Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • «Abans del canvi de model, la infermera familiar i comunitària no abordava totes les seves competències; no aplicàvem tot el que sabem»

    Les infermeres del Centre de Salut CASAP Can Bou potencien el seu lideratge a través del “Programa d’Activitats Preventives de promoció de la Salut en edat pediàtrica. Infància en salut”. En aquest centre, des de gener del 2014 la infermera realitza de forma autònoma la visita de seguiment i desenvolupament del nen en edat pediàtrica i el pediatre adopta un paper de consultor per aquells casos que la infermera ho precisi. La primera visita d’acollida és la única que fan conjuntament (infermera i pediatre) i és on s’explica el circuit i s’orienta a les famílies a quin professional han de demanar visita segons el motiu de consulta.

    La reestructuració del servei de pediatria definint les funcions de cada professional adaptades a les seves competències, ha permès, ens explica Marta Calabia, una de les impulsores del model, donar més relleu a la infermera en totes aquelles activitats de prevenció i promoció de la salut, i al pediatre adoptar un paper de consultor quan la infermera ho sol·licita. Per altra banda ha permès que el pediatre disposi de més agenda dedicada a la resolució de problemes de salut, què anteriorment eren derivats a segon nivell.

    Aquest model de gestió que ja s’ha començat a aplicar també a altres centres situa a la infermera com el professional sanitari de referència en promoció i prevenció de la salut durant la infància i també es dirigeix a fomentar l’autocura i autonomia del pacient.

    Parlem amb Marta Calabia, infermera de família i comunitària, impulsora del canvi de model al centre i membre de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).

    Com va néixer el “Programa d’Activitats Preventives de promoció de la Salut en edat pediàtrica. Infància en salut” i què comporta exactament?

    És un canvi de model que vam començar a aplicar fa dos anys quan vam veure que la infermera podia abordar la revisió del nen sa. Abans algunes visites les fèiem conjuntament amb el pediatre i algunes no i no enteníem el perquè de la diferència.

    Abans de començar vam fer formació teòrica i pràctica. Tota la part de prevenció i promoció de la salut la teníem més clara però potser ens faltava aprofundir en com explorar alguns òrgans. Des d’aleshores ho estem fent i està funcionant molt bé.

    Com a infermeria quines mancances veu veure per fer aquesta proposta i fer un pas endavant?

    La infermera no estava abordant totes les seves competències. Tot el que sabem no ho estàvem aplicant. Els pediatres tampoc podien desenvolupar altres competències seves perquè dedicaven tot el temps a aquestes tasques. Ara han pogut obrir una consulta de dermatologia per exemple i estan fent el seguiment de nens crònics d’una manera més qualitativa perquè tenen més temps.

    Nosaltres també ens hem adonat que en fer la revisió del nen sa també podíem tenir una millor atenció a les famílies.

    Metges de Catalunya i la Societat Catalana de Pediatria van treure els resultats d’una enquesta que deia que el 85% dels pediatres de l’Atenció primària necessita més temps per visitar. Com viviu el dia a dia?

    Quan es feia la revisió amb la infermera els hi faltava temps però ara tenen més temps per fer valoracions de nens urgents. Gestió Infermera de la Demanda vol dir que es resolen problemes de salut que la infermera pot resoldre sola. Des que hem fet el canvi de model s’ha organitzat més l’atenció i els pacients es troben més ben atesos. La quantitat de gent que ve és la mateixa però no han d’esperar tant perquè estem més ben organitzats.

    També ha millorat la vostra situació laboral.

    Exacte. Poder desenvolupar totes les competències ha fet que puguem tractar més casos i que els pediatres puguin anar una mica més enllà amb el nen més crònic. A vegades el que ens passava si fèiem una revisió, interrompíem el pediatre de la seva i tot aquest temps era temps que es perdia i no era de qualitat per al pacient. Ara només fem aquesta consulta al pediatre quan el nen té una patologia i ho necessita.

    Hi ha nens que no arriben a veure el pediatre si ho podeu resoldre vosaltres?

    Tot està protocol·litzat i si és un problema que el podem resoldre no cal que passi directament.

    En aquest sentit guanya pes la prescripció infermera. Com la valores?

    De moment no podem prescriure però també és veritat que hi ha moltes patologies que no ho necessiten. En el fons sí que prescrivim perquè al final també és donar indicacions d’educació sanitària com ara beure més líquid si tens un refredat.

    Quan es pugui resoldre aquest problema de prescripció de fàrmacs, que de fet són només els que es poden comprar a la farmàcia, doncs encara millorarà més el model perquè no haurem de molestar als nostres companys.

    La idea d’aquest nou model va començar l’any 2009, com és que ha tardat 10 anys?

    Són moltes les premisses que s’han de complir perquè un projecte així pugui funcionar. La relació entre professionals ha de ser bona perquè ha d’haver-hi una comunicació constant: el pediatre passa a ser un consultar per nosaltres. Necessitem tenir també una mica més de formació: és important la preparació i la seguretat de les infermeres. Per això ha sigut un procés que ha anat a poc a poc. S’ha iniciat a altres centres i ja han estat més ràpids però nosaltres en ser pioners vam elaborar documents i vam avaluar si realment es podia fer.

    A què us referiu quan parleu de gestió de la demanda aguda i urgent?

    De tots els problemes de salut que consulten al centre hi ha alguns que poden ser resolts per la infermera. S’han fet uns protocols per indicar quins casos van a la infermera i aconseguir que aquesta sigui finalista i no sigui necessari passar pel pediatre. És una gestió de la demanda que decideix l’administratiu de la porta. Allà tenen un quadre on indica què atén el metge i què la infermera. Quan arriba un pacient i li diu ‘tinc una ferida’, ho miren i l’envien a la infermera. Un altre per exemple diu ‘febre de més de 4 dies’, doncs va al metge. En alguna ocasió fem intercanvi de pacients si tens dubtes perquè el valori el teu company o si a més de febre també se li ha de fer alguna cura ens el deriven.

    Per fer això els administratius també han d’estar formats en l’àrea sanitària i saber fer i interpretar tres preguntes molt senzilles: què li passa, des de quan i si l’han visitat per aquest motiu. La formació la reben dels professionals sanitaris del mateix centre.

    Marta Calabia, infermera familiar i comunitària al CAP Can Bou a la seu de l’AIFiCC / Carla Benito

    Es podrà replicar aquest model en altres especialitats?

    Sí. Tot és avaluar fins on pot arribar cada professional. A l’Atenció primària sobretot jo crec que els professionals no estan desenvolupant les seves competències al màxim. Tenim una formació universitària bastant completa i no l’estem aprofitant. Si des d’Atenció Primària podem fer això, descarregarem de pressió assistencial els hospitals.

    Per què la gent va directament a l’hospital? Per la saturació o per desconfiança?

    El pacient si es troba molt malament creu que a l’hospital l’atendran millor però també s’ha sumat que últimament la Primària ha estat molt saturada.

    Parleu en el desenvolupament del vostre projecte de promoció i prevenció de la salut per evitar que es faci un ús indegut dels serveis sanitaris.

    Sí. És bàsic. Fem xerrades grupals a centres, des d’escoles bressol fins adolescents, perquè les famílies puguin resoldre des de casa una febre menor per exemple. Ajudem així a l’autocura i a l’apoderament de la família amb el maneig de les malalties més freqüents. Les patologies banals són normalment les que col·lapsen els centres de salut. S’intenta treballar molt l’atenció comunitària i la prevenció però costa perquè per fer aquesta feina més externa hem de treure el temps del nostre dia a dia a consulta.

    Es diu que hi ha gent que mai fa ús dels centres de salut i gent que n’abusa… També que cada dia els nens estan més sobreprotegits. Us hi trobeu?

    Sovint tenim 80 nens esperant i un 50% no caldria que ens consultessin. És molt educacional… No només els hi resolem la consulta sinó que els hi donem consells per la pròxima vegada. Moltes vegades sobremediquem a les persones i la gran majoria no ho necessiten. El fet que tinguem tanta pressió assistencial fa difícil valorar quin nen pot estar més greu i ha d’entrar abans. Això fa que hi hagi nens que no s’haurien d’esperar, ho facin dues hores mentre que et trobes casos d’un nen que li fa mal la mà des de fa dues setmanes i ve d’urgències a mirar-s’ho. Si ja ha esperat dues setmanes, no cal que vingui d’urgències, podria demanar hora. Estem treballant també en una plataforma web perquè les famílies es quedin tranquil·les si saben que tenen un lloc oficial de confiança on fer les consultes. De fet, la consulta virtual està funcionant molt bé i a més hi ha un munt de pàgines web molt ben documentades.

    Entre metges i infermeria hi ha molta coordinació però compteu també amb psicòlegs i treballadors socials? 

    Tenim coordinació amb el CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) i fem reunions cada tres setmanes amb la psicòloga per parlar dels casos que hem derivat. De totes maneres la tenim a l’abast per fer-hi preguntes sempre. La treballadora social no la utilitzem molt a pediatria però sí que comptem amb una. Ara estem reclamant una segona perquè amb l’àrea d’adults té molta feina. És necessari perquè el pacient està molt millor atès quan ho està des de diverses mirades.

  • El Ministerio de Sanidad fitxa a una alt càrrec de Feijóo imputada per homicidi en retardar fàrmacs de l’hepatitis

    El Ministerio de Sanidad ha fitxat a una dels dos alts càrrecs de la Xunta de Galícia imputats per homicidi imprudent per retardar fàrmacs de l’hepatitis C «amb raons pressupostàries» a sis pacients que van acabar morint. Carolina González-Criado, a qui s’investiga a més per un delicte de prevaricació en un jutjat de Santiago i que ha ocupat durant els últims anys el lloc de sotsdirectora general de Farmàcia, deixa el Govern gallec per incorporar-se al Ministeri que dirigeix Dolors Montserrat.

    La seva primera comesa serà realitzar un estudi sobre l’àrea farmacèutica -això és el que figura en el cessament a petició pròpia en la Consellería de Sanidade que es farà efectiu al tornar de Setmana Santa- però fonts del Ministeri admeten que la seva destinació definitiva serà el lloc de sotsdirectora general de Qualitat del Medicament en substitució de Carlos Lens. De moment, s’incorpora a les ordres de la directora general de Farmàcia del Ministeri, Encarnación Cruz, que va prendre possessió el maig passat.

    Fonts de la Consellería de Sanidade de la Xunta de Galícia admeten que «se’n va per petició pròpia, cedida per a la realització d’un estudi relacionat amb l’àrea farmacèutica» però asseguren que no tenen notícies sobre si després s’incorporarà a l’organigrama del Ministeri.

    Carolina González-Criado és un personatge clau en el sumari del cas de l’hepatitis que s’investiga en el jutjat d’instrucció número 3 de Santiago pel seu paper en els processos que van retardar els tractaments d’aquesta malaltia a Galícia, segons l’escrit inicial del Ministeri Públic, «per raons pressupostàries». Es tracta de la primera causa penal oberta a Espanya per morts suposadament relacionades amb les retallades a l’àrea de sanitat.

    L’alt càrrec de la Xunta segueix imputada després de declarar en la causa oberta que se segueix en el jutjat nombre 3 de Santiago i en la qual figuren informes de metges que van alertar als seus superiors que diversos hospitals gallecs estaven prescrivint fàrmacs «no adequats» a pacients amb hepatitis per no disposar del Sovaldi, un medicament que llavors tenia un preu molt alt.

    El cas havia nascut d’una denúncia de la Fiscalia, avançada per eldiario.es, que va partir dels escrits presentats per diversos metges de la sanitat gallega que tractaven a malalts d’hepatitis i que han ratificat aquests testimoniatges davant el jutge.

    El sumari detalla com des de l’administració gallega en la qual González-Criado era la sotsdirectora general de Farmàcia es van retardar els tractaments per intentar que diversos d’ells anessin assumits gratuïtament per un laboratori privat que es va oferir a finançar les medicines per 300 pacients a tota Espanya. Tres dels pacients van morir sense rebre les medicines que els seus metges els havien receptat. A altres tres els van arribar massa tarda.

    Tant González-Criado com l’altre alt càrrec del Servei Galego de Saúde investigat, Félix Ruibal, van rebutjar davant el jutge el febrer de 2017 que s’hagués negat el tractament del Sovaldi a cap dels pacients que van acabar perdent la vida. En realitat, per la qual cosa estan sent investigats és per les demores en l’aplicació d’aquests fàrmacs, que segons la Fiscalia i l’acusació va ser la causa que va originar les defuncions. Després d’escoltar els arguments dels dos comandaments del Govern gallec, el jutge del cas els va mantenir la imputació.

    La denúncia, avançada per eldiario.es, va aixecar una gran polseguera a Galícia, on l’oposició va reclamar insistentment el cessament de qui havia ocupat la conselleria de Sanitat, Rocío Mosquera, quan es van produir els fets, i dels dos alts càrrecs investigats. El president, Alberto Núñez Feijóo, sempre ha donat suport a aquests comandaments del seu Govern i fins i tot va arribar a dir que li semblava il·lògic que «per dos o tres pacients» es vinculessin aquestes morts a les seves polítiques d’austeritat.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Un Hospital de Dia Mare-Bebè acompanyarà les dones que pateixin trastorns mentals pre i postpart

    Segons estudis internacionals s’estima que una de cada quatre dones embarassades podria presentar algun problema de salut mental. Els que més es desenvolupen són l’ansietat i la depressió. A més, fins el 4% d’aquests trastorns serà greu o complex. En el postpart, una de cada deu mares pot partir depressió i una de cada mil presentarà una malaltia aguda greu com psicosi postpart. Les mares amb patologies mentals prèvies, especialment amb trastorn bipolar i trastorns depressius, tenen un alt risc de descompensació en els primers mesos postpart. Els problemes de salut mental en el període perinatal es poden associar a més dificultats en el funcionament social i personal.

    Per afrontar aquestes situacions, l’Hospital Clínic de Barcelona ha creat el nou Hospital de Dia Mare-Bebè de l’Institut Clínic de Neurociències per a mares amb trastorns mentals que acaben de tenir un fill. El centre, el primer de l’estat, es troba dins el recinte de la Maternitat i forma part de la nova Unitat de Salut Mental Perinatal del Clínic, que des de l’any 2000 disposa d’un programa específic de psiquiatria i psicologia perinatal. Aquesta unitat compta amb professionals de psiquiatria, psicologia d’adults i infantil, treball social i infermeria.

    Un dels objectius del nou Hospital de Dia Mare-Bebè és el d’assegurar, en un espai terapèutic confortable, la continuïtat de l’atenció de la mare i del bebè, que afavoreixi el vincle i la cura. Les dones que se’n podran beneficiar són tant les que tenen un trastorn mental greu previ a ser mares, com les que en pateixen un després del part. En aquest sentit, han explicat, l’hospital treballa per millorar la prevenció, la detecció i la intervenció dels trastorns mentals greus mitjançant l’ús de tractaments especialitzats en les patologies mentals perinatals.

    Els programes que es desenvolupen són individuals: es tracta de teràpies intensives i específiques que s’adeqüen a les necessitats de cada dona i nadó, tant durant l’embaràs com en els primers dotze mesos de l’infant. Els tractaments, han explicat en una visita del director del CatSalut, David Elvira, es basen en intervencions que afavoreixen l’alletament matern, la interacció entre la mare i el bebè, la criança respectuosa i positiva, així com la incorporació progressiva a la quotidianitat, fomentant el vincle amb la comunitat i  la família de manera supervisada, acompanyada i assistida.

    Durant la visita a les instal·lacions, David Elvira ha destacat que “l’embaràs i el part fa que moltes dones estiguin en una situació de més vulnerabilitat i aquesta és una iniciativa que aposta clarament per solucionar problemes de salut mental amb clara perspectiva de gènere i amb grups vunerables”.

    El centre disposa de 10 places per a mares i 10-12 bebès amb una estada aproximada de 3 mesos. Per tal d’atendre el nombre més elevat de mares i adequar els horaris a les diferents necessitats, l’estada pot ser parcial o completa, cosa que amplia l’oferta fins a 15-18 places. Es calcula que, anualment, es podran atendre 50-60 mares i els seus bebès.

    El nou hospital ofereix avaluació diagnòstica i atenció tant individualitzada com grupal, i disposa de programes específics per afavorir els processos de millora, com la depressió postpart, la bipolaritat i la psicosi puerperal, així com altres patologies mentals amb alteració del vincle. De manera conjunta amb la mare es valoren els riscos i els beneficis de diferents opcions terapèutiques, incloent-hi els tractaments psicofarmacològics compatibles amb la lactància materna. Les mares i els bebès també poden fer activitats relacionades amb la lactància materna i la cura del nadó, el massatge infantil, l’educació per a la salut en àmbits com la nutrició, la higiene o els hàbits del son.

  • El reforçament en salut mental de l’Atenció Primària i dels Centres: clau per desenvolupar el nou model basat en l’atenció comunitària

    Les Estratègies de salut mental i addiccions 2017-2020 aprovades el març del 2017 s’han començat a desenvolupar en base a dues línies principals: reforçar els equips d’Atenció Primària amb especialistes en salut mental i enfocar els serveis especialitzats a la recuperació i inserció social de les persones amb trastorns mentals greus.

    Degut a un increment pressupostari addicional de 70 milions l’any 2017, el Departament de Salut ha contractat a través dels proveïdors de serveis públics a 650 professionals dedicats a l’atenció a la salut mental i addiccions. D’aquests, 300 professionals passen a l’extensió del programa d’Atenció Primària, 175 al seguiment dels pacients amb trastons mentals greus als centres específics i la resta de professionals s’integren a la resta de programes. Així, en Atenció Primària s’ha passat de 100 a 300 professionals. Ara mateix són 240 els qui ja treballen i es calcula que en els propers mesos s’incorporaran els 60 restants. D’aquesta manera, tots els centres d’Atenció Primària de Catalunya disposaran d’un equip de professionals especialistes en salut mental i addiccions format per psiquiatres, psicòlegs clínics i infermers dels centres de salut mental, tant d’adults com d’infantil, que treballen conjuntament amb els professionals de la primària.

    David Elvira, director del CatSalut, ha constatat en roda de premsa que «en els darrers anys estem davant d’una societat més fràgil, més envellida, amb més patologia crònica i que s’ha vist perjudicada per una crisi social i econòmica molt greu». Donat el gradient socioeconòmic de la salut mental (les persones amb ingressos molt baixos consulten l’Atenció Primària per un problema de salut mental 2,2 vegades més que la resta de la població i la taxa d’hospitalització psiquiàtrica i el consum d’antipsicòtics és superior en persones amb un nivell socioeconòmic baix) des de Salut, ha dit Elvira, s’havia de «prioritzar una estratègia de polítiques públiques en salut mental».

    Per revertir aquesta situació s’han generat nous contractes, que són estables i que responen a un projecte i una estratègia a llarg termini. El volum de contractacions, ha dit, ha fet que professionals d’altres comunitats autònomes es traslladessin a Catalunya per donar resposta a la demanda. Una demanda que aconseguirà durant aquest 2018 un objectiu que el Pla fixava per 2020. El 62% del pressupost en salut mental total, que s’eleva a 440 milions d’euros, es destina a programes d’atenció comunitària i supera així l’objectiu fixat per a l’any 2020 que s’havia establert en un 60%. El 40% restant va destinat a l’atenció hospitalària.

    “La salut mental té edat, té gènere i té classe”

    A Catalunya, els trastorns mentals estan entre les primeres malalties cròniques que declara patir la població. El 6,2% de la població major de 14 anys presenta risc de patir ansietat o depressió. En adults, per classe social i gènere, s’observen diferències rellevants: les persones de classe baixa tenen major probabilitat de patir ansietat o depressió, especialment les dones.

    «El gradient socioeconòmic que impacta en la salut mental no només ho fa en l’ús dels serveis sanitaris si no en alguns resultats com ara la taxa de suïcidi», ha dit Elvira per explicar que aquesta taxa és més alta en homes de menys de 65 anys que no treballen que en homes que treballen i amb rendes anuals superiors a 18.000€.

    El 5,1% de la població de 4 a 14 anys, pot patir un problema de salut mental. Els nens amb pares amb estudis primaris o sense estudis tenen 3 vegades més probabilitat de patir trastorn mental que els que tenen pares universitaris, en el cas de les nenes la probabilitat és de 4 vegades més.

    Així, des de Salut han volgut transmetre que el nou model d’atenció a la salut mental té una clara vocació comunitària, amb un abordatge des de la perspectiva de la salut pública, ja que «la salut mental no ve marcada per les condicions individuals si no per formar part d’un col·lectiu», ha ressaltat Elvira.

    Intervenció comunitària: Atenció Primària, clau pels problemes de salut mental

    Cristina Molina, Directora del Pla Director sobre salut mental i addiccions, ha volgut transmetre la importància de reforçar l’Atenció Primària i els equips amb personal especialitzat en salut mental per «donar una millor resposta als trastorns mentals lleus però també en l’atenció de la salut integral i física, ja que les persones amb problemes de salut mental greus viuen un promig de 15 anys menys».

    Els problemes de salut mental atesos a l’atenció primària es concentren en la franja de 40 a 65 anys i són més freqüents en dones. Durant l’any 2016, prop d’1,4 milions de persones van ser ateses a la primària per un problema de salut mental, la qual cosa representa el 24% del total de persones que van visitar-se aquell any. Entre l’any 2013 i el 2016 el nombre de persones ateses han augmentat un 12,5% i el nombre de visites un 18,3%. El trastorn mental més freqüent a la primària és l’ansietat, seguit del depressiu i de les situacions relacionades amb el malestar emocional.

    Cristina Molina justifica aquest augment en base en diverses raons com ara que hi ha més professionals i per tant més atenció i s’arriba a més gent o que les campanyes contra l’estigma han fet que més gent acudeixi a visitar-se.

    En aquest sentit, per seguir augmentant les visites d’aquell qui ho necessiti, l’atenció domiciliària no és només pels pacients crònics sinó també «per no volen o no poden sortir de casa per diversos motius». Així, per Maite Peñarrubia, Coordinadora Clínica del grup de treball de Salut Mental i Addiccions a l’Atenció Primària, «rebre una atenció domiciliària compartida integrada a la salut física i mental per professionals de salut mental i de la primària farà que puguin rebre una atenció més especialitzada». Peñarrubia ha remarcat la necessitat d’evitar la medicalització dels problemes de la vida, reduir la prescripció de psicofàrmacs i incrementar la recomanació de recursos comunitaris.

    Això es podrà realitzar mitjançant la identificació d’actius comunitaris per millorar la prescripció social a través d’equips integrats, formats per professionals d’atenció primària i professionals especialistes en salut mental i addiccions.

    Intervenció comunitària amb un model preventiu, participatiu i de recuperació: l’ús dels serveis de rehabilitació

    Un 4,5% dels infants i joves són atesos als centres de salut mental infantil i juvenil i d’aquests, un 14,7% tenen un diagnòstic de trastorn mental greu. També les noves addiccions entre joves serien una causa de l’augment de visites.

    En adults, un 2,8% dels adults són atesos als centres de salut mental d’adults i d’aquests, el 36,8% tenen un diagnòstic de trastorn mental greu.

    Davant d’això, el Departament de Salut veu que els problemes lleus de salut mental i addiccions han de ser atesos, prioritàriament, a la primària i els greus derivats als centres de salut mental. El nou model enfoca els serveis especialitzats a la «recuperació, l’autonomia, l’apoderament i la inserció social de les persones amb trastorns mentals greus». Per això, en aquests serveis s’han contractat 175 nous professionals, fet que suposa doblar en un any els professionals que fan acompanyament als pacients més greus i en situació de més vulnerabilitat. Així, volen millorar l’accessibilitat dels pacients a aquests serveis i assegurar l’equitat territorial.

    L’objectiu és que, a través d’aquesta planificació integral, es millori la funcionalitat i es faciliti la recuperació de les persones per afavorir la seva integració comunitària i social. També promoure l’autonomia i l’apoderament proporcionant suport i eines també a les famílies. Amb aquesta extensió dels serveis de rehabilitació comunitària es vol permetre millorar la qualitat de vida i poder recuperar el projecte vital, a través de la inserció laboral i social.

  • Catalunya tindrà una comissió per vigilar els congressos de teràpies pseudocientífiques

    Aquest article és de eldiario.es

    La Generalitat engegarà a partir de març una comissió que controli la difusió de teràpies pseudocientífiques. Més enllà de la multa imposada aquesta setmana al congrés Un món sense càncer, el departament de Salut es planteja com mantenir una supervisió periòdica de tots els esdeveniments, webs i publicacions en els quals es publiciten pseudoteràpies perilloses per a la salut pública.

    «La seva principal funció serà identificar quina oferta hi ha d’aquests productes i teràpies i estudiar si podem adoptar mesures per protegir als pacients», comenta a eldiario.es Neus Rams, directora general d’Ordenació Professional i Regulació Sanitària del departament de Salut. La comissió estarà integrada per professionals de Salut, de l’Agència Catalana de Consum i de diversos col·legis professionals (com el de Metges o de Farmacèutics), encara que encara no s’ha decidit quants seran, cada quant es reuniran ni amb quin pressupost explicaran.

    El principal focus d’estudi d’aquesta comissió, d’entrada, serà examinar els cursos i jornades en els quals es difonen productes i tractaments per al càncer. «En aquesta malaltia és on hi ha més incidència d’oferta d’aquest tipus de teràpies», assegura Rams, «perquè es tracta de pacients especialment vulnerables i, per tant, més susceptibles de ser seduïts per falses expectatives».

    És el que va succeir el passat 13 de gener al congrés organitzat per Cocó March a Barcelona, que ara ha estat multat pel departament de Salut. Davant 700 inscrits, ponents com Txumari Alfaro, divulgador de remeis naturals, va arribar a aconsellar a la mare d’una pacient de càncer de mama «prendre consciència» i «no fer res» per avançar en la curació de la malaltia.

    Passos d’una Administració fins ara passiva

    Malgrat que metges i associacions de pacients fa anys que demanen més duresa per part de l’Administració per censurar missatges que consideren que poden posar en perill a la ciutadania, no hi ha massa precedents a Espanya de lluita institucional contra les pseudociències. Congressos com Un món sense càncer solen celebrar-se davant la passivitat de les Administracions, segons lamenten des de l’Associació per Protegir al Malalt de Teràpies Pseudocientífiques.

    La seva presidenta, Elena Campos-Sánchez, valora la nova comissió de Salut com un «pas en la bona adreça», com el van ser les instruccions que la Generalitat valenciana va enviar a facultatius per evitar tractaments sense evidència científica. El més semblant a una comissió de seguiment seria l’Observatori contra les Pseudociències de l’Organització Mèdica Col·legial d’Espanya.

    «Estem sortint de molts anys de deixadesa», considera Fernando Frías, advocat especialitzat en la matèria, que defensa que existeix abundant legislació que impedeix la difusió de tractaments i productes amb finalitat sanitària sense estar testats científicament. La mateixa Llei General de Sanitat preveu «limitacions preventives» de les activitats que «puguin tenir conseqüències negatives per a la salut», alguna cosa que encaixa, segons Frías, amb aquests esdeveniments.

    La mateixa Generalitat va recórrer a una altra norma, el decret llei de 1996 de promoció comercial de productes sanitaris, per justificar la multa que va imposar al congrés del passat mes de gener. Aquest decret estableix que qualsevol publicitat de productes o mètodes que es presentin com a «útils» per a diagnòstics i tractaments han d’ajustar-se a «criteris de veracitat en el que concerneix la salut».

    Sobre la gestió de les denúncies, Rams detalla que la comissió es limitarà a detectar i supervisar els casos, que es remetran després al departament de Salut perquè siguin els seus tècnics els que avaluïn si és mereixedor de sanció.

    Teràpies fraudulentes més enllà del càncer

    La Generalitat es focalitzarà en els remeis alternatius contra el càncer per la gravetat que poden comportar als pacients, però les pseudoteràpies no solament abunden en el terreny de les malalties oncològiques. Fredes recorda en cas del MMS, l’anomenada Solució Mineral Miraculosa, un producte a força de clorit de sodi en solució aquosa que es ven en alguns casos com a suposada solució a l’autisme, encara que està perseguit per l’Agència Nacional del Medicament.

    Altres àmbits en els quals abunden remeis fraudulents que poden tenir efectes negatius sobre la salut, segons aquest advocat, són el dels suplements per a esportistes o el dels productes per combatre l’alopècia.

  • Boi Ruiz fitxa pel grup hospitalari valencià que Zaplana va fer d’or

    Boi Ruíz, l’exconseller de Salut de la Generalitat de Catalunya durant el Govern de Mas, s’ha incorporat al consell d’administració del grup Ribera Salud. Aquesta empresa és concessionària de quatre hospitals del País Valencià: l’Hospital d’Alzira (Ribera Alta), el de Dénia (Marina Alta), Torrevella (Baix Segura) i el d’Elx (Baix Vinalopó). A més també té el laboratori clínic central de Madrid.

    Ribera Salud ha emès un comunicat explicant la unió de Boi Ruíz a través d’una descripció de la seva figura. Ha destacat que l’exconseller és doctor en Medicina i Cirurgia i que compta amb una llarga i consolidada experiència en l’àmbit sanitari. A banda d’haver estat conseller de Salut des del 2010 a 2016, també ha estat director general (1994-2008) i president (2008-2010) de la Unió Catalana d’Hospitals.

    El grup també explica que junt Boi Ruíz incorpora a l’exsecretari d’estat per a la Salut del Regne Unit, Alan Milburn, que va formar part dels governs de Tony Blair. Aquestes noves incorporacions es produeixen per reforçar el consell d’administració, format per 9 membres, amb la intenció de «continuar amb els plans d’expansió de la companyia», ha informat Ribera Salud.

    Tots dos nomenaments, que entren a formar part dels 9 membres del Consell d’Administració, es realitzen per seguir amb la consolidació del pla d’expansió internacional posat en marxa per la companyia i que el 2017 ha tancat a Eslovàquia l’adquisició d’una participació de l’empresa de radiologia i medicina nuclear Pro Diagnostic Group (PDG).

    La Generalitat Valenciana vol trencar amb Ribera Salud

    Ribera Salud és el pare de l’anomenat Model Alzira de col·laboració públic-privada en la sanitat valenciana. Un model nascut el 1997, en plena època d’Eduardo Zaplana, al qual ha declarat la guerra el president valencià, Ximo Puig. Aquests nomenaments es produeixen a mes i mig que la concessió de l’Hospital d’Alzira al grup Ribera Salud venci, ja que la Generalitat Valenciana no la renovarà.

    Com ja explicàvem en aquest diari, la idea de “col·laboració públic-privada”, va veure els seus primers passos a la Comunitat Valenciana mitjançant l’engegada de l’hospital de la Ribera. Aquest model externalitza pràcticament tots els serveis: des de la construcció de l’hospital a l’assistència mèdica a canvi d’un cànon públic que aporten les arques autonòmiques. Perquè dins de les partides que alimenten al sector sanitari privat també s’explica els diners que reben de concerts i concessions amb les administracions. Fins a 1.525 milions d’euros el 2016, segons l’informe de DKB.

    L’any 2003, el Consell encapçalat per Zaplana va modificar les condicions de la concessió de l’Hospital d’Alzira, que havia estat adjudicada a Ribera Salud cinc anys abans. Aquesta modificació de la concessió incorporava unes noves condicions que clarament beneficiaven a la concessionària, com un increment del cànon per habitant, l’allargament cinc anys més de la concessió, o el canvi de titularitat del recinte hospitalari, segons van descobrir l’any passat els nous responsables de la sanitat pública valenciana. La sindicatura de Comptes va avaluar aquesta modificació contractual en uns guanys de 26,3 milions d’euros per Ribera Salud en concepte de lucre cessant

    Després de passar per diverses fases en els jutjats per les resistències de la concessionària Ribera Salut, la consellera de Sanitat, Carmen Montón, ha reclamat més de 100 milions a l’empresa pels pagaments excessius que l’Executiu va realitzar a l’empresa durant la seva gestió de l’àrea de salut assignada.

  • El 85% dels pediatres de l’Atenció Primària necessita més temps per visitar

    Un total de 416 professionals de pediatria han participat d’una enquesta realitzada per Metges de Catalunya (MC) que volia conèixer com es troba el col·lectiu. Els resultats assenyalen que un 85% dels pediatres creu que no dedica el temps suficient per visita. A partir d’aquí, han iniciat converses amb el Departament de Salut per tal d’implantar “mesures urgents” que permetin disminuir les càrregues de treball.

    Anna Roca, vicesecretària general de Metges de Catalunya i pediatra al CAP de Viladecans, ha estat una de les persones que ha liderat l’enquesta. Ens explica que la motivació va sorgir al veure la quantitat de queixes que els delegats territorials recollien dels pediatres de la Primària arreu.

    L’enquesta, realitzada junt la Societat Catalana de Pediatria (SCP) ha servit per mostrar que un 85% dels pediatres d’atenció primària que exerceixen a la sanitat pública considera que no pot dedicar el temps suficient a l’atenció dels seus pacients, asseguren les dues organitzacions. Des del sindicat i la societat a més, opinen que aquestes dades  evidencien una “pressió assistencial desproporcionada, que pot provocar un risc en la seguretat clínica de l’acte mèdic i un esgotament inadmissible en els pediatres”.

    Tant des del sindicat Metges de Catalunya com des de la Societat Catalana de Pediatria reclamen a Salut disminuir “amb urgència” les càrregues assistencials dels professionals. Roca veu que la manca d’especialistes passa a tots els hospitals i la precarietat és comuna a un o altre servei. Ara bé, Roca especifica que l’Atenció Primària està especialment malament en quant a falta de professionals i en quant a precarietat i que, dins de l’Atenció Primària,»és el servei de pediatria el que pateix més».

    En aquest sentit, una altra de les dades que desprèn l’enquesta és que un 93% dels pediatres assegura que no té establert un límit de visites diàries en la seva agenda. A banda del límit, un 64% dels pediatres no pot organitzar la seva agenda diària de visites, ja que, habitualment, ho fa la direcció assistencial o el personal administratiu. A més, un 88% dels especialistes confirma que, al seu centre, no es cobreixen les absències laborals pediàtriques per falta de substituts i que, en la majoria de casos (68%), és la resta de pediatres de l’equip qui assumeix les visites del professional absent.

    Aquesta situació duu a que sovint, de fet en un 35% de les consultes pediàtriques, siguin metges de família o de medicina general qui atenguin aquestes visites. Des de MC i SCP opinen que aquest dèficit de pediatres en l’atenció primària passa per diversos motius: «la insuficient oferta de places de formació MIR en pediatria i el deteriorament de les condicions de treball (sobrecàrrega assistencial, dificultats per conciliar, retribucions precàries)».

    Davant aquesta situació de precarització de l’atenció pediàtrica, MC i la SCP han iniciat converses amb el Departament de Salut per tal d’implantar “mesures urgents que permetin disminuir les càrregues de treball i compensar adequadament els professionals que, de manera voluntària, assumeixin més pacients, a fi de contrarestar l’escassetat de recursos humans». Així, les organitzacions professionals reclamen incrementar els equips de pediatria, augmentar l’oferta de places MIR d’aquesta especialitat, potenciar la formació de la resta de personal assistencial per millorar els circuits d’atenció als infants i redoblar la implicació de tots els actors sanitaris en els consells d’autocura i coneixements d’educació sanitària en l’entorn dels menors.

    Les dades de l’enquesta es van presentar conjuntament per Metges de Catalunya i per la Societat Catalana de Pediatria en una jornada de treball conjunta a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya.

  • «L’ENAPISC ha de ser el revulsiu del sistema sanitari català»

    L’Atenció Primària està focalitzant part dels seus esforços en l’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). Segons el Departament de Salut, aquesta Estratègia persegueix enfortir l’atenció primària i la salut comunitària i consolidar-la com a eix vertebrador del sistema públic de salut; potenciar l’orientació comunitària com una estratègia de generació de salut i de lluita contra les desigualtats en salut; garantir un model bio-psicosocial d’atenció centrat en la persona; respondre als canvis demogràfics i a l’augment de comorbiditat; i garantir la qualitat i seguretat, l’equitat territorial i la sostenibilitat del sistema públic.

    Dues entitats de l’Atenció Primària estan treballant junt a altres amb el Departament per dibuixar aquest nou model d’Atenció Primària i Salut Comunitària. Són l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) i la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC). En una jornada de debat anomenada “L’ENAPISC i els Professionals: Noves propostes, per afrontar nous reptes”, les dues entitats van abordar els aspectes de l’ENAPISC que se centren a tenir cura dels professionals perquè aquests puguin tenir cura dels ciutadans, “Cuidar per a poder cuidar!”.

    Alba Brugués, infermera de família i presidenta d’AIFiCC, i Xavier Bayona, metge de família i membre del grup de gestió de la CAMFIC, creuen que l’Atenció Primària és el centre del sistema i porta d’entrada d’aquest i que ha d’adaptar-se als canvis sociodemogràfics de l’entorn per a millorar l’atenció al ciutadà i adaptar-se a cada cas i situació.

    Com estem ara? Què s’està fent des del Consell Assessor que tracta l’ENAPISC?

    Xavier Bayona: Jo no en formo part del Consell i, des de fora, de l’ENAPISC poc sabem. És un projecte ambiciós. L’any passat en una jornada ens van presentar quines eren les bondats i les línies estratègiques a desenvolupar però no tenim res més. Tenim una declaració de bones intencions per part del Departament i ens sembla molt bé però al desenvolupament encara li falta molt i poca cosa hi ha publicada més enllà d’un Power Point.

    Alba Brugués: Jo com a presidenta d’AIFICC sí que estic al Consell Assessor. Ens hem reunit dues vegades, tampoc ha avançat massa aquest Consell, no hi ha part operativa posada en marxa però sí que hi ha la voluntat que aquest Consell Assessor es vagi reunint i vagi seguint aquest procés. Les societats científiques han començat a fixar reunions molt breus, un cop al mes, per posar-se al dia de tots els avenços de l’ENAPISC.

    El treball s’està fent amb el Departament de Salut però ara mateix no hi ha Govern. Què suposa això per a la feina diària i amb qui s’està fent el treball?

    A. B.: S’està fent amb la Pilar Magrinyà, que és la directora general de Planificació en Salut del Departament de Salut i és la que sustenta la direcció política de l’ENAPISC. La direcció tècnica la sustenta Jordi Monedero. Hi ha més gent treballant com ara la Cristina Casanovas, una infermera d’AIFICC.

    Hi ha confiança aleshores que segueixi endavant?

    A.B.: Sí. No ens han dit ni que s’aturés ni que es posposés.

    Vau realitzar una jornada de reflexió sobre l’ENAPISC amb metges i infermeres de primària. Què en va sortir? Cap a on hem d’anar o per què s’ha d’apostar?

    X.B.: A la jornada bàsicament vam focalitzar el debat al voltant de les persones que han de cuidar. Un dels grans eixos de l’ENAPISC és tenir cura dels professionals. En aquesta jornada que vam fer conjuntament AIFICC i CAMFIC el que preteníem era fer una reflexió sobre quines eren les propostes que es feien dins l’ENAPISC i fer aportacions des dels assistents per veure com podíem millorar aquest projecte. Un projecte que ha de ser el revulsiu del sistema sanitari català.

    A.B.: Això dels professionals és la base. En l’Atenció Primària i Salut Comunitària, la base, el 80% del pressupost, són les persones. Si aquestes persones no se les cuida és que alguna cosa de la maquinària no funciona. Si el professional, que és el pilar, no està en línia del Pla Estratègic, doncs anem malament. Als hospitals els professionals evidentment també són un pilar però centren la part pressupostària en maquinària o en gran tecnologia. En la Primària el pressupost no es dedica ni a grans edificis ni a grans estructures: el 80% del pressupost és per als professionals i per tant s’han de cuidar.

    Fora de les jornades, seguiu treballant conjuntament les dues entitats?

    X.B.: Arran d’aquesta trobada hem redactat un document que es publicarà en breus on fem un recull dels cinc eixos que dins l’ENAPISC detallen la part que afecta més a la cura dels professionals. Es van destacar aspectes com que als professionals els hi agradaria disposar de més temps, de tenir més reconeixent, més facilitats per desenvolupar habilitats i poder créixer com a tal… Van sortir línies que els professionals tenen molt presents i van reivindicant des de fa temps. A l’ENAPISC passa una mica de resquitllada i vam voler subratllar que, com diu l’Alba, si més del 80% de la inversió que fa el sistema públic de finançament dels projectes és en professionals, cal mirar què podem fer perquè aquestes persones estiguin engrescades, que puguin créixer i donar satisfacció estant satisfets.

    Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), i Xavier Bayona, metge de família i membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) / Carla Benito

    Pel que fa a la territorialitat hi ha diferències que s’haurien de tenir en compte a l’hora de desplegar l’estratègia. Als Pirineus per exemple es necessitarà un altre volum de gent però també un altre tipus de recursos. Com ho esteu treballant això?

    A.B.: Moltes de les desigualtats es resoldrien amb l’autonomia de gestió. Si tu tens un model d’autonomia de gestió per gestionar un territori, sigui de la mida que sigui, però la tens quant a economia, recursos humans, competències… És a dir: què necessites en aquell territori, quanta gent, quines característiques ha de tenir la gent que contractes… Només amb això ja s’arreglaria molt. No és una cosa planera, tu estàs fent una política sobre un territori i una població concreta.

    D’això també es va parlar a la jornada: de l’autonomia en els centres de salut. A més, hi ha estudis al respecte, les entitats de salut que tenen autonomia de gestió tenen millors resultats i millor satisfacció dels professionals.

    Esteu fent vosaltres també el recull d’aquestes diverses sensibilitats per portar-les a les reunions de l’ENAPISC?

    X.B.: Hi ha un treball en marxa que ara està en fase d’escriptura i que es publicarà en els mesos vinents. A partir de l’anàlisi d’una enquesta que es va passar a professionals d’Atenció Primària de Catalunya, majoritàriament infermeres i metges, s’està veient que les fórmules de gestió que donen més capacitat autònoma i més reconeixement en els seus professionals són les que aconsegueixen un major compromís d’aquests professionals i, de forma indirecta, entenem que una major satisfacció. Fora de l’estudi tenen la capacitat de ser molt més innovadors i aportar millores que amb major eficiència poden aportar satisfacció a les necessitats de salut que la població ens demana.

    Quines mesures s’haurien d’aplicar per revertir això i quin encaix podria trobar dins l’ENAPISC?

    A.B.: Jo crec que no hauríem de treballar tant per professions sinó per equips d’Atenció Primària, ja que aquests equips són multidisciplinars: hi ha metges, infermeres, treballadors socials, administratius, odontòlegs… Aquests equips, que eren un dels pilars quan es van dissenyar, no s’han desenvolupat prou i hauríem de treballar més amb aquesta visió multiinterdisciplinar. Ara, parlant com infermera, dic que sí que és cert que sovint desaprofitem molt els professionals generant dobles visites amb un mateix pacient. Si ens distribuíssim més i respectéssim més totes les competències i elevéssim al màxim les competències de cada professional, segurament aprofitaríem al màxim tots els recursos humans que tenim.

    De què estic parlant aquí? Doncs per exemple de la prescripció infermera. Ja sé que sempre cau però clama al cel que a hores d’ara que per una recepta d’un fàrmac o d’un producte que la infermera domina més, perquè té la competència de fer aquella cura o aquell procés d’aquella persona, que no la pugui fer, que l’hagi de derivar a un altre professional perquè faci la part administrativa. En aquest moment no té cap sentit que passi això.

    Tota la part de la precarietat, és veritat: no hi ha professionals, o hi ha pocs, i a més a més no s’està donant valor per exemple a la infermeria familiar i comunitària. Ara els especialistes que surten no tenen un lloc prioritari a les borses de treball. I tampoc hi ha metges de família.

    X.B.: Potencialment en aquests moments amb les jubilacions que es produiran en els anys que vénen està calculadíssim que les promocions de metges de família formats no tenen capacitat per cobrir tots els forats que s’hi crearan. És una situació urgent que ja la tenim aquí i cal que des de l’administració se’ns ajudi a trobar noves fórmules organitzatives per donar resposta a un ciutadà que ens ho demana.

    Falten especialistes perquè no hi ha places de treball o perquè cada cop hi ha menys gent que tria aquesta especialitat en examinar-se del MIR?

    X.B.: Les places MIR de Medicina de Família són menors aquest any respecte l’any passat. Si compares les especialitats hospitalàries amb les especialitats d’Atenció Primària hi ha un desequilibri positiu cap a les primeres que com a societat no té massa sentit. Hi ha un tema de planificació probablement motivat per diferents grups de pressió que està dificultant que en un futur pròxim si continuem com estem ara puguem continuar donant el mateix servei que estem donant ara.

    La població va envellint també.

    X.B.: Sí, la població va envellint i els professionals també envellim… aquí s’ajunten una sèrie de fenomens que se superposen. Hem de poder tenir una eina, que pot ser l’ENAPISC, que ens doni flexibilitat per adequar als territoris els professionals que necessitem. Està documentat que els diferents territoris necessiten diferents perfils professionals i en proporcions diferents. Probablement si invertíssim una situació que es dóna ara que hi ha més metges que altres col·lectius professionals en els equips d’Atenció Primària, potser podríem racionalitzar aquesta demanda de la cronicitat. És una demanda que ja tenim a sobre: tenim millor qualitat de vida, vivim més anys i ens anem fent grans portant una motxilla amb diferents malalties i situacions de risc per la salut.

    A.B.: És evident que la gent envellim, vivim més anys i hi ha més situació de malaltia crònica. Segurament aquestes fórmules també impliquen donar més atenció al domicili com a lloc on cuidar. A més, no només fem salut en els centres sinó que s’ha de fer salut des de la comunitat.

    Paral·lelament a això s’ha de treballar perquè la prevenció i la promoció de la salut en edats joves, amb gent que encara no està malalta, cal fer un incís important. Estem tan abocats al dia a dia, a sortir del pas, que tota aquesta part de prevenció i promoció l’estem deixant una mica de banda i això ens ho trobarem d’aquí uns quants anys.

    Per una banda el tema de la cronicitat i per l’altra el de la prevenció: s’han de traçar estratègies per anar a parar a aquella gent que no et ve.

    Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), i Xavier Bayona, metge de família i membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) / Redacció

    X.B.: Hi ha projectes molt macos en alguns barris que ja han començat a treballar la comunitària. S’han creat xarxes, no només de professionals de la salut, on es vetlla per fer tallers des de diferents visions com ara educadors de carrer perquè la gent aprengui que es poden fer les coses d’una manera diferent, permetent viure amb millor salut i arribar a grans amb millor salut. L’ENAPISC seria un revulsiu que ens ajudaria a donar més força, més importància i més visibilitat a tot el projecte comunitari que ja s’ha iniciat però falta molt per fer.

    A.B.: Els resultats immediats de tota aquesta estratègia comunitària costa molt de veure. En fer una intervenció quirúrgica per exemple veus els resultats ràpidament però en comunitària costa més, es veu a llarg termini. Costa de veure i costa que els polítics s’aboquin aquí. Hi ha experiències que són com bolets i la idea és que de mica en mica es vagin desplegant i reproduint. Per això necessitem professionals, i professionals formats per fer aquesta feina, perquè no estem massa acostumats a sortir dels nostres centres de salut i això és treballar molt al carrer. Calen professionals preparats, amb competències i que uneixin tot això: que la primària no està desvinculada de la salut comunitària.

    Cal una estructura que contempli tots els vessants. Parleu de la necessitat de fer plans a més llarg termini. Ara s’ha vist amb el col·lapse a urgències als CAP i a hospitals que molts dels plans es realitzen per solucionar el dia a dia. Pel que fa a la territorialitat, que en parlàvem abans, ara la llei Comín volia modificar la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC). Quin encaix tindria amb l’ENAPISC?

    X.B.: Nosaltres, des del CAP, com a proveïdors de serveis intentem tirar endavant de la millor manera amb les eines que se’ns dóna. Per tractar tot això, l’ENAPISC ens possibilita reflexionar sobre prioritats segons territori, també sobre la necessitat que hi hagi o no privada, les realitats socioeconòmiques, migració… i així encaixar-ho amb la LOSC que s’ha de revisar a banda. Cada territori ha de tenir llibertat per desenvolupar les fórmules que cregui necessàries. Evidentment després algú ha de fer avaluació dels indicadors per veure com s’està treballant, però així es podrà avançar amb el protagonisme de l’Atenció Primària dins del sistema català.

    A.B.: Sabem que darrere del Pla d’Innovació també hi ha bones intencions però el que no ens podem permetre és il·lusionar a la gent i que amb els canvis de Govern tot quedi en un calaix.

  • Grans empreses i fons d’inversió competeixen pel «negoci dels avis» a Catalunya

    Tres grans grups empresarials competeixen amb força en el món de les residències per a la gent gran a Catalunya i a Espanya. Eulen Servicios Sociosanitarios, SAR Aquavitae i Sanitas Mayores. Aquests conglomerats, junt amb un conjunt de companyies de grandària mitjana i altres que procedents de la diversificació de societats vinculades amb la construcció, han entrat amb força en aquest àmbit els últims anys. Fan una aposta per un sector, el de l’atenció a la vellesa, que tot i les restriccions de l’ajuda pública té una importantíssima expectativa de creixement, segons fonts del sector.

    Eulen Sociosanitarios dóna servei actualment a 169.000 persones a l’Estat Espanyol. Té una facturació que supera els 155 milions d’euros i dóna feina a 8.895 professionals, que s’ocupen no només de les residències sinó d’altres serveis, com centres de dia o assistència domiciliària.

    Domus Vi, és una altra marca que aposta pel mercat de l’atenció a la vellesa. Es tracta d’un altre gegant que té gairebé 22.000 places en residències a tot l’Estat espanyol. Té també més de 19.000 treballadors que donen servei no només a l’assistència residencial sinó també a altres àmbits com l’atenció domiciliària. L’any 2016 va facturar uns 460 milions d’euros, segons la mateixa companyia.

    Sanitas Mayores és la filial creada per al món de la geriatria per aquest grup de sanitat privada. Té 43 residències, de les quals 11 a Catalunya. A més, la marca té al principat tres centres de dia. Això suposa en conjunt uns 3.000 treballadors per atendre 6.000 places. El 2016 va facturar per valor de 98 milions, amb un increment del 3,18%, segons l’empresa.

    Totes les grans empreses fa anys que inverteixen a comprar o construir noves residències. Això malgrat que les taxes que paga a Catalunya la Generalitat per subvencionar l’atenció residencial estan congelades des de l’any 2010. Quina és la clau d’aquesta confiança en el futur?

    També els inversors i fons internacionals en centres per a la tercera edat, entre ells Blackstone, ja fa temps que han posat els seus ulls en aquest àmbit i en especial a les ciutats de Barcelona i Madrid. Busquen residències en funcionament, a poder ser d’almenys 150 llits, afirmen fonts bancàries. Segons els seus estudis invertir en residències és una oportunitat d’or perquè es tracta de “negocis recurrents” o d’ingressos fixos o periòdics que, a més, presenten una baixa morositat (no arriba a l’1%, quan la bancària supera 9%) i per l’existència d’una demanda in crescendo d’acord amb les xifres de gairebé plena ocupació que mostra el sector.

    Segons un informe de 2016 de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (Acra), la patronal catalana del sector. A Catalunya hi havia 1,36 milions de persones amb edat superior als 65 anys, dels quals gairebé la meitat superaven els 75 anys i 212.000 tenen més de 85 anys. L’any 2051 el nombre de persones de més de 65 anys haurà crescut un 79%. Les persones majors de 75 anys s’hauran incrementat un 114% i les que superin els 85 anys un 155%, segons les previsions de futur.

    Acra agrupava el 2016 un total de 413 entitats i empreses a Catalunya. El càlcul d’aquesta organització és que de les aproximadament 57.000 places que hi ha en residències, només unes 5.000 són directament públiques. La resta són privades, la majoria de les quals compten amb aportació de fons públics per al seu funcionament. Aquesta dependència feia que el 2016 hi hagués llistes d’espera per entrar en els centres públics mentre que al mateix temps hi havia places buides en els centres privats o concertats, per manca de subvenció de l’administració, segons fonts del sector. Només en espera de plaça en una residència pública o privada, a Catalunya hi havia 24.000 persones dependents, segons va informar aquell any la llavors consellera d’Afers Socials, Dolors Bassa.

    Segons Acra “desconeixem el percentatge de mercat que ocupen aquestes grans empreses a Catalunya, tot i que és cert que en els darrers anys s’han incrementat determinades operacions de compra i venda de grans grups en el sector residencial, sobretot a Espanya”.

    Per altra banda, la patronal catalana considera que “la implantació d’aquestes empreses no guarda cap relació amb l’adaptació del conveni a Catalunya. El conveni marc estatal, que és el que regeix de forma majoritària en el sector assistencial català, es troba actualment en situació d’ultra activitat”.

    Lectura del manifest unitari per la geriatria a Catalunya / Tomeu Ferrer

    Quina seria la injecció econòmica necessària per fer que el sector pogués absorbir la demanda de serveis? Les empreses i també els sindicats del sector: CCOO i UGT, van elaborar un manifest a finals de 2017 en el qual demanaven a la Generalitat una aportació de 300 milions en 3 anys per situar en un punt acceptable l’atenció a la gent gran de Catalunya.

    Les aportacions públiques, en forma de taxes són decisives, segons patronals i sindicats, per millorar les condicions dels treballadors a Catalunya. N’hi ha uns 40.000 i la queixa expressada és que des de 2010, data en què es van congelar les tarifes públiques, aquests professionals han perdut, pel cap baix un 10,7% de la seva capacitat adquisitiva. De retruc, les condicions de treball han empitjorat, expliquen al sector de geriatria de CCOO, perquè per fer rendibles els negocis «s’escatima personal, cosa que fa que la càrrega de feina sigui cada cop més difícil d’assumir».

    Reivindicació dels familiars

    Com afecta la irrupció de grans grups econòmics en el «negoci» de la geriatria? Sense que es consideri representatiu del conjunt, està en marxa des de fa dos anys un moviment de familiars d’usuaris que criden l’atenció respecte de 5 residències públiques que gestiona a Catalunya una Unió Temporal d’Empreses denominada Ingesan-Asproseat. Darrere d’aquest nom hi ha un altre de més conegut: la constructora OHL. Segons José Luís Olivé, portaveu del grup de familiars, «La Generalitat quan havia de concedir la gestió privada d’aquestes cinc residències el primer que va fer va ser rebaixar el plec de condicions. Després quan va entrar l’empresa gestora encara les va rebaixar més, un 15%, i això ha fet que es deteriorés el servei, especialment amb reducció de plantilla. Cada planta de 28 llits va passar a tenir de 3 a 2 cuidadors especialitzats», afirma. Va ser després de les protestes dels familiars que s’ha tornat a la proporció de treballadors inicial. La reducció de les condicions afecta també el manteniment dels edificis públics, que no es renoven, diu Olivé.

    El moviment dels familiars d’usuaris ha aconseguit més de 15.000 firmes i un compromís de la Generalitat de tornar a licitar la concessió de les 5 residències públiques amb noves bases. L’adjudicació s’hauria de fer abans de juliol i els familiars consideren que la situació d’interinitat del govern català fa que actualment no se sàpiga on és l’expedient de tramitació, «a Barcelona o a Madrid», cosa que inquieta i omple d’incertesa els usuaris. Mentrestant les multinacionals segueixen apostant pel nou negoci de l’atenció als avis i àvies.

  • «Tothom ha de treballar amb la màxima seguretat possible, per ells i pels malalts»

    Elisabeth Vives, després d’haver realitzat diverses tasques assistencials i de gestió dins el SEM, va ser nomenada Directora d’Infermeria del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Elisabeth Vives ha estat a la Central de Coordinació Sanitària, com a infermera coordinadora de trasllat interhospitalari de malalt crític, com a infermera assistencial en diferents bases SEM i liderant el projecte Sanitat Respon des de l’inici, el 2001.

    Ara, al capdavant de la Direcció d’Infermeria, lidera els 261 infermers i infermeres que conformen el 36% de la plantilla total que han rebut de bon grat aquest nomenament doncs feia 14 anys que no existia aquesta figura de direcció.

    Parlem amb Elisabeth Vives per saber de primera mà quines tasques haurà d’assumir i quins reptes es troba la Infermeria d’Emergències Mèdiques.

    Per què ha costat 14 anys restaurar la figura de Directora d’Infermeria?

    No ho sé. Suposo que les diferents direccions tenien uns projectes diferents i anomenant Direccions Assistencials Globals era suficient. No només va passar al SEM. Va haver-hi Hospitals on les direccions d’infermeria també van caure. Suposo que va a modes de gestió i en aquell moment algú va decidir que al SEM no feia falta.

    S’ha reclamat al llarg d’aquests anys?

    Els professionals han reclamat a les diferents direccions que hi ha hagut al SEM que restauressin la Direcció d’Infermeria. Han hagut de passar 14 anys fins que finalment algú ha entès que s’havia de posar de nou aquesta funció.

    Com vas acabar accedint al càrrec?

    Jo he estat realitzant tasques de gestió i direcció dins de l’empresa durant aquests últims anys i ja havia dirigit un servei portat per infermeria que era Sanitat Respon. En el moment que van plantejar tornar a instaurar la figura jo estava dirigint un altre servei i em van proposar si a més a més volia portar la Direcció de la Infermeria i la veritat és que no vaig dir que no. És un orgull.

    Ara ja fa un parell de mesos, la teva rutina i les funcions que duus a terme quines són?

    El meu temps s’ha de fragmentar molt que com ja he dit no només porto això. Durant aquest temps el que estic fent i no he acabat és copsar el que la infermeria del SEM vol ser en el futur. Jo tinc les meves idees i les meves línies però si aquestes no coincideixen amb el què la gent vol doncs les haurem d’ajustar. A part també d’intentar reorganitzar els processos interns de la infermeria també vaig pels territoris a escoltar el que la gent em diu per veure què podem fer i entre tots muntar un projecte comú per tota la infermeria del SEM.

    Com a SEM teniu aquesta seu central però teniu gent a peu de carrer per totes les comarques i províncies, com t’hi relaciones?

    Vaig a parlar amb ells per tot el territori. Anem el Cap Territorial que és metge i amb el Sotscap que és infermer i que són els responsables directes dels professionals al carrer i muntem les reunions on m’expliquen com ho veuen tot i jo contesto i explico el que puc i em deixen i amb això farem el projecte.

    De moment pots dir que està sent positiva l’experiència?

    Sí. Jo crec que és bo. Per ells i per mi i pel SEM en general.

    Quines àrees més has de controlar a part de la infermeria al carrer?

    També tenim infermeria a coordinació i fent consultoria telefònica. Aquesta és una de les tasques més complicades, ja que aquest personal dóna recomanacions sense veure el pacient i ha de fer un triatge acurat per derivar a un lloc o altre la demanda. També hi ha infermeria que coordina recursos assistencials, és a dir, decideixen com gestionar les ambulàncies i quan cal enviar-ne una i de quin tipus segons les trucades.

    A banda, dins el SEM també comptem amb la Unitat de Serveis Especials que compta amb 23 professionals. Aquesta és una unitat molt preparada en medicina tàctica: treballen amb el servei de Mossos d’Esquadra i amb els Bombers davant d’incidents crítics com ara atemptats o catàstrofes. És un equip especial perquè s’ha hagut d’entrenar i formar junts als cossos de seguretat.

    I com està sent la relació amb les altres figures de direcció?

    Bo. Pel que fa a la filosofia professional cadascú parlarà amb la seva gent seguint una línia concreta però pel que fa a la manera de treballar no tindria sentit que donéssim directrius diferents des d’Infermeria i des de Medicina. L’assistència en si és tot un procés i no el podem dividir.

    Estàs descobrint moltes mancances per aquests 14 anys sense cap persona desenvolupant aquest càrrec?

    No perquè poc o molt la gent sempre ha anat expressant el què volia i poc o molt, com que no hi havia una direcció, cada territori, amb els caps i sotscaps i l’antiga direcció d’operacions on jo també hi era, ja fèiem coses dirigides a la infermeria. El que passa és que no hi havia la visibilitat que hi ha ara. Abans ho feies però qui ho organitzava era la Direcció d’Operacions en general i el cap visible era un metge. Jo era la seva segona i a nivell d’infermeria ho treballàvem amb els sotscaps que són infermers. Què passa? Que això al carrer no es veu ni es viu així perquè quan parlen de la direcció veuen un metge. No vol dir que no pugui dirigir a la infermeria com que una infermera no pugui dirigir a un metge perquè dirigir és dirigir. No és fer de metge ni d’infermera, és gestionar. I això ho pot fer qui tingui capacitat de fer-ho amb independència del seu status professional. Al final, si tu ets infermera i estàs dirigint un col·lectiu ampli on poden haver infermers, metges, tècnics, administratius, el que has de fer és marcar línies de direcció i per cada tema en concret envoltar-te dels que en saben.

    Fins ara el conseller de Salut era un politòleg i de sanitat sabia el que sabia. S’envoltava de gent què sabia el que s’havia de fer i els hi preguntava als experts. Això és el que ha de fer un gestor. Un gestor no ha de saber de tot, ha de saber gestionar i a partir d’aquí dirigir, liderar equips, cohesionar. Jo sé de moltes coses però no en sé de tot. Pels projectes importants buscaré a qui en sàpiga.

    Comptant amb tots els elements com ara la distribució territorial?

    Sí i amb transversalitat.  No cal comptar sempre amb la gent que està més a prop que ara la tecnologia ens dóna moltes oportunitats per treballar en projectes a distància. Treballes en xarxa i fas projectes on participa tothom perquè els territoris són molt diversos i el que pot funcionar a Sabadell, Terrassa o Barcelona, no encaixa a l’Alt Pirineu. Hem de respectar les característiques de cada territori perquè enlloc hi ha el mateix tipus de pacient, ni de recurs, ni de suport sanitari. A Barcelona i a l’Àrea Metropolitana hi ha molts Hospitals que estan molt especialitzats però a Berga no. Aleshores la infermeria i els metges d’allà tenen unes peculiaritats i es troben amb una sèrie de coses i de casos que a Barcelona poden gestionar amb uns recursos que allà no tenen. Hem d’intentar que tothom pugui treballar amb la màxima seguretat possible per ells i pels malalts. I amb el màxim suport i recursos que els puguem oferir. Per aquí anem.

    Quins reptes es troba el personal d’infermeria del SEM que no es troba el d’un hospital?

    La diferència bàsica és que el personal d’infermeria d’emergències treballa al carrer, en un territori totalment hostil. Quan dic al carrer no vull dir només al carrer. També a un domicili o a un poliesportiu. És a dir, fora d’un lloc tancat com és un Hospital. Un dels problemes que això té és que la gent sent i veu tot el que fas. Has de mesurar aleshores com et comuniques amb els teus companys. En un hospital li dius al familiar que s’esperi un moment fora, al carrer això no ho pots fer.

    Han de tenir una actitud i una manera de fer especial aleshores?

    Sí. Però per accedir a aquesta feina el què es demana és una formació molt específica que es basa en màsters o postgraus en emergències. És important tenir coneixement però aquí l’experiència és clau.