Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Els diaris de l’atenció primària: ‘Los martes’

    Los martes

    Los martes eran su día favorito de la semana. Se peinaba con esmero. No es que a su edad eso fuera muy importante, pero los martes le gustaba arreglarse. Incluso se echaba un poquito de esa colonia que le habían regalado por navidad y que guardaba para las ocasiones especiales. Y es que hacía unos pocos meses que todos los martes tenía una cita. Alguien la esperaba. Alguien que se preocupaba por ella. Alguien para quien era importante. Por eso nunca llegaba tarde. Y cuando abría la puerta, siempre las mismas palabras: buenos días doctora, hoy me encuentro mucho mejor…

  • Zoonosis: la clau darrere de les últimes alertes sanitàries

    Els humans portem interactuant amb els animals des dels orígens de la nostra espècie. Aquesta relació ens ha portat beneficis, com ara poder cultivar millor el camp o alimentar-nos de forma saludable, però també perjudicis com les malalties zoonòtiques, causades per gèrmens nocius que porten els animals i que poden transmetre’s a les persones.

    L’últim capítol sobre aquestes patologies el protagonitza la verola del mico, una zoonosi viral endèmica a l’Àfrica que des de fa unes setmanes acumula 257 casos fora del continent, 98 reportats a Espanya.

    D’acord amb un informe de l’Organització de Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), el 75% de les patologies infeccioses són d’origen animal. Aquests virus, bacteris, paràsits i fongs ocasionen problemes tant lleus com greus i fins i tot poden arribar a provocar la mort. A més, es propaguen mitjançant el contacte directe o mitjançant els aliments, l’aigua o el medi ambient.

    Les malalties zoonòtiques, de les quals ja hi ha identificades més de 200 tipus, van en augment i es propaguen més i més ràpid.

    Ja hi ha identificades més de 200 malalties zoonòtiques, que augmenten i es propaguen més i més ràpid. Afortunadament, algunes es poden prevenir íntegrament mitjançant mètodes com la vacunació.

    Hi havia una vegada…les zoonosis

    Al llarg de la història, aquestes patologies infeccioses han influït a l’ésser humà i tot sembla indicar que ho continuaran fent a escala planetària. Les primeres civilitzacions de l’Orient Mitjà, com ara Egipte i Mesopotàmia, ja documentaven l’existència de la ràbia. Aquesta antiquíssima malaltia zoonòtica és causada per un virus de la família Rhabdoviridae i es propaga a través de mossegades o esgarrapades per un animal infectat.

    La forma més eficaç de combatre-la és la vacunació dels gossos domèstics, ja que són els principals responsables de la propagació. Actualment, la ràbia es concentra en poblacions pobres i vulnerables d’Àsia i Àfrica.

    Al llarg de la història, les zoonosis han influït a l’ésser humà i tot sembla indicar que ho continuaran fent a escala planetària.

    Molt més letal va ser la pesta negra, que va causar la mort a 50 milions de persones i va generar una gran alarma entre la població del segle XIV. La causant d’aquesta coneguda massacre va ser el bacteri Yersinia pestis, que habita en petits mamífers i en les puces que els parasiten.

    La seva ràpida propagació va venir motivada pel contacte freqüent amb rates i puces i les precàries condicions de vida que es donaven a l’Edat Mitjana. Avui, la pesta segueix afectant gairebé 3.000 persones a tot el món i es considera endèmica a diversos països com Madagascar, República Democràtica del Congo i Perú.

    El 1986, es van detectar els primers casos d’encefalopatia espongiforme bovina (EEB) al Regne Unit. La ‘malaltia de les vaques boges’ consisteix en l’acumulació de la proteïna prion al teixit nerviós i es transmet consumint carn contaminada.

    Segons l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE), el risc d’infecció es produeix quan l’aliment està contaminat per material orgànic derivat d’altres herbívors. Després d’obtenir dades concloents i identificar les causes de l’EEB, es va deixar d’alimentar les vaques amb el pinso que va originar aquest episodi zoonòtic.

    A punt d’entrar al nou mil·lenni, el 1997, vam conèixer la grip aviària. Aquesta nova patologia d’origen animal és provocada per subtipus del virus Influenza A que afecten les aus, encara que alguns dels seus ceps poden infectar puntualment els humans i altres mamífers.

    Des de finals del 2019, la humanitat conviu amb un nou virus, el SARS-CoV-2, que ha suposat la primera gran pandèmia del segle XXI.

    Del 2004 al 2006 el virus es va propagar entre les aus de corral d’Àsia a Europa i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va advertir que la grip aviària tenia potencial per convertir-se en una pandèmia. Si bé encara no hi ha una mutació del virus que faciliti la transmissió entre les persones, segueixen apareixent notícies de contagis en humans a través de ceps nous.

    Des de finals del 2019, la humanitat conviu amb un nou virus, el SARS-CoV-2, que ha suposat la primera gran pandèmia del segle XXI. Més de dos anys després del primer brot, se segueix investigant quin animal va ser el responsable que aquest virus saltés a humans i si hi va haver un transmissor intermedi. El principal sospitós fins ara? El ratpenat.

    A això cal sumar-hi, el 2022, el brot del virus de la verola del mico (monkeypox). Tot i que no és la primera vegada que surt d’Àfrica, ara ha arribat a diversos països d’Europa. Afecta la població general i es transmet en qualsevol context que impliqui un contacte estret, no necessàriament per via sexual. Ja s’ha aconseguit la seqüenciació completa.

    A què és deguda la proliferació d’aquestes malalties?

    Les malalties zoonòtiques no són fruit de la casualitat, sinó que darrere de la seva proliferació coincideixen nombrosos factors, que influeixen tant als agents patògens (gèrmens) com als seus hostes (humans i animals).

    Els canvis o mutacions que pateixen tots dos per adaptar-se a l’entorn es coneixen com a factors biològics. En general, com més simple és un organisme, més ràpidament canvia i dóna lloc a diverses variants d’una mateixa espècie. Cosa que estem veient de prop amb el SARS-CoV-2.

    Els factors físics, com ara el clima o la meteorologia, determinen la supervivència (o multiplicació, si la posseeix) del patogen fora de l’hospedador original. És a dir, que aquests elements brinden a virus, bacteris, paràsits i fongs diverses oportunitats perquè puguin transmetre’s a altres espècies.

    Seria un error parlar d’un llistat d’animals que cal vigilar perquè aquestes situacions són imprevisibles. La qüestió és que la interacció amb animals és cada vegada més intensa, tant a escala domèstica, com al món salvatge.

    L’alteració als ecosistemes s’inclou dins dels factors ecològics, entre els quals també figuren la desforestació, els desastres naturals o l’agricultura intensiva. Elisa Pérez, viròloga veterinària al Centre de Recerca en Sanitat Animal (INIA-CSIC), explica que “la pèrdua de biodiversitat afecta greument l’equilibri dels ecosistemes. Els sistemes depredador-presa es veuen alterats, algunes espècies pateixen la manca d’aliments i de refugi, etc. Tot això debilita el sistema immunitari dels animals i augmenta el risc que apareguin nous virus o variants”.

    L’expert en estudis ecoepidemiològics i professor de la Universitat de Barcelona (UB), Jordi Serra, afegeix: “Ens hem dedicat principalment a combatre la pèrdua de biodiversitat més visible i immediata com els incendis o la desforestació. El problema és que ens oblidem que les dinàmiques entre microorganismes també canvien. Aquestes alteracions no són immediates i són més difícils de percebre, però també tenen un paper important en els episodis de zoonosi”.

    Les migracions humanes, per exemple, s’han associat històricament amb l’aparició i la difusió de noves patologies. Aquest fenomen s’ha agreujat amb els viatges amb avió.

    Aquest fenomen s’ha agreujat amb els viatges amb avió, permetent que agents infecciosos puguin arribar a qualsevol part del món en 24 hores. Ha estat el cas de virus com l’Ebola o el del Nil Occidental.

    Ricard Parés, president del Consell del Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona (CCVC), ho il·lustra amb la situació a Ucraïna: “Allà encara hi ha animals salvatges amb ràbia que poden transmetre-la. Quan se’ls ha proporcionat ajuda humanitària a aquestes persones, que és el més primordial, cal veure si porten mascotes amb ells. Aquestes podrien reintroduir malalties ja controlades en territoris on no és obligatòria la vacunació”.

    D’altra banda, l’explotació intensiva, ja sigui agrícola, ramadera o piscícola, també és un altre element que cal tenir en compte. Al món actual s’exploten tant animals locals com espècies noves o exòtiques. En aquest sentit, destaquen els mercats humits, brous de cultiu idonis perquè sorgeixin patologies com la grip aviària i la Covid-19.

    bosque con troncos cortados
    La desforestació és un dels canvis més evidents als ecosistemes i obliga moltes espècies a buscar nous hàbitats on refugiar-se i buscar menjar. / Pixabay

    Situacions imprevisibles, vigilància requerida

    Aleshores caldria identificar i vigilar una sèrie d’animals potencialment perillosos per a la nostra salut? “Seria un error -comenta Parés-, ja que aquestes situacions són imprevisibles. A escala domèstica s’obre el ventall del que es considera una mascota. Els porcs vietnamites o rèptils com iguanes o tortugues en són un bon exemple. D’altra banda, al món salvatge també hi ha més interacció a través d’activitats turístiques, com els safaris a l’Àfrica. No cal generar alarma, simplement són factors que cal tenir en compte”.

    El comerç al voltant dels animals exòtics, ja sigui legal o il·legal, influeix també en els episodis de zoonosi.

    El comerç al voltant dels animals exòtics, ja sigui legal o il·legal, influeix també en els episodis de zoonosi. En traslladar-los a llocs diferents del seu hàbitat, sovint a milers de quilòmetres, les malalties infeccioses que podrien patir hi viatgen.

    És el que va passar el 2003 amb el primer brot de verola del mico que es va registrar fora de l’Àfrica, als EUA. Les persones que van contraure la infecció van ser contagiades per les seves mascotes, uns gossets de les praderies. Aquests rosegadors, a la botiga d’animals, van estar en contacte amb uns mamífers procedents de Ghana, que els van transmetre el virus.

    One Health: la salut depèn de tot i de tots

    Atesa la gran quantitat de factors que influeixen en l’aparició i la propagació de les zoonosis, no resulta estrany que els intents per protegir la nostra salut siguin cada vegada més multidisciplinaris i col·laboratius. En aquest sentit, els darrers anys ha cobrat força el concepte One Health, que reconeix que la salut de les persones està estretament relacionada amb la d’animals, plantes i medi ambient. Cal que els professionals d’aquestes àrees i d’altres es comuniquin i col·laborin per afrontar noves amenaces.

    Cal enfortir els sistemes sanitaris, sobretot a nivell primari. Com que la pandèmia ens va demostrar, un problema de salut en un racó allunyat del planeta és un problema comunitari.

    Adelaida Sarukhan, redactora científica sobre virus emergents a l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), explica que la salut s’ha de concebre a escala global, i no només des del global north (nord global, en espanyol) com fins ara.

    “Per construir una salut global cal col·laborar per generar i compartir dades de qualitat. És essencial que es dediquin els recursos adequats per ajudar els països de renda mitjana i baixa a produir i analitzar aquestes dades. L’altra pedra angular -prossegueix Sarukhan- és enfortir els sistemes de salut, sobretot els primaris. La pandèmia ens va demostrar que un problema de salut en un racó del planeta és un problema comunitari”.

    La clau: la vigilància

    El treball conjunt pot ajudar a predir el risc d’infecció humana. Sarukhan comenta que l’acció més important per identificar un brot zoonòtic i evitar epidèmies o pandèmies és la vigilància.

    “Es pensa que hi ha uns 300.000 virus desconeguts, només en mamífers, susceptibles de saltar l’humà. Identificar-los i investigar-los pot costar entre mil i cinc mil milions de dòlars, que no és comparat amb el cost humà, social i econòmic d’una pandèmia”, afegeix.

    Hi ha uns 300.000 virus desconeguts, només en mamífers, susceptibles de saltar l’humà. L’acció més important per identificar un brot zoonòtic i evitar epidèmies o pandèmies és la vigilància.

    “Els ciutadans podem ajudar amb coses molt simples: no donant menjar a animals silvestres, com els porcs senglars, que poden ser portadors de l’hepatitis E.; o evitant deixar escombraries fora dels contenidors, ja que això els atrau. Per impedir la proliferació de mosquits, que poden ser transmissors, cal procurar no tenir recipients amb aigua a casa. I, finalment, però no menys important, rentar-se les mans”, sosté Jordi Serra, investigador d’IRBio.

    Quan les poblacions humanes creixen i s’expandeixen, les persones augmenten el contacte amb animals i malalties noves. “Necessitem ciutadans informats i conscients que les seves accions diàries tenen un impacte sobre la naturalesa i la salut”, conclou Elisa Pérez.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Clam per un nou hospital de referència a les Terres de l’Ebre: «Estem farts de falses promeses»

    Arribar a l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa es converteix, sovint, en un periple per la població de les Terres de l’Ebre. El centre sanitari es troba en un turó de difícil accés, envoltat de muralles i amb un únic accés des del centre de Tortosa, el que provoca embussos entre els vehicles de treballadors, usuaris i serveis d’emergències. L’edifici, construït fa 45 anys, compta amb unes instal·lacions que, segons els usuaris i treballadors, són «deficitàries i insuficients». La població i els professionals defensen la “necessitat urgent” de garantir la qualitat assistencial en aquesta regió sanitària i reclamen la construcció d’un nou hospital, alhora que es gesta l’ampliació de l’actual centre, prevista pel 2025.

    La demanda de la construcció d’un nou hospital de referència a les Terres de l’Ebre, però, no és nova. Es tracta d’una demanda històrica. El 2006 ja es va aprovar un projecte pensat per la construcció d’un nou hospital, que comptava amb una ubicació i compromís per part del Govern, però anys més tard, amb les retallades a la sanitat pública durant el mandat de l’expresident Artur Mas, en el marc de la crisi econòmica, es va aturar tot el projecte.

    “Ja n’hi ha prou d’aquesta discriminació cap a la gent de les Terres de l’Ebre. Tenim el mateix dret que la resta de població de Catalunya de tenir un hospital en condicions. Estem farts de falses, promeses, volem realitats. I tenir un nou hospital és prioritari per la salut de la població”, argumenta Miquel Franch, portaveu de la Plataforma per un Nou Hospital a les Terres de l’Ebre.

    Aquesta plataforma va néixer arran de la moció que va presentar el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona a l’Ajuntament a Tortosa el passat mes de juny en què s’instava el Consistori a reclamar al Departament de Salut la construcció, en un altre emplaçament, d’un nou hospital. La moció, que comptava amb el suport d’onze col·legis professionals que representen a més de 3.000 professionals de les Terres de l’Ebre, finalment no va ser aprovada.

    La primera iniciativa duta a terme per aquesta nova plataforma és una campanya de recollida de firmes a les quatre capitals de les comarques de les Terres de l’Ebre, que es desplegarà també a tots els municipis ebrencs. Amb les signatures que es recullin, es vol pressionar al Parlament perquè el pressupost de la Generalitat pel 2023 destini “una significativa partida” per fer els estudis i els projectes necessaris per construir un nou hospital. La Plataforma treballa també amb els grups polítics perquè traslladin la petició de construcció d’un nou hospital als plens municipals.

    «L’ampliació no és la solució»

    El passat mes d’abril, el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va anunciar que, davant l’evident falta d’espai i l’antiguitat de les instal·lacions del centre, aquest estiu començarien les obres d’ampliació de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. Amb un pressupost de 30 milions d’euros, està previst que els treballs durin aproximadament dos anys i que els nous espais entrin en funcionament a mitjans del 2025.

    Les obres permetran reformar i ampliar les instal·lacions de l’Hospital per integrar els serveis necessaris amb un mòdul de nova construcció de 5.500 metres quadrats assistencials (i 1.500 d’edificació tècnica). En aquest mòdul, de quatre plantes, s’hi ubicarà un nou bloc quirúrgic amb cinc o sis quiròfans, consultes externes, part de l’hospital de dia i dues plantes d’aparcament, entre d’altres serveis. També es reformarà l’àrea quirúrgica (aproximadament 1.800 metres quadrats). A més, l’ampliació preveu la construcció d’un nou nucli d’ascensors, que salvarà el desnivell existent, per potenciar l’accés de vianants a l’hospital, i la creació d’un aparcament provisional fora del recinte mentre durin les obres.

    El conseller també va destacar “el compromís del Departament per la construcció d’un nou Hospital”, un cop analitzats els pros i els contres entre una segona fase d’ampliació o un nou centre hospitalari. La previsió és licitar el projecte del nou hospital el 2025, un cop finalitzades les obres d’ampliació del centre. L’Ajuntament de Tortosa ha ofert uns terrenys de 70.000 m2 per ubicar el nou hospital, situats al pla parcial del camí de Roquetes, que són propietat del consistori i de la Sareb, amb qui han de negociar per comprar-los.

    Des de la Plataforma per un Nou Hospital a les Terres de l’Ebre reclamen millores en l’espai actual, però sense renunciar a tenir un centre nou en el futur. “Calen actuacions immediates, però aquestes obres no poden hipotecar la construcció d’un nou edifici en un altre esplai”, explica Franch, que reconeix que “ens fa por l’ampliació, perquè aquestes obres se sap quan comencen, però no quan acaben”. “Des d’un principi, nosaltres voldríem que qualsevol inversió que es fes anés destinada al nou hospital”, remarca el portaveu de la Plataforma.

    Fons del mateix Hospital Verge de la Cinta consideren que les obres d’ampliació són insuficients per solucionar el problema que pateix l’hospital. “L’ampliació, segurament, ens donarà un petit respir, però no és la solució. Cal un nou hospital, un nou hospital de referència que satisfaci les necessitats de tota la població de les Terres de l’Ebre”, destaca Estrella Martínez, directora d’infermeria de l’Hospital.

    “L’increment de les necessitats assistencials ha fet que l’hospital hagi experimentat petites reformes al llarg dels anys per poder-se adaptar a les circumstàncies, però arriba un punt que ja no es pot ampliar més per falta d’espai. És ridícul no poder fer un hospital en condicions, a peu pla i amb bona comunicació per carretera”, sentencia la infermera, que també és degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya i vocal del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Tarragona (CODITA).

    Una qüestió d’equitat territorial

    Pels usuaris i els professionals sanitaris, la construcció d’un nou hospital és una qüestió d’equitat territorial. “Volem ser un hospital de referència i un hospital docent, i per això necessitem disposar d’unes bones instal·lacions. Calen més consultes, més quiròfans… parlem de fer intervencions bàsiques, no estem demanant fer cirurgies molt complexes. Però no tenim espai per fer aquestes ampliacions”, destaca Martínez, qui també emfatitza en la manca de personal que té la regió sanitària de les Terres de l’Ebre.

    “Si volem que els professionals sanitaris es quedin a les Terres de l’Ebre, un dels llocs de Catalunya que pateix més la manca de professionals, un dels temes cabdals és tenir un bon hospital. El fet de poder innovar i de disposar de tecnologia de primera generació és un pol d’atracció cap a futurs professionals. Però ara, per exemple, han quedat places de residents per cobrir, perquè l’Hospital no és una opció atraient”, remarca la infermera. “Durant la Covid s’han construït nous hospitals satèl·lit al costat dels grans hospitals catalans, per què costa tant construir un nou hospital aquí? Els professionals de les Terres de l’Ebre ens sentim com a professionals de tercera”, sentencia.

    Així doncs, els professionals i usuaris de l’Hospital Verge de la Cinta reclamen un compromís ferm per part del Govern i una major concreció pel que fa als tràmits i la data de construcció del nou centre hospitalari. Els responsables polítics canvien i la població de les Terres de l’Ebre tem que, amb la renovació dels càrrecs en properes eleccions, el projecte acabi paralitzant-se -tal com va passar el 2006- i es converteixi, altre cop, en un somni frustrat.

  • L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària celebra el seu primer Congrés presencial post pandèmia

    Sota el lema “Activa’t”, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) celebra els propers dies 8 i 9 de juny el seu XVè Congrés amb l’objectiu de fer valdre la feina assistencial i l’expertesa de les infermeres i els infermers de família i comunitària. Es tracta del primer Congrés presencial després de la pandèmia, una situació que, segons l’AIFICC, ha posat de relleu «les mancances del sistema de salut i la precarietat amb la que treballen les infermeres de l’atenció primària i comunitària».

    “Partíem d’una situació molt deficitària i la pandèmia ens va abocar a una situació molt crítica. Malgrat això, les infermeres del primer nivell assistencial hem donat el 200%. Cal recordar que el 80% dels casos Covid-19 s’han atès i seguit des de l’atenció primària, i que nosaltres hem estat també les qui majoritàriament hem vacunat i posat aquests 16 milions de vacunes anti Covid-19” explica Francisco Cegri, doctor en infermeria i president del Comitè Organitzador del XVè Congrés AIFiCC.

    El Congrés es farà a l’Auditori del World Trade Center i serà inaugurat a les 15.00h pel Conseller de Salut, el Dr. Josep Maria Argimon, i la regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa. A l’acte inaugural també hi seran Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, i Francisco Cegrí.

    La jornada posarà l’accent en l’atenció clínica assistencial, com a protagonista de les cures infermeres. S’hi parlarà de temes tan diversos com la salut cardiovascular, l’exploració ecogràfica, l’atenció en la diversitat de gènere, l’abordatge de les addiccions, la incontinència anal o les manifestacions cutànies en nens. El programa sencer es pot consultar al web de l’AIFICC.

    “Pretenem donar eines i millorar les habilitats en tasques preventives i de promoció de la salut, així com per atendre la cronicitat. El Congrés vol ser un espai de trobada científica, de reflexió i d’aprenentatge. Una mostra d’això és que s’han presentat 294 treballs 10 projectes per a beca d’investigació”, diu Gemma Amat, infermera i presidenta del Comitè Científic.

    Segons expressa Alba Brugués, el Congrés també vol posar de manifest el «malestar generalitzat de les infermeres cap als òrgans de govern per obviar la nostra participació en la presa de decisions» on, defensa la presidenta de l’AIFiCC, «la nostra opinió és essencial pel nostre coneixement i experiència en matèria de salut comunitària”.

  • Els fons voltor ja controlen el 100% de cinc dels set hospitals de gestió mixta de Madrid

    Els fons voltor han duplicat la seva participació a l’accionariat la majoria d’hospitals de gestió mixta (model PFI, Private Finance Initiative) de Madrid en cinc anys. Mentre que el 2018 tenien una participació mitjana del 49%, el 2022 ja controlen la totalitat de l’accionariat a cinc dels set centres que operen sota aquest model*. Així ho denuncia la Plataforma contra els Fons Voltor, que ha actualitzat recentment les dades en aquesta matèria.

    Fons especuladors com Quaero Capital, LBEIP BV, Brookfield, Meridiam, Bestinver o DIF són els propietaris actuals de la concessió dels hospitals del Tajo (Aranjuez), del Sud-est (Arganda), del Henares (Coslada), Porta del Ferro (Majadahonda), Infanta Cristina (Parla), Infanta Sofia (Sant Sebastià dels Reis) i Infanta Leonor (Vallecas). L’esmentada plataforma estén el concepte «fons voltor» a «tots els fons d’inversió que especulen amb els serveis públics i les necessitats bàsiques de la població».

    Els set hospitals model PFI de la Comunitat de Madrid van ser aixecats durant els anys d’Esperanza Aguirre a la presidència del Govern regional. La seva construcció es va adjudicar a diferents empreses que, posteriorment, serien les encarregades de gestionar-ne la part no sanitària durant 30 anys. D’aquesta manera, la UTE composta per FCC, OHL i Bankia es va quedar amb la concessió de l’Hospital del Sud-oest, Acciona amb l’Infanta Sofia o Dragados, de Florentino Pérez, amb el Puerta de Hierro, per posar-ne alguns exemples.

    Font: Plataforma contra els Fons Voltor / Elaboració: La Marea

    «Aquestes grans constructores adjudicatàries van crear empreses ad hoc per gestionar la part no sanitària de l’hospital. El que han fet és vendre les accions de l’empresa gestora als fons, que ara són els propietaris de facto de la concessió hospitalària”, explica Vicente Losada, membre del Grup de Treball d’Auditoria Ciutadana del Deute a Sanitat (Audita Sanidad), una de les organitzacions que componen la Plataforma contra els Fons Voltor.

    Segons explica Manuel Gabarre, autor de Tocar fondo. La mano invisible detrás de la subida del alquiler (Traficantes de Sueños, 2019), l’objectiu d’aquest tipus d’inversors és “obtenir la màxima rendibilitat al mínim temps possible, que no sol ser més de cinc anys”. Per això, des que aquests hospitals es van construir, no només hi ha hagut vendes d’accions des de les constructores adjudicatàries a alguns fons, sinó que ja s’han dut a terme operacions entre fons.

    Aquest és el cas de l’Hospital Puerta de Hierro, on el fons d’inversions holandès DIF Capital Partners va aconseguir l’accionariat de l’empresa gestora el 2016. Després d’obtenir la rendibilitat desitjada, el 2019 va vendre la participació al fons canadenc Brookfield Asset Management. «El problema de tot això és que quan acabi la concessió d’aquests hospitals, el 2035, hauran canviat de mà diverses vegades i ja no sabrem ni qui n’és el propietari», denuncia Vicente Losada.

    El paral·lelisme amb les residències

    Manuel Rico és director de Recerca del diari infoLibre i autor de Vergüenza! El escándalo de las residencias (Planeta, 2021). En aquest treball, analitza les fallades estructurals a les residències de gent gran que van permetre que més de 20.000 persones grans morissin a la primera onada de la pandèmia, moltes controlades per fons: “Un pot entrar a les webs d’aquests fons i veurà que en elles mai no es parla de ràtios de personal ni de com estan de ben cuidades les persones grans, sinó que presumeixen de les ràtios financeres. I un parla del que el preocupa”, va explicar Rico durant la seva intervenció en unes jornades organitzades per l’esmentada plataforma a l’Ateneu La Maliciosa, de Madrid.

    A la seva exposició, Rico va esmicolar com els beneficis dels fons d’inversió són contraris al benestar dels residents: “Per guanyar molts diners, o tens molts clients o retalles, i solen fer les dues coses alhora. Retallar personal o alimentació és retallar directament en la qualitat de vida”. Un fet que també es pot extrapolar al cas dels hospitals PFI, on els fons són els encarregats de gestionar els serveis no sanitaris.

    En l’actualitat, aquests inversors han estès els seus tentacles més enllà de les centres sanitaris de la Comunitat de Madrid, i ja fan negoci a la major part de les comunitats autònomes, segons les dades de la Plataforma contra els Fons Voltor: Castella i Lleó (Hospital de Burgos), Castella-la Manxa (Hospital de Toledo), Catalunya (Hospital Moisés Broggi i Sant Joan Despí), Extremadura (Hospital de Don Benito), Galícia (Hospital Álvaro Cunqueiro i de Vigo) i Illes Balears (Hospital de Son Espases i Can Misses Eivissa).

    *Fe d’errors: En una primera versió de la informació es deia que els fons controlaven el 100% de l’accionariat de tots els hospitals model pfi de la Comunitat de Madrid, tal com es va afirmar durant la roda de premsa. Tot i això, als hospitals de l’Henares i de Parla només tenen el 49%, segons figura en la documentació facilitada per la mateixa Plataforma contra els Fons Voltor.

  • Les llistes d’espera a Catalunya: la mitjana amaga els extrems i els bons i dolents

    Comencem consultant les dades sobre llistes d’espera a Catalunya que ofereix el Ministeri de Sanitat. Pel que fa les operacions quirúrgiques, tenim una mitjana de 156 dies d’espera (5,2 mesos) i un 69% que espera menys de 60 dies. Això vol dir que algunes persones de l’altre 30% poden acabar esperant més d’un any. Només Aragó està pitjor que Catalunya. Respecte a la visita d’un especialista, tenim una mitjana de 71 dies d’espera (2,3 mesos), i també un 69% espera menys de 60 dies, el que vol dir també que part del 30% restant pot esperar més de sis mesos. No es donen dades d’espera de proves diagnòstiques ni tampoc d’espera per visitar-se a l’atenció primària.

    Consultant les dades del Departament de Salut de Catalunya del març de 2022, en els tres procediments quirúrgics més freqüents, com són les cataractes, les pròtesis de maluc i les pròtesis de genoll, s’observa una gran variabilitat entre territoris i entre centres hospitalaris:

    • En cataractes, la mitjana de temps més llarga en dies d’espera és Tarragona, Girona i Lleida (uns 180 dies). Després tenim la Catalunya Central i l’Àrea Metropolitana, amb uns 90 dies d’espera, i Barcelona ciutat (uns 38 dies).
    • En pròtesis de maluc s’observen les mateixes tendències, destacant Tarragona (184 dies d’espera), Hospital Broggi (197 dies) i Hospital Universitari Sagrat Cor (288 dies).
    • En pròtesi de genoll: a Tarragona hi ha una espera de 236 dies i a Lleida de 203. Destaquem l’Hospital Broggi (amb 282 dies d’espera), l’Hospital Sagrat Cor (amb 283 dies) i l’Hospital Universitari Vall d’Hebron (132 dies).

    Recordem que els temps de garantia per aquestes intervencions és de menys de sis mesos (180 dies). El febrer del 2022, hi havia apuntades a la llista per intervencions quirúrgiques a Catalunya 171.409 persones, per proves diagnòstiques163.600 persones i per consulta a l’especialista 406.000 persones, que esperen una mitjana de 98 dies (més de tres mesos), variant molt entre centres i especialitats. Pel que fa a la demora per visita presencial no urgent amb el metge o metgessa de capçalera (si te la donen), trobem una demora mitjana de sis dies, quan en altres comunitats autònomes tenen una mitjana de 48 hores.

    Què es pot fer amb el drama, l’angoixa i el dolor que provoquen a molta gent les llistes d’espera

    Ja ho dèiem fa temps en aquest diari: les causes són multifactorials i, de vegades, complexes, de manera que hem de prendre-les molt seriosament i tenir voluntat política per millorar-les. És cert que falten recursos (el 25% del pressupost de salut per l’atenció primària, per exemple), però, sobretot, cal gastar-los bé (atenció amb la ineficiència, els negocis privats, la corrupció). Això vol dir prioritzar en salut, que vol dir més inversió en atenció primària i comunitària, en salut pública i en cures i vigilar aspectes com la medicalització innecessària, entre altres.

    Pel que fa als recursos públics i els drets dels ciutadans, cal inspeccionar i rescindir concertacions privades de mala qualitat, cal més bon lideratge clínic, és a dir, més gestió clínica de bons professionals. Cal prioritzar eficaçment (i vigilar) en la prescripció, la indicació de procediments (amb bona evidència científica, i no per opinions d’eminències o interessos personals).

    Per tot això i més, com també escríviem fa temps en aquest diari, cal revisar i posar al dia, seguint els valors de la salut i les cures, les lleis de sanitat, que ja porten més de 30 anys en funcionament (i els temps, els coneixements i els riscos de la salut han canviat molt): la Llei General de Sanitat, a l’Estat, i la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), a Catalunya. Comencem per l’atenció primària, que corre molta pressa.

    La ciutadania, conscient i organitzada, els bons professionals de la salut, els partits polítics, sindicats i ajuntaments que realment defensin els drets dels ciutadans i la lluita contra les desigualtats, s’han d’implicar també i comprometre’s en la millora d’aquest problema de salut. Recordem els 52.000.000 de visites i consultes en un any a Catalunya a l’atenció primària, segons la memòria de l’any 2020 del Servei Català de la Salut.

  • La salut que volem: un congrés per construir alternatives

    L’Atenció Primària és la base i l’eix vertebrador del sistema sanitari, que té com a missió proveir salut a les persones des d’una perspectiva global. «La salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa», i és tasca de l’Atenció Primària garantir-ho.

    La pandèmia ha posat de manifest les debilitats del nostre sistema sanitari, que encara arrossega greus conseqüències de les retallades i les privatitzacions a tots els nivells assistencials però en especial a l’Atenció Primària. Es va veure afectada la longitudinalitat, l’accessibilitat i la proximitat, que són factors clau de l’Atenció Primària, i és vulnerar el dret a la salut, de manera que els col·lectius que més atenció necessitaven menys atenció van tenir.

    Per aquest motiu, des de La Capçalera Barcelona (col·lectiu autogestionat de metgesses joves i altres professionals de Medicina Familiar i Comunitària, que a la vegada forma part d’un col·lectiu estatal anomenat «La Cabecera»; interessada en la pràctica d’una medicina crítica, de qualitat, universal, lliure d’interessos de la indústria farmacèutica, centrat en les persones i les seves comunitats, amb una mirada sobre la salut global i social i no només des del punt de vista biomèdic), hem organitzat pel pròxim mes de juny un congrés que es durà a terme a l’Ateneu l’Harmonia de Barcelona i que acollirà a unes 250 persones que treballen en l’àmbit de salut o amb interès en l’àmbit de salut, amb ponents d’arreu del país i del món. La idea del congrés neix de la necessitat de recuperar la presencialitat després de la parada global que ha suposat la pandèmia, que ha generat i incrementat la crisi ecològica, econòmica i de cures que vivim, amb gran impacte en la vida de les persones.

    El lema del congrés és «Redibuixant les cures: aprenem, imaginem i tracem les línies d’una vida digna», per reflexionar entorn de les cures, pensar i construir plegades alternatives al sistema sanitari actual. L’objectiu del congrés és replantejar el sistema des de baix, donant protagonisme als col·lectius i persones ja implicades en lluites pel sosteniment de la vida i per unes condicions de vida dignes. Pensem que és imprescindible repensar el sistema sanitari i crear-ne un de més just, universal, gratuït, que garanteixi una atenció integral a totes les persones, un model que tingui les cures i la vida al centre. Volem una medicina per a les oprimides, les invisibles, aquelles a qui el sistema ha decidit que les seves vides no eren importants. Volem una salut per a totes.

    Cartell del IV Congrés de la Capçalera

     

  • «Les vacunes de la verola que tenim són eficaces contra la verola del mico»

    Durant els darrers dos anys hem estat immersos en la pandèmia de la Covid-19, causada pel SARS-CoV-2, un virus zoonòtic que ha trastocat les nostres vides. En plena retirada de les mascaretes i altres mesures de protecció, altres virus fan la seva aparició, com està passant ara amb el de la verola del mico o monkeypox.

    Aquest virus, que en general només es troba a l’Àfrica occidental i central, està causant un brot a més d’una dotzena de països d’Europa -entre ells Espanya-, els EUA, l’Orient Mitjà i Austràlia.

    «Els virus estan amb nosaltres, ens van arribant i el que és important és saber actuar», diu a SINC Mariano Esteban, viròleg del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC). Esteban és un dels majors especialistes mundials en l’estudi de la biologia dels virus.

    Les investigacions s’han centrat en el coneixement de la biologia molecular d’aquests agents patògens, amb l’objectiu de desenvolupar procediments que permetin el control de malalties infeccioses. Destaquen els seus descobriments sobre la biologia del virus vacunal, que va ser utilitzat com a vacuna per erradicar la verola.

    Esteban ha desenvolupat, juntament amb Juan García Arriaza (també del CNB) i la farmacèutica espanyola Biofabri, una vacuna davant de la Covid-19. La seva plataforma, que utilitza precisament una variant atenuada del virus de la verola, va completar amb èxit els assaigs preclínics en tres models animals: ratolí, hàmster i macaco. Els resultats es van publicar a la revista Frontiers in Immunology i ara falta provar-se en humans.

    Aquesta és una família de virus molt estesa a la natura i cal saber diagnosticar i diferenciar els uns dels altres.

    Després del coronavirus, ens arriba un altre virus zoonòtic, el monkeypox. De quins mecanismes disposem per protegir-nos?

    En primer lloc, cal fer servir tècniques d’identificació de l’agent causal ràpides. Tingues en compte que aquest virus de macaco és molt semblant al de la verola humana i molt similar també a altres virus que afecten tant a ratolins com a vaques, camells, búfals…

    És una família de virus molt estesa a la natura i cal saber diagnosticar i diferenciar els uns dels altres. El Centre Nacional de Microbiologia de l’Institut de Salut Carles III (ISCIII) utilitza tecnologies que ja han estat desenvolupades a través del Comitè Assessor de l’OMS per a la investigació del virus de la verola i que ara estan fent servir en els casos que s’han detectat.

    Quines recomanacions estableix aquest comitè de l’OMS?

    Sóc un dels membres més antics. Ens hem estat reunint durant els darrers 23 anys com una forma d’estar alerta per si apareguessin casos de verola.

    Bàsicament, el que és estable és que si aparegués un sol cas de verola humana, o també de mico, l’acció immediata és fer un ring o un setge per evitar que s’estengui. És a dir, que tan aviat com es detecti una persona infectada, cal buscar els contactes estrets, anar ampliant una mica el rang i aïllar aquests individus ràpidament.

    El monkeypox es transmet per contacte directe per les partícules virals que es produeixen durant les primeres 12 o 24 hores -que és el cicle de replicació viral-. La persona que està infectada pot contagiar a través de gotes de les secrecions salivals, nasals o de la mucosa nasofaríngia. També per contacte amb les lesions cutànies d’una persona ja infectada, ja que en aquestes vesícules hi ha una gran quantitat de virus. Aquesta malaltia té una R0 [número de reproducció] de cinc, és a dir que, aproximadament, una persona infectada pot infectar-ne cinc més. Així que el que cal fer és establir aquest setge i mantenir la vigilància i el seguiment.

    Afortunadament, el nombre de casos és petit i el control i seguiment es pot fer amb facilitat. Alhora, s’estan seqüenciant els genomes dels virus per esbrinar la variació entre ells i saber si procedeixen l’Àfrica Central, on el virus és més letal, o de l’Àfrica Occidental, molt més atenuat.

    Amb aquesta malaltia això seria més senzill en ser encara pocs els casos?

    Sí, afortunadament, el nombre de casos és petit i aquest control i seguiment es pot fer amb facilitat. Alhora, s’estan seqüenciant els genomes dels virus per saber la variació que hi ha entre ells: si els virus procedeixen de l’Àfrica central, on són més letals perquè tenen un 10% de mortalitat, o de la part occidental, que té un 1%.

    El que sabem dels casos del Regne Unit és que hi estan associats amb el virus més atenuat de l’Àfrica occidental. Sembla que els de Portugal també tenen la mateixa genètica i, probablement, els d’Espanya siguin igualment de virus d’aquesta zona d’Àfrica. L’ISCIII està fent la seqüenciació completa i aviat ho sabrem.

    Quines vacunes es poden fer servir contra aquest virus?

    Entre les vacunes, hi ha l’Accam 2000, que és una de segona generació. Es tracta d’una vacuna activa, vol dir, que s’inocula per trencament de l’epidermis, que és el mètode tradicional, i produeix una infecció per virus atenuat i una lesió característica. Per això les persones que vam ser vacunades contra la verola tenim una marca al braç o a la cuixa.

    En canvi, la de tercera generació que és Imvanex, basada en el virus modificat d’Ankara (MVA), s’administra via intramuscular i no produeix lesió. Com que és un virus que no replica, no produeix progènie i no deixa marca. Aquesta vacuna està autoritzada per la FDA i l’EMA per a la verola tant humana com la del mico. Els Estats Units fa anys que acumula dosis d’aquesta vacuna.

    S’han publicat estudis d’aquestes vacunes [Accam 2000 i Imvanex]. Com que la verola humana ja no existeix, els assajos es van fer amb macacos i es va veure que totes dues eren eficaces.

    Quina eficàcia tenen aquestes vacunes de la verola humana davant de la del mico?

    S’han publicat estudis d’aquestes vacunes. Com que la verola humana ja no existeix, els assajos es van fer amb macacos i es va veure que totes dues eren eficaces.

    I quins antivirals s’han desenvolupat contra la verola?

    N’hi ha dos davant de la verola humana, que també serveixen per tractar el monkeypox. Tots dos estan autoritzats per la FDA, i són el tecovirimat, que inhibeix que el virus es propagui d’una cèl·lula a una altra, i el brincidofovir. Aquest darrer actua inhibint l’acció de la replicació de l’ADN. Els de la verola són virus d’ADN, de 197.000 parells de bases o nucleòtids.

    En canvi, el SARS-CoV-2, que és el virus ARN més gran que infecta els humans, té 30.000 nucleòtids. A diferència d’aquests virus ARN, que introdueixen mutacions i produeixen diferents variants, els virus d’ADN, com el de la verola del mico, són molt estables, amb una taxa de mutació molt baixa d’un o dos nucleòtids a l’any.

    Pel SARS-CoV-2 no es va aconseguir desenvolupar cap antiviral que fos realment eficaç, encara tenim una assignatura pendent. Els virus d’ADN, com el de la verola del mico, són molt estables, amb una taxa de mutació molt baixa d’un o dos nucleòtids l’any.

    Per a vostès que estan en aquest comitè de vigilància de l’OMS, el que ha passat ara no és gens estrany, oi?

    Els virus estan amb nosaltres, ens van arribant i el més important és saber actuar. Fa molt de temps que fem seguiment d’aquesta família de virus. Tingues en compte que a la República Democràtica del Congo, a l’Àfrica central, des de l’any 2020 fins ara s’han detectat 10.000 casos, amb 342 morts. I al gener i al febrer d’aquest any hi ha hagut més de 700 casos i 37 morts en aquesta zona.

    És a dir, aquest seguiment es continua fent. El que passa és que els casos estaven majoritàriament confinats a l’Àfrica. Ara hi ha hagut fuites per importació d’animals.

    Vostè és un expert en aquests virus.

    Fa 50 anys que treballo amb aquesta família de virus de la verola, crec que sóc l’espanyol que fa més temps que hi treballa. A Espanya tenim alguns dels millors grups del món treballant amb ells per estudiar la seva biologia i utilitzar-los com a sistema de desenvolupament. A banda del meu laboratori de virus i vacunes del CNB, hi ha també el d’Antonio Alcamí i el de Margarita del Val, tots dos del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa. I Rafa Blasco, a l’INIA. És important ressaltar que aquí tenim grups de referència mundial en aquesta àrea i que el meu laboratori és el més antic de tots.

    A la vacuna que va desenvolupar contra el coronavirus, van usar precisament una variant atenuada de la vacuna de la verola com a plataforma, no?

    Sí, la nostra vacuna contra el SARS-CoV-2 es basa en una variant molt atenuada de la que es va utilitzar al programa d’erradicació de la verola i que s’anomena Virus vaccinia modificat d’Ankara (MVA), al que incorporem gens codificants de proteïnes del coronavirus per induir respostes immunitàries àmplies i duradores contra la Covid-19. La vacuna va completar amb èxit els assaigs preclínics en tres models animals: ratolí, hàmster i macaco. Els resultats es van publicar a la revista Frontiers in Immunology i falta provar-se en humans.

    El que volem és poder fer els assaigs clínics per veure quin és l’efecte de la nostra vacuna. Podria resultar molt interessant veure quin seria l’efecte tant pel que fa al SARS-CoV-2 com al virus de la verola de mico, perquè utilitzem la mateixa plataforma: el vector MVA.

    Podria ser ara un bon moment per veure quins efectes podria tenir la seva vacuna tant davant de la Covid com del virus de la verola del mico?

    El que volem és poder fer els assaigs clínics per veure quin és lefecte de la nostra vacuna. Podria resultar molt interessant veure’l tant respecte al SARS-CoV-2, com davant del virus de la verola de mico, perquè utilitzem la mateixa plataforma. El vector MVA és la mateixa plataforma de la vacuna que ja ha estat aprovada per al seu ús davant del virus de la verola.

    La veritat és que seria interessant fer els assaigs clínics, si tenim aquesta capacitat, perquè el vector ha estat produït per una empresa espanyola [Biofabri], amb la qual cosa crec que podríem fer aquest tipus d’experimentació, però són consideracions a part en què no entraré ara.

    Després d’erradicar-se la verola humana es va parlar de la possibilitat de destruir el virus, però es va decidir mantenir per a investigació, és així?

    Ara mateix hi ha dos centres autoritzats per mantenir estocs de virus de verola humana: un a Atlanta, als EUA, al Centre de Malalties Infeccioses (CDC) i l’altre a Novosibirsk [Sibèria, Rússia].

    El que fa el comitè assessor de l’OMS és dir a aquests dos centres quina investigació es pot fer amb el virus de la verola, de manera que avancem cap a millors procediments per protegir la humanitat. Per exemple, en cas que reaparegués la verola humana per bioterrorisme. Les reunions d’aquest comitè tenen aquest objectiu: saber que tenim els mecanismes d‟actuació necessaris.

    L’Assemblea General de l’OMS no ha considerat l’opció de destruir els estocs de virus de verola humana, que són a dos centres, un als EUA i l’altre a Rússia. Amb ells se segueixen investigant millors procediments per protegir la humanitat.

    I tenim aquests mecanismes?

    En aquests anys, hem avançat en el coneixement i les investigacions són necessàries per millorar els procediments de control. Tenim vacunes i antivirals, almenys dues, i seria qüestió de desenvolupar més antivirals que puguin cobrir un major espectre d’acció.

    Per això no es destrueixen els estocs de virus de la verola humana. L’Assemblea General de l’OMS no ha considerat, de moment, aquesta opció i ara encara és més complex, a causa de la situació de Rússia amb la guerra d’Ucraïna.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí

  • El benefici de compartir informació segura sobre salut

    El 19 de maig es va celebrar el Dia Mundial de la malaltia inflamatòria intestinal, de la qual es calcula que es donen a Espanya 16 casos nous cada any per cada 100.000 habitants. Les dues patologies principals i majoritàries considerades malaltia inflamatòria intestinal són la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa. Són malalties similars, en les quals el budell s’inflama. No són de caràcter cancerós, ni causades per una infecció, i no s’encomanen. En la malaltia de Crohn, la inflamació pot donar-se des de la boca de l’estómac fins a l’anus, al llarg de tot el gruix de la paret del budell i amb la possibilitat de produir fístules. En canvi, en la colitis només el còlon s’inflama, i és una inflamació de la mucosa i, per tant, més superficial.

    Segons explica el doctor Francesc Casellas, coordinador de la Unitat d’Atenció Crohn-Colitis de l’Hospital Vall d’Hebron, 50 anys enrere no es donaven tants casos. Els factors ambientals relacionats amb la microbiota (el conjunt de bacteris que intervenen en la nutrició i prevenen les infeccions intestinals) hi tenen molt a veure. «Per destriar el que és bo o dolent, al budell tenim els bacteris, que han de reaccionar contra les substàncies externes. Per a fer-ho bé, han de tenir una capacitat immunològica molt forta i, quan aquesta capacitat es trastoca, es produeix la inflamació, tot i que la causa exacta no es coneix», afirma el Dr. Casellas.

    Casellas és un dels professionals implicats en la creació d’una nova eina que vol facilitar la informació més actual sobre la malaltia inflamatòria intestinal i tractaments, i fer-ho tant als pacients com als professionals sanitaris. Es diu Hospital Virtual i és una plataforma digital on les persones que han estat diagnosticades d’una malaltia inflamatòria intestinal poden entrar –sota registre previ– a consultar documents interactius, infografies animades, vídeos i altres recursos educatius. L’objectiu és dotar-los d’informació segura i millorar la comunicació dels professionals sanitaris amb el pacient, fomentant així la presa de decisions de manera compartida. Informar millor és una manera d’empoderar més els mateixos pacients.

    Web de l’Hospital Virtual

    Símptomes

    La malaltia inflamatòria intestinal es pot donar a qualsevol edat, però és més freqüent en les edats més joves de la vida, en adults joves. Es tracta d’una malaltia crònica, però que compta com aliats amb tractaments molt eficaços que la controlen, que permeten portar un nivell òptim de qualitat de vida.

    Diarrea crònica, persistent, amb sang en les deposicions, dolor abdominal menjant o fins i tot sense que s’estigui menjant són els principals símptomes d’aquesta malaltia. També pot donar febre, vòmits i símptomes no digestius, com ara problemes en les articulacions o en la pell. Tal com explica el Dr. Casellas, la unitat de l’Hospital Vall d’Hebron dedicada a la malaltia inflamatòria intestinal, inaugurada l’any 1999, va ser pionera en l’àmbit estatal en medicina centrada en el malalt. «Ho va ser pel seu innovador model assistencial del tractament de pacients amb Crohn o colitis».

    L’adherència al tractament, per part d’aquests pacients –segons explica l’especialista de l’Hospital Vall d’Hebron- «no és tan bona com ens pensàvem. Hem de canviar el sistema d’atendre els malalts, revisar l’atenció que els donem, fer una assistència centrada en el malalt». I s’explica: «Si abans es parlava de centrar-nos en la malaltia, de Crohn, hem fet un canvi de prisma, ara ens referim a una persona amb malaltia de Crohn. I una conseqüència d’aquest canvi de paradigma és la presa de decisions compartides. El pacient deixa de ser subjecte passiu i es converteix en protagonista actiu en les decisions que l’afecten, de forma que el malalt que participa serà més adherent».

    En aquest procés d’intercanvi d’informació, els professionals sanitaris, metges, especialistes i infermeres, contemplen possibilitats i preguntes dels mateixos pacients, sobre les expectatives, condicionaments i prioritats que tenen. «El model assistencial d’atenció a la malaltia crònica hauria de ser així», sentencia Casellas. Però, tal com afegeix, per aplicar-lo, cal informació i formació, i això és el que consideren que aporta aquesta nova eina d’Hospital Virtual. Ha estat posada en marxa gràcies a la col·laboració de quatre institucions: Geteccu (Grupo Español de Trabajo de la Enfermedad de Crohn y Colitis Ulcerosa); l’Accu (Confederación de Asociaciones de Pacientes de Crohn y Colitis Ulcerosa); Geteii (Grupo Enfermero de Trabajo en Enfermedad Inflamatoria Intestinal) y la companyia biofarmacèutica MSD España.

    Dr. Francesc Casellas, coordinador de la Unitat d’Atenció Crohn-Colitis de l’Hospital Vall d’Hebron

    Decisions compartides

    Hospital Virtual també oferirà -sempre amb un previ registre personal- materials per als professionals sanitaris amb pacients amb malaltia inflamatòria intestinal, sobre, per exemple, tècniques de comunicació amb el malalt i altres habilitats útils dins d’aquest model de presa de decisions compartides. La directora general de l’Accu, Ruth Serrano, subratlla la importància d’educar els professionals sanitaris des d’una perspectiva més humana, que els ajudi a entendre millor els afectats per la malaltia i empatitzar amb ells, així com acceptar que els pacients tenen dret d’autonomia sobre la seva salut, un dret que legitima la seva participació en l’hora de decidir, juntament amb els metges, quin és el tractament que més els hi convé».

    Per als pacients, la informació serà molt fàcil i accessible, per exemple, sobre com han de preparar la visita quan han d’anar al metge. Tal com diu la directora d’Accu, ser diagnosticat de malaltia inflamatòria intestinal genera un gran impacte emocional, pels símptomes físics que ocasiona, com el dolor, la fatiga, les diarrees contínues i la consegüent pèrdua de qualitat de vida, a més de tots els dubtes generats per una malaltia crònica amb la qual conviure, personal i socialment. Planificar l’abordatge de la malaltia, adquirint habilitats de resiliència formen part d’un bon procés, d’una saludable adaptació.

    La plataforma vindrà a ser com un self-service del que pugui necessitar tant el pacient com el professional. «La salut de la gent ha anat a millor, però això continua evolucionant, i hem d’anar eliminant la falta de comprensió de les malalties que es pateixen. Tot això en el marc d’un model mundial, és a tot el món que s’ha de fer un pas més. Educar en salut el pacient és primordial per al seu empoderament. Tenint en compte, a més, que estem en la societat de la informació, facilitar eines de coneixement de la seva pròpia malaltia al pacient l’ajudarà a gestionar-la i controlar-la millor».

    El paper dels professionals de la infermeria és una peça clau en l’acompanyament del pacient de malaltia de Crohn o colitis, i la seva adherència al tractament. La presidenta del Geteii, Ester Navarro, destaca també el valor «d’enfortir la relació terapèutica i la millora de la pràctica diària del personal d’infermeria gràcies a materials que facilitarà Hospital Virtual». Especialment il·lustratius del que travessa el pacient són els vídeos de testimonis de persones afectades que expliquen les seves dificultats en cada moment del procés des que són diagnosticades.

  • És urgent comprendre el sentit de la medicina

    Les causes de la generalitzada poca capacitat d’atracció de l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària (MFiC) entre els residents són complexes, multifactorials i, malauradament, no tenen solucions senzilles. Algunes d’aquestes causes són conegudes, però caldrà analitzar-se des de plantejaments valents i proactius que trenquin amb inèrcies i vells equilibris que han provocat una situació molt preocupant.

    La solució no passa per simplificacions ni oportunismes. És un treball que hem de fer tots els actors implicats, perquè aquesta manca d’interès dels nous residents per escollir l’especialitat de medicina familiar i comunitària és una advertència que en l’article que vaig escriure el 31 de març de 2019 amb el Dr. Joan MV Pons, amic i mestre, ‘Comprendre el sentit de la medicina’, abans de l’arribada de la pandèmia i molt abans que jo fos conseller del Departament de Salut, ja vam posar sobre la taula quin era el sentit essencial de la medicina i la importància de tenir-ho present i d’explicar-ho bé als futurs professionals.

    Convé que tothom, directius dels centres sanitaris i professionals que hi treballen, mitjans de comunicació i ciutadania, recordem quin és el veritable esperit de la medicina, que és: curar a vegades, alleugerir sovint i cuidar sempre.