Categoría: Gestió sanitària

  • Treballadors del gegant sanitari Quironsalud denuncien l’incompliment del conveni

    Treballadors i treballadores del grup de sanitat privada QuironSalud s’han concentrat aquest dimecres a les portes del centre hospitalari Dexeus per denunciar l’incompliment del conveni col·lectiu de la sanitat privada per part de l’empresa. A més a més, també han protestat per la precarietat laboral i la manca de personal que asseguren que pateixen en centres del grup privat, que aglutina entre altres l’Hospital Universitari Dexeus, el centre mèdic Teknon, l’Hospital Sagrat Cor o l’Hospital General. Segons han explicat a aquest mitjà treballadors del centre Dexeus, a finals de 2016 es va negociar i signar un nou conveni que havia de suposar millores salarials per al personal dels centres però de moment no s’han complert aquestes millores.

    «Fa temps que tenim el salari congelat i ara que hi havia una nova negociació de conveni semblava que tindríem una sèrie de millores, insuficients però millores, com ara un augment del sou. Amb tot ni tan sols s’han complert», assegura Alfonso Cervera, infermer i president del comitè d’empresa. Segons expliquen els treballadors, l’empresa hauria absorbit diferents ‘plusos’ i per tant el sou continua sent el mateix.

    «Fem malabars per atendre els pacients»

    Una altra de les reivindicacions és la manca de personal. «L’acumulació de treball afecta els pacients perquè com a professionals no podem realitzar la feina que per vocació i professió podem fer en les condicions que hauríem de fer-la», diu Cervera. Cita com a exemple que els treballadors que fan el torn de nit es troben que quan tanquen els quiròfans, a partir de les 11 de la nit, potser els arriben 7 o 8 pacients aguts que surten de quiròfan i que necessiten una atenció que han de sumar a l’atenció a altres pacients. «Fem malabars per atendre els pacients com es mereixen», resumeix.

    «El problema és que tot i que intentem fer la nostra feina el millor que podem, quan la càrrega de treball augmenta al primer que afecta és al pacient, que no pot ser atès al 100% com es mereixeria», diu tambe Inés Pazos, infermera de l’hospital Dexeus i membre del sindicat d’infermeria SATSE. «A més a més, hi ha molts companys que treballen a cop de telèfon, contractats a un 20% de jornada però que en realitat fan molt més i no poden compaginar aquesta feina amb una altra i guanyar-se bé la vida», afegeix el president del comitè.

    De la sanitat pública a la privada

    Els treballadors insisteixen en què la situació a la sanitat privada no és aliena a la realitat que els darrers anys ha tingut lloc a la sanitat pública, durant la qual el negoci privat ha crescut. De fet, segons dades de Metges de Catalunya, les contractacions del CatSalut al grup privat IDC (actualment Quironsalud) van augmentar de 71,1 milions el 2010 a 82 milions el 2013 (+15%), amb un pic de facturació l’any 2012 quan va rebre 127 milions d’euros del Servei Català de la Salut.

    En un comunicat, la CGT apunta que «mentre cada dia augmenten els beneficis en favor dels accionistes, mantenen plantes a plena ocupació i quiròfans a tota hora a costa dels treballadors». «Cada hora d’espera a urgències i cada pacient en un passadís de la pública és un nou client de la sanitat privada», segueix el comunicat. «El pacient veu la sortida de la sanitat pública com una única sortida i això ha augmentat la facturació dels centres però també la sobrecàrrega assistencial», diu Cervera. «L’empresa cada vegada té més beneficis però nosaltres guanyem menys», lamenta Inés Pazos.

    Finalment, una altra de les reivindicacions del personal és que s’equiparin les condicions amb els treballadors del sector públic. Segons explica Cervera en tots els centres del grup privat hi ha una demanda assistencial i una atenció comparable als centres grans -concertats o públics- malgrat que les condicions laborals són molt diferents. «En un centre del grup, un torn de nit són 1714 hores quan als centres de la xarxa d’utilització pública els professionals estan al voltant de les 1500 hores. Això, al llarg d’un any, estem parlant d’una diferència d’un mes de feina», diu.

  • Cuidar i violència són incompatibles

    Cuidar és la raó de ser de la professió infermera. El concepte de cuidar està estretament lligat a l’acte de cuidar de la naturalesa humana i, en aquest sentit, relacionem l’acte de tenir cura amb el mateix desenvolupament humà i de tota la humanitat. Com deia Collière, les infermeres som un recurs per a les persones i comunitats, per mantenir la vida i la supervivència en condicions de salut i de malaltia.

    El nostre objectiu és tenir cura professional, és a dir, l’ajut continuat per mantenir les millors condicions de salut de les persones, les famílies i les comunitats. Un acte de vida que realitzem les infermeres amb interacció amb les persones cuidades.

    Aquest paradigma, orientat a la salut i centrat en les persones no és res nou per a les infermeres. Està arrelat als nostres valors i al nostre desenvolupament professional, sovint invisibles pels mitjans de comunicació, els gestors, els polítics i, fins i tot malauradament, pels mateixos professionals, però essencials per a qui ha de ser cuidat.

    El fet de ser ‘invisibles’ és més comú del que voldríem. No cal anar gaire lluny. Fa uns dies es van fer els exàmens d’accés a les especialitats però els mitjans de comunicació i les xarxes socials només feien esment dels MIR (Metge Intern Resident), tot i que també s’examinaven els IIR (Infermer/a Intern/a Resident), els PIR (Psicòleg/a Intern/a Resident) i els FIR (Farmacèutic/a Intern/a Resident). Però ningú ha fet referència a cap altre col·lectiu que no fos el MIR.

    Els últims dies, però, se’ns ha posat a primera línia amb una qüestió que res té a veure amb la nostra professió i raó de ser. Estem davant d’una professió on la violència no hi té cap cabuda, en cap situació ni circumstància. Qualsevol signe o imatge gràfica que estigui relacionada o inciti a la violència, que reflecteixi estereotips de gènere amb connotacions sexistes, que vinculi llenguatge, rols o fets violents, no poden atribuir-se a la nostra professió.

    Per això ens sorprèn i lamentem que els mitjans de comunicació hagin identificat una infermera en un cartell de convocatòria d’una manifestació en contra de les retallades a la sanitat pública. Una imatge que mostra una dona realitzant una acció violenta. Per quin motiu s’ha establert aquesta relació? Que els mitjans de comunicació associïn de manera generalitzada una imatge violenta a la professió infermera no té justificació.

    En aquesta ocasió sí que es va utilitzar bé el nom infermera per a referir-se al col·lectiu. Curiós que s’utilitzi bé quan la connotació és tan negativa però que no s’utilitzi bé quan són informacions generals o en positiu en què se’ns refereix com a «professionals d’infermeria» o «la infermeria». Termes que despersonalitzen l’infermer o infermera i que és una de les constants reclamacions que fem per a eradicar-ne l’ús. Hi insistim sempre, però difícilment ens en sortim.

    Les infermeres ens trobem constantment demanant que se’ns tingui en compte allà on s’analitza o s’opina sobre qüestions relacionades amb la salut i que són els nostres espais naturals, on podem i hem d’explicar quina és l’aportació infermera. Tot i això, se’ns obvia en les informacions que ens afecten com a col·lectiu fins a arribar a extrems ridículs.

  • Salut repetirà el concurs per gestionar teràpies respiratòries a domicili després de trobar-hi «defectes tècnics»

    Un dels últims moviments de Boi Ruiz com a conseller de Salut en funcions va ser licitar un concurs per adjudicar la gestió del servei de teràpies respiratòries a domicili, un servei que atén pacients amb insuficiència respiratòria o ventilatòria.

    El concurs, però, que preveia un import anual de 34,7 milions per un termini de deu anys, no es va arribar a adjudicar, ja que el nou govern va implicar també canvis en la Mesa de contractació i es va decidir revisar el concurs. El Servei Català de la Salut (CatSalut) ha anunciat aquest dilluns la convocatòria d’un nou concurs després de detectar «defectes tècnics» en els plecs de les clàusules.

    Entre els defectes tècnics que ha esmentat el director del CatSalut, David Elvira, hi ha la inadequació del volum d’activitat prevista al contracte, insuficient tenint en compte les previsions demogràfiques dels pròxims anys. L’envelliment de la població, l’augment de persones que pateixen malalties cròniques així com l’augment del sedentarisme o l’obesitat -associat a alguns tipus de malalties respiratòries- fan que es requereixi un major volum d’activitat en la contractació. Segons dades facilitades per Elvira, en els últims 7 anys, per exemple, s’ha doblat el nombre de pacients que necessiten aquest tipus de teràpia.

    D’altra banda també ha destacat que el concurs es va fer sense un estudi econòmic previ que justifiqués racionalment el preu de licitació al cost del servei. En aquest sentit, el nou concurs contempla una baixada de les tarifes.

    Un altre punt que el CatSalut vol modificar en els plecs té a veure amb els criteris de puntuació. Si l’oferta econòmica tenia un pes del 41%, en el nou concurs no superarà el 30% i s’atorgarà més pes a aspectes tècnics per tal de valorar més la qualitat del servei que poden oferir les empreses que s’hi presentin.

    A més, segons ha explicat Elvira, el concurs vigent incorria també en un defecte de tipus legal. D’acord amb la directiva europea de contractació de serveis el termini màxim de vigència del contracte passarà ara a ser de 6 anys i no 10. A més, el procediment de licitació haurà de publicar-se també al Diari Oficial de la Unió Europea.

    Com funcionen les teràpies respiratòries a domicili?

    Actualment prop de 129.000 pacients reben un tractament de teràpia respiratòria domiciliària per la malaltia respiratòries que pateixen, com ara malalties pulmonars obstructives cròniques, fibrosis pulmonars o apnees del son, entre altres.

    Aquest tractament, que és alternatiu a una hospitalització, el reben perquè els ha prescrit un metge especialista, en aquest cas un pneumòleg. Els tractaments més freqüents són l’oxigenoteràpia i la ventilació mecànica. En els casos més extrems pot ser que el pacient depengui d’un aparell les 24 hores del dia per sobreviure. L’objectiu d’aquests tractaments és millorar l’estat ventilatori dels pacients i en la majoria de casos es tracta de prescripcions a llarg termini.

    De cara a les empreses que gestionen el servei, ha destacat la directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària del CatSalut Cristina Nadal, aquestes han de fer-se càrrec del manteniment dels aparells i fer ajustaments si s’escau, fer controls periòdics al pacient i millorar la coordinació amb els centres prescriptors per fer-ne el seguiment. En el nou concurs es valorarà també la contractació en funció de resultats en salut i no només en volum d’activitat. És a dir, que per exemple, no només es mirarà que els pacients que ho necessiten tinguin un aparell a casa sinó que els recursos s’utilitzin de manera adequada pels pacients per la seva salut.

  • Més enllà d’un cartell i dues portades

    Gran espectacle el que ens han brindat des de la facció gabrielista de la CUP i el conseller Comín aquesta setmana. L’estètica dels pòsters propagandístics de les cupaires, digna del modernisme heteropatriarcal dels cartellistes dels 30. De la seva ètica ja ni en parlem. A part de la incitació a la violència, això de recórrer a la bufetada en públic recorda certs tics suposadament masclistes que ara veiem reproduir-se a passos de gegant entre el gremi de les feministes radicals i homomatriarcals. I és que si viatges massa cap a l’Est pots aparèixer a l’Oest.

    Per la seva banda, el conseller Comín s’ha donat de cara amb un marró de proporcions descomunals. Alguna cosa devia intuir quan va rebre l’enverinada invitació a entrar al Govern, però va carregar amb el mort de les retallades com a peatge que li va imposar Esquerra Republicana a l’incentivar el seu transfuguisme amb un càrrec de força. Aquest saltimbanqui de la política al que se li suposa una gairebé total ignorància de la sanitat catalana (almenys en el moment de la seva designació) potser va creure que amb una mica de postureo i alguna desprivatització es ficaria a les cupaires i les marees a les butxaques. Res més lluny de la realitat. Ja sabem que el friquisme polític és insaciable per principi: qualsevol concessió que se li fa queda sempre lluny de les seves exigències. I així li va al Govern i als seus consellers que viuen amb un ai al cor! que no els dóna un minut de respir.

    La demagògia d’unes contra el desconcert de l’altre. I entre les unes i l’altre, la casa sense escombrar. El Vallès és una àrea geogràfica privilegiada per començar a ordenar el sector sanitari. Disposa de quatre hospitals (Taulí, Mútua Terrassa, Terrassa i General de Catalunya) que podrien i haurien de treballar de forma sinèrgica, repartint-se racionalment les càrregues laborals. Ni aquí ni en cap altre lloc funcionaran els pegats. Desprivatizar part de les derivacions del Taulí i enfrontar-se als propietaris i treballadors de l’Hospital General poden proporcionar un parell de portades gratificants, però a mig termini no condueixen a res. En canvi, sí que es faria un salt endavant en la reforma sanitària si es desenvolupés un pla de racionalització de l’assistència especialitzada i superespecialitzada i de les urgències al Vallès, encara que això requereixi més feina, més temps i menys prejudicis ideològics.

    Podem barallar-nos pels malalts als passadissos, pel col·lapse assistencial i les llistes d’espera però, a part que aquest combat fa dècades que es lliura amb un empat crònic, no és el camí cap al progrés i cap a un canvi que beneficiï els pacients. Òbviament cal fer tot el possible per pal·liar aquestes deficiències però amb o sense retallades aquestes seran difícils de solucionar al marge d’una reorganització i d’una racionalització del sector.

    Conseller Comín, té vostè al Vallès Occidental una oportunitat d’or per demostrar que encara hi ha capacitat de propostes dirigides al nucli dels problemes i no a la mera superfície. Té vostè bons professionals que segur col·laborarien en una planificació raonable d’una àrea geogràfica de vital importància. Utilitzi els recursos que té amb cap, reparteixi joc, tanqui serveis amb poc volum de pacients, ampliï els més capacitats, centralitzi els procediments d’alta complexitat, redirigeixi les urgències. Uns milions d’euros més són sempre benvinguts però hi ha vida més enllà dels pressupostos.

  • Un miler de persones protesten a Sabadell per la saturació de les urgències del Parc Taulí

    La saturació de les urgències a l’Hospital Parc Taulí ha mobilitzat aquest dijous a la tarda prop d’un miler de persones al carrer, a Sabadell. Entre crits de «Comín tranquil, t’atendrem al passadís» o «A urgències se li acaba la paciència», els manifestants -bona part d’ells professionals sanitaris-han pres com a punt de partida d’un recorregut les Urgències del centre i des d’allà han marxat pels carrers, tallant la Gran Via al seu pas.

    Una de les assistents és Xus Merino, infermera de l’Hospital Parc Taulí i membre de la La Plataforma Assembleària de Treballadors del Taulí (PATT). Merino explica a aquest diari, mentre camina al pas de la manifestació, que els treballadors pateixen dia rere dia el col·lapse a les urgències i reivindica «més recursos per la sanitat, no derivar a la privada i més llits per poder drenar aquestes urgències». «Fa anys que estem patint unes urgències que no hi ha dret, doblant boxes i amb llits als passadissos», lamenta. Maria José del Rio, auxiliar d’infermeria, també es queixa de la manca d’espai i de recursos humans i assegura que la situació ha empitjorat des de les retallades. «Tenim els pacients ingressats a urgències durant diversos dies a l’espera que un llit s’alliberi i el puguem traslladar», denuncia.

    A banda de professionals sanitaris, també han assistit a la protesta membres del col·lectiu Iaioflautes o de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), a més de personalitats polítiques com ara les cupaires Anna Gabriel o Eulàlia Reguant.

    Més de 300 urgències diàries

    La manca de recursos (llits i personal), les necessitats complexes dels malalts crònics (que cada vegada són més a les urgències) i la infravaloració de l’atenció primària col·lapsen centres com l’Hospital Parc Taulí, amb una població de referència de prop de 400.000 ciutadans de nou municipis del Vallès.

    La infermera Xus Merino sosté el micròfon en un moment de la protesta. / © SANDRA LÁZARO

    Malgrat funcionar a plena capacitat hi ha un problema de drenatge de pacients des de l’àrea d’urgències. Els malalts que poden ser traslladats a planta sovint han d’esperar a que hi hagi un llit disponible i és per això que alguns acaben esperant en boxos o en lliteres als passadissos de les urgències més de 24 hores.

    Només l’any 2015, l’Hospital Parc Taulí va atendre 134.828 pacients d’urgència, fet que suposa que una mitjana de 369 pacients passen cada dia per les Urgències del centre, segons les últimes dades disponibles. “Falten lliteres, cadires, oxigen, material i els pacients esperen fins a 5 i 6 hores i poden passar-se 5 dies en una llitera”, denunciava a aquest diari fa prop d’un mes Carlos Llorca, treballador de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, sobre el servei.

    Salut vol reduir les persones que es dirigeixen a Urgències

    Actualment les urgències hospitalàries de Catalunya atenen a 9.500 persones al dia. Més de la meitat dels pacients però haurien pogut resoldre la seva necessitat d’assistència des de l’Atenció Primària, acudint per exemple a un Centre d’Urgències d’Atenció Primària. Així ho explicava el conseller de Salut, Toni Comín, fa prop d’un mes. Precisament amb l’objectiu d’evitar que les persones acudeixin a les urgències hospitalàries si no és estrictament necessari, el Departament de Salut presenta aquest divendres la campanya “Creus que has d’anar a urgències? Truca al 061” per tal que sigui aquest servei el que indiqui a quin tipus de centre cal anar.

  • El llimb legal del negoci dels suplements i les vitamines

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    L’any 2015 el professor de l’Escola de Medicina de Harvard Pieter Cohen va publicar un estudi en què alertava de la presència d’una molècula no aprovada per les autoritats en un suplement dietètic.

    Dues setmanes després, una de les empreses esmentades en l’estudi, Hi-Tech Pharmaceuticals, va denunciar a l’investigador per difamació. Malgrat perdre la demanda, des de la companyia han assegurat que el procés servirà per dissuadir altres de fer acusacions contra aquest sector industrial, que disposa d’una regulació ambigua i laxa que possibilita que arribin al mercat productes ineficaços i, a vegades, adulterats.

    El judici contra Cohen ha estat un avís a navegants o almenys així ho ha assegurat el principal responsable de Hi-Tech Pharmaceuticals, John Wheat, en unes declaracions que no han deixat cap dubte. «Espero que s’ho pensin dues vegades […] i que aquesta demanda serveixi perquè altres deixin de fer acusacions infundades», advertia l’empresari al mitjà nord-americà STAT.

    Tot i que les demandes contra científics que publiquen estudis en contra dels interessos de la indústria no són freqüents, tampoc són una novetat. El 2008 la multinacional de productes dietètics Naturhouse va denunciar a l’Associació Espanyola de Dietistes i Nutricionistes per intromissió a l’honor, després d’unes declaracions del seu president, Giuseppe Russolillo, en què posava en dubte l’eficàcia dels productes de la marca i acusava la companyia de publicitat enganyosa.

    Després de 4 anys de procés, el Suprem va fallar a favor de l’associació, assegurant que les paraules de Russolillo es van produir «en l’àmbit de la discrepància científica». No obstant això, ja s’havia enviat el missatge. «Està clar que són mesures dissuasives, ja que les empreses no volen que ningú digui alguna cosa que pugui perjudicar les seves vendes», explica a eldiario.es l’especialista en nutrició i dietètica Julio Basulto, que va participar com a perit de la defensa en el judici.

    El mateix Basulto també ha rebut pressions en altres ocasions, «encara que no és una cosa habitual», recalca. El 2012 va publicar un estudi al costat d’altres investigadors en el qual s’esmentava a l’empresa de complements dietètics PronoKal. «Quan vam publicar l’article vam rebre un burofax de l’empresa, tot i que avui dia encara no hi ha hagut denúncia. Simplement va ser una mesura de pressió», afirma Basulto, que avui és membre de la junta directiva de la Societat per a l’Estudi Interdisciplinari de l’Alimentació i els Hàbits Socials.

    Una legislació «absurda i obsoleta»

    Un dels problemes a què s’enfronten els investigadors a l’hora de fer afirmacions en contra d’aquest tipus de productes és el d’una legislació ambigua. «L’actual normativa europea és absurda i obsoleta», assegura a eldiario.es José Manuel López, professor titular del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Múrcia i autor d’un llibre en què es desgranen les maniobres de moltes empreses del sector alimentari i cosmètic per colar afirmacions dels seus productes sense fonament científic (Vamos a comprar mentiras, Cálamo 2016).

    Segons aquest investigador, el que fan les empreses «encara que sigui poc ètic, és legal», atès que «el reglament europeu ha deixat una escletxa per poder anunciar coses que no tenen el més mínim sentit».

    La legislació europea permet que es facin algunes afirmacions sobre les propietats saludables d’alguns compostos, sempre que hagin estat aprovades per l’Agència Europea de Seguretat Alimentària. El problema és que sempre que un producte inclogui en la seva composició un d’aquests compostos pot fer aquesta afirmació, independentment de la resta d’ingredients que s’incloguin. «Al final es permet anunciar les propietats d’un producte d’acord amb els seus ingredients individuals i no al conjunt del producte, que és com hauria de ser», explica López.

    Aquesta ambigüitat en la legislació fa que arribin al mercat productes d’eficàcia molt limitada o fins i tot nul·la. Segons Basulto, «la major part de complements alimentaris no són necessaris, no són útils i fins i tot no són segurs».

    No obstant això, Basulto assegura que l’actual normativa no només és ambigua, sinó que també és massa laxa, ja que «ningú revisa aquests productes abans que arribin al mercat per comprovar si estan adulterats, cosa que sí que passa amb els fàrmacs». Els complements alimentaris es consideren aliments i són les agències alimentàries, i no les de medicaments, les que s’encarreguen del seu control. Segons Basulto, els requisits que han de superar aquests suplements són «insuficients i inacceptables per a uns productes als quals se’ls atribueixen propietats preventives o terapèutiques».

    El cas Cohen i els suplements per a esportistes

    En l’estudi que va ser demandat per Hi-Tech Pharmaceuticals, els investigadors van determinar que en 11 dels 21 productes analitzats (de diverses companyies diferents) hi havia rastres de ß-metilfeniletilamina (comunament anomenada BMPEA), una molècula que no ha estat aprovada per la Administració d’Aliments i Medicaments dels EUA com a complement alimentari. Després de la publicació de l’estudi, l’administració va enviar cartes d’advertència a cinc companyies (entre les quals es trobava Hi-Tech Pharmaceuticals) en què exigia a les empreses que s’adeqüessin els seus productes a la legislació en un termini de 15 dies.

    Moltes d’aquestes companyies es dediquen a produir suplements dietètics dirigits principalment al món de la musculació i el fitness. No obstant això, l’eficàcia de la majoria d’ells és molt limitada o fins i tot nul·la. «És un mercat ple de promeses falses, el que prometen poques vegades es compleix i les poques coses que funcionen les exageren moltíssim», explica a eldiario.es Jorge García, professor de la Universitat Internacional de la Rioja i especialista en preparació física.

    A més, estudis anteriors han trobat diverses substàncies no indicades en les etiquetes d’aquest tipus de suplements, com amfetamines, antidepressius, esteroides o fins i tot Viagra. Per aquest motiu, explica García, «als esportistes se’ls informa que no prenguin cap suplement sense consultar abans al metge, per verificar que no està contaminat», pel risc de donar positiu en un control.

    Així ho indica també l’Agència Espanyola de Protecció de la Salut en l’Esport, que alerta els esportistes perquè tinguin «una especial precaució» quan consumeixin complements dietètics i que emet periòdicament ordres de retirada del mercat de diferents productes dirigits a esportistes per contenir components que no figuren a l’etiqueta. La majoria d’aquests productes adulterats són perseguits per la llei, però han trobat una forma fàcil de distribució a través d’Internet, on el negoci supera els 16.000 milions de dòlars.

  • Així serà el nou ‘Big Data’ sanitari català

    La comunitat científica de Catalunya comptarà aquest any amb un programa públic per reutilitzar dades sanitàries amb finalitats d’investigació. El nou projecte de la Generalitat, batejat com a PADRIS (Programa Públic d’Analítica de Dades per a la Recerca i la Innovació en Salut) permetrà centralitzar dades, per exemple, provinents de radiografies, informes o receptes fetes en farmàcies, hospitals o centres d’atenció primària, entre altres, per posar-les a disposició de centres de recerca i universitats públiques.  Suposa una millora respecte el sistema actual? Quins centres podran accedir a les dades? Com es gestionaran? Compta el programa amb garanties de protecció de dades? En què és diferencia el nou projecte del VISC+, l’anterior i polèmic projecte de Big Data sanitari que va acabar fulminat per Toni Comín després de restar paralitzat en un calaix per una moció parlamentària?

    Una única porta d’accés

    Actualment quan un grup de recerca d’un centre vol accedir a dades de salut per fer un projecte d’investigació ha de trucar porta per porta al responsable del fitxer que conté aquelles dades, procés que pot comportar mesos d’espera i dificulta el creuament de dades. La idea és que amb el nou Programa hi hagi una única porta d’accés: l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS). Serà aquesta agència, una entitat de dret públic adscrita al Departament de Salut, qui tindrà la clau de tots els fitxers de dades. En aquest sentit, el director de l’AQUAS Toni Dedéu explica a aquest mitjà que suposarà una millora per a la comunitat científica ja que “s’agilitzarà el procés d’accés a les dades”. “Facilitarem la feina de l’investigador”, apunta en una conversa telefònica. Miquel Porta, epidemiòleg i investigador de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, explica a aquest diari que «aquest tipus de projectes són necessaris, positius i inevitables per una societat».

    Quins centres podran accedir-hi?

    No qualsevol centre d’investigació ni projecte podrà accedir a les dades. Un dels criteris del Programa és que només puguin optar-hi els investigadors de centres acreditats per la institució Centres de Recerca de Catalunya (CERCA), centres de recerca vinculats a centres assistencials públics o sense ànim de lucre de la xarxa d’utilització pública de Catalunya i universitats públiques. És a dir, queden fora aquells amb ànim de lucre i aquells que no estiguin acreditats degudament.  Amb tot, no n’hi haurà prou amb què es tracti d’un d’aquests centres acreditats ja que el projecte de recerca pel qual es demanen les dades haurà de complir amb una sèrie de principis ètics i de seguretat -entre ells transparència, recerca responsable i protecció de dades personals- i comptar amb l’aval d’un Comitè Ètic d’Investigació Clínica (CEI). Segons Helena Roig, directora de l’Institut Borja de Bioètica, «és un gran avenç que es limiti l’accés a centres públics i sense ànim de lucre» ja que l’anterior projecte obria portes a centres amb ànim de lucre. Amb tot, Roig considera que «caldria anar més enllà i fixar-se no només en quin tipus de centre es fa la recerca sinó també qui és el promotor d’aquesta. «És important saber qui està finançant la recerca i si aquesta tindrà beneficis per la salut de la població o beneficis econòmics per una empresa», diu i cita com a exemple que es faci una recerca per acabar fent un fàrmac nou amb un benefici molt limitat respecte d’altres que ja estan en el mercat.

    Com es gestionaran les dades?

    Els centres interessats hauran de signar un conveni amb l’AQUAS una vegada la petició d’accés a unes dades concretes hagi passat tots els filtres necessaris. En primer lloc la sol·licitud ha d’anar acompanyada de la descripció del projecte de recerca així com d’una justificació de l’interès que té i del potencial benefici en la salut de la ciutadania o el sistema sanitari, és a dir el retorn que suposa per als ciutadans. A més, segons el document que defineix el Programa es diu que “es prioritzarà la recerca independent amb finançament públic”. Abans de cedir les dades però l’AQUAS utilitzarà mecanismes per anonimitzar-les, és a dir per eliminar la informació identificativa directa de les persones pacients. També s’anonimitzarà altres dades personals com ara la dels professionals sanitaris que han atès el pacient. Seran dades utilitzades per fer estudis de recerca mèdica, estudis d’epidemiologia, planificació i avaluació. «Els epidemiòlegs necessitem accedir a dades de milions de persones durant dècades de la seva vida. La recerca s’ha de fer a llarg termini perquè és com funcionen les malalties humanes», diu l’investigador Miquel Porta.

    Pot oposar-se la ciutadania a l’ús de les seves dades sanitàries?

    Sí. D’entrada totes les dades de la ciutadania són susceptibles de ser utilitzades amb finalitats de recerca però hi ha una opció d’opt-out. Segons explica Dedéu qui vulgui oposar-se a que es facin servir les seves dades sanitàries pot fer-ho constar així posant-se en contacte amb l’AQUAS a través del correu electrònic.

    La doctora en dret Itziar de Lecuona, subdirectora de l’Observatori de Bioètica de la Universitat de Barcelona, es mostra molt crítica amb aquest punt. “En primer lloc la ciutadania ha de conèixer com són utilitzades les seves dades -això de moment no passa- i en segon lloc hi ha d’haver un procediment real establert perquè una persona pugui negar-se, amb totes les garanties de compliment, a què les seves dades siguin reutilitzades”, assegura. Segons ella, enviar un correu electrònic a una adreça genèrica no és un procediment adequat ni amb suficients garanties i critica que s’hagi de justificar, a més, el motiu de la negativa.

    Compta el programa amb garanties de protecció de dades?

    Una de les principals ombres d’un hipotètic Big Data sanitari té a veure amb la protecció de dades. Els dubtes inicials van venir de la mà del projecte VISC+ (Més Valor a la Informació de Salut de Catalunya), promogut per l’exconseller Boi Ruiz, perquè s’obria la porta a què puguessin accedir a les dades sanitàries empreses amb ànim de lucre. Lluis Cabré, de l’Observatori de Bioètica de Catalunya, alertava a aquest diari fa un any i mig que els principals riscos que pot suposar que les dades no estiguin ben controlades és que acabin en mans d’empreses o organitzacions amb ànim de lucre. Alguns exemples que citava llavors Cabré era que empreses en procés de contractació de personal tinguin l’historial mèdic de ciutadans o que les asseguradores puguin saber si el client té o no alguna patologia.

    Toni Dedéu explica que a diferència de l’anterior projecte de Big Data VISC+ -on es preveia externelitzar a empreses el procés d’anonimització de dades-, en el PADRIS la manipulació de dades per anonimitzar-les es farà des de l’AQUAS. “La gestió de tot el programa es farà internament”, matisa. De Lecuona defensa un Big Data sanitari català però qüestiona, en declaracions a aquest diari, com es farà el procés d’anonimització. “L’AQUAS té capacitat per gestionar una gran base de dades amb totes les garanties? De ser així hauria de tenir ja un centre tècnic de computació”, comenta.

    Un informe del Síndic de Greuges del 2015 sobre el VISC+ assegurava en les conclusions que «No existeix el risc zero. L’aplicació de processos informàtics especialitzats o el creuament amb altres bases de dades podrien permetre la reidentificació». Per la seva banda, Porta creu que «cal tenir la màxima confiança que no hi haurà cap problema de confidencialitat si l’AQUAS fa bé la seva feina». «De vegades es fa populisme amb aquests temes.. El repte és regular-ho», afegeix. En una línia similar s’expressa Helena Roig. Segons ella, amb les tecnologies informàtiques actuals les dades poden ser reidentificades en un 30%. «No es tracta que la gent deixi de cedir les dades, perquè és gairebé un deure moral, però cal explicar a la ciutadania la lletra petita», diu.

    És el programa una continuació del VISC+?

    Sí i no. Sí perquè el PADRIS és un projecte que té el mateix objectiu que el VISC+: la reutilització de dades amb finalitats de recerca. No perquè, segons Dedéu, serà un programa gestionat plenament des de l’administració pública, des de l’AQUAS. En el model del VISC+, en canvi es preveia externalitzar part del procés a empreses. Aquest punt, precisament va ser criticat en el seu moment i així consta en el Document sobre bioètica i Big Data de salut publicat llavors per l’Observatori de Bioètica de la UB. “No està gens clar si serien les empreses adjudicatàries qui decidirien a qui traspassen les dades de salut, presumptament a canvi de contrapartides econòmiques que tampoc no es precisen enlloc ni s’esmenta com retornarien als ciutadans”, apuntava el text.

    Respecte l’anterior projecte, el PADRIS també comptarà amb diversos òrgans de governança, com ara un Consell Assessor format per professionals provinents de l’Autoritat  Catalana de Protecció de Dades o el Comitè de Bioètica de Catalunya, entre altres. Una altra diferència respecte el VISC+, apunta, és que el PADRIS compta amb “més transparència i retiment de comptes”. Com a exemple cita el fet que els centres de recerca estiguin obligats a fer públics els resultats de la recerca i que s’avalui l’impacte que aquests resultats han tingut en la societat.

    Itziar de Lecuona es mostra menys optimista i considera el projecte PADRIS continuïsta en alguns aspectes. “Si bé és cert que s’ha fet un esforç no n’hi ha prou amb pocs mesos i una jornada de debat d’un dia per passar d’un VISC+ a un PADRIS”, diu. Per ella, un bon model de Big Data sanitari passa per explicar als ciutadans, no als experts només, que les seves dades són utilitzades. “Hi ha d’haver un debat social real i abans que res entri en vigor hauríem de conèixer la lletra petita del procés i tot allò que té a veure amb la privacitat”, afegeix. Com a exemple cita que hi hauria d’haver una pàgina web activa on s’expliquin tots els detalls del procés de gestió i cessió de dades.

    Des de quan poden accedir els centres a les dades?

    “Com a molt tard serà a finals de juliol”, preveu Dedéu. Des del passat 12 de gener -quan el programa va presentar-se a la Universitat de Barcelona- els centres ja poden adreçar-se a l’AQUAS però durant els primers mesos de 2017 aquesta entitat encara ha de definir el perfil de les persones que formaran part dels diferents òrgans, com el Comitè de Vigilància. També es concretaran els procediments per a la tramitació de sol·licituds. L’any 2019-2020, quan el programa estigui en ple funcionament, es farà una primera avaluació.

    «El programa serà excel·lent si els diferents òrgans aconsegueixen garantir l’anonimització de les dades i que els projectes de recerca siguin projectes amb un benefici per la salut de la població. És important fer recerca entre tots», conclou Helena Roig.

  • «Els interns en règim d’aïllament es queixen de la manca d’assistència en salut mental»

    Com a metgessa, quines tasques desenvolupes al Mecanisme Català de Prevenció de la Tortura (MCPT) del Síndic de Greuges. 

    El MCPT és un equip multidisciplinari. Al marge de les funcions generals, aporto el punt de vista mèdic valorant tots aquells condicionants que poden tenir un impacte sobre la salut de les persones detingudes. Aquestes valoracions es realitzen a partir de visites a les instal·lacions, entrevistes amb els professionals sanitaris, revisió dels expedients mèdics, entrevistes amb les persones detingudes sobre aspectes de salut i avaluació mèdica en privat en cas que alguna persona al·legui haver patit maltractaments. És a partir de tot això que elaborem els nostres informes i recomanacions a les autoritats competents.

    Participaràs en el grup de treball del Parlament. A quines conclusions creus que hauria d’arribar el grup al final de tot el període de treball?

    L’objectiu del Grup de Treball és identificar i visualitzar les afectacions psicològiques i psicosocials resultants del règim d’aïllament dels departaments especials de règim tancat (DERT) dels centres de privació de llibertat a Catalunya, amb l’objectiu de prevenir i mitigar el dany psicològic a les persones. La meva serà la visió des del punt de vista de com afecta l’aïllament a la salut de les persones (salut bio-psico-social).

    Crec que les conclusions a les quals s’hauria d’arribar són a una revisió profunda del règim d’aïllament i de les seves conseqüències. Valorar la no aplicació o limitació a casos d’excepcionalitat, reduint el seu ús i el temps d’estada en aquest règim. I per altra banda la necessitat de tractament multidisciplinari de reparació i rehabilitació del dany psicològic que el règim d’aïllament hagi pogut produir.

    Com es pot investigar, des d’un punt de vista mèdic, les al·legacions o sospites fonamentades de tortura o maltractaments en el context penitenciari?

    L’eina principal d’investigació és el Protocol d’Istanbul. El relat que fa la persona i l’examen mèdic són indispensables per avaluar, investigar i documentar no només les al·legacions de maltractament, sinó aquells casos en què existeixi una sospita. Per això és importantíssima la formació dels professionals, perquè puguin reconèixer els senyals físics i psicològics i documentar-los adequadament. Cal recordar que la no existència de lesions físiques no exclou que s’hagi produït tortura o maltractaments.

    Vull insistir en la importància que aquestes avaluacions tinguin lloc en privat, sense restriccions físiques, com ara les manilles, sense personal de custòdia present en l’àrea mèdica ni a les zones d’abast visual o auditiu. Aquesta hauria de ser la norma i l’única i excepció seria en cas que existeixi una situació real de risc. En aquest cas cal deixar per escrit en l’informe el motiu i quines persones estan presents durant l’examen.

    Des del Síndic de Greuges de Catalunya i el MCPT, juntament amb l’Institut Català de la Salut, heu preparat sessions formatives pel personal sanitari als centres penitenciaris sobre el Protocol d’Istanbul. En què consisteixen aquestes formacions?

    L’any 2016 s’ha realitzat a tots els centres penitenciaris de Catalunya (excepte un que queda pendent pel 2017) una formació per tots els professionals sanitaris –no només metges, també personal d’infermeria– per tal de donar a conèixer el Protocol d’Istanbul. La formació anava dirigida sobretot a l’elaboració dels informes mèdics i els informes de lesions (els comunicats al jutjat) amb els estàndards de qualitat que marca el Protocol d’Istanbul, per tal de fer una adequada valoració mèdica dels possibles casos de maltractament o tortura.

    Tot i això, moltes entitats de defensa dels drets humans es queixen de la no aplicació del protocol d’Istanbul als centres penitenciaris.

    Efectivament. El Protocol d’Istanbul, tot i el seu caràcter internacional i de ser la principal guia per l’avaluació de persones que al·leguin haver patit tortura i maltractament, és molt poc conegut en el nostre entorn. Així ho vam constatar en les nostres visites i a l’informe anual del MCPT del 2015 es va fer un informe específic sobre pautes per l’aplicació del Protocol d’Istanbul pel personal sanitari, amb la voluntat de donar-lo a conèixer. A partir d’aquest informe, hem realitzat diferents formacions als professionals sanitaris de tots els centres penitenciaris de Catalunya i jornades al Col·legi de Metges de Barcelona. Aquest febrer també realitzarem formacions en relació al Protocol d’Istanbul i comunicats de lesions, juntament amb el Departament de Salut, a tots els metges que no són de l’àmbit penitenciari.

    Al marge d’aquestes formacions per part nostra, també s’ha realitzat una formació sobre Protocol d’Istanbul per psicòlegs de centres penitenciaris. Per la seva part, l’Institut de Medicina Legal de Catalunya en resposta a la recomanació de l’informe del MCPT del 2015, ha elaborat un “Protocol d’actuació Medicoforense al·legació de tortura o maltractament” (abril 2016) seguint les directrius del Protocol d’Istanbul.

    La proporció de suïcidis als centres penitenciaris multiplica per set la dels de fora de les presons. Els reclusos en cel·les d’aïllament tenen tres vegades més possibilitats de matar-se que els que estan tancats en règim ordinari, tot i que estan sotmesos a molta més vigilància. Per què creus que passa això?

    Hi ha diferents motius. Per una banda, la vida a presó és particularment dura, la reclusió, les estrictes normes que regeixen la vida carcerària, l’aïllament de l’individu del seu entorn social i familiar poden produir efectes negatius en la persona, més si existeixen abusos de poder i maltractaments, i són freqüents l’aparició de trastorns d’ansietat i de l’estat d’ànim, sense que existeixi patologia mental prèvia.

    Per una altra banda, la prevalença de patologia mental és més gran que a la població general. Sabem per diferents estudis que existeix més prevalença de patologia dual (coexistència en un mateix pacient d’un trastorn per abús de substàncies psicoactives i qualsevol altre trastorn psiquiàtric associat), de trastorns de personalitat, trastorns d’ansietat i trastorns psicòtics. Això pot produir deteriorament conductual i mala adaptació al seu entorn, com a símptoma d’una patologia mental no tractada adequadament. Caldria aprofundir en les causes d’aquesta elevada prevalença de patologia mental a la població interna.

    Si afegim a la duresa de la vida carcerària, l’aïllament, que suposa un règim de vida tan restrictiu, es poden generar danys profunds de desindentificació i despersonalització que en alguns casos poden ser irreversibles. Tot això afecta la integritat psíquica de la persona i pot derivar en conductes d’autolesions i autolítiques. Caldria ser proactiu en la identificació d’aquestes situacions de risc de suïcidi, per tal d’abordar-lo i donar el tractament adequat.

    Olga-Casado_EDIIMA20170130_0643_1

    El director general de presons, Amand Calderó, manté que l’ingrés als DERT no pot ser el factor que determina la diferència en la taxa de suïcidis, diu que és més fàcil que hi tingui relació la conducta que duu aquests presos a l’aïllament i la seva situació personal, entre altres aspectes.

    Hi ha diferents estudis que demostren les conseqüències negatives que suposa per la salut de les persones el règim d’aïllament i com aquest règim està relacionat amb un alt nombre de conductes suïcides. Evidentment, el dany psicològic variarà d’una persona a una altra en funció de la seva història personal, de si té malalties prèvies, però l’aïllament en si és un factor decisiu.

    Quin control es fa sobre la salut mental dels interns?

    En general són els serveis sanitaris dels mateixos centres els encarregats del diagnòstic, tractament i seguiment de la majoria de les patologies psiquiàtriques. En casos més greus són derivats a la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica Penitenciaria (Brians).

    Els serveis mèdics programen visites periòdiques. La Circular 5/2001 determina dues hores/setmana de psicòleg (també 2h/setmana d’educador). En les visites realitzades com a MCPT, els interns es queixen reiteradament de la manca d’assistència per part dels professionals de tractament.

    Què passa quan un pres diagnosticat amb Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) entra en un DERT? Com l’afecta això?

    En moltes ocasions l’entrada al DERT pot ser conseqüència de respostes inadaptades al règim de vida ordinari carcerari, ja és de per si molt dur i pot tenir conseqüències negatives en la salut de les persones internes. Pot ser el símptoma d’un trastorn mental no tractat. Sovint les mesures de seguretat regimental són l’única resposta davant de les alteracions conductuals de persones amb patologia mental. L’aïllament sovint empitjora la seva patologia de base i dóna lloc a conductes més desadaptatives.

    Molts d’aquests interns ja tenen actituds de desconfiança i de recel envers els funcionaris. En l’entrar al DERT, un espai en què depenen en major part d’aquests, ja que les relacions amb altres interns estan limitades, la sensació per a molts és d’”estar en mans dels funcionaris”.

    Els funcionaris haurien d’estar formats i tenir coneixements de quin tipus de resposta cal esperar d’aquests interns, i saber abordar-les utilitzant la mediació. En les nostres visites hem observat que aquesta formació no es dóna en la majoria de casos, en què sovint s’utilitzen mitjans coercitius en comptes de la mediació per la resolució de conflictes.

    Sovint les mesures coercitives i de seguretat regimental com l’aïllament són l’única resposta davant de les alteracions conductuals de persones amb patologia mental. El patiment psicològic que resulta d’aquestes mesures poden portar a conductes d’autolesions i suïcides.

    És possible desenvolupar un programa de tractament estructurat del TLP a l’àmbit penitenciari per tal de millorar la clínica psiquiàtrica associada?

    Sí, és possible implementar programes de detecció precoç, abordatge i seguiment d’aquest tipus de patologia. Cal crear dispositius assistencials adequats per al tractament. Són necessaris equips multidisciplinaris, ja que no existeix un tractament farmacològic específic per TLP, i per tant l’abordatge psicoterapèutic és d’elecció. Per això caldrà suficient personal sanitari per atendre les necessitats d’aquests pacients i que aquest estigui específicament format en patologia mental. Cal tenir una bona coordinació amb serveis especialitzats així com protocols de derivació a unitats especialitzades (psiquiàtriques). També cal la formació del personal no sanitari (funcionaris) en l’abordatge i el tracte amb d’aquests interns. Però també caldrà repensar l’actual model carcerari, que com ja he dit abans pot produir efectes negatius en la salut mental de les persones i agreujar els símptomes en persones amb patologia prèvia.

    El centre penitenciari Brians 1 prepara un pla perquè els presos que pateixen trastorns límits de la personalitat (TLP) -entre un 20 i un 30% dels que hi ha en aquest règim- puguin sortir-ne i ser tractats en unitats psiquiàtriques. Com valores aquest pla? Hi ha altres centres que tinguin en compte el TLP?

    A Brians el que hi ha és la Unitat de Rehabilitació Psiquiàtrica i la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica, però no tots els casos arriben a aquestes unitats. La majoria sén tractats en els mateixos centres penitenciaris. Aquest canvi és positiu, ja que la detecció precoç d’aquest tipus de patologia, i en general de la patologia mental, pot millorar la simptomatologia i comorbiditats d’aquests interns.

  • Les infermeres no volem atendre als passadissos

    En els 20 anys que fa que treballo a urgències no he vist mai a cap infermera que decideixi lliurement deixar una persona en un passadís. Els que treballem a molts dels serveis d’urgències hospitalàries estem ja acostumats a explicar a les persones i els seus familiars perquè estan en un passadís. El costum però no converteix aquesta situació en més normal ni més fàcil de gestionar. Es tracta però d’una situació recurrent. Des de finals de la tardor fins a mitjans d’abril, els professionals d’urgències entrem en el nostre particular ‘tetris’ organitzatiu en el que conflueixen els efectes de les retallades del sistema de salut, el dèficit de professionals – més de 17.000 a Catalunya en el cas de les infermeres segons les ràtios europees – i l’epidèmia de la grip. Totalment previsible, diríem.
    Un laberint organitzatiu en el qual sobrevivim gràcies a la comunicació i cooperació amb què treballa tot l’equip assistencial: metges, infermeres, auxiliars, comandaments, portalliteres, personal de neteja i administratives. És un esforç monumental de concentració, eficiència i assistència el que fem a urgències i que requereix gestionar les persones que ja hi són, les que arriben, les que s’han de traslladar a una unitat d’hospitalització, si és que hi ha espai, i les que s’han de traslladar a altres centres hospitalaris alhora que garantim les cures necessàries, els seguiments i revalorant constantment la situació clínica d’aquests.

    L’esforç queda enterbolit per la frustració que provoca aquesta situació pels que hi treballem i, sobretot i més important, per les persones a qui atenem quan no tenim més remei que situar-les en un passadís de forma més o menys provisional. No podem més que agrair la paciència que té el ciutadà en les condicions físiques i emocionals tan difícils per les que passa quan és a urgències.
    És frustrant i és dramàtic. Calen poques explicacions sobre el fet que una persona que necessita assistència té dret a rebre-la amb la màxima intimitat, confidencialitat i comoditat possible. Així ha de ser i així treballem les infermeres, guiades pel nostre codi d’ètica professional que recull de forma específica aquests drets fonamentals.

    És per això que les declaracions del conseller de Salut a El Periódico de Catalunya en què afirmava que de vegades és decisió de les infermeres deixar una persona al passadís per «tenir-la controlada» estan tan fora de lloc i són tan injustes amb el nostre col·lectiu. Hem estat especialment castigats, i cal recordar-ho, per les retallades aplicades a la sanitat pública arribant a pics d’atur laboral del 21% entre el 2006 i el 2011, dades de les quals no ens hem pogut recuperar per la manca d’oportunitats laborals i que expliquen les més de 7.000 companyes infermeres aspirant a una convocatòria per 136 places a l’ICS. I les que hi som, treballem amb unes condicions laborals marcades per la sobrecàrrega de feina, conseqüència entre altres mesures, de la desaparició de les infermeres que suplien baixes per malaltia, jubilacions o absències festives.

    El problema que suposa tenir persones ubicades als passadissos és prou greu per analitzar-lo amb rigor i evitant tota lleugeresa. Es tracta d’un problema estructural i de gestió de recursos que va més enllà de la decisió puntual d’una infermera. Cal una reflexió profunda sobre la necessitat d’apostar per un sistema i organització eficients, obtenint el millor de cadascun dels recursos que té el sistema, inclosos els recursos humans. Hi ha moltes decisions que tenen a veure amb aquest plantejament i que farien possible un veritable canvi en aquest sentit. N’estic convençut.
    Coincideixo amb el desig del Conseller Antoni Comín de tenir un sistema de salut més just, equitatiu i sostenible. És un objectiu desitjable. Com també ho és que les infermeres i infermers puguem desenvolupar totes les nostres competències, habilitats i coneixements. Perquè en tenim el coneixement, avalat científicament, perquè estem a peu de canó al costat de les persones i les seves famílies, perquè veiem «tota la fotografia» del que passa entorn la persona i hi tenim molt a dir.

    La feina pendent és molta en aquest sentit. Parlem de la Gestió Infermera de la Demanda, que podria alleugerir significativament les esperes a atenció primària; de posar les condicions perquè la prescripció infermera es pugui implementar sense pals a les rodes; que puguem participar en els espais de decisió a tots els nivells (polític, gestor, direcció d’equips i on es produeixin) o que puguem tenir més autonomia en el desenvolupament de propostes Infermeres.

    Som més de 51.000 infermeres a Catalunya, presents en tots els àmbits assistencials. Un gran capital humà i professional al que cada any desitgen sumar-s’hi milers de joves i que converteixen la infermeria en el grau amb més demanda a Catalunya, segons dades del 2016 de la Secretaria d’Universitats i Recerca. Aprofitem-ho. Estic convençut que una societat que confia en les infermeres és més sana i feliç. Creguin en nosaltres!

  • Sanitat reconeix grans diferències entre comunitats autònomes a l’hora de tractar els malalts d’hepatitis C

    Aquest és un article de eldiario.es

    El Ministeri de Sanitat reconeix que hi ha grans diferències pel que fa al nombre de pacients tractats pel Pla Nacional per a l’Hepatitis C, segons la comunitat autònoma. Les dades presentades pel Ministeri reflecteixen que entre la regió amb més pacients atesos per milió habitants i la que menys hi ha un 360% de variació.

    «El pla encara està en marxa. En 22 mesos ha arribat a 65.000 pacients» [estava previst per més de 50.000], ha dit aquest dimarts el secretari general de Sanitat, José Javier Castroleza en una compareixença parlamentària. No obstant això, la distribució d’aquests tractaments ha estat molt dispar. La comunitat autònoma amb més pacients atesos ha arribat a una taxa ponderada de 2.492 persones per milió d’habitants. La que menys, s’ha quedat a 692. No es pot saber quin és quin, ja que les dades ofertes pel ministeri, encara que dividides i presentades «per CCAA» no indiquen els noms sinó que es limiten a numerar de l’1 al 18.

    «No sabem com s’han distribuït per comunitats. No sabem qui tracta més i qui menys», es queixa el portaveu del PSOE, Jesús Maria Fernández, a la comissió de Sanitat. «Hi ha manca de transparència del pla que tant [diners] els costa als espanyols», ha rematat.

    El Govern s’escuda en el fet que les xifres concretes han de ser aportades, en tot cas, pels Executius autonòmics que tenen les competències en l’assistència sanitària directa als infectats. La mitjana nacional és de 1.353 per milió d’habitants.

    «Accés massiu i prioritzat»

    El secretari general ha volgut subratllar que «cada mes 3.000 persones comencen el tractament. 100 al dia es veuen lliures del virus de l’hepatitis C. En cap altre país del món hauria estat possible aquest pla a cost zero per als pacients».

    Un dels membres del comitè que va redactar el pla, el doctor Albilla, ha assegurat que el «major assoliment ha estat l’accés massiu i prioritzat de la població als tractaments lliures d’interferó».

    El pla estratègic per a l’hepatitis C es va crear al maig del 2015 després de mesos de reclamacions per part dels malalts que veien com es racionaven els nous fàrmacs -sense aquest interferó- contra el virus. Fàrmacs de gran eficàcia (en la pràctica curen una malaltia fins ara considerada crònica i moltes vegades mortal), però amb un alt cost econòmic.

    Població penitenciària

    A més de la població en general, una de les crítiques més repetida ha estat l’atenció als reclusos, un grup molt afectat per aquesta patologia del fetge. La qüestió és que les institucions es passen la pilota sobre qui ha de pagar els medicaments: comunitats autònomes o administració general.

    Així, dels oficialment reconeguts 5.000 infectats a les presons, els tractaments han arribat a 1.215 persones, segons ha especificat Sanitat. «Són un objectiu principal per la seva alta transmissió. Tenen una pena de privació de llibertat. Cap més», li han criticat des de l’oposició al secretari Castroleza.