Etiqueta: Coronavirus

Volia aprofitar per compartir algunes reflexions que aquests dies circulen pel meu cap i omplen els diàlegs que tinc amb la meva família. La meva dona, metgessa psiquiatra i els meus dos fills una biòloga que estudia a Estocolm i un estudiant d’enginyeria de telecomunicacions.

Quan ens preguntem per què sembla que a les autoritats polítiques els hi costi tant informar amb claredat de la situació (diagnòstic) o «mullar-se» (tractament i pronòstic), crec que som en una de les qüestions importants que aquesta crisi posa més en evidencia que mai. Res del que parlarem apareix amb la pandèmia.

Aquesta exerceix de mirall d’augment on poder veure amb menys dificultat (si és que existeix el desig de mirar i veure quelcom diferent del que la nostra mirada ja conté) el que en les darreres dècades ha caracteritzat la gestió d’allò públic (la política?), l’educació (no només la de les escoles sinó i sobretot la que els adults transmetem als seus fills), i la concepció de la vida (on habiten els valors de la nostra societat o el que alguns anomenen «contravalors»). És en la concepció de la vida -que el capitalisme anomena realitat i que expressa –explícitament o implícita- com a única realitat possible on cal mirar per tal d’entendre el perquè de moltes actituds i accions o inaccions que en el si d’aquesta pandèmia afloren de forma més visible que mai.

Si anem al diccionari de na María Moliner i cerquem el vocable autoritat podem llegir: «Atributo del gobierno y personas que lo representan por el cual pueden dictar disposiciones o resoluciones y obligar a cumplirlas. Atributo semejante que tienen otras personas, por razón de su situación, de su «saber», o de alguna cualidad o por el consentimiento de los que voluntariamente se someten a ella».

El concepte d’autoritat crec que s’ha devaluat de fa uns anys ençà. No és que l’autoritat o millor l’autoritarisme (que poc te a veure amb la veritable autoritat) no actuï. No és que haguem aconseguit que sigui veritablement democràtica (que respecti als ciutadans i els ciutadans la respectin des del respecte mutu), no és que haguem trobat una nova forma d’educar-nos i gestionar-nos… És, bàsicament, que s’ha devaluat la figura d’autoritat en nom de voler creure que totes les opinions tenen el mateix valor (són igualment respectables) quan caldria repassar la diferència entre doxa (opinió) i episteme (coneixement), d’haver convertit el consens en el gairebé únic valor inqüestionable en política, un «bonisme» pervers que podem dibuixar a trets gruixuts com creure que dir que si sempre és més bo que negar o posar límits, en una atmosfera tota on la responsabilitat individual queda substituïda pels «protocols» o les indicacions d’instàncies «superiors» que rarament expliciten els seus arguments i les seves raons. Protocols que s’apliquen a massa particularitats, quan només serveixen per a situacions generals i comunes….

Una societat on la malaltia, la mort, la precarietat, el límit, el senti comú (que ja hauríem d’haver après que no és el més comú dels sentits), la renúncia, l’esforç i la manca d’èxit o bé no existeixen o bé són l’estigma d’alguna manca individual, no és estrany que toleri amb moltes dificultats l’existència d’aquestes realitats que formen part de «la realitat» imaginària sobre la qual creix el capitalisme i la seva inacabable oferta de completesa. Quants anuncis en un parell hores poden escoltar-se, veure o llegir a qualsevol hora del dia, on la promesa és: «tu no tens límits», «tot és al teu abast», «que un refredat, un mal de cap… no t’aturin, pren…… i segueix essent tu»?… Tot plegat no són més que petits apunts des d’on provar de preguntar-nos alguna cosa del que amb la pandèmia apareix. Des dels comportaments dels polítics professionals, fins a la informació que circula pels mitjans o alsn comportaments, emocions i sentiments que aquest present desconegut per vàries generacions fins a l’actualitat fa present.

Si l’oferta de la nostra societat passa tota ella per la negació d’allò humà: la imperfecció, la precarietat, el dubte, la incertesa, la imprevisibilitat i substituir-ho per un deliri de completesa. Si aquests són els fonaments de molts projectes de futur què fer quan el present més viu t’encara amb la mort, la incertesa, la manca de respostes estereotipades?

Si la vellesa és gairebé un insult, o la raó per treure virulència a les xifres de morts («sobretot moren persones de més de 68 anys»), si l’experiència ha passat de ser un valor a ser un obstacle perquè la joventut imaginaria (la que dura per sempre) pugui avançar, si davant els dubtes que inevitablement ens acompanyaran al llarg de la vida només ens han ensenyat a buscar protocols o consens… semblaria que es fa difícil poder aprendre de cap esdeveniment: Allò imprevisible que fa que l’endemà no es pugui pensar com es pensava abans que allò esdevingués.

No es tracta de tenir un atac d’innocència a la nostra edat. És evident que els sanitaris, per sort o per desgràcia, hem de prendre decisions difícils fa molt de temps. Els comitès de bioètica sorgeixen entre altres motius per prendre col·legiadament decisions que individualment són difícils de sostenir. Però el que ens hauria de fer pensar és que tothom tingui tant clar que «és normal» que els vells quedin fora dels dispositius assistencials si en manquen. El plantejament i no la resposta (també qüestionable) és el que crec que s’hauria de poder qüestionar. Des d’on pot estar-se tan segur que la vida d’un vell sigui més prescindible que la vida d’un jove (perdoneu-me la provocació). I si tenim una població envellida no caldria haver establert els dispositius tècnics necessaris per fer front no tant a allò imprevist, sinó el veritablement previsible? I la prevenció? No seria just el que no només no s’ha fet sinó que s’ha «retallat» en honor de…? L’economia? Els bancs? La ficció que els vells no existeixen i que la vida és només jove, completa i bella?

Que l’emergència o la gravetat, ara sigui l’excusa perfecta per fer desaparèixer l’esperit crític que, cal no oblidar-ho, és l’origen de la ciència i just el que la diferencia de la religió, crec que ens hauria de fer reflexionar sobre la funció real, no imaginaria, del poder polític a l’hora d’encarar un esdeveniment que afecta a tota la població. I tirant enrere, ja saben que la filosofia i la psicoanàlisi comparteixen la passió per l’origen, poder-nos preguntar per un grapat de decisions polítiques que, fa temps, una situació de crisi, d’un altre ordre que l’actual també va justificar. On seríem avui si el que la crisi, en això sembla que no hem canviat gaire, va justificar sense cap diàleg s’hagués pogut pensar i debatre de debò? Com és que l’amic de tota la realpolitik: el consens, va aconseguir que no s’escoltés ni es posés a pensar cap reflexió, treball científic o opinió política que treballés per valorar les conseqüències a curt i a mitjà termini (no diguem a llarg termini…) de les decisions que es prenien i es van acabar fent «realitat» ara ja inqüestionable?

En algun espai del nostre dia a dia hauria de quedar lloc per a la reflexió. Lluny de consens, dels protocols i l’obediència deguda, el pensament crític hauria de trobar un lloc en instàncies tant «reals» com la cura dels altres que no deixa de ser la mateixa cura.

Si alguna cosa ens hauria de possibilitar aprendre aquesta pandèmia és que les paraules talismà (globalització, democràcia, autonomia…) buides de contingut no ajuden a viure. Són les paraules reals, les autèntiques, les que ens diem els uns als altres i que, a vegades fa por escoltar, formen part de la solució.

Ara més que mai és evident que tenir cura de tu és tenir cura de mi. I que jo em cuidi vol dir cuidar-te. Quelcom que es fa servir com a eslògan polític pensat de veres ens obriria a la dimensió real de la situació que vivim.

Potser caldria tornar a poder pensar i a pensar com a jugar a billar se n’aprèn fent-ho.

Som-hi doncs

Maria Novo, catedràtica Emèrita d’Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible a la UNED, escriptora i poeta, és des de fa dècades l»alma mater’ d’infinitat d’iniciatives que busquen apropar-nos a uns valors de la naturalesa dels que, en general, ens hem anat allunyant. Des de casa seva, on aquests dies acaba el seu pròxim llibre, ens recorda que estem vivint temps que són una oportunitat per a una ‘nova realitat’ basada en el que denomina «autosuficiència interconnectada». Sempre amb l’optimisme per bandera, Novo aposta per un futur en què l’hedonisme que promou l’actual sistema doni pas a un altre en què s’imposi la solidaritat global amb la casa que tots compartim: la Terra.

Què està suposant per a María Novo aquest confinament obligat?

Com a tantes altres persones que treballem en temes ambientals, certament no em va sorprendre massa que sorgís una crisi. Els informes científics fa temps alertant que el sistema podia col·lapsar, encara que no sabia ni com ni quan. El que, per a mi, ha estat una sorpresa és que hagi estat un coronavirus, encara que en el fons una zoonosi com la que s’ha produït té molt a veure amb la pèrdua de biodiversitat i també amb la ‘hipermobilitat’ humana de les últimes dècades, és a dir, amb el model de societat que s’ha imposat i la seva relació amb la natura.

Veu una relació clara entre la crisi ambiental i la pandèmia?

La realitat és que hem alterat els processos de la biosfera pel que fa a l’atmosfera, els usos de terra, de l’aigua, pel que fa al manteniment de la biodiversitat… Allà hi havia el risc d’una crisi. Però és que, a més, hem concentrat gran part de la producció a la Xina, que tradicionalment ha estat un focus de zoonosis, el que ha provocat que molta gent hagués d’anar i venir des d’allà a la resta de món. De fet, no és casualitat que les ciutats més afectades siguin aquelles on la gent viatja més, com Madrid, Barcelona, ​​Nova York… Tots dos factors han estat claus en aquesta crisi sanitària.

Creu que la societat és conscient que medi ambient i coronavirus estan en connexió?

No crec que hi hagi una consciència generalitzada de la connexió de zoonosi i la pèrdua de biodiversitat. Hi ha científics que ho estan explicant molt bé, com el biòleg Fernando Valladares, però el ressò que li donen els mitjans a aquestes reflexions no és suficient. Tampoc s’està explicant amb èmfasi en els mitjans que la del coronavirus és una primera gran crisi però que, si no ens centrem a actuar contundentment davant l’emergència climàtica, les properes poden ser molt més dures que aquesta. Ara han funcionat els canals de comunicació, tots fem servir els mòbils, hi ha aigua potable, energia, aliments… És veritat que estem en confinament i, sobretot, que tenim el gran drama de la pèrdua de vides humanes, però és que en la pròxima crisi pot haver-hi tants o més defuncions i podem tenir condicions molt més dures si no canviem el rumb. No vull ser alarmista, però toca dir la veritat a la gent.

Mirant al futur, aquesta crisi podem veure-la com una oportunitat que aprofitarem o tornarem al mateix d’abans?

Crec que és una oportunitat. Les crisis són moments per aprendre personalment i col·lectivament. Aquest és el moment de començar a viure d’una altra manera, amb més sobrietat i amb menys despesa en coses inútils. Com la globalització ha distorsionat les relacions productives i comercials, incloent-hi el món sencer, al meu entendre hem de reubicar-per enfortir els recursos propis i viure més en el local. Això no vol dir que ens quedem aïllats, perquè avui estem connectats amb el món a través de múltiples xarxes. Això es descriu bé amb el concepte del «glocal» que utilitzem. Es tracta d’aconseguir una autosuficiència interconnectada en una escala més humana. Relocalitzar suposa, en la vida quotidiana, tornar a comprar productes de proximitat, recuperar el gaudi del parc que està a la banda de casa… El que teníem era un sense sentit. Per exemple, hi va haver un any en què exportem a Irlanda la mateixa quantitat de patates que importem d’Irlanda… També es tracta de reprendre plaers que havíem oblidat, per tornar a asserenar-se. I sense tant anar i venir tindrem més temps, perquè en aquestes setmanes hem descobert que el temps és un intangible de gran valor, que podem gaudir d’estar més hores amb els nostres fills o dedicar-les a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Quan deixem d’anar amb pressa, tindrem temps per escoltar-nos… En definitiva, es tracta de redescobrir el valor d’allò petit, el descentralitzat, i anar enfortint la indústria estratègica i l’agricultura i ramaderia del nostre país per anar atenuant progressivament la gran dependència de l’exterior.

Sabrem aprofitar aquesta oportunitat?

Sóc optimista. Per això m’agrada escoltar el president quan parla d’una ‘nova normalitat’, perquè està clar que el que teníem abans de la pandèmia no era normal. Viure amb una biosfera desbordada i en un món on l’1% de la població té el 90% de la riquesa global, no pot ser la normalitat. Així que estic esperançada. Vull pensar que hem après a valorar l’important de la vida, tant a nivell general com personal, fins i tot en el món dels afectes: hem recordat el valor les abraçades, els petons, coses que donàvem per fetes. A més, en aquesta ‘nova normalitat’ no començarem de zero, perquè ja tenim moltes cooperatives agrícoles, iniciatives de consum compartit, pimes… L’important és buscar la mida òptima de cada comunitat i cada projecte. Perquè està clar que créixer i créixer desordenadament i infinitament no és progrés. Sí que és important procurar ser el més autosuficient possible en energia, aliments, material sanitari i estratègic… Però per a això no cal tornar a l’Edat Mitjana. Amb les pautes de vida que teníem en els anys 80 de segle passat, unides als actuals avenços tecnològics, podríem viure raonablement, no crec que fóssim menys feliços. Són els errors de la globalització els que hem de corregir. Hem de decréixer, no per viure pitjor sinó per aprendre a viure millor amb menys. Perquè la realitat és que tampoc vivíem bé fins ara en termes de qualitat de vida, immersos en unes societats en què molts dels nostres joves emmalaltien prematurament d’ansietat i estrès.

Un canvi ja visible és el de la cooperació comunitària, amb moltes persones bolcades en la solidaritat. Com interpretes aquest canvi?

Aquesta solidaritat és extraordinària. Jo mateixa la visc en la meva comunitat, amb el veïnat més proper. S’estan creant xarxes que no existien. I estan apareixent perquè hem perdut el que ens impedia practicar-la: les presses. La gent, en general, tenim bones intencions, però el que no hi havia era temps per ajudar la persona que vivia a la banda, ni per conèixer-la si més no. Aquesta és una altra part positiva d’aquesta crisi, enmig del drama de tantes pèrdues humanes. Ara, tenim temps per mirar, escoltar, compartir… I això que hem recuperat ha de florir perquè romangui. Aquest és el repte. Fins i tot veig lliçons dins el dolor: l’aprenentatge que els nostres actes no són innocus, que el nostre comportament amb la natura té greus conseqüències. Si som capaços de construir des d’aquesta solidaritat i aquesta cooperació, amb respecte a la natura, confio que els aprenentatges que hem fet es quedin.

Fins i tot hi ha qui descobreix ara la força de la natura, amb imatges que no s’havien vist abans.

A tots ens està deixant sorpresos la seva capacitat de recuperació, només amb retirar-nos d’ella. La naturalesa no necessita la humanitat per a res. Som nosaltres els que la necessitem, però això és una cosa que no se’ns ha ensenyat ni a les famílies ni a les escoles. En la nostra cultura occidental es deu a un pensament que ens ve ja des de Descartes, que va plantejar una visió dual del món escindint ment i cos, raó i emoció, persona i naturalesa, com si fossin coses oposades en lloc de complementàries, que és com s’incorporen en el pensament oriental. Des d’aquesta dualitat d’oposats, la modernitat es va desenvolupar amb mecanismes de dominació de la natura en lloc d’una coevolució raonable. No se’ns va ensenyar que som part d’ella.

Com enfocar en aquest assumpte l’educació, que és per on hauria de començar aquesta correcció imprescindible?

Hauria d’iniciar-se des de la infància, però no es tracta que els nens petits aprenguin el que són les parts d’un arbre en una pantalla a l’escola. Es tracta que toquin l’arbre i aprenguin a estimar-lo i cuidar-lo, que sàpiguen que aquest arbre és part d’un tot en el qual ells també estan inclosos. En altres paraules, recuperar el vincle amb la natura amb tots els sentits: la vista, l’olfacte, el tacte…

Quins altres aprenentatges podrien treure d’aquest període de confinament?

Sense obviar les dificultats econòmiques i d’espai de moltes famílies, el dolor per les pèrdues humanes o per la malaltia, en general, els nens han gaudit de molt més temps amb els seus pares que abans. Aquest és també un aspecte positiu dins de la tragèdia que és una pandèmia. El natural per als nens seria passar moltes hores amb els seus pares però, a causa dels horaris de treball, això molt poques vegades és possible. Els horaris que tenim a Espanya, sobretot a les grans ciutats, són una bogeria…, una cosa que es nota molt quan es coneixen els d’altres països d’Europa (i d’algunes petites ciutats espanyoles) on gran part de la gent viu més relaxada, a les 17:00 o 18:00 deixen la feina i fan vida de família sense necessitat d’escapar els caps de setmana a un altre lloc. En aquest confinament, molts nens espanyols han estat més temps en família que mai, així que aquesta ‘nova normalitat’ que volem passa també per nous horaris laborals.

En el cas del coronavirus hi ha hagut canvis socials i de comportament que hem acceptat tots. Per què no fem el mateix amb altres canvis necessaris per evitar les crisis ambientals?

La realitat és que, en el cas de l’entorn, molta gent ha preferit mirar a una altra banda perquè implica trencar rutines i comoditat. Ens hem oblidat que la vida és canvi. I la veritat és que hem tingut moltes oportunitats per canviar: des dels reportatges científics, llibres, conferències, articles, xarxes socials, etcètera, se’ns ha avisat reiteradament del que estava passant. Aquest oblit trenca amb unes actituds que van ser importants per a l’evolució de l’ésser humà com a espècie: la previsió i l’anticipació, que a hores d’ara no funcionen correctament. La raó cal buscar-la en el fet que, des de la globalització econòmica, el món ha deixat d’estar guiat pels savis, els filòsofs, els científics o els líders morals per estar dirigit per un model econòmic que no se sotmet a res i a què només li interessa el benefici immediat. Aquesta lògica del benefici immediat ha destruït la lògica de la vida. Si ara s’ha aconseguit un canvi de rutines dràstic ha estat per la por.

És necessari aquesta por per ser conscients de la que s’acosta a nivell ambiental?

No hauria de ser necessari si tinguéssim el seny suficient per escoltar els que ens alerten. Ara, si preferim mirar a la lògica del benefici immediat, anem malament. Seguirem igual perquè siguin els nostres fills els que barallin i malvisquin en un planeta plomat. La lògica del benefici immediat no només es manifesta en l’economia sinó també en l’hedonisme, en l’afany de prevaler els nostres desitjos sense preguntar-nos si són autèntiques necessitats i com afecten el bé comú. De moment, en aquestes setmanes hem descobert la quantitat de coses que compràvem que no eren necessàries.

Al meu entendre, hi ha tres qüestions fonamentals per a abordar amb èxit la ‘nova normalitat’ després del coronavirus. La primera és recuperar el concepte de la família humana, és a dir que som éssers interdependents, no aïllats, i, per tant, s’imposen l’empatia i la cooperació al màxim; la segona, comprendre que la naturalesa és la casa comuna de tots, no d’uns pocs. Això suposa estar disposats a un millor repartiment en l’accés als béns comuns (aliments, aigua, energia…), i la tercera és que els recursos naturals estan per satisfer necessitats, però no tots els nostres desitjos. Hem d’aprendre a desitjar conscients dels límits de la biosfera i de cada societat humana.

Les tres qüestions podrien abordar-se si ens fem, individualment i col·lectivament, la pregunta: quant és suficient? Aquesta pregunta hauria d’estar en el frontispici de les nostres escoles, instituts i universitats… És important aprendre a pensar i decidir en funció d’ella des de la infància i deixar que ens guiï en l’edat adulta.