Categoría: Gestió sanitària

  • L’osteoporosi és realment una malaltia?

    L’osteoporosi no és una malaltia com volen fer-nos creure. Tal com el seu nom indica es tracta de la pèrdua de densitat dels ossos (procés que es produeix amb l’edat) i que podria fer-los més fràgils. No obstant això, convé recordar que la malaltia que ens interessa i que està darrere del concepte osteoporosi són les fractures. Les fractures es produeixen (excepte en casos molt excepcionals com ara metàstasi d’un càncer als ossos) a causa de caigudes. L’evidència científica és molt clara respecte d’aquest fet: les fractures són causades per les caigudes i són un problema de salut molt important que afecta sobretot a les persones adultes grans i fràgils. Sense caigudes no hi ha fractures.

    La biomedicina i els lobbies interessats en la medicalització de les nostres vides confereixen als factors de risc entitat de malalties. El cas de l’osteoporosi és especialment greu i paradigmàtic de sobrediagnòstic perquè és un molt dubtós factor de risc per a les fractures, atès que la majoria es produeixen en persones majors de 65 anys i que no tenen osteoporosi. No obstant, es fan proves per detectar-la (les anomenades densitometries òssies) i es tracten a persones (especialment dones) de menys de 65 anys. L’estudi ESOSVAL, que s’està fent a València i que segueix al llarg dels anys a un grup de dones, mostra que entre les de 50-65 anys només el 0,7% tenien osteoporosi. Tot i així, el 27,4% s’havien fet una densitometria en els últims 24 mesos, i el 22% rebien fàrmacs per l’osteoporosi.

    La pràctica de la densitometria, en molts casos recomanada per ginecòlegs, ha entrat en la rutina «preventiva» d’un sector de les dones en l’etapa de la menopausa. D’alguna manera ha substituït la prescripció d’estrògens en les consultes ginecològiques, com un nou esquer per seguir fent «revisions» en dones sanes. Tot i que en funció de l’actual evidència no està justificat fer densitometries en dones menors de 65 anys (a menys que hi hagi un risc molt elevat de fractures a causa d’altres malalties), ni en els homes de qualsevol edat.

    Com ja hem dit, la majoria de fractures es produeixen en dones sense osteoporosi (2 de cada 3), l’edat mitjana de les dones amb fractura és de 80 anys i sempre són a causa de caigudes.

    Tot i que el risc de fractures a l’estat espanyol és dels més baixos d’Europa, és un esdeveniment greu que redueix l’esperança de vida i produeix limitacions que afecten sensiblement l’autonomia i la qualitat de vida de les persones.

    Se sap també que les persones grans i fràgils amb problemes de mobilitat i debilitat muscular, polimedicades, que prenen psicofàrmacs (especialment pastilles per dormir), i que presenten algunes condicions com ara obesitat, problemes visuals, incontinència urinària, hipotensió ortostàtica, alcoholisme, tabaquisme, etc., són les que tenen més risc de fractures perquè cauen més. Es calcula que una tercera part de la gent major de 65 anys cau com a mínim un cop l’any, proporció que puja al 50% en els majors de 80 anys.

    Aquest grup d’edat, i molt especialment les dones de més de 80 anys, seria l’únic en el qual l’evidència suggereix algun benefici del tractament de l’osteoporosi amb fàrmacs, i en el qual podria tenir algun sentit fer el diagnòstic d’osteoporosi i aplicar mesures de prevenció de fractures. La prevenció pot centrar-se en el tractament farmacològic o en mesures de reducció de caigudes.

    Sabem que cal tractar 175 dones amb bifosfonats (els fàrmacs més utilitzats) durant tres anys per prevenir una fractura. A més es tracta d’un grup de població en el qual habitualment no es fan estudis sobre els efectes beneficiosos ni nocius dels fàrmacs. D’altra banda, les persones grans acostumen a tenir altres malalties i sovint prenen molts fàrmacs, que interaccionen entre ells i que alguns poden provocar caigudes. A més, els fàrmacs utilitzats per tractar l’osteoporosi s’associen amb importants esdeveniments adversos gastrointestinals, fractures femorals atípiques i fractura de mandíbula amb els bifosfonasts, i increment del risc cardiovascular en el cas del ranelat d’estronci i dels tractaments amb calci i vitamina D. S’estima que si es tracten mil persones amb calci i vitamina D o només amb calci es provoquen sis infarts de miocardi o accidents vasculars cerebrals addicionals.

    La hipòtesi en vigor actualment en la pràctica mèdica, que assumeix que la fragilitat òssia és predictiva de les fractures i que tractant-la es prevenen, ha demostrat ser errònia.

    Els autors que més coneixen i estudien aquest tema fa temps que proposen reorientar l’abordatge i centrar la intervenció en prevenir les caigudes. Els estudis recents posen en evidència reduccions del risc de fractures en programes que se centren a fer exercici físic regular, mantenir l’activitat física, modificar els estils de vida (deixar de fumar i de beure alcohol), i sobretot a evitar la polimedicació en la gent gran, i molt especialment els tractaments amb fàrmacs relacionats directament amb caigudes com l’omeprazol (mal anomenat protector d’estómac) i els psicofàrmacs (pastilles per dormir i per l’ansietat, per la depressió, neurolèptics…).

    Sembla clar que les fractures necessiten un canvi radical de mirada i les conclusions són:

    • La densitometria per diagnosticar osteoporosi en dones de menys de 65 anys, i en el homes, és una de les proves identificades com d’escàs valor clínic i que s’ha de deixar de fer.
    • El diagnòstic d’osteoporosi i el conseqüent tractament farmacològic en l’únic grup que podria estar dubtosament indicat (dones de més de 65 anys, i sobretot més grans de 80) està en entredit a causa de la feblesa de l’evidència dels efectes beneficiosos i per l’evidència d’efectes adversos.
    • Està clar que la medicina ha d’ampliar la mirada i desplaçar els esforços cap un abordatge no farmacològic en la prevenció de fractures en gent gran, i centrar-ne en prevenir les caigudes. Com assenyala la prestigiosa revista Prescrire: “La prevenció de les fractures associades a fragilitat òssia es basa en prevenir les caigudes i en fer activitat física de manera regular, i només en alguns casos en tractament farmacològic”.
  • El medi ambient com a determinant important de la salut

    El nostre Sistema de Salut ha començat a tenir un discurs sobre la importància dels determinants de la salut però la seva planificació i les seves intervencions encara ignoren aquests determinants, en especial els referents als riscos mediambientals.

    Això és per diferents causes. La primera i molt important és la cultura i el model de «medicalització» de la salut –la preeminència de l’alta tecnologia, el medicament com a panacea, el consumisme sanitari, el sistema centrat en l’hospital d’aguts- al servei de determinats interessos econòmics de negoci amb la salut. A més això està afavorit per la «cultura» encara hegemònica entre els polítics, gestors, professionals i ciutadania d’allargar l’esperança de vida (indefinidament potser) fent tot el que calgui per salvar persones al final de la seva vida.

    La segona causa, fins fa poc, en el cas dels determinants ambientals d’origen antropogènic, ha estat la insuficiència d’evidències científiques durant molts anys dels danys per a la salut de la contaminació del medi. S’ha investigat molt en el que ha estat rendible econòmicament en el mercat: nous fàrmacs, tecnologia diagnòstica i de tractaments, implants i nous procediments, etc.

    Avui ja sabem però que la contaminació del medi (aigües, sòls, atmosfera i aliments) és una causa molt important de pèrdua de salut i de morts prematures. Ho sabem gràcies a les importants recerques d’institucions com el CREAL o l’IMIM, totes dues de casa nostra, que han demostrat la relació entre la contaminació mediambiental i malalties respiratòries, cardiovasculars, neurològiques, trastorns de fertilitat, immunitàries, càncers de tot tipus, malformacions congènites i altres.

    Salut (també ambiental) a totes les polítiques

    Malgrat els coneixements que avui tenim podem veure exemples de la concepció hegemònica de la salut en el Pla de Salut 2016-2020 del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. En aquest Pla, quan analitza les causes d’emmalaltir i morir se citen els hàbits personals (alimentació, exercici físic, tabac, alcohol) i per primera vegada els determinats econòmics i socials que comporten, a més, desigualtats en salut. Ara bé, no es mencionen les condicions del medi sobre la salut. En l’anàlisi de l’esperança de vida de la població per regions de Catalunya és curiós que les regions que tenen millor esperança de vida són la Vall d’Aran, la Cerdanya, els dos Pallars i l’alta Ribagorça (regions no dotades precisament de tecnologies i hospitals terciaris, però sí potser d’una millor qualitat ambiental).

    El Pla fixa objectius com ara reduir la mortalitat –un 20% per problemes càrdio circulatoris, un 10% per malalties respiratòries- i augmentar en un 15% la supervivència de més de cinc anys després d’un càncer. Tanmateix, al posar com a objectiu el descens de la mortalitat -enfront de les dificultats d’actuar amb salut en totes les polítiques públiques- en comptes d’actuar en les causes i en la prevenció la realitat és que s’actuarà en tractaments, despesa i sofriment per allargar la vida un cop el mal ja està fet.

    Ho veiem en els programes específics per aconseguir aquests objectius, que segons el Pla són:

    – Baixar la mortalitat per ICTUS: Desplegar el nou model d’atenció urgent, arribar a un 85% de tractaments endovasculars

    – Baixar la mortalitat per isquèmia cardíaca: aconseguir en un 75% d’infarts tractament angioplàsties en 120 minuts

    – Baixar la mortalitat per causes respiratòries: Implantar un model de medicina respiratòria de precisió (?) creant un grup de treball

    – En càncer: aconseguir el cribratge poblacional al 100% de la població entre 50 a 69 anys

    L’abordatge dels determinants ambientals dels problemes de salut, com també de la majoria de determinants, requereix un treball intersectorial no només a nivell comunitari o local, sinó especialment a nivell de govern i en ocasions a nivell d’estat. Abans de planificar cal comptar amb una anàlisi de la xarxa de causalitat que arribi fins a les arrels dels problemes, de manera que s’evidenciï quins són els determinants més enllà dels hàbits i les responsabilitats personals. Si a continuació ens preguntem quines són les intervencions efectives per reduir l’impacte d’aquests determinants sobre la salut veiem que moltes són competència de les institucions que han de regular la indústria, el comerç, l’habitatge, el trànsit, la protecció social o el medi ambient.

    Per ser efectiu el treball intersectorial necessita en primer lloc un procés de planificació conjunt, en el que participin totes les institucions amb responsabilitats importants sobre els determinants, en el qual es desenvolupi una xarxa de causalitat basada en evidències. Necessita també una bona definició de les intervencions i que les institucions tinguin partides pressupostàries específiques per a proveir-les, un sistema de seguiment comú i transparent i un lideratge del nivell suficient per comprometre a totes les autoritats implicades. Només així aconseguirem realment millorat la salut de les persones i no només gastar recursos en actuar al final dels processos d’emmalaltir.

    Sobre els autors:

    Josep Martí. Per llegir la biografia i altres articles de Martí consultar el seu perfil d’autor. 

    Elisabet Jané. Metgessa. Especialista en  planificació i avaluació de resultats en salut. Ha treballat en planificació, fa anys, pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya  i en el Consorci sanitari i Social de Catalunya. Treballa actualment per diversos organismes internacionals i governs de paisos fonamelalmet de centre america.

  • La sanitat pública va pagar 10 milions extres en sous de personal al servei d’una concessionària privada madrilenya

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La sanitat pública madrilenya va pagar 10 milions d’euros extres en sous de personal que treballava per a un centre privatitzat gestionat per IDC Salud. Entre 2009 i 2012, el Servei Madrileny de Salut va abonar aquest sobrecost pel treball que van realitzar 123 professionals (sanitaris i no sanitaris) en un centre d’especialitats que l’administració havia assignat a la concessionària, segons consta en l’auditoria de l’hospital Puerta de Hierro, al qual pertanyien inicialment aquests treballadors.

    El moviment va ser conseqüència del trasllat de l’hospital Puerta de Hierro des de Madrid a la localitat de Majadahonda. Aquest canvi va suposar que la població de la capital que era atesa pel centre sanitari hagués de canviar d’hospital de referència. El Govern de la Comunitat de Madrid va decidir que serien responsabilitat de la Fundació Jiménez Díaz que presta servei en virtut d’un conveni amb l’empresa IDC Salud.

    Això va suposar que el centre d’especialitats depenent de l’hospital públic Puerta de Hierro passés a la gestió privatitzada d’IDC Salud. Els treballadors públics prestarien els seus serveis al centre privatitzat -al costat dels treballadors contractats per la concessionària-.

    El treball que feien aquests professionals es va calcular en un milió d’euros a l’any que havia de posar l’empresa, segons els auditors. «L’activitat que es desenvolupi pels professionals dependents del Servei Madrileny de Salut no seria en cap cas facturable a efectes del Conveni [entre la sanitat pública i l’empresa]», recull la fiscalització. I afegeix: «S’han anat descomptant 1.000.000 d’euros anuals en el cànon a abonar a l’empresa». És a dir, el pagament es feia detraient aquesta quantitat de l’abonament anual que paga la Comunitat de Madrid per la prestació sanitària que fa la Fundació Jiménez Díaz.

    El que mostra l’auditoria és que aquest càlcul va ser molt favorable per a l’empresa. En quatre anys, els sous reals van sumar 14,4 milions d’euros: 3,1 el primer exercici, 4,3 el segon, quatre el tercer i 2,8 l’últim revisat. La revisió diu que després de mirar aquests números «es dedueix que el càlcul que es va efectuar el 2009 per deduir de la liquidació de la Fundació, que es va estimar en un milió d’euros només cobreix una part de l’import realment abonat per aquest personal». El que va alertar la fiscalització, després de quatre anys de mantenir aquesta fórmula, és que, en realitat, l’Administració va posar tres quartes parts d’aquest personal durant, almenys, quatre anys.

    Comptes poc clars

    Les intervencions de l’hospital Puerta de Hierro també han revelat el poc control que s’ha fet del pressupost al centre. El 2013 es retreu que el sistema de gestió «no permet conèixer íntegrament l’import de les obligacions reconegudes per formes d’adjudicació». Amb tot, l’índex de contractació a dit, mitjançant contractes menors que permeten triar el proveïdor sense concurs, va arribar aquest any al 47% de la despesa total: 73.900.000 d’euros. Els auditors diuen que això denota «falta de planificació» encara que el que implica és contractar «eludint els procediments de concurrència«

  • Les infermeres hem de seure a les taules on es planifiquen les polítiques de salut

    Segons dades de Nacions Unides, al món hi ha més de 20 milions d’infermeres dels quals el 80% són dones. No obstant, poques ocupen càrrecs polítics i posicions de lideratge. Això ajuda a entendre que una de les frases més repetides durant el Congrés del Consell Internacional d’Infermeria que s’ha celebrat aquests dies a Barcelona hagi estat “si no tens cadira a taula, agafa la teva i col·loca-la”.

    Moltes de les ponents han recordat així a quasi 10.000 infermeres de tot el món que hi han participat la necessitat de ser a les taules on es prenen les decisions i on es planifiquen les polítiques de salut.

    Una de les que s’hi ha referit ha estat Julia Duncan Cassell, ministra de gènere, Infància i protecció de la República de Libèria. Duncan ha fet èmfasi en la necessitat de participació en el àmbit polític de les dones i de les infermeres per l’enorme potencial i la gran contribució que poden fer en les polítiques sanitàries i socials. Per ella, la visió propera i de primera línia al costat de les persones que pateixen i necessiten atenció, prevenció i promoció de la salut és bàsica per aquest potencial. Un dels exemples que va posar va ser del seu país, de Libèria, on les infermeres van tenir un paper molt important en la crisi de l’Ebola per la seva gran implicació i pel nombre de professionals d’atenció primària morts metre cuidaven de la població infectada pel virus.

    La capacitat de transformació de les infermeres va lligada a la pròpia pràctica així com la proximitat i la compassió per les persones i famílies que necessiten atencions i la prevenció per mantenir la salut i l’autocura.

    També ha parlat del potencial de les infermeres la presidenta del congrés, Judith Shamian, que ha recordat que serà indispensable incrementar el nombre d’infermeres per generar salut i  evitar mortalitat. En aquest sentit, Linda Aiken, directora del centre d’investigació per polítiques i resultats de salut, va posar sobre la taula els seus estudis realitzats en més de 30 països que han demostrat que per cada 10% de retallades d’infermers incrementa un 12% la mortalitat. Si les infermeres no estan qualificades e se substitueixen per personal no qualificat, augmenta el nombre de dies d’hospitalització i per tant els costos.

    La manca de visibilitat i de reconeixement professional pot estar relacionat amb un model poc centrat en l’Atenció Primària, massa hospitalocèntric i biomèdic, i també amb models de gestió basats en el manteniment de l’statu quo i excessivament polititzats. Però el que és segur és que les capacitats transformadores i innovadores de les dones i de les infermers poden millorar les polítiques dels països i la gestió de les organitzacions.

    No estem a les taules on es prenen les decisions i no estem on es planifiquen polítiques de salut. És hora d’agafar les cadires i posar-les perquè els polítics i els gestors entenguin que les infermeres no són una despesa sinó una inversió.

  • Els treballadors de l’Hospital del Mar reclamen més personal per a les noves Urgències

    El nou edifici d’Urgències que estrenava fa pocs dies l’Hospital del Mar no compta amb prou personal. Així ho denuncia el Comitè d’empresa del Parc Salut Mar -consorci que gestiona el centre-, que demana doblar el nombre de professionals sanitaris del nou servei d’urgències de l’hospital perquè compti amb 30 sanitaris més que s’afegirien als 30 que hi treballen actualment.

    L’edifici, que constitueix la primera de les tres fases d’ampliació de l’Hospital, es va estrenar després de cinc anys de paralització de les obres per manca de pressupost. En aquest sentit la inauguració de les noves urgències representava un primer pas molt reclamat per treballadors i pacients que han viscut en primera persona unes urgències malmeses i deficitàries, un espai que encara continua actiu. Amb tot, els treballadors reclamen ara que està en marxa el nou servei que cal més personal i també més llits d’hospitalització per poder traslladar a planta els pacients atesos en aquest servei. Només d’aquesta manera, justifiquen, serà possible evitar el col·lapse i les llargues esperes a les urgències. I és que aquest centre és un dels hospitals de la ciutat que “voregen el col·lapse la major part de l’any”, segons denunciaven fa uns mesos els membres de la comissió de salut de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB).

    Pel que fa a tots els centres que engloba el Consorci Parc Salut Mar, en el qual està integrat l’Hospital del Mar, en total hi ha 255 llits tancats de 1.291 totals disponibles, és a dir, gairebé un 20% dels llits del consorci es troben en desús, segons dades facilitades per treballadors a aquest mitjà anteriorment. En aquest sentit, el president del Comitè, Manolo Royo, ha demanat que es construeixin els dos edificis de cinc plantes de 160 llits que van ser projectats però no pressupostats, i que estava previst que estiguessin en funcionament el 2017 a la zona vella del centre: «Si no, no acabarem amb el problema de les urgències», ha apuntat en declaracions recollides per Europa Press.

    «Si segueixen sense obrir el 18% de llits tancats al Consorci serà impossible derivar als pacients d’Urgències, provocant el conegut col·lapse i molt probablement tornant a ocupar amb lliteres i pacients espais en principi no pensats ni habilitats per a això. I recordem que serà amb el mateix personal», denunciava en un article d’opinió Xavi Tarragón, treballador del centre i membre del comitè d’empresa.

    L’Hospital del Mar està gestionat pel Consorci Mar Parc Salut de Barcelona, creat el 2010 després d’un acord entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. D’aquesta forma es va constituir un consorci amb una representació del 60% de la Generalitat i un 40% de l’Ajuntament. El consorci quedava des de llavors encarregat de gestionar l’Hospital del Mar, el centre de referència més gran de tota la institució, que dóna servei als usuaris de Ciutat Vella i Sant Martí, més de 300.000 usuaris. A la vegada també gestiona l’Hospital Esperança que, segons la informació corporativa del centre, actua com a centre complementari del Mar.

  • Trinitat Nova: quan la salut va més enllà de les parets de l’ambulatori

    “Quan l’agafis, posa la mà per sota. Com que el plàtan no li senta bé, prova de donar-li poma i pera, juga amb això, però sobretot no li afegeixis sucre ni res». La María José Pujol, infermera responsable del programa de Salut i Escola del CAP Chafarinas, dóna alguns consells a l’Amine i l’Aida, una parella que en el moment de la visita al CAP feia només 20 dies que s’havien estrenat com a pares. Al seu fill, el Nabil, li toca revisió pediàtrica. Aquesta parella és un dels molts casos que atenen en aquest CAP, situat al barri de la Trinitat Nova, a Barcelona, un dels barris amb la taxa de fecunditat més alta de la ciutat.

    Segons l’últim diagnòstic de Salut als Barris de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), la fecunditat a la Trinitat Nova és de 43,6 per cada 1.000, superior a la taxa mitjana de la ciutat, de 37,1 per cada 1.000. Aquesta diferència es deu a factors socials i de l’entorn del barri, com ara la manca d’espais d’oci i d’esport al barri, els projectes de vida personals o la salut mental dels veïns i veïnes de la Trinitat. Per això tot l’equip d’aquest CAP té clar que la salut dels seus pacients té a veure amb tota una sèrie de factors que van més enllà de les parets del CAP. Abans que la parella surti de la consulta, la infermera apunta al carnet de vacunació infantil quan ha de tornar al CAP a fer la següent revisió.

    La fecunditat en aquest barri és més alta entre les dones nascudes en països de rendes baixes (57,3 per 1000). Per això, la infermera Pujol remarca la importància de l’educació sobre la sexualitat. «Quan acaben l’ESO molts no tenen un projecte educatiu, deixen els estudis, no tenen feina i, per tant, es trenca el projecte de vida. És en aquest moment quan es produeixen més embarassos», explica la infermera.

    Tot i els embarassos no planificats, a la Trinitat Nova hi ha un altre factor que fa decantar la balança cap a la paternitat en edats més joves. Comparat amb la resta de la ciutat, en aquest barri hi viuen més persones nouvingudes de països de rendes baixes. Per Pujol, els embarassos en aquesta població d’origen estranger «són culturals», ja que no es queden embarassades «tan tard, als 30, com la població autòctona». Segons ella, la barreja entre el trencament d’un projecte de vida i el factor cultural són els dos motius d’embaràs en edats per sota dels 30 anys al barri. «No hem de treballar amb els adolescents quan deixen l’escola, sinó abans, ajudar-los a fer que creïn el seu projecte de vida». I per crear aquest projecte de vida, els centres i espais d’oci juguen un paper fonamental.

    Manca d’espais d’oci al barri

    «Aquí no hi ha centres culturals, no tenim res, tot està fora del barri. Si has d’anar fora, no hi vas», explica Pujol, que ho valora com un fet clau en relació amb la salut. Segons l’informe de l’ASPB, una de les preocupacions principals de les persones que viuen al barri és la manca d’equipaments i espais per a totes les edats, juntament amb la manca d’entitats i oportunitats culturals i lúdiques. Una valoració compartida per Xavier Bayona, metge de família i director del CAP Chafarinas. «No podem recomanar a la gent que ens ve a visitar que faci esport si no hi ha espais ni equipaments esportius al barri», remarca. Destaquen, això sí, l’Ateneu Popular de 9 Barris.

    Les infermeres Maria José Pujol i Isabel Garrido, i el metge de família i director del CAP Chafarinas Xavier Bayona / ROBERT BONET

    Per Bayona i el seu equip del CAP Chafarinas, la Trinitat Nova és un barri que presenta dificultats per fer esport i combatre l’obesitat i el sedentarisme. «Moltes vegades ens arriba gent esbufegant, que t’expliquen que han de parar unes quantes vegades quan caminen perquè el barri té moltes pujades i baixades», explica Bayona. És per això que aquests professionals remarquen la importància d’entendre «com viuen, què fan i quins costums tenen» els veïns de la Trinitat. «Si no treballes amb ells fora de l’ambulatori, la teva tasca queda a mitges. No els pots dir que facin esport, si saps que aquí no hi ha espais. Per això és tan important el treball comunitari. La salut ha de sortir del CAP», diu, convençuda, la doctora Pujol.

    Aquesta manca d’esport, combinat amb el fet que molts infants del districte de Nou Barris consumeixen aliments poc saludables, fa que augmentin els problemes de salut en la infància, com ara malnutrició, sedentarisme o mala higiene buco-dental.

    «Jo vaig a la gimnàstica ‘de los jubilaos’» explica la María Jiménez, de 79 anys, mentre espera el seu torn de visita al CAP. La María comenta que una persona voluntària imparteix classes allà dos dies a la setmana. No li paguen res, però, a canvi, donen un quilo de sucre, de farina i un litre d’oli una vegada al mes. «No puc pagar perquè tinc una paga mínima, però així ajudo als qui ho necessiten encara més que jo», explica remarcant la importància de l’ajuda mútua al barri.

    Un altre dels problemes que més es troben quan visiten als pacients, sobretot els d’edats més avançades, a casa seva és que hi ha molts habitatges sense ascensor. «Quan una persona té mobilitat reduïda això fa que surti encara menys de casa per les dificultats que comporta». Per això, cada 15 dies hi ha voluntaris del programa Radars, entre d’altres, que ajuden a la gent gran a fer les tasques del dia a dia, com anar a fer la compra i, també, els hi fan companyia.

    La María Jiménez espera a que sigui el seu torn per la visita / ROBERT BONET

    Més depressions, però bona percepció de salut

    A la Trinitat Nova hi ha més freqüència a la depressió en relació a la resta de Barcelona. Segons l’informe de l’ASPB, la majoria de casos estan relacionats amb la frustració i sentiment d’inutilitat per la falta de feina i els problemes econòmics. Això pot comportar ansietat, estrès, una baixa autoestima, manca de cura de la pròpia imatge i un augment de consum de tabac o altres conductes considerades de risc. La mortalitat a la Trinitat Nova és superior a la de la resta de la ciutat i l’esperança de vida en néixer és menor. La primera causa de mortalitat en els homes són els tumors. A les dones, en canvi, les malalties del sistema circulatori en són el principal motiu.

    Aquestes dades, però, contrasten amb l’afirmació del doctor Bayona, i compartida per l’informe de l’ASPB: «Quan preguntem a la població ens diuen que tenen sensació de gaudir d’una bona salut». Un fet «bo, des del punt de vista de salut comunitària», ja que fa que es visqui amb naturalitat, s’afrontin amb optimisme i alguns símptomes no s’agreugin. Segons dades de l’Enquesta de Salut 2011, tant els homes com les dones del districte de Nou Barris tenen un millor estat de salut percebut que pel conjunt de Barcelona.

    Tot i els problemes econòmics, l’atur, la pèrdua d’habitatge i ser el barri amb menor renda familiar disponible de tota la ciutat, al barri de la Trinitat Nova existeix un fort sentiment d’orgull de pertànyer al barri, sobretot gràcies la important xarxa de suport veïnal que, tant pacients com professionals de la salut, comparteixen, dins i fora de CAP Chafarinas.

  • Els professionals veuen amb bons ulls el pla de Salut per a l’atenció primària però demanen celeritat

    Les retallades van deixar l’atenció primària amb 3.000 professionals menys, set minuts per visita i cap substitució. És per això que des del sector veuen amb bons ulls l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC), presentada aquesta setmana per Salut i que preveu dotar els centres d’atenció primària amb 5.000 metges, infermeres i treballadors socials més en els pròxims anys. Amb tot, alguns temen que quedi en un calaix com va passar amb l’anterior pla presentat per la llavors consellera Marina Geli. D’altres demanen celeritat davant la falta de concreció del pla, que calcula que el nou personal s’incorpori als CAP al llarg dels pròxims set anys.

    Un d’ells és Jaume Sellarès, metge de família i vicepresident del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB). “Era un clam de molta gent que l’atenció primària es posés al dia, és evident que calen més recursos i que cal posar-la al centre del sistema”, expressa. Amb tot també demana que es faci “com més aviat millor” i que no quedi “diluït en la foscor pressupostària”. “Si són set anys que siguin set però comencem ja”, afegeix. Explica, en aquest sentit, que el Pla d’Innovació en Atenció Primària de la consellera Geli “també era molt ambiciós però després poques d’aquelles propostes es van dur a terme”.

    Des del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) el metge de família Albert Planes descriu l’estratègia com “interessant” i apunta l’augment del nombre de professionals com una acció molt positiva que respon a una demanda “de fa temps”. Planes admet però que “té por” que l’estratègia del departament quedi en un calaix i també cita el pla de reforma de l’etapa Geli com a exemple. Segons ell, el pla presentat ara per Comín té aspectes positius però no té terminis segurs. “A partir del gener del 2018 no sabem què passarà amb aquest pla”, diu i assenyala la necessitat de “més concreció de compromís polític fins i tot a nivell parlamentari”.

    La prescripció infermera, absent en el pla

    Per la seva banda, Glòria Jodar, Consellera del Consell de Col·legis d’infermeres i Infermers de Catalunya valora positivament l’increment de recursos previst tot i que alhora matisa que “és el que és just davant una pèrdua de pressupost molt evident en els últims anys”. Dels 5.000 professionals Salut calcula que la meitat seran infermeres. Sobre aquest punt Jodar recorda que és necessari ja que en comparació amb altres ràtios europees “estem molt malament”.

    Un punt molt aplaudit des d’aquesta professió és el fet que es reconeixerà l’especialitat d’infermera familiar comunitària -que fa set anys que existeix- com a única via per exercir als equips d’atenció primària. Per contra, critiquen que el pla no fa cap referència a la prescripció infermera. “S’ha parlat poc de les competències professionals que tenen les infermeres”, diu Jodar.

    El mateix opina Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). “Des de l’AIFiCC pensem que és bo que es reconegui l’especialitat, com va passar en el seu moment amb la medicina de família però ha d’anar acompanyat de més places a les unitats docents”, diu. A més a més també coincideix amb Jodar en la prescripció infermera, una regulació que el col·lectiu fa temps que demana. Brugués apunta que les infermeres haurien de tenir més lideratge en els equips de primària i assegura que no es pot parlar d’autonomia dels professionals mentre no es reguli la prescripció.

    El treball social, més present als CAP

    Una de les mesures destacables del pla és el compromís de dotar tots els centres d’atenció primària amb almenys un treballador o treballadora social. Marga Garcia, coordinadora de la Comissió de Salut i vicedegana del Col·legi de Treball Social de Catalunya (TSCAT), assegura que des d’aquest col·lectiu professional estan “il·lusionats” i recorda que només un de cada dos equips d’atenció primària compta amb aquest perfil professional en l’actualitat. D’altra banda celebra el fet que es reconegui en la categoria de professional sanitari el treballador social sanitari. “Això permetrà tenir accés a la informació clínica de forma regulada”, comenta.

    Segons el pla, a més, cada usuari tindrà un treballador social de referència, a més d’un metge, una infermera i un administratiu sanitari. A més,  el treballador social del CAP podrà prescriure serveis d’ajuda a domicili, que ara es prescriuen des dels serveis socials municipals. Sobre aquest punt Garcia demana que es “defineixin bé les tasques i les línies per no generar duplicitats”.

    Accions que poden dur-se a terme de forma “ràpida”

    Algunes de les accions que conté l’estratègia del departament poden començar a fer-se des de ja i depenen únicament de la voluntat política. Així ho defensa Jaume Sellarès, que cita com a exemple la gestió de les agendes per part dels professionals, l’aprimament de les estructures de l’ICS o que els professionals puguin triar els directius.

    “El pla serà creïble en la mesura que es fixin períodes i es vegin ja resultats immediats d’algunes accions”, afegeix Albert Planes. Com a exemple de mesures que poden aplicar-se ja cita també l’elecció dels directors per part dels professionals així com la formulació dels equips de capçalera o l’eliminació de les Unitats de Gestió d’Atenció Primària (UGAP).

  • Baròmetre del canvi de model

    El CEO, Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, i el CatSalut han publicat el “Baròmetre Sanitari de Catalunya. 1a onada 2016”, una enquesta que demostra tant el desconeixement que té la població del seu model sanitari com la clara intenció de les nostres autoritats sanitàries de mantenir aquesta ignorància per evitar que sigui qüestionat. A la pregunta P1, sobre quin és l’organisme responsable de l’assistència pública a Catalunya, el 40% respon que el CatSalut, el 8,5% que el Departament de Salut, un 31,4% que l’ICS i el 16,9% que no ho sap, a part d’un 3% que diu que el Ministeri. Prova de l’intent de mantenir la ignorància, la pregunta 28, sobre què cal fer amb el “sistema sanitari” de Catalunya. Tanmateix, hi ha una forta dosi d’esperança en les respostes. Sens dubte, la resposta “oficial”, la volguda pels enquestadors és “El sistema sanitari funciona bé, encara que són necessaris alguns canvis”, i obté un 48,6% dels vots. La que reclama canvis fonamentals, “encara que algunes coses funcionen” n’obté un 34,5% i, per què no?, podríem considerar que és la de qui vol un canvi de model, un percentatge encoratjador.

    Com ja explico al capítol “Catalunya en procés de desprivatització” del llibre “Se vende sanidad pública”, la ignorància sobre el model no és, ni de lluny, una exclusiva de la ciutadania sinó que, amb diferents dosis de mala fe, té múltiples manifestacions. Ara n’afegeixo una de nova a la llista. En una resposta a Marta Sibina, la diputada Míriam Nogueras va dir que el 90% de la sanitat catalana concertada està en mans d’entitats sense ànim de lucre. Vaja, que no calia que el conseller Comín s’emboliqués amb tot això de les entitats d’economia social ni que el Tercer Sector segueixi insistint a tenir prioritat en les contractacions. Una insistència, expressada recentment en aquest diari, que dissortadament oblida que el projecte de Comín inclou el foment de l’activitat privada als centres públics, un oblit impropi de persones amb sensibilitat social.

    Però el meu debat al Twitter amb Míriam Nogueras no va versar sobre la quantitat, ni tan sols sobre la qualitat social d’entitats com l’Església, les fundacions o les EBA, sinó sobre la falta de control que sobre elles exerceix el CatSalut. “I tant que ho controla, és l’asseguradora del sistema públic”, em va replicar. Resposta desencertada que demostra, per un cantó, que no va seguir els debats de la comissió parlamentària sobre les irregularitats de la sanitat on es va arribar ben al fons del concepte oficial d’autonomia de gestió, i per un altre que no es pot estar al mateix temps al Parlament espanyol i de regidora a l’Ajuntament de Cardedéu, perquè tots dos surten perdent. Fàcilment vaig trobar al web del meu sindicat una senzilla prova: la resposta del conseller Eduard Rius (pàg. 1946) a una interpel·lació d’ICV, de 1996 però plenament actual, on aquell reconeix que Salut no controla els concerts. Encara espero la resposta.

    El dia 13 va tenir lloc la primera assemblea de Rebel·lió Primària. A part de la inquietud al voltant de què cal fer per tal que aquest moviment doni els seus fruits, aconseguint canvis rellevants, el debat es va centrar molt en el punt 4 del manifest, en la seva referència a l’autonomia de gestió. Com he pretès demostrar insistentment, aquesta és una expressió tan desfigurada per la pràctica del model vigent que no l’hauríem de fer servir les persones que volem canvis substancials en la nostra sanitat. Utilitzant una expressió atractiva però carregada pel diable, ens han colat unes pràctiques perverses, autonomia als gestors per defraudar, o per dictar les seves pròpies normes sense control. Gestors nomenats a dit fins al punt que, en la primària de l’ICS, nomenen personal temporal per tal que tothom entengui que l’autonomia és limitada, la justa per seguir les ordres que vénen de dalt. Ateses les dificultats de capgirar el sentit dominant de l’expressió, caldria que deixéssim de fer-la servir. A més, no té en compte que en les decisions també també cal que intervingui la població. I si parlem de gestió participada? Descentralitzada? D’autoorganització?

    Exposava en el meu article anterior que, a nivell laboral, el greuge principal del model sanitari català són les diferents condicions laborals del personal, en funció de l’entitat gestora, i plantejava la necessitat de considerar com a empleat públic tot el personal que depèn del pressupost públic, tot el personal del SISCAT, i que conjuntament negociessin unes mateixes condicions laborals, evidentment a l’alça, amb l’autèntic patró, de moment el CatSalut, en espera d’un futur Servei Nacional de la Salut com cal o de la gestió, més directa encara, per part del Departament de Salut.

    Una recent entrevista a la responsable de comunicació de la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya llença una galleda d’aigua freda sobre aquest projecte ara amplament compartit i confirma els meus seriosos dubtes sobre el paper de CCOO i ICV en el sí de la Marea Blanca, extensament explicats en aquell capítol de “Se vende sanidad pública”. La representant de CCOO diu (minut 4:23) que el personal del Trueta és de l’ICS, estatutari, i ho ha de continuar sent i el del Santa Caterina, l’hospital de l’IAS situat al Parc Martí i Julià al costat del qual podria anar a parar el nou Trueta, és laboral i “això s’ha de mantenir”, que les equiparacions sempre són a la baixa… Vaja, una maledicció, no sabem si del Suprem, del diable o de CCOO. Amb aquesta moral de derrota no anem enlloc. L’enquesta del CEO dóna més perspectives que CCOO.

  • L’OMS gasta més diners en viatges que en la lluita contra el VIH, la malària i la tuberculosi juntes

    Aquest és un article publicat per eldiario.es

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) gasta al voltant de 200 milions de dòlars (uns 178 milions d’euros) en viatges de personal, gairebé el triple del que gasta en la lluita contra alguns dels majors problemes de salut pública com el VIH, l’hepatitis, la malària o la tuberculosi, segons revelen els documents interns als quals ha tingut accés The Associated Press.

    L’any passat, l’OMS va gastar 71 milions de dòlars en combatre el VIH i l’hepatitis (uns 62,7 milions d’euros), 61 a la malària (54,3 en euros), 59 milions de dòlars per frenar la tuberculosi (52,5 milions d’euros) i 23 milions (20,4 en euros) per combatre els problemes de salut mental de la població i l’abús de substàncies. La inversió en viatges per a 7.000 empleats supera el gastat en afrontar el VIH, l’hepatitis, la malària i la tuberculosi juntes.

    Altres programes reben fons extraordinaris, com la lluita contra la pòlio, per al que l’OMS inverteix 450 milions de dòlars (400 milions d’euros). Segons publica AP, l’organisme ha demanat diners per finançar els programes destinats a afrontar les crisis sanitàries a tot el món i ha intentat controlar les seves despeses en viatges. No obstant això, tot i que va establir noves normes, membres de l’organització s’han queixat a nivell intern que hi ha empleats que les incompleixen en reservar vols en classe preferent i hotels de cinc estrelles.

    «No confiem que la gent faci el correcte quan es tracta dels viatges», va assegurar Nick Jeffreys, director de finances de l’OMS, durant un seminari intern sobre comptes al setembre del 2015, del que es va gravar un vídeo al qual ha tingut accés AP. Els empleats «poden manipular una mica els seus viatges. L’agència no pot estar segura que sempre reservin el bitllet més barat o que el desplaçament fos si més no necessari», va afegir llavors.

    El mitjà també informa sobre un comunicat intern enviat a la directora general de l’OMS, Margaret Chan i altres membres d’alt nivell amb l’assumpte «ACCIONS PER INCLOURE COSTOS DE VIATGE» (en majúscules). El comunicat indicava que el compliment de la norma que els viatges es reservaran amb antelació era «molt baix» i ha assenyalat que els països membres de l’OMS estaven pressionant perquè retallés les seves despeses.

    «Els viatges són necessaris», ha assenyalat el missatge, però «com a organització hem de demostrar que som seriosos a l’hora de gestionar-lo de manera apropiada». L’OMS ha respost a AP assegurant que «la naturalesa del treball de l’OMS sovint requereix que el personal viatgi i que la despesa s’ha reduït un 14% respecte a l’any anterior, tot i que el total d’aquest any va ser excepcionalment alt a causa del brot d’Ebola del 2015 a l’Àfrica Occidental.

    No obstant això, els empleats ignoren les regles, segons una anàlisi interna de març a què ha tingut accés el mitjà i que revela que només dos dels set departaments de la seu de Ginebra van complir els objectius, i concloïa que la taxa de compliment de la norma de reservar els viatges amb antelació era d’entre el 28% i el 59%.

  • Salut preveu incorporar 5.000 nous professionals d’atenció primària en set anys

    Les retallades pressupostàries s’han traduït en els darrers anys en la pèrdua de milers de llocs de treball a la sanitat pública. Un dels àmbits assistencials perjudicats ha estat l’atenció primària tot i que en els pròxims anys el rumb podria canviar. Segons l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC), presentada aquest dilluns, Salut preveu crear 5.000 llocs de treball -1.500 metges, 2.500 infermeres, 130 treballadors socials i 800 auxiliars administratius- que permetrien recuperar els llocs existents abans de la crisi però també crear-ne de nous.

    Ara bé, el canvi de rumb trigarà per a un sector que ha patit molt les conseqüències de les tisorades de l’etapa Boi Ruiz ja que Salut no s’atreveix a fixar una data concreta i ho condiciona als futurs pressupostos i la situació macroeconòmica. Segons ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín, durant la presentació de l’estratègia als periodistes crear 5.000 llocs de treball en cinc anys “és optimista”. Amb tot, ha matisat, una dada més “realista” serien set tot i que podria allargar-se deu anys en un escenari més pessimista.

    Des de la conselleria calculen que els Centres d’Atenció Primària (CAP) arreu del territori – gestionats en el 80% dels casos per l’Institut Català de la Salut- van perdre prop de 3.000 llocs de treball entre metges i infermeres. A més no ha estat fins aquest 2017 que s’han recuperat part de les reposicions en cas de baixa o jubilació, que fins ara no es cobrien i suposaven una sobrecàrrega per la resta de l’equip. Entre les diferents figures que integren un equip d’atenció primària el departament calcula que hi haurà set professionals més per cada 10.000 habitants, fet que permetrà passar dels 7 minuts per visita amb el metge de capçalera a deu.

    400 milions més per a primària

    Per al conseller de Salut, Toni Comín, l’atenció primària ha de ser “la columna vertebral” del sistema sanitari. En línia amb aquesta visió el departament vol augmentar el pes de l’atenció primària en el pressupost de Salut. Concretament calcula que en cinc anys passi dels 1.377 milions d’euros anuals actuals -que representen el 16% respecte el total del pressupost de Salut- a gairebé 1.800 milions d’euros. Aquests 400 milions d’euros addicionals en els pròxims anys suposarien que l’Atenció Primària s’emportaria, per tant, el 20% del pressupost.

    Una pancartaamb un missatge de protesta per les retallades en una imatge d’arxiu / ENRIC CATALÀ

    Més enllà de les xifres però l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC) del departament de Salut també planteja una sèrie d’accions destinades a reformular l’actual model de primària. La reforma, recull el document, es fonamenta en el concepcte integral de salut que inclou els determinants socials.

    Més professionals per habitant

    D’acord amb aquesta premissa una de les mesures destacables és el reforç d’altres serveis de la cartera que actualment no arriben a tots els equips d’atenció primària així com la inclusió de la salut comunitària com a part del concepte de primària. Recursos com ara els equips territorials de salut pública, els d’atenció a la salut sexual, a la salut mental, rehabilitació o dispositius d’atenció a la cronicitat formaran part de la Xarxa d’Atenció Primària (XAP) de manera que cada equip d’atenció primària tingui relació directa amb els diferents centres que ofereixen aquests recursos. Per a fer-ho el departament contractarà 300 professionals (psicòlegs clínics, nutricionistes, etc.) en els pròxims cinc anys.

    A més, a partir del 2018 els CAP d’alguns territoris començaran a implementar una altra de les accions que recull el document: la persona no només tindrà un metge i una infermera de referència sinó que també tindrà un treballador social i un administratiu sanitari de referència assignat.

    “Aplanament” de càrrecs intermedis

    Una altra de les accions destacables i que suposarà un canvi important per a l’Institut Català de la Salut serà “l’aplanament” d’estructures jeràrquiques “que no tenen sentit” en les quals intervenen diversos càrrecs intermedis. Un exemple és l’eliminació dels directors de servei d’atenció primària (SAP) o les Unitats de Gestió d’Atenció Primària (UGAP).

    La voluntat del departament és que cada Xarxa d’Atenció Primària -que agruparà diversos CAP i serveis del territori- tingui un únic director que es relacionarà directament amb el Servei Català de la Salut.