Just Deploy It!

Etiqueta: Coronavirus

  • Tijana Postic, de sobreviure a la guerra de Bòsnia a cap d’infermeria d’Igualada

    Costa trobar un moment per parlar amb la Tijana Postic; als torns de feina interminables s’hi sumen reunions que afegeix a l’agenda amb poques hores d’antelació. I no és per a menys, perquè és la directora del servei d’infermeria de l’Hospital d’Igualada. Fa just dos mesos que a la capital de l’Anoia van detectar els primers casos positius de coronavirus, que van expandir-se entre la població com un incendi i van fer d’Igualada el focus de la pandèmia a casa nostra.

    Igualada suma amb prou feines l’1% de la població de Catalunya, però les tres primeres setmanes de la pandèmia, aquesta ciutat comptava amb el 10% dels morts. Tot i això, quan la jove infermera, de 38 anys, parla d’un mes de març que defineix com a «caos», ho fa amb una fluïdesa i timbre de veu que deixen entreveure, amb totes les dificultats de la connexió telefònica, un somriure càndid. Les seves paraules són dures, i el relat esfereïdor, però Tijana Postic parla des de la calma. I és calma el que transmet.

    Explica que avui, a dos mesos de l’inici de la pandèmia a Catalunya, els professionals sanitaris estan millor, però sentencia, amb aplom, que «estan cansats». Ella, directora del servei d’infermeria, parla del seu equip en tercera persona, destaca el cansament dels seus, l’esforç dels seus. Però ella, que amb prou feines fa un any que ostenta el càrrec, va haver de fer mans i mànigues per a dirigir un servei en la lluita contra un adversari que no veien i no coneixien.

    «Cada dia canviava tot», diu, preguntada sobre l’organització de les primeres jornades. Tot i que aquí, a finals de febrer, el coronavirus semblava quelcom aliè, Tijana afirma que «ja estàvem al cas dels protocols de Xina i Itàlia i havíem preparat respostes, fase a fase…», recorda. Deixa respirar una mica la conversa i, després d’un breu silenci, continua: «ho teníem tot previst, però el que va passar va superar les nostres expectatives».

    «Poques hores». Aquesta és la franja de temps que, segons Tijana, va separar els primers casos detectats a Igualada amb el caos. Un caos que va durar moltes setmanes i que no ha començat a relaxar-se fins a «finals de la setmana passada». Estaven davant un virus que no coneixien i que, a la vegada que anava desbordant els hospitals de malalts i morts, també anava disminuint les forces dels professionals sanitaris. I és que «el problema de les primeres setmanes no va ser la càrrega assistencial, sinó la falta de professionals».

    El personal sanitari està cansat. Cansat perquè això encara no ha acabat

    A l’Hospital d’Igualada hi ha un equip de gairebé 400 persones. Durant el mes de març, el 40% estava fora de joc. Ja fos per haver donat positiu en les proves o per haver estat en contacte amb algun pacient o company malalt -o sospitós de ser-ho. Més de 150 professionals sanitaris van ser enviats a casa.

    «Gran part de la població era positiva i nosaltres, amb gairebé la meitat del personal contagiat o confinat», recorda la infermera. «Les primeres setmanes van ser duríssimes, el qui no estava confinat doblava o triplicava torns. La implicació va ser del 100%, fent el que fes falta per a atendre la població, sovint, deixant de banda la família», afirma la Tijana, qui té una filla que, amb prou feines arriba a l’any.

    «S’ha de fer el que s’ha de fer i s’ha de fer bé. No tenim més opció que seguir endavant», afirma, rotunda, mostrant agraïment als professionals que van respondre a la crida d’Igualada i van arribar-s’hi a donar ajuda. «Però estan cansats», repeteix la Tijana, en referència al personal sanitari, no només d’Igualada, sinó de tot el país. «Estan cansats, perquè això no ha acabat». Reconeix que treballen amb esperança, però amb el dubte, no ja de si hi haurà un rebrot, sinó de quan serà.

    Preparats, davant el rebrot

    Els primers dies, recorda Tijana, els protocols canviaven sobre la marxa. «Demà faràs el que avui no has fet perquè les recomanacions són unes altres. I el dia només té 24 hores…», es queixa, recordant que, a més de la feina assistencial, el dia se’ls esmunyia entre els dits a les reunions de planificació i en parar atenció a les noves recomanacions. «Hi havia metges que estaven en quarantena però es trobaven bé, que ens ajudaven a redactar nous protocols, perquè no donàvem més de si».

    «Ara estem més preparats», assegura la infermera, però no per això deixa d’estar preocupada per un rebrot que, assegura, arribarà. «Tots els sanitaris tenim por al desconfinament», reconeix, però també és conscient que la vida ha de tornar, d’alguna manera, a una certa normalitat. Però una normalitat poc rígida: «hem d’estar atents per a poder tirar enrere de seguida que veiem que tot plegat torna a començar».

    La igualadina es mostra tranquil·la i segura que, davant una segona onada, la cosa serà molt diferent. Els protocols ja estan clars, el personal organitzat i, sobretot, la població està conscienciada. «Tot i que mirem les notícies i sembli que la gent no respecta les normes, la vida ha canviat i la nostra manera de comportar-nos també», afirma. La gent gran anirà amb més cura i les mascaretes s’han convertit en part imprescindible del nostre outfit. Tot ajuda. «Però el personal està cansat. I després del que ha viscut, té por», reitera, de nou, en tercera persona.

    Però ella no ha estat pas aliena a la por i al cansament. Ni ella ni la seva mare i el seu germà, una infermera, i l’altre auxiliar d’infermeria, tots dos al mateix centre. «Cada dia fem una videotrucada per a veure’ns i explicar-nos el que vivim i el que sentim. Per a descarregar tensions, perquè per molt que paris algunes hores, el que vius és massa fort», explica, però sense perdre la vitalitat alegre a la veu.

    De Sarajevo a Igualada

    Aquesta família, a més d’acompanyar-se en la seva lluita contra la Covid, també es van acompanyar en la lluita de sobreviure a una guerra. I és que aquests igualadins són originaris de Bòsnia. Ens hem de remuntar a 1992 per a trobar una jove Tijana de 9 anys que arribava a Catalunya acompanyada del seu germà, amb un any de vida, i la seva mare. Van haver d’abandonar casa seva, a Sarajevo, per culpa del conflicte: «pensàvem que seria cosa de dos o tres mesos, perquè al cap i a la fi estàvem a Europa i allò no podia allargar-se». Però es va allargar.

    Va ser un comboi de la Creu Roja que els va dur a Igualada, després d’haver passat uns mesos a Belgrad (Sèrbia). «Se’ns va oferir la possibilitat de venir a Espanya i la meva mare em va preguntar què fer… Però jo només tenia nou anys!», recorda, mentre la seva veu denota un somriure. Els seus pares van decidir que havien d’allunyar les criatures del conflicte, així que van marxar, tots tres, perquè només permetien sortir del país a les mares amb els fills menuts. Pocs mesos després, al 1993, van perdre el pare a la guerra.

    Igualada havia de ser una llar temporal, però la seva mare va trobar feina de seguida: «per sort o per desgràcia, la feina d’un sanitari és necessària a qualsevol lloc del món». Poc després, els va acompanyar la seva àvia, perquè la mare havia de treballar a tres centres diferents per a poder arribar a final de mes. Així que ja hi eren tots, a Igualada, i els menuts van començar l’escola. «Esperarem a que la Tijana acabi l’escola. Esperarem a que acabi l’institut», recorda que deia la seva mare.

    I quan tot això va passar, la família Postic es va adonar que no volien tornar a una postguerra. «Fins que, de cop, te n’adones que no tornaràs mai», explica. Així que es van fer igualadins de totes totes i la Tijana va cursar els seus estudis, per casualitat o no, en infermeria. La seva mare va ser infermera a Bòsnia, i ella ara ho és en la batalla contra la Covid. Assegura que mai no va tenir clar que volgués ser infermera, però «l’experiència de la meva mare em va donar seguretat», afirma, tot acabant la conversa per poder recuperar, almenys, deu minuts de pau abans de tornar a l’hospital.

  • Grifols desenvolupa un test molecular de molt alta sensibilitat per detectar el SARS-CoV-2

    Grifols ha anunciat que ha completat el desenvolupament d’un test molecular específic TMA (Amplificació Intervinguda per Transcripció) que permet la detecció de virus SARS-CoV-2 en plasma, sang i mostres respiratòries, amb una sensibilitat equivalent o fins i tot superior a altres tests moleculars, disponibles actualment, com els basats en PCR.

    Gràcies a aquesta alta sensibilitat aquest test molecular permetria també implementar estratègies de testat grupal d’individus (pool testing) multiplicant la capacitat de testeig de la població.

    El test TMA és una solució de test completa i automatitzada que inclou tots els reactius, des de la preparació de la mostra fins a l’obtenció del resultat i es processa en els equips Procleix® Panther®, amb capacitat per analitzar més de 1.000 mostres diàries per instrument.

    «Disposar de la suficient capacitat de testeig molecular és crític per ajudar a controlar aquesta pandèmia i tenir un test amb alta sensibilitat per abordar una possible estratègia de ‘pooling’ és sens dubte, un factor diferencial, que el podria fer factible», va dir Victor Grifols Deu, co-CEO de Grifols.

    L’esforç col·lectiu dels equips humans a San Diego, Bilbao i Barcelona ha permès accelerar el desenvolupament i producció dels tests en menys de tres mesos.

    Grifols va començar el desenvolupament del seu test per detectar SARS-CoV-2 la primera setmana de febrer, gràcies a una combinació d’esforços dels seus equips a San Diego (EUA), Bilbao i Barcelona (Espanya).

    El disseny i fabricació del test s’ha realitzat a les instal·lacions que Grifols té a San Diego, que concentren la producció global d’aquest tipus de test, basats en la tecnologia d’Amplificació Intervinguda per Transcripció, propietat de Grifols.

    Posteriorment, els tests s’han validat en mostres d’origen respiratori en els laboratoris de Grifols-Progenika a Bilbao, que compten amb una dilatada experiència en el desenvolupament i validació d’eines de diagnòstic molecular en qualsevol tipus de mostra clínica.

    «Tot el talent de Grifols s’ha bolcat en desenvolupar, produir i validar aquest test en temps rècord, ha estat un autèntic treball d’equip. Estem molt orgullosos de l’esforç i el compromís dels nostres col·laboradors en aquests moments de crisi sense precedents», va dir Raimon Grifols Roura, co-CEO de Grifols.

    Grifols és una companyia líder en el món en solucions diagnòstiques, amb més de 100 anys d’història i referent en països com els Estats Units i el Japó en seguretat de les donacions de sang i plasma.

  • Familiars d’interns faran una denúncia col·lectiva a fiscalia per les morts en residències

    La terrible situació que s’ha donat a moltes residències geriàtriques de Catalunya amb la mort de milers d’ancians serà objecte d’una denúncia col·lectiva que preparen familiars de persones ingressades en aquests establiments. La intenció, segons una portaveu, és que s’esclareixin les responsabilitats que es puguin derivar de la investigació.

    “Volem que s’investigui el que ha passat en aquesta situació de pandèmia a les 1.073 residències de Catalunya, per això hem lliurat documentació a la fiscalia amb l’esperança que faci una investigació a fons i que els responsables, si n’hi ha, paguin les conseqüències de les seves accions”, afirma María José Carcelén, portaveu de l’associació impulsora de l’acció judicial, la coordinadora 5+1. L’associació té el seu origen en els familiars de 5 residències públiques de Barcelona que tenien cedida la gestió a una empresa privada, concretament una filial de la constructora OHL. Però ara, en la denúncia hi ha documentació recopilada almenys per familiars d’11 residències.

    L’any 2016 veient les males condicions d’atenció a les persones residents de les cinc residències, públiques: Alchemika, Bertran i Oriola, Bon Pastor, El Molí i Mossèn Vidal i Aunós, totes elles dependents de la Generalitat de Catalunya, els d’internats familiars van decidir crear una coordinadora per denunciar el deteriorament del servei, fruit de la privatització de la gestió. Al Cinc inicial van afegir el +1 per deixar clar que està oberta a altres incorporacions de familiars. La coordinadora 5+1 va aconseguir el seu objectiu i la Generalitat va retirar la gestió de les instal·lacions denunciades, però això, després de moltes protestes i manifestacions.

    La Coordinadora 5+1 a partir de la seva experiència i de rebre centenars de denúncies de situacions irregulars en la seva bústia de correu electrònic: Coordinadoraresidencias@gmail.com ha recopilat la informació amb la qual presentarà una denúncia a Fiscalia perquè investigar les irregularitats que poden haver costat la vida de moltes persones. L’acció judicial la faran unes 90 persones, familiars de residents, però tindrà el suport d’organitzacions de llarga trajectòria en defensa de la salut i els serveis públics, com Marea Blanca i també, entre altres la Plataforma en defensa dels serveis públics, que s va crear un cop es va tombar la llei Aragonès.

    María José Carcelén és portaveu de la Coordinadora. Explica que abans del 19 de març, data de proclamació de l’estat d’alarma, «estàvem pendents de la situació. Sabíem el que havia passat a Itàlia i en altres Comunitats Autònomes i volíem evitar les situacions que desgraciadament es van produir».

    Previsions que no es complien

    El 19 de març un document que formava part en la documentació de la declaració d’alarma incloïa una instrucció que «deixava clar que amb la dotació que tenien les residències el problema del Covid-19 no es podria afrontar», diu Carcelén. «No hi havia a les residències equip mèdic suficient per aturar l’epidèmia, tampoc hi havia suficient personal d’atenció, a més, com les habitacions acostumen a ser dobles, no es podia garantir l’aïllament».

    Davant d’aquesta situació la coordinadora es va dirigir una carta a la Generalitat demanant accions contundents per evitar que l’epidèmia entrés en les residències. «Vam demanar que es tanquessin els centres de dia, perquè estava clar que en aquests llocs hi havia molt contacte entre les persones que hi anaven i els residents». També van reclamar que s’evitessin les visites de familiars, perquè podien ser vectors de contagis. Un altre aspecte que la coordinadora va reclamar, sense èxit, va ser que s’evités l’ús massiu de transports sanitaris, perquè podien ser porta d’entrada del coronavirus, «estava clar que en un mateix vehicle es podia haver transportat una persona contagiada i després ser usat per moure persones sanes», explica Carcelén.

    Un altre aspecte que van demanar, sense resultats, va ser que els treballadors de les residències tinguessin Equips de Protecció Individual (EPIS) que evitessin les contaminacions. «Pensem que un cop tancades les residències la via d’entrada eren els treballadors, però si no tenien equips de protecció, el contagi arribaria finalment als residents, però els equips i la prevenció, tot i que ho vam demanar, no van arribar», afirma la portaveu.

    Mesures contra el desastre

    El 23 de març la coordinadora va enviar una nova comunicació a la Generalitat, en ella, a més de manifestar la seva preocupació per la situació dels residents, reclamaven, un altre cop, equipament mèdic per a les residències i sobretot que en cas que es detectessin símptomes entre els residents es fessin les proves adients per esbrinar si estaven contaminats i que els malalts, en primera instància els traguessin de les residències en una mena de pas intermedi per evitar el col·lapse de les instal·lacions mèdiques. I si empitjoraven es duguessin «com en qualsevol altre cas» als hospitals, atesa la situació de salut delicada que acostumen a tenir els ancians a les residències. I en el mateix sentit, si es constataven casos que s’aïllessin residents i treballadors.

    Protesta de familiars de residents abans de la crisi del coronavirus foto Coordinadora 5+1

    Just quan l’epidèmia estava en el seu moment més àlgid, Carcelén explica que es va donar un fenomen inexplicable: «durant setmanes a les residències no es va fer res. No enviaven cap malalt a l’hospital. Volem pensar que les residències van demanar els trasllats», explica. El fet és que a la fi, centenars de malalts van morir sense assistència sanitària,«una assistència a la qual tenen dret igual com qualsevol altra persona» explica. Altres incògnites que plantegen en la denúncia són el nombre de persones que van morir a les residències mentre no hi havia accés dels familiars i si aquestes morts van ser produïdes pel coronavirus o si podien haver-se evitat amb una cura adient.

    La falta d’informació fiable va suposar per aquests familiars de residents una tensió difícil de suportar. «Les mesures que vam demanar a la Generalitat no es van adoptar. Calia actuar amb rapidesa i no es va fer. Tenim clar que les residències no tenien eines per reaccionar, i van arribar a una situació límit». Carcelén afegeix que «les residències, encara que s’equipessin mèdicament, no n’hi havia prou, perquè no es van fer els tests necessaris. Encara que hi hagués un metge i un infermer a les residències, si entra l’epidèmia és difícil reaccionar si no s’envien les persones amb símptomes clars a llocs on els poden intentar curar, primer en espais nets i si cal als hospitals».

    María José Carcelén explica que, «difícilment, si a les residències no hi ha personal mèdic, als vespres es poden atendre malalties com al Covid-19. Penseu que en moltes entitats no hi ha mecanismes per fer transfusions endovenoses i moltes persones grans tenen disfagia i no poden prendre líquids. Això explicaria que als hospitals hagin arribat ancians deshidratats i desnodrits».

    Intervenció insuficient

    En opinió de la coordinadora de familiars d’ancians, la intervenció que ha fet Sanitat en les residències, difícilment resoldrà la situació causada per l’epidèmia. «No n’hi ha prou amb el fet que les residències siguin visitades dos o tres cops per setmana per metges i infermeres dels CAP», afirma. Fins i tot ara, quan sembla que la virulència de la malaltia ha baixat molts graus, «quan obrim la bústia de correu electrònic de l’associació ens trobem una allau de denúncies que molts dies poden afectar 11 o 12 residències», afirmen.

    L’associació, que ara representa familiars d’internats de moltes més residències de les que van començar el moviment, es troba que en alguns casos la fiscalia ha iniciat d’ofici investigacions. Això ha passat a Sabadell, i a la Comunitat de Madrid també ha començat a investigar la fiscalia d’aquell territori.

    «Volem saber la relació de persones grans des de l’1 de març. Quantes van morir a les residències. Quantes no van poder anar als hospitals i si això es va demanar. I si es va negar el trasllat, qui ho va fer», diu Carcelén, que acaba denunciant: «s’ha produït un tracte discriminatori per raó d’edat, s’ha deixat molta gent sense l’assistència a la qual tenien dret com a qualsevol persona».

    El cert és que a Catalunya, segons les dades de la Generalitat han mort per efectes del coronavirus 10.682 persones. En el recompte estatal les víctimes catalanes de la pandèmia sumen 5.270. Sigui un cas o l’altre, el fet és que dos de cada tres defuncions es van produir entre persones grans, la majoria de les quals estava internada en residències. I això bé mereix ser investigat.

  • COIB i AIFiCC demanen que les Infermeres Residents cobrin com a titulades durant la crisi sanitària

    Des de l’inici de la crisi provocada per la pandèmia de la COVID19, les IIR d’Infermeria Familiar i Comunitària es troben a primera línia, tant a l’Atenció Primària com a altres dispositius, cuidant amb absoluta dedicació a les persones, famílies i comunitats.

    Les IIR, com a infermeres titulades i col·legiades, estan prestant serveis com una infermera més de l’equip, sense la supervisió i tutorització corresponent a la formació especialitzada.

    L’Ordre SND/319/2020, d’1 d’abril, que modifica l’Ordre SND/ 232/2020, de 15 de març, per la qual s’adopten mesures en matèria de recursos humans i mitjans per a la gestió de l’actual crisi sanitària, estableix en el seu apartat u, numeral 4, que, “Conforme a allò que es disposa a l’article 39.3 del Real Decret Legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei d’Estatut dels Treballadors, les comunitats autònomes garantiran que els residents, a qui se’ls prorroga el contracte, percebin les retribucions que els corresponguin atenent a les funcions que efectivament realitzin, sempre que comportin un major grau d’autonomia i un menor nivell de supervisió del que els correspondria abans de la pròrroga del contracte.”

    En aquesta Ordre no s’estableix cap paràmetre de mínims en què s’acordin les retribucions que han de percebre els residents que s’incorporen plenament als equips, sinó que deixa a cada comunitat autònoma que ho decideixi, segons les funcions que exerceixin aquests professionals.

    Les IIR, durant la pandèmia, estan assumint competències com una infermera de família i comunitària i no com una IIR, amb plenes garanties de qualitat i seguretat cap a la persona atesa, adoptant un major grau d’autonomia i un menor nivell de supervisió.

    El dia 6 d’abril de 2020, el Servei Català de la Salut va emetre una actualització de mesures en matèria de recursos humans per a la gestió de la crisi sanitària, en la qual s’establia que els residents de darrer any de formació percebrien un complement retributiu equiparable a la categoria professional 2.2 (personal assistencial titulat de grau mitja (AS-TGM)), d’acord amb la classificació professional del II Conveni SISCAT, o la categoria equivalent en l’àmbit de les entitats amb conveni propi, durant el temps en què es prestessin els serveis en aquestes condicions.

    En el cas de l’Institut Català de la Salut, la retribució dels IIR de primer any correspon al grau de formació dels IIR de segon any. Els IIR de segon any perceben el sou equivalent a una infermera de nivell 3, en el cas dels hospitals, i a una d’atenció continuada i urgent, en el cas de l’atenció primària.

    Actualment, asseguren des del COIB i des de l’AiFiCC, «existeix molta variabilitat en els criteris de retribució en les diferents Unitats Docents Multiprofessionals d’Atenció Familiar i Comunitària (UDMAFiC). Hi ha IIRs que estan rebent un complement retributiu d’equiparació a la categoria professional 2:2 (personal assistencial titulat de grau mitja). En canvi, en altres UDMAFiC, les IIRs no estan rebent aquest complement, argumentant la no pròrroga dels contractes després de l’Ordre SND/346/2020. Tot i així, sí que estan rebent el complement retributiu els metges interns residents (MIR)».

    Aquesta situació, assenyalen, «provoca una falta d’equitat injustificable entre les IIR de les diferents UDMAFiC. Però aquest fet és intolerable quan, en la mateixa UDMAFiC els MIR sí cobren el complement i les IIR no». Denuncien doncs que es troben davant «una discriminació evident que no va associada a les funcions que estan realitzant, ni a l’Ordre SND/346/2020, de 15 abril.

  • MC denúncia que el 65% dels facultatius d’atenció primària neteja la seva roba sanitària

    Una enquesta realitzada per Metges de Catalunya (MC) ha revelat que el 65% dels facultatius dels centres d’atenció primària (CAP) de l’Institut Català de la Salut (ICS) s’emporta la roba sanitària bàsica, coneguda com a pijama, al seu domicili particular per garantir la neteja i la desinfecció durant la pandèmia del coronavirus. El sindicat denúncia que l’escassetat de recanvis i la freqüència insuficient de rentat del servei de bugaderia dels ambulatoris provoca que la majoria dels professionals optin per endur-se la roba casa i assegurar d’aquesta manera que comencen cada jornada de treball amb l’uniforme degudament higienitzat.

    Per reduir les possibilitats de contagi de la Covid-19 entre els professionals, l’organització reclama a l’ICS que reforci el servei de bugaderia del primer nivell assistencial i que incrementi la quantitat de roba sanitària disponible en els centres. «No podem passar diversos dies amb els mateixos pantalons i la mateixa camisa. I rentar la roba a casa comporta traslladar el risc de contagi al nostre entorn personal i familiar», afirma el president del Sector Primària ICS de MC, Javier O’Farrill.

    El fet que, a partir d’ara, l’atenció primària esdevingui el principal baluard per al control i seguiment de la pandèmia hauria de conscienciar les gerències sobre la necessitat de procurar la màxima seguretat als professionals sanitaris en les seves condicions de treball. Així, segons O’Farrill, no hi caben excuses, com les esgrimides per relativitzar la denúncia del sindicat sobre la manca generalitzada d’equips de protecció individual (EPI), a la qual no s’hi pot afegir també un tractament insegur de la roba sanitària. «El recanvi ha de ser diari i s’ha d’assegurar que el rentat es produeixi en les condicions que s’han demostrat eficaces per eliminar la presència del virus», exigeix el responsable sindical que recorda que per mantenir sota control la transmissió del coronavirus cal minimitzar les possibilitats de contagi dels metges i infermeres «a la mínima expressió».

  • Efectes col·laterals del coronavirus: l’augment de les llistes d’espera i els riscos pels malalts de càncer

    «Tu, sobretot, cuida’t». Aquesta frase ha sigut recurrent durant les darreres setmanes, i encara pren més rellevància quan es dirigeix a persones que pateixen algun tipus de malaltia greu, com el càncer, i que són un grup especialment vulnerable davant el risc de contagi del coronavirus. En les circumstàncies actuals, les angoixes i pors ja existents per la incertesa de patir una malaltia se sumen a les causades per l’efecte del coronavirus. «Durant el confinament, la percepció de vulnerabilitat i de persona malalta se’ls ha aprofundit», explica Sara García, coordinadora d’activitat de la Fundació Kālida. Aquesta entitat acompanya als pacients de càncer i els seus familiars amb un programa assistencial que incideix tant en les dimensions emocionals com en les corporals i socials, amb l’objectiu d’augmentar el benestar d’aquestes persones durant la vivència de la malaltia.

    La Milena va ser diagnosticada amb càncer de pulmó l’agost de l’any passat i és usuària de la Fundació Kālida des d’aleshores. Des que va començar la pandèmia del coronavirus, només ha sortit de casa un cop al mes per anar a l’hospital per a que li administrin el seu tractament. Explica que durant el confinament ha tingut una davallada emocional. «Abans de tot això començava a tenir forces per començar a sortir, havia guanyat seguretat i havia entès tot el que em passava. Ara que de cop ens hem hagut de quedar tots a casa, he sentit molta angoixa», explica.

    El suport que li ha donat la Fundació Kālida, diu, ha sigut clau per sentir-se més animada. Aquestes setmanes, la Fundació ha organitzat, via telemàtica, classes de ioga, relaxació i altres activitats perquè els pacients verbalitzin com se senten. «Molts han vist que s’ha incrementat la seva percepció d’incertesa i de pèrdua de control. Abans es podien distreure i quedar amb algú, durant aquestes darreres setmanes s’ha intensificat el capficament i la preocupació entorn a la seva malaltia», explica García.

    Endarreriments en tractaments i operacions no urgents

    A causa de l’excepcionalitat i gravetat de la pandèmia, gairebé tots els recursos i personal del sistema sanitari s’han bolcat en contenir i pal·liar els efectes del coronavirus, en resposta a la situació de milers d’afectats. Per tal de poder reorganitzar els serveis i, alhora, reduir la possibilitat de contagi de pacients d’altres malalties, es van limitar les visites, les operacions quirúrgiques i altres activitats, mantenint-se només aquelles urgents que no podien demorar-se. Així, els tractaments i operacions no urgents, així com les proves diagnòstiques, es van posposar sense data fixa, fins que la crisi sanitària provocada per la pandèmia estigués, si més no, una mica més controlada i es reduís la pressió assistencial.

    «En el moment màxim de la pandèmia, vam posposar les cirurgies no urgents, pel risc en la morbiditat i mortalitat que podria suposar per un pacient recentment intervingut contraure el coronavirus», assenyala el cap d’oncologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Josep Tabernero. Tot i això, les consultes d’oncologia han sigut una de les activitats que més s’ha mantingut, ja que s’han considerat sempre prioritàries a causa de la gravetat de les malalties oncològiques. «Hem arribat a reduir l’activitat un 50% durant els períodes de més pressió assistencial, però ara ja estem al 90%», assenyala Tabernero.

    L’impacte en les llistes d’espera

    Els endarreriments en les proves diagnòstiques, els tractaments i les intervencions quirúrgiques ja s’han començat a notar en les dades de les llistes d’espera del mes de març publicades pel Servei Català de la Salut. Malgrat que els canvis encara són discrets i quan es podran apreciar més serà en les dades del mes d’abril -encara no disponibles-, sí que s’ha produït una gran variació en el nombre de pacients intervinguts el mes de març, sent gairebé la meitat que el mes anterior -un 45% menys-. Al febrer van ser 34.769 els pacients operats i, al març, 18.941. Dels últims 12 mesos, només en el mes d’agost de 2019 s’havien vist menys intervencions quirúrgiques, fet habitual durant la temporada de vacances.

    També s’han vist els efectes en els dies d’espera. Els pacients pendents de ser operats el mes de març havien d’esperar, de mitjana, 15 dies més que el mes de febrer. Si el mes de febrer havien d’esperar 150 dies, de mitjana, el mes de març es va augmentar un 10%, fins a 165 dies. Només el mes de setembre es veia una xifra similar -163 dies- a causa de la disminució de pacients intervinguts durant l’agost. Per especialitats, on han augmentat més els dies percentualment són en les intervencions de cirurgia cardíaca -13 dies més, de mitjana, un 49% més- i en els processos oncològics -12 dies més, de mitjana, un 62% més-. L’espera per realitzar les proves diagnòstiques TAC també ha augmentat considerablement, passant de 55 dies de mitjana a 66.

    Però l’impacte real de la pandèmia en les llistes d’espera es veurà quan es recuperi l’activitat habitual de les proves diagnòstiques, incorporant així més pacients a les llistes d’espera. En aquest sentit, caldrà incrementar els recursos per poder contenir aquest augment de les llistes d’espera i reduir l’impacte del coronavirus en altres malalties.

    La Fundació Kalida acompanya als pacients de càncer i els seus familiars amb un programa assistencial / Kalida

    L’arribada de la ‘nova normalitat’

    Els engranatges dels hospitals i centres d’atenció primària s’han engegat ara per tal de planificar el funcionament durant els pròxims mesos de les instal·lacions i les dinàmiques de treball. Amb l’esperada disminució de la pressió assistencial i el nombre de contagis deguts al coronavirus, ja s’han començat a reprendre visites, operacions i tractaments que s’havien posposat. Si una cosa és clara, és que l’inici de la desescalada i el desconfinament, amb aquesta ‘nova normalitat’ de la que tant es parla, comportarà canvis també en els hospitals i centres mèdics, que hauran d’estar en contínua adaptació en funció de l’evolució de la pandèmia i redimensionar els espais necessaris, sempre tenint en compte la possibilitat que es produeixi un rebrot del coronavirus.

    Una de les primeres mesures que van prendre els hospitals i centres mèdics per evitar la propagació del virus -i que s’haurà de seguir mantenint durant els pròxims mesos- va ser la d’establir circuits diferenciats d’entrada per aquells malalts que venien amb símptomes respiratoris amb sospita de coronavirus i els que no. També, com s’ha fet fins ara, s’hauran de mantenir les distàncies de seguretat entre els pacients, fer ús de les mascaretes i dels materials adequats de protecció i limitar el nombre d’acompanyants. «Fer venir moltes persones als hospitals en sales d’espera com havíem fet fins a l’inici de la pandèmia no ens ho podrem permetre durant mesos», afirma Josep Tabernero, cap d’oncologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron.

    Durant les darreres setmanes, part de l’activitat mèdica habitual de consultes i seguiment dels pacients en serveis com el d’oncologia s’ha fet de manera telemàtica i s’han allargat els temps de funcionament d’aquests serveis. Aquesta també serà una de les mesures que s’hauran de mantenir durant els pròxims mesos, un cop les llistes d’espera s’actualitzin i es puguin atendre aquells nous pacients diagnosticats i aquells que han quedat en llista d’espera a causa de l’endarreriment de les activitats mèdiques. «Haurem d’augmentar els horaris d’activitat quirúrgica, de radioteràpia, d’exploracions radiològiques…Si no podem augmentar la capacitat en nombre de dispositius, perquè no podem augmentar el nombre de quiròfans, haurem de duplicar pràcticament els horaris dels serveis permetent que vinguin el mateix nombre de malalts, però amb molta més seguretat física», assenyala Tabernero.

    En aquest sentit, davant l’inevitable augment de les llistes d’espera, caldrà prioritzar aquelles cirurgies de patologies més greus, com són el càncer o les malalties cardíaques, sobre altres procediments que no són tan greus i que poden esperar un cert temps. Tabernero destaca que els efectes col·laterals del coronavirus no afectaran tant als pacients que ja tenen un diagnòstic en actiu i estan en seguiment i tractament, sinó, sobretot, a aquelles persones que no s’han diagnosticat durant aquest temps a causa de l’endarreriment de les proves diagnòstiques. «Preveiem que en els pròxims mesos hi hagi més casos de càncer diagnosticats i, per tant, haurem de donar resposta més ràpidament, estudiant com planificar els tractaments de manera més eficient» diu el cap de servei de la Vall d’Hebron.

    Per Tabernero, una altra aspecte important que cal fer entendre a la ciutadania és que s’ha de tenir respecte al coronavirus, però no por. «Va haver-hi setmanes que ens faltaven molts malalts a les consultes, que no venien perquè tenien por al contagi. És molt important fer entendre que els hospitals són segurs, que prenem les mesures adequades perquè així sigui», assenyala. Explica també que en les darreres setmanes han arribat casos de pacients amb patologies molt evolucionades, que s’havien esperat a casa per por d’anar a l’hospital. «Quan algú sent un símptoma que suggereixi a algun tipus de malaltia ha de donar l’alerta», destaca.

  • Sortir de l’excepcionalitat cap a una nova normalitat

    La situació d’excepcionalitat generada per la pandèmia de la COVID-19 ha fet que l’atenció primària readaptés la seva activitat tant als centres de salut com als domicilis de les pacients. El treball ha estat encaminat a la identificació dels possibles casos de COVID-19 via telefònica o presencial, la indicació de l’aïllament, el seguiment dels casos sospitosos, la vigilància dels pacients que es podien i de fet es complicaven per derivar a un servei hospitalari, continuar amb les cures, els controls d’anticoagulants, el seguiment de pacients amb patologia crònica descompensada, atenció a la patologia aguda, i a més una infinitat de burocràcia generada per aquesta situació (baixes, partes de confirmació, informes, etc.).

    Tot això ha estat determinant en la contenció de la pandèmia. I a més en un escenari nou d’EPIs, protecció de pacients, zones netes i zones brutes dels CAPs que ha costat implantar en un principi per manca de material i d’habilitats perquè majoritàriament, no s’havia necessitat mai a AP.

    Ara s’obre un nou escenari que el FoCAP vol compartir amb professionals sanitàries, ciutadania, gestors i polítics. Escenari que necessita recursos econòmics i humans i també imaginació, per tal de continuar sent la porta d’entrada al sistema sanitari i donar força per poder continuar assumint noves responsabilitats com ara el seguiment de les residències.

    Un nou horitzó s’obre davant la pandèmia de la COVID-19. Continuem amb les mateixes activitats, tornem a fer el mateix? Amb aquest post volem iniciar un debat sobre cap a on ha d’anar l’AP en l’època post-COVID-19. Si continuem com fins ara o si és un bon moment per replantejar una estratègia que marqui un nou camí.

    Des de fa set setmanes, els CAPs han capgirat la seva organització per donar resposta a la pandèmia de la COVID-19. En aquests moments, quan sembla que s’ha superat el pic de l’epidèmia i la quantitat de feina relacionada amb la COVID-19 comença a minvar, cal plantejar com sortim d’aquesta situació excepcional que ha trastocat la nostra manera de fer les coses. No es preveu que tornem a la situació prèvia, de manera que cal anar adaptant l’organització dels equips a allò que vagi passant, però també cal aprofitar per replantejar el que fèiem i canviar dinàmiques de funcionament i actuacions que no sempre donen valor a l’atenció que fem.

    Mesures de protecció

    Un aspecte clau a tenir en compte és la protecció de professionals i de pacients. Caldrà mantenir, assenyadament, les actuals mesures de protecció de les professionals i entre pacients (sala d’espera) fins que sigui necessari, tenint en compte que en algun moment les haurem d’anar minimitzant i fins i tot normalitzant. L’evolució de la pandèmia marcarà el ritme de l’adequació en la protecció.

    Us oferim algunes propostes (que caldrà adaptar a la situació de cada EAP):

    • Mantenir la màxima protecció (gorra, protecció facial, mascareta FPP2 o FPP3 i granota/bata impermeable) per a situacions de més risc, com per exemple: treball en àmbit de residències, treball en àmbit d’atenció continuada/urgències, alguns domicilis, quan es provoquin aerosols (odontologia, nebulitzacions, presa de mostres respiratòries per a PCR, manipulació de pacients amb oxigen domiciliari…).
    • Mantenir la protecció raonable i més eficaç en la resta d’àmbits de treball: mascareta quirúrgica i en el seu cas guants (sempre en manipulacions de mucoses o líquids corporals, a valorar en altres situacions). Assegurar sempre el rentat de mans amb aigua i sabó després de qualsevol manipulació sobre el pacient o líquids corporals. Canvi de roba al treball. Al respecte podeu veure més informació aquí.
    • Pacients amb mascareta quirúrgica i, per a pacients amb clínica sospitosa de COVID-19, valorar guants.
    • Cal tenir en compte que en l’atenció a pacients amb possible COVID-19, sigui a la consulta o al domicili, l’equip de protecció és important, però encara ho és més com l’utilitzem, si guardem la distància de seguretat (difícil) i el rentat de mans.

    En algun moment caldrà aplicar les mesures de protecció dels professionals abans esmentades tan sols quan atenem pacients amb clínica suggestiva de COVID-19 i durant un temps raonable.

    Organització de l’equip

    Progressivament, l’organització centrada principalment en la resposta a la COVID-19 s’ha de reorientar cap a l’atenció a tots els problemes de salut de la població i la prevenció de malalties. Caldrà anar evitant, progressivament, l’existència de consultes (i professionals) específiques per pacients sospitosos de COVID-19 i anar iniciant l’activitat presencial als centres. En un primer moment pot ser raonable aplicar mesures de separació a la sala d’espera (dependran de cada centre, evidentment). En podrien ser exemples d’actuacions en aquest sentit:

    • Truqueu abans de venir (permet classificar, orientar, resoldre, prioritzar…). Aquesta valoració pot ser feta pel personal administratiu en casos molt clars i en la resta ha de ser feta per la metgessa o la infermera del pacient sempre que sigui possible a fi d’aprofitar el coneixement i el vincle que dóna la longitudinalitat.
    • Situar en un espai (físic o temporal) aquelles persones inicialment sospitoses de COVID-19. Permet aplicar més racionalment mesures de protecció per professionals i pacients.
    • Ordenar l’agenda de manera que intercalem visites presencials amb altres telefòniques o virtuals o a domicili. Permetrà mantenir sales d’espera menys plenes.
    • Combinar les agendes de professionals de manera que mentre uns professionals fan atenció a domicili o visites a distància (telèfon o correu electrònic) els altres la facin presencial al centre a fi de mantenir les sales d’espera menys plenes.
    • Augmentar el nombre de visites a domicili: menys persones a sala d’espera. Mantenir-ho especialment per a immunodeprimits i gent gran.
    • Ordenar l’atenció domiciliària segons tipologia de l’atenció, per evitar anar a domicilis de pacients no sospitosos després d’altres que sí que són sospitosos de COVID-19.

    La nova normalitat: una oportunitat de canviar

    La situació de pandèmia ha fet saltar pels aires les inèrcies de treball instaurades en el temps transcorregut des de la reforma de l’atenció primària. La sortida de l’excepcionalitat portarà a una fase intermèdia abans de la instauració d’una nova normalitat. És durant aquesta fase intermèdia que podem aprofitar per repensar el que hem estat fent, separar el gra de la palla, deixar de banda actuacions sense valor i instaurar noves maneres de funcionar. Si les professionals interioritzem aquests canvis, impregnarem l’organització amb ells i els pacients els assumiran sense gaire problema.

    Com a punt de partida, cal tenir clars les característiques que hem de preservar perquè aporten valor a la tasca de l’atenció primària: l’atenció longitudinal i accessible (una i altra van associades). Veure més sobre el tema aquí i aquí.

    Algunes mesures en aquest sentit serien:

    • Per a mantenir la longitudinalitat és bàsic que professionals, fonamentalment metgessa i infermera, mantinguin el mateix cupo de pacients al llarg del temps. Per això cal dotar als CAPs d’una plantilla suficient sense contractes precaris de mesos.
    • Evitar dispositius d’urgències (que acaben no atenent urgències) en els EAPs. Les mateixes professionals hem de reservar la denominació urgència per aquelles situacions que mereixen «aturar-ho tot» (deixar de fer les visites que fem per fer-ne una de nova: sospita d’IAM, hemorràgia important, fractura oberta…).
    • Evitar dispositius dispensaritzats (com professionals que sols fan atenció domiciliària, infermeres que sols fan crònics, professionals que sols fan residències, professionals que sols visiten «respiratoris», etc.) i que totes les persones siguin sempre ateses per la seva infermera i/o metgessa de família (tant en consulta com a domicili, tant per processos aguts com per crònics), tots els dies feiners de la setmana.
    • Assajar, en canvi, models d’atenció d’un conjunt de persones per 2-3 infermeres/metgesses de família (que permetin substitució fàcil per algú conegut abans que deixar de tenir professionals de referència.
    • Organitzar la feina i les agendes de manera que s’adaptin a les demandes que tenim i no al que «voldríem» (i mai aconseguirem així). Hem de buidar-les de visites autogenerades i permetre que responsablement els pacients tinguin hora (el mateix dia) amb la seva infermera/metgessa de família. Hem d’iniciar el dia amb l’agenda ben buida. A mitjà termini tindrem menys demanda. Més sobre el tema aquí, aquí i aquí.
    • Deixar de fer coses inútils o de poca utilitat, amb les que ens autogenerem feina:
      • Proves innecessàries (incloent-hi anàlisis). En lloc de tantes proves, potenciar l’anamnesi i l’exploració física, conèixer el valor que aporta cada prova, practicar la vigilància expectant.
      • Visites de control a patologies cròniques innecessàries (si ara hem allargat terminis, per quina raó no ho podem fer habitualment…?)
      • Informes absurds.
      • Controls de processos aguts que es poden obviar explicant a la pacient l’evolució previsible i quan li cal tornar a consultar, comptant amb el criteri i la capacitat d’autocura.
      • Evitar medicalitzar malestars de la vida quotidiana (angoixa-tristesa-laborals…) i recomanar actius socials per abordar-los.
      • Evitar medicalitzar consultes per nimietats (refredat, petita ferida…): si ho fem reforcem que tornin!
    • Retornar la responsabilitat de la gestió de l’agenda a cada professional, que pugui decidir-ne l’estructura garantint accessibilitat i longitudinalitat a la seva població, adaptant-la a la situació variable de les necessitats dels pacients: finals de vida, cures importants a domicili, etc.
    • Aprofitar les eines de telefonia i informàtiques que hem après a usar durant aquestes setmanes, sense malmetre la relació personal amb les pacients, tant per donar resposta a les demandes (per telèfon, correu electrònic, vídeo consulta -per a pacients coneguts-) com per informar de resultats d’anàlisis i proves.
    • Potenciar la visita domiciliària per les professionals de referència (infermera i metgessa) de pacients crònics i immunodeprimits per a minimitzar riscos i per aprofundir en el coneixement del context en què viu el pacient, dels recursos materials i socials de què disposa.
    • Recuperar l’atenció pal·liativa com un servei propi d’atenció primària prestat per les professionals que coneixen la pacient i el seu context.
    • Incentivar l’atenció longitudinal per part de les professionals.
    • Mantenir el sa «No vingui, truqui» que pot permetre evitar visites presencials innecessàries, ordenar-les i prioritzar-les. Per a facilitar-ho, cal que l’atenció telefònica es faci directament per part de l’EAP, no per dispositius externs com el call center que no coneixen el funcionament dels equips i que, per tant, no poden donar la millor resposta a la demanda del pacient.
    • Resoldre tots els motius de consulta en el moment i no limitar-los a un nombre determinat per a no generar visites futures.
    • Repartir entre tots els membres de l’EAP tasques que poden ser fetes per diferents professionals (especialment entre infermeres i metgesses de família, però també potenciar el paper de l’administratiu sanitari i les auxiliars d’infermeria). Que el personal administratiu tingui població assignada per a millorar l’atenció a la població.
    • Incorporar la visió social i treballar amb perspectiva sociosanitària, tant amb les treballadores socials dels equips com des de les consultes.
    • Crear comunitat als nostres barris i pobles. La xarxa social s’ha mostrat imprescindible per atenuar els efectes d’aquesta crisi i ha millorat les condicions de vida als llocs on existeix.

    Hi ha mesures que no depenen dels equips però que hem d’exigir als càrrecs de les nostres organitzacions i al Departament de Salut que les mantinguin o les posin en marxa i, si no estan en les seves mans, que pressionin perquè siguin possibles:

    • Dotar a les professionals de l’utillatge necessari per a les visites telemàtiques i el teletreball (mòbils d’empresa, auriculars amb micròfon, càmeres, entre d’altres).
    • Centraletes telefòniques capaces d’atendre i processar el volum de trucades que es genera als CAP i un nombre d’administratius que es correspongui al volum i nivell de complexitat de la feina que assumeixen. Desmantellar el call center.
    • Deixar de fer perdre temps als equips amb requeriments de professionals de suport no assistencials (direccions, gestors, farmacèutics…) que destorben la feina clínica i no aporten valor: complimentació de registres, revisió de llistes, etc. Acabar amb la direcció per objectius i incorporar la quantitat al sou base.
    • Nova gestió de la incapacitat temporal:
      • Reclamar l’autodeclaració per a baixes curtes (1-5 dies). Començar pels treballadors de l’Administració i empreses públiques.
      • Mantenir la validesa de la documentació emesa electrònicament, que permeti evitar contacte directe (si no és necessari) i enviament electrònic d’informes de baixa, continuïtat o d’alta (com s’ha fet durant la pandèmia de COVID-19).
      • Eliminar la sol·licitud d’informes per part de l’ICAM a petició de les mútues laborals (MATEPSS) que qüestionen la labor de les metgesses de família.
    • Reclamar que es mantingui la recollida del pla de medicació a la farmàcia.
    • Adscripció de totes les residències als EAP, dotant-los del personal necessari per atendre-les i així garantir el dret de tota ciutadana a tenir metgessa i infermera de família assignades (una mesura senzilla seria incorporar de forma interina a metges-infermeres que treballen a les residències, allà on sigui necessari).
    • Potenciar les cures a la dependència a domicili i integrar les treballadores del servei d’atenció domiciliària (SAD) als EAP.

    Tots aquests canvis comporten un canvi cultural profund molt difícil de fer, però que la commoció que la pandèmia ha generat fan que sigui possible d’imaginar. La població ha fet canvis, ha assumit la valoració telefònica sobre la conveniència de la visita presencial i la resolució a distància de part dels motius de consulta, ja sigui per telèfon, correu electrònic i fins i tot vídeo trucada. No hem d’oblidar, tanmateix, el valor del contacte directe, de la mirada, de l’escolta, del silenci, de les mans, dels somriures… Tampoc que en zones econòmicament desafavorides, l’accés a la tecnologia és pitjor i hem de posar mesures per no deixar sense atenció a qui més dificultat té per accedir al sistema sanitari.

    La crisi econòmica que la COVID-19 ens deixa serà devastadora i hem d’estar preparades per acompanyar el patiment de les nostres pacients sense medicalitzar, incorporant la visió social i comunitària a les nostres consultes i amb coordinació amb els serveis socials.

    En definitiva, la pandèmia ha canviat la nostra realitat. Cal que les professionals entomem el repte i revisem la nostra manera de treballar, assumint que podem fer les coses de manera diferent i transmetent-ho a la població, que ens coneix i confia en nosaltres. Ens hi atrevim?

    Podeu consultar l’article en castellà al web del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • El sociosanitari Monterols de Reus acumula 50 casos de Covid-19

    Un comunicat emès pel Grup Pere Mata confirma que el Centre sociosanitari Monterols de Reus pateix un brot de Covid-19 després que 50 persones relacionades amb l’equipament mèdic hagin donat positiu als tests de la malaltia.
    En concret, les xifres corresponen a 18 professionals que treballen al sociosanitari, a 22 pacients que segueixen interns al centre i a una altra desena de pacients que, actualment, es troben a l’Hospital Sant Joan de Reus al mòdul PsiCovid, especial per acollir a positius de coronavirus que tenen patologies de salut mental o discapacitat intel·lectual. Aquest espai disposa de 13 llits, dels quals una desena ja estan ocupats pels interns del sociosanitari Monterols desplaçats a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus.

    L’empitjorament del brot, que va començar fa tres setmanes amb menys d’una desena de positius, ha saltat a la llum després que el col·lectiu Marea Blanca, que defensa la sanitat pública, denunciés el mig centenar de casos i una situació que, consideren, és de manca d’efectius. Segons la plataforma, les cinc infermeres per un centre amb 150 residents són recursos insuficients. La mateixa font assegura que els tests PCR van ser fets a correcuita i, en alguns casos, a càrrec dels mateixos treballadors, que no tenien la formació necessària.

    El Diari de la Sanitat ha intentat contactar en reiterades ocasions amb la direcció del Grup Pere Mata per contrastar les informacions i finalment ha rebut un comunicat de l’empresa que respon a algunes de les qüestions. Apunta que els 22 pacients que encara són al sociosanitari Monterols estan “aïllats a les plantes 0 i 1 del centre, que es troben ocupades al 50% la seva capacitat” i assegura que els 18 professionals sanitaris també es troben aïllats a les seves llars.

    El comunicat continua dient que “la direcció del centre ha contractat des del primer moment tot el personal que ha estat necessari per suplir aquestes baixes laborals, i s’ha reforçat la planta 0 i 1 amb 1 persona més d’Infermeria per torn, que representa un increment de 6 infermers”. També defensa que els familiars dels afectats reben informació diària de l’evolució dels pacients afectats per la Covid-19. En referència a les acusacions de manca de desinfecció de les habitacions dels interns, respon que “es fan neteges i desinfeccions intensives i constants a totes les dependències, segons els protocols establerts”.

    El cap de comunicació de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona, David Ortega, ha confirmat les dades de positius ofertes per l’empresa -18 sanitaris, 22 interns i 10 desplaçats a l’Hospital Sant Joan- i ha assegurat que la direcció i la plantilla del centre ha seguit els protocols establerts pel Departament de Salut de la Generalitat.
    Sociosanitaris i residències de gent gran, focus de Covid-19

    El Centre sociosanitari Monterols és un equipament de l’operador Pere Mata que acull persones amb diversitat funcional física i/o psíquica i que compta amb unitats de convalescència, psicogeriatria, de llarga estança i hospital de dia. Per les seves condicions -molts pacients concentrats en un espai generalment tancat i atesos per un mateix equip professional- és, com totes les residències per a gent gran i sociosanitaris, un possible focus de brots del nou coronavirus.

    Arreu de Catalunya s’han donat molts casos similars arreu en equipaments d’aquesta índole que han deixat el descobert, especialment en el cas de les residències, una greu manca d’atenció i de recursos. Només al Camp de Tarragona des de l’inici de la pandèmia s’han donat brots de Covid-19 a la residència Bellús de Valls, la Nostrallar dels Pallaresos (el Tarragonès) o la Vila-seca (el Tarragonès).

    Això no obstant, el Camp de Tarragona és la segona regió sanitària de Catalunya amb menys afectació del nou coronavirus en proporció a la població. Tot indica que serà una de les regions catalanes que passarà a la fase 1 del desconfinament el dilluns 11 de maig.

  • Sis regions sanitàries no passaran de fase fins no ser considerades de risc baix

    La regió sanitària Alt Pirineu-Aran, Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona passaran dilluns 11 a la fase 1 del desconfinament tal com estava previst. No ho farà la resta de Catalunya donat que encara es troba en risc moderat majorment i en risc moderat-alt en el cas de la ciutat de Barcelona.

    Aquesta decisió encara ha de ser aprovada pel Gobierno de l’estat espanyol però la consellera Alba Vergés ha apuntat que «tot i poder ser massa agosarada» que acceptaran aquest pla perquè està realitzat en base a dades. Ho parlaran en una reunió bilateral on hi seran políticament però també tècnicament, ha assenyalat.

    Dades que han tingut en compte la taxa reproductiva efectiva (Rt): taxa que indica la mitjana de persones que s’infecten d’un mateix cas, la Incidència Acumulada (IA) per 100.000 habitants en els darrers 14 dies – una taxa que representa el nombre de persones, que han desenvolupat la malaltia durant els últims 14 dies, des de l’inici de la epidèmia fins al dia d’avui-. I l’Índex EPG (Creixement potencial de menor a major): un índex que és producte de la multiplicació de la incidència acumulada dels darrers 14 dies (per 100.000 habitants) i de la mitjana de la Rt dels darrers 7 dies. I representa el creixement potencial del brot a nivell de regió sanitària.

    Com ha explicat el secretari de Salut Pública, el doctor Joan Guix, «aquestes decisions no es prenen gratuïtament sinó que responen a indicadors objectius clars i transparents». Entre aquests indicadors es tenen en compte la descripció del territori i les característiques demogràfiques, sociològiques de cada territori. També dades epidemiològiques d’evolució de la incidència i taxes de penetració, així com de la capacitat del sistema assistencial. És a dir, fins quin punt cada regió té capacitat de respondre en cas d’un rebrot.

    Així, les dades s’han dividit en 4 categories de risc: baix (de 0 a 30), moderat (de 30 a 70), moderat-alt (70 a 100) i alt (més de 100). A Catalunya no hi ha cap regió sanitària en risc alt.

    Per risc baix, han inclòs l’Alt Pirineu i Aran, amb un risc de 8 dins l’índex EPG, Terres de l’Ebre amb un risc de 18 i el Camp de Tarragona amb un valor de 21. La interpretació ha estat que ser dins la categoria de risc baix pot suposar un criteri d’avenç de fase de esconfinament, sempre i quan es faci una valoració conjunta d’altres indicadors: capacitat actual del sistema assistencial (atenció primària, urgències, hospitalització e intensius) així com indicadors de capacitat de seguiment de casos i contactes, mobilitat regional, socials, econòmics i demogràfics.

    Les regions que s’han inclòs dins la categoria de risc moderada després de fer el càlcul són Barcelona Metropolitana Nord (amb un índex EPG de 38), Catalunya Central amb un risc de 46, Barcelona Metropolitana Sud amb un índex de 58, Lleida amb risc de 60 i Girona amb risc de 65.

    Per últim, la regió sanitària de Barcelona es troba en un risc de 91 en creuar una incidència acumulada durant els últims darrers 14 dies de 157 i una taxa reproductiva efectiva (la taxa que indica la mitjana de persones que s’infecten d’un mateix cas) de 0,7. S’inclou així dins la franja de risc moderat-alt.

    Així, aquestes últimes regions, apunten, indiquen la necessitat de monitoritzar l’evolució de manera continua per assegurar la resposta primerenca i la presa de decisions per prevenir rebrots. La categoria de risc alt, combinada amb altres indicadors de risc, indica la necessitat de reforçar mesures de contenció i mitigació degut el risc de patir un rebrot.

    La consellera Vergès ha volgut remarcar que passar de fase no implica per res relaxar-se ni poder passar a fer moltes altres coses de les que ja estan ara permeses. Justament en aquesta línia, ha indicat que «serà molt necessari coordinar-se amb els ajuntaments, amb les entitats locals i inframunicipals perquè són qui millor coneix els seus carrers, les seves paltges i els seus equipaments».

  • Compartir la ciència en temps de coronavirus, una prova de foc per al sistema

    Hi ha moltes opinions sobre la conveniència d’utilitzar la metàfora de la guerra quan es parla de la COVID-19. Poca gent estarà en contra, però, d’acceptar que el coronavirus planteja una carrera colossal pel que fa al coneixement: sobre les seves causes, la seva propagació, les característiques, la possibilitat d’un tractament, l’esperança d’una vacuna.

    Aquesta cursa tensiona fins a l’extrem el món de les publicacions científiques, acostumades a un ritme ostensiblement menor. El temps mitjà entre que s’envia un article científic i es publica -entre que la informació es genera i el món pot accedir a ella- oscil·la entre set mesos i un any, si no més.

    Entre altres passos, en aquest temps s’inclou l’anomenada revisió per parells (peer review), l’avaluació per part d’altres experts sobre el seu contingut. Un judici sobre la seva qualitat, la conveniència de la seva publicació, el lloc on fer-ho o els aspectes a millorar.

    Aquests temps són inassumibles en temps de coronavirus. Tot i que les revistes acceleren, la seva capacitat de fer-ho és limitada. Paral·lelament existeixen els anomenats preprints, repositoris gratuïts on els científics poden enviar els seus treballs i compartir-los amb la resta de món.

    Gairebé sense filtres. Sense el judici previ d’altres experts i sense les pistes que pugui donar el teòric nivell de la revista en què (encara) no han estat publicats. Molt assentats en el món de la física, funcionen des de fa uns anys en la biologia i tan sols des de fa uns mesos en la medicina.

    Aquesta és una prova de foc per a ells, un gegantí examen en directe per valorar els avantatges i els riscos. Per valorar si poden ser perjudicials per a la ciència o si, en canvi, el que resulta és que són perillosos per al periodisme.

    La prova és d’aquest calibre: mentre s’editen aquestes línies, les revistes han publicat un total de 1106 articles sobre la pandèmia, molts dels quals són opinions i recomanacions. Entre els dos principals repositoris de preprints s’han publicat 1257, majoritàriament amb informació original.

    Tots pendents dels preprints

    El món està vigilant ara mateix el que es puja en aquests servidors, però la seva història no és nova. La física i les matemàtiques es mouen en gran part al voltant d’arxiv, un repositori que porta gairebé 30 anys funcionant i en el qual han publicat ja més d’un milió i mig d’articles.

    A ell s’han afegit diversos més en diverses disciplines. Entre d’altres, el 2013 va debutar bioRxiv -centrat en la biologia- i fa tot just uns mesos, el juny de 2019, ho va fer medRxiv, per a la investigació clínica en medicina.

    Tots ells són plataformes sense ànim de lucre. Les dues últimes han estat fundades pel Cold Spring Harbor Laboratory, la Universitat de Yale i BMJ, un grup que, entre altres, publica la prestigiosa revista The BMJ.

    Els avantatges que proposen són dos. Una és que el coneixement es comparteix de forma molt més ràpida (algunes estimacions optimistes apunten que aquests repositoris podrien accelerar la investigació fins a cinc vegades en deu anys).

    Una altra és que és una oportunitat per als autors de millorar el seu treball abans d’enviar-lo a una revista. Com diu Richard Server, un dels seus fundadors: «Normalment hi ha tres persones que revisen el teu article. Si ho penges en un servidor de preprints podries de rebre un feedback de… bé, quatre milions de persones consulten bioRxiv cada mes. No tots llegiran tots els articles, però bastants més de tres sí que ho faran». Els autors poden revisar i millorar els treballs les vegades que vulguin abans d’enviar-los a una revista oficial.

    Els riscos evidents d’aquestes prepublicacions vénen de la manca de filtre i avaluació prèvia. Hi podrà haver treballs mal plantejats o mal executats o amb conclusions errònies, entremesclats amb altres molt millor desenvolupats o amb altres que es milloraran substancialment abans de publicar-se en la revista que els accepti.

    El perill de la informació sobre salut

    Un totum revolutum que potser els científics de camp estiguin preparats per discriminar, però un perill evident per a una ciutadania àvida d’esperances i per uns mitjans de comunicació de vegades no suficientment especialitzats, sotmesos a gran pressió i no sempre immunes a la dictadura del clic.

    Això explica que medRxiv hagi estat l’últim repositori a aparèixer. Poques persones es veuran afectades per la informació que vingui d’un article mediocre sobre física o biologia bàsica, però sí que poden fer-ho si es tracta d’un tema de salut.

    A la presentació a BMJ es reconeixia que «els investigadors clínics han estat més lents a l’hora d’abraçar els preprints per por al seu potencial de causar dany (…) Pot la necessitat de velocitat de ser equilibrada amb salvaguardes que protegeixin a la gent?»

    Entre les mesures que han pres hi ha demanar als autors informació sobre el seu treball: sobre conflictes d’interès o permisos ètics, així com realitzar una revisió per assegurar-se que el treball no posa en risc la salut dels pacients o de la ciutadania. I, sobretot, insten fefaentment a considerar que «les prepublicacions són articles preliminars que no han estat certificats per revisió per parells. No haurien de guiar pràctiques clíniques ni ser publicats en els mitjans com informació establerta».

    MedRxiv ja és aquí, i també el coronavirus. Amb totes les pors i les urgències.

    En temps de pandèmia

    En les epidèmies anteriors pels virus del Zika i l’Ebola, els preprints van augmentar la velocitat amb què es compartia la informació, però encara no de forma definitiva. Tot i que la majoria d’ells van aparèixer més de cent dies abans que una revista els publiqués, en total menys del 5% dels treballs es van enviar abans de forma preliminar.

    Ara, la presència del coronavirus i de medRxiv han fet un salt substancial als preprints. Per Ismael Ràfols, investigador de la Universitat de Leiden i expert en l’ús d’indicadors per a l’avaluació de ciència, «és molt positiu el desenvolupament de publicacions preprint que facilitin la comunicació. Davant d’una crisi, aquest sistema és excel·lent per difondre ràpidament la informació i els avenços», declara a SINC.

    Juntament amb tots els avantatges, també s’han destapat els riscos. A finals de gener, 1 preprint publicat en bioRxiv va alertar que el coronavirus amagava unes «misterioses» seqüències similars a les de virus de la sida, i els mateixos autors suggerien que el virus podria haver estat dissenyat pels humans.

    La tempesta conspirativa va esclatar. Mentrestant, i en només dos dies, l’article va rebre gairebé cent crítiques científiques. Les seqüències trobades no eren més que les esperades per atzar, i fins i tot molts virus naturals les contenen.

    Les xarxes cremaven, però al mateix temps la comunitat científica reaccionava, i en tot just 48 hores els mateixos autors van retirar l’article. Poques setmanes després, les teories sobre la seva suposada fabricació han estat desmantellades.

    Com escriu Ivan Oransky, vicepresident editorial del portal Medscape, «molts investigadors es van queixar que el que aparegués aquest treball de pacotilla en un servidor de preprints sense haver estat vetat per revisors és precisament la raó per la qual el vell i canós model de publicacions és millor a l’hora de deixar fora a la ciència escombraries. Només que això no és veritat».

    Per Oransky, aquesta rapidesa en retirar l’article va ser en realitat «un bon moment per a la ciència». I recorda que la revista The Lancet va trigar dotze anys a retirar l’article en el qual Andrew Wakefield es va inventar que les vacunes provocaven autisme. O que es van trigar cinc anys a retirar un article en el qual es deia que el virus VIH no causava la sida, entre molts altres exemples.

    Un problema per a la premsa

    El problema dels preprints sembla més preocupant per a la premsa que per a la ciència. Així ho veu Javier Carmona, editor de la revista Nature Medicine: «Possiblement, la manca de control que permeten aquests repositoris fa que els autors es permeten més llicències a l’hora de treure conclusions, posar títols enganyosos o escriure de manera sensacionalista. Veig més probable que un periodista sense molt coneixement científic es guiï erròniament per aquest tipus de treballs que un científic amb una visió més crítica, que traurà conclusions al marge d’allò que l’autor intenti vendre».

    Segons explica a SINC Carmona, en els manuscrits que es reben a les revistes «hi ha molta exageració, i gràcies al procés de peer review es corregeix de manera que les conclusions siguin molt més fidedignes».

    Així ho veu també Fiona Fox, directora de l’Science Media Center britànic, en un article titulat: El dilema preprint: ¿bo per a la ciència, dolent per al públic? «La revisió per parells pot no ser perfecta, però molta gent està d’acord en el fet que una de les coses bones que té és que tendeix a rebaixar el to dels descobriments i a filtrar les declaracions excessives». Aquestes exageracions poden ser molt suculentes per a una premsa sense temps o amb ganes d’epatar.

    De la mateixa opinió és Luis Querol, responsable de la Unitat d’Esclerosi Múltiple de l’Hospital Sant Pau, a Barcelona, i recent premi de la Societat Espanyola de Neurologia: «Els preprints són especialment perillosos per a la premsa. Els científics d’un camp reconeixem de pressa la qualitat d’un article, i la revisió per parells tendeix a rebaixar les conclusions inicials», indica a SINC.

    Però afegeix: «Dit això, també sóc escèptic respecte a la capacitat real que tenim els revisors per detectar tots els problemes d’un treball». Al cap i a la fi, la ciència viu una crisi de reproductibilitat que s’ha desenvolupat en temps anteriors.

    Els preprints han arribat per quedar-se. La gran majoria de les revistes els accepten i fins i tot animen els autors a usar els repositoris per millorar els seus articles. La convivència sembla assegurada, però hi ha qui fins i tot planteja que arribin a substituir-les.

    Una de les grans crítiques a sistema de publicació actual és el de l’hegemonia del factor d’impacte, una puntuació de cada revista en funció de les cites que han aconseguit els seus articles. El procés no permet la valoració posterior de la comunitat, l’anomenat post peer review, com sí que podrien fer els repositoris.

    A més, la probabilitat que un estudi no sigui reproduïble sembla ser més gran en les revistes d’alt impacte. «Només un neci confon el valor i el preu o el valor de la investigació i el seu factor d’impacte, tot i que les burocràcies anquilosades que regeixen la ciència continuïn utilitzant-«, apunta Ràfols.

    Sobreviuran les revistes al coronavirus?

    «Estic d’acord que el sistema actual té moltes deficiències, però no crec que el sistema de preprints vagi a substituir l’actual, almenys en la investigació biomèdica», opina Carmona. «Crec que se segueix valorant que el procés de peer review per a la revista X o Y li dóna cert segell de garantia de validesa».

    Per Ràfols, «les revistes arbitrades són importants perquè fan una tasca de selecció per interès, de filtre de rigor metodològic i, per tant, de segell de credibilitat. El que no és cert és que les revistes amb factors d’impacte més alt tinguin més credibilitat o rigor».

    Querol també creu que sobreviuran, «però els pot donar un cop important. S’està demostrant que hi ha altres formes de publicar i hauran de redefinir el seu paper. No tant com els guardians de la porta , decidint qui entra o qui surt, sinó com els que ordenen i assignen rellevància a posteriori a una informació que ja ha estat compartida. Crec que perdran aquesta capacitat que ara tenen en exclusiva».

    Hauran d’adaptar-, no només pel coronavirus. «El model actual canviarà amb la implantació del pla S (una iniciativa d’accés obert a les publicacions promogut pel Consell Europeu de Recerca). Les revistes hauran de buscar formes creatives de seguir aportant valor i informació fiable», refexiona Carmona.

    Querol traça un paral·lelisme amb el món de la música. «Ara mateix hi ha una indústria que es resisteix a morir i un esforç amateur per eliminar-la. És una cosa equivalent al que va succeir amb Napster i que va acabar resultant en Spotify. Acabarà apareixent un model nou, encara que segurament capitanejat per les mateixes editorials».

    Errors en les revistes

    Tornant al coronavirus, no només els preprints han comès equivocacions. Una carta acceptada per la revista New England Journal of Medicine, la de major impacte en medicina, va suggerir que una persona asimptomàtica havia contagiat a diverses a Alemanya. Tot i que les conclusions poden ser certes (sembla que els asimptomàtics sí que són capaços de contagiar), els autors no havia parlat tan sols amb la dona, que en realitat sí que hi havia tingut símptomes.

    Quant als tractaments, un dels més esperançadors ara mateix és la combinació de cloroquina i l’antibiòtic azitromicina. Ho és en gran mesura per un article publicat en medRxiv i tuitejat pel mateix Donald Trump. Però la feina és encara molt petit, rudimentari i ple d’imprecisions. Encara que sigui esperançador no passa de ser una hipòtesi inicial.

    Era un preprint, però va ser publicat en tot just 24 hores per la revista International Journal of Antimicrobial Agents. L’editor en cap de la revista és un dels autors de l’article.

    Diu Ivan Oransky que «igual que en política, potser és hora d’acordar que el procés de publicació és complicat i deixar de fer servir episodis únics, sense context, per sumar punts contra els rivals».

    Quan tot això acabi, hi haurà moltes coses de revisar.

    Aquest article s’ha traduït de l’Agència SINC