Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • “El més important en l’atenció primària és el temps per escoltar el malalt, avui insuficient”

    Els professionals de l’atenció primària estan en peu de guerra. En les últimes setmanes desenes de Centres d’Atenció Primària (CAP) de Catalunya s’han unit al moviment ‘Rebel·lió primària’. Iniciat des del CAP Can Vidalet d’Esplugues per metges i infermeres del centre, vol visibilitzar la pressió assistencial i les condicions en què treballen els seus professionals, que reivindiquen una atenció primària forta, amb recursos suficients. Les retallades que ha patit en els darrers anys el sector públic -l’Institut Català de la Salut (ICS) gestiona el 80% dels ambulatoris catalans- han situat els treballadors al límit. “En deu anys s’ha rebaixat un 25% el pressupost d’atenció primària, que s’ha traduït en uns 1.000 llocs de treball menys”, apunta Andreu Martín, president del sector primària ICS del sindicat Metges de Catalunya. Parlem amb ell sobre les mesures que considera imprescindibles perquè el primer nivell assistencial pugui sortir de la situació en què es troba actualment.

    Quina atenció primària tenim avui?

    Des del decret de reforma de l’any 1985, on es dissenyava una atenció primària que no s’ha acabat desenvolupant per la manca de recursos, ha anat empitjorant any rere any i la clatellada definitiva va venir el 2010, quan van començar les retallades, que es van acarnissar especialment amb l’atenció primària.

    Quants facultatius han perdut els ambulatoris de l’ICS en els darrers anys?

    En deu anys s’ha rebaixat un 25% el pressupost d’atenció primària, que s’ha traduit en uns 1.000 llocs de treball menys. Això representa un impacte brutal sobre l’assistència perquè si comptem que aproximadament cada metge té uns 1.500 malalts al seu càrrec vol dir que un milió i mig de persones s’haurien quedat sense metge de capçalera. Això, per sort, no ha estat així però ha estat possible perquè ho ha assumit la resta de l’equip i avui tenim una sobrecàrrega d’unes set visites més al dia. Si cada visita li donem uns deu minuts per consulta, vol dir que la càrrega de treball s’ha incrementat en una hora més d’assistència diària.

    I com ha repercutit en els pacients la retallada de personal?

    L’atenció primària no s’ha pogut desenvolupar en tota la seva extensió perquè els recursos són limitats. El metge s’ha hagut de dedicar bàsicament al motiu de consulta del malalt en aquell moment. Això vol dir que no s’han pogut desenvolupar adequadament altres aspectes fonamentals de l’atenció als malalts des de primària com ara prevenció, atenció comunitària o atenció domiciliària. El pacient s’ha vist afectat amb un temps molt limitat de visita.

    Com ho viuen els professionals de la primària?

    S’ha acabat produint una pressió psicològica sobre el professional sanitari molt important. En les enquestes psicosocials que fem amb els metges de primària tenim una incidència de burnout molt alta. Ara és fàcil que un metge de capçalera estigui visitant dia rere dia 45 pacients i això és molt complicat.

    Són particularitats de la situació als CAP o s’estén també a l’atenció especialitzada, als hospitals?

    Als hospitals de l’ICS durant el mateix període que s’han perdut mil professionals de primària s’han creat 39 places. L’atenció primària ha estat infrafinançada per damunt d’altres sectors, com l’especialitzada.

    Reforçar o dotar els CAP de més personal per recuperar els llocs perduts seria l’antídot contra la pressió assistencial actual?

    No. La realitat és que encara farien falta més metges i no resoldria la situació de precarietat que vivim. Amb això recuperaríem la situació del 2010, que si bé era millor que l’actual no assolia les ràtios de pacients per metge adequats. Per exemple, s’exigeix als CAP que els nivells d’urgències de baixa complexitat no arribin a l’hospital i s’abordin des de l’atenció primària però tenim manca de recursos, manca de temps assistencials. Una ràtio de 1.400 pacients per metge és massa alt, hauríem de tendir als 1.000 per tenir realment una primària resolutiva i amb unes cites de temps raonable. Avui et poden donar visita amb el metge de capçalera en quinze o vint dies i això trenca tot l’esperit i la filosofia de l’atenció primària, que ha de ser més propera i més immediata. No pot ser que una persona hagi d’esperar-se vint dies perquè la visiti el metge de capçalera. Això genera una sèrie de dificultats a la resta del sistema sanitari enormes.

    Andreu Martín durant l’entrevista. / © SANDRA LÁZARO

    De fet un dels missatges que es repeteixen és que la primària és la porta d’entrada al sistema. A grans trets, com poden repercutir millores en l’atenció primària en el conjunt del sistema sanitari?

    Una atenció primària forta, amb un metge de capçalera que pugui dedicar el temps necessari per l’acte assistencial i la continuïtat en l’atenció, disminueix la mortalitat. Està demostrat que una atenció primària que té temps redueix la iatrogènia produïda per la segmentació de l’atenció del malalt per diferents especialistes. Això és salut i repercuteix per tant en el consum de recursos sanitaris a altres nivells.

    El proper dilluns el Departament de Salut presentarà l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària, un dels plans del departament. Per on hauria de passar, a parer seu, l’estratègia?

    Al novembre del 2016 es va presentar un primer document sobre l’ENAPISC (Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària) que fixava les línies estratègiques que havien de guiar les accions en aquest sentit. Si bé sobre el paper estaven bé, les mesures no estaven associades a un pressupost i faltava concreció i priorització. Esperem que dilluns es concretin més les idees. El que nosaltres hem expressat repetidament és que el més important és el temps per escoltar el malalt, explorar-lo i aconsellar-lo per prendre decisions conjuntes entre el metge i el pacient. I avui és insuficient. El professional de primària necessita temps i el que esperem és que el Departament posi mesures perquè això sigui possible. Després, evidentment, estem d’acord que també cal desenvolupar la salut pública, l’atenció comunitària, la salut mental, la salut sexual, etc.

    Guanyar temps depèn bàsicament de tenir més personal o també hi intervenen altres mesures com ara més autogestió per part dels professionals?

    A part de les pèrdues de mil metges que hem posat sobre la taula, les substitucions (per jubilació, baixa, etc.) han estat zero durant molts anys i qualsevol incidència ha estat resolta per la gent que ha quedat treballant. Als pressupostos del 2017 hi figura per primera vegada una partida per a substitucions. Sí que és veritat que una major autonomia per part del professional per gestionar el seu temps és una mesura adequada però això no resol el problema. Si he de tenir autogestió sobre una agenda que em marca 45 visites al dia no sé què podré gestionar. A Catalunya es necessita un metge per cada 800 persones, siguin visites de cita prèvia o urgents. Mentre els polítics no entenguin que han d’incrementar el pressupost de manera que representi una quarta part de la despesa sanitària seguirem deficitaris.

    Fa uns dies, a través d’un manifest signat per diferents entitats, professionals de primària demanaven augmentar el pressupost. Rebutjaven la disminució dels pressupostos destinats a l’atenció primària, que han passat del 18% l’any 2010 al 14% el 2016.

    En els pressupostos del 2017 l’atenció primària s’emporta prop d’un 16%, és a dir que encara estem a gairebé deu punts del que seria ideal. Per fer això caldrien uns 900 milions d’euros més per a l’atenció primària. Ara bé, en el millor dels casos tampoc tindríem prou metges i per tant s’haurien de fer mesures en altres àmbits a llarg termini.

    Ho diu perquè l’especialitat de Metge de Família és de les menys demandades?

    És clar. Curiosament quan els estudiants vénen a fer pràctiques a primària en surten molt contents i valoren que aquí veus tot tipus de casos i el que és una atenció integral. Això sí, la majoria també tenen clar que no volen especialitzar-se com a metge de família. Tenim metges joves que estan molt cremats per la sobrecàrrega mental i la feina perquè no tenen ningú més a qui centrifugar la responsabilitat.

  • La ciència espanyola també s’aprofita d’investigadors sense cobrar

    “Vaig tornar a Espanya molt animat, havia millorat el meu currículum, havia aconseguit publicar dos articles científics, però quan vaig arribar vaig descobrir que les portes no és que estiguessin tancades, és que ni tan sols hi havia portes on trucar”. En Luis, nom fictici, és un dels molts investigadors que treballen gratis a Espanya. No vol donar el seu nom perquè està fent la seva tesi sense contracte laboral en un laboratori del CSIC i tem que puguin treure-li la que, a dia d’avui, és la seva única opció.

    El cas dels cuiners que treballen gratis en grans restaurants, destapat per El Confidencial, reobria la setmana passada el debat sobre les condicions laborals d’aquelles persones que inicien la seva carrera professional. Sens dubte, a Espanya hi ha molts entorns laborals en els quals hi ha persones joves que treballen gratis com a única sortida per obtenir experiència o seguir sent competitius, i el sistema d’R+D+I espanyol no és una excepció.

    En la ciència espanyola la feina gratis s’ha convertit en una cosa habitual fins i tot entre científics amb diversos anys d’experiència. “La falta de diners per investigar i l’escassetat de places obliga molts investigadors a treballar gratis per poder competir per un lloc”, explica Elena Carretón, vocal de la Federació de Joves Investigadors/Precaris.

    No és l’única que apunta aquest problema, de sobres conegut dins del sector. Tot i que no hi ha xifres sobre el nombre d’investigadors que treballen sense cobrar en laboratoris i centres d’investigació de tot el país, el director general de la Fundació COTEC per a la Innovació, Jorge Barrero, reconeixia l’any passat que “és un fet que sap bé qui coneix com funciona la formació d’investigadors en aquest país”.

    “Els responsables polítics del ministeri [d’Economia] i de la Secretaria d’Estat [d’Investigació] saben perfectament com funciona això i com es treballa, el que passa és que és rendible”, explica aeldiario.es Javier Sánchez, portaveu del col·lectiu Ciencia con Futuro, que assegura que és una cosa tan habitual, “que molts de nosaltres hem passat per aquesta situació”.

    La manca de recursos abona el terreny a la feina gratis

    Per Carretón, és la manca de recursos de molts laboratoris i el baix nombre de places ofertes el que fa que la competitivitat sigui molt gran i que ningú vulgui parar. “És habitual que els investigadors predoctorals vulguin fer mèrits, intentant tenir articles publicats o ponències a congressos que els permetin tenir un nivell de competitivitat alt per accedir a un contracte predoctoral”.

    Aquest és el cas d’en Luis, que assegura que “passar-se un o dos anys sense publicar res és la mort acadèmica”. El camí d’aquest jove investigador va començar l’any en què el ministeri dirigit per José Ignacio Wert no va treure la convocatòria del principal programa de contractes predoctorals. Sense possibilitat d’accedir a aquesta opció, en Luis va decidir fer un màster i en acabar li van oferir treballar gratis.

    Va ser el seu primer contacte amb el món dels treballadors de salari zero, però no va acceptar. No podia. En Luis havia demanat un préstec per poder fer el màster i encara l’estava pagant. “No em podia permetre estar treballant sense cobrar”, afirma.

    Després de la garrotada inicial aquest jove investigador va decidir anar-se’n al Regne Unit a provar sort. “Vaig trigar menys d’un mes a trobar feina com a tècnic de laboratori i als dos mesos em van ascendir a investigador. Així vaig aconseguir pagar el màster”.

    Però, després de més d’un any fora, en Luis va tornar a Espanya per motius personals. “Aquí és quan el món em va caure a sobre, em vaig passar diversos mesos sense res i llavors va ser quan em vaig plantejar fer el doctorat, encara que fos treballant gratis, amb l’esperança que en aquests quatre anys sortís algun contracte”.

    La cultura del treball gratis

    El problema actual de la ciència espanyola no és només la manca de recursos, sinó la cultura de treball gratis que s’ha instal·lat entre molts científics davant la passivitat de les administracions públiques.

    “Hi ha investigadors sènior que lluiten perquè els seus investigadors tinguin algun tipus de contracte, però n’hi ha molts altres que no li donen importància al fet de tenir personal treballant gratis. Està tan assumit com a part del procés de formació d’un investigador, que gairebé no es lluita contra això”, explica Carretón.

    Sánchez també assegura que “s’ha estès i s’ha acceptat la idea que hi ha persones que durant la seva formació no necessiten cobrar” i crida l’atenció sobre el fet que se segueixi anomenant “becaris o estudiants a persones que ja tenen un grau o un màster i que estan fent tasques d’investigació importants”.

    En Luis assegura que al centre de recerca en què treballa hi ha més de 10 persones en la seva mateixa situació i que quan algun dels seus companys treu el tema davant dels directors de tesi, “la conversa s’acaba amb una mirada condescendent i un ‘així és el món de la investigació’”.

    Sánchez assegura que aquesta cultura, unida a les importants retallades en ciència que s’han donat durant els últims anys, ha provocat “una situació financera en els grups de recerca que fa que l’única manera de tirar endavant els projectes sigui emprant mà d’obra barata o gratis”.

    També entre investigadors amb experiència

    Si hi ha alguna cosa que distingeix el mercat laboral de la ciència espanyola de la resta dels àmbits en què es treballa gratis és el fet que també hi ha treballadors amb fins i tot 10 anys d’experiència en aquesta situació. “Molts ens veiem en la necessitat de continuar investigant, encara que sigui gratis, fins a aconseguir el següent contracte”, explica Carretón.

    A partir de la lectura de la tesi, els investigadors s’enfronten a diversos anys en què han d’anar lligant contractes postdoctorals temporals, la durada dels quals varia entre un i cinc anys. Segons aquesta investigadora, “en aquests períodes entre que acabem un contracte i n’aconseguim un altre és habitual treballar gratis per no perdre el fil, per no deixar experiments a mitges i per no perdre currículum i deixar de ser competitiu”.

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • Salut reprograma les vacunacions del tètanus, la diftèria i la tos ferina

    El Departament de Salut torna a tenir les vacunes del tètanus i la diftèria després que hi hagi hagut un problema de desabastiment arreu d’Europa. S’administren als infants menors de sis anys i també es fa un recordatori als 14, però per un problema amb els subministraments, els Centres d’Atenció Primària (CAP) feia dos anys que no les posaven. Després dels 14 anys, no s’ha de tornar a posar fins als 40 i els 65 anys.

    Ara, Salut torna a tenir les dosis suficients i comença a reprogramar les vacunacions. Segons fonts consultades del Departament de Salut, està previst que es reprogramin les vacunacions de 70.000 infants i joves arreu de Catalunya a mesura que vagin al CAP. Des de Salut recomanen seguir el Calendari de vacunacions sistemàtiques de Catalunya.

    Les farmacèutiques ja van avisar al Ministeri de Sanitat a finals de febrer d’un desproveïment de la vacuna del tètanus. El Ministeri va reconèixer la falta de subministrament, tot i que va dir que no suposava «un risc per a la població» perquè es valoraria de forma individual la seva dispensació.

    El tètanus és una malaltia provocada per la toxina d’un bacteri anomenat Clostridium tetànic i es produeix com a conseqüència de la contaminació de ferides amb aquest germen. La potent toxina tetànica actua com un verí que afecta el sistema nerviós central, causant rigidesa muscular generalitzada, espasmes dolorosos, dificultat per respirar i tragar, convulsions i altres símptomes que amenacen la vida del malalt.

    Pel que fa a la vacuna anti-hepatitis A d’adults, la vacuna anti-hepatitis B i les combinacions, segueixen sense haver-hi les doses necessàries per a tota la població i per tant es mantenen les indicacions d’ús restringit en grups de risc.

  • L’Institut de Recerca Biomèdica contracta l’investigador en medicina regenerativa Manuel Serrano

    El científic Manuel Serrano, considerat una de les principals autoritats en biomedicina, treballarà, a partir d’ara, a l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB). Després de tretze anys al Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas (CNIO), a Madrid, Serrano arriba a Barcelona amb un contracte de Professor d’Investigació ICREA de la Generalitat de Catalunya i el suport econòmic de la Fundació La Caixa per treballar en avenços en medicina regenerativa aplicada al càncer, la diabetis i altres malalties. Serrano impulsarà investigacions orientades a trobar tractaments contra l’envelliment cel·lular per aplicar-ho a les malalties pulmonars o al càncer, entre d’altres. Per això comptarà amb un laboratori, Plasticitat cel·lular i malaltia, de 200 metres quadrats, a l’IRB, on treballarà amb un equip formar per catorze investigadors.  

    Des d’aquest laboratori Serrano i el seu equip encararan els actuals reptes en medicina regenerativa ja que un procés de reparació defectuós està en la base de moltes malalties. «Quan es produeix un dany en un teixit, les cèl·lules danyades, anomenades senescents, tenen un paper molt important i volem entendre com notifiquen a l’organisme què cal reparar i com. Igualment, volem entendre la dinàmica de les cèl·lules que finalment realitzen la reparació tissular» ha explicat l’investigador en roda de premsa. Segons ha dit, el seu interès professional ha anat virant, amb el temps, del càncer cap a la reparació de teixits i la reprogramació cel·lular. «És una àrea molt poc coneguda», ha asseverat el científic. 

    Manuel Serrano amb membres del seu equip durant la presentació del seu fitxatge. /

    El director de l’IRB, Joan J. Guinovart, ha destacat positivament el nou fitxatge del centre públic: «el gran equip científic de l’IRB es reforça ara amb la incorporació d’un altre crack». Per la seva banda, el director de l’Àrea de Recerca i Coneixement de la Fundació La Caixa, Jordi Portabella, ha manifestat el seu compromís amb la recerca. «Una de les nostres prioritats és impulsar el talent d’investigadors sènior, promovent investigacions en la frontera del coneixement i amb elevat potencial de beneficis per a la societat», ha dit.

    Serrano ha impulsat també un laboratori que vol provar un fàrmac en un assaig clínic per a la fibrosi pulmonar, una malaltia degenerativa que actualment no té cura. Aquest fàrmac mata selectivament les cèl·lules danyades del pulmó i millora la fibrosi pulmonar. De moment s’ha provat en ratolins i ha funcionat. “Per a una malaltia rara i per a la que no existeixen teràpies eficaces, una millora, inclús si és petita, ja és un gran èxit perquè pot suposar un canvi substancial en la qualitat de vida dels malalts”, ha afirmat l’investigador. A més, també treballa enfocat en la diabetis. “L’objectiu en diabetis és que el pàncrees, que té malmeses les cèl·lules que produeixen insulina, pugui generar aquestes cèl·lules de nou”, ha detallat el científic.

  • «Les farmacèutiques no investiguen en nous antibiòtics, els surt més rendible invertir en mals crònics»

    Aquest és un article de eldiario.es

    La resistència antimicrobiana és un dels grans problemes sanitaris que afronta la humanitat. Cada vegada es detecten més súper-bacteris capaços de vèncer als antibiòtics disponibles i, si la resistència continua creixent al ritme actual, l’any 2050 moriran per infeccions bacterianes uns 10 milions de persones a l’any. Això comportarà un cost econòmic global que superarà els 100.000 milions de dòlars.

    El mal ús que fem dels antibiòtics és una part fonamental del problema, però també ho és la manca d’innovació en aquest sector. El problema és de tal magnitud que organismes i institucions de tot el món han començat a qüestionar-se la viabilitat de l’actual mercat farmacèutic. El model d’innovació està «esgotat», segons un informe de l’Institut de Salut Global. Parlem sobre la necessitat de modificar aquest model amb una de les autores d’aquest informe, l’analista associada de l’ISGlobal, Elena Villanueva.

    Per què és tan important la resistència antimicrobiana?

    Essencialment perquè els nivells de mortalitat que s’estan assolint són molt grans, però el més greu no és tant la situació actual, que també ho és, sinó el creixement exponencial. Hi ha informes que indiquen que d’aquí a l’any 2050 pot convertir-se en la primera causa de mortalitat, per sobre fins i tot del càncer. A més, no comptem amb tractaments per a molts dels bacteris que s’estan fent molt resistents.

    A què es deu aquesta manca?

    Entre els motius de l’augment de la resistència dels bacteris hi ha el mal ús que s’està fent dels antibiòtics disponibles en l’actualitat, però també cal destacar un fet que de vegades passa desapercebut i és que, en els últims anys, amb prou feines han arribat al mercat nous antibiòtics. Des de 1970 només s’han desenvolupat dos nous tractaments antibiòtics, que a més no serveixen per als bacteris més resistents.

    Per què no s’han desenvolupat nous antibiòtics?

    No es pot perdre de vista la complexitat que suposa desenvolupar nous antibiòtics, que és una part important del problema. Però també cal destacar que, tal com funciona el sistema en l’actualitat, no hi ha un incentiu econòmic perquè les farmacèutiques investiguin en nous antibiòtics.

    Es podria esperar que el desenvolupament de nous medicaments per a una malaltia intractable seria un bon negoci. Quin és el problema?

    En primer lloc el tractament amb antibiòtics sol ser d’una durada molt curta, al voltant d’una setmana o 10 dies depenent de l’antibiòtic, i a les farmacèutiques els resulta molt més rendible invertir en malalties cròniques. D’altra banda, com hi ha un problema de multi resistència, un nou tractament antibiòtic només s’utilitzarà quan l’anterior deixi de fer efecte.

    Però en l’informe es diu que els beneficis dels antibiòtics són d’uns 40.000 milions de dòlars. No és incentiu suficient?

    Tot i que aquesta xifra pot semblar alta, és molt petita en comparació amb els beneficis astronòmics que provenen de la venda de productes per a un altre tipus de malalties. Cal tenir en compte que aquesta quantitat és similar a la que correspon a la venda d’un únic producte farmacològic contra el càncer i pensa en la quantitat de tipus de càncer que hi ha. Al final, mentre el sistema continuï prioritzant la investigació sobre la base del retorn econòmic, el sector farmacèutic investigarà només allò que li resulti més rendible.

    És això al que l’informe s’anomena «fallada del mercat farmacèutic»?

    Sí, i no és nou, ni només passa amb els antibiòtics, va passar el mateix amb l’hepatitis C o amb els tractaments per al VIH pediàtric que pateixen els països empobrits, són exemples que ens trobem i ens adonem que el mercat ens falla. També el problema del preu es dóna cada vegada més en el cas del càncer, on els tractaments que són efectius són cada vegada més cars i obliguen els governs a haver de triar. Però en aquest cas el problema no és que siguin cars, sinó que ni tan sols els tenim.

    I quina és l’alternativa?

    Nosaltres plantegem la necessitat de lideratge de les institucions públiques, de manera que si el sector privat no ens proveeix d’uns medicaments que necessitem, sigui el sector públic qui busqui alternatives. Per exemple, a Anglaterra s’ha plantejat la creació d’un fons per a la investigació i desenvolupament de nous antibiòtics al que hagin de contribuir tant els països com les farmacèutiques.

    Però el sector privat també pot recórrer a aquests fons?

    Per ara no hem avançat prou per a respondre a aquesta pregunta, però la idea seria que la investigació es mantingués en poder públic, independentment de qui la portés a terme. Al final, si és el sector privat qui la fa, se li pagarà pel producte aconseguit, però seran les institucions públiques les que mantinguin la capacitat reguladora sobre aquest producte i les que decidiran els preus. Si és així, pot funcionar, però si el que fem és donar subsidis a les empreses no estarem resolent res, excepte eliminar el risc que suposa la inversió en investigació, i això només és una solució temporal.

    Ja hi ha alguna iniciativa en aquest sentit?

    Sí, una de les iniciatives que ha posat en marxa l’OMS ha estat oferir una quantitat variable de milions d’euros al laboratori que desenvolupi un nou antibiòtic o, almenys, una innovació que ens permeti avançar en la bona direcció. Se li paga una compensació econòmica d’acord amb el risc, però els que tenen finalment el poder i la capacitat de gestionar el producte són els governs.

    Creus que una farmacèutica desenvoluparà un producte que no pot gestionar?

    Potser el que hem de fer és canviar aquesta mentalitat d’obtenir uns beneficis astronòmics de les vendes. Perquè se suposa que el seu model de negoci està basat en la innovació i el risc, però el que estem veient és que la majoria dels seus ingressos vénen per les vendes i no pel descobriment en si. Això és perjudicial perquè genera un sistema pervers, en què els incentius no són obtenir un benefici per a la societat, sinó en vendre més i a major preu. És important no oblidar que no estem parlant de vendre galetes, sinó medicaments.

    Creu que serà possible un canvi així?

    No parlem de canviar el sistema de la nit al dia, però som optimistes. Sembla que comença a haver-hi moviment a escala política i es comença a parlar de deslligar el cost de la investigació del preu final del medicament i d’explorar nous models que ens facin acabar amb la dependència dels interessos econòmics de les farmacèutiques. Hi ha hagut molta conscienciació ciutadana i política sobre el fet que estem davant d’un problema real. Fa uns anys aquests problemes es consideraven puntuals i es creia que el sistema d’innovació funcionava bé i ara sembla que tots coincidim que no funciona i això és un gran avanç.

  • Barnaclínic o com s’ofereix sanitat privada a la setena planta d’un hospital públic

    Pacients i familiars entren i surten de l’Hospital Clínic de Barcelona a diferents ritmes. La mateixa porta d’entrada i sortida serveix tant per als pacients atesos pel sistema públic com per als pacients privats. Els recorreguts però són diferents: els últims es dirigeixen a la setena planta de l’escala 4. Allà és on hi ha situada la planta d’hospitalització de Barnaclínic, la clínica privada que ocupa amb 16 habitacions individuals 525 m² de l’hospital a més dels 412 m² de l’edifici de consultes externes.

    Creada l’any 2000 i participada en un 100% per capital públic, Barnaclínic S.A és una societat mercantil que utilitza recursos de l’Hospital Clínic, com ara llits d’UCI, aparellatge o recursos humans a canvi d’un lloguer. La seva activitat però és exclusivament privada. La línia fina que diferencia si un recurs s’està utilitzant per a la sanitat pública o la privada és el que ha aixecat polèmica en els darrers anys sobre aquesta clínica. Sobretot després que un recent informe de la Sindicatura de Comptes sobre l’activitat de Barnaclínic documenti que un 7,4% de les intervencions fetes durant l’any 2012 es van fer en horari d’atenció als pacients públics.

    Aquest diari ha pogut parlar amb tres treballadors de l’Hospital Clínic que testimonien que la separació entre recursos públics i privats “no sempre és clara”.

    Ús dels recursos

    “Recordo un dia a Urgències. Una dona amb una apendicitis em va dir que era pacient de Barnaclínic. Al cap d’una estona el cap de guàrdia em va venir a buscar i em va fer prioritzar aquesta pacient”, explica un infermer del Clínic que prefereix mantenir-se en l’anonimat. Un altre exemple que cita en aquest sentit té a veure amb les proves diagnòstiques. “Sovint els prioritzen però és difícil dir si és per criteri mèdic o no”, explica.

    En Lluís Gavaldà, tècnic de diagnòstic per la imatge des de fa vuit anys a l’Hospital Clínic, assegura que el problema principal és “que no hi ha una separació d’espais ni professionals”. Explica, per exemple, que les ressonàncies magnètiques de pacients de Barnaclínic s’acostumen a fer en horaris d’atenció pública. “Es busca un forat per fer-los la ressonància entre setmana i no fer-los venir a la nit, un dissabte tarda o un diumenge”, diu. Segons aquest treballador a Barnaclínic són “molt i molt insistents” quan hi ha un dels seus pacients pendent d’una prova.

    Gavaldà recorda també com fa prop de tres anys, quan era a l’àrea de Radiologia d’Urgències (on es fan les radiografies urgents) només hi havia un lliterer de radiologia. “Jo podia fer més radiografies però a l’haver-hi només un lliterer de radiologia, quan hi havia una urgència d’un pacient de Barnaclínic per fer-li una radiografia, havia de deixar de fer pacients urgents públics”, comenta. De fet les urgències són un dels exemples citats. “Hi ha un equip al Clínic que és avisat en cas d’aturada cardiorespiratòria i que està integrat per diferents perfils com ara un anestesista, un metge de medicina interna o un infermera”, explica el treballador que vol mantenir-se en l’anonimat. Segons ell aquest equip també és qui atén un pacient de Barnaclínic si pateix una aturada.

    “Cada vegada que s’envia una persona a fer un servei per Barnaclínic estem deixant de donar servei a un pacient públic, és habitual”, lamenta Vicenç Ortega, lliterer a l’Hospital Clínic des de fa anys. Segons el seu testimoni, Barnaclínic depèn en el seu funcionament diari del personal del Clínic. “El funcionament ordinari depèn de lliteres, de les proves diagnòstiques, etc”, explica. I és que a diferència de la plantilla de col·laboradors mèdics, infermeres o auxiliars, els lliterers són treballadors del Clínic sense cap tipus de conveni o contracte laboral amb Barnaclínic.

    Avisa que si l’activitat privada augmenta s’anirà desplaçant l’activitat pública i reivindica que es torni a fer operacions a pacients públics a les tardes -ara els quiròfans estan reservats a Barnaclínic en aquest horari-. 

    Des del Clínic però defensen que l’activitat de Barnaclínic reverteix en beneficis per a l’hospital. Segons informació facilitada a aquest mitjà, l’activitat de Barnaclínic reverteix en nous aparellatges, innovacions tecnològiques i fons per a docència i estades formatives a l’estranger de professionals de l’activitat pública. L’any 2015, indiquen, els beneficis de Barnaclínic van ser de 288.643 euros. D’aquests 100.000 es van repartir entre l’Hospital Clínic i la Fundació Clínic per la Recerca Biomèdica. La resta, expliquen, és per a reserves que es queda la societat per a la seva gestió habitual. “Barnaclinic lloga els espais al Clínic i li paga pels recursos que utilitza. Al final qui ho paga és el client privat, l’alemany que ve a operar-se”, expliquen fonts de l’hospital.

    Metges públics al matí i privats a la tarda

    Barnaclínic compta amb una plantilla relativament petita. A finals de 2015 eren 77 professionals, dels quals 25 eren personal d’administració, 42 infermes i auxiliars, 9 metges i biòlegs i 1 d’alta direcció. El gran gruix de facultatius especialistes provenen de l’Hospital Clínic: més de 500 treballadors del centre treballen també per a Barnaclínic i un dels arguments que es dóna sovint és que així es reté el talent del Clínic. És a dir, que oferint-los la possibilitat de complementar la seva activitat pública amb la privada al mateix hospital es facilita que no marxin a altres clíniques privades.

    Concretament l’any 2013 un total de 561 professionals sanitaris contractats per l’Hospital Clínic van prestar en algun moment serveis a pacients de Barnaclínic. Segons va especificar el Govern en resposta escrita a una pregunta parlamentària feta per Ciutadans el febrer de 2015, “els serveis es retribueixen de forma complementària i addicional sempre que l’activitat es dugui a terme fora de l’horari laboral”. En el cas que els serveis es prestin durant la jornada laboral el Clínic factura a Barnaclínic els serveis “com a part del Conveni entre centres i no es genera cap retribució addicional als professionals sanitaris”.

    Professionals sanitaris de l’Hospital Clínic de Barcelona / © SANDRA LÁZARO

    Segons el darrer informe de la Sindicatura de Comptes, que analitza l’activitat de Barnaclínic, l’any 2012 els 524 treballadors del centre públic que prestaven serveis també a Barnaclínic no havien obtingut el reconeixement de compatibilitat per al desenvolupament de l’activitat privada a Barnaclínic. Així li consta a la Sindicatura i així ho reconeixen des del Clínic. Amb tot, fonts del centre matisen que actualment “totes les compatibilitats estan al dia” i especifiquen “fins l’any 2013 i 2014 la normativa no va concretar les compatibilitats del personal mèdic i d’infermeria, respectivament”.

    L’infermer amb qui ha parlat aquest mitjà explica que ha vist altes de pacients donades per un resident. “Són pocs però he vist casos de metges adjunts que han enviat els seus residents de l’Hospital Clínic a tractar pacients de Barnaclínic”, diu.

    La ‘fórmula’ Barnaclínic

    Tot i que fa anys que Barnaclínic aixeca polèmica entre alguns sectors no ha estat fins a la publicació de l’informe de la Sindicatura de Comptes –que conclou que la seva forma jurídica no s’adequa a la llei– que s’ha decidit replantejar la seva forma. “Actualment no existeix un marc jurídic que empari la prestació d’assistència sanitària privada per part de centres públics amb els mitjans personals i materials d’aquests, com seria el cas de Barnaclínic”, s’assegurava en l’informe.

    Fonts expertes en dret consultades per aquest diari expliquen que el que conclou la Sindicatura s’explica perquè “el que no regula la llei és que es faci ús del capital públic per prestar activitat privada únicament”. En aquest sentit citen com a exemple que “si fos una mercantil amb capital privat i concert públic no hi hauria problema”.

    L’oposició a la fórmula Barnaclínic però no ve només de veïns o plataformes de defensa de la sanitat pública. En això hi coincideix també la patronal del sector sanitari privat, ACES, que el 2013. Va interposar una demanda a Barnaclínic al considerar que vulnerava la Llei de de Defensa de la Competència. Recenment però l’Audiència de Barcelona va desestimar-ne el recurs ja que considera la clínica privada com un mitjà propi de l’Hospital Clínic. La patronal però assenyala que en els estatuts de Barnaclínic no hi consta com a tal i argumenta que l’activitat que realitza no és substancial per a l’Hospital.

    A més a més, des d’ACES asseguren que “seguiran defensant els interessos del sector sanitari privat per evitar que el model Barnaclínic proliferi i s’aprofiti de recursos humans i materials de la sanitat pública per realitzar activitat privada”. 

     

    El futur de Barnaclínic

    Ja fa mesos que el Clínic estudia què fer amb el seu braç privat però una cosa està clara: Barnaclínic seguirà existint. Arran de l’informe de la Sindicatura sobre Barnaclínic, que conclou que l’activitat de l’entitat no s’adequa a la llei, el Departament de Salut i l’Hospital Clínic estan buscant quina fórmula jurídica hauria d’adoptar.

    Segons l’opinió del director del Centre de Recerca en Economia i Salut de la UPF, Guillem López Casasnovas, la forma jurídica que hauria d’adoptar Barnaclínic és la d’una societat anònima (SA) amb majoria de capital públic i òrgan de govern conjunt del holding. Així mateix Casasnovas apunta com a solució per separar amb una línia clara l’ús de recursos públics i privats, la “gestió d’una llista d’espera única ordenada amb criteris d’efectivitat relativa per als pacients públics”.

    Segons ell, aquesta s’hauria de respondre amb professionals amb  assignació de càrrega de treball determinada per cadascun d’ells entre l’activitat pública i la privada, amb separació dels dos components a les seves nòmines i limitació percentual màxima del que pot suposar el complement privat sobre el total. “A més  tots el pagaments hauríen de procedir d’una caixa única, amb preus de transferència del cost dels recursos públics utilitzats que sigui identificable i amb auditories aleatòries de compliment. És en els detalls i no en la forma jurídica on pot habitar el diable”, assegura.

    Porta d’entrada de l’Hospital Clínic de Barcelona / © SANDRA LÁZARO

    Des del Clínic i Salut asseguren que la seva voluntat és que l’estructura i la naturalesa jurídica de la nova entitat sigui compatible “de forma inequívoca amb la legislació actual, respecti de manera escrupolosa el principi d’equitat en l’accés als serveis públics i reforci el seu caràcter d’organització de professionals”.

    Concretament hi ha un equip de persones format per la conselleria i l’Hospital Clínic que està treballant en la cerca d’una solució per a l’activitat de Barnaclínic i que és responsable d’identificar la personalitat jurídica més adequada per substituir l’actual Barnaclínic. Preguntats sobre  les opcions que estan sobre la taula, des de l’Hospital Clínic es limiten a recordar la creació d’aquesta comissió mixta i asseguren que “tan aviat com tinguin la proposta final, la faran pública”. Algunes fonts apunten a la possibilitat que Barnaclínic deixi de ser una societat mercantil i sigui una fundació sense ànim de lucre. Amb tot, encara no hi ha cap decisió presa.

    Mentrestant, per les portes del Clínic segueixen passant pacients de la privada i pacients de la pública que potser sense saber-ho compartiran metge o espera per a una prova diagnòstica.

  • Els professionals de l’atenció primària reivindiquen recuperar la dotació de personal

    Si bé el CAP Can Vidalet d’Esplugues va ser el primer a queixar-se de la manca de recursos i dels endarreriments de les esperes per ser visitat, ara ja no és l’únic. 47 centres d’atenció primària, un CUAP i l’Ajuntament de Viladecans s’han adherit a un manifest de consens. Sota el lema «Millorar el sistema sanitari: enfortir l’atenció primària», s’han presentat les exigències dirigides al Departament de Salut i que demanen que es duguin a terme en el termini d’un mes. Unes reformes que consideren «imprescindibles i urgents» en un sistema d’atenció primària «col·lapsat». El document està signat per entitats com l’AIFiCC, el TSCAT, la CONFAVC, la FAVB i la CAMFiC.

    Les entitats signants han mostrat el seu rebuig a la disminució dels pressupostos destinats a l’atenció primària, que han passat del 18% l’any 2010 al 14% el 2016, i demanen augmentar-los fins al 20%, per arribar fins al «desitjable» 25%. Segons expliquen, amb aquests recursos es podrà plantejar una bona atenció als centres d’atenció primària, sinó, «no serà possible que la ciutadania rebi l’atenció que necessita i mereix». La presidenta del FoCAP, Nani Vall-Llossera ha manifestat que l’»atenció primària necessita mesures contundents i específiques que reverteixin les retallades».

    «No pot ser que l’atenció primària no sigui l’eix central. Volem ser la porta d’entrada al sistema sanitari, ja que som qui tenim una visió més global de les persones i del seu estat de salut», assegura Marta Rafael, infermera i vicepresidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). Per això demanen gestionar les llistes d’espera de primeres visites a consultes externes i de proves complementàries. Afegeixen, que els directius han de mantenir l’activitat assistencial dins dels seus equips.

    En el manifest també es demana recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària, els EAP, perduts arran de la crisi, i posar fi a la precarietat laboral que viu el sector. Denuncien el deteriorament progressiu i la sobrecarrega «insuportable» que viuen els professionals de l’atenció primària per culpa d’aquesta disminució del pressupost. «Els canvis de professionals desorienten i donen desconfiança entre els pacients», opinen. Mentre esperen resposta del Departament de Salut, buscaran augmentar el nombre d’adhesions al manifest.

    Marta Rafael (AIFiCC), Dolors Forés (CAMFiC), Nani Vall-Llossera (FoCAP) i Tamara Sancho (Rebel·lió Atenció Primària) durant la roda de premsa / SÒNIA CALVÓ

  • La meitat dels llocs de treball creats a la sanitat pública des del 2015 són eventuals i suplències

    Les retallades pressupostàries al sector públic de salut de la Generalitat s’han traduït entre els anys 2011 i 2015 en la destrucció de 2.407 llocs de treball. Des del 2015 fins ara s’ha recuperat bona part d’aquesta plantilla -un 64% dels llocs perduts- però s’ha fet a un preu: incrementant la temporalitat. Dels 1.542 llocs de treball recuperats en els darrers dos anys la meitat són eventuals i suplències mentre que l’altra meitat són estructurals -interins i fixes-. «La proporció de la temporalitat s’ha incrementat», ha apuntat aquest dimarts el conseller de Salut Toni Comín que també ha reconegut que «és evident que l’empitjorament de les condicions dels darrers sis anys no té un impacte zero en les possibilitats i les capacitats de treball dels professionals».

    El 2016, per exemple, 4 de cada 10 treballadors del sector públic de salut de la Generalitat tenia un contracte temporal. Davant d’aquesta realitat, amb els pressupostos de la Generalitat aprovats i després de «vèncer» les restriccions estatals, ha dit Comín, Salut ha elaborat un pla per millorar l’estabilitat laboral dels treballadors del sector. Ho ha fet en els darrers dos mesos amb una comissió assessora en la qual han participat 21 entitats del sector salut entre corporacions professionals, sindicats i organitzacions sanitàries . Una de les iniciatives principals que recull el pla, presentat aquest dimarts, és convertir nomenaments interins en fixes. Segons dades del departament, la interinitat afecta el 38% de la plantilla estructural de l’Institut Català de la Salut. En aquest sentit Salut va anunciar fa uns dies la convocatòria aquest 2017 de 2.500 places -el pla parla de 2.400- que serien per reconvertir contractes interins en fixes i contenir així la temporalitat.

    La xifra, segons ha explicat aquest dimarts el conseller, es correspon amb la taxa de reposició de personal sanitari jubilat els anys 2015 i 2016. Les mesures persegueixen evitar el creixement de la interinitat en convertir interins en fixos amb el relleu de jubilacions, i poder fins i tot reduir-la un 8% si finalment s’aproven els Pressupostos Generals de l’Estat: «Estarem molt atents sobre la necessitat d’activar aquest acord i concretar-lo», ha assegurat el conseller. Quant als contractes eventuals Salut es proposa acabar amb 500 «falsos eventuals» també aquest any i convertir-los en interins. «L’objectiu és que no quedi un sol professional a l’ICS que tingui contracte eventual si està fent una feina estructural», ha dit Comín.

    «El principal problema del sistema sanitari és la precarietat dels nostres professionals. El malestar és molt gran i els metges joves es troben en situacions molt difícils», ha expressat Josep Vilaplana, representant del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. «El pla toca de peus a terra perquè reconeix que la temporalitat no sempre respon a necessitats assistencials», ha dit la degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart.

    La interinitat a l’ICS duplica la de la resta d’entitats públiques

    L’any 2015 només la meitat de la plantilla hospitalària de l’Institut Català de la Salut (que és titular de vuit hospitals) era personal fix mentre que el 33% era interí, el 10% eventual i el 7,2% suplents. La situació contractual és pitjor en termes d’estabilitat que en altres entitats públiques de la Generalitat, com ara consorcis o empreses públiques, on el 70% del personal és fix mentre que el 15% és interí i el 5,5% és eventual. Atès que la temporalitat en les entitats públiques que no són titularitat de l’ICS és inferior l’oferta pública per contenir la temporalitat també ho és. Segons el Pla de Garantia de l’estabilitat laboral, es farà una convocatòria de 575 places que també seran per cobrir jubilacions, igual que les 2.400 a l’ICS.

    Observatori per la contractació al sistema sanitari públic

    Una de les novetats del pla és la creació abans que acabi l’any d’un Observatori de la qualitat de la contractació laboral al sistema sanitari públic. L’observatori, que comptarà amb una comissió tècnica que acollirà la participació de col·legis professionals, sindicats i representants d’organitzacions sanitàries, tindrà com a objectiu fer un seguiment de l’evolució de la temporalitat i podrà fer recomanacions a Salut. A més també es proposa que totes les entitats de la xarxa pública elaborin en els pròxims dos anys un pla de conciliació que tingui «especial sensibilitat» cap als professionals més joves. Un informe del Col·legi de Metges de Barcelona presentat fa unes setmanes alertava que conciliar la vida personal i laboral és un trencaclosques per a prop de la meitat dels metges, una realitat que també es tradueix a les infermeres.

  • Un brot de xarampió a Guinea evidencia el «feble» sistema sanitari que va deixar l’Ebola

    Aquest és un article de eldiario.es

    Menys d’un any després de dir adéu al pitjor brot d’Ebola de la història, que va matar més d’11.000 persones en diversos països de l’Àfrica Occidental, Guinea Conakry té un nou enemic a combatre: el xarampió. L’efecte «devastador» de l’Ebola en un ja de per si precari sistema sanitari explica, segons el parer de Metges Sense Fronteres (MSF), l’origen d’aquesta nova epidèmia que ha afectat 3.468 persones i ha deixat 14 morts des del gener en un els països més pobres del continent.

    «La crisi de l’Ebola –entre 2014 i 2016– va tenir un gran impacte en els programes rutinaris de vacunació i va reduir la cobertura de la protecció contra les malalties infantils, inclòs el xarampió», assegura Ismael I. Adjaho, coordinador i metge de MSF al país, en una entrevista amb eldiario.es.

    Durant aquests dos anys, segons relata Adjaho, el risc de contagiar a algú amb una simple agulla o la desconfiança de la població, que no anava als centres de salut pel fet de considerar-los llocs perillosos, van interrompre l’atenció de malalties com el xarampió, molt contagioses (una persona infectada pot contagiar-ne fins a 18), però fàcilment prevenibles i de tractament accessible. La majoria dels recursos, com a treballadors o equips, també es va destinar a lluitar contra l’Ebola.

    Un nen rep vitamina A després d’haver estat vacunat de xarampió en un punt de vacunació en la comuna de Matoto, a Conakry, Guinea. Cada nen menor de cinc anys rep una dosi com a complement per a la falta de vitamina A. / MARKEL REDONDO

    Com a teló de fons, insisteix l’ONG, hi ha un sistema nacional de salut que encara presenta «carències greus» per prestar l’atenció més bàsica a la població. La nova epidèmia ha estat declarada un any després que les autoritats guineanes intentessin recuperar part del terreny perdut amb una campanya massiva de vacunació contra el xarampió. «És un senyal preocupant de la debilitat del sistema sanitari del país», apunta Ibrahim Diallo, representant de MSF.

    A Guinea, un país ric en minerals on més de la meitat de la població viu sota el llindar de la pobresa, les persones «no fan ús dels serveis sanitaris, ja que han de pagar pels costos de la consulta i els medicaments», precisa Adhajo. «L’escassa inversió en salut condueix a instal·lacions deteriorades, escassetat de personal sanitari capacitat –només 18 metges per 100.000 persones– i subministraments mèdics insuficients», afegeix.

    «El món s’ha tornat a dormir»

    Evitar que tornés a ocórrer era la idea central de les anàlisis en aquell moment. Una de les lliçons que va deixar la fi del Ebola va ser la necessitat d’enfortir amb recursos suficients els ja febles sistemes sanitaris dels tres països -Guinea, Sierra Leone i Libèria- més sacsejats per la mortífera epidèmia. Reconstruir-los era el primer pas i una de les principals demandes de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i experts en salut pública.

    No obstant això, l’ONG denuncia, amb dades de Nacions Unides, que només el 18% dels fons internacionals destinats durant l’epidèmia s’han invertit en la recuperació dels sistemes de salut. «Si l’Ebola va ser un toc d’atenció, sembla que des de llavors el món s’ha tornat a dormir», critica Mit Philips, assessor de Polítiques de Salut de l’ONG. «L’impacte de les promeses sobre finançament, suport i capacitació encara no és palpable per a la població i així ho demostra aquest brot de xarampió», sentencia.

    «Les nombroses organitzacions que van venir a donar suport a Guinea fins al final de l’epidèmia d’Ebola han desaparegut dels congestionats carrers de Conakry. S’han elaborat plans, s’han promès una mica de diners, però fins ara, a més de la vigilància, el sistema de salut de Guinea es troba en un estat similar al que existia abans d’Ebola», lamenta el coordinador de MSF al país.

    L’organització humanitària ha conclòs una campanya, en col·laboració amb el Ministeri de Salut, en què han estat vacunats gairebé 450.000 nens a la capital, Conakry, un dels llocs més afectats pel brot al costat del districte de Nzérékoré.

    Nens com l’Ibrahim i el Camara, de tres i dos anys. La seva mare, Bangoura, segons el testimoni recollit per l’ONG, ha acudit a un punt de vacunació. «Estaven ja vacunats de la pòlio perquè sé que les vacunes són importants. Vaig escoltar que MSF és una organització mèdica i que el xarampió és molt perillós. Vaig venir per protegir els meus fills», explica.

  • Colau i Comín acorden dissoldre l’antiga mútua municipal i eixugar-ne el dèficit de 22,8 milions

    Una de les anomalies que existeix en el sistema sanitari català i amb la que han decidit acabar la conselleria de Salut i l’Ajuntament de Barcelona es troba en un edifici ubicat al carrer Viladomat: l’Institut de Prestacions d’Assistència Mèdica al Personal Municipal (PAMEM). L’ens públic, participat per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, només dóna cobertura a un 20% dels treballadors en actiu de l’Ajuntament de Barcelona i té un dèficit acumulat de 22,8 milions d’euros. És per això que les dues administracions han decidit posar-hi fi i fer la inversió necessària per eixugar el dèficit així com també dissoldre’n l’activitat i integrar els afiliats de la mútua al Servei Català de la Salut. “La transició no es farà de la nit al dia, serà un procés de prop de 3 mesos”, ha matisat la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa.

    A més, un cop s’hagi completat la integració l’Ajuntament reinvertirà els recursos destinats al manteniment del PAMEM (2,2 milions d’euros anuals) a oferir serveis assistencials per a persones vulnerables.

    Creat als anys 50 per oferir als empleats municipals assistència mèdica i farmacèutica, l’ens s’ha acabat convertint en una inversió a fons perdut per a les administracions ja que a partir dels anys noranta, amb la creació del Servei Català de la Salut la seva raó de ser perd sentit. “Un cop existeix un sistema nacional com el Servei Català de la Salut  deixa de tenir sentit el PAMEM perquè és una mutua paral·lela”, ha expressat l’acaldessa de Barcelona, Ada Colau.

    Tanmateix la decisió política de dissoldre l’activitat mutualista i integrar els seus afiliats al sistema nacional de salut no ha arribat fins avui, quan el dèficit acumulat sobrepassa els 22 milions d’euros. “És important perquè acaba amb una anomalia que tenia unes raons històriques”, ha afegit Colau.

    22,8 milions de dèficit

    Segons ha explicat el conseller de Saut, Toni Comín, el dèficit acumulat s’explica perquè a partir de l’any 93, just després que es creï el Servei Català de la Salut, se signa un acord perquè a partir d’aquella data el personal funcionari que ingressi a l’Ajuntament s’adscrigui directament al Servei Català de la Salut.

    És a dir, que es va decidir mantenir l’estructura assitencial però les quotes també van anar disminuïnt. “L’extinció demogràfica del PAMEM tenia un revers: que era la generació del dèficit”, ha dit Comín que ha recordat que en termes financers era important aturar l’evolució del deficit. En aquest sentit l’Ajuntament de Barcelona aportarà dues terceres parts dels recursos per eixugar el dèficit acumulat mentre que la Generalitat aportarà el terç restant.

    Tres nous serveis

    Una vegada s’hagi completat la integració dels afiliats al Servei Català de la Salut l’Ajuntament invertirà la seva aportació anual al manteniment de l’estructura del PAMEM a oferir tres nous serveis. Segons ha explicat la comissionada de Salut, Gemma Tarafa, els nous serveis aniran orientats a persones sense recursos de la ciutat i servirà alhora per garantir l’estabilitat dels 22 treballadors i treballadores de l’antiga mútua municipalista.

    Seran serveis d’odontologia, podologia i de medicina de l’esport i s’oferiran en el mateix edifici del carrer Viladomat, on hi arribaran ciutadans derivats de serveis socials. Les previsions de l’Ajuntament són que en el primer any des de la posada en marxa es puguin fer 3.000 tractaments d’odontologia i 1.000 de podologia.