Bones notícies per a les entitats d’economia social i sense afany de lucre que presten serveis assistencials. Salut ha presentat aquest dilluns un avantprojecte de llei que prioritzarà que siguin aquest tipus d’entitats les que gestionin serveis de salut, ja siguin serveis d’atenció primària, sociosanitària, hospitalària o de salut mental.
El Govern ha d’harmonitzar les fórmules de gestió de l’assistència sanitària d’acord amb la Unió Europea i amb aquest avantprojecte, que regula les fórmules de gestió no sotmeses a la normativa de contractació del sector públic, concreta els passos que haurà de seguir el Servei Català de la Salut a l’hora de concertar activitat pública.
Per exemple, expliquen fonts de Salut, si s’obre un nou centre de salut mental en un territori la nova llei permetria que, d’existir ja una empresa d’economia social o una empresa sense afany de lucre que presti servei a la zona, el CatSalut li concerti la gestió. És a dir, passaria per davant d’una empresa amb ànim de lucre i s’evitaria fer un concurs públic en el qual pugui tenir més pes l’oferta econòmica. Si hi ha més d’una empresa d’economia social, la nova norma articula també criteris de selecció que evitarien convocar un concurs. Amb tot, apunten les fonts, l’entitat, per ser concertada, sempre ha de complir uns criteris de qualitat, sigui del tipus que sigui.
Segons ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín, aquesta nova normativa evitaria casos com el que va produir-se a l’Escala, a l’Alt Empordà, el 2012, quan el CatSalut va adjudicar després d’un concurs públic la gestió dels serveis de primària al grup Eulen, una multinacional privada dedicada als serveis generals. «Amb aquesta llei, com que blindem clarament la preferència per l’economia social, el departament tindria el dret per concertar l’activitat amb un proveïdor de l’economia social», ha explicat aquest dilluns el conseller.
A més a més, ha destacat «la transcendència» de blindar des del punt de vista legislatiu l’economia social i les organitzacions sense afany de lucre. «Tindran preferència per davant de les organitzacions privades amb afany de lucre», ha repetit Comín. A la pràctica, però, ha explicat que la nova llei el que fa és concretar el model sanitari que ja estableix la llei d’ordenació sanitària de Catalunya, que també fixa uns criteris de subsidarietat a l’hora de contractar activitat a tercers segons els quals l’última opció ha de ser recórrer a empreses amb ànim de lucre.
Què vol dir economia social?
La UE considera entitats d’economia social aquelles entitats independents dels poders públics que compleixen requisits com prioritzar la persona i la missió social sobre el capital, fer participar els seus membres en el govern i destinar la majoria dels excedents en forma de reinversió per aconseguir els seus objectius socials. De fet, Europa encoratja que les entitats d’economia social tinguin un paper rellevant en la prestació de serveis socials, entenent que aporten un valor afegit a la cooperació pública-privada clàssica, tant per la seva missió social com pel seu sistema de governança.
«Donarem un espai molt més gran a les entitats d’economia social i sense ànim de lucre», ha dit Comín. Només en l’àmbit sociosanitari a Barcelona, un 47,5% del volum de contractació entre el Servei Català de la Salut i les entitats proveïdores de serveis va a parar a entitats privades amb ànim de lucre, segons dades de l’informe Privatització i mercantilització de l’assistència sanitària a la ciutat de Barcelona.
Metges de Catalunya ha demanat a l’Institut Català de la Salut (ICS) que creï amb urgència una comissió per analitzar la situació de l’atenció primària. Amb aquesta comissió es volen definir mesures que «tallin immediatament l’asfíxia amb la qual treballen els professionals», expliquen en un comunicat des del sindicat mèdic.
Denuncien que és habitual que els metges realitzin entre 35 i 40 visites diàries de mitjana i que aquesta sobrecàrrega de treball els desmotiva i els fa viure en un estat d’estrès i angoixa constant. Per això demanen limitar a 25 les visites diàries per metge de capçalera. Associen aquesta situació al dèficit de finançament i de personal que es viu des de fa més d’una dècada, però que ara «s’ha vist agreujat per les retallades i la incorporació de solucions tecnològiques que han alentit i burocratitzat les consultes». Asseguren que el pressupost destinat pel Servei Català de la Salut a la primera línia assistencial s’ha reduït un 25% des de l’any 2007 (de 1.716 milions d’euros a 1.377) i que la plantilla ha passat de 6.819 metges de família i pediatres el 2007 a 5.747 el 2016.
“El temps d’atenció per pacient no pot superar els sis o vuit minuts, dels quals la meitat es dediquen a introduir dades en el sistema informàtic”, expliquen des del sindicat. Per això reclamen que l’atenció primària representi un mínim d’un 20% del pressupost de Salut i que hi hagi un màxim de 1.000 targetes sanitàries individuals per metge de família i pediatre.
Segons dades de l’últim baròmetre sanitari del Ministeri de Sanitat, el 64% dels pacients catalans han d’esperar més de cinc dies per aconseguir visita amb el seu metge de capçalera i un 80% mai o gairebé mai poden fer-ho el mateix dia que demanen la cita.
Des de Metges de Catalunya també demanen la substitució de les jubilacions dels últims cinc anys, les absències programades i les superiors a 48 hores, l’eradicació de contractes precaris i l’elecció de la direcció dels centres per part dels mateixos treballadors.
Indignació al CAP Can Vidalet
Els professionals del CAP Can Vidalet es queixen de la manca de recursos i els endarreriments de les esperes per ser visitat que, diuen, en la majoria de casos supera les 48 hores. Per això van fer una crida a la rebel·lió per part dels professionals sanitaris a través d’un manifest adreçat a l’ICS i que ja han firmat més de 3.000 persones.
Els professionals asseguren en el manifest La necessària rebel·lió dels metges que l’atenció primària “és encara la torna del sistema sanitari” i diuen que es troben en “una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos”.
Barcelona està decidida a acollir l’Agència Europea del Medicament (AEM) i compta amb un ampli suport per part de la Generalitat i també del govern central perquè així sigui. La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Dolors Montserrat, el conseller de Salut Toni Comín i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’han reunit aquest dilluns per impulsar la candidatura de Barcelona com a seu de l’Agència Europea del Medicament (EMA en anglès), que s’haurà de traslladar de Londres, on està ara ubicada.
Un grup de treball conjunt entre les tres administracions vetllarà pel curs de la candidatura de Barcelona per acollir la seu de l’AEM. L’Agència haurà de marxar de Londres després de més de vint anys a causa del Brexit, que ha fet que organismes oficials ubicats al Regne Unit, com aquesta agència encarregada de fer una avaluació científica, de supervisió i control de la seguretat dels medicaments a la Unió Europea, hagin de canviar de ciutat. Barcelona competirà amb altres ciutats europees que també han manifestat la seva voluntat de fer-ho però de moment és l’única ciutat candidata d’Espanya i compta ja amb el suport del govern central, expressat pel mateix president Mariano Rajoy.
Segons les administracions, Barcelona compleix els requisits que es demanen per donar resposta a les necessitats de l’Agència, en termes de connectivitat, comunicacions, transports, infraestructures, així com pels prop de 900 professionals que hi treballen, que hauran de traslladar-se a la nova seu. “L’elecció de l’Agència Europea del Medicament a Barcelona serà un reforç important pel desenvolupament econòmic i social de la ciutat, i per tant per Catalunya i per a l’Estat”, asseguren.
Segon intent d’acollir l’AEM
No és la primera vegada que Barcelona manifesta la seva voluntat d’acollir l’agència. Ja ho va fer en la primera ocasió en què s’havia de decidir on ubicar-la. Va ser l’any 1992, quan l’estat espanyol, en el marc dels Jocs Olímpics, va presentar la candidatura de Barcelona com a seu, quedant en segon lloc per darrere de Londres, on va ser finalment ubicada.
El segon intent per quedar-se amb aquesta agència, que té un ecosistema associat de més de 1.600 empreses i que rep més de 40.000 visites anuals, va començar just després del referèndum del Brexit. Des de l’estiu passat el Govern ja va aprovar crear una comissió encarregada d’impulsar aquesta candidatura i el govern de l’Estat es va comprometre a treballar coordinadament perquè Barcelona pugui ser la seu de l’Agència.
En un comunicat emès l’estiu passat, l’AEM agraïa l’interès expressat per diferents estats membres per acollir la nova seu i els recordava que en qualsevol cas la decisió final serà presa pels representants dels estats. “Estem convençuts que els estats escolliran la decisió més apropiada pel que fa a la ubicació i l’adequació que caldrà fer amb el canvi”, resava un comunicat.
Es calcula que a Catalunya moren prop de 500 menors d’edat cada any per culpa de malalties. Segons dades de l’Idescat, hi ha 2,74 defuncions abans d’arribar a l’any d’edat per cada 1.000 nascuts vius. Davant d’aquesta situació apareixen les cures pal·liatives pediàtriques, una atenció que es dóna a aquells nens que tenen malalties predominantment incurables o que tenen una situació amenaçant o limitant per la vida.
L’Hospital de Sant Joan de Déu disposa d’una de les unitats de pal·liatius pediàtrics referents a tot l’estat Espanyol. Creada l’any 1991, actualment està formada per un equip multidisciplinari que consta de tres metges, quatre infermeres, un psicòleg, una treballadora social, un agent espiritual i una infermera i consultora clínica. «Oferim una atenció no només física, sinó integral i holística, des del punt de vista físic, psicoemocional, social i també espiritual» explica Sergi Navarro, cap de la unitat de cures pal·liatives i primer president de la SociedadEspañola de CuidadosPaliativosPediátricos.
Des d’aquí atenen un centenar de nens cada any. Tot i això, matisen, «n’hi ha més». Es calcula que hi ha un miler de nens amb necessitats pal·liatives a Catalunya, dels quals entre un 30 i un 40% són oncològiques. Fundacions com Enriqueta Villavecchia, Glòria Solé o l’Afanoc són claus per poder tirar endavant aquesta unitat.
«Som referents per la sensibilitat de l’hospital», opina, convençuda, la infermera Núria Carsi: «El que hi ha hagut és un impuls de l’equip de voler fer que això agafi força i tiri endavant i arribi a més població». La feina d’aquests professionals, que es dediquen a «donar qualitat de vida» no és gens fàcil.
Un dels seus objectius és que la persona arribi al seu moment de morir amb la màxima salut i que puguin fer el traspàs en un moment de serenor, sent capaços de «deixar-ho anar». Això, expliquen, és clau per ajudar a la família en el dol posterior, però també per l’infant que està a punt de morir. «Igual que se l’ha d’acompanyar en el moment de néixer, se l’ha d’acompanyar també en el moment de morir», explica Carsi. «No només ajudem a morir, sinó a viure i a viure millor. El que fem és augmentar la quantitat i la qualitat de vida, hem de treure l’estigma», afegeix el doctor Navarro.
La infermera Núria Carsi mostrant un penjoll amb la frase d’una mare / JORDI ROVIRALTA
“No estem preparats per entendre que els nens es moren”
«Gràcies per acompanyar-nos en aquest llarg camí, per fer-nos la vida més fàcil i per ajudar-nos a acceptar el que és inacceptable», resa el testimoni de L.B. Com a societat, explica el doctor Navarro, no estem preparats per entendre que els nens es moren, sobretot «a les altes societats». Això es deu al fet que gràcies als avenços científics «sembla que ja ningú es pot morir d’una malaltia».
La infermera Carsi porta un penjoll amb una frase marcada sobre el paper, però també al seu cap. Ràpidament hi fa referència: «Ja que no podem donar dies a la teva vida, donem vida als teus dies». Qui la va pronunciar era una mare que va perdre el seu fill. Per Carsi, vivim en una societat que demana al malalt que lluiti enfront de la malaltia. Per això, a vegades, quan el nen veu que es mor i n’agafa consciència, ho pot entendre com que ha incomplert el que li demanen i ho pot viure com un fracàs. «Morir-te no és fracassar ni tirar la tovallola, és un procés de la vida i no hi ha vida si no hi ha mort. Hem d’ensenyar a aquests nens que no s’han de disculpar de res». Per sort, insisteix, hi ha pocs nens que es moren però per desgràcia n’hi ha altres que sí que moren sent només nens: «No ho podem evitar, però sí que els podem acompanyar a tenir una bona mort».
Per aconseguir això, el primer pas és tenir el dolor controlat per després poder tractar la piràmide de les necessitats, com ara les emocions. El doctor Navarro contrasta que, si bé no es pot curar el patiment de la família i el nen, «sí que el pots acompanyar, estar disponible, pots donar eines a la família per apoderar-les perquè puguin fer front a la situació tan difícil» Això justament és el que destaca el testimoni de M.C.: «En les seves visites a domicili i amb les seves trucades periòdiques ens aconsellaven, ens animaven i ens reconfortaven amb el seu seguiment. Sempre van estar localitzables quan els vam necessitar per a qualsevol urgència». Una opinió compartida pel testimoni d’E.R. que explica que tot i els moments viscuts i les dificultats «hem après i ens han ensenyat moltes coses. Però si ens hem de quedar amb alguna cosa, un detall, un moment, una virtut, nosaltres ens quedem amb el fet que sempre hi han estat quan els hem necessitat».
Un dels dubtes que sorgeixen entre les famílies és com se li explica al seu fill que està morint. Això dependrà del nen, de l’edat, del nivell de maduració i de molts altres factors ambientals i familiars. El concepte de la mort es va treballant segons les necessitats de l’infant. «Si són molt petits no ho pregunten directament, però es veu perquè estan més inquiets, o a través del joc i els dibuixos veiem els dubtes que poden tenir», explica Carsi. Sempre serà la persona més propera al nen qui li expliqui, per això es treballa molt amb els pares perquè la gran majoria de les preguntes aniran dirigides a ells.
A partir d’aquí, l’equip treballa amb tots els membres de la unitat familiar però també amb un cercle més extens i amb l’entorn del nen, com ara l’escola. Es parla que els germans són els grans oblidats, però per la infermera Carsi una preocupació són els avis perquè tenen un doble nivell de dol i de patiment: veuen el nét morir-se, quan ells tenen l’edat de morir-se i pensen «hauria de ser jo». Alhora veuen al seu fill patir perquè està perdent el seu fill».
El doctor Sergi Navarro i la infermera Núria Carsi a l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA
Deixar anar
Tot i que actualment hi ha la possibilitat de fer molts procediments mèdics i es disposa de molta tecnologia, “no sempre tot el que podem fer està ben fet o s’ha de fer”. El doctor Navarro desenvolupa aquesta idea que, en un primer moment, pot semblar contradictòria: “Hi ha vegades que si una cosa que podem fer no li aporta cap benefici al nen, no s’ha de fer, ja que li pot fer mal”. Ho exemplifiquen. “A vegades si en un moment concret reaniméssim o féssim una transfusió, o si féssim un tractament actiu d’antibiòtic, no estem acompanyant aquest nen en el seu procés de mort, estem interferint en el fet que pugui fer aquest procés d’una manera saludable. Això, a vegades, pels pares, si no estan acceptant la realitat i la situació de la mort, els hi és molt difícil d’entendre perquè voldrien que es continues actuant per curar-lo. Òbviament és difícil d’entendre per la família; però el més difícil d’entendre és que el seu fill no es pot curar”.
Davant d’aquestes situacions, el treball de la unitat de cures pal·liatives és continuar indicant que “la mirada és acompanyar cap a la mort, no cap a la vida”. Per això recomanen a les famílies que, per molt difícil que sigui, han de deixar que aquesta persona mori. “L’acte d’amor més gran que pot fer un pare o mare és que, per molt que estimi al nen, l’ha de deixar anar”, conclouen els professionals.
Una vegada el nen ha mort hi ha dos moments clau. El primer, una setmana després de la defunció es truca a la família per veure com estan. «Una setmana és el període que considerem que és el moment on tothom deixa d’estar tan a sobre». Un mes més tard es proposa a la família fer una visita tancada amb els professionals que els han atès per poder repassar dubtes o pors que han pogut aparèixer. També els recomanen assistir a grups de pares perquè vegin que no són els únics que estan passant per aquesta fase tan complicada i puguin compartir experiències.
Referents professionals
Sant Joan de Déu també és referent pel que a formació i sensibilització d’altres professionals d’altres hospitals i equips: «El que fem és ensenyar un model que a nosaltres ens funciona». Recordant aquest cas, i la de totes i cada una de les famílies que trepitgen Sant Joan de Déu, explica que és important treballar amb la conscienciació que les cures pal·liatives el que portarà és una millor qualitat de vida, pel nen i per la família, en aquest procés final de la vida, que pot ser curt o llarg. Un dels professionals clau en tot el procés és el de la infermera pediàtrica. En aquest moment de final de la vida no només ha de fer les cures d’infermeria bàsiques i físiques, sinó atendre tota la salut d’aquesta persona en tota la seva globalitat, ja que moltes vegades és el fil conductor que uneix el treball d’equip de tota la unitat de cures pal·liatives. «L’objectiu és poder acompanyar a la família a què enfronti aquesta situació d’una manera que hi hagi les mínimes complicacions possibles. El dolor no se’ls hi pot evitar, però acompanyar-los a viure aquest dolor d’una manera que transcendeixi i que surtin del dolor enriquits, no només entristits o adolorits» explica la infermera Carsi que, a més, compta amb una formació especialitzada per fer acompanyament en una situació complexa i de final de vida i dol.
Tot i ser referents estatals, miren cap als països anglosaxons on, segons ells, són pioners en cures pal·liatives d’adults i de pediàtrics perquè l’atenció «està molt més regularitzada i universalitzada». Mentrestant, un dels reptes que es marquen és que «aquesta especialització de Sant Joan de Déu pugui arribar a tothom qui ho necessiti». Això implica formar els equips de tots els hospitals en una base de cures pal·liatives perquè tinguin instruments bàsics per treballar aquestes situacions en un primer moment: «Tot funciona molt millor quan es comença a actuar de manera precoç i s’acompanya tot el procés». Es refereix, per exemple, als professionals que treballen en un CAP. «Nosaltres convivim amb aquestes situacions en el nostre dia a dia perquè som una unitat especialitzada, però el que està al CAP s’hi troba una vegada a l’any o menys. Si no té unes eines mínimes no podrà fer bé la seva feina i patirà molt. Estem parlant de cuidar persones, el nen principalment però també a la família i al professional», conclou el doctor Navarro.
Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA
Els professionals de medicina i infermeria d’atenció primària ens sentim com Bill Murray a la icònica pel·lícula ‘Atrapat en el temps’, popularment coneguda com ‘El dia de la marmota’. Fa molts anys que remuguem, rondinem i ens queixem pels mateixos problemes, però mai sortim d’aquest bucle de lamentacions.
Els últims a fer-ho -amb una capacitat de difusió notable- han estat els professionals del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) que han signat un manifest en què denuncien la situació crítica que viu el seu centre i que fan extensiva al conjunt de l’àmbit d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). El document, que porta per títol ‘La necessària rebel·lió dels metges’, assenyala l’envelliment de la població, la crisi econòmica, les retallades i els interessos polítics com a factors que expliquen les deficiències del primer nivell assistencial. Els signants del manifest desgranen els problemes que afecten el seu CAP: sobrecàrrega assistencial, visites virtuals sense temps a les agendes, manca d’autonomia, llistes d’espera, protocols de derivació no consensuats, proves diagnòstiques de radiologia no informades, anomalies en el programa informàtic ECAP, etc.
No són els únics ni els primers que han llançat un crit d’alerta. Sense anar més lluny, fa pocs dies, metges i infermeres de l’ABS de Tàrrega denunciaven retallades en el servei d’Urgències de la demarcació. Les Marees Blanques, la Plataforma pel Dret a la Salut, el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i el sindicat Metges de Catalunya (MC) han fet paleses les mancances de l’assistència comunitària. En el cas del sindicat mèdic, des de fa més d’una dècada.
Escrits adreçats als diferents consellers de Salut, recollida de signatures, manifestacions, concentracions, vagues… el malestar i les demandes dels professionals s’han expressat per activa i per passiva, sempre al voltant de dos conceptes que comencen amb el mateix prefix de significat negatiu: l’infrafinançament crònic de l’atenció primària i la infradotació del seu personal.
No és nou, per tant, ni tampoc és desconegut per l’Administració. De fet, en els darrers deu anys són també nombrosos els plans per potenciar, reformular, redefinir, empoderar…l’atenció primària que els dirigents polítics i els gestors sanitaris de torn han elaborat i han presentat de manera altisonant, sempre amb el bonic segell de la participació dels professionals i l’autonomia de gestió.
Quina és la realitat però? Que el pressupost de Salut per a l’any 2017 només destina un 16% a l’atenció primària. Davant d’això, que deixin de perdre el temps amb plans estratègics.
Reivindicar, s’ha vist, no és suficient. Ha arribat el moment d’exigir. Exigir que es respecti la ràtio màxima de pacients per metge. Exigir límits en el nombre de visites diàries fixades en les agendes. Exigir un temps adequat d’atenció al pacient. Exigir que les tecnologies ajudin, facilitin i agilitzin l’assistència, i no el contrari. Exigir que l’horari laboral permeti la conciliació dels treballadors. Exigir que els directors facin públics els seus objectius variables, com ho són els de la resta de professionals.
La resposta fins ara ha estat: us escoltem i sabem que heu fet un gran esforç durant les retallades. Però no ens hem de conformar amb què ens escoltin o amb què enviïn una delegació de la conselleria al centre que alça la veu per fer-se la foto i poder dir que atenen les nostres demandes. Volem un full de ruta elaborat conjuntament -amb un procés participatiu obert, transparent i transversal- que defineixi mesures consensuades, amb fases, dates i accions reals i efectives. Tan efectives com definir un percentatge mínim del pressupost de Salut que s’ha de destinar a l’atenció primària o establir el nombre màxim de visites que pot atendre un metge de família en un dia.
I, per molt que les iniciatives individuals són encomiables i poden ajudar a fer pedagogia, només tindrem èxit si actuem com a col·lectiu, si ens ho creiem i tenim la voluntat i la capacitat de dir prou. I si estem disposats a fer alguna cosa més que signar un escrit.
Els metges i infermeres d’Atenció Primària del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) es van rebel·lar fa pocs dies en contra de la situació que viuen el dia a dia al seu centre. Aquest dijous el malestar dels professionals ha arribat al Parlament per boca del president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, que ha assegurat que el que està passant en aquest CAP «és l’expressió d’un malestar generalitzat».
Si els treballadors de Can Vidalet denunciaven que es troben en «una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos», Padrós ha denunciat la precarització generalitzada de la professió i ha avisat dels perills que es cronifiqui. El president del COMB ha comparegut davant la Comissió de Salut del Parlament precisament per presentar als diputats l’informe ‘La precarietat laboral del col·lectiu mèdic’, publicat el mes de juny passat.
‘Còctel explosiu’ de precarietat laboral entre els joves
Padrós ha alertat del «còctel explosiu» de la precarietat laboral que s’acarnissa especialment entre els joves. Segons dades de l’informe, un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals. A més, les repercussions de la crisi econòmica es manifesten en els tipus de contractes. Si el 2006 els contractes laborals temporals afectaven el 27,3% dels joves, el percentatge de contractació temporal ha anat augmentant progressivament en els darrers anys fins a arribar a gairebé la meitat: el 47,2% el 2015.
El president del COMB, Jaume Padrós, durant la presentació de l’informe al Parlament. / PARLAMENT DE CATALUNYA
La preocupació creix a més pel fet que un terç de la professió mèdica activa es jubilarà en els pròxims deu anys. «Es jubilaran més de 10.000 metges i metgesses», ha recordat el vicesecretari del COMB. Sobre aquest punt el diputat de Ciutadans Jorge Soler ha advertit que «cal cuidar la població jove perquè és el futur». En aquest sentit Soler ha apuntat a la necessitat de revertir contractes temporals i «fer alguna cosa» per la pèrdua salarial.
Qui també s’ha referit a les futures jubilacions ha estat la diputada del PSC Assumpta Escarp. La socialista ha assegurat que «d’aquí al 2020 es preveu a l’ICS la jubilació de més de 900 metges». «O comencem a reposar baixes amb contractes a jornada completa o cronificarem la situació i la posarem al límit», ha afegit Escarp.
Deures pels metges
A més a més d’exposar la realitat dels professionals a Catalunya, Jaume Padrós ha explicat que per millorar el sistema els primers que s’han de posar deures són els metges. «Hem d’estar disposats a assumir riscos, noves formes de treballar, etc. però hi ha d’haver voluntat política perquè els lideratges puguin emergir», ha recordat.
Tot i que la prioritat és la suficiència de recursos, ha afirmat, sense recursos també es poden fer moltes coses. «Els temps obliguen a canviar: empoderem els professionals», ha dit.
A Catalunya hi ha 11.500 persones sense llar i es calcula que un 40% té algun tipus de trastorn mental. Davant d’aquesta realitat, Salut aposta per reforçar els dispositius d’atenció als sensellar i duplicarà aquest 2017 el pressupost que hi destina. Així, el pressupost de salut comunitària per atendre els sensellar que tenen trastorn mental a Catalunya passarà del poc més d’un milió d’euros als dos milions.
El reforç es farà als serveis d’atenció a la salut mental dels sensellar a Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona així com també en alguns territoris de l’àrea metropolitana encara per determinar. L’increment es traduirà sobretot en més personal. «És imprescindible que puguin intervenir treballadors socials que gestionin la situació d’habitatge però també que hi hagi una aproximació sanitària i psiquiàtrica que pugui abordar el problema de salut mental», ha expressat el conseller de Salut, Toni Comín, aquest dimecres.
Situació de recursos «insuficient»
Fins ara els equips d’atenció a les persones sensellar amb problemes de salut mental comptaven amb escassos recursos. A més, arran de la crisi els equips han vist augmentar el nombre de persones que necessitaven aquesta atenció: en els últims vuit anys la població sense llar a Barcelona ha augmentat en més d’un miler de persones. «Tots els serveis socials que atenen persones que necessiten ajudes s’han col·lapsat i els que estan al carrer tenen menys accés, per tant veiem molta més gent al carrer», explica la doctora Francesca Asensio, psiquiatra coordinadora de l’Equip d’Atenció a la Salut Mental per als Sensellar (ESMES).
Segons dades oficials, durant l’any 2016 l’ESMES, que treballa a Barcelona i està actualment format per nou professionals, va atendre 285 sensellar amb trastorn mental greu -per exemple, amb trastorn bipolar o esquizofrènia- en intervencions de carrer, pensions o centres d’allotjament. Amb l’augment pressupostari l’equip es doblarà i comptarà amb divuit professionals: quatre psiquiatres (abans eren només dos), cinc infermers, sis gestors de casos i entre un i dos administratius.
«Les persones que estan al carrer i pateixen un trastorn mental són persones molt greus i tenen poca confiança en els professionals, amb aquest increment podrem atendre-les millor i incrementar la freqüència de les visites», assegura Asensio.
El circuit d’atenció
Quan els serveis socials detecten una persona sense llar que pot patir un problema de salut mental es posen en contacte amb els equips d’atenció especialitzats. Llavors els psiquiatres i els infermers veuen la persona al carrer, la diagnostiquen i amb el temps -i quan hi ha un vincle de confiança, matisen els experts- es determina si cal un ingrés, seguir una medicació, etc. «Quan la persona està en un nivell psicopatòlogicament estable el gestor de cas se n’encarrega i es vincula la persona al centre de salut mental que li correspon», explica la professional de l’ESMES. Es tracta d’un procés d’acompanyament de dos o tres anys. «El que nosaltres intentem és ajudar-los a reincorporar-se a una atenció normalitzada dins de la xarxa», afegeix David Clusa, psiquiatre i cap del departament de Salut Mental de l’Institut Sant Pere Claver.
L’ens fiscalitzador conclou que l’entitat opera sense l’empara del marc jurídic i que, per tant, ha de buscar una forma jurídica diferent de l’actual, tal com està estudiant el Departament de Salut. “Actualment no existeix un marc jurídic que empari la prestació d’assistència sanitària privada per part de centres públics amb els mitjans personals i materials d’aquests, com seria el cas de Barnaclínic”, resa l’informe.
Ús dels recursos estructurals
Barnaclínic presta serveis sanitaris amb caràcter privat fent servir les instal·lacions i els recursos materials de l’hospital. L’informe publicat recull ara diverses dades que confirmen el que entitats de defensa de la sanitat pública i veïns fa temps que denuncien: que la línia entre allò que és privat i allò que és públic quan es comparteixen recursos i instal·lacions no és clara.
Concretament, el 2012 un 7,4% de les intervencions realitzades a pacients de Barnaclínic es van fer en horari d’atenció als pacients públics i també es constaten coincidències horàries en les visites de consultes externes i en diverses proves i procediments, ja que és l’hospital qui realitza les proves diagnòstiques i de laboratori als pacients de Barnaclínic. “Dues terceres parts són un tipus de proves i procediments que l’hospital efectua a pacients públics durant tot el dia i, per tant, forçosament hi ha coincidència horària entre les realitzades a pacients públics i a pacients de Barnaclínic”, diu el text.
Sobre l’ús de les instal·lacions -l’empresa ocupa, en règim de lloguer, una part de la setena planta de l’edifici de l’Hospital Clínic-, l’informe conclou que els espais i béns de l’hospital utilitzats per Barnaclínic per a la realització de la seva activitat assistencial, són béns de domini públic i que per tant va en contra del que estableix la Llei de patrimoni de les administracions públiques.
Prop de 500 treballadors compartits amb l’Hospital Clínic
Sobre el personal, la Sindicatura recull que gairebé tots els professionals que presten serveis assistencials a Barnaclínic són personal mèdic de l’hospital, on combinen la prestació de servei públic en horari de matí amb l’activitat privada a Barnaclínic a la tarda. Concretament 524 treballadors del centre públic treballaven l’any 2012 també a Barnaclínic. A més a més, segons diu l’informe, “la Sindicatura no ha tingut constància que el personal de l’HCPB que realitzava tasques a Barnaclínic hagués obtingut el reconeixement de la compatibilitat per al desenvolupament de l’activitat privada a Barnaclínic”, d’acord amb el que estableix la normativa d’incompatibilitats.
Habitualment els casos de pobresa energètica es detecten a través dels serveis socials quan ja hi ha un avís de tall per impagament. Ara, l’Ajuntament de Barcelona vol que altres agents que considera clau en la identificació dels possibles casos, com ara treballadors socials sanitaris dels Centres d’Atenció Primària, participin en els protocols específics de detecció.
La idea parteix de la premissa que no tots els casos arriben als serveis socials i que agents com els treballadors socials sanitaris o metges i infermeres que visiten pacients al domicili tenen un rol molt important a l’hora de detectar possibles casos. L’Ajuntament espera, d’aquesta manera, detectar millor la pobresa energètica oculta a la ciutat. «Una cosa són els casos concrets que podem veure i l’altra és quin és el conjunt de la realitat de la pobresa energètic a al ciutat de Barcelona, una fotografia que encara no tenim però esperem tenir», ha explicat la tinenta d’alcaldia de Drets Socials Laia Ortiz.
També s’espera fer-ho de manera precoç per evitar les conseqüències que la pobresa energètica té sobre la salut física i mental.Segons ha indicat la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa, «la pobresa energètica genera i generarà importants impactes en la salut de la ciutadania». En aquest sentit ha recordat, per exemple, el pes de patir pobresa energètica en malalties respiratòries o els efectes sobre la salut mental en una família que no pot pagar la factura de la llum.
De moment el consistori ha fet ja una primera formació específica sobre pobresa energètica als treballadors socials sanitaris dels CAP amb la idea que aquests actuin com a formadors també d’equips de metges i infermeres ja que sobretot els que visiten a domicili són clau en la detecció de casos. També han rebut formació treballadors dels Centres d’Atenció i Seguiments a les drogodependències (CAS) que depenen de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). L’objectiu és que els professionals puguin derivar casos en situació de risc als Punts d’Assessorament Energètic que estan en marxa a la ciutat des de fa dos mesos. Durant aquest període han atès 1.800 persones. D’entre els casos que han arribat en aquests punts 184 casos van requerir d’una intervenció directa i urgent a la llar.
Segons ha explicat aquest dimarts l’Ajuntament de Barcelona, pròximament s’ampliarà la formació a centres hospitalaris i de salut mental. A més a més, s’ha creat una taula de treball amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) i les diferents administracions implicades per determinar aquelles condicions sanitàries que donen dependència energètica i que haurien de quedar emparades per llei i per l’establiment de circuits específics a seguir en aquests casos.
Més agents clau en la detecció de pobresa energètica
Així, un cop a dins d’un habitatge, els Bombers hauran d’observar si hi ha manca de subministrament energètic a partir d’una sèrie d’indicis que han estat identificats. Per exemple, la presència de fogonets a la cuina en un edifici amb subministrament de gas; l’acumulació de garrafes d’aigua del carrer; la presència d’espelmes o làmpades sense bombetes; o bé la presència de goteres i humitats, entre altres aspectes.
També participaran en aquest protocol ampliat de detecció que inclou diferents serveis municipals, les Unitats d’Exclusió Residencial (UCER) i el Servei d’Intervenció i mediació en situació de Pèrdua i/o Ocupació d’Habitatge (SIPHO). Aquests equips, en cas d’observar senyals d’alerta, hauran de verificar si efectivament es tracta d’un cas de pobresa energètica.
Dos casos de tuberculosi –una malaltia considerada molt contagiosa– al Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona van posar en alerta fa uns dies a l’Agència de Salut Pública de Barcelona i l’Ajuntament de la ciutat. L’alerta va ser encara més gran després que el consistori constatés, gràcies a una circular –a la qual ha tingut accés aquest mitjà– de l’Observatori de la Salut Pública del Servei d’Epidemiologia, que el protocol contra la tuberculosi no s’havia complert.
Després de la detecció dels casos de tuberculosi d’un treballador i un intern del CIE de Barcelona, el dilluns 13 de març fins a 179 presos i 29 treballadors es van realitzar una prova per detectar la tuberculina. Un 70% de les persones analitzades, 125 concretament, va donar positiu a la prova.
Professionals mèdics destaquen que no totes les persones que donen positiu a la prova desenvolupen la malaltia. Segons expliquen, el resultat pot ser positiu per haver passat ja la malaltia o fins i tot per haver estat administrada la vacuna contra la tuberculosi. Per això, apunten, per comprovar quantes persones tenen activa la tuberculosi un cop es té coneixement de la tuberculina en el pacient, s’han de realitzar radiografies per posar llum sobre els nous possibles casos.
Segons l’Agència de Salut Pública, el passat 21 de març –aquest dilluns– es va disposar la Unitat de tuberculosi de la Vall d’Hebron-Drassanes per començar amb aquestes proves. Però els pacients mai hi van acudir.
Les proves no van començar fins a aquest dimecres, de manera que l’Ajuntament de Barcelona denuncia ara l’incompliment del protocol d’actuació per evitar la tuberculosi. El mateix consistori, aconsellat pels professionals mèdics, alerta del «greu risc» que suposa el retard en les proves en una malaltia tan contagiosa.
L’Ajuntament ha assenyalat aquest dijous als encarregats del CIE, la Policia Nacional, com a responsables d’aquest incompliment. Per contra, a preguntes d’aquest mitjà, la Policia Nacional ha destacat que han procedit a les ordres dels professionals mèdics, que «fins dimecres no van sol·licitar interns».
Entre dimecres i dijous han passat per la unitat de la Vall d’Hebron 18 persones de les 125 amb positiu en tuberculina, totes han donat negatiu en la prova de confirmació de la tuberculosi. El consistori de Barcelona no planteja de moment accions per depurar responsabilitats per la fallada en el protocol.
La tuberculosi és una malaltia que es transmet a través de la respiració, al parlar, esternudar o descansar al costat d’una persona afectada. Segons informa l’Ajuntament, les dues persones amb cas de tuberculosi confirmat estarien separades del grup i rebent el tractament. L’any passat Barcelona va registrar la taxa més baixa d’infeccions de tuberculosi dels últims 30 anys, amb 16 casos per cada 100.000 habitants.
