Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Professionals sanitaris reben plaques de reconeixement per la seva tasca durant l’atemptat

    El reconeixement per l’actuació per part dels professionals sanitaris durant els atemptats a Barcelona i Cambrils segueix dia a dia. El Departament de Salut ha lliurat 24 plaques de reconeixement a representants del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i dels centres sanitaris on van ser ateses les persones afectades pels atacs terroristes del 17 d’agost. A l’acte, celebrat a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, han participat el conseller de Salut, Antoni Comín, i les alcaldesses de Barcelona i de Cambrils, Ada Colau i Camí Mendoza respectivament.

    Entre els elogis de Comín hi ha hagut orgull pels professionals del sistema de salut català i per la seva «vocació, solidaritat i professionalitat». S’ha dirigit directament a tots ells també amb les següents paraules: “El 17 d’agost hi va haver qui va manllevar moltes vides, però molta gent la va salvar gràcies a vosaltres” i ha donat pas a la intervenció de sis professionals. Aquests han parlat de la ràpida resposta i del seu compromís i entrega.

    Després de les intervencions, s’ha fet el lliurament de 24 plaques de reconeixement a representants del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i de tots els centres on van ser ateses les persones afectades pels atemptats.

    Tot i que l’acte s’ha realitzat a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, el reconeixement ha anat dirigit al valor del treball en xarxa, la col·laboració i la implicació de tots els treballadors dels centres assistencials. Aquesta col·laboració i coordinació va existir per les mesures establertes al voltant del protocol per a Incidents amb Múltiples Víctimes (IMV) del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB). El protocol recull «les mesures de preparació, l’aproximació a la capacitat de resposta, el comandament integrat de l’actuació, la coordinació territorial i la continuïtat després de l’incident».

  • La polèmica al voltant del TDAH: dels interessos de la indústria als efectes de la medicació

    Entre el 2000 i el 2012 es van multiplicar per 30 els casos de Trastorn per Dèficit d’Atenció i/o Hiperactivitat (TDAH) diagnosticats a Espanya, i el 2006 es va imposar al mercat un nou fàrmac per tractar-lo anomenat Concerta, gairebé 20 vegades més car que l’anterior, el Ritalín. ¿Hi ha interessos econòmics darrere de les diagnosis de TDAH i la manera com s’ha disparat l’ús de medicaments per tractar-lo? Alguns experts creuen que sí, i part de la comunitat científica posa en entredit tant l’excés de diagnòstics com l’efectivitat dels medicaments.

    A Espanya el TDAH es diagnostica d’acord amb dos manuals, el de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i el Manual de diagnosi i estadística de trastorns mentals (DSM per les seves sigles en anglès) elaborat per l’Associació Americana de Psiquiatria (APA). Tanmateix, la definició que s’ofereix al manual nord-americà del TDAH ha anat variant. Mentre que en la primera edició (1952) no existia, en la quarta (1994, revisada el 2000) s’hi incloïen 3 subtipus, tal com s’explica al Boletín de información farmacoterapéutica de Navarra. José Manuel Pedreira, psicoterapeuta, recorda que el nord-americà és un manual per a adults i que el seu ús en nens està provocant que se’ls diagnostiqui per comportar-se com el que són: nens. En aquest sentit, creu que l’ús d’un altre manual reduiria els casos de diagnòstic.

    Per altra banda, els experts consultats relacionen l’increment de casos d’aquest trastorn amb els vincles que existeixen entre l’Associació Americana de Psiquiatria i la indústria farmacèutica, de la qual només el 2004 va rebre 9,1 milions de dòlars. Joan Ramon Laporte, Catedràtic de Farmacologia de la UAB, creu que la rebaixa en el llindar dels diagnòstics es deu a «pressions farmacèutiques». Segons ell, la indústria farmacèutica pagava les reunions dels membres del comitè especialitzat encarregat de la definició del TDAH que contempla el Manual de diagnosi i estadística de trastorns mentals. «I ara financen l’Associació Americana de Psiquiatria», diu. El 2006 la psicòloga Lisa Cosgrove va demostrar que 95 dels 170 membres del comitè tenien vincles financers amb laboratoris.

    Aquests interessos que exposa Laporte, i que secunda el psicòleg clínic Mikel Valverde, són demostrables. El 2006 els laboratoris Janssen, propietat de Johnson&Johnson, van treure al mercat el fàrmac Concerta, en substitució del que havien venut fins llavors, el Ritalín. Tots dos tenen el mateix principi actiu –el metilfenidat hidroclorur (MFD), un derivat amfetamínic–, però el Concerta és d’alliberació prolongada. Això significa que, a diferència del fàrmac anterior, el seu principi actiu es va alliberant mica en mica dins l’organisme i, per tant, l’efecte no és instantani sinó que passen diverses hores fins que la medicina actua. Els experts que defensen l’ús del Concerta expliquen que permet que el nen estigui concentrat més hores perquè el medicament no s’allibera de cop i ‘desapareix’ sinó que es dosifica.

    “El Ritalín valia quatre euros al mes i el Concerta, uns 99”, afirma Laporte. El Concerta ha baixat de preu i ara val entre 18 i 48 euros. Només entre el 2011 i el 2013, Janssen es va emborsar quasi 132 milions d’euros amb la venda d’aquest medicament a Espanya. “No hi ha cap assaig clínic, com a mínim publicat, que els compari i demostri que el Concerta és millor i té menys efectes secundaris”, denuncia el farmacòleg.

    Els efectes de la medicació

    “Fa 3 anys que ja no prenc Concerta i no sabria dir si m’ha fet més mal que bé. Al principi, els meus resultats acadèmics van millorar però també quan ho vaig deixar, fa dos anys, em va provocar una depressió”. En Jordi té 20 anys i en fa 9 que li van diagnosticar TDAH. La seva neuropediatra ho va determinar “al cap d’un mes de la primera visita i sense fer cap sessió de teràpia cognitiva-conductual”, explica. “Ella em va dir que l’objectiu era que em concentrés més a classe i ho va aconseguir, però mai em va fer un seguiment [com exigeix l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris des del 2009] ni em va explicar els efectes adversos”, afirma.

    Al Francesc (18 anys) li van diagnosticar TDAH quan en tenia 7. Al principi prenia Ritalín, però el 2006 va passar al Concerta. “Tot és psicològic, perquè si et diuen que t’ajudarà a concentrar-te i a estar més calmat, ho estaràs”, creu. Ell se la segueix prenent pel “poc” que l’ajuda, però a l’estiu la deixa perquè no li cal estar atent. Tot i saber que “és una droga”, diu que no s’hi ha enganxat perquè la necessita.

    Tot i que experts com les psicòlogues Pilar Barbany i Maisa Campos s’esfereeixin remarcant que un 70% de tots els qui tenen TDAH acabaran sent medicats, Montserrat Pàmias, Presidenta de la Societat Catalana de Psiquiatria infantojuvenil (SCPS), assegura que “és necessari”. Els experts reticents a aquest tractament recorden que a banda d’augmentar la capacitat de concentració, el metilfenidat –que es recepta en el 80% dels casos en què cal medicar– activa les mateixes zones cerebrals que la cocaïna. Pàmias, però, assegura que els efectes secundaris “són convencionals, com la pèrdua de gana, les cefalees o l’insomni. El fàrmac està ben tolerat”, remarca. D’efectes n’hi ha més de 50, entre els quals la reducció de l’augment de pes i d’alçada si se’n fa un ús perllongat, l’ansietat i la inestabilitat emocional. Un estudi del 2009 va revelar que de 564 casos de mort sobtada en nens medicats, 10 es devien a l’ús del metilfenidat hidroclorur. Per aquest motiu, ara s’inclou un requadre que avisa dels riscs cardiovasculars com la hipertensió. El fàrmac també pot provocar un alentiment del creixement del cervell i trastorns psiquiàtrics. A més, segons Valverde, no hi ha estudis sobre el seu impacte endocrí.

    Malgrat tot, Laporte i Pedreira admeten que la medicació, en casos molt puntuals i sempre que sigui per tractar un símptoma i no una malaltia inexistent, podria ser útil. Pedreira afegeix que la gravetat de la situació és per l’exposició que es fa dels nens vers les drogues i els seus efectes. Pàmias afirma que la medicació és eficaç i necessària perquè l’atenció ve marcada genèticament i “no millorarà amb el pas del temps”; però la doctora del Jordi mai va mencionar deixar-la. “Em va arribar a insinuar que l’hauria de prendre de per vida”, recorda espantat.

    La guia de pràctica clínica espanyola

    El 2010 els Ministeris de Ciència i Salut i el Departament de Salut de la Generalitat van editar la Guía de Práctica Clínica sobre el TDAH en ninos y adolescentes, denunciada més tard per la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública (FADSP) per donar una definició poc específica del TDAH i els seus símptomes que provoquen un sobrediagnòstic. Segons una investigació feta per José Luis Pedreira, coredactor del manifest d’aquesta federació i psiquiatre de l’Hospital Niño Jesús de Madrid, el 66% de nens diagnosticats amb TDAH en realitat no en pateixen.

    També denuncia que tots els autors de la guia treballen a l’Hospital privat Sant Joan de Déu, menys una: Beatriz Mena, directora de la Fundació ADANA. “El 70% dels col·laboradors i el 50% dels revisors externs de la guia declaren conflictes d’interessos i se’n detecten de no declarats”, explica, així com que alguns dels participants són alhora autors de documents que s’usen com a aval. Nou dels onze autors de la guia van declarar haver rebut ajuts econòmics de Janssen.

    A més, en comunicat de la Federación de Asociaciones en Defensa de la Sanidad Pública se subratlla que el professional més citat, Joseph Biederman, està investigat pel Senat americà per haver rebut 1,7 milions de dòlars de les farmacèutiques entre el 2002 i el 2007. Pedreira veu legítima la demanda d’una nova guia perquè, segons els seus càlculs, el 2013 el tractament suposava una despesa de 1.200 milions d’euros anuals per l’Estat, un 12% de la despesa farmacèutica pública del 2012.

    El psicòleg clínic Mikel Valverde afegeix que els estudis comparen nens medicats amb d’altres que prenien placebo, sense demostrar que el fàrmac sigui més efectiu en períodes superiors a les quatre setmanes; així com que un altre estudi a tres anys no mostra diferències entre nens amb fàrmac i d’altres sense. Aquest estudi, als 8 anys, conclou el psicòleg, revela que als nens medicats “els va pitjor, malgrat no aparegui a la guia”.

    Intent fallit de consens clínic a Catalunya

    Davant l’increment d’infants diagnosticats de TDAH a Catalunya –13.738 nous casos el 2013 i 17.151 infants tractats el 2014–, la Generalitat de Catalunya va presentar el 2015 un Protocol per al maneig del TDAH infantojuvenil al sistema sanitari català, un manual que reduïa l’oferta de tractaments psicològics i instava els clínics a dur a terme la teràpia cognitivo-conductual per a nens i adolescents. El protocol, però, no va satisfer tots els experts i davant la manca de consens el Síndic de Greuges va proposar el maig passat a Salut que ajornés l’obligatorietat de seguir el Protocol.

    Part dels experts reclamaven consens i avisaven del fet que si es fa servir el manual de diagnòstic nord-americà, la prevalença i la incidència del TDAH seria «més gran». Així ho denunciaven en el manifest Per a un consens clínic del TDAH, firmat per més de 950 persones i 40 institucions, que també rebutjaven considerar-lo un trastorn d’origen neurobiològic –com el defineix el protocol–. Segons remarquen en el manifest, un informe de la Federació Mundial de Societats de Psiquiatria Biològica i la Federació Mundial del TDAH, no hi ha causes biològiques que expliquin aquest controvertit trastorn. Afegeixen que s’exageren els beneficis i es minimitzen els riscos, malgrat que l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) va reconèixer no saber els efectes a llarg termini del metilfenidat (MFD), l’estimulant del Concerta.

    Pàmias va ser la coordinadora del Protocol presentat per Salut. Ella assegura que hi ha estudis a 30 anys que revelen que “no hi ha efectes greus” derivats del consum de metilfenidat hidroclorur (MFD), el principi que conté el Concerta. El farmacòleg Ramon Laporte qüestiona, tanmateix, que existeixin aquests estudis i comenta que «si existeixen deuen parlar del principi d’acció immediata [el del Ritalín] i no de l’actual [Concerta]”.

    El manifest també remarca que els metges no declaren tots els seus conflictes d’interessos. Pàmias, per exemple, cita els seus càrrecs a la Societat Catalana de Psiquiatria Infantojuvenil, però no ser la Cap de Salut Mental del Servei de la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell, un dels 5 centres on es diagnostica més TDAH (38’11%), juntament amb Sant Cugat (58’78%), Terrassa (48’84%), Rubí (39’48%) i l’Eixample (42’78%). Diversos autors del Protocol, a més, són part del seu equip.

    Ella és una de les múltiples professionals que va rebre diners de Janssen el 2015. En concret, 1.755 euros. I el Parc Taulí, 16.000 –6.000 dels quals només pel Centre de Salut Mental–. Aquestes dades es coneixen des del 2016, ja que el 2013 es va aprovar el Codi EFPIA de Transparència, que obliga els laboratoris a publicar quants diners donen a professionals sanitaris i organismes. Janssen també va donar 40.650 euros al Col·legi de Farmacèutics de Barcelona.

    Relacions amb la indústria farmacèutica

    Mikel Valverde creu que no es pot parlar “d’una pressió de les farmacèutiques, sinó d’un ús molt eficaç del màrqueting que ha entabanat metges, professors i pares, i per això el material que ofereixen moltes associacions et connecta amb pàgines creades pels laboratoris”. Posa d’exemple d’aquestes connexions el cas de Fulgencio Madrid Conesa. “A banda de ser el president de la federació d’associacions de TDAH (FEAADAH) a nivell estatal, és col·laborador habitual de Shire –una de les empreses que distribueix lisdexamfetamina–, ha participat en l’elaboració del Partnership Support Pack de l’empresa, i és membre del comitè directiu d’ADHD Alliance for Change, organització creada per Shire i remunerat per això”. Valverde afegeix que “la web de FEEAADAH té com a espònsors a Lilly, Jannsen i Shire”.

    I Catalunya no és una excepció. El 1997, l’empresari Francesc Rubiralta Vilaseca i la seva dona, Isabel Rubió Badia, van crear la Fundació ADANA, pionera a l’Estat. Ella és la filla dels propietaris dels laboratoris Rubió que comercialitzen Rubifen, un altre fàrmac amb MFD, i per això se l’acusa d’haver creat la fundació per aconseguir que es receptés més Rubifen. Rubió desvincula la fundació de la nissaga farmacèutica, i ho justifica explicant que dos dels seus fills i ella tenen TDAH i explica que l’ens va néixer per idea del seu marit. Afegeix que “als inicis estava dedicada a la formació de mestres i a la reeducació psicològica” i que va ser amb la crisi que va col·lapsar el sistema públic sanitari quan es van decidir a incloure la vessant mèdica. També afirma no tenir “part dels laboratoris ni accions”, però hi va treballar durant 22 anys. Valverde treu ferro a l’assumpte: “Tot i que no em resulta estrany, el Rubifen és molt antic, és barat i es recepta poc”, com apunta Pàmias, que remarca que el preu “està entre 3 i 6 euros”.

    Respecte els ajuts que rep l’organisme –amb un pressupost anual de més de mig milió d’euros-, reconeix que organismes públics, La Caixa, l’empresa del seu marit, Celsa, i laboratoris els donen diners, però que en el darrer cas “és només per a simposis i conferències”. El 2015 els laboratoris Rubió van donar 1.000 euros. Segons recull la Coordinadora Catalana de Fundacions, ADANA està sota control familiar: Isabel Rubió n’és la presidenta, i els quatre fills ocupen els càrrecs de vocals i tresorer. “Si no tingués una ètica clara, l’equip fundacional i el comitè assessor no em donarien suport avui”, rebla.

  • «Es va multiplicar el personal sanitari habitual per 2 o 3 de forma espontània»

    Setze persones van ser assassinades en un atemptat terrorista a Barcelona el 17 d’agost, quan una furgoneta es va abalançar sobre la zona de vianants de la Rambla per atropellar el màxim de vianants possible. A partir d’aquest moment, un ampli dispositiu de professionals de la salut s’activa. Parlem amb Julio Pascual, Director de l’Àrea Assistencial i Mèdica de l’Hospital del Mar de Barcelona. Aquest hospital, per la seva proximitat al lloc de l’atemptat, va ser el que va rebre el nombre més gran de pacients.

    Com arriba el primer avís?

    A les 17:10 h de la tarda, el doctor Luis Molina, el cap de secció de cardiologia, que estava de cap de guàrdia aquell dia, rep una trucada del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). És quan els equips del SEM arriben a la Rambla. Ens anunciaven que hi havia hagut un atemptat a la zona i que en breus començarien a enviar gent a l’hospital. A partir d’aquest moment, els responsables mèdics i d’infermeria van a Urgències i avisen a tot el personal de l’hospital perquè es concentrin allà. Per sort aquesta àrea s’havia inaugurat abans de l’estiu amb el doble d’extensió, això ens ha facilitat les coses. Amb les antigues hauria estat molt més dur.

    A les 17:40 h arriba el primer pacient a l’Hospital del Mar. Hi ha tot un dispositiu esperant-ho. Com que no sabíem quin volum de pacients arribarien, tot el personal estava multiplicat. Se suspenen dos quiròfans programats amb qüestions que podien esperar. En total es preparen cinc quiròfans. En una guàrdia convencional d’agost tenim un quiròfan actiu, dos en una punta de patologia.

    Vau haver de trucar al personal de l’hospital perquè vingués de reforç?

    Pràcticament no va ser necessari perquè van començar a venir metges i infermeres que viuen a Barcelona que aquest dia no treballaven perquè estaven de vacances o perquè havien acabat el torn. Van venir cirurgians, traumatòlegs, intensivistes… Es va multiplicar la dotació habitual per dos o tres de manera espontània. Avisem a un neurocirurgià de reforç perquè vam haver d’operar a dos pacients de neurocirurgia amb traumatisme cranial greu. A més de quatre de traumatologia per múltiples fractures i patologies molt greus. Fins i tot vam operar a doble equip en un mateix quiròfan. Va arribar un moment donat en el qual vam haver d’enviar a casa a molts professionals perquè s’acumulaven i hi havia més metges que pacients.

    Com es decideix a quin hospital van els ferits?

    El SEM és qui decideix. Coneixen perfectament els dispositius de cada centre de Barcelona, perquè treballen cada dia en col·laboració amb els equips dels hospitals. Al centre coordinador es decideix a quin hospital es porta al pacient, en funció de la proximitat, la rapidesa, la capacitació del centre, etc. Per a la immensa majoria de patologies, els quatre grans centres, Vall Hebron, Clínic, Sant Pau i Mar estan capacitats per a gairebé tot indistintament. Si fossin tots al mateix lloc, per criteri de proximitat, hi hauria un problema de logística. Com que es reparteixen, pots treballar de manera molt més organitzada. Cal destacar també el treball que va fer el CUAP Perecamps, que va assumir molts pacients i va tenir un treball de primera línia de foc molt intensa.

    Ha passat una setmana i molt pacients han baixat de la categoria de crítics a greus.

    Hem arribat a tenir entre tots els centres a 15 pacients molt crítics. Aquesta xifra ha anat baixant de crítics a greus. El passat dimarts quedaven 2 persones crítiques. S’ha fet una bona feina. De les 16 persones que han mort, la majoria ho van fer a la mateixa Rambla o al cap de poques hores de l’atemptat. Només una dona va morir una setmana més tard dels atemptats de Barcelona. Durant la primera setmana hem pogut treure de la situació a diversos pacients greus. Ens podem felicitar pel treball de tothom i d’un dispositiu que ha funcionat.

    Quan arribeu a la Rambla aquí hi ha ferits físics però també moltes persones impactades pel que han viscut.

    Des del primer dia ens estan gotejant pacients que acudeixen a urgències amb quadres d’ansietat, d’angoixa i de depressió. Hi ha un dispositiu de psicòlegs, metges de família, infermeria, serveis socials, però també un dispositiu concret que ha posat en marxa el Departament de Salut que està atenent aquest tipus de patologies. De fet, no paren de venir, a poc a poc, pacients que pensaven que estaven bé i de sobte senten molta angoixa.

    «Alguns professionals tindran una certa síndrome post traumàtica», explica el doctor Pascual / ROBERT BONET

    I per als professionals, quin impacte suposa?

    El nostre treball està cada dia enmig de la patologia, el sofriment, la malaltia, etc. En moments com el de l’atemptat, has de tenir el cap fred i assumir un rol de cura de la població. Això després passa factura i has de pair les emocions. Les situacions que vius, les famílies trencades que coneixes, tanta angoixa i dolor innecessari i immerescut és dur de metabolitzar. Intentes descansar, relaxar-te… Intentem no perdre l’ànim, trobar-li el punt de satisfacció pel deure complert, d’esperança, per veure tanta potència humana i professional a l’hospital. Però, òbviament, alguns professionals tindran una certa síndrome post traumàtica. Però després se’ns passa i estem preparats per al següent que pugui venir. És com els bombers pels incendis, nosaltres pels ferits.

    Estàveu preparats per a alguna cosa així?

    Hi ha un protocol d’incidents de múltiples víctimes. És un protocol senzill que es basa fonamentalment a concentrar la potència de l’hospital i dels dispositius de la zona on acudiran els pacients, oblidar-nos del que estava programat fins a les següents hores o dies, i posar tots els recursos necessaris. Això funciona. En el fons mai estàs preparat per a alguna cosa així, però en el moment que passa un fet d’aquestes característiques et poses mans a l’obra. Els professionals que tenen molts anys d’experiència lideren el treball dels més nous, altres et miren i et pregunten què fer. L’important és que surt la millor versió de cada un. La gent no mira horaris ni torns. La nostra vocació és de servei.

    Un servei que es va veure agraït dissabte, a la manifestació de Barcelona. La primera fila estava reservada per a professionals d’emergències, com ara personal sanitari i policial.

    Això és bonic i s’agraeix, ens sembla perfecte. A més van anar uniformats amb la bata. Qualsevol agraïment o reconeixement ho agraeix tot el món. Bona part del nostre sou és aquest.

  • Els protagonistes de l’hora més negra a La Rambla: «Barcelona es va bolcar, nosaltres vam fer la nostra feina»

    Una dependenta que va obrir les portes de la seva sabateria als turistes que fugien de la Rambla, un agent de la Guàrdia Urbana que va passar d’un operatiu per a les Festes de Gràcia al d’un atemptat terrorista, un taxista que va deixar a la seva família en el càmping per socórrer als vianants ferits a Barcelona, una psicòloga que va acudir al punt d’emergències de Cruz Roja a l’Hotel Palace, un coordinador d’infermers que va organitzar el devessall de ferits a l’Hospital del Mar…

    Dissabte 26, quan milers de persones van marxar contra el terrorisme a la capital catalana, ho van fer darrere d’una pancarta subjectada per professionals i ciutadans com els que apareixen en aquest reportatge. Durant el temps que va succeir l’atropellament massiu –un temps que va passar frenètic i que torna ara distorsionat a les seves memòries–, van haver de bregar amb ferits de diversa gravetat, amb vianants en estat de xoc després de presenciar la massacre i amb els vianants d’una ciutat presa per la policia en cerca del terrorista fugitiu.

    «No anàvem a deixar a la gent al carrer»

    Júlia Fulquet estava, com cada dia, treballant en una tenda de sabates situada al carrer Petritxol, a escassos metres de la Rambla. De sobte va sentir crits i va veure gent corrent. Va pensar que, com altres vegades, potser hi hagués hagut un robatori, una estirada d’una bossa o alguna cosa similar. Però no. Als pocs minuts va començar a entrar gent en la tenda. «Encara no sabíem què havia passat exactament», diu.

    Fulquet i uns quants vianants es van tancar en la tenda durant els primers instants. Després va sortir a veure què passava. Quan va arribar al carrer Portaferrissa amb la Rambla va ser quan va ser conscient de la magnitud del succés. Crits, gent corrent, persones tombades en el sòl… Va tornar a la tenda i amb ella van entrar més persones: dues noies alemanyes, una argentina i dues amigues de Júlia que estaven a prop en aquest moment. «No anàvem a deixar a la gent al carrer» comenta la jove.

    Va baixar llavors la persiana per segona vegada. «Els vaig donar aigua, menjar… i la contrasenya del wifi!”, comenta. Estant tancats, WhatsApp i les xarxes socials eren l’única manera de contactar amb l’exterior i saber què passava. Així van avisar a familiars i amics. “En general vam estar bastant tranquil·les”, explica Júlia recordant les gairebé tres hores que van estar confinades a la tenda.

    Van sortir definitivament quan un agent de policia cridava als comerços de la zona que ja podien anar a les seves cases. De les sis noies, tres eren turistes. Es van intercanviar els números de telèfon i els van donar indicacions sobre com moure’s per la ciutat. “No ens van tornar a trucar, suposo que els hi va anar tot bé”, confia Fulquet.

    Júlia Fulquet es va tancar amb alguns clients a la sabateria on treballa / ROBERT BONET

    «Hi havia policia amb les víctimes i nosaltres vam anar a per l’autor»

    Enrique Fernández no és un comandament de la Guàrdia Urbana de Barcelona, sinó un dels seus agents, però el dijous a la tarda va haver de dirigir a un equip de la Unitat de Suport Policial (USP), que va baixar des de les Festes de Gràcia fins a la Rambla quan els va arribar l’alerta per ràdio. «Quan el comandament està de vacances, és el més veterà el que es posa al càrrec de la furgoneta», diu. Aquests dies li tocava a ell.

    «Quan vam arribar, la imatge era dantesca, amb companys atenent a gent al terra», recorda. Com ja hi havia suficients agents amb les víctimes, la seva unitat es va dirigir cap a la Boqueria, «on es deia que podia estar l’autor», i van entrar en columna. Encara que la USP, la unitat antidisturbis, no està pensada per a actuacions d’aquestes característiques, Fernández assegura que estan preparats i han rebut cursos dels Mossos d’Esquadra. Però no van trobar al fugitiu.

    Tampoc va aparèixer en els registres que la seva unitat va realitzar a diversos domicilis seguint les indicacions dels veïns. «Al final, col·laborem amb altres equips per fer el desplegament a la zona zero», explica Fernández, que se’n va anar a casa ja de nit, algunes hores després que finalitzés el seu torn. Dels seus companys destaca que van tornar a treballar gairebé tots els que estaven de vacances. «Si no va venir el 100% de la unitat, va anar el 90%, amb explicades excepcions», conclou.

    «Tot el personal es va bolcar immediatament»

    «En el moment en què rebem l’alerta, cap a les 17.10 h, vaig avisar al cap de guàrdia i comencem a redistribuir espais i gent». Qui parla és Xavier Canari, responsable d’infermeria de l’Hospital del Mar, el centre sanitari de Barcelona que va rebre al major volum de ferits el dijous. «No sabíem quanta gent ferida vindria, així que assignem rols a cada grup de professionals», relata.Canari s’encarrega, al costat d’altres professionals, d’idear un protocol per a casos de múltiples víctimes. Aquest dia ho van començar a aplicar. «Era molt important assignar rols perquè cada persona sabés què havia de fer», recorda Canari.L’infermer explica la dificultat del triatge dels ferits, com havien de ser distribuïts, segons la gravetat de les ferides, i després identificar-los. «S’ha de fer una valoració molt ràpida del pacient, alguns havien d’anar directament a la UCI o a quiròfan», precisa.

    Una de les dificultats afegides en aquell moment va ser que molts ferits arribaven sense identificació personal, per la qual cosa van haver d’assignar-los un codi i un nombre per identificar-los i fer-los un seguiment fins a poder saber qui era aquesta persona.El millor record de Canari és que «tot el personal es va bolcar immediatament». Ràpidament van començar a aparèixer molts professionals del centre que estaven de vacances o tenien el dia lliure: metges, infermeres, anestesistes, intensistes, traumatòlegs… «Tots volien ajudar», afirma orgullós.

    Ara que han passat uns dies des de l’atemptat, Canari remarca que l’Hospital s’ha bolcat també a ajudar «per si algun professional té algun problema», sobretot a causa de síndromes postraumàtics. Per a ell és molt positiu el reconeixement que se’ls va fer a la manifestació del dissabte, on els equips d’emergència van sostenir la pancarta davantera, però assegura, convençut, que «la gran virtut no és solament dels professionals mèdics, sinó de totes les persones que van oferir la seva ajuda, des de traductors a donants de sang». Per això conclou que «Barcelona es va bolcar, nosaltres solament vam ferla nostra feina», sentència.

    «Nosaltres també estàvem en xoc»

    Una setmana després dels atemptats, Rocío Gamboa segueix treballant en el suport psicològic a les víctimes i afectats per la massacre. Ella forma part de l’Equip de Resposta Immediata d’Emergències (ERIE) per a la Creu Roja, i com a tal va haver d’acudir al punt d’atenció que l’entitat va habilitar a l’Hotel Palace. Va viure les primeres atencions psicològiques a peu de carrer.

    La seva funció davant els afectats, explcia, era recuperar «el seu equilibri emocional, que en aquell moment està trencat». «L’atenció psicològica primària és essencial per preservar la salut mental, era necessari que la gent activés la seva capacitat d’enfrontament», explica aquesta psicòloga. Encara que afegeix també que, davant una situació tan inesperada, la seva tasca de vegades va consistir també ajudar a «cobrir les necessitats bàsiques». Amb això es refereix a donar a la gent aigua, bolquers, carregadors de mòbil…

    Gamboa ressalta que va ser «impressionant» veure com tots els serveis presents a La Rambla «treballaven pel bé comú». «Nosaltres també estàvem en xoc i, en moments així, un somriure, que algú et toqui la mà, és d’agrair», expressa. A més de l’Hotel Palace, els dies següents va haver d’acudir a l’hospital Vall d’Hebron i a la Ciutat de la Justícia a donar suport a familiars de ferits i de víctimes mortals, respectivament.

    Rocío Gamboa, psicòloga de la Creu Roja

    «Hi havia tant silenci que semblava que anava sol al taxi»

    Cesc Roca estava al càmping on estiueja amb la seva família quan es va assabentar de l’atemptat. Ràpidament va arrencar el taxi i va baixar directe a Barcelona: «El meu deure era estar amb els meus companys i la meva ciutat», proclama. Segons els protocols interns dels taxistes, davant de qualsevol situació d’emergència, cal contactar amb la Guàrdia Urbana de Barcelona per saber com ajudar: «L’important era portar a les persones d’un lloc a un altre», afirma.

    Roca, com molts altres companys, van portar a diversos ferits als hospitals –en el seu cas sobretot a l’Hospital del Mar–, però també van portar a gent fins a altres transports públics per si havien de fer trajectes fora de la ciutat. «Així no es desaprofitava el temps», explica.

    «Et quedes molt tocat per totes les emocions», reconeix, “vas amb quatre persones més al cotxe, però hi ha un silenci i tensió que sembla que vas sol”. A partir de les 23 h un grup més reduït de taxistes va continuar pels voltants de la Rambla, per si se’ls necessitava.

    La resta de conductors, entre ells Roca, va omplir els cotxes amb aigua i menjar i es van dirigir a la Ronda de Barcelona, on hi havia molts cotxes embussats des de feia hores per l’operació Gàbia de control policial. Amb els taxis parats a la zona alta de la ronda, van baixar a peu a socórrer a les famílies, lliurant-los aigua i menjar.

    En veure’ls, algunes famílies deixaven al conductor al cotxe i la resta de la família podia anar-se’n a casa gràcies a l’ajuda del taxista. «Aquesta nit no vaig poder dormir per totes les emocions viscudes», relata aquest taxista, que havia estat a les Rondes fins passades les 3:30 h del matí.

    Per si això no fos suficient, Roca va participar en la mostra de condol per part dels taxistes a La Rambla. “Això ja va ser massa. Veure com reaccionava la gent que hi havia a l’ofrena és un moment que no podré oblidar mai a la vida”, assegura emocionat.

  • Barcelona, ​​Amsterdam, Copenhaguen i Viena: principals candidates per allotjar l’Agència Europea del Medicament

    La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ofereix a la resta d’estats membres un pastís molt temptador: l’Agència Europea del Medicament (EMA per les sigles en anglès), la seu de la qual es troba des de 1992 a Londres i ara ha de ser reubicada arran del Brexit, previsiblement a l’abril de 2019.

    El pastís no és petit: segons xifres de 2015, l’EMA compta amb prop de 900 treballadors qualificats i mou al voltant de 36.000 visitants a l’any, entre científics, professionals sanitaris o de la indústria del medicament. És per això que a aquesta agència, un dels molts organismes descentralitzats de la Unió Europea, no li falten, precisament, pretendents.

    Fins a la data almenys una vintena de països han expressat la seva voluntat d’acollir l’agència, que té com a principal responsabilitat la protecció i promoció de la salut mitjançant l’avaluació i supervisió dels medicaments d’ús humà i veterinari.

    La llista encara no està tancada però a tan sols uns dies perquè es tanqui el termini de presentació de candidatures -acaba el 31 d’aquest mes- ja sonen els noms de les ciutats amb més possibilitats d’acollir l’EMA: Barcelona, ​​Amsterdam, Copenhaguen o Viena.

    Aquestes són les que treuen millor nota en els requisits tècnics. No obstant això, la decisió final que es prengui a la tardor serà política, en un procés de votació a l’estil ‘Eurovisió’. Els ministres d’Afers Generals seran els encarregats de fer la votació, que es desenvoluparà en un màxim de tres rondes en una votació secreta.

    Brussel·les fixa cinc requisits tècnics

    A grans trets, les institucions europees fixen cinc requisits. El primer és garantir la capacitat per allotjar l’activitat de l’agència -la seu de Londres té 27.000 metres quadrats i inclou sales de conferències i un auditori- i la seva posada en marxa dins el termini que duri el Brexit.

    El segon és l’accessibilitat i la bona connexió de la seu, ja que els viatges derivats de l’activitat de l’agència són molts a l’any i des de molts països. El 2015 es van reservar fins a 30.000 nits d’hotel per visites de treball. «Al final, el que importa és que sigui una ciutat que estigui molt ben comunicada, la resta és una qüestió més política», asseguren a aquest mitjà fonts del sector de la investigació coneixedores del procés.

    El tercer i el quart tenen a veure amb el que s’ofereix als treballadors. D’una banda, l’existència d’equipaments escolars per als seus fills -648 nens i nenes, la meitat dels quals tenen entre 3 i 11 anys-. De l’altra, «un accés apropiat al mercat laboral, seguretat social i assistència mèdica» tant per als fills com per a les parelles dels treballadors. L’últim requisit té a veure amb la continuïtat del negoci iniciat el 2016.

    Barcelona: ben connectada i preferida per treballadors

    Més enllà dels requisits «objectius», el document elaborat per la Comissió Europea recomana tenir en compte l’esperit de descentralització adoptat per líders europeus el 2003 i 2008, segons el qual s’ha de prioritzar països que no alberguin cap altra agència.

    De prendre seriosament aquest criteri, Barcelona no estaria entre les primeres opcions, ja que a Espanya ja hi ha cinc agències europees (seguretat laboral, control de pesca, propietat intel·lectual, satèl·lit i energia) mentre que a Holanda, per exemple, n’hi ha dues (l’Europol i la Unitat de cooperació judicial), a Àustria una (Drets Fonamentals) i en altres cap. En total la UE compta amb 35 agències descentralitzades.

    No obstant això, Barcelona compta amb molts punts a favor seu. L’edifici que acolliria l’EMA és la Torre Glòries (antiga Torre Agbar), un edifici amb capacitat similar a la de l’actual seu i que ja compta amb oficines, un auditori i un pàrquing, entre d’altres. «Cap altra ciutat té un edifici a punt, a més d’icònic, per albergar l’EMA demà mateix, si cal», expressa Mateu Hernández, CEO de Barcelona Global.

    La ministra de Sanitat Dolors Montserrat amb el tinent d’alcalde Jaume Collboni i el secretari general del departament de Salut davant la Torre Glòries, il·luminada per l’EMA / AJUNTAMENT DE BARCELONA

    A més, Barcelona està ben connectada – l’aeroport del Prat és a 40 minuts i és el desè en trànsit de passatgers a la UE-. D’altra banda, Barcelona va quedar segona per darrere de Londres quan es va decidir la seva primera ubicació, a principis dels noranta, i des de llavors la ciutat ha guanyat fama internacional i prestigi.

    Segons dades recollides per Barcelona Global, la capital catalana compta amb 31 centres de recerca biomèdica, ciències de la salut i sanitat animal i amb 230 laboratoris i és la cinquena ciutat europea en termes de producció científica. Espanya és el segon país europeu en nombre d’assajos clínics.

    Un altre punt a favor és que és la favorita dels actuals treballadors, segons una enquesta interna a la qual ha tingut accés La Vanguardia. «La retenció del talent que treballa a l’EMA és clau, si es decideix una ciutat que no agrada als treballadors molts optaran per buscar una altra feina a Londres», vaticina Hernández. En contra seu juga el fantasma del «Procés», tot i que el Govern de Rajoy, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona exhibeixen unitat respecte a la candidatura.

    Amsterdam i Copenhaguen: ‘el model europeu’

    Segons l’expert en Farmacologia Joan Ramon Laporte, coneixedor de l’EMA i els requisits tècnics, Amsterdam i Copenhaguen són dues candidates fortes. Totes dues estan ben connectades -compten amb aeroport amb múltiples connexions internacionals- i es presenten com ‘el model europeu’ pel que fa a eficiència, serietat i innovació.

    «Els holandesos són molt bons a l’hora de treballar per obtenir fons comunitaris i en matèria de medicaments Holanda és un dels països que més diners s’endú. Tenen molts vincles amb la indústria i la bandera de la innovació», explica Laporte.

    «D’altra banda, Copenhaguen compta amb l’Agència Nacional Danesa, que col·labora habitualment amb l’EMA», apunta el farmacòleg. A la pàgina de promoció de la candidatura, Dinamarca presenta Copenhaguen com el lloc ideal per l’EMA però també per als seus treballadors i famílies, destacant la qualitat de vida del país. Destaquen «el gran nombre d’escoles internacionals i les altes competències lingüístiques dels danesos» així com que no s’espera «treballar com un esclau, de vuit a vuit».

    Mateu Hernández reconeix que Amsterdam i Copenhaguen són competidores potents. No obstant això, cap de les dues té a punt un edifici com la Torre Glòries. «Amsterdam ha ofert un edifici temporal mentre construeix un nou per l’EMA mentre que Copenhaguen, igual que Viena, tenen alguns suggeriments però cap determinant», explica.

    Viena, Lilla o Milà: amb possibilitats

    Altres ciutats com Lilla, Viena o Milà també tenen possibilitats. Viena té a favor seu la posició geogràfica i la bona comunicació. Al cor d’Europa, Àustria podria jugar també amb avantatge en cas de comptar amb el suport dels països de l’est, que podrien pactar votar en bloc en la decisió final que prenguin els 27.

    «Milà té possibilitats tècniques però està a prop de Parma, on ja es troba l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària», diu Mateu Hernández. En els mateixos termes s’expressa Joan Ramon Laporte, que tot i que destaca l’elevat consens al país i la transversalitat en el suport intern a la candidatura, descarta que Milà quedi entre les opcions finalistes.

    Pel que fa a Lilla, tant Hernández com Laporte coincideixen a excloure-la de la recta final, encara que per diferents motius. Laporte explica que encara que l’aeroport és molt més petit que altres com Amsterdam o Barcelona, en una negociació política França podria oferir, a canvi d’acollir la AME, renunciar a la seu del Parlament Europeu a Estrasburg, que cada mes suposa el trasllat de més d’un miler de persones -entre eurodiputats, assistents i periodistes- des de Brussel·les fins a la ciutat francesa. Per la seva banda Hernández esmenta que el més probable és que França aposti més per quedar-se amb l’Autoritat Bancària Europea, que també ha de ser reubicada.

  • Quatre hores deshidratada a urgències als 96 anys: «Em trenca el cor veure la meva àvia així»

    Aquest és un article publicat a eldiario.es Andalusia

    El seu nét va denunciar públicament el que estava vivint. Hores d’espera a les urgències d’un hospital de Sevilla per atendre la seva àvia, de 96 anys, deshidratada i procedent d’una residència d’avis de Dos Hermanas on li acabaven de donar l’extremaunció. Així va estar unes quatre hores, segons explica a eldiario.es Andalusia Christian de Sant Roman, que va difondre una publicació que ha corregut com la pólvora a Twitter i que afirma que ho va fer per denunciar la «falta d’organització» al centre sanitari a l’espera que «serveixi per alguna cosa». «A veure si les xarxes socials no serveixen només per publicar fotos de Cristiano Ronaldo», apunta.

    El seu missatge anava dirigit a Susana Díaz, la presidenta andalusa. ‘Espero que la seva família no hagi de passar per això’, li deia al tuit. De Sant Roman, que es dedica als negocis, assegura «humilment» que «no és manca de recursos sinó de com s’estan fent servir». La seva àvia, una infermera parisenca de la Creu Roja que va treballar atenent soldats a la Segona Guerra Mundial i que fa uns 15 anys que viu a Andalusia, segons relata, està ara ingressada al veí Hospital El Tomillar, a la carretera entre Dos Hermanas i Alcalá de Guadaíra. «Amb tot el que ha viscut, em trenca el cor veure-la així», comenta.

    Després de ser atesa pel seu metge a la residència dilluns al matí, aquest home va anar amb la seva germana, el seu pare i la seva àvia a l’Hospital Virgen de Valme. Va estar «unes quatre hores» a la sala d’espera a la qual pertany la imatge, envoltada d’una trentena de persones aproximadament. La van veure i la van passar a una zona millor, «al final del passadís a l’esquerra», ironitza el denunciant dins de la seva «indignació» per la situació viscuda. El pitjor va venir després, diu, quan cap a les 21 hores van demanar una mica de menjar i «no ens van poder donar ni un iogurt». «Vam haver d’anar a per un potet de nadó i allà mateix l’hi vam donar», assenyala.

    Christian de Sant Roman no només va difondre la imatge a les xarxes socials sinó que va anar a denunciar el cas a la policia. Segons explica, els agents el primer que li van preguntar va ser si la seva àvia havia mort mentre esperava a ser atesa. Davant la resposta negativa, segons diu, li van comentar que no hi havia res a denunciar allà, que posés una queixa davant l’administració competent.

    «Espero que Susana Díaz tingui la decència de rebre’m», assenyala.

    «La situació és recurrent», assenyala a aquest diari Luis González, secretari d’acció sindical de sanitat a CCOO Sevilla. «No és un problema de les urgències del Valme, encara que de vegades es col·lapsin, sinó del tancament continuat de llits d’hospitalització en tots els centres, és una cosa estructural a Sevilla», indica. «Sevilla necessita més llits, és una cosa que venim reivindicant i que se solucionaria en part amb la reobertura de l’Hospital Militar, abandonat a la seva sort. A l’estiu es tanquen llits. Disminueix la demanda però no es pot afinar tant», diu el sindicalista.

    Per la seva banda, Reyes Zabala, portaveu del sindicat d’infermeria Satse a Sevilla, assenyala en aquest mateix sentit que «no s’han de normalitzar aquest tipus de situacions, tot el contrari, no són admissibles i cal denunciar-les». En aquest cas, l’hospital «ja està amb el Pla de Vacances i té dues ales tancades», detallant que «hi ha 64 llits tancats a dia d’avui». «Els temps d’espera augmenten per no haver-hi disponibilitat de llits», assenyala Zabala, que demana també «diligència» a l’hora de reobrir llits als centres hospitalaris sevillans si calen, posant l’accent en què «no ens conformem amb el que està passant amb la nostra sanitat pública per la mala gestió que s’està aplicant».

    Els arguments del centre

    «Els dilluns són sempre dies complicats en qualsevol hospital», diuen fonts oficials del centre sanitari de Valme, al·ludint a «un petit repunt» de pacients aquest dilluns respecte a altres dies tot i que «dins del normal». La veritat és que no és la primera vegada que passa una cosa similar en aquest centre. Pel que fa a la situació concreta d’aquesta senyora de 96 anys confirmen que va ingressar amb «símptomes de deshidratació» i que la pràctica de «diverses proves» pot provocar «demora» a l’hora de ser traslladada a una habitació. «Els ingressos no són immediats», afegeixen.

    «Des de l’Hospital de Valme no podem oferir dades clíniques ni assistencials de pacients per motius de confidencialitat, però la família tindrà la resposta del centre a la reclamació presentada, un cop s’analitzi amb detall el cas clínic i els diferents passos fets per donar resposta a la pacient, que aquest dimarts ha passat a planta després de la seva primera atenció a Urgències, i el seu pas posterior a Observació, i sempre seguint les indicacions del personal mèdic responsable de la seva atenció», argumenten en una resposta escrita davant la demanda d’informació per part d’aquest diari.

    Afirmen també que dilluns «es van atendre un total de 420 pacients, xifra dins de la demanda habitual dels dilluns, dia de la setmana amb més demanda assistencial, tot i que registrant-se un pic puntual en horari de matí». El centre disposa d’un sistema de triatge seguint el model organitzatiu proposat pel Pla Andalús d’Urgències i Emergències, que permet prioritzar l’atenció als pacients en funció de la gravetat de manera que, tot i que hi hagi un increment del nombre de persones que van a les Urgències, el sistema de triatge identifica i prioritza els pacients més greus per a ser atesos d’una forma precoç, expliquen. «El centre està preparat per atendre un major augment puntual de la demanda a Urgències com el registrat», afegeixen.

    El centre també vol aclarir que, després de ser classificat el pacient, és avaluat en consulta mèdica, on es valora la necessitat de proves complementàries i de cures. Després de rebre els resultats es torna a reavaluar al pacient, les seves necessitats i els resultats de les proves complementàries. Tot això, permet decidir si el pacient pot anar-se’n d’alta o si requereix passar a observació i seguir sent monitoritzat amb tractaments específics. Després de romandre en observació, pot decidir-se la seva alta, un cop estabilitzat, o cursar el seu ingrés hospitalari. Aquest hospital monitoritza constantment l’afluència de pacients a la porta d’Urgències, de manera que pot prendre les mesures necessàries per atendre l’increment de la demanda de forma àgil i prioritzant les necessitats d’assistència dels pacients segons les seves necessitats pels processos clínics que presenten.

    Pel que fa als aspectes relacionats amb la confortabilitat i intimitat, «aquest hospital segueix treballant per millorar i minimitzar possibles molèsties que es generen durant l’espera», indiquen.

    El «col·lapse» a l’Hospital de Valme

    Fa exactament un mes, l’Hospital de Valme va ser objecte d’una mobilització per denunciar el «col·lapse» en les urgències hospitalàries. En concret, mig centenar de persones van participar al juny a la primera de les mobilitzacions convocades per Marea Blanca a Sevilla per denunciar el col·lapse «crònic» que pateixen els serveis d’urgències dels centres del Servei Andalús de Salut (SAS) a la província, a conseqüència de la manca de personal i les «contínues» retallades econòmiques que està patint la sanitat pública.

    Un dels portaveus de Marea Blanca a Sevilla, Sebastián Martín Recio, lamentava l’»empitjorament de la qualitat assistencial» de la sanitat pública, a conseqüència del «tancament d’ales als hospitals i la reducció del nombre de llits», i assenyala que són els pacients els que «pateixen en les seves carns l’augment de les llistes d’espera i la demora d’atenció a les urgències». «Els pressupostos que té ara la sanitat andalusa, conseqüència de les retallades dels últims anys, són insuficients», denunciava.

    En la protesta van estar presents representants dels sindicats USO, CCOO i Satse; del col·lectiu d’usuaris de la sanitat pública, amb el seu portaveu Dolors Dávila al capdavant; així com Facua Sevilla i representants polítics com el coordinador provincial d’IU, Manuel Lay, o l’alcalde de Los Palacios i Villafranca (IP-IU), Juan Manuel Valle.

    Marea Blanca a Sevilla denuncia que els serveis d’Urgències dels hospitals sevillans estan patint un «progressiu deteriorament» a causa d’un espai «insuficient i, de vegades, poc apropiat» i a l’»altíssima» càrrega de treball que suporta el personal, que, «malgrat el seu encomiable esforç i professionalitat, provoca la saturació del servei i demores inacceptables en l’assistència que es dispensa als usuaris».

    A més, la manca de llits hospitalaris retarda els ingressos a planta, el que obliga els pacients a romandre a les Urgències o a les unitats d’Observació dels hospitals, «que pateixen un col·lapse permanent». La plataforma subratllava que el problema de saturació de les Urgències es veu, a més, agreujat a l’estiu per la reducció de les plantilles a conseqüència de les vacances.

  • No, la sarna no és una malaltia de pobres

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Divendres passat es va declarar un brot de sarna en un centre per a persones sense llar a Madrid. L’Ajuntament de la capital el va declarar ràpidament controlat tot i que el sindicat CCOO ha protestat perquè considera que no s’han frenat els contagis, «està creixent», acusen. No obstant això, el Govern local ha demanat calma per «no estigmatitzar encara més» les persones sense llar.

    La sarna és una malaltia que afecta sobretot a ambients pobres?

    «En absolut», diu la doctora Lola Bou, de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia. Però l’imaginari col·lectiu sembla que tendeix a relacionar aquesta patologia amb l’exclusió social.

    Al contrari, els dermatòlegs subratllen que «pot afectar qualsevol, no importa quina sigui la seva classe social, raça o edat, i sense relacionar-se amb la higiene personal». Bou repeteix que «per descomptat és molt freqüent, així com altres parasitacions són més rares, la sarna la veiem molt. El problema és que la societat sembla creure que ja no n’hi ha».

    La sarna la produeix un àcar paràsit propi dels humans que furga per sota de la pell. Aquí col·loca els seus ous i eclosionen les seves larves. Produeix picors i pot derivar en infeccions associades. És tan freqüent com per calcular uns 300 milions de casos anuals al món. Només aquest any s’han declarat brots en moltes comunitats autònomes. I en diversos ambients.

    A Extremadura, al març, es van explicar 16 casos en residències de gent gran, a Andalusia, al llarg de 2017, s’han declarat brots a l’hospital Virgen del Rocío de Sevilla, a l’Universitari de Huelva i alguns col·legis de la Vall del Lecrín a Granada.

    A Toledo es va detectar un focus en un col·legi al maig. També en un institut d’Alacant s’ha hagut de controlar una sèrie de contagis aquest curs. En residències de gent gran de Galícia han empalmat brots el 2013, 2014, 2015 i 2016. La Generalitat de Catalunya ha obert a finals de juny passat un expedient a la concessionària d’un altre centre d’avis a Barcelona per no avisar sobre un brot ocorregut en les seves instal·lacions i detectat per la inspecció.

    Infradiagnòstic

    Així que la sarna -també anomenada escabiosis- es declara en molts ambients. No només en un centre de persones sense llar. I es dóna amb relativa freqüència, però en estar relacionada amb una cosa antiga i pròpia de grups desafavorits, els pacients no imaginen que tenen el paràsit. Això provoca que «estigui infradiagnosticada», analitza Lola Bou, el que suposa el veritable problema.

    «He tractat a pacients que portaven un any de curs de la malaltia amb tot els problemes que comporta». I en circular casos sense detectar i ser «altament contagiosa» doncs s’estén.

    La qüestió és que, un cop establert un cas, per aturar-lo es fa necessari tractar a tot l’entorn que està en contacte amb el portador. I desinfectar, per exemple, tota la seva roba. «Fins i tot tots els sofàs d’una casa. És molt laboriós», comenta la doctora.

    La sarna es fica a tot arreu. No té res a veure amb grups amb rendes baixes o altes. «No pot estigmatitzar», reitera Lola Bou. I posa l’exemple de turistes que van a països on el paràsit és molt actiu i el contrauen «i són persones amb alt poder adquisitiu per fer cert tipus de viatges». Altres cosa és que pacients amb menys capacitat econòmica trobin dificultats per al tractament.

    La clau, segons aclareix la dermatòloga, no és la renda sinó «la col·lectivitat». Es refereix al fet que la malaltia es passa de persona a persona. Per això els brots nombrosos es registren en centres educatius, en hospitals, gimnasos, residències d’avis, o un centre d’acollida. «La higiene no és un factor derterminant», expliquen.

    Malaltia laboral

    En el cas del centre de Madrid, l’alarma la va donar el sindicat CCOO. En altres brots també han estat organitzacions de treballadors els que han alertat sobre els casos per exigir mesures a l’administració responsable.

    Efectivament, més que una malaltia de pobres és una patologia col·lectiva i, a més, considerada entre les malalties laborals per exposició a agents biològics. La manipulació de persones grans, ingressats en un hospital o alumnes d’un col·legi exposa els professionals a contraure el paràsit que és atret, segons els experts, «per la calor» del cos humà, no per la brutícia. «Ah. I també cal tenir en compte que està considerada una malaltia de transmissió sexual per traspassar de cos a cos», recorda la dermatòloga Bou.

  • El sobrecost de la manca de continuïtat assistencial

    En acabar la consulta, el Dr. Carlos Bautista Ojeda va treure el seu mòbil i va gravar unes declaracions que s’han convertit en virals perquè reflecteix una realitat molt present també a Catalunya. Simplement explica que havia visitat més de seixanta persones en el seu CAP de Màlaga aquell mateix matí. Uns eren pacients que tenia assignats però altres pertanyien a metges jubilats, de vacances o de baixa que no havien estat substituïts, una situació coneguda pels metges de família catalans.

    Alguns pensaran que les queixes d’aquest metge són infundades: “si ara pot visitar 60 pacients, per què abans només en visitava 30? La crisi no ha fet més que augmentar la seva productivitat!”. Aquest raonament, sovint compartit per directius del sistema sanitari, és completament fals. En sanitat, la productivitat no es pot mesurar per l’activitat. Si un mateix metge fa moltes visites es redueix el cost per visita però quan aquestes visites no són resolutives l’activitat és converteix en improductiva i en un sobrecost.

    Per calcular la productivitat s’ha de valorar la resolució dels problemes dels pacients. La capacitat de resolució cau en picat quan es redueix el temps per visita i quan el pacient no és atès pel seu metge de confiança.

    Suposo que no cal recordar els arguments del moviment “diez minutos por paciente” però potser hem d’explicar millor la importància de la continuïtat assistencial. Aquesta és un dels valors essencials de l’atenció primària. Una característica que ha mostrat sobradament la seva capacitat d’augmentar l’eficiència del sistema sanitari.

    El metge de família es guanya la confiança dels pacients amb el temps. La confiança creix a mesura que el metge acompanya i ajuda a superar els diferents problemes de salut que sorgeixen al llarg de la vida del pacient. La confiança es renova en cada visita. És comprensible que el pacient desitgi parlar amb el seu metge de confiança.

    En el meu centre vam comprovar que les vistes realitzades per un metge que no era l’habitual del pacient generaven més segones visites, més analítiques i més prescripcions. Un fenomen observat en molts altres entorns. Als anys noranta aquests van ser els arguments de Per Hjortdahl i altres metges noruecs que demanaven la introducció de la continuïtat assistencial en l’organització de l’atenció primària del seu sistema sanitari.

    Les visites sense continuïtat són més costoses. No només perquè el pacient torna per comentar el mateix problema amb el seu metge de confiança, sinó també perquè el metge no es comporta de la mateixa manera quan atén un pacient que no és de la seva llista. Quan coneix el pacient, el metge contextualitza millor el problema i adopta una conducta més resolutiva. En canvi, quan atén un pacient que no coneix, tendeix a fixar-se en el problema immeditat però no entra en temes de fons. Retarda la decisió. Acostuma a demanar més proves i a fer més vistes de seguiment. Tendeix a no abordar l’esfera psicosocial i a endarrerir la solució definitiva. En conclusió, és menys resolutiu.

    La reforma sanitària impulsada pel president Obama també volia aprofitar la continuïtat assistencial del metge de família per racionalitzar un sistema sanitari orientat al mercat i a la despesa excessiva. L’Obamacare vinculava cada ciutadà a un metge de família personal. Uns canvis que actualment el president Trump vol revertir per mantenir l’elevadíssim nivell de despesa sanitària a càrrec dels ciutadans.

    Als que hem dedicat tota la vida professional a millorar l’atenció primària ens dol tornar a xifres de vistes diàries pròpies dels anys vuitanta. No ens agrada atendre els pacients com si estiguéssim en un servei d’urgències massificat. Ens sap molt greu veure pacients que passen mesos i mesos sense tenir un metge assignat. Ens preocupa que aquesta massificació generi situacions de descontrol en el seguiment de les baixes o en la despesa farmacèutica.

    Els astuts gestors que redueixen la plantilla de metges pensant que augmenten la productivitat i l’eficiència estan totalment equivocats. S’han d’aplicar la dita: malament va qui no pensa per l’endemà. El mins estalvi en nòmines costarà una fortuna en recursos sanitaris, en insatisfacció ciutadana i en salut. Val més que reaccionin abans que les conseqüències de la manca de continuïtat siguin massa evidents.

  • Treballadors de l’Hospital del Mar denuncien ‘coŀlapse’ a les noves urgències

    Un mes després que Puigdemont, Colau i Comín inauguressin les noves Urgències de l’Hospital del Mar, els treballadors denuncien la situació del servei. Manuel Royo, president del Comitè d’Empresa, explica que si bé estan molt satisfets amb l’obertura del nou espai, el servei es troba col·lapsat «pràcticament des de l’endemà de la inauguració». La manca de drenatge o, dit d’una altra manera, la impossibilitat d’ingressar a planta pacients ja diagnosticats a les Urgències de forma ràpida, fa que alguns s’esperin en boxs fins a 72 hores. «Hi ha molt d’espai però no hi ha drenatge», diu Royo, que insisteix en què el principal problema a les urgències té a veure amb la manca de llits disponibles a planta.

    En aquest sentit, expressa la necessitat d’acabar la resta d’obres d’ampliació de l’hospital, que preveuen una dotació més gran de llits per al centre. Qui també denuncia el «col·lapse» del servei és Xavi Tarragon, auxiliar d’infermeria al servei de cirurgia vascular de l’Hospital del Mar i delegat sindical de CATAC-CTS/IAC-CGT al Parc Salut Mar.“Les noves Urgències no solucionen gaire cosa i el col·lapse continua sent bastant constant”, lamenta aquest treballador.

    Un altre auxiliar d’infermeria de l’hospital, que prefereix mantenir-se en l’anonimat, explica com, per exemple, divendres passat hi havia persones a Urgències que feia més de dotze hores que hi eren i com d’altres feia més de 72 hores que esperaven per ser traslladats a planta. El treballador també assegura a aquest mitjà que alguns boxs d’aïllament -pensats per a casos com ara un pacient amb meningitis o tuberculosi que requereix està aïllat de la resta- s’han doblat de manera que hi ha dos pacients en lloc d’un, mentre que els que requereixen aïllament s’han traslladat en boxs convencionals.

    Per la seva banda, l’Hospital del Mar reconeix un augment de l’activitat a l’àrea d’urgències -d’un 6,3% al juny- però ho atribueix a “una qüestió de sobrecàrrega assistencial”. “Durant la setmana del 19 de juny hi va haver dies en què les urgències es van incrementar de manera considerable, fins a un 40%, però sense poder dir que hem estat col·lapsats”, asseguren a aquest mitjà.

    Tarragon comparteix amb Royo que el nou edifici ha permès que els pacients que estan en boxs estiguin millor, però critica que quan augmenta la pressió assistencial i s’acumulen els pacients a les urgències, s’opti per ocupar espais no habilitats, com ara en passadissos i, fins i tot en alguns casos, davant de sortides d’emergència. “S’ha de tenir en compte que tenim 20 boxs tancats amb motiu de la remodelació de l’àrea de les antigues Urgències”, comenten des de l’hospital.

    Segons Tarragon, s’ocupen espais no habilitats per la impossibilitat de traslladar a planta els pacients atesos a urgències que ja poden ser-hi derivats. “El Consorci té un 18% dels llits tancats permanentment”, assegura preocupat per un empitjorament de la situació durant l’estiu, quan el dispositiu de Salut preveu el tancament de llits de forma temporal entre juliol i setembre.

    Des de l’Hospital del Mar però, matisen que no hi ha cap llit tancat al centre i que on hi ha llits tancats és a l’Hospital de l’Esperança, també del Consorci Parc Salut Mar. “Hi ha dues unitats (70 llits) no operatives, que no poden ser ocupades per haver quedat obsoletes i que requereixen d’una obra de remodelació. El Servei Català de la Salut (CatSalut) està estudiant un pla per poder reobrir-les, especialment si es necessiten quan s’iniciï la segona fase del projecte d’ampliació de l’Hospital del Mar”, expliquen.

    Manca de personal a Urgències

    Tant Royo com Tarragon asseguren que les Urgències necessiten també més personal. Així va explicitar-ho el Comitè d’empresa a finals de maig, pocs dies després que es posés en marxa el nou servei. El Comitè demanava doblar el nombre de professionals sanitaris i ampliar, per tant, la plantilla d’Urgències en trenta persones. 

    Treballadors del centre protesten per la manca de personal, el dia de la inauguració / © SANDRA LÁZARO

    Davant d’aquesta petició, la direcció del Parc Salut Mar va assegurar a través d’un comunicat que destinaria més d’un milió d’euros addicional a incrementar la plantilla en 32 professionals, principalment infermeres, auxiliars d’infermeria i portalliteres. Des de l’hospital asseguren que “majoritàriament són professionals per al servei d’Urgències, però també per altres serveis que acull el nou edifici”. Segons les mateixes fonts,la majoria ja s’han incorporat i falten els que reforçaran el bloc obstètric que obrirà al setembre. Amb tot, Royo insisteix en la necessitat d’ampliar el nombre de professionals, avui dia «insuficients», i valora que especialment calen més portalliteres i infermeres. El mateix treballador que no vol donar el seu nom assegura que si bé «les urgències s’han triplicat en espai i el pacient ha guanyat en comoditat el personal és pràcticament el mateix i les ràtios d’infermeria recomanades no es compleixen».

    L’edifici nou, a més de fer possible l’ampliació de les urgències i emergències mèdiques, així com de diversos serveis d’hospital de dia, de l’àrea obstètrica i de les urgències de ginecologia, ha permès també agrupar els serveis oncològics de l’Hospital del Mar, ja que fins ara l’oncologia radioteràpica es duia a terme a l’Hospital de l’Esperança. L’edifici nou suposa la finalització de la primera de les tres fases d’ampliació de l’hospital del Mar i ha costat prop de 80 milions d’euros, que han finançat per la Generalitat (42) i l’Ajuntament de Barcelona (34), les dues administracions que integren el Consorci Parc Salut Mar.

    Els veïns de Sant Martí i Ciutat Vella i els professionals de l’Hospital del Mar han hagut d’esperar nou anys per veure les noves urgències del centre acabades després que les obres s’aturessin per les retallades entre el 2010 i el 2015.

  • Els professionals d’Atenció Primària van atendre més de 46 milions de visites el 2016

    Gairebé 8 de cada 10 catalans van visitar un Centre d’Atenció Primària (CAP) l’any passat. Els ambulatoris catalans van atendre durant aquest període més de cinc milions i mig de persones, prop de 43.000 més que el 2015, segons les últimes dades de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQuAS).

    Mentre que, de mitjana, una persona es visita al CAP vuit vegades l’any, la freqüentació augmenta de forma considerable amb l’edat i també en el tram més baix. El 22% dels pacients de 0 a 2 anys ha realitzat més de 20 visites en l’últim any mentre que en els pacients de 75 anys o més, prop de la meitat s’ha visitat més de dotze vegades en un any. Segons expliquen des de Salut es tracta de dades normals si es pren en consideració que molts hi van per receptes, per control de la medicació o per vacunes.

    Un dels aspectes rellevants que registra l’Informe de Resultats encarregat per Salut a l’AQuAS, i que recull resultats assistencials i indicadors de qualitat dels diferents àmbits del sistema sanitari públic de Catalunya, té a veure amb el fre a la sobremedicació des de les consultes de primària. «L’atenció primària ha incrementat l’activitat però també ha incrementat la qualitat de les visites perquè veiem que es deixa de prescriure certs medicaments que no estan ben indicats i que poden tenir efectes de seguretat pels pacients», ha valorat Cristina Nadal, directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària del Servei Català de la Salut (CatSalut).

    Fre a la sobremedicació

    “Potser no cal medicar tant com ho estem fent”, ha apuntat el director de l’AQuAS, Toni Dedeu. Això és el que ha passat, segons les dades de l’informe, en els darrers anys. Concretament en els darrers tres anys s’ha reduit el nombre de persones de més de 64 anys o polimedicades que ha consumit protectors d’estómac. Mentre que el 2013 un 30,5% en consumia, s’ha reduït fins al 27,4%. «Val més perdre el temps explicant-li al pacient per què no li prescrivim aquest medicament», assegura Nadal, que cita com a exemple a «seguir» la conscienciació en els darrers anys respecte un ús responsable de l’antibiòtic.

    També s’ha reduït el nombre de dones majors de 50 anys que van rebre tractament amb bifosfonats -utilitzats per a l’osteoporosi postmenopàusica- durant 5 anys o més i ha passat del 3,8% el 2013 a un 2,3% el 2016. L’Institut Català de Farmacologia ja es feia ressò el 2009 dels efectes adversos associats al seu ús, com el dolor greu, la fibril·lació auricular o les fractures atípiques.

    Una xifra més global mostra també com, respecte l’any 2015, s’ha reduït en prop de 14.000 el nombre de persones que pren més de 10 medicaments al dia -actualment és un 1,2% de la població-. Segons dades del 2015 d’un informe de Salut gairebé la meitat de les persones polimedicades de 70 anys o més va rebre algun fàrmac considerat “inapropiat” o “evitable”, és a dir, no recomanat en aquest grup de població o bé amb una eficàcia clínica nul·la o qüestionable. «Avui els pacients polimedicats són menors perquè els metges de primària són capaços d’optimitzar els tractaments i reduir-los», ha afegit Nadal.

    En global més de 150 equips d’atenció primària -prop de la meitat dels que hi ha a tot Catalunya- estan implementant mesures per millorar la seguretat dels pacients evitant proves diagnòstiques i tractaments innecessaris seguint les recomanacions marcades pel projecte Essencial, que persegueix la promoció d’una pràctica clínica que eviti la realització de pràctiques que no aporten valor a la ciutadania i que, en conseqüència, millori la qualitat de l’atenció sanitària. L’objectiu de Salut vol és que tots els equips de primària implementin mesures per “retirar pràctiques de poc valor” i “ajustar molt el tractament que es prescriu”.

    Des de la banda dels professionals, aquests reivindiquen precisament tenir més temps a la consulta per tractar el pacient. Des del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) demanaven fa tot just un any un canvi de paradigma que passava per “més escolta activa i menys medicalització”des de les consultes, és a dir, que els professionals adoptin una visió més holística a l’hora de tractar el malestar emocional dels pacients per causes socials.