El Departament de Salut de la Generalitat i la direcció de l’Hospital General de Catalunya avançaran en una roda de converses sobre l’oferta de la conselleria de comprar el centre, ubicat a Sant Cugat. Segons un breu comunicat difós pel departament de Salut i l’hospital aquest dijous, les dues parts “han decidit avançar en la ronda de converses amb l’objectiu d’estudiar amb la màxima sensibilitat [la proposta] i assolir un possible acord durant aquest any 2017”. És la primera vegada que Quirónsalud reconeix que participa en una ronda de converses per arribar a un acord. Fa uns mesos, però, tancaven qualsevol via de compravenda. “Quirónsalud no ven hospitals, els compra”, asseguraven en aquell moment a aquest mitjà.
Segons ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín, aquest dijous després de comparèixer a la Comissió de Salut del Parlament, «sempre hi ha hagut converses entre Salut i l’empresa en relació a la proposta en l’esfera de la discreció» però la diferència és que ara la negociació està oberta. «La proposta és interessant i bona i mereix ser valorada per l’altra part», ha apuntat Comín.
L’oferta de la conselleria va transcendir a l’octubre, quan el conseller de Salut, Toni Comín, va anunciar durant una entrevista a El Matí de Catalunya de Ràdio, que la Generalitat volia comprar l’Hospital General de Catalunya, propietat del grup privat Quirónsalud, per uns 55 milions d’euros. En aquell moment però l’Hospital va fer públic un comunicat on desmentia «qualsevol tipus de proposta formal ni oferta en ferm”.
Segons va explicar el conseller, l’oferta a l’empresa Quirónsalud per comprar el centre privat perseguia l’objectiu de “convertir-lo en aquell hospital que el mapa sanitari fa anys i anys que falta en aquella zona del Vallès Occidental”. La proposta de Salut -que Quirónsalud negava fins ara rotundament haver rebut- implicava invertir 55 milions en la compra del centre per evitar així construir els dos hospitals que encara avui estan pendents al territori: l’Hospital Vicente Ferrer (a Rubí) i l’Ernest Lluch (a Cerdanyola), dues reivindicacions històriques i els dos únics hospitals nous que queden per fer a Catalunya dels catorze hospitals que preveia el mapa sanitari d’inversions de l’any 2005.
Fonts de Salut consultades per aquest mitjà sobre els escenaris possibles explicaven fa uns mesos que en cas que la proposta de compra tirés endavant caldria revisar la xifra d’inversió de 55 milions d’euros, un preu que diuen és “aproximat”. “S’haurien de fer auditories, veure l’estat dels quiròfans…”, matisaven aquestes fonts, que remarcaven que “la gràcia de comprar l’hospital és la immediatesa” i citaven a tall d’exemple que el malalt podria entrar per la porta en un any. En aquest sentit, la voluntat manifestada en el comunicat difós aquest dijous és la d’arribar a un acord aquest any. Segons Salut l’escenari de compra és el millor per a pacients, treballadors (se subrogarien) i per a les arques públiques.
El conseller de Salut, Toni Comín, ha insistit a destacar la importància de l’anàlisi tècnica de l’equipament en el cas d’una hipotètica compra. Amb tot, ha assegurat, la negociació segueix el seu camí i de moment no es coneixen els detalls de quina serà la decisió final.
L’Hospital Universitari de Sant Joan de Reus, inaugurat l’any 2010, passa per dificultats financeres des de fa mesos. La sort de l’hospital però podria canviar després que la Generalitat hagi anunciat que participarà en la governança del centre, de titularitat 100% municipal. La fórmula per alleujar la situació econòmica de l’hospital, que el 2016 va registrar un dèficit pressupostari de 8,4 milions, serà la d’un consorci format per l’Ajuntament de Reus i la Generalitat.
Segons ha explicat en roda de premsa el conseller de Salut, Toni Comín, el Servei Català de la Salut tindrà un 55% de la titularitat de l’entitat i el consistori un 45% tot i que l’últim ostentarà la presidència del Consell d’Administració. “La nova entitat servirà per resoldre la dificultat financera que té l’hospital derivada d’una inversió que era imprescindible en el seu moment”, ha dit Comín, que ha assegurat als treballadors del centre que l’entrada de la Generalitat suposa que el dèficit deixi de ser una amenaça. El conseller els ha recordat també que la fórmula de consorci pensada per a l’Hospital de Reus «és molt habitual» i és a través de la qual ja es gestionen diferents centres a Catalunya, com són l’Hospital del Mar de Barcelona o el Parc Taulí a Sabadell, entre altres, i que el fet que entri la Generalitat no afectarà les seves condicions laborals. «En tot cas l’entrada de la Generalitat servirà perquè es disminueixin els riscos als quals estaven sotmesos els treballadors», ha dit enviant un missatge de tranquil·litat.
Acompanyat de l’alcalde de Reus, Carles Pellicer, de la presidenta de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, Noemí Llauradó i del delegat del Govern a Tarragona, Òscar Peris, Comín ha explicat que està previst que la nova entitat entri en funcionament a partir de l’1 de gener de 2018.
Actualment l’Hospital forma part del Grup SAGESSA, entitat de titularitat pública formada pels consells comarcals del Baix Camp, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre, el Priorat, la Terra Alta i el Montsià. A més de gestionar l’Hospital de Reus, el grup també gestiona l’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre, l’Hospital de la Santa Creu de Tortosa i l’Hospital Comarcal d’Amposta.
Intents previs per resoldre el dèficit
L’intent per resoldre la situació financera de l’hospital fa mesos que va. El 2015 el centre va generar un dèficit de 3,1 milions d’euros, xifra que va empitjorar l’any passat quan el dèficit registrat ja era de 8,4 milions d’euros (més del doble en només un any). Com a mesura per fer-hi front es van desviar 4 milions dels fons de reserva de l’Hospital Móra d’Ebre, concretament de l’empresa Gestió Comarcal Hospitalària SA (Gecohsa).
En una visita a l’Hospital de Reus al novembre Toni Comín va assegurar que el treball conjunt entre el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Reus havia evitat «mals majors» pel que fa a la situació financera del centre i va fer una crida a mirar el futur amb «optimisme».
El Govern ha aprovat una oferta d’ocupació pública de més de 7.700 places per aquest 2017, 2.500 de les quals es convocaran en el sector sanitari. Les oposicions però no es traduiran en places noves per incrementar la plantilla sinó que són places per estabilitzar la situació laboral de personal interí. La darrera convocatòria gran d’oposicions al sector va ser aprovada l’any 2009 tot i que el procés va tenir lloc durant el 2010, quan es van convocar més de 2.300 places de personal estatutari sanitari de diferents categories.
Des de les retallades i de cinc anys sense oposicions, l’estiu passat es van convocar 340 places per a personal sanitari i administratiu de l’Institut Català de la Salut però també eren places destinades a reduir la temporalitat. A més són places que encara s’han de resoldre i que implicaven moltes categories professionals. Entre l’any 2010 i el 2016 per tant la xifra ha estat simbòlica. També hi ha hagut altres oposicions però han estat de promoció interna (gent que ja té plaça fixa però aspira a pujar de categoria).
Segons dades de la Secretaria d’Administració i funció pública, el sector sanitari és un dels sectors públics de l’Administració amb més temporalitat. Dels 33.705 professionals públics en institucions sanitàries, 19.653 són personal fix (funcionaris i contractes indefinits) mentre que 14.052 són personal temporal (interins i contractes temporals). És a dir, que més del 40% tenen contractes temporals.
“Es tracta de l’oferta d’ocupació pública més important que aprova el Govern en els darrers sis anys”, ha destacat la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, durant la roda de premsa posterior a la reunió del Govern d’aquest dimarts. La consellera ha subratllat que, amb la convocatòria de 7.700 places l’Executiu “posa l’accent en l’atenció directa a la ciutadania”.
Salut reorganitzarà l’atenció urgent per descongestionar els serveis d’urgències dels hospitals. Per fer-ho fomentarà les hospitalitzacions a domicili i l’atenció telefònica a través del 061 o potenciarà la capacitat de resposta de l’atenció primària amb l’obertura de cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP). Amb aquestes i altres mesures, previstes en el Pla Nacional d’Urgències presentat aquest dimecres, Salut confia que es redueixin els temps d’espera a les urgències dels hospitals.
Concretament s’ha marcat com a objectiu per aquest any que tots els hospitals catalans redueixin un 10% els pacients que registren una estada superior a 24 hores al servei d’urgències. A l’Hospital Vall d’Hebron, per exemple, quan hi ha pics d’activitat com passa durant l’època de grip, prop del 50% dels pacients que acudeixen a les urgències esperen més de 24 hores. En altres centres, com al Clínic o al Sant Pau, és de prop del 25%. A llarg termini, en quatre anys, l’objectiu de Salut és que cap pacient superi aquest temps.
A més, el ciutadà podrà consultar també en temps real l’estat dels serveis d’urgències dels diferents centres a través d’un app per smartphones i tablets que estarà en funcionament a partir del maig.
Hospitalitzacions a domicili i CUAP
La recepta amb què Salut confia complir els objectius passa per, d’una banda prevenir que la gent acudeixi a urgències si no és necessari i, de l’altra, millorar l’atenció i la coordinació als serveis d’urgències.
En aquest sentit, una de les mesures estrella per alliberar llits a les plantes d’hospital és potenciar l’atenció urgent a domicili o l’hospitalització a casa o en una residència. És a dir, que si és possible i adequat que un pacient atès a les urgències pugui ser ingressat a casa en lloc de l’hospital es prioritzi o que directament l’atenció urgent es faci al domicili.
Segons ha explicat el director del Servei Català de la Salut, David Elvira, la mitjana d’altes hospitalàries a Catalunya que es fan a domicili no arriben al 2% i la idea és que aquest percentatge augmenti per tal d’alliberar llits a les plantes dels hospitals, que és el que dificulta que es facin ingressos des d’Urgències. D’altra banda també s’obriran cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), a Lleida, Girona, Reus, Badalona i Mataró.
A més, el 061 comptarà a partir del maig amb una nova línia d’atenció pediàtrica i amb una línia d’atenció en salut mental a partir de l’octubre; totes dues funcionaran els 365 dies de l’any durant tot el dia.
Donar resposta a una societat «més fràgil»
El sistema sanitari ha de fer front avui a una societat més fràgil i aquesta és la idea de la qual parteix el nou pla, dissenyat per adaptar el sistema a les demandes assistencials actuals i reduir també els temps d’espera en aquest servei. L’envelliment, l’augment de les desigualtats, els canvis culturals o socials i els avenços mèdics fan que el pacient que avui és atès en un CAP o un hospital no sigui el mateix que fa quinze anys. En conseqüències les necessitats també canvien. «Tenim pacients més fràgils i amb malalties cròniques i complexes», ha apuntat el conseller de Salut, Toni Comín.
En aquest sentit des de Salut reconeixen que «el problema» de les urgències no es resol de la nit al dia i que requereix ser abordat des de la complexitat i involucrant totes les línies assistencials: CAP, hospitals, sociosanitaris, etc. «És un full de ruta, no una solució per arreglar les urgències en pocs mesos però és un punt d’inflexió en el sistema», ha assegurat la directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària, Cristina Nadal.
Un dels objectius més repetits des del Departament de Salut és la lluita contra les desigualtats i això passa també per l’Atenció Primària. No tots els Centres d’Atenció Primària són iguals, atenen el mateix tipus de població ni tenen les mateixes necessitats o recursos. Segons un mapa dibuixat per Salut, dels 369 Equips d’Atenció Primària que hi ha a Catalunya, 155 estan infrafinançats i bona part d’aquests treballen en un entorn socioeconòmic desfavorable. Precisament aquests equips són els que Salut vol dotar amb més recursos i és per això que rebran aquest 2017 un total de 12,5 milions addicionals. «En certa manera el que fem és una discriminació positiva dels equips que es troben en àrees socioeconòmicament més vulnerables», ha expressat el conseller de Salut, Toni Comín.
Els recursos addicionals aniran destinats a augmentar el nombre de professionals que hi treballen. L’objectiu és pal·liar part de l’infrafinançament que pateixen dotant-los de més pressupost, repartit tenint en compte les diferències en les necessitats de salut i la pressió assistencial derivades d’una pitjor situació socioeconòmica. En què es traduirà el pressupost ho decidirà cada equip, que en funció de la dotació addicional que rebi podrà optar per contractar un perfil professional o un altre. És a dir que en aquest sentit els centres tindran autonomia per prendre la decisió segons les necessitats particulars.
A més a més, segons han explicat aquest dimarts el conseller de Salut, Toni Comín, i el director del Servei Català de la Salut, a més d’aquests 12,5 milions d’euros addicionals se’n destinaran 11 més perquè els equips «més afectats» puguin fer front a substitucions. Des de l’any 2011 els fons destinats a cobrir substitucions estan congelats i amb aquesta partida es recupera el 50% de la retallada. La manca de personal i el fet que no se substitueixin totes les baixes és una de les demandes dels professionals de primària, que es queixen de la pressió assistencial, és a dir, de la quantitat de pacients que assumeixen.
El nou model d’assignació pressupostària
L’infrafinançament d’un CAP o d’un altre i les seves necessitats són en bona part determinats per un nou indicador dissenyat per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (Aquas). Aquest nou indicador, batejat com indicador social compost (inicialment Salut s’hi havia referit com índex de privació), mesura les desigualtats en Salut de la població i té en compte diferents variables socioeconòmiques com ara la taxa de mortalitat prematura, el percentatge de població exempta de copagament farmacèutic o la població amb rendes inferiors a 18.000 euros.
La combinació de les diferents variables ha permès al departament obtenir un mapa de les desigualtats socials entre territoris i és a partir d’aquest nou indicador i altres variables, com ara el factor demogràfic, que s’obté el nou model d’assignació de recursos als equips d’atenció primària.
La idea, a llarg termini, és que en els pròxims cinc anys no hi hagi a Catalunya cap CAP infrafinançat i que el repartiment dels recursos sigui equitatiu: a iguals necessitats, iguals recursos. Per això, el pressupost addicional destinat a combatre les desigualtats des de l’atenció primària és de 65 milions d’euros en cinc anys, dels quals 13 milions són per aquest any (12,5 als CAP prioritzats i mig milió a projectes d’atenció comunitària). No tots els equips, però, hauran d’esperar cinc anys per eixugar la diferència entre el que reben actualment i el que els i correspondria, els prioritaris seran els que presenten un índicador social més elevat, com per exemple l’EAP de Badalona Sant Roc, el de Sabadell La Serra o el de Sant Adrià de Besòs La Mina, entre d’altres.
Jacques Pohier, teòleg i filòsof francès, va afirmar el 1998 que l’eutanàsia voluntària no és una elecció entre la vida i la mort, sinó entre dues maneres de morir. A Espanya la regulació de l’eutanàsia té cada vegada més suport social, tanmateix, la pràctica continua penalitzada i recentment el Congrés va rebutjar una proposta de llei que perseguia precisament la seva despenalització. Casos com el de José Antonio Arrabal, que es va suïcidar en la clandestinitat fa pocs dies, recorden que la pràctica és una realitat a Espanya. Parlem amb Núria Terribas, jurista especialitzada en bioètica i directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas que ha assessorat el grup parlamentari d’Unidos Podemos en la seva proposta de llei de regulació de l’eutanàsia.
Abans de res, sovint hi ha confusió entre conceptes com eutanàsia, mort digna, suïcidi assistit…Què hem d’entendre per eutanàsia?
Eutanàsia és l’acció concreta que fa una tercera persona a demanda del pacient o del malalt però diem eutanàsia a l’acció que fa directament un tercer sense intervenció del propi subjecte i que el que pretén es provocar la mort de manera immediata a la persona amb un còctel de fàrmacs o el procediment que sigui en un espai de temps molt breu. La diferència amb l’ajuda al suïcidi és el propi individu que amb col·laboració d’un tercer, que li proporciona els mitjans, se suïcida. És la persona qui ho fa directament, no el tercer. En aquest sentit, la regulació dels països que han despenalitzat l’eutanàsia contemplen les dues coses. Per contra, hi ha països que contemplen l’ajuda al suïcidi però no l’eutanàsia.
La diferència entre les tres propostes presentades al Congrés [Unidos Podemos, PSOE i Ciutadans] és que Unidos Podemos entra en la qüestió de fons: modificar el codi penal per regular en quines condicions, garanties, la pràctica de l’eutanàsia i d’ajuda al suïcidi estaria permesa. Per altra banda, les dues altres propostes deixen fora el tema perquè consideren que no és l’objecte de debat i entren a regular una sèrie de qüestions, moltes d’elles ja previstes en la llei d’autonomia del pacient, com és el dret a rebutjar un tractament o el dret a fer unes voluntats anticipades. La de Ciutadans, concretament, fa més èmfasi a regular el dret a tenir accés a les cures pal·liatives, a què s’apliqui una sedació profunda al pacient quan està patint, etc. És a dir, tant Ciutadans com el PSOE entren a regular qüestions que tenen a veure amb el final de vida però no amb el que requeriria canviar el codi penal.
Per què fa anys que s’ajorna el debat sobre l’eutanàsia?
És una por més política que social. La ciutadania està clarament decantada, i així ho diuen les enquestes. La gent veu que quan una persona està en un patiment que per ella és inacceptable ha de poder decidir quan posar punt final i això la gent ho entén i el polític no. O no s’hi atreveix o li fa por i no entenc per què, no és tampoc un tema d’ideologia i no s’acaben d’entendre les resistències a unir esforços per obrir el debat parlamentari… De la mateixa manera que el seu dia es va desbloquejar el tema de l’avortament després de 25 anys girant l’esquena al que estava passant. Ja va sent hora de regular l’eutanàsia, des del cas del Ramon Sampedro, l’any, 98, gairebé han passat vint anys.
És excloent debatre sobre eutanàsia i cures pal·liatives o es pot avançar en paral·lel?
Una cosa no treu l’altra. Tots estem d’acord amb què les cures pal·liatives haurien de ser un recurs necessari i imprescindible dins la cartera de serveis públics. En paral·lel, podem obrir una via perquè aquell que ho decideixi pugui acabar amb el patiment. Hi ha qui dóna l’argument que si tenim unes bones cures pal·liatives, no hi haurà demandes d’eutanàsia i això és completament fals. Els països del nostre entorn que han legislat sobre l’eutanàsia, com Bèlgica, tenen unes cures pal·liatives avançades.
Segueix sent un tabú la mort?
Clarament, costa parlar-ne, pensar que un dia no hi serem i això es veu per exemple amb el document de voluntats anticipades, que encara costa que la gent ho faci. També és cert però que la societat ha anat madurant i a poc a poc, veiem que hi ha una millora del coneixement mèdic que ens pot allargar molt la vida, però en quines condicions?
Els avenços de la medicina moderna impedeixen de vegades que les persones morin de forma natural. Això genera nous patiments?
Tots veiem gent que viu fins als cent anys i molta gent ha viscut situacions familiars en què un entra en un procés de malaltia degenerativa, com pot ser l’alzheimer. La gent va prenent consciència i va veient que potser ens hi podem trobar i cal aprofitar la maduresa de la societat per obrir una opció i un dret: l’eutanàsia. A més, hi ha un altre tema que fa de mal dir però hem de plantejar i ser honestos: tenir recursos suficients perquè tothom pugui envellir en unes condicions de garantia i de vida màximament plena cada vegada anirà a menys.
En quins casos s’hauria d’aplicar l’eutanàsia?
Si el fonament és el dret de la persona d’autodeterminar-se, de ser amo de la seva vida, no podem basar-nos només en si la persona es troba en situació de terminalitat. L’exemple que tothom coneix, el del Ramon Sampedro, és un cas d’algú que li quedaven molts anys de vida però que en canvi no era una vida per ell que fos digna de ser viscuda. Ho hem de deixar al criteri individual de cadascú, que és l’única persona que pot definir el patiment i fins on està disposat a suportar-lo. La llei hauria de garantir que es verificarà que la voluntat de la persona que demana morir és precisa i conscient: per exemple, que no està sotmesa a pressions, que tingui una situació cognitivament dubtosa, etc.
El dolor gairebé mai és motiu d’una petició d’eutanàsia, sinó que sempre ho és la pèrdua de dignitat i això afecta casos molt diversos.
El dolor físic, segons com, el tenim més per la mà però hi ha un patiment psicològic i emocional, que és la consciència de l’individu, que passa sobretot quan una persona es torna totalment dependent. Aquest tipus de patiment és el que menys podem ajudar a pal·liar i és el que sovint portar a demanar una eutanàsia.
Quins són els passos que se segueixen per un cas d’eutanàsia a Holanda, el país pioner en regular aquesta pràctica?
A Holanda són els metges de família els que fan l’acompanyament fins que es practica l’eutanàsia i normalment s’intenta atendre a domicili. Hi ha una documental, Doctor, Ayúdeme a Morir, que recull un cas que mostra molt bé tot el procés. En aquest cas és un malalt d’Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA) que comença a verbalitzar amb la seva dona la voluntat de posar punt final el dia que li sembli. Llavors té una primera conversa amb el seu metge i es veu tot el procés en què el metge acaba anant a casa seva, li pregunta si ho té clar, parla amb la dona, consulta un altre professional, etc. i finalment va a la farmàcia, encarrega el còctel de fàrmacs. Llavors el metge va a casa d’ell, que acompanyat de la dona i els fills s’acomiada. El metge el seda i llavors li administra els fàrmacs. Es veu clarament com és un procés pacífic i meditat.
El paper dels metges a Holanda va ser clau perquè s’impulsés la llei i la Real Associació Mèdica dels Països Baixos és la primera associació col·legial que recolza l’eutanàsia per llei. Què passa amb els professionals a Espanya?
Aquí el col·lectiu de professionals sanitaris, especialment els de metges, tenen una mentalitat dos passos enrere d’Holanda i entenen que la seva tasca és curar malalties i recuperar la salut de les persones. Ajudar a morir o ser ells qui provoca la mort d’un pacient és una cosa que els hi costa. Sí que hem avançat però per exemple, si preguntes a l’Organización Médica Col·legial, el seu posicionament és contrari a despenalitzar l’eutanàsia. Per una banda, però l’OMC està regida per uns paràmetres bastant conservadors i per altra banda no podem extrapolar la representativitat de tots els metges d’Espanya. Seria més útil tenir una enquesta significativa del que pensen els metges. La maduresa en el col·lectiu mèdic no és suficient perquè en siguin els impulsors, l’impuls ha de venir de la societat i els professionals han d’entendre que són part d’aquest procés i que respectarem el seu dret a l’objecció de consciència, com passa en els països que tenen l’eutanàsia legalitzada.
Un estudi de The Lancet publicat l’any 2000 (Abans de la Llei d’eutanàsia) posava de manifest que a Bèlgica l’eutanàsia era una realitat però es practicava en secret. La no regulació suposa al final que sigui clandestina…
Al nostre país també existeix. Situacions de final de vida, amb pacients en què no hi ha res a fer, en què probablement la família està esgotada psicològicament, etc. De vegades es fa un pacte intern entre el pacient, la família i l’equip mèdic perquè quan es faci una sedació profunda s’acceleri el procés perquè la persona mori. És una realitat i amb el codi penal a la mà podríem dir que s’està cometent una infracció. Té sentit tot això? La gent que demana morir és perquè realment està en una situació de patiment molt gran.
És el fruit inevitable de la situació de precarietat ja crònica dels professionals de l’Atenció Primària. Sense haver estat mai considerada seriosament com el fulcre del sistema, les retallades de 2011 endavant es van acarnissar especialment amb la Primària: 334 milions d’euros fins l’any 2015. La resposta, un Pla Estratègic de millora de la Primària (un altre), quan el Departament ja té una munió impressionant de documents estratègics i operatius sobre els canvis que necessita el sistema per donar centralitat a la Primària. I a l’hora de la veritat, als pressupostos 2017, només 13 milions de suplement per la Primària, la xocolata del lloro.
La reforma de l’Atenció Primària va començar fa ja més de 30 anys: recordem passar dels metges a dos hores al dia en els ambulatoris als professionals de medicina i infermeria de família, en equips de dedicació complerta i tasques assistencials i comunitàries. Fa 10 anys es va intentar l’anomenat Pla d’innovació de la Primària, fallit per pressions externes. Sembla que es vulgui guanyar temps davant la falta de recursos tot esperant a veure el futur del país. No necessitem més comissions d’experts fent plans de futur, necessitem millorar urgentment el present. Millora que passa per una injecció pressupostària seriosa i per escoltar i tenir en compte les necessitats, les opinions i propostes dels professionals del sector i de la ciutadania, que s’han manifestat reiteradament.
Avui, 7 d’abril, és el Dia Mundial de la Salut. Els estudis internacionals ho corroboren: els sistemes sanitaris centrats en una Atenció Primària forta i resolutiva obtenen millors resultats en salut. Per molt que aquesta realitat no sigui la que apareix als mitjans de comunicació, polítics i ciutadans ens hem de creure que la Primària ha de ser el centre del sistema sanitari, i no la cua. Realment accessible, resolutiva, de qualitat. I portar a terme aquesta convicció fent front a les resistències de tot tipus dels interessos sectorials, corporatius i privats, dotant urgentment dels recursos perquè això sigui possible.
L’Atenció Primària i Comunitària necessita fins a un 25% del pressupost de Salut. A Catalunya, això vol dir 800 milions d’euros més, com a molt en quatre anys, per recuperar salaris, augmentar les plantilles, guanyar temps per les consultes i els domicilis, tenir els mitjans per fer front a les noves competències i necessitats. Utilitzar de veritat el nou índex de necessitat social i de salut per redistribuir els recursos entre els equips, de les zones més afavorides a aquelles on les necessitats assistencials desborden. Estabilitzar la majoria de interins i eventuals per fer possible la longitudinalitat de l’atenció. Apostar per l’autonomia de gestió clínica. Forçar el pacte amb els hospitals, i canviar la balança de poder perquè l’Atenció Primària sigui realment el centre i gestora del pacient dins del Sistema. Creiem que cal impulsar urgentment un front professional i social per defensar i fer possible aquesta Atenció Primària i Comunitària que volem, per fer encara més excel·lent el nostre sistema públic de salut, instem altres Ajuntaments, moviments veïnals, entitats i ciutadans a sumar-se a aquest front comú, i confiem que aquestes reivindicacions seran escoltades i fetes realitat.
Laia Ortiz, Tinenta d’Alcaldia de Drets Socials, i Gemma Tarafa, Comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona Joan Playà, Alcalde i Regidor de Salut de Castellbisbal Maria José Figuera, Regidora de Salut de Montornès del Vallès Montse Vergara, Regidora de Salut de Olesa de Montserrat Ramon Vidal, Regidor de Salut de Sabadell Maria Vallejo, regidora de Serveis Socials i Gent Gran d’ Esparraguera Lourdes Borrell, Tinenta d’Alcaldia delegada de Salut Pública i Consum i Mireia Aldana, Presidenta de l’Àrea de Drets de Ciutadania i Polítiques Socials i regidora delegada de Serveis Socials de Sant Feliu de Llobregat Isabel Roig i Casas, Regidora d’Acció Social i Drets Civils d’Arenys de Mar Montserrat Sanllehy, Tinenta d’alcaldia i regidora d’Acció social i salut de Montgat Ma.Carmen Dolores Aguirre, Tinenta d’alcaldia i regidora de Salut Pública i Consum de Santa Perpètua de la Mogoda
Molts dels meus companys creuen, com jo, que no hi ha especialitat tan propera a les persones com la de Metge de Família. Una especialitat que entén l’individu en la seva globalitat i on el conjunt de circumstàncies bio-psico-socials determinen l’estat de salut, malaltia, malestar o satisfacció d’una persona.
Els metges de família estem a les trinxeres, cavalcant entre la medicina hospitalària, els especialistes i el carrer. I això ens porta a haver de remenar moltes variables. Hem de tenir habilitats científiques en constant actualització. Cal saber de tot (i molt) per poder ser responsables de pacients amb patologies cròniques i molts d’alta complexitat que abans no assumíem. I mai ens sobren les habilitats socials per entendre el context en què es mou el pacient, la seva família, feina, domicili i totes les emocions sempre subjectives per ambdues parts. El nostre treball, sens dubte, és molt complex.
Encara que no dominem moltes tècniques hospitalàries i triguem a manejar els fàrmacs d’última generació, el fet de conèixer bé a les persones del nostre contingent ens permet abordar de manera molt resolutiva les seves demandes, en molts dels casos sense haver de medicalitzar. Escoltar, entendre, comprendre, acompanyar i, sobretot, resoldre, és el que tant la població com els gestors ens exigeixen.
No està en dubte que una correcta entrada al sistema sanitari és una sana i forta Assistència Primària. Els polítics no paren d’omplir-se la boca amb això. Però els temps que corren no afavoreixen precisament aquest camí lògic.
L’Assistència Primària ha perdut en els últims 5 anys un 20% del seu pressupost. I això es nota.
Els professionals intentem mantenir el nivell i la qualitat en el nostre treball, però la pressió constant i la manca de recursos, a poc a poc van minvant la nostra resolutivitat i la nostra satisfacció professional amb conseqüències evidents, pacients insatisfets i professionals cansats.
Podria enumerar moltíssims exemples de les dificultats del nostre dia a dia. Les absències no són cobertes i produeixen una sobrecàrrega de treball per a la resta de la plantilla, començant per l’administratiu, que ha de fer filigranes en reprogramacions. Moltes vegades fins i tot ens hem arribat a sentir culpables d’emmalaltir i en més d’una ocasió treballarem en condicions penoses per evitar que augmentin les llistes dels nostres companys.
L’accessibilitat a una visita amb el metge de família rarament s’obté abans de les 48 hores. El més habitual és entre una i tres setmanes. Les visites a especialistes i les proves complementàries que sol·licitem tenen demores inacceptables. I això té conseqüències.
Moltes vegades ens veiem obligats a medicalitzar problemes que es podrien resoldre sense fàrmacs. Per exemple, necessitem més especialistes en psicologia o en rehabilitació. Al meu centre, la visita amb algun professional de rehabilitació té una demora de 3 mesos. Si tinguessim més especialites no serien necessàries tantes medicines, amb la despesa que això suposa, i també del risc d’efectes secundaris que comporta.
Algunes tècniques que abans es realitzaven a l’hospital, com controls de tractaments anticoagulants, informe de retinografies, infiltracions, crioteràpia, doppler, el mapa i moltes altres s’han traspassat a la primària sense dotació de personal. Ni de pressupost.
Ens demanen excel·lència, però la formació va a càrrec nostre. Aquells reciclatges per especialitats que podíem fer fa anys han passat a la història. Es poden fer, però ja ningú ens substitueix.
L’hospital Moisès Broggi, inaugurat l’any 2010, arrenca amb un programa informàtic d’història clínica diferent del que fan servir els centres d’atenció primària dels quals és referent. A poc a poc s’han anat connectant. Però, quant ens haurà costat això?
Mentrestant, els pediatres del meu centre, Can Vidalet i tots els de Costa de Ponent, encara no poden veure les històries clíniques de l’Hospital Sant Joan de Déu, tan líquid i tan modern per a altres coses.
La pèrdua de poder adquisitiu en els nostres salaris, la precarietat laboral –sobretot dels joves– i la dificultat de conciliació familiar van omplint el got. La societat ens exigeix solucions i moltes vegades no les podem donar.
I encara que a vegades em sento com un salmó, nedant a contracorrent, desgastada i trista, em resisteixo a sobreviure en el meu lloc de treball. Em resisteixo i em rebel·lo.
La direcció del principal hospital de Catalunya, el Vall d’Hebron, nega que s’hagi produït cap mort que pugui imputar-se a retallades pressupostàries al centre i que s’hagin manipulat les llistes d’espera. Ho ha dit el gerent de l’Hospital, Vicenç Martínez, després que aquest dimecres l’Audiència de Barcelona hagi ordenat investigar si les retallades al centre van causar la mort de vuit persones entre els anys 2015 i 2016.
«És penós», ha dit el gerent de l’Hospital en relació a la situació desencadenada per les múltiples denúncies interposades per l’excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital, Manuel Galiñanes, en el darrer any i mig. En el recurs admès ara a tràmit per l’Audiència -la denúncia havia estat desestimada per altres instàncies judicials-, Galiñanes atribueix a les restriccions de recursos del centre, com ara a la presumpta reducció de quiròfans i per tant de sessions quirúrgiques, la mort d’almenys vuit pacients del Servei de Cirurgia Cardíaca. Des de la direcció asseguren que les afirmacions fetes per Galiñanes són «falses» i confirmen la seva predisposició a seguir col·laborant a qualsevol procediment obert.
«Hem revisat els casos nous que ha presentat aquest doctor [dos d’ells ja van ser investigats fa un any quan va denunciar-ho davant el Síndic de Greuges] i és mentida que hagin mort per cap retallada», ha assegurat el gerent de l’Hospital. Segons ha detallat Albert Igual, actual cap del servei de cirurgia cardíaca, la major part dels pacients esmentats «van fer mort súbita a casa» i fins i tot un d’ells va renunciar a l’operació.
Neguen la manipulació de les llistes d’espera
Martínez també ha negat l’altra acusació que Galiñanes fa en la denúncia: l’excap de cirurgia acusava el centre d’haver manipulat les llistes per no haver de complir amb els terminis de garantia. En aquest sentit Martínez ha negat la manipulació de les llistes d’espera quirúrgiques. «Som un hospital d’excel·lència i complim perfectament els terminis de garantia que marca el Departament de Salut», ha afirmat amb contundència.
Per la seva banda, la directora assistencial de l’hospital, Ana Ochoa, ha matisat que «ningú pot modificar el que ja està escrit» referint-se a la presumpta modificació feta en l’historial dels pacients per moure’ls de la llista d’espera de cirurgia cardíaca, que marca un màxim de 90 dies. Segons dades del centre, des del juny del 2015 cap pacient supera els 90 dies de termini per ser sotmetre’s a una cirurgia cardíaca.
«No hem abaixat les mans en cap moment»
La directora assistencial ha respost sobre la retallada a la qual fa referència Galiñanes i ha negat, com aquest apunta, que s’hagi reduït el nombre de sessions quirúrgiques. «Les grans retallades en salut han estat sobre el sou dels metges. No s’ha deixat d’operar, no hem abaixat les mans en cap moment», ha asseverat. Segons ha explicat, la mitjana de cirurgies cardíaques s’ha mantingut en quinze a la setmana i només en períodes de vacances, com el mes d’agost o setmana santa, es redueix el nombre de cirurgies programades. Amb tot, ha matisat, sempre hi ha un quiròfan i personal disponible per una cirurgia urgent.
Sobre els correus electrònics que Galiñanes va enviar a gerència, en els quals informava del perill de les retallades i de les conseqüències que aquestes tindrien sobre els pacients, Vicenç Martínez ha reconegut l’existència dels correus. «Vaig cridar-lo i vaig dir-li que faríem una investigació dels dos casos de pacients que ens deia però no tenien res a veure [amb les retallades]», s’ha limitat a dir.
Martínez ha comparegut davant els mitjans exhibint una imatge d’unitat acompanyat de bona part de la junta facultativa de l’hospital així com també de la directora assistencial, l’actual cap de Cirurgia Cardíaca i del cap d’oncologia mèdica, Josep Tabernero, qui li ha mostrat tot el seu suport.
L’Audiència de Barcelona vol que s’aclareixi si vuit pacients que esperaven una cirurgia cardíaca a l’Hospital Vall d’Hebron van morir a causa de les retallades al centre. Així ho denuncia el metge Manuel Galiñanes, excap del servei de cirurgia cardíaca de l’hospital que va ser cessat pel centre el 2015 després d’imputar dues morts a les retallades. «Si aquests fets fossin certs podrien integrar, almenys, diversos delictes d’homicidi en comissió», assegura el tribunal en la interlocutòria avançada per La Vanguardia i a la que ha tingut accés aquest diari.
Segons el seu escrit de denúncia, a partir del mes de juliol de 2015 la gerència de l’Hospital va realitzar una sèrie d’ajustos pressupostaris que van implicar en el servei que dirigia una menor disponibilitat tant de mitjans materials com personals «causant la mort d’una sèrie de pacients per no haver estat operats a temps «. Concretament, segons relata, es va passar de 15 intervencions diàries a 2 o 3 a la setmana pel fet de comptar amb menys quiròfans, i en conseqüència, menys sessions quirúrgiques.
En l’escrit Galiñanes comparteix el cas de vuit pacients que, sempre segons la seva versió, no haurien mort si haguessin pogut ser operats en el moment mèdicament necessari. Un dels casos, per exemple, és el d’un pacient que havia de ser operat el 30 de juliol per una cardiopatia isquèmica severa. La cirurgia, recull la denúncia, es va programar per al 4 d’agost però va morir l’1 d’agost per parada cardiorespiratòria.
El facultatiu denuncia també que les llistes d’espera es van manipular per no haver de complir els 90 dies de termini dins del qual han de ser intervinguts els pacients en llista d’espera per a una cirurgia cardíaca. Un dels casos exposats per Galiñanes, per exemple, és el d’un pacient que va ser posat en llista d’espera el 22 de juliol i que va morir al novembre, 123 dies després d’haver entrat a la llista.
Va avisar al gerent en diversos correus electrònics
Tal com consta en la interlocutòria, el doctor Galiñanes va avisar en repetides ocasions del perill que podien suposar les retallades en el servei. Aquest metge va arribar a enviar al gerent de l’Hospital almenys quatre correus electrònics en què l’avisava de l’impacte negatiu de la reducció de quiròfans.
Per exemple, el 12 de juliol de 2015 va avisar-lo que el nombre de sessions programades no era suficient per garantir un temps d’espera inferior a 90 dies i el 4 d’agost va comunicar que dos dies abans havia mort un pacient que no havia pogut ser operat.
Per la seva banda la Fiscalia va arxivar les diligències després de rebre un informe de l’Institut Català de la Salut (ICS) que negava les irregularitats denunciades. Llavors el doctor va presentar una denúncia als jutjats però el magistrat del jutjat d’instrucció 27 va acordar el sobreseïment lliure de la causa, argumentant que decidir si la crisi econòmica ha d’incidir o no sobre el sistema mèdic «no ha de ser objecte de control judicial».
La defensa de Galiñanes va presentar recurs davant l’Audiència de Barcelona, que ara ha fallat a favor que s’iniciï una investigació i que requereix que sigui un metge forense especialista cardíac qui precisi si el resultat de mort s’hagués pogut evitar en els pacients que tenien data inicial programada per a la intervenció en el supòsit que s’hagués dut a terme en aquesta data.
