Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • L’espera per operar-se a Espanya passa de 83 dies a 115 en sis mesos

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La llista d’espera quirúrgica del sistema sanitari s’ha disparat en sis mesos: dels 83 dies que s’havia d’esperar de mitjana al juny de 2016, s’ha passat a 115 a finals de l’any passat, segons les últimes dades publicades pel Ministeri de Sanitat.

    12 mesos abans, l’espera s’havia col·locat en 89 dies i havia experimentat un lleuger retrocés en el primer semestre de l’any passat. De fet, és la primera vegada que la llista supera els 100 dies de demora des que es va començar a registrar el 2014. Aquesta llista està composta per aquells pacients que tenen programada una intervenció no urgent que necessita l’ús d’un quiròfan i «l’espera és atribuïble a l’organització i recursos disponibles», segons el defineix el Ministeri.

    D’aquesta manera, el nombre de persones que esperaven a ser intervinguts a l’acabar el desembre passat va arribar a 614.101. S’havien afegit més de 45.000. A més, la quantitat de pacients amb esperes de més de sis mesos suposa ara el 18,9% del total quan a meitats del 2016 estava en el 8,8%.

    L’estadística ministerial mostra que les llistes més llargues es registren a les Canàries amb 182 dies, Castella-la Manxa amb 162 dies d’espera i Catalunya amb 173. Per sobre dels 100 dies, bastant més de tres mesos, també estan Extremadura, la Comunitat Foral de Navarra i Castella i Lleó. A la part baixa estan el País Basc i La Rioja amb 50 dies o menys.

    L’especialitat amb més embut en els quiròfans públics és la cirurgia plàstica amb 189 dies de mitjana, seguida de la neurocirurgia i la traumatologia. També depassen els 100 dies acumulats de retard la cirurgia general, la maxil·lofacial i la pediàtrica. A l’hora de ser operat, els que més han d’esperar són aquells que necessiten una artroscòpia o corregir uns galindons. Estan en el grup d’intervencions més atapeïdes l’extirpació d’amígdales i la implantació de pròtesis de maluc.

    A més, el retard en l’atenció també s’ha deixat notar en les consultes amb l’especialista. Per obtenir una primera consulta, cal esperar, de mitjana a Espanya, 72 dies. Sis mesos abans eren 52. És a dir, pràcticament dos mesos i mig per passar per l’especialista.

  • La Unió Europea decidirà al novembre si Barcelona acull l’Agència del Medicament

    Els dirigents dels països de la Unió Europea han acordat aquest dijous que les futures seus de l’Agència del Medicament i l’Autoritat Bancària Europea, que han d’abandonar Londres a causa del Brexit, es decidiran per mitjà d’un procés en quatre fases que culminarà al novembre. «Acordat. La UE decidirà per votació al novembre sobre la reubicació de les agències al Regne Unit», va anunciar el president del Consell Europeu, Donald Tusk, en un missatge a Twitter, un cop acabada la reunió dels líders dels governs.

    Tusk va fer pública una infografia on es detallen les quatre etapes del procés, una cursa en la qual Barcelona aspira acabar la primera i convertir-se en la propera seu de l’Agència del Medicament. En la primera etapa, abans del 31 de juliol, els Estats hauran de presentar la candidatura; abans del 31 de setembre, la Comissió Europea avaluarà les propostes en funció dels criteris consensuats; en una tercera fase, fins al 31 d’octubre, els països mantindran una «discussió política» a partir de l’avaluació de la Comissió, i, en l’última fase, al novembre els ministres decidiran per votació on emplacen les agències.

    La votació, que recaurà sobre els ministres d’Afers Generals, serà secreta i cadascun dels Estat comptarà amb el mateix nombre de punts. Podran repartir 3, 2 i 1 punts a les diverses candidatures, i si una d’elles aconsegueix 3 punts de fins a 14 països quedarà escollida. En cas contrari, es passarà a segona volta, on cada Estat tindrà llavors 1 punt. Si alguna candidatura n’aconsegueix 14, serà l’escollida. Si no, les dues més votades passaran a una fase final on es decidirà per majoria.

    Els criteris que la Comissió Europea contemplarà en l’avaluació seran l’accessibilitat, la seguretat social, l’assistència mèdica per treballadors i familiars, i les instal·lacions educatives per als seus fills. Es valorarà també si l’agència pot entrar en funcionament amb garanties tan bon punt abandoni Londres.

    L’Agència Europea del Medicament (EMA) compta amb 890 treballadors en plantilla però rep cada any visites d’uns 35.000 experts de la indústria, segons dades de la UE, mentre que l’Autoritat Bancària Europea (EBA) té 159 empleats.

    L’aposta d’Espanya se centra en aconseguir que l’Agència del Medicament es traslladi a Barcelona, ​​per a la qual que ja ha proposat que aquesta situï les seves oficines a la torre Agbar. La candidatura ha aconseguit posar d’acord el president espanyol Mariano Rajoy, el català Carles Puigdemont, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.

  • Corrupció en sanitat

    Segons la definició de la Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) corrupció és “abús de la posició pública per obtenir un benefici privat”, segons altres és “l’acció humana que transgredeix els principis ètics o legals”. Aquí parlarem de la corrupció de les persones que s’aprofiten de la seva posició en els sistemes públics (polítics, funcionaris, treballadors) o d’altres persones que amb les seves “relacions” amb aquestes persones dels serveis públics, s’aprofiten  per obtenir beneficis privats dels recursos públics, parlarem dels corruptes. És a dir de les persones que es deixen subornar o en subornen un altra, apartant-la dels principis ètics o legals en benefici propi.

    Com sabem és una practica molt freqüent a casa nostra, sobretot en els serveis sanitaris, socials, urbanisme i altres contractacions. La corrupció d’amiguets, amiguets dels nostres, tant característica del nostre model, denunciada abastament per alguns mitjans, moviments polítics i plataformes, amb centenars d’implicats de tots els nivells d’administracions i de partits polítics que les han governat.

    Causes que fan possible la corrupció

    Els interessos econòmics privats mancats de ètica. La ineficiència i/o insuficiència del  propi sector públic. La mala qualitat del control (econòmic, de resultats, de qualitat, d’eficiència, de  contractacions i despeses , etc). El “Control previ” degenerat en “tràmit” inútil i que dificulta, a més,  una àgil  gestió. Absència de càstig ràpid i exemplar. Poca sanció social.  Acceptació legal de “portes giratòries”. Manca de transparència absoluta i clara (intel·ligible) de les institucions. Excessiva presència en el sistema públic d’entitats prestadores de serveis, amb estatus jurídic divers,  de difícil i complex control. Sistema de pagament de prestació de serveis pervers, paguem per activitat. Sistema de finançament  de partits polítics i partits clientelars. Manca de bústia ètica coneguda i segura. Sistema judicial amb poca cultura democràtica, lent i potser insuficient.

    Què s’hauria de fer en el sistema sanitari públic

    Que els diners i recursos públics es destinin a serveis amb valors ètics de bé comú, a satisfer drets de ciutadania, en aquest cas a la protecció i promoció de la salut i l’atenció sanitària universal, amb equitat i qualitat. Per tot això caldrà, en primer lloc, fer un pla temporal de reversió d’externalitzacions de serveis a empreses privades mercantils (amb lucre).

    Per a totes les altres entitats prestadores de serveis finançats per pressupostos públics (de propietat i gestió pública, empreses publiques, Consorcis públics, Fundacions, d’economia social i solidaria) que tinguin concerts i contractes, amb empreses privades nomenades “sense lucre” o altres d’economia social, exigència de declaració de valors explícits de servei al be comú. També de sostenibilitat, democràcia interna, transparència absoluta i bon govern, incompatibilitats, adhesió a codi ètic, governança amb participació de treballadors, ciutadans  i administració pública i control estricta de la autoritat pública.

    A més convé també no pagar per activitat (número de visites, ingressos, urgències, etc.) si no per millora de la salut i el benestar de les persones o un bon acompanyament a la cronicitat i al final de la vida. Si es paga per activitat podem tenir fàcilment corrupció i també mala gestió dels recursos públics.

    Informació, control i transparència

    Cal un control estricte de conflictes d’interessos i incompatibilitats professionals  d’exercici públic/ privat i òrgans de control del sistema públic potents, amb un control de gestió directa (no prèvia) i amb el suport de les tecnologies de la informació per ser immediat (diari).

    L’accés a la informació de les entitats ha de ser públic i fàcil i s’ha de tenir un control estricte de les portes giratòries, del finançament dels partits, dels contractes (per exemple si hi ha comissions externes a l’entitat), convenis i subvencions. Informació i documentació que ha de ser pública (també les clàusules, el procés, els concursants, etc.), així com també les memòries i auditories anuals per part de l’administració pública.

    Tot això que sembla de sentit comú caldria regular-ho estrictament per llei  i sobretot vigilar-ho i fer-ho complir. No sembla que el pendent decret del govern sobre la gestió de l’assistència sanitària vagi per aquesta línia. Com ja vaig dir, és una proposta ambigua, perillosa i que perpetua el  model sanitari que ens ha portat fins aquí.

  • «Morir per un medicament que no és necessari és un escàndol»

    Bernard Bégaud ha estat durant gairebé deu anys director del departament de farmacologia de l’Hospital Universitari de Bordeus, a França. Ara fa classes de farmacologia a la universitat de la mateixa ciutat però aquest any es jubila. Parlem amb ell sobre l’ús de medicaments, la relació amb la indústria o la cultura social de la salut pública aprofitant el seu pas per Barcelona, ​​on aquest dimecres s’ha reunit amb altres professionals del sector a l’Hospital Vall d’Hebron.

    Vostè s’ha dedicat durant molts anys a avaluar el risc d’utilització de productes de salut i fàrmacs. Què és el més important?

    El més important és mirar els riscos associats amb l’ús o el consum de medicaments que són utilitzats per gran part de la població. Parlo de riscos associats a productes com els contraceptius o els psicotròpics, que són usats per milions de consumidors. Si hi ha un augment d’un risc derivat del consum d’un medicament, per petit que sigui, per exemple un augment del 10% de tenir un càncer de mama per consumir contraceptius durant un període llarg, això suposaria potser 1.000 càncers més perquè moltes dones fan servir aquest medicament. El problema no és tant que hi hagi medicaments amb un risc molt alt, que pot estar més controlat, sinó medicaments amb un risc més baix però usats per milions de persones. I el desafiament és encara més gran quan parlem de medicaments que no són estrictament necessaris.

    Medicaments no necessaris?

    Sí, a França es calcula que 18.000 persones moren a l’any per efectes indesitjats de medicaments no necessaris. Morir per un medicament necessari per tractar una malaltia greu que comporta un risc és un desafiament però morir per un medicament que no és necessari és un escàndol. El mal ús de medicaments suposa un cost de 10.000 milions d’euros l’any a França, que es tradueix en hospitalitzacions, seqüeles, incapacitat, revisions clíniques, etc.

    En els últims anys, per exemple, hem vist com tenir els nivells de colesterol elevats i prendre medicació per reduir-los és una situació cada vegada més freqüent. S’ha diabolitzat el colesterol sense una evidència científica proporcional?

    El colesterol és un gran engany, va ser un gran invent de la indústria agroalimentària americana. Ho retrata molt bé el documental ‘El bluf del colesterol’. Després que el 1948 es publiqués l’estudi de Framingham sobre els factors de risc de patir un atac de cor-que apuntava el colesterol com el factor número vuit-la indústria va convertir el colesterol en el gran enemic públic. Va entendre que si un tetrabric de llet sencera costava un euro, podia fer que costés dos euros si era ‘llet sense colesterol’. Més tard la indústria farmacèutica nord-americana es va sumar a la diabolització del colesterol: Merk va produir la primera estatina inhibidora de la síntesi del colesterol en el cos humà.

    Quan va començar la campanya contra el colesterol?

    La gran campanya va començar quan el president Eisenhower va patir un infart, el 1955. Deien que esmorzava ous amb cansalada i que havia de canviar-ho però no van dir que fumava dos paquets al dia i el tabac també és un factor de risc. Es van publicar alguns estudis internacionals que mostraven una correlació perfecta entre la població amb un nivell alt de colesterol i la mortalitat cardiovascular. No obstant això, aquests estudis només es fixaven en països on aquesta correlació coincidia i deixaven fora de l’anàlisi països com França, on els nivells de colesterol són alts i la mortalitat cardiovascular baixa, o Finlàndia, on succeeix el contrari.

    Ha tret el tema de les estatines, un fàrmac que comporta polèmica. Vostè deia en una entrevista que a vegades es pinta les estatines com un fàrmac miraculós per evitar les malalties cardiovasculars.

    Sí. Hi ha un efecte de les estatines en la prevenció cardiovascular en casos de risc molt alt però en la prevenció primària -prevenció en persones que mai han patit un ictus o un infart- el benefici no està tan clar. A França, per exemple, les bases de dades del Sistema Nacional de Salut mostren, com recullen alguns estudis, que en la prevenció secundària hi ha un efecte, una reducció del 10 o el 12% de mortalitat per accident cardiovascular, però sense un infart l’efecte és zero. I el cost per al sistema públic francès d’aquests casos és de més de mil milions d’euros per any, que són diners tirats a les escombraries.

    Quins altres fàrmacs molt usats estan «sobrevalorats» al seu judici?

    Els psicotròpics o les benzodiazepines, que s’usen per a l’ansietat o per dormir. A França un 30-40% de les benzodiazepines són usades sense justificació. Un exemple clar és l’ús en persones molt grans, de més de 75 anys, que van al metge perquè dormen malament i aquest els les prescriu. No obstant això en molts casos no dormir bé a aquesta edat és normal, un s’aixeca sovint per anar al bany i no té un somni regular però cal valorar el benefici de medicar davant del risc de fer-ho. Sobretot l’ús prolongat, aquest és el principal problema.

    Vostè va participar en dos estudis que van analitzar el risc de patir alzheimer o demència en persones que són consumidores d’hipnòtics i sedants.

    L’alzheimer afecta la funció cognitiva i les benzodiazepines tenen efectes cognitius. Fa vint o trenta anys es va fer una exposició massiva i es va buscar si hi havia alguna associació entre els problemes de memòria i el consum d’hipnòtics, molt freqüent en gent gran. Es va mostrar que l’ús de benzodiazepines augmentava un 60% el risc de patir alzheimer o demència. No obstant això hi ha la possibilitat que hi hagi un biaix de confusió perquè no va ser un estudi amb distribució aleatòria, és a dir, es va separar en dos grups, els que consumien i els que no- i sempre hi ha possibilitat de contestació, potser hi ha una altra explicació.

    Per què pot haver-hi un biaix?

    En un estudi observacional mai pots estar segur que les diferències siguin degudes al consum d’un fàrmac. Per exemple, en aquest cas podria ser també que l’insomni sigui una manifestació precoç de la demència però no ho sabem. També podria ser que l’insomni sigui un factor de risc en lloc d’una manifestació precoç. Amb tot, hi ha formes de corregir aquest biaix, hi ha ajustos.

    I no s’ha estudiat més des d’aleshores?

    Sí. Després del primer estudi, a finals dels vuitanta, hi ha hagut 17 estudis més. D’aquests, 12 mostren una associació positiva entre l’ús de benzodiazepines i la demència. Tres tenen conclusió negativa i dues conclouen que no es pot afirmar o negar-se aquesta relació. Un d’aquests va ser un estudi nostre perquè no tenia prou poder estadístic, la mostra no era prou àmplia. El més important és que si aquest risc existeix -i almenys quatre bons estudis ho demostren- està només associat a un ús prolongat del medicament. Això vol dir que el risc és enterament induït pel mal ús del medicament, quan se segueix usant sense justificació més del temps necessari. S’ha d’aplicar el principi de precaució.

    De qui és culpa que no s’apliqui aquest principi?

    No és tant el lobby de la indústria, el problema és que no hi ha cultura de salut pública i es tendeix sempre a la medicalització. Per exemple, avui a França alguns metges estan demanant poder fer les receptes o la prescripció a mà perquè en usar l’ordinador reconeixen que és més fàcil no reflexionar-hi, és un acte més automàtic.

    A França la mort d’un participant en un assaig clínic a Rennes el 2016 va treure aquest debat a la llum. Vostè és membre del comitè d’experts encarregat de revisar aquest cas. Hi ha un debat pendent sobre els assajos clínics?

    Sí. El problema a Rennes va ser que l’assaig amb la molècula BIA 10-2474 és que no hi ha una justificació d’una activitat farmacològica d’un possible ús futur en una indicació d’un medicament. No s’haurien d’autoritzar assaigs clínics amb una primera administració en humans si no hi ha una demostració clara que aquesta molècula pugui predir un efecte terapèutic. No es va veure res en animals i no obstant això es va provar en humans. També hi ha recomanacions tècniques que no es van complir en l’assaig i que suposaven un perill. La molècula era deu vegades més potent en humans que en animals i es va provar la dosi de 100 mil·ligrams massa aviat, quan les recomanacions estableixen unes dosis progressives. Va ser en aquest punt quan es va produir l’accident.

  • Denuncien la publicitat de clíniques privades en un ambulatori públic

    Publicitat de clíniques privades en un ambulatori públic. Això és el que va trobar-se en Nacho, pacient de l’ambulatori de Vilassar de Mar, quan va anar a visitar-se amb el seu metge de capçalera dimarts passat. Mentre esperava per ser cridat a consulta es fixava en la pantalla d’un televisor que distreu els qui esperen. “Arcon Clinic Odontòlegs” va aparèixer anunciat entre consells de salut habituals en aquest tipus de pantalles en ambulatoris. L’anunci d’aquesta clínica privada va alertar-lo ja que el seu ambulatori és un dels que gestiona l’Institut Català de la Salut.

    Es tracta del Centre d’Atenció Primària (CAP) Doctor Guillermo Masriera i Guardiola, a Vilassar de Mar, situat a deu minuts caminant de la clínica promocionada. “És la primera vegada que veig medicina privada publicitada en un centre públic. També hi sortia una empresa de podologia, diferents clíniques del maresme”, explica en una conversa amb aquest diari en Nacho, que a més és treballador d’un ambulatori i membre de la plataforma Rebel·lió Primària, des d’on s’ha vehiculat la denúncia a través d’una piulada a Twitter. 

    Preguntat per si també hi havia publicitat d’altres comerços locals que no siguin del sector salut en Nacho «creu recordar que sí». “Normalment aquestes pantalles serveixen per promoure l’alfabetització sanitària de la població, formació al ciutadà de coses relacionades amb la salut, no per promoure-hi clíniques privades”, lamenta. Per en Nacho no és casual que la publicitat es faci al CAP de Vilassar de Mar. “Aquí el pacient mitjà té un poder econòmic mitjà-alt i per tant pot ser que funcioni i que acudeixi a aquestes clíniques privades”, comenta.

    Televisors al CAP a canvi d’anuncis de sanitat privada

    Segons expliquen fonts del Departament de Salut, el 2013 l’Institut Català de la Salut va signar un conveni amb una empresa pel qual “aquesta comprava televisors per a l’ambulatori i a canvi podia posar-hi publicitat”. “L’anunci odontològic es permetia perquè és un servei que no està cobert pel sistema públic”, expliquen.

    Amb tot les mateixes fonts matisen que és un conveni que des de l’actual departament de Salut no accepten. “Va en contra de la nostra filosofia, ho teníem detectat i tenim previst no renovar el contracte quan s’acabi, a finals del 2017”, conclouen. De moment, des del departament de Salut no concreten de quina empresa es tracta.

    L’any de formalització del conveni el director gerent de l’ICS era Joaquim Casanovas Lax -que va ocupar el càrrec entre l’estiu del 2011 i el gener del 2014- i el màxim responsable era el conseller de Salut Boi Ruiz.

  • El futur hospital Trueta: enfortim la sanitat pública sense complexos

    En els meus dos anteriors escrits, vaig entrar tangencialment a l’actual debat (enllaç on trobareu els diferents documents que després cito) sobre la ubicació del futur Hospital Josep Trueta de Girona, de l’Institut Català de la Salut. Quan hi explicava la senzillesa dels mecanismes que ens permetrien portar a terme el necessari canvi de model sanitari, venia a dir que la possible construcció del nou Trueta al costat de l’Hospital Santa Caterina (a Salt), ara gestionat per l’empresa pública IAS, seria un repte interessant i assolible pel que fa a la unificació dels règims laborals, evidentment a l’alça. I quan prenia la pressió al canvi de model, considerava molt greu que la representant de CCOO hagués declarat als mitjans que el personal estatutari del Trueta havia de continuar essent estatutari i el laboral del Santa Caterina havia de continuar com a laboral. No anem gens bé si un sindicat que forma part de la Marea Blanca no està per una sanitat 100% pública. No es pot dir una cosa i practicar la contrària.

    Les altes dosis d’irracionalitat darrerament assolides en les argumentacions contra la unificació dels dos centres demostren fins a quin punt no tothom té ànim de debatre, sense insultar, sense mentir, al voltant del nostre futur. Fins a quin punt es degrada la idea del que és la participació professional i ciutadana, o simplement hi ha qui no vol que aquesta sigui coherent i efectiva.

    El full catastrofista de recollida de signatures elaborat unilateralment per CCOO per evitar que el Trueta es traslladi a Salt comet aquest pecat. Qualsevol pot signar un escrit per evitar una catàstrofe, però equiparar la unificació dels dos hospitals (el futur Trueta i el Santa Caterina) al projecte CIMS o a l’intent de Consorci de Lleida és un veritable disbarat. En aquests dos casos, el rebuig va ser unànim perquè anaven lligats a processos privatitzadors. Contràriament, el projecte de creació d’un Parc Hospitalari unificat a Girona en què s’incloguessin els dos hospitals l’hauríem d’entendre com a procés desprivatitzador, hauria d’anar lligat a la desaparició de l’empresa pública IAS, mitjançant la integració a l’ICS, si aquest encara no s’ha disolt, si encara no hem aconseguit la gestió directa per part d’un nou Servei Nacional de la Salut o del propi Departament de Salut, que és el que hem signat tota la gent que aspirem a una sanitat 100% pública.

    Què passa? Que defensem una cosa que no ens creiem? Que els sindicats ja no serveixen per fer propostes i posar condicions? Que esperem que Rajoy o qui sigui ens doni permís per fer un projecte? O que hi ha sindicats que diuen una cosa però en realitat ja els va bé continuar com estem i se sumen a la política de transmetre la por? Com diu el company Lluís Ciprés, si volen privatitzar i no ens hi sabem oposar, privatitzaran ni que facin el nou hospital a les Illes Medes. En les actuals circumstàncies, ningú pot donar garanties de res però, com sempre, si lluitem podem guanyar, però si no lluitem estem perduts.

    La convocatòria de l’únic debat públic obert sobre un tema tan trascendent ha anat a càrrec de la CUP local, escandalitzada per l’actuació de la major part dels grups municipals que han constituït un grup de pressió, al qual s’ha sumat l’esmentat sindicat, per aconseguir que el Trueta “es quedi a Girona” deixant patent que els motius de pes ja els trobaran quan hagin aconseguit l’objectiu. Patètic, perquè els que han donat fins ara pesen ben poc.

    És de baix nivell dir que Girona es quedarà sense cap hospital públic quan els terrenys de la unificació estan tallats pel límit entre Girona i Salt, quan Girona té experiència en la modificació dels límits territorials i quan, ja des dels temps del Tripartit, s’han deixat de propagar els valors de la competència substituint-los pels de la col·laboració. Poc creïble és també, com suggereix el cap del servei de cardiologia del Trueta Ramon Brugada, el més destacat defensor de l’opció de la unificació, que la nova Clínica Girona estigui interessada a tenir un parc hospitalari de categoria relativament a prop. I és del més baix nivell assimilar qui defensa el parc a qui té interessos en aquesta clínica, una pedra que es llença sense dir noms perquè entre aquests més aviat trobaríem qui defensa el contrari.

    El relat de Ramon Brugada és força més contundent i rebat de manera raonada tots els obstacles plantejats. L’exbatlle de Girona i exconseller del Tripartit Joaquim Nadal, apuntant el que hauria de ser l’eix central del debat, posa en dubte els beneficis de la concentració. Però ho fa d’una manera un tant gratuïta. Per una part, s’acull a la fàcil desqualificació en base a la suposada procedència nordamericana de la idea, en uns moments en què alguns ninots de les xarxes socials conviden a Brugada a tornar als EUA mentre que altres, com un troll maleducat anomenat @Metatron19, complementen la campanya de descarat assetjament que aquell està patint injustament, potser perquè ha apuntat la possibilitat que la proposta de situar el Trueta als terrenys de Domeny -a Girona, més a prop de l’actual Trueta- amagui el salvament d’interessos especulatius frustrats. Per una altra banda, Nadal fa pronòstics futuristes basats en suposats avenços tecnològics, però oblida la influència de les sinèrgies citades pel científic en una millor atenció a l’usuari i, oh Salomó!, proposa que si el Trueta “va a Salt”, sigui a canvi de l’Ikea per qüestions d’equilibri territorial.

    Sens dubte, el més encertat del relat de Brugada és el diagnòstic de complex d’inferioritat que fa als polítics gironins pel que s’arronsen en arribar a la casa gran i són incapaços de defensar el que la població de les comarques gironines es mereix. Es mereix o li correpondria si a Catalunya no hi hagués centralisme barceloní ni, per extensió, provincialisme en la perifèria. Perquè el complex d’inferioritat impedeix el reconeixement del mèrit i necessitats pròpies.

    Jo crec que el personal del Trueta, si més no el que té un mínim de memòria històrica, fa molts i molts anys que es va guarir d’aquest complex quan, l’any 1986, va aconseguir aturar la reducció del 10% de la plantilla, impedint que es rebaixés el nivell del seu hospital que altrament no hagués estat l’hospital de referència que ha estat. Una lluita exemplar que potser ara cal repetir per aconseguir el nivell que toca. Si llavors va ser capdavantera en la lluita contra el Pla de Reordenació Hospitalària de Catalunya, ara ho seria en la lluita per aconseguir un model sanitari 100% públic, lliure d’interessos mercantils i més equitatiu també territorialment.

  • Cinc mesures engrescadores que Toni Comín no ha concretat

    El passat 7 de juny, durant la visita del nou edifici de l’Hospital del Mar per part de diferents autoritats, un grup de veïnes i treballadores van rebre al conseller de Salut, Toni Comín, entre crits de “Menys propaganda i més solucions”.

    I és que durant l’any i mig transcorregut des del nomenament de Toni Comín com a conseller de Salut aquest ens ha anat deixant uns quants titulars, a priori, engrescadors. Malauradament cap de les mesures anunciades ha estat concretada amb detall i les que s’han apropat a la concreció, s’han plantejat a quatre anys vista i/o han anat acompanyades sempre d’un matís: “sempre que el pressupost ho permeti”. Repassem algunes d’aquestes mesures.

    Desprivatització

    El quinze de gener de l’any passat llegíem a bona part de la premsa les declaracions del conseller, que deia que «el model SISCAT [la xarxa pública d’hospitals] ha de tornar a la seva essència”. “Només hi ha d’haver operadors hospitalaris sense ànim de lucre», va dir.

    Tot aquest gran procés desprivatitzador, fins ara, ha estat traslladar l’activitat contractada pel Servei Català de la Salut (CatSalut) a la Clínica del Vallès (centre privat) al Parc Taulí (centre públic). Prou. Res més. Això es tot. Bé, sí, s’està negociant la compra de l’Hospital General de Catalunya. Hospital propietat de Quirón Salud i que ja ha estat rescatat-pagat amb diners públics en diverses ocasions.

    Conveni INSS-ICAM

    Després de tot un any de treball i denúncia de la Plataforma d’Afectats per l’ICAM i l’INSS (LA PAICAM), a finals del mes de desembre passat, el conseller es va veure obligat a reconèixer l’existència de criteris economicistes entre l’INSS i l’ICAM. El conveni que els uneix deixa clar que la Generalitat percebrà més diners de l’INSS com menys baixes doni, com més curtes siguin com menys incapacitats reconegui. Comín ho va titllar d’inadmissible ja que «contravenen les funcions assistencials amb criteris economicistes» i va assegurar que no permetria aquest apartat en el nou conveni (ara mateix en fase de negociació).

    Malauradament, en una posterior conversa amb el conseller, en el marc d’una trobada amb la Marea Blanca, va manifestar que “l’INSS no va rebre amb gaire satisfacció aquesta notícia i que potser era millor acceptar aquestes condicions que no dependre directament de l’INSS” com succeeix en altres comunitats autònomes. Si fem cas a la mitjana de dies de durada de baixa entre les diferents comunitats no sembla que hagi de ser pitjor. Catalunya està força per sota de tota la resta, exceptuant Navarra.

    Menys de 24 hores a Urgències

    A finals de febrer d’enguany s’aprovava al parlament una Resolució que garantia ser atès a qualsevol servei d’Urgències del país en no més de 24 hores. És a dir, o ingresses a una unitat de l’Hospital o marxes cap a casa. No és però fins a mitjans d’abril que es presenta el Pla Nacional d’Urgències de Catalunya (PLANUC). Aquest ens parla de reduir en un 10% el nombre pacients que superen les 24 hores a un box d’Urgències i deixar aquest percentatge a zero en quatre anys. En un article anterior ja parlàvem de com creiem que s’ha d’abordar el tema per eradicar les saturacions permanents a urgències. El PLANUC se’ns queda curt i dubtem que solucioni de forma efectiva un problema d’aquesta dimensió.

    Reforçar l’Atenció Primària

    A mitjans de maig, i a causa, sens dubte, de la pressió social i professional a càrrec de Rebel·lió Primària, Toni Comín va presentar un pla de difícil pronunciació, l’ENAPISC, (Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària).

    Una de les principals crítiques que es podria fer a aquest pla, al meu parer, és que és un model continuista, que segueix centrant-se en la patologia i el diagnòstic i no en la persona. Un altre motiu de crítica és una total manca de concreció i de dotació pressupostària. “Sempre que el pressupost ho permeti” va dir en la seva compareixença el conseller. I per si encara queden dubtes, organitzacions tan antagòniques com la CGT i el Col·legi de Metges de Barcelona coincideixen en la insuficiència del pla.

    Activació de 18 unitats de Síndrome de Sensibilitat Central

    Han estat necessaris nou anys perquè el govern fes cas a una resolució del Parlament presentada el maig del 2008 per l’actual conseller. Cal destacar de nou la tasca de La PAICAM, que durant els darrers mesos no ha parat de fer públic i denunciar l’incompliment d’aquesta resolució. Només amb pressió social s’ha aconseguit que la conselleria s’hagi vist obligada a engegar el pla d’implantació de 18 unitats especialitzades en atenció a persones amb síndromes de sensibilització central (SSC). Més de 250.000 persones estan afectades a tota Catalunya i es troben sense una atenció especialitzada adequada per la seva dolència.

    Aquests són alguns dels titulars “d’artifici” més significatius. Deixem per a un altre article, propostes que ens semblen desgavellades, com l’avantprojecte que pretén perpetuar i consolidar l’activitat privada a la pública o el fet d’animar a les usuàries a trucar al 061 abans d’acudir a urgències. Doncs això Sr. Conseller. Menys propaganda i més Solucions.

  • Així influeix la indústria farmacèutica en les prescripcions mèdiques

    L’any passat la indústria farmacèutica, representada a Espanya per Farmaindustria, va decidir fer un pas important cap a la transparència en el sector, publicant les dades dels pagaments realitzats a professionals i organitzacions sanitàries. No obstant això, la publicació d’aquestes dades ha reobert el debat al voltant del control que la indústria manté sobre la formació continuada dels metges i sobre la seva influència en les decisions dels facultatius a l’hora de prescriure medicaments.

    La contínua evolució dels tractaments farmacològics fa que sigui necessari que els metges s’actualitzin amb relativa freqüència, el que es coneix com a formació continuada. Aquesta formació, que es barreja amb activitats publicitàries, es recolza fonamentalment en el contacte amb visitadors mèdics, que són representants de les farmacèutiques, així com en l’assistència a congressos o cursos i per mitjà de publicacions especialitzades.

    La major part d’aquesta formació és finançada per la indústria farmacèutica, el que, segons el parer de diverses organitzacions, suposa un risc a causa de la pèrdua d’independència. Segons el president de la plataforma NoGracias, Abel Novoa, «a causa de l’abandonament de les administracions públiques, les activitats de formació han acabat controlades per la indústria, que acaba imposant els seus interessos». Novoa assegura que «la relació entre metges i indústria pot ser productiva, però el problema està en determinar quines activitats són beneficioses per al pacient i quines no».

    Pel director de la Unitat de Supervisió Deontològica de Farmaindustria, José Zamarriego, l’objectiu de les activitats de formació és «ajudar al metge a que prescrigui segons l’evidència científica disponible» i encara que no nega la influència que es pugui exercir sobre els facultatius, aclareix que aquesta es pot considerar «positiva en la mesura en què se li ofereix al metge informació sobre els millors medicaments disponibles».

    La influència negativa dels visitadors

    El primer contacte entre la indústria i la comunitat mèdica es realitza mitjançant els coneguts com visitadors mèdics, representants de la indústria que ofereixen informació als especialistes sobre els medicaments disponibles. Encara que el seu nombre s’ha reduït dràsticament durant els últims anys, a causa de la crisi i als diversos canvis en la regulació, aquests professionals segueixen sent un important canal de comunicació entre els laboratoris i els facultatius.

    «Abans que un metge prengui una decisió ja ha tingut a un exèrcit de representants que han anat a recordar-li el bo que és un medicament, el que acaba influint en la seva decisió, de manera que acaba prescrivint els nous medicaments pensant que està fent el millor per als seus pacients, quan no sempre és així», explica Novoa.

    Zamarriego dissenteix i recorda que «els metges són grans professionals, que estan molt ben formats» i assegura que «no es pot pensar que se’ls pot enganyar amb facilitat». A més, insisteix a recordar que els medicaments estan recolzats per estudis científics i que des de la seva unitat es treballa perquè sempre s’ofereixi «informació rigorosa».

    No obstant això, un recent estudi mostra que efectivament els contactes amb representants de la indústria poden debilitar la qualitat de les prescripcions. Segons els autors d’aquesta investigació, hi ha «una associació consistent entre les activitats relacionades amb la promoció d’un medicament i un augment inadequat de les taxes de prescripció o una reducció de la qualitat de la prescripció», de manera que recomanen «restringir les interaccions metge-indústria».

    Els congressos mèdics controlats per la indústria

    L’altre gran cavall de batalla d’aquesta relació són els congressos mèdics, patrocinats i finançats majoritàriament pel sector farmacèutic. A Espanya només algunes societats mèdiques han tractat de dur a terme congressos independents, cosa que tracta de promoure la plataforma NoGracias a través d’unes sèrie de recomanacions perquè els congressos estiguin «basats en els valors d’austeritat, independència, transparència, proporcionalitat i progrés científic».

    També des de Farmaindustria s’han fet esforços per millorar en aquest aspecte i Zamarriego assegura que des de la seva unitat es treballa perquè «l’interès científic sigui l’únic a tenir en compte a l’hora d’assistir a un congrés». D’aquesta manera, el codi d’autoregulació és el que determina «quan un laboratori farmacèutic pot patrocinar l’assistència d’un metge a un congrés», explica Zamarriego, desautoritzant els que no compleixen les condicions del codi de bones pràctiques.

    No obstant això, Novoa considera que el problema va més enllà i exigeix ​​un major grau d’independència. «Ningú s’imagina un jutge menjant amb una de les parts d’un judici o que li paguin un congrés, però això és el que està succeint en el món de la medicina, perquè el metge és un jutge que ha de determinar quin és el millor remei per a un pacient i una de les parts li paga viatges, hotels, cursos, llibres o àpats».

    En aquest sentit es pronunciava fa uns anys l’investigador de la Universitat de Stanford, John Ioannidis, en un controvertit editorial publicat a la revista de l’Associació Americana de Medicina. Ioannidis assegura que «hi ha suficients proves que els congressos mèdics estan al servei de valors molt qüestionables que van en contra de la medicina i el sistema de salut» i que «només afavoreixen els departaments comercials de les farmacèutiques i a les cadenes hoteleres».

    Limitar el contacte directe entre metges i indústria

    Des de NoGracias consideren que hi ha massa laxitud en el sector i que s’hauria d’elaborar un marc regulador més estricte, que eviti «el contacte directe de la indústria amb els metges, perquè això no beneficia els pacients, ni val perquè els metges estiguin millor formats», explica Novoa.

    En aquest sentit també s’ha pronunciat el president de la Federació d’Associacions Científico-Mèdiques, que ha assegurat que el fet «que les aportacions de la indústria es vehiculin a través de les nostres organitzacions contribuiria» a què els professionals puguin «accedir sense traves a una formació de qualitat i independent».

    Així ho farà a partir del pròxim 1 de gener de 2018 la patronal del sector de les tecnologies sanitàries, FENIN, que, a diferència de Farmaindústria, ha especificat en el seu codi ètic que «les empreses no donaran ajudes a professionals de la salut a títol personal».

    Zamarriego, però, considera que «la clau no és tant el fet que els ajuts es concedeixin a professionals concrets o entitats, com que aquestes transferències de valor siguin absolutament transparents» i insisteix que el sistema de transparència de Farmaindustria «compta amb l’aval explícit de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades».

    Publicitat vs formació

    La legislació espanyola fa referència al conflicte d’interessos en l’àmbit sanitari per mitjà de la llei de garanties i ús racional del medicament, que «prohibeix l’oferiment directe o indirecte de qualsevol tipus d’incentiu, bonificacions, descomptes, primes o obsequis» per part de la indústria als professionals sanitaris.

    No obstant això, els pagaments a metges que realitza la indústria, als quals se solen referir com transferències de valor, es consideren com a activitats de publicitat o de formació, de manera que queden excloses de l’esmentada llei. D’aquesta manera, les relacions econòmiques entre la indústria farmacèutica i la comunitat mèdica estan essencialment regulades a través dels seus propis mecanismes d’autoregulació.

    L’actual polèmica respecte a les transferències de valor ha sorgit perquè l’Agència Tributària considerava aquests pagaments com retribucions en espècie i, per tant, han de tributar. Tant Farmaindustria, que es refereix a aquests pagaments com «beques per a l’assistència a congressos», com el PP i Ciudadanos, addueixen que la formació dels metges hauria d’estar lliure de càrregues fiscals, però, segons l’actual legislació molts d’aquests pagaments són considerats com a publicitat i no com a formació.

    De fet, segons el Reial Decret que regula la publicitat dels medicaments, es consideren com a tal «les visites mèdiques efectuades pels visitadors mèdics», «el subministrament de mostres gratuïtes» i «el patrocini de congressos científics en què participen persones facultades per prescriure o dispensar medicaments i, en particular, el fet de córrer a càrrec amb les despeses de desplaçament i estada amb motiu d’aquests congressos».

    Pocs estudis sobre el conflicte d’interessos a Espanya

    Encara que a Espanya el conflicte d’interessos en l’àmbit mèdic amb prou feines ha estat analitzat en la bibliografia científica, l’any 2009 es va publicar una investigació en la qual es van analitzar 9 revistes mèdiques espanyoles. Els resultats van mostrar que el 92,8% dels autors havia rebut algun tipus de finançament de la indústria en l’últim any, sent el més freqüent el pagament de viatges i inscripcions a congressos.

    Sobre la posició dels metges respecte a aquests conflictes d’interès, tot just existeixen dades a Espanya, encara que un estudi realitzat a Catalunya el 2004 mostrava que el 70% dels metges considerava ètic acceptar inscripcions a congressos o cursos i un 20% el pagament de viatges.

    A escala internacional, l’anàlisi més recent sobre la posició dels metges respecte a aquesta qüestió es va publicar el passat mes de març als EUA i els seus resultats indiquen que, tot i que més del 90% dels metges enquestats són conscients de l’existència de normes que regulen els conflictes d’interès en les seves institucions, hi ha diversos àmbits en què hi ha un profund desconeixement.

    Només el 77,5% coneix les normes sobre acceptació de regals, menjars o activitats lúdiques i menys del 59% té coneixement de l’existència de limitacions a l’hora de participar en esdeveniments patrocinats per la indústria o de rebre fons de la indústria per a formació. Pel que fa a les polítiques de restricció d’accés als representants de vendes, només el 21,8% reconeix saber alguna cosa. Un percentatge similar (22,6%) als que tenen algun coneixement sobre les normes de reclutament de pacients per als assajos clínics finançats per la indústria.

  • Així és l’empresa que va voler cobrar 5.000 euros a uns turistes per ingressar a urgències al seu fill de quatre anys

    L’Hospital del Mar de Barcelona atén diàriament més de 200 urgències i més de 1.000 visites. Una part d’aquestes són pacients estrangers que estan de turisme o persones que resideixen a Catalunya però encara no compten amb la targeta sanitària individual. No és l’hospital públic qui s’encarrega d’esbrinar si el turista té una assegurança o s’ha de pagar ell mateix l’atenció sanitària, sinó que ho fa una empresa privada: International Care Patient Assistance S.L. El mateix passa en altres hospitals de la xarxa pública com l’Hospital de Sant Pau de la capital catalana.

    Fins al 2019 l’Hospital del Mar-que pertany al consorci Parc Salut Mar, en què la Generalitat participa al 60% i l’Ajuntament al 40% – tindrà privatitzat el servei de gestió de la facturació a pacients internacionals. Després d’un concurs, el 2013 l’empresa Gestitursa (ara anomenada International Care Patient Assistance) va passar a operar aquest servei davant l’augment de turistes que arribaven al centre, segons explica Narcís Pérez, responsable de contractació de l’hospital.

    Què és ICPA?

    ICPA és una societat limitada constituïda el 2008 com a Gestitursa. Té com a administrador únic a Francesc Xavier Palet Farrero, exdirector general de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i exgerent de l’Hospital General de Catalunya, segons recull el diari Expansión. El director general de l’empresa és Antonio Balugo, també exgerent de l’Hospital General de Catalunya. Al costat de l’advocat José Domingo Valls Lloret, vicepresident de la Junta Directiva d’Activa Mutua, els tres són els socis majoritaris de l’empresa, amb domicili a Barcelona.

    A més d’encarregar-se de gestionar la facturació, l’empresa ofereix també assessorament i traducció als pacients, expliquen des de l’Hospital del Mar. Altres funcions que assumeix l’empresa són la gestió de la relació amb companyies asseguradores, l’atenció telefònica o la intermediació amb pacients internacionals amb motiu de les gestions de cobrament.

    Com més es factura a turistes més es cobra

    Segons aclareixen des de l’Hospital del Mar, el consorci públic no li paga una quantitat fixa a l’empresa pels serveis prestats sinó que l’empresa es queda una part de l’import que paguen els turistes o les seves assegurances. A l’atendre un pacient internacional, aquest o la seva companyia d’assegurances abona un import (que varia en funció dels dies d’hospitalització o les cures rebudes) i l’hospital es queda amb el 55%, mentre que l’empresa es queda amb la resta.

    El valor estimat del contracte amb l’empresa, que era de tres anys (2013-2016) i s’allargarà fins al 2019 per una pròrroga de tres anys més, és de gairebé cinc milions i mig d’euros durant aquests sis anys. És a dir, l’hospital s’endú anualment prop d’un milió d’euros derivats d’aquesta atenció gestionada per ICPA.

    Amb tot, des de l’Hospital del Mar matisen que es tracta d’»un valor estimat» que es basa en un percentatge mínim del 50% del cost de l’import de la facturació respecte a un històric d’activitat. És a dir, que variarà en funció del nombre de pacients atesos.

    Quin control té l’hospital de l’activitat d’ICPA?

    Narcís Pérez explica que el control de l’Hospital sobre l’activitat de l’empresa és «continu» i que mensualment ICPA li envia els imports facturats. Segons reconeix Pérez, han tingut coneixement que en alguns casos l’empresa ha demanat un dipòsit al turista que arriba a urgències, un fet que pot dissuadir una persona de quedar-se a l’hospital. «Hem demanat a l’empresa que no ho faci més. Qualsevol persona ha de ser atesa en primer lloc», afegeix.

    Qui es va trobar amb aquest requisit -pagar un dipòsit perquè els metges visitessin al seu fill- van ser Walter Anibal Duarte i Johanna Ester Aguiar, tal com va revelar aquest diari aquest dimecres. L’hospital ha admès l’error i ha retornat el dipòsit de 1.000 euros que va demanar a la família per ingressar al seu fill de quatre anys.

    L’hospital, per correu electrònic a preguntes d’aquest diari, ha justificat que la direcció del centre «ha exercit les funcions de control i supervisió» i s’ha reunit amb els responsables d’ICPA per aclarir els fets i evitar que aquest tipus de situacions es repeteixin. Expliquen a més que per la seva banda l’empresa «s’ha compromès a reforçar els protocols formatius i informatius dels seus empleats».

    No rescindiran el contracte

    Preguntats per si es plantegen rescindir el contracte després de l’incompliment del protocol del Servei Català de la Salut (CatSalut), que estableix que davant d’una urgència primer cal atendre i després gestionar el cobrament, l’hospital argumenta que els plecs del contracte no estableixen aquesta vulneració puntual com a causa de resolució del mateix.

    «Cal acreditar que la conducta de l’adjudicatari ha vulnerat de forma suficient el contracte, en cas contrari es corre el risc de causar un perjudici indemnitzable a l’empresa contractista», responen des de l’hospital.

    Qui sí que ha demanat revisar els procediments és l’Ajuntament de Barcelona. Segons expliquen des del comissionat de Salut ha estat arran d’aquest últim cas que el consistori, que té una representació del 40% en el consorci, ha tingut coneixement que la facturació a turistes es gestiona a través d’aquesta empresa externa. «Hem demanat discutir-ho en les properes reunions amb la gerència», asseguren.

  • Els col·legis de metges adverteixen als seus membres contra les teràpies pseudocientífiques

    El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) ha donat aquest dijous la veu d’alarma contra les teràpies pseudocientífiques, principalment en els malalts amb càncer. En una roda de premsa en la qual han presentat un document amb recomanacions, el president del CCMC i del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB), Jaume Padrós, ha fet una clara advertència als seus membres col·legiats, recordant que han obert 5 expedients a metges per aplicar teràpies anomenades «alternatives».

    En el document presentat, elaborat conjuntament amb la Societat Catalano-Balear d’Oncologia i la Societat Catalano-Balear de Cures Pal·liatives, els col·legis recorden als metges les seves obligacions d’informar rigorosament sobre les teràpies alternatives -com l’homeopatia o l’acupuntura- sense evidència científica.

    Les organitzacions professionals adverteixen que un incompliment dels deures legals i deontològics del metge a l’hora de traslladar al pacient informació suposa «una infracció molt greu que pot implicar la inhabilitació professional». Així, recorden que dels cinc expedients oberts un d’ells es va tancar amb la inhabilitació del metge.

    «La funció primordial dels Col·legis de Metges és vetllar per la defensa de l’exercici de la medicina adequat a les bones pràctiques», asseguren en una nota de premsa. Per això, el document de posició traslladat als facultatius recorda l’especial vulnerabilitat del pacient de càncer, a l’»estar sotmès a un elevat patiment i incertesa».

    Informar el pacient dels riscos

    Entre les recomanacions que llancen observen que l’obligació dels metges és informar el pacient «sobre els beneficis esperats dels tractaments que disposen de la millor evidència disponible». Aquesta informació, enumeren, ha de ser «rigorosa, comprensible, mesura, prudent i esperançadora, sense crear, però, falses expectatives».

    Si bé el Consell recorda l’obligació de respectar drets del pacient, com el de no voler ser informat o el de rebutjar totalment o parcialment un tractament, alerten que aquestes situacions no poden ser pretextos perquè els facultatius acceptin «la mentida, l’engany o la confusió». Per això, reclamen que abans que un pacient abandoni un tractament amb evidència científica sigui informat de les conseqüències previsibles que la seva decisió podria comportar.

    Recorden així mateix que el metge «no pot utilitzar procediments ni prescriure medicaments amb els quals no estigui degudament familiaritzat i que no estiguin basats en l’evidència científica o en l’eficàcia clínica, encara que el pacient ho consenti o ho sol·liciti». Tant és així que si el metge detecta que al pacient se li estan recomanant teràpies sense base científica ha de comunicar-ho al Col·legi.

    Finalment subratllen que algunes teràpies complementàries poden suposar a vegades «una ajuda perquè els malalts puguin fer front a la malaltia». Per això, «és desitjable que aquests procediments s’ofereixin integrats en el mateix equip d’oncologia o de cures pal·liatives que tracta al pacient. La seva suposada innocuïtat no justifica la indicació de qualsevol teràpia sense evidència científica o eficàcia clínica donant-li l’aparença de tractament validat», adverteix la nota.