaindustria l’autorització de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades per publicar les dades individualitzades.

  • Barcelona cau a la primera ronda i no acollirà la seu de l’EMA

    Barcelona ha caigut en la primera ronda de votacions i no acollirà l’Agència Europea del Medicament (EMA per les seves sigles en anglès). L’elecció s’ha realitzaten el Consell d’Assumptes Generals de la Unió Europea, on participaven tots els estats membres.

    Amsterdam ha estat la vencedora definitiva i serà la ciutat que albergarà la seu de l’EMA. Milà s’ha enfrontat a Amsterdam en una tercera ronda després d’eliminar a Copenhaguen de la competició.

    Barcelona hauria quedat descartada en la primera de les tres rondes. Les ciutats que han rebut més vots en aquesta primera ronda, i que per tant han passat a la segona, són Milà, que s’ha emportat 25 punts, i Amsterdam i Copenhaguen, que han rebut 20 cadascun. Barcelona ha quedat fora amb 13 punts.

    La ciutat que albergarà la seu de la EMA, Amsterdam, s’ha escollit aquest mateix dilluns mitjançant votació secreta. La seu es mourà a la ciutat escollida el 2019, data en la que el Brexit es materialitzarà, després de 22 anys a Londres.

    El sistema de votació per escollir l’Agència suposava que, per guanyar, una de les ciutats candidates rebés els vots directes de 14 estats en una primera ronda. De no ser així, les tres opcions més puntuades passaven a una segona votació. Si encara així cap ciutat aconseguia el suport de 14 estats es passaria a una tercera ronda entre les dues preferides.

    Unitat plena de retrets

    La candidatura de Barcelona havia aconseguit la unitat de totes les administracions, Ajuntament, Generalitat i Ministerio. Malgrat aquest esforç, el desenvolupament de la campanya no ha estat exempt de retrets entre administracions, sobretot quan, fa tres setmanes, va transcendir que Barcelona perdia opcions com a candidata.

    Poc abans començar la sessió on els països membres de la Unió anaven a decidir quina ciutat acolliria la seu de l’Agència Europea del Medicament, el tinent d’alcalde de Barcelona Gerardo Pisarello rebaixava les expectatives assegurant que acudien a Brussel·les amb «la consciència tranquil·la», ja que Barcelona està reconeguda com la millor ciutat «pel seu ecosistema investigador i científic».

    El tinent d’alcaldia contestava així a les declaracions de la ministra de sanitat, Dolors Montserrat, que un parell d’hores abans havia acusat a l’independentisme de «no posar fàcil» que Barcelona fos la seu de la EMA. «Nosaltres no hem abandonat als catalans a la sort de l’independentisme. La partida encara està en joc», havia assegurat Montserrat.

    La tercera institució implicada, la Generalitat de Catalunya, ha estat una administració pràcticament desconnectada de la carrera per la seu de l’EMA des que el conseller del ram, Toni Comin, fos cessat per ordre de Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució.

    Finalment, i després de negociacions entre el Departament de Salut de la Generalitat i el Ministeri de Sanitat del Govern central, el director del Servei Català de la Salut i actual secretari general en funcions del Departament, David Elvira, ha viatjat també a Brussel·les. Elvira ha opinat mitjançant xarxes: «Malgrat l’anomalia institucional que patim l’equip del Departament de #Salut seguim apostant fins l’últim minut a fer l’esprint final perquè #Barcelona estigui hostatjant una de les principals agències europees» #EMA

    Barcelona sumava en qualitat

    Un dels criteris que fallava perquè Barcelona fos l’escollida era el de dispersió geogràfica. L’estat on es troba Barcelona ja compta amb diverses agències comunitàries europees: seguretat laboral, control de pesca, propietat intel·lectual, satèl·lit i energia. En total la Unió Europea compta amb 35 agències descentralitzades.

    Encara així, Barcelona superava amb èxit els requisits tècnics i aprovava amb nota. Els criteris que la Comissió Europea contemplava en l’avaluació van ser l’accessibilitat, la seguretat social, l’assistència mèdica per treballadors i familiars, i les instal·lacions educatives per als seus fills. Es valorava també si l’agència podia entrar en funcionament amb garanties just deixar Londres.

    Quant a l’ecosistema científic i investigador a què alts càrrecs s’han referit en múltiples ocasions per enaltir Barcelona, segons dades recollides per Barcelona Global, la capital catalana compta amb 31 centres de recerca biomèdica, ciències de la salut i sanitat animal i amb 230 laboratoris i és la cinquena ciutat europea en termes de producció científica. A més, Espanya és el segon país europeu en nombre d’assajos clínics.

    Aquesta no era la primera vegada que Barcelona manifestava la seva voluntat d’acollir l’agència. Ja ho va fer en una altra ocasió, quan s’havia de decidir on situar-la. Va ser el 1992, quan l’estat espanyol, en el marc dels Jocs Olímpics, va presentar la candidatura de Barcelona com a seu, quedant en segon lloc per darrere de Londres, on va ser finalment situada.

    El segon intent per quedar-se amb aquesta agència, que té un ecosistema associat de més d’1.600 empreses i que rep més de 40.000 visites anuals, va començar just després del referèndum del Brexit.

  • Barcelona rebaixa les seves expectatives d’albergar la seu de l’Agència Europea del Medicament a unes hores de l’elecció

    Els països que integren la Unió Europea votaran aquesta tarda quina ciutat acollirà la seu de l’Agència Europea del Medicament (EMA per les seves sigles en anglès). Diversos membres de l’Ajuntament de Barcelona es dirigeixen a Brussel·les per viure en primera persona si la capital catalana serà l’escollida. Ajuntament, Generalitat i Govern viatgen a Brussel·les amb comentaris que indiquen els seus dubtes al voltant d’aconseguir la seu europea a causa de lectures polítiques. Tots ells coincideixen que Barcelona és la millor preparada tècnicament.

    L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau s’ha manifestat a favor de Barcelona: «Avui a Brussel·les la UE escollirà la següent ciutat amfitriona de l’EMA; el personal de l’Agència va votar la seva candidata preferida mesos enrere: Barcelona #BCN4EMA«.

    Des del Govern, el suport segueix sent el mateix però la ministra de sanitat, Dolors Montserrat, que també estarà present a Brussel·les, ha declarat que l’independentisme no ho ha posat fàcil perquè Barcelona sigui la seu de l’EMA. «Nosaltres no hem abandonat als catalans a la sort de l’independentisme. La partida encara està en joc», ha afegit.

    La ministra ja es va manifestar ahir per xarxes socials amb el següent missatge: «Estem a menys de 24 h perquè es decideixi la destinació de l’Agència Europea de Medicaments. Hem treballat sense descans perquè Barcelona sigui la ciutat triada, la candidatura millor preparada. Aconseguir-la suposarà un canvi exponencial per a Espanya. #EMA #BCN4EMA»

    En la mateixa línia, Gerardo Pisarello en declaracions en Catalunya Ràdio ha destacat que s’ha fet un bon treball des de totes les administracions i que Barcelona és la millor candidata a nivell tècnic. Diverses fonts de les institucions opinen que els països de la Unió Europea seguiran criteris polítics i no tècnics quan vagin a votar. Per Pisarello «es faran lectures políticament interessades» per escollir una o una altra ciutat de les 19 candidates existents, encara així considera que Barcelona «ha fet un bon treball per l’EMA».

    Pisarello ha recordat que passi el que passi, «Barcelona no deixarà de ser el parc científic i tecnològic que és, doncs fa molts anys que treballa en aquesta línia». Al costat de Pisarello, també s’ha desplaçat a Brussel·les el fins ara tinent d’alcalde responsable del projecte, Jaume Collboni, qui ha abandonat el seu càrrec en trencar els comuns el pacte de govern amb el PSC.

    Els resultats es coneixeran avui després d’una votació secreta per part dels 27 estats membres de la Unió Europea. La votació es realitzarà mitjançant diverses rondes: en la primera, cada país haurà de recolzar a les tres candidatures que consideri més qualificades i si alguna d’elles aconsegueix els tres punts de més de la meitat dels països, és a dir, 14, es considerarà escollida per majoria absoluta. Si no es dóna aquesta situació, els tres aspirants amb més nombre de vots passaran a una segona ronda en la qual cada país atorgarà un punt a la candidatura preferida. Si algú aconsegueix 14 punts, serà la seu. Si no, encara hi haurà una final entre les dues ciutats que tinguin major puntuació, i d’aquí sí que sortirà la seu definitiva.

    Les ciutats que competeixen amb Barcelona per acollir una de les agències comunitàries són Amsterdam, Atenes, Bonn, Bratislava, Brussel·les, Bucarest, Copenhaguen, Dublín, Hèlsinki, Lille, Milà, Porto, Sofia, Estocolm, Malta, Viena, Varsòvia i Zagreb. De totes elles, són Bratislava, Amsterdam o Milà les que sonen com a preferides.

    Dubtes per la situació política

    Han estat molts els rumors i comentaris que la candidatura de Barcelona ha rebut durant les últimes setmanes i han fet trontollar la seva força. Primerament va ser el llavors conseller de salut de la Generalitat de Catalunya, Toni Comín, qui va explicar a finals de setembre que un informe tècnic no preceptiu situava Barcelona entre les «dues o tres millors» candidates. Veia a més a Amsterdam com la «rival» més difícil.

    Els dubtes que s’han generat al voltant de la candidatura es van incrementar fa només una setmana amb un article publicat per Financial Times. En ell, citant fonts diplomàtiques, s’afirmava que Barcelona hauria quedat fora de la carrera per acollir la seu de l’EMA a causa de les tensions polítiques internes. Govern estatal, Generalitat i Ajuntament es van posicionar en clau de reforçar la candidatura. Xarxes socials tant de la candidatura Barcelona for EMA com de la ministra de sanitat van afirmar que anaven a seguir treballant perquè «l’EMA vingués a Espanya». Per la seva banda, el que era tinent d’alcalde d’economia a l’Ajuntament de Barcelona abans que Colau trenqués el pacte amb el PSC, Jaume Collboni, també va declarar que Barcelona seguia sent la millor i que l’Ajuntament estaria avui a Brussel·les per «fer d’aquesta candidatura una realitat».

    L’última mostra de força la van realitzar els tres últims alcaldes de la capital catalana. Ada Colau (Barcelona en Comú), Xavier Trias (CIU) i Jordi Hereu (PSC) van realitzar un manifest conjunt per defensar la candidatura. Durant l’acte, Trias va opinar que albergar la seu seria de gran utilitat per a la situació política de l’estat, ja que «quan tens gent a la presó i gent fora del país que no pot tornar per por d’acabar pres el mínim que pots fer és un gest de distensió».

    Aquesta carrera per albergar la seu de l’EMA es va iniciar després de iniciar el Brexit. Londres, fora de la Unió Europea, no podia seguir tenint l’Agència a la seva ciutat. Està previst que les agències canviïn la seva ubicació el març del 2019, amb la sortida de Regne Unit.

    Barcelona, ben qualificada per l’EMA

    Barcelona compleix amb tots els requisits tècnics que l’EMA imposava. L’única cosa que podia restar a nivell tècnic era el criteri de dispersió geogràfica, ja que Espanya ja dóna cabuda a tres seus europees.

    Comptar amb l’edifici de la Torre Glòries ja edificada era un punt molt positiu per a la ciutat. En aquest sentit, el conseller de Salut cessat, Toni Comín, va declarar que altres candidatures no tenien «un edifici emblemàtic de la qualitat i la potència simbòlica com la Torre Glòries» i que aquest era «extraordinari des del punt de vista funcional». El conseller també considerava que la llei de l’Agència Catalana de Medicaments i Productes Sanitaris que l’executiu va aprovar a principis d’agost enfortien la candidatura.

    A grans trets, les institucions europees fixaven cinc requisits. El primer era garantir la capacitat per allotjar l’activitat de l’agència –la seu de Londres té 27.000 metres quadrats i inclou sales de conferències i un auditori– i la seva engegada dins del termini que duri el Brexit.

    El segon, l’accessibilitat i la bona connexió de la seu, ja que els viatges derivats de l’activitat de l’agència són molts a l’any i des de molts països. El tercer i el quart tenien a veure amb el quès’oferia als treballadors. D’una banda, l’existència d’equipaments escolars per als seus fills (648 nens i nenes, la meitat dels quals tenen entre 3 i 11 anys). D’altra banda, la seu havia de tenir «un accés apropiat al mercat laboral, seguretat social i assistència mèdica» tant per als fills com per a les parelles dels treballadors. L’últim requisit té a veure amb la continuïtat del negoci iniciat en el 2016.

    Segons xifres de 2015, l’EMA compta amb prop de 900 treballadors qualificats i mou al voltant de 36.000 visitants a l’any, entre científics, professionals sanitaris o de la indústria del medicament. És per això que a aquesta agència, un dels molts organismes descentralitzats de la Unió Europea, no li falten, precisament, pretendents.

  • Els alcaldes de Barcelona uneixen forces en la carrera per l’Agència Europea del Medicament

    Els tres últims alcaldes de Barcelona s’han reunit aquest divendres per reclamar que la capital catalana aculli l’Agència Europea del Medicament (EMA, per les seves sigles en anglès), quan solament falten tres dies per a la votació que decidirà la propera seu de l’organisme. Ada Colau (Bcomú), Xavier Trias (CiU) i Jordi Hereu (PSC), els regidors de l’última dècada, han afirmat que la ciutat es troba davant un dels seus desafiaments històrics, com el d’acollir els Jocs Olímpics de 1992 o el del Mobile World Congress més recentment.

    Colau ha agraït la seva implicació a tot l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona i especialment a Jaume Collboni, tinent d’alcalde que fins al moment assumia el desenvolupament del projecte. També ha tingut paraules per a la Ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, i per al conseller de Salut cessat, Toni Comín. «Malgrat la complexitat del moment polític, ningú ha titubejat mai per estar dins d’aquest projecte», ha dit, elogiant no haver entrat «en el joc partidista quan parlem de projectes de ciutat» ja que això «afavoreix el treball».

    Xavier Trias, per la seva part, ha reconegut estar vivint un déjà-vu que el retorna a l’any 92. Ha afegit que Barcelona és l’opció ideal per acollir la seu i ha assegurat que així seria si fos la gent qui l’escollís. Ha ressaltat però que el problema està en el fet que «no és una decisió tècnica, és una decisió política». Així, al seu entendre, «la torre de les Glòries té unes opcions infinites de futur».

    #BCN4EMA: Els últims tres alcaldes de Barcelona defensen la candidatura a l’Agència Europea del Medicament / © SANDRA LÁZARO

    Xavier Trias ha opinat que seria responsabilitat del president del Govern, Mariano Rajoy, apostar també per l’EMA. «Quan tens gent a la presó i gent fora del país que no pot tornar per por d’acabar pres el mínim que pots fer és un gest de distensió», ha dit dirigint-se al president.

    Jordi Hereu ha ressaltat per la seva part que aquesta candidatura és forta perquè està defensada per gent diferent que busca el millor per a Barcelona. Hereu ha remarcat que Barcelona ha intentat tenir, a part d’estructures sanitàries, també un bon model. A més, ha comentat que Barcelona «sempre ha tingut vocació europea» i, com a gran aposta, «voldrà també ser en un futur una gran capital europea».

    Dilluns que ve, 20 de novembre, el Consell Europeu decidirà quina de les 19 candidates serà la seu europea de l’EMA. Barcelona partia com una de les preferides, però el projecte s’ha refredat després que el Financial Times, citant fonts diplomàtiques, afirmés la setmana passada que la ciutat havia quedat fora de la carrera per la «tensió política».

    La candidatura de Barcelona per acollir la seu de l’EMA es va impulsar conjuntament des del Govern central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona l’abril passat. Des de llavors, la campanya per acollir la seu de l’EMA no ha cessat.

    Gabriel Jené, president de Barcelona Oberta ha presentat l’acte d’aquest divendres, que s’ha celebrat en el teatre El Molino, mentre el director de La Vanguardia, Marius Carol, ha estat l’encarregat de moderar les intervencions de l’alcaldessa i els exalcaldes. Carol ha comparat la carrera per la seu de l’EMA amb Eurovisión: «Pots tenir el millor cantant, que si no et voten guanyarà Bielorusia».

    Ada colau, Xavier Trias i Jordi Hereu a l’acte en defensa de #BCN4EMA / © SANDRA LÁZARO

  • La candidatura de Barcelona, en perill per l’EMA

    En la disputa per ser la candidatura escollida per ser la seu de l’Agència Europea del Medicament (EMA per les seves sigles en anglès), Barcelona hauria quedat descartada segons declaracions de fonts diplomàtiques al diari econòmic Financial Times.

    L’EMA busca seu després d’abandonar Londres pel Brexit i Barcelona, una de les candidates preferides per reunir totes les condicions tècniques que es requerien, hauria quedat fora en aquest mateix sentit, «per la tensió que es viu».

    Tot i els rumors, totes les institucions i organismes que treballen per l’èxit de la candidatura han volgut transmetre un missatge d’ànims i han confirmat que segueixen endavant.

    La ministra de Sanitat del Govern d’Espanya, Dolors Montserrat, ha publicat el següent en el seu compte de Twitter el missatge del compte oficial de la candidatura i ha afegit que des del Gobierno seguiran «treballant perquè Barcelona sigui la nova seu de l’Agència Europea del Medicament. Som la millor candidatura tècnicament. Anem a seguir treballant perquè el proper 20 de novembre la #EMA vinguia a Espanya».

    El compte oficial de la candidatura de Barcelona a l’EMA deia el mateix: «Seguim treballant perquè Barcelona sigui la nova seu d’@EMA_News. La decisió es pren el proper 20 de novembre a Brussel·les #Bcn4Ema#BarcelonaisReady

    Per la seva banda, des de la tinència econòmica de l’Ajuntament de Barcelona no es posicionaran al respecte fins que no hi hagi la votació el dia 20 de novembre i, per tant, una resposta ferma sobre la candidatura. Jaume Collboni, tinent d’alcalde al capdavant de la candidatura va piular el següent: «Barcelona segueix sent la millor. El dia 20 estarem a Brussel·les fent d’aquesta candidatura una realitat #BarcelonaIsReady»

    L’últim en parlar al respecte ha estat el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. En la mateixa línia que els anterior també s’ha mostrat positiu: «Barcelona té les condicions tècniques i manté l’ambició intacta per ser la nova seu de l’Agència Europea del Medicament. Seguim treballant intensament per acollir l’#EMA», ha dit.

    Barcelona vol ser la seu de l’Agència Europea del Medicament

    El 20 de novembre Barcelona sabrà si és l’escollida per allotjar l’Agència Europea del Medicament (EMA, per les sigles en anglès). Barcelona competirà amb altres 18 ciutats europees, entre elles Amsterdam, Dublín o Milà. Els ministres d’Afers Generals seran els encarregats de fer la votació, que es desenvoluparà en un màxim de tres rondes en una votació secreta.

    El president del Govern, Mariano Rajoy el de la Generalitat, Carles Puigdemont, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, van acordar el passat mes d’abril presentar la candidatura de Barcelona per segona vegada a la història. La primera va ser l’any 1992 en el marc dels Jocs Olímpics a la ciutat i la candidatura va quedar en segona posició.

    Dublín, Copenhague, Estocolm, Bratislava o Amsterdam són algunes de les altres ciutats candidates a optar a acollir la seu de l’EMA. Entre totes, Barcelona era de les preferides per diversos motius, la majoria tècnics. Les oficines s’ubicarien a la torre Agbar a la plaça de les Glòries, un edifici ja construït i amb una capacitat similar a la seu actual, a més de tenir un pàrquing i un auditori propi.

    Actualment, a Londres treballen 900 treballadors fixes que hauran de traslladar-se a la nova seu. A més, l’EMA té una xarxa de 1.600 empreses associades i rep unes 40.000 visites anuals. Aquestes característiques es tradueixen en necessitat d’infraestructures, connectivitat i transport que la ciutat que rebés la seu hauria de facilitar.

    Brussel·les preferiria situar la seu a un estat que no tingués encara agències europees. En aquest cas, l’estat espanyol ja dóna base a cinc agències (seguretat laboral, control de pesca, propietat intel·lectual, satèl·lit i energia) i, per tant, tindria les de perdre per aquesta banda.

    Les funcions de l’Agència Europea del Medicament impliquen autoritzar la comercialització a empreses i fer seguiment dels medicaments a la Unió Europea. També compta amb un programa d’assessorament científic que facilita la investigació de nous medicaments i impulsa el seu desenvolupament.