Categoría: Gestió sanitària

  • Els úters trencats pel masclisme al Congo

    Aquest és un article de eldiario.es

    Va arribar moribunda, amb les entranyes que s’havien esquinçat en alguna pista enfangada entre el seu poble i Rubaya, al territori de Masisi, a la regió oriental de Kivu Nord, aquesta terra marcada per les brases de la guerra al Congo. Tenia 35 anys, sis fills i el seu úter s’havia trencat durant el part del setè. Quan els homes que la portaven van entrar a l’hospital, ja estava en xoc: la seva sang s’havia quedat pel camí. Era juliol del 2016 i aquesta mare havia arribat a l’hospital quan ja ningú podia ajudar-la.

    «No sé quantes dones he vist morir així durant anys. Dones que arribaven amb l’úter trencat quan ja era massa tard», diu el doctor Leonidas Banyuzukwabo, un dels metges del centre hospitalari de Rubaya.

    Parir a la República Democràtica del Congo, sobretot a les zones rurals, no és moltes vegades una elecció, sinó un deure, com passava a Europa quan es considerava que els fills eren una riquesa, l’única a la qual podien aspirar els pobres. Una visió que al Congo segueix viva, imposada per un patriarcat que arriba al paroxisme en territoris com el de Masisi, un lloc en el qual només quatre de cada deu nenes sap el que és seure en un banc d’escola, segons les Nacions Unides.

    La bellesa de postal suïssa d’aquesta terra, els seus turons verds i les seves vaques frisones serveixen de paradoxal escenari d’abundància per la fona misèria i la violència que pateixen les persones que hi habiten.

    Sobretot, les dones. Ser dona a Masisi és ser mare i a més és ser-ho aviat i cada any. Si qui neix és un home, millor, ja que les nenes valen poc per a la cultura local. «No n’hi ha prou amb tenir dos o tres fills. El que s’espera de la dona és que tingui nou o deu fills», explica el metge, un nombre que supera amb escreix la mitjana congolesa de 6,1 fills per dona. Si la dona no compleix aquestes expectatives, «s’arrisca al repudi per part del marit» i a veure’s al carrer sense res i separada dels fills que ja ha tingut.

    La doctora Gracia Ndimi Kabwe examina a una embarassada d’alt risc a l’hospital de Rubaya, a Kivu Nord / TRINIDAD DEIROS

    Per aquesta raó i perquè elles mateixes han interioritzat que la seva obligació és tenir molts fills, les dones de Masisi segueixen engendrant fins i tot si per a això han de posar en perill les seves vides. I això passa no poques vegades, ja que els matrimonis i embarassos precoços, i aquestes gestacions nombroses i sense respir entre elles, són factors de risc de diverses complicacions obstètriques.

    Una d’elles és el trencament d’úter, la mateixa a la qual va sucumbir la dona que va arribar en xoc a l’hospital de Rubaya, rares a Occident, però que al Congo segueix matant. La mateixa que pateixen cada mes «tres o quatre dones» només en el petit centre de salut de Kibabi, que depèn de Rubaya, assegura un altre metge congolès, el doctor Emmanuel Kasole.

    «Una bona dona és la que no costa diners»

    Tant aquest centre de salut com l’hospital del qual depèn són de propietat estatal però, fins fa poc, eren de pagament, ja que al Congo no hi ha una sanitat pública. Una cesària costava uns 66 euros i per reunir aquesta suma les famílies havien de vendre el poc que tenien. Això si posseïen alguna cosa, ja que molts habitants de la regió viuen de treballs precaris a les mines de coltan i manganès que dominen Rubaya. Aquesta pobresa està darrere del fet que moltes d’aquestes dones que el doctor Leonidas ha vist morir durant anys acudissin a l’hospital «massa tard».

    Però la misèria no ho explica tot. Un altre factor remet de nou a una terrible desigualtat de gènere: «Aquí, una bona dona és la que no costa diners: la que pareix a casa i per baix. Una dona que pareix a l’hospital és titllada de vaga i d’inútil. La religió és un altre aspecte. Fa poc, vaig escoltar a un pastor protestant que deia que si les rates pareixen naturalment, no veia raons perquè les dones se sotmetessin a cesàries», s’indigna el metge.

    Aquesta «mentalitat va començar a canviar fa quatre anys i mig», assegura el facultatiu, quan una ONG italiana, Cooperazione Internazionale (COOPI), amb finançament d’ECHO, l’agència humanitària de la Unió Europea, va començar a donar suport amb projectes de cooperació a l’hospital de Rubaya i diversos centres de salut de la zona. Des de llavors, d’acord amb els càlculs de l’ONG, unes 200.000 persones del territori de Masisi han gaudit d’atenció sanitària gratuïta.

    Anticonceptius amb permís del marit

    La jove doctora Gràcia Ndimi Kabwe representa un altre dels rostres de la dona congolesa: formada, políglota i independent. Quan va arribar a Rubaya per treballar en el projecte de l’ONG, els nens l’anomenaven «Mzungu» (blanca, en suahili). Ella ho atribueix als seus texans, que probablement les criatures només havien vist portar a les poques occidentals que passen per la ciutat.

    La gratuïtat dels parts, la posada en marxa de dos bancs de sang i la construcció d’una sala d’operacions al centre de salut de Kibabi han contribuït a una reducció «dràstica» de la mortalitat materna, assegura la doctora. Però el risc lligat als embarassos repetits i la mentalitat que fa que «quan una dona es casa, el seu cos passi a ser propietat del seu marit», encara hi són.

    La dona pobra i rural al Congo no només «no pot negar-se a mantenir relacions sexuals amb la seva parella»; tampoc té control sobre la seva fertilitat, una situació emparada per una legislació en què coexisteixen un dret consuetudinari que segueix primant a les zones rurals i unes igualment misògines lleis heretades en part del colonitzador belga.

    Una d’elles, que data de 1920, així com l’article 178 del Codi Penal, prohibeixen la venda d’anticonceptius. Malgrat això, els mètodes de control de la natalitat es venen lliurement des de fa dècades i el govern fa campanyes a favor de la planificació familiar. Per completar aquest panorama esquizofrènic, una decisió ministerial del 2009 -arrancada per les feministes congoleses- va autoritzar els anticonceptius amb la promesa encara no complerta d’abrogar la norma de 1920.

    Cap d’aquestes lleis exigeix ​​el permís marital perquè la dona utilitzi mètodes anticonceptius ni perquè se sotmeti a una cesària o un lligament de trompes. No obstant això, el caràcter contradictori de la legislació nacional, unit a un Codi de la Família que defineix l’home com a «cap de la família», ha provocat que en la pràctica les dones amb parella hagin de demanar permís als seus companys per utilitzar anticonceptius o sotmetre a operacions relacionades amb la seva fertilitat.

    A les zones rurals, l’»home té l’última paraula», subratlla el doctor Leonidas. D’aquí que molts professionals sanitaris exigeixin aquestes autoritzacions maritals per protegir-se de possibles demandes en els tribunals.

    Abans de practicar una cesària, els metges de Rubaya presenten al pare una autorització perquè la signi. Si el marit no ha vingut amb la partera, el consentiment es reclama a la persona que l’acompanya, que «normalment és la seva sogra», diu el metge mostrant un d’aquests documents signat amb una empremta digital.

    «El 80% o més de les nostres pacients són analfabetes», afegeix. En casos extrems, el personal sanitari ha hagut d’amenaçar algun pare amb «arrossegar-lo a tribunals» per obtenir aquest consentiment i salvar la vida de la seva dona, si bé la informació que sense la cesària mare i fill poden morir «sol ser suficient».

    Els anticonceptius susciten encara més resistències, a causa de la religió i del mite estès al Congo que utilitzar-los provoca esterilitat definitiva: «Recordo a una pacient de 38 anys, mare de 14 fills, l’últim per cesària, un altre greu factor de risc pel trencament d’úter. Li vaig advertir que el proper embaràs seria la mort i, tot i així, no ens va permetre lligar-li les trompes. Quan li vam proposar un implant anticonceptiu, va dir que s’ho pensaria i va marxar. No ha tornat. Vés a saber si era ella o el marit qui es negava», recorda el metge.

    Al centre de salut de Kibabi, Gentille menja amb el seu nadó al costat. Té 18 anys i és el seu primer fill. Ha nascut per cesària i el doctor Kasole li explica que ha d’evitar un embaràs en els 18 mesos vinents. El seu úter podria trencar-se i ella viu a 20 quilòmetres del centre. «He de parlar amb el meu marit», xiuxiueja la noia. Quan s’insisteix a preguntar-li la seva opinió, diu: «Estic d’acord… Però cal esperar a veure què diu el meu marit».

  • Vall d’Hebron construirà dos edificis nous per a recerca i consultes externes

    Cada dia circulen pel campus hospitalari de Vall d’Hebron unes 50.000 persones. Amb tot el centre de referència ha estat anys sense tenir un finançament per invertir en les seves estructures. Això canviarà a partir de l’any que ve, quan el campus hospitalari iniciarà una transformació que s’allargarà fins al 2022.

    Els canvis més importants durant els pròxims anys seran els dos edificis nous que es construiran: el primer estarà dins el mateix campus i s’hi ubicarà el Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), actualment dividit en mòduls prefabricats situats en diferents punts. El segon edifici de nova construcció allotjarà les Consultes Externes, també disperses actualment, però en aquest cas no serà dins del campus sinó a la perifèria d’aquest. De moment, queda concretar-ne la ubicació, que el Departament de Salut està estudiant amb l’Ajuntament de Barcelona.

    Un hospital de referència amb barracons

    “Som un servei públic però la infraestructura ens ha d’acompanyar”, ha dit Vicenç Martínez, gerent de l’Hospital, en la presentació del pla de transformació feta aquest divendres. Segons ha dit Martínez el campus – que l’any passat va celebrar el seu 60è aniversari- té des de fa anys mòduls prefabricats, edificis obsolets i urgències que cal millorar, com les de Traumatologia. “Fa molts anys que esperem el dia d’avui”, ha expressat satisfet.

    Així ho ha reafirmat el conseller de Salut, Toni Comín, que ha arribat a descriure la situació actual com “barraquisme hospitalari”. “Després de visitar Vall d’Hebron vam repetir-nos que hi havia un desencaix inacceptable entre el nivell assistencial i la percepció social. No pot ser que la infraestructura de l’edifici no estigui a l’alçada del que s’hi fa”, ha afegit Comín.

    Per la seva banda, el vicepresident i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, ha posat en valor l’esforç dels prop de 9.000 professionals que treballen al centre. “Sabem que els serveis públics han estat amb un nivell d’estrès extraordinari”, ha dit Junqueras, que ha recordat l’esforç del govern “per uns pressupostos més socials”.

    Més de 100 milions d’euros d’inversió

    Altres canvis que el centre experimentarà en els pròxims anys serà la construcció d’un Parc de Salut que aprofitarà bona part de la zona verda del campus i que passa per desfer-se del pàrquing que hi ha situat. Més actuacions que es faran en un procés de millora permanent i sense un calendari concret són, entre altres, la construcció d’un nou heliport o reformar les urgències de l’Hospital de Traumatologia -actualment no hi passen les ambulàncies-. Les urgències de l’Hospital General seguiran igual.

    Tot plegat s’emmarca dins el pla de transformació de Vall d’Hebron que Salut té dissenyat pel centre. La primera actuació serà la de construir el nou edifici per a la recerca, que parteix d’una inversió inicial de 15 milions d’euros d’uns fons europeus ja concedits. Les obres s’iniciaran d’aquí a un any, l’abril de 2018 i està previst que finalitzin el 2019. Quant a l’edifici de Consultes Externes -que tindrà 30.000 metres quadrats- la inversió que calcula Salut és de 60 milions d’euros.

    Pel Parc de Salut la dotació inicial serà de 20 milions mentre que la resta d’actuacions requeriran una inversió de 27 milions. En total, es tracta d’una inversió de 122 milions d’euros per unes obres que es faran entre el 2018 i el 2022.

  • Conciliar la vida personal i laboral és un trencaclosques per a prop de la meitat dels metges

    El 40% dels metges i metgesses tenen força o molta dificultat per conciliar la feina amb l’atenció i l’educació dels fills, un percentatge que arriba a gairebé el 70% entre els més joves, d’entre 30 i 34 anys. Les dades es desprenen d’un informe sobre la conciliació de la vida laboral, familiar i personal que el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) ha publicat aquesta setmana.

    Els professionals sanitaris, no només metges sinó també infermeres o auxiliars entre altres, viuen des de fa anys una situació de precarietat laboral en la qual sovint la planificació dels projectes personals, com tenir fills, es fa difícil, ja que la precarietat s’acarnissa especialment amb els joves. Per exemple, un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals.

    «La insuficiència financera dels darrers anys arran de la crisi ha agreujat encara més la situació, amb equips molt ajustats als centres sanitaris. Aquesta realitat sovint fa que el dret a acollir-se a mesures per afavorir la conciliació, per exemple el cas de les reduccions de jornada, acabi generant un efecte pervers quan es tradueix en un increment de les càrregues de treball per a la resta de l’equip», resa l’informe presentat pel COMB.

    La Montserrat García coneix bé les dificultats de la conciliació: és metgessa de família i té quatre fills. Quan es va quedar embarassada del primer, l’any 2006, es trobava encadenant contractes temporals. Al saber que estava en estat l’ICS no va renovar-li el contracte tot i que després va reincorporar-se a la feina. Amb el segon fill, que el va tenir quan treballava en un CAP a Sabadell, treballava de torn de tardes i feia alguna guàrdia els dissabtes. I després van arribar els bessons. Llavors va acollir-se a una reducció de jornada. «Ara bé, tens el mateix nombre de pacients i com que tens menys hores al final acabes treballant més del que hauries», explica en una conversa amb aquest mitjà. Des de fa dos mesos treballa al CAP de Gironella i fa una guàrdia cada 15 dies, de manera que s’ho pot combinar més bé. En el seu cas, reconeix, ha estat clau l’ajuda dels avis i la cangur. Des de fa un any però s’ho poden muntar més bé entre ella i la seva parella.

    Elles, amb més dificultats per a la conciliació

    Les dones representen més de la meitat del col·lectiu mèdic i la tendència anirà a l’alça, ja que prop del 70% de l’alumnat universitari que cursa Medicina són dones. Amb tot, les dades de l’informe indiquen que elles tenen més dificultats que ells a l’hora de conciliar la vida laboral i familiar. Segons constaten les autores del document, d’una banda, assumeixen més responsabilitats familiars i domèstiques que els metges i sol·liciten més permisos per tenir-ne cura. Per exemple, les col·legiades dediquen gairebé el doble d’hores a les tasques domèstiques que ells.

    Si bé gairebé la totalitat de metges i metgesses s’acullen al permís de maternitat i paternitat estipulat per llei, un terç de les dones que ho fan prorroguen aquests permisos amb la consegüent disminució d’ingressos mentre que d’ells només ho demanen un 5%. Una altra diferència es troba en la reducció de jornada. Mentre que un 40% de les dones amb fills menors de 3 anys han optat per reduir la seva jornada o demanar-se una excedència amb motiu del naixement del fill, entre els homes aquest percentatge no arriba ni al 10%.

    D’altra banda, en el terreny professional, les dones tenen menys presència als càrrecs de decisió i lideratge. Una dada: el 86% dels caps de servei dels vuit hospitals de l’Institut Català de la Salut són homes.

    Potenciar el teletreball o flexibilitzar les guàrdies

    Entre les propostes que fan les autores de l’informe hi ha la millora salarial (per afavorir la reducció de jornada laboral) i eliminar les males pràctiques contractuals per reduir la precarietat sobretot entre els més joves.

    A més d’aquestes mesures també es fan propostes com abandonar la cultura del presentisme i potenciar el teletreball si és possible o flexibilitzar la realització de guàrdies per tal que sigui possible deixar de fer-ne temporalment i tornar-hi més endavant, quan les necessitats de conciliació siguin menys acusades. «Actualment només estàs exempt de fer guàrdia en cas de malaltia greu, embaràs o a partir dels cinquanta anys. Poder estar exempt quan els nens són petits i compensar-ho amb més guàrdies quan siguin més grans seria una solució», apunta Montserrat García.

    Una altra de les propostes consisteix a crear un banc d’hores que permeti acumular-ne per poder-les invertir en situacions com ara reunions amb mestres. Aquesta és una de les propostes que García celebra més. «Seria útil perquè podries doblar un dia que et vagi bé i guardar-te les hores per exemple per quan un dels nens està malalt i s’ha de quedar a casa», explica la metgessa.

  • La xarxa d’hospitals privatitzats que va muntar Esperanza Aguirre va permetre el descontrol de la despesa

    Aquest és un article de eldiario.es

    La candidata del Partit Popular a les eleccions autonòmiques de Madrid el 2003, Esperanza Aguirre, va planejar convertir-se en presidenta a cop d’hospitals. En va prometre set de cop. A canvi, va obrir el sistema sanitari al capital i la gestió privats d’empreses concessionàries. Les societats avançarien els diners i construirien els edificis per un cànon anual de diners públics que es perllongaria 30 anys.

    Aguirre juntament amb el seu conseller de Sanitat, Manuel Lamela, va assignar 2.280 milions d’euros a aquest pla. Una pluja de diners públics a la qual van acudir essencialment empreses constructores, algunes d’elles esquitxades més tard per casos com Gürtel o Púnica. El sistema l’investiga ara el jutge Eloy Velasco sota la sospita que la partida per donar a conèixer els nous hospitals es va utilitzar per finançar al PP de Madrid.

    Pagaments extres en secret i caos comptable

    Les concessionàries es van quedar amb els serveis no sanitaris: gestionaven la neteja o el manteniment de l’edifici que podien al seu torn treure a contracta. També el lloguer dels espais dedicats a restauració o comerços.

    La manera de funcionar dels hospitals ha merescut els retrets de la Càmera de Comptes de Madrid, l’òrgan fiscalitzador de la regió, que va desvetllar la manera com el Govern d’Aguirre va autoritzar que es pugés el cànon que les arques públiques pagaran fins al 2035.

    Amb els hospitals ja oberts i la reelecció d’Aguirre guanyada el 2007 (va inaugurar els edificis tant si estaven operatius com si no), les constructores van protestar perquè, deien, no els sortien els comptes. En una decisió no publicada del Consell de Govern del setembre del 2010, la presidenta va accedir a pagar-los un extra i a pujar el cànon durant dècades.

    Ho van anomenar «restabliment de l’equilibri econòmic-financer de la concessió». L’extra va sumar més de quatre milions d’euros per «sobrecostos» en l’obra i l’increment del cànon anual –que suposava el pagament d’uns 80 milions– d’un 2,4% per la resta d’exercicis fins a l’any 2035. Aquesta decisió de l’equip d’Esperanza Aguirre es va saber gràcies a un informe de la Càmera de Comptes, del 2012.

    Aquest mateix òrgan va dictaminar el 2013 el desori en els comptes que presentaven aquests centres. La Càmera reprovava que els balanços eren signats per persones que no tenien potestat per fer-ho. També considerava que algunes directives dels centres no consignaven bé les «aportacions de socis», que en aquest cas inclouen les transferències de la Comunitat de Madrid per al funcionament sanitari. En el cas de la Infanta Sofía, faltava «informació sobre arrendaments i altres operacions, instruments financers, ingressos i despeses financeres que, segons les dades recollides en altres estats, existeixen».

    A més, en aquest document es mostrava que l’hospital del Tajo presentava unes pèrdues de 49 milions d’euros, el que el deixava a la vora del col·lapse financer.

    Hospitals per a tots

    El Pla d’Infraestructures Sanitàries 2003-2007 al què pertany aquesta xarxa va anunciar finalment no set, sinó vuit centres. Després d’accedir a les peticions de l’alcalde de la ciutat de Parla, el socialista Tomás Gómez, per col·locar allà un dels seus centres, Aguirre es va trobar amb la protesta del municipi de Valdemoro, en mans del PP. De fet l’alcalde de Valdemoro fins a la victòria d’Aguirre era Francisco Granados, ara a la presó preventiva per la trama Púnica, qui va ser reclamat per la presidenta per al seu Govern.

    Així que la salomònica decisió va ser construir dos hospitals separats per 14 quilòmetres. Menys de 15 minuts amb cotxe. El de Valdemoro va servir per assajar la privatització total: construcció, administració i serveis sanitaris. El sistema obligava als ajuntaments agraciats a cedir la parcel·la perquè la concessionària aixequés el centre.

    Una vegada engegada la maquinària, les concessions han viscut una muntanya russa. L’hospital del Tajo a Aranjuez es va adjudicar a Constructora Hispánica – ara sospitosa habitual en casos de corrupció– que més tard va vendre la seva gestió no mèdica al grup Essentium. Aquest conglomerat exerceix el control mitjançant la seva companyia Assignia. El polític que va adjudicar aquest hospital el 2005, Manuel Lamela, va acabar en el consell d’administració d’Assignia.

    Un altre dels hospitals nascuts d’aquest pla va ser la Infanta Leonor al barri de Vallecas, a Madrid. Va ser adjudicat a la unió empresarial del grup Begar de José Luis Ulibarri –imputat en el cas Gürtel– i a Ploder Uicesa, que ha fet fallida. A l’altra banda de la regió, la Societat Concesionaria Hospital del Norte (l’Infanta Sofia d’Alcobendas) està participada per Acciona i Cofely Espanya.

    El disseny engegat pel PP de Madrid ha permès que, mentre les constructores perdien interès per la concessió, s’han desfet de les seves obligacions. En paraules d’algunes concessionàries quan decideixen vendre, es tracta d’»inversions madures».

    FCC explotava l’hospital del Sud-est a Arganda mitjançant Globalvia que al gener d’aquest any ha venut els seus drets a Aberdeen Infrastructures, una societat del fons Lloyd’s. Aquest fons ja havia adquirit les participacions d’OHL a l’hospital pel que domina el 100% de la concessió.

    El mateix Lloyd’s va comprar gairebé la meitat de les accions que Sacyr posseïa en altres dos d’aquests hospitals electorals: l’Infanta Cristina a Parla i el de l’Henares a Coslada per 90 milions d’euros el març del 2014.

    El pla va ser considerat un èxit per Aguirre i el seu equip. Tant que per a la següent tanda d’infraestructures, l’hereu de Lamela, Juan José Güemes, va fer una presentació a l’hotel Ritz de Madrid sota el títol «oportunitats de negoci». Es buscaven contractistes per als hospitals de Móstoles, Torrejón i Collado Villalba. En aquesta ocasió la concessió seria total: tots els serveis, sanitaris inclosos, van ser privatitzats.

  • Les farmacèutiques avisen a Sanitat d’un desproveïment de la vacuna del tètanus

    Aquest és un article de eldiario.es

    Les comunitats autònomes estan desenvolupant protocols per prioritzar la vacunació del tètanus (vacuna Td), després que les dues companyies que la comercialitzen a Espanya (GSK i Sanofi) hagin comunicat oficialment al Ministeri de Sanitat el desproveïment d’aquestes dosis, però no ha transcendit el motiu o la durada.

    «És un problema global, no només nacional. Estem en una situació incòmoda logísticament, però no és un problema de salut pública. Les vacunes que queden i les que vagin arribant s’aniran prioritzant pels sectors làbils i que poden tenir problemes seriosos: adults amb perfil de risc o ferides amb major risc tetànic, indica Amos José García Rojas, president de l’Associació Espanyola de Vacunologia.

    La mateixa postura es va adoptar a la Comissió de Salut Pública quan van prendre aquesta decisió, al començament de febrer. «La suspensió temporal de la vacunació no suposa un risc per a la població, ja que les persones que ho necessitin per valoració del risc individual han de disposar de la vacuna», recull l’acord.

    Segons afegeix el president de l’Associació Espanyola de Vacunologia, a la major part de regions aquesta situació no ha causat problemes, exceptuant a Madrid on «a partir del mes de desembre, va ser la primera comunitat autònoma que va assumir una situació de desproveïment». «A la resta teníem una petita reserva que ens va permetre afrontar els primers moments. Arribaran vacunes i es prioritzaran en aquelles zones i sectors que tinguin problemes de subministrament», indica.

    Què és el tètanus?

    El tètanus és una malaltia «provocada per la toxina d’un bacteri anomenat Clostridium tetànic i es produeix com a conseqüència de la contaminació de ferides amb aquest germen». «La potent toxina tetànica actua com un verí que afecta el sistema nerviós central, causant rigidesa muscular generalitzada, espasmes dolorosos, dificultat per respirar i tragar, convulsions i altres símptomes que amenacen la vida del malalt», expliquen a l’associació espanyola de pediatria.

    Després de decretar el desproveïment, la Comissió de Salut Pública, l’òrgan dependent del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, va acordar la suspensió temporal de les dosis de record d’aquesta vacuna als adolescents i als adults. Així mateix va prioritzar la vacunació per profilaxi antitetànica de ferides i va emetre indicacions específiques per a la immunització primària en adults, que se centrarà en una valoració del risc individual.

    «Per ara han decidit centrar-se en un perfil poblacional que sigui preocupant. El perfil de risc són adults que no estan vacunats, visquin al camp i tinguin una edat avançada», explica García Rojas. Sobre la dosi de recordatori, afegeix que «no és urgent que se subministri ja, però recorda que aquesta dispensació és una forma d’estimular el sistema perquè recordi les vacunes que ha rebut anteriorment». «Està programada als 14 anys, però quan es normalitzi el subministrament, no passa res perquè es distribueixi als 16 o 17 anys», explica.

    Aquesta redacció s’ha posat en contacte amb el Ministeri per conèixer com està evolucionant el subministrament, sense haver rebut resposta de moment. En l’acord que va emetre la Comissió de Salut Pública, van assegurar que s’estava «treballant amb les companyies farmacèutiques per aconseguir un major nombre de dosis de vacuna Td i s’ha sol·licitat informació precisa sobre la producció d’aquesta vacuna l’any 2017 i els successius anys».

    Així mateix van apuntar en el document que «s’ha contactat amb altres companyies per conèixer la seva disponibilitat de vacunes en altres països, i si disposen d’elles, gestionar de manera àgil la seva comercialització o utilització a Espanya».

    Revisió individual

    Els governs regionals han anat adoptant aquestes recomanacions. Per exemple, a la Comunitat Valenciana, com expliquen en una circular, es va suspendre de forma immediata la vacunació davant del tètanus establerta en el calendari de vacunació infantil als 14 anys d’edat.

    Als adults no immunitzats prèviament davant del tètanus, sempre que es consideri que «hi ha risc elevat de patir ferides tetàniques, i no sigui oportú ajornar la vacunació, s’administrarà una pauta de tres dosis». Per valorar per part de l’administració d’aquesta vacuna, en tots els casos, «es realitzarà una revisió completa dels antecedents vacunals» i dependrà dels centres de salut pública facilitar «les dosis que considerin adients en cada cas».

  • «El sistema sanitari ha medicalitzat gran part dels problemes de la vida quotidiana»

    La Montserrat Busquets és infermera, llicenciada en Antropologia Social i Cultural i màster en Bioètica i Dret. Fins fa pocs dies treballava com a professora titular d’Ètica i Legislació Professional de l’Escola d’Infermeria de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB. Ara però, després de gairebé 35 anys dedicats a la docència, s’ha jubilat, no sense abans rebre el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’ 2016. El premi és el màxim guardó que atorga la Fundació Infermeria i Societat i està dedicat a les persones que fan possible el desenvolupament de la professió infermera, el tema que centra aquesta entrevista.

    Fa poc has rebut el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’, en reconeixement a la teva contribució a la professió infermera. Com descriuries el rol de la infermera?

    El rol de la infermera en l’àmbit de la sanitat el percebo com imprescindible en el sentit que la infermera des del punt de vista de tenir cura de les persones, és la persona que té en compte les necessitats de la vida de les persones que pateixen una malaltia i també les que poden emmalaltir. La gran diferència amb la medicina és que s’enfoca a la malaltia mentre que la infermera acompanya la persona al llarg de la vida. Per exemple, no només durant la malaltia sinó també en un naixement, un part, o durant la vellesa.

    Sovint es diu que la infermera cura però també cuida?

    Més aviat diria que mentre cuida també cura. És a dir el que cura és cuidar de la persona, és a dir que la persona estigui en una millor disposició contextual, social o emocional condiciona el procés de curació. Per exemple, quan una infermera aconsegueix ajudar un malalt a dormir millor la seva curació és més fàcil.

    És vocacional?

    La vocació tenia a veure amb una cosa poc reflexiva, amb una cosa que es podia tenir o no, era un valor afegit. La infermeria durant molt de temps ha tractat de reconvertir la professió perquè no depengui de la vocació o la manera de ser de la persona. Si entenem per vocació allò que ve ja donat, no. Ser infermera s’aprèn sobretot veient com les persones desenvolupen la seva capacitat quan estan malaltes. Si entenem vocació perquè les condicions de vida d’una persona siguin millors, sí.

    A part de ser infermera treballes en l’àmbit docent des de 1983. Ha evolucionat la manera d’ensenyar-la?

    Tot ha canviat de la mà de l’evolució de la societat, hem anat aprenent a ser millors infermeres i millors docents. La formació ha canviat molt, de ser una classe magistral a ser una classe més motivadora, més centrada en l’alumne per exemple. També ha canviat molt la informació. Al principi gairebé tota la informació o coneixement que hi havia era en anglès, ara hi ha molta documentació i articles científics en castellà també. Tot i això el repte continua sent motivar l’estudiant.

    I en el dia a dia de la infermera, què ha canviat?

    La nostra societat en els últims anys ha fet alguns passos enrere arran de la crisi però un dels canvis positius ha estat anar adquirint autonomia professional. Passar de ser una professió més dependent i de col·laboració amb el metge a tenir un rol més autònom, a ser més capaç de fer el que fa. Avui en dia però per la crisi segurament el racionalisme torna a imperar i ara estem en una època de recessió.

    Com vius com a docent i professional, per exemple, el fet que d’ençà de la crisi cada any marxin de l’estat espanyol prop de mil infermeres a treballar a l’estranger? (Dades del Consejo General de Enfermería)

    Això ha passat sempre tot i que es pot haver accentuat amb la crisi. D’una banda que això passi vol dir que la formació aquí és molt bona, en altres països d’Europa no ha estat així. De l’enorme expansió dels hospitals durant els 80 o els 90 a l’estat espanyol la infermera va anar assolint competències tècniques que en altres països no tenen i això és molt valorat. És a dir que se’n vagin no està malament perquè l’experiència enriqueix, el que sap molt greu és que no tornin. I que quan tornen es troben amb un sistema sanitari que no reconeix encara l’expertesa professional. No tenim els llocs de treball adequats.

    Decidir treballar com a infermera avui és decidir treballar en precarietat?

    Sí, igual que ser metge o tantes altres professions. Treballar com a infermera és treballar en precarietat i amb contractes molt difícils. A més, una infermera docent avui ho tindrà més difícil per poder-ho fer, pel sou i per les exigències de la universitat espanyola i els centres sanitaris, que valoren poc la docència i valoren més les publicacions en revistes d’impacte internacional i els projectes de recerca. Això vol dir que no té sentit publicar en català o en castellà, perquè això no es valorat, i perquè al final del dia valoraran que la Universitat de Surrey tingui un contracte amb tu.

    Montserrat Busquets durant l’entrevista al seu antic despatx. / © SANDRA LÁZARO

    Darrerament s’ha parlat del col·lapse de les urgències i la presència de pacients als passadissos. Quina és la sortida per reduir la pressió assistencial que viuen els professionals i que repercuteix en els pacients?

    Segurament seria tornar enrere amb la política de llits però de l’altra reforçar l’atenció primària. La infermera té un paper importantíssim en l’atenció primària, per exemple amb les persones que estan en una situació crònica. També hi ha una qüestió molt perversa, que és l’ocupació de llits. En els últims anys hem assistit a una política d’ocupació de llits curta, entenent que l’alta hospitalària es pot donar quan el procés mèdic s’ha acabat. La realitat però és que no s’ha acabat el procés d’atenció ja que si bé mèdicament pot marxar a casa, les seves necessitats no estan cobertes. Moltes vegades els reingressos es podrien evitar si el sistema se centrés en les necessitats de les persones malaltes i no de les malalties. Per exemple, un procés quirúrgic té quatre dies però no és el mateix que te’l facin a tu o a mi. El sistema sanitari es col·lapsa perquè l’atenció és bàsicament mèdica.

    D’altra banda en els ciutadans s’ha generat una idea de desresponsabilització, el sistema ha medicalitzat gran part dels problemes de la vida quotidiana i ha donat a entendre que les qüestions de la vida se solucionen anant el metge. Molts pares per exemple van a Urgències pel plor dels nens i en la majoria de casos no es tracta d’una urgència. El propi sistema sanitari ha generat la necessitat i ara té la demanda.

    La infermera hauria de tenir més responsabilitats o més decisió en alguns aspectes? Per exemple, penso en la petició del col·lectiu perquè es derogui el decret del PP que limita el que poden prescriure als malalts les infermeres i es faci una regulació que inclogui certs medicaments o productes.  

    La prescripció és un molt bon exemple. Imagina’t que tens el teu pare a casa i necessita bolquers i tens una prescripció de 3 o 4 bolquers al dia. Jo vinc com a infermera a visitar-lo i m’expliques que pel que sigui necessita més bolquers. En aquell moment jo no puc prescriure més bolqueres. Les infermeres que fan el seguiment per exemple als malalts ostomitzats (persones que duen una bossa on hi deriven les necessitats fisiològiques) no poden receptar el tipus de bossa, ni el tipus de pomada o medicament que fa que la pell al voltant del forat millori. Elles ho veuen, ho pensen i ho indiquen el metge, que és qui ha de firmar. Les infermeres tenim la responsabilitat i tenim la capacitat però si no tenim la possibilitat d’exercir no ens serveix de res, al contrari, ens neguiteja. A més a més, hi ha una perversió del sistema perquè per exemple durant l’epidèmia de grip es modifiquen els criteris i es planteja un pla d’atenció i la infermera pot receptar-te per exemple un antibiòtic. A Anglaterra s’ha demostrat que les infermeres de l’atenció primària disminueixen els costos, milloren els resultats i disminueixen les urgències.

    Un altre tema d’actualitat en aquests moments és la lluita per una mort digna. Creus que el debat sobre la legalització de l’eutanàsia té el lloc que mereix?

    No, no té el lloc que es mereix. Curiosament els col·lectius mèdics presenten una situació més reticent que no pas la pròpia societat. La infermera, des del punt de vista de tenir cura, es planteja que davant de la fi de vida, per un metge el fracàs serà que el malalt es mori, per la infermera el fracàs serà que es mori malament, sol, brut, amb angoixa o patiment.  Per això Cicely Saunders va impulsar les cures pal·liatives, però per dur-ho a terme va haver d’acabar cursant medicina.

    Estan la infermeria i la medicina en prou consonància?

    La professió infermera pot aportar molt, m’agradaria que els metges aprenguessin de nosaltres igual que nosaltres podem fer-ho d’ells. La medicina, la infermeria i el treball social són tres professions que haurien d’anar de la mà i encara anem força separats. L’atenció sanitària o és sociosanitària o no ho és. 

    Busquets s’ha dedicat a la docència durant gairebé 35 anys. / © SANDRA LÁZARO
  • Augmenten en 4.000 persones les llistes d’espera per una operació quirúrgica

    Les llistes d’espera continuen engreixant-se. Al desembre 164.828 persones es trobaven en llista d’espera per ser operades, 4.000 més que l’any 2015. “No és una satisfacció incrementar les llistes d’espera però els resultats han estat amb un pressupost prorrogat sense la possibilitat de fer un Pla de Xoc”, ha justificat el director del Servei Català de la Salut (CatSalut), David Elvira. Amb tot, sí que es redueix el nombre de persones que superen el temps de garantia marcat per llei per a ser operades en un 26,3%. Tot i això encara hi ha més de 2.000 persones que superen el període de garantia en aquest tipus de procediments, com per exemple les pròtesis de genoll o de maluc, és a dir que fa més de sis mesos que esperen.

    També es redueix el nombre de pacients que esperen per una primera visita a l’especialista (un 20% menys) i els que esperen per fer-se una prova diagnòstica (un 6,7% menys). Segons ha explicat aquest divendres Elvira, l’augment de persones en llista d’espera per una intervenció quirúrgica s’explica precisament perquè s’absorbeix la bossa de persones que han pogut fer-se una prova diagnòstica o una primera visita a l’especialista. “Una millor diagnosi i les visites impliquen més intervencions”, ha matisat.

    Per altra banda, la reducció de les llistes d’espera per una prova o una primera visita té a veure amb l’activitat addicional feta durant el 2016, període durant el qual s’han fet 121.716 proves i 160.538 visites addicionals respecte 2015.

    10 procediments seran prioritaris

    Segons ha apuntat Elvira, durant el 2017 Salut prioritzarà deu procediments quirúrgics, que són els que concentren més del 50% dels pacients fora del temps de garantia o referència. Aquests són per exemple els de pròtesis de genoll o herniorrafia inguinal/femoral, entre altres.

    “Són les intervencions amb un major volum de llistes d’espera i/o de persones que superen el temps màxim d’espera garantit”, ha dit el director del CatSalut. Dels 57’2 milions previstos pel Pla de Xoc per reduir les llistes d’espera, 41 aniran destinats a reduir les esperes d’aquests deu procediments.

    Si s’aproven els pressupostos per al 2017 el Pla de Xoc comptarà amb 57,2 milions d’euros per aconseguir els objectius fixats: reduir a la meitat el temps mitjà d’espera per a primera visita i proves diagnòstiques, i un 10% el nombre de persones que esperen ser operades. Tot plegat amb un increment de l’activitat.

    En l’últim any el temps mitjà per una primera visita a consultes externes ha disminuït lleugerament, passant de 163 dies a 152 mentre que el temps mitjà per una prova diagnòstica ha augmentat de 71 a 85. En global l’augment del nombre de persones que esperen ser operades suposa un 5% més que l’any anterior.

    *Fe d’errors: Una primera versió d’aquesta notícia assegurava que el nombre de pacients respecte 2015 havia augmentat en 8.000, quan en realitat són 4.000. Les xifres que el Servei Català de la Salut va donar en un primer moment sobre 2015 són errònies. La xifra correcta, segons diu ara el Departament, és que el 2015 160.804 persones esperaven per ser operades i no 156.799 com havien dit fins ara.

  • La reforma hospitalària no ha arribat ni se l’espera

    Fa molts anys, a la meitat de la dècada dels 80, es va promulgar la Llei General de Sanitat i, amb ella es va produir el canvi legislatiu més important del sistema sanitari espanyol des de la guerra civil. Aquesta Llei va confirmar el canvi conceptual, estratègic, organitzatiu i d’activitat assistencial de l’antiga assistència mèdica ambulatòria, que a partir d’aleshores es va passar a denominar atenció primària. Aquest procés de reforma es va desenvolupar operativament al llarg de gairebé 20 anys en les diferents nacionalitats i comunitats autònomes de l’estat i, encara que no va aconseguir solucionar de forma satisfactòria tots els problemes d’orientació, efectivitat i eficiència que presentava l’atenció en règim ambulatori de la població, no es pot negar que va millorar de forma evident la qualitat de l’assistència en el marc del sistema sanitari públic.

    Mentre avançava el canvi en profunditat de l’atenció primària, què passava als hospitals? La veritat és que entre poc i res. Semblava com si l’orientació estratègica, organització, estructura i tipologia de la seva activitat assistencial no tinguessin necessitat de cap canvi significatiu. Al llarg de tots aquests anys, en els hospitals solament es van introduir les modificacions derivades del progrés tecnològic diagnòstic i terapèutic i es van crear diverses unitats funcionals per atendre determinats grups de processos emergents que requerien la participació assistencial d’especialistes de diverses branques mèdiques i/o quirúrgiques.

    Aquest immobilisme ha estat la norma dins els murs dels edificis hospitalaris però tampoc s’avançat significativament en el camp de les interaccions dels hospitals amb la resta dels components del sistema sanitari sobretot en el cas dels centres d’alta complexitat (terciaris). És cert que en alguns hospitals de tipus comarcal sí que s’han fet intents d’obertura cap a altres serveis i recursos sanitaris i socials però amb un èxit relatiu. En moltes ocasions els hospitals de menor complexitat, en lloc de dirigir les seves prioritats organitzatives i d’activitats a potenciar el seu arrelament i coordinació amb la resta dels recursos de la comunitat en què actuen, continuen enlluernats pels seus «germans terciaris» i volen créixer competencialment assumint serveis i tecnologies que no els corresponen.

    Al llarg de la meva vida professional he assistit al naixement de múltiples iniciatives planificadores que intentaven reconduir la manca d’efectivitat i eficiència (sense oblidar la inseguretat per als pacients) inherent a la innecessària duplicació de serveis hospitalaris d’alta complexitat. En moltes ocasions el projecte s’abandonava al poc d’iniciar-se i en altres no arribava a assolir un percentatge significatiu dels objectius marcats.

    Les causes d’aquest immobilisme tenen segurament un origen múltiple, començant per la dificultat derivada de la mateixa complexitat de l’estructura hospitalària i seguint per la que pot tenir l’enfrontament amb interessos institucionals i professionals molt potents. En termes informàtics sembla com si els polítics i gestors sanitaris pensin que els hospitals són el component dur (hardware) mentre que la resta dels integrants del sistema formen el component tou i flexible (software) del sistema sanitari. Els canvis en els primers es visualitzen com més difícils i costosos i més fàcils i barats els dels segons.

    Tampoc no s’han conegut públicament possibles plans estratègics relatius a reequilibrar les tipologies d’hospitals (d’aguts i de subaguts i crònics) i de les corresponents dotacions de llits per posar en marxa de forma progressiva els canvis que han de donar resposta suficient a les necessitats creixents d’atenció d’una població envellida i amb altes taxes de dependència. Alguns pensen que aquesta manca d’iniciativa es pot posar en relació amb un cert propòsit polític d’incrementar encara més el pes de la iniciativa privada i semipública en el sector sociosanitari, que ja és dominant en l’actualitat. Aquestes i altres circumstàncies, juntament amb la manca de visions i accions polítiques definides sobre els canvis d’orientació estratègica, organització, finançament, estructura i activitats que necessita el conjunt del sistema sanitari, poden explicar l’actitud d’uns polítics i gestors que semblen atemorits davant del repte que suposa una profunda reforma hospitalària. Mentrestant la sostenibilitat econòmica i estructural del model es continua deteriorant i creix el desequilibri i la inequitat del sistema.

  • Uralita condemnada a indemnitzar un extreballador que va patir càncer pel seu contacte amb l’amiant

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    Nova sentència per la qual es condemna l’empresa Uralita pels danys causats a un treballador a causa de l’incompliment de la normativa en matèria de prevenció per haver estat en contacte amb l’amiant. La contaminació per amiant és un dels problemes més greus en matèria de salut laboral pels seus efectes difícils de concretar.

    El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat el recurs interposat en el seu dia per Uralita contra una sentència anterior de la sala del Jutjat Social de Barcelona, que data del 2015. En aquesta sentència es condemnava a abonar 342.142 euros a un extreballador com a indemnització pels danys derivats de la malaltia professional, cosa que implica la ratificació de l’incompliment de la normativa vigent en matèria de prevenció en el cas de l’amiant, segons informa el Col·lectiu Ronda, entitat que ha dut la defensa legal del treballador afectat.

    L’antic treballador que serà indemnitzat havia prestat els seus serveis com a operari, primer com a oficial de fabricació i després com a cap d’equip, entre els anys 1969 i 1992 a la societat Rocalla, en la seva planta de producció de Castelldefels. Aquesta empresa va ser absorbida el 1995 per l’empresa demandada: Uralita. Segons Ronda, el 2013 l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) va declarar l’extreballador en incapacitat permanent absoluta per adenocarcinoma de pulmó derivat de la malaltia professional.

    La primera sentència sobre la qual Uralita va presentar recurs declarava la responsabilitat empresarial per la falta de mesures de seguretat i higiene en la manipulació de les fibres de l’amiant per part del treballador. La decisió judicial posava de manifest la relació causal entre la malaltia i l’incompliment de la normativa per a la protecció dels treballadors.

    Normativa aplicable

    Uralita defensava en el seu recurs que la normativa específica en matèria de protecció en els anys en què el treballador va prestar serveis no exigia el compliment de les normes de seguretat diferents de les aplicades. La tesi no va ser acceptada pel TSJC d’acord amb els últims pronunciaments del Tribunal Suprem, refrendant la falta de mesures de seguretat de l’empresa Uralita, “insistint en el fet que tot i que la normativa no estès del tot desenvolupada abans de 1997 això no significa que no haguessin de respectar les normes per controlar la nocivitat de l’amiant i, per tant, per protegir el treballador”.

    L’advocat del Col·lectiu Ronda, Miquel Arenas, afirma al respecte que la sentència “demostra la fermesa amb la qual es va posant de manifest com de nociu ha estat l’amiant i quines han estat les greus conseqüències derivades d’estar en contacte amb un material clarament perjudicial sense que les empreses productores adoptessin mesures de seguretat per pal·liar-ne els efectes ni alertessin els treballadors dels riscos”.

  • «Els temps curts en política redueixen les oportunitats per millorar la salut a les ciutats»

    Aquest dimarts s’ha presentat a Barcelona l’Informe de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) de 2016. L’informe, que es publica cada dos anys, segueix enguany el lema «la salut pública i les polítiques de salut: del coneixement a la pràctica» ja que se centra en recollir experiències i exemples de bones pràctiques en alguns territoris perquè puguin implementar-se en d’altres. Rosana Peiró treballa a la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana i és una de les editores de l’informe. Parlem amb ella sobre els principals punts que es plantegen en l’informe, que conté 17 articles escrits per múltiples experts i que van des de com millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut fins a parlar de polítiques de salut en ciutats o barris que han demostrat millorar la salut de la població.

    Quins exemples de palanques de canvi o reformes per millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut heu recollit en l’informe SESPAS 2016?

    Tot el que té a veure amb bon govern té a veure amb la transparència, la rendició de comptes, la participació, la intel·ligència i la integritat. Algunes de les línies d’actuació que es proposen són la universalització de l’assistència i el sistema nacional lligat a la residència, que hi hagi un marc financer estable o que hi hagi una agència -com existeix al Regne Unit- o institució governamental independent que faci protocols i guies sobre com millorar la pràctica clínica i la salut pública basats en l’evidència. També es parla per exemple d’una transparència reforçada, això vol dir tenir un sistema d’informació que permeti que tota la informació sigui pública, com l’Observatori de sistemes de Salut de l’OMS, que permeti la comparació entre iguals. Una altra acció és la transparència en la regulació del conflicte d’interessos i la compra de béns i serveis. La Central de Resultats de Catalunya es fica com a exemple innovador a nivell nacional en bon govern perquè fa públics els resultats de diferents proveïdors del sistema sanitari fomentant la transparència per comparació entre iguals.

    L’informe constata les desigualtats en l’accés a les prestacions sanitàries. Quin tipus de desigualtats?

    Hi ha desigualtats en l’accés per la legislació (el RDL 16/2012) que exclou de l’assistència sanitària pública les persones en situació irregular però també hi ha desigualtat en la utilització de serveis, per exemple, es constaten desigualtats geogràfiques o en el temps d’espera.

    Com s’hi pot fer front?

    Algunes propostes són redefinir la cobertura segons criteris de residència i oferir la mateixa protecció als residents en situació administrativa irregular que als ciutadans espanyols. També s’apunta a repensar el model de copagament per substituir els copagaments obligatoris perquè siguin evitables. És a dir, per exemple que aquests siguin flexibles i hi hagi uns màxims segons el nivell de renda familiar o que els col·lectius més vulnerables estiguin exempts de pagar-los o siguin reduïbles al mínim. Una altra proposta prou revolucionària és convertir el règim especial dels funcionaris en un règim transitori a extingir perquè qui entri a la funció pública ja no tingui l’opció d’escollir entre proveïdor públic o anar-se’n a una mútua. També es proposa començar un estudi sistemàtic de les desigualtats i l’accés a les prestacions sanitàries. Es reivindica una acció necessària per avaluar l’impacte en l’equitat de totes les iniciatives dins i fora dels serveis sanitaris.

    Quina avaluació es fa en l’informe de la prevenció i la promoció de la salut en les polítiques públiques?

    La promoció de la salut a Espanya està menys desenvolupada que els serveis sanitaris. La proposta d’institució independent per fer guies i protocols de la qual parlava abans, que també podria fer-se simplement amb una millor coordinació entre agències autonòmiques, també pot aplicar-se en promoció de la salut. Un dels problemes que hi ha a Espanya és que la promoció de la salut s’ha entès sempre com una cosa individual. La promoció de la salut no s’entén així a cap altre lloc, s’hauria d’entendre com innovació social. A l’informe en un dels articles es proposa precisament que en aquesta hipotètica institució hi hagi una part de promoció de la salut.

    Recolliu exemples de polítiques de promoció de la salut a ciutats i barris que evidencia l’efectivitat de determinades polítiques en l’àmbit local. Quins exemples tenim que puguem aplicar en altres barris o ciutats?

    Un dels exemples és justament el programa de Salut als barris, que ha mostrat millora de la qualitat de vida i la salut dels veïns de Barcelona. Altres exemples que han mostrat evidència en millorar la salut de la població són les escoles infantils per a famílies en situació de vulnerabilitat, augment de les hores en els currículums d’escolars en activitat física, augment del consum i la disponibilitat (per exemple mitjançant preus subvencionats) de fruites i verdures. També respecte a l’organització de la ciutat ha mostrat evidència la promoció del transport a la feina a peu o en bicicleta, identificació de punts negres d’accidents i camins escolars segurs perquè els infants puguin anar i tornar caminant de l’escola. El manteniment d’espais verds i l’ús de poliesportius públics, la reducció de l’aïllament i prescripció d’activitats com passejos per part dels professionals de primària o programes de millorar de la qualitat de l’aire també milloren la salut. Hi ha molts exemples…Però també és important parlar de les barreres.

    Quines són aquestes barreres?

    La manca de lideratge i voluntat política però també el desconeixement ciutadà, tècnic i polític de les causes de la salut. En l’informe apunten que la ideologia, els prejudicis, les polítiques que ignoren l’evidència científica, la falta d’informació poblacional sobre la salut o els temps curts en política redueixen també les oportunitats per millorar la salut urbana. Això també té a veure amb la necessitat de tenir estudis que permetin la comparació i entendre per què en un barri hi ha una millor salut que en un altre.

    Sobre els serveis de l’atenció primària, quines conclusions treu l’informe? Cap a on ha de reorientar-se la primària?

    A Catalunya hi ha un grup de professionals d’atenció primària fent promoció de salut però en general la promoció de la salut és voluntària i no està estructurada. Sovint, les tasques que s’imposen i el poc marge de temps que tenen els professionals de l’atenció primària, dificulta que es faci promoció des dels centres. L’informe recull l’experiència de Catalunya i la de Balears. A Balears hi ha una iniciativa que va sortir dels professionals i que consisteix en un programa d’educació física. Si un CAP vol incorporar el programa el que fan és que els professionals dissenyen una ruta que després poden prescriure a pacients seus. Com que saben la condició del malalt saben, per exemple, quina distància és recomanable, el que poden fer i el que no i fins i tot es planteja l’opció que el metge pugui acompanyar el pacient en el passeig. Més de trenta CAP de prop dels cinquanta que tenen les Balears han incorporat el programa, per tant, es tracta d’una intervenció exitosa. Després a Catalunya hi ha el cas del programa COMSalut, promogut pel Departament de Salut, i consistent a la prescripció d’activitats socials, acció comunitària orientada en salut.

    El COMSalut és una experiència que ha generat bons resultats? Quins?

    En els primers 18 mesos s’han fet 30 actuacions en 14 àmbits diferents i s’han identificat 566 accions que tenen impacte en salut i que poden començar a desenvolupar-se. De moment però només implica 16 de les 370 àrees bàsiques (com Centres d’Atenció Primària) de salut que hi ha a Catalunya. És un projecte a llarg termini.

    Una altra experiència que s’analitza és la del País Basc i la seva estratègia per fer abordar la cronicitat. En aquest sentit, què en podem aprendre?

    Va ser una innovació. L’envelliment de la població i la cronicitat dels problemes de salut va fer que es plantegessin la manera d’abordar aquest tema. Els autors de l’article sobre aquest punt diuen que l’estratègia va servir per tenir un plantejament que va aconseguir il·lusionar diferents grups d’interès i focalitzar-se en un model d’atenció integrada als pacients amb malalties cròniques. Es va fer un marc sòlid amb evidència i amb comparació amb altres experiències internacionals. Es va fer un enfocament des de baix i una de les limitacions va ser que va haver-hi massa tipus de projectes.