Just Deploy It!

Etiqueta: Coronavirus

  • La COVID-19 deixa de vegades seqüeles al cor i al cervell

    Les seqüeles en òrgans vitals que experimenten pacients de la COVID-19 després d’estar en situació crítica durant diverses setmanes són objecte d’estudi en hospitals de tot el món. Un cop superada la infecció, no només els pulmons, sinó també el cor, el cervell o els ronyons d’alguns malalts presenten alteracions específiques greus. Aquestes són de vegades conseqüència de l’afecció respiratòria inicial i el seu tractament, però en altres ocasions es deuen a l’atac directe de virus a òrgans diferents dels pulmons.

    Heus aquí algunes dades. Els malalts que estan a l’UCI durant més de nou dies (que en molts casos arriben a ser 15 o 20) subjectes a un respirador mecànic que supleix als pulmons poden patir, no només de forma immediata, dèficits cognitius, com són desorientació o una pèrdua de memòria similar a la que causa una demència, indica un estudi britànic difós el passat 4 d’abril i recollit per The Wall Street Journal.

    Això seria conseqüència de la perllongada escassetat d’oxigen a la sang i, per tant, en el cervell, i de la sedació intensa a què són sotmesos els pacients mentre romanen a l’UCI. La supervivència d’aquests malalts és inferior a l’esperable. Fins a un 67% dels primers pacients de la COVID-19 que van precisar una llarga dependència d’un respirador artificial en hospitals britànics van morir poc després, indica WSJ, davant el 36% dels que moren en aquestes circumstàncies després de patir una pneumònia vírica diferent de la COVID-19.

    La sensació d’ofec que experimenten els malalts, que motiva el seu ingrés a l’UCI i el suport d’un respirador, es deu al ràpid procés destructiu dels pulmons en presència de virus, un cop aquest s’ha obert pas per la gola i els bronquis. El virus afecta els alvèols en què es produeix l’intercanvi del diòxid de carboni per l’oxigen. Provoca igualment una inflamació que, en poques hores, impedirà l’entrada d’aire. De vegades, la resposta inflamatòria del sistema immunològic a la infecció dels pulmons és desproporcionada i contribueix a empitjorar l’estat del malalt, que moltes vegades mor.

    Entre els que superen el tràngol, els seus pulmons no sempre surten indemnes. Fins a un 20% dels pacients que han superat la malaltia després de precisar ajuda mecànica per respirar pateix una fibrosi pulmonar, unes cicatritzacions del teixit alveolar que condueixen a una disminució en la funció pulmonar superior al 15%. És una apreciable insuficiència respiratòria que té com a símptoma més evident la fatiga.

    El cor és un altre dels òrgans que pateix canvis patològics després del pas del SARS-CoV-2, i no només com a efecte de què passa en els pulmons sinó per l’acció que el mateix virus exerceix en el múscul cardíac. Un estudi efectuat amb pacients de Wuhan conclou que un de cada cinc malalts de COVID-19 pateix seqüeles cardíaques. Al cor, ha indicat el doctor Àngel Cequier, president de la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC), el virus pot causar una inflamació del miocardi, el múscul encarregat de bombar la sang. Es tracta d’una miocarditis similar a la que mostra qui està patint un infart, però sense afectació coronària que la desencadeni. De forma indirecta, aquesta inflamació podria provocar un despreniment de plaques de colesterol acumulades en les artèries, explica Cequier, i conduir a un veritable infart de miocardi.

    Un tercer motiu de l’afectació cardíaca es troba en l’al·ludit dèficit constant d’oxigen que arriba a la sang, el que dóna lloc, per compensar-ho, a un exagerat bombament sanguini del cor, que aquest de vegades no pot suportar. Això passa sobretot en pacients que patien una malaltia cardiovascular o diabetis prèvies.

    Els ronyons també són alterats per la presència de virus. El Ministeri de Sanitat ha xifrat en un 0,7% la proporció de malalts de COVID-19 que desenvolupa insuficiència renal, però altres estudis eleven aquesta xifra a entre un 0,5% i un 7%. La Societat Espanyola de Nefrologia està realitzant una investigació al respecte, a partir de milers de pacients atesos en hospitals espanyols.

  • L’aplaudiment cívic als professionals de la salut, un desig de formar comunitat

    Cada capvespre a les vuit, els ciutadans surten als balcons i esclaten en aplaudiments, en senyal de reconeixement i homenatge als professionals de la sanitat. Des que va començar la pandèmia, els sanitaris han esdevingut símbol de servei públic i abnegació, però també un punt de referència. I no un qualsevol, sinó una referència de seguretat a la qual aferrar-se en un moment de profunda incertesa. Aquesta acció testimonial no és un fet minoritari o aïllat, els operadors de telecomunicacions constaten que durant els minuts previs i posteriors a les 8 de la tarda el tràfic de dades cau notablement. La caiguda de l’ús d’Internet en aquests moments és comparable a la de l’hora dels àpats.

    La desconnexió massiva per a aplaudir és un fet que, tant quantitativament com qualitativa, denota un estat d’ànim característic del desfici present però també, en la meva opinió, l’exteriorització d’una altra idea que ve de més enrere: la gent s’ha adonat que tenim un deute amb el sistema de sanitat pública, què és el que millor representa l’estat del benestar a Espanya. És a dir, l’herència de l’enyorat Ernest Lluch, el ministre de Sanitat socialista que va universalitzar definitivament la Seguretat Social, abans que fos assassinat per un escamot terrorista d’ETA.

    Cada picada de mans de cadascun d’aquests aplaudiments significa, en siguem o no conscients, una plantofada a la cara dels qui han anat reduint els pressupostos i recursos de la sanitat pública

    Els treballadors de la sanitat pública als quals aplaudeix la ciutadania representen el que han aconseguit les polítiques de bé comú i els seus agents. Un guany al qual, segons la magnitud dels aplaudiments, no estem disposats a renunciar. Els homes i dones de les bates blanques als que ovacionem són avui les mans, els peus i el cap de l’Ernest Lluch, que continuen la seva tasca de manera transcendent i fent realitat el seu propòsit polític.

    Cada picada de mans de cadascun d’aquests aplaudiments significa, en siguem o no conscients, una plantofada a la cara dels qui han anat reduint els pressupostos i recursos de la sanitat pública, siguin els governants de la comunitat de Madrid o els de Catalunya, començant pel president que va iniciar aquesta política, Artur Mas, el conseller que la va consolidar, Boi Ruiz, o el que va rematar la jugada, Antoni Comín. Però en els últims dies hem vist una aparició fugissera de Boi Ruiz declarant, en una entrevista a Nació Digital que “els governs no es podran permetre retallades en sanitat després del coronaviurs”. Aquestes paraules indiquen que no ha existit penediment, ni tan sols aflicció, davant les seves pròpies retallades.

    Sortir al balcó és una manera de dir “aquí estem”

    L’aplaudiment popular significa, d’altra banda, alguna cosa més que afirmació o presa de part en aquesta qüestió. És quelcom més important: l’expressió d’un desig de formar comunitat. Aquesta reacció instantània no és només motivada per un impuls sociopolític, sinó també per la sociabilitat pròpia de l’ésser humà. En haver estat confinades, les persones reaccionen volent recuperar el sentiment del col·lectiu a través de la trobada interpersonal i la sensació de vida de grup. Sortir al balcó és una manera de dir no només “sóc aquí” sinó “aquí estem”.

    El fet que l’aplaudiment als professionals de la salut sigui col·lectiu amb intenció i consciència de tal és esperançador. Amb ell, la reacció immediata a la inquietud i la por causades per la pandèmia ha estat col·lectiva i no un campi qui pugui. Aquest “nosaltres” queda sobre la taula per contradir els pitjors auguris que les distopies i ficcions catastròfiques ens han anat proveint: ni hi ha hagut desordres, ni violència, ni incivisme, ni insolidaritat, ni desesperació. Tot el contrari. Fins i tot es pot observar certa docilitat un xic inquietant, atès que les disposicions de regulació social -acceptades amb disciplina- constituiran, passada aquesta situació, un repositori de mesures de govern de les quals molts se sentiran temptats de tirar en circumstàncies molt diferents.

    Homenatge a un grapat de mileuristes

    El desig de formar comunitat que manifesta aquest aplaudiment col·lectiu, quotidià i cívic, és el fonament sobre el qual haurem de reconstruir les nostres societats en el nou temps propiciat per aquest salt quàntic que tenim davant els nassos i sota els peus. És una reacció sanitosa i una valoració meritòria davant la presència i acció d’uns professionals que esdevenen, involuntàriament, epítom del valor suprem del treball i el servei. No és poca cosa, puix això passa en un moment que la cultura del treball ha estat esborrada del camp de visió de la forma de civilització que hem viscut.

    Aquest descomunal sotrac humà, social, econòmic i sanitari està contingut i sostingut per un grapat de mileuristes, un nivell de retribució que ens hauria d’avergonyir una vegada acabat l’aplaudiment. La ciutadania ho sap i el seu aplaudiment és degut a la consciència d’aquesta descomunal injustícia. La combinació de reconeixement al treball, el servei i la consciència de la injustícia envers els qui el realitza, demostra que vivim en una societat sana, encara no contaminada pel virus veritablement letal, què és mental i emocional, que s’ha intentat inocular a les persones de fa moltíssim més temps.

    La cultura del treball no ha mort, viu i aplaudeix cada capvespre des dels balcons dels veïnats. El problema és que els sectors i grups progressistes han oblidat la manera de fer-la palesa i de defensar-la. Potser aviat algú s’adoni que la derrota de les esquerres a escala europea i global es va fer palesa quan els creadors van començar a imaginar antiutopies, distopies i tota mena de catàstrofes, tant com a escenaris de ficció com projeccions de futuribles que s’arrisquen a esdevenir profecies autoacomplertes.

    La cultura del treball no ha mort, viu i aplaudeix cada capvespre des dels balcons dels veïnats. El problema és que els sectors i grups progressistes han oblidat la manera de fer-la palesa i de defensar-la

    Els pensadors crítics van ser víctimes d’un fenomenal joc de trilers: van confondre com a crítica transformadora el que era l’enèsima manifestació d’un pensament reaccionari que es desenvolupa amb la rapidesa amb la qual canvien els temps, mentre que el pensament progressista, en tant que reflexiu i cautelós, camina més a poc a poc.

    La mirada progressista cap al futur ha de ser capaç de concebre un avenir desitjable per intentar fer-lo possible. És el funest tenebrisme propi de la cultura europea el que s’ha convertit en el millor aliat del reaccionarisme ultraliberal americà: aquest ha encegat la utopia democràtica pluralista i tolerant que relatava la sèrie Star Trek (una dramatització del potencial universal de la nova frontera kennediana i de l’esperit llibertari il·lustrat de la revolució americana).

    Ha produït una generació de novel·listes reaccionaris amargats pels quals el concepte de la vida no només és desagradable en termes de futur sinó repulsiu en el present. I milers de persones han caigut fascinades per un pessimisme globalitzat que ha resultat ser la veritable ideologia de l’ultraliberalisme, dissimulat sota pretensions crítiques, que no té res més a oferir que simple entreteniment desproveït de sentit.

    Voldria pensar que l’aplaudiment socialitzat als professionals de la salut i a l’esperit general del treball és un senyal del despertar del somni distòpic. I que les persones despertessin, amb el soroll del picar de mans, per adonar-se, en mig de la inquietud present, de la veritat d’una frase de Mark Twain: “El pitjor de la meva vida no m’ha passat mai”.

  • Mor el neonatòleg Salvador Salcedo per Covid-19

    El doctor Salvador Salcedo ha mort a causa del coronavirus. El professional sanitari, que es va jubilar fa set anys, havia sigut cap de neonatologia de l’Hospital materno-infantil de la Vall d’Hebron.

    Tant Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, com des de la Societat Espanyola de Neonatologia, de la qual Salcedo va ser un dels membres fundadors, han volgut traslladar el condol a la família i amics.

  • «Jo sóc igual d’humana que tu»: els mites no ajuden els ‘herois’ de la sanitat

    Cada dia, a les 20:00, el silenci es trenca i esclata en aplaudiments des de finestres i balcons. L’ofrena festiva té com a destinació teòrica i primordial el personal de primera línia, els serveis essencials, els sanitaris. Aquest mur de contenció activa és el lloc al qual dirigir l’esperança i l’agraïment. Són herois, diem, els herois i heroïnes de tots aquests dies.

    Però les paraules i les definicions tenen l’estranya capacitat de barrejar explicacions amb límits i contradiccions. El teòric heroi individual se substitueix aquí per un homogeni i col·lectiu que, en el fons, diu que se sent res més que un treballador responsable, sobrecarregat i exposat, amb por i gairebé sense capacitat de decisió.

    Les definicions es fan al mateix temps massa amples o massa estretes. Tan ambigües com el debat sobre la naturalesa d’un virus (és un ésser viu el coronavirus?), però tremendament rellevants com a element de reivindicació i de poder. Si volem cridar-los herois, endavant, ens diuen. Però quan tot això acabi els haurem d’escoltar. Haurem d’atendre’ls com durant tants anys no vam fer abans.

    Persones treballadores

    «No tenim res d’herois i en cap moment ens sentim així», afirma Paula Vera, metgessa intensivista a l’UCI de l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona. «Som persones treballadores que intenten complir amb la seva responsabilitat, perquè si no treballarem ningú tindrà cura dels malalts per nosaltres», afegeix.

    Semblantment opina Luis Querol, neuròleg al mateix hospital, que, com tants altres en aquests dies, ha canviat la seva rutina per atendre pràcticament de manera exclusiva a malalts de COVID-19: «Només som professionals que assumeixen els riscos de la seva professió». Però afegeix una porta a l’ambigüitat: «El problema és que estem sotmesos a un sobreesforç sense el material adequat: és com si envies un policia o un bomber a treballar sense la seva equipació».

    «Jo sóc igual d’humana que tu», continua Vera, «i hi ha molts dies en què m’ha costat anar a treballar, en què he anat plorant al cotxe de matinada. Fins i tot hi ha moments en què em plantejo si voldré seguir en la professió quan tot això passi».

    No se senten herois, però accepten complir amb accions que, pel risc i l’esforç, no semblen estar molt lluny d’allò heroic. Més encara quan els companys van caient malalts (els sanitaris són el grup amb major proporció de contagis) i quan se li afegeix la por de portar la infecció a casa i familiars.

    «La por implica un exercici de prudència constant en qualsevol moment», reconeix Vera, que assegura que ja s’han instal·lat equips de psicòlegs per atendre i que molts d’ells tindran algun tipus d’estrès posttraumàtic.

    Les ambigüitats s’acumulen. Accepten la seva tasca per responsabilitat, però des de fora això pot interpretar-se com una humilitat heroica. Al mateix temps, a penes tenen capacitat de decisió o maniobra: renunciar a hores d’ara implica passar de teòric heroi a malvat, sense possibilitat de passar al refugi gris de les finestres i els balcons -l’Organització Mèdica Col·legial ha emès un comunicat subratllant que el metge no pot negar l’atenció al pacient tot i que les circumstàncies i la manca d’equipament li suposin un risc personal-.

    «Més enllà de la vocació, hi ha una gran part d’obligació. Jo no he pogut si més no disposar d’uns dies per organitzar la cura dels meus fills», apunta Vera.

    «És un treball que, ara mateix, no voldria estar tenint», reconeix Javier Padilla, metge d’atenció primària a Madrid i autor del llibre «A qui deixarem morir?». Padilla contempla la medicina com un treball amb una particular funció social, però «no com una identitat emanada del fons dels nostres éssers des de la nostra més tendra infància». De fet, ja fa anys que va escriure i que parla en contra de la medicina heroica.

    El concepte aquí és diferent. Padilla es refereix a un tipus de medicina espectacular, gairebé miraculosa, realitzat per «gent que fa coses que ningú s’espera d’ells», de manera moltes vegades imprudent i sense l’adequat càlcul de riscos. Aquesta heroïcitat no té a veure amb la reclamada pel coronavirus, però «el problema és que la metàfora allotja i pot dissimular la situació en què ens trobem ara: gent treballant moltes hores, amb falta de protecció, en bastants casos havent encadenat treballs temporals».

    Les medalles i els balcons

    La metàfora és molt ampla, i pot servir per escombrar sota la catifa les deficiències del sistema, compensades per la brillantor de l’heroïcitat. «Com passa en l’exèrcit, les medalles d’honor s’atorguen moltes vegades pels que han de vetllar pel sistema, per a premiar les ganyes dels que s’han vist exposats per ell», apunta Querol. «Això pot debilitar la reclamació».

    Què opinen llavors els metges dels aplaudiments als balcons, aquesta cerimònia molt més horitzontal? «Per a mi és, abans de res, la celebració d’estar vius i acompanyats», opina Querol. «Jo crec que neix d’un sentiment de gratitud.

    «A mi sí que m’emociona», reconeix Vera, «i sobretot als meus fills. Els omple d’orgull perquè viuen amb dificultat el que te’n vagis a treballar. I si et passa alguna cosa?, em diuen. I si et mors?»

    Padilla veu amb optimisme els balcons, com «el moment de la població per celebrar i donar suport alguna cosa que els està unint per la seva mera existència».

    Aquí sorgeix una nova contradicció. L’heroi clàssic és un semidéu profundament individual, aquí és un organisme col·lectiu. Suposar un moviment heroic homogeni té la contrapartida optimista: ens recorda que els comportaments heroics (o responsables?) no són forçosament individuals, com l’èpica i l’economia del relat tradicionalment han necessitat encoratjar.

    En qualsevol cas, no hi ha potser una autocomplaença aquí, no vénen bastants d’aquests aplaudiments gent que no vam fer gairebé res per protegir la sanitat?

    «Pot ser que alguna cosa d’això hi hagi», reconeix Padilla, «però el que significa abans de res i amb el que em quedo és amb el capital de mobilització que suposa». Els sanitaris no només no se senten herois, sinó que clamen per les condicions necessàries per no tenir si més no de semblar. I això no passa exactament per màscares i respiradors, sinó per reclamacions llargament desoïdes.

    «Aplaudim el sobreesforç exposats a un perill, però quan en temps de pau s’alertava de l’escassetat i de la pobra organització, no se’ns atenia, en general», lamenta Querol. El coronavirus pot estar servint per retirar la bena als ulls que va col·locar el mantra de «la millor sanitat del món».

    Les costures del sistema

    Un informe recent del Fòrum Econòmic Mundial donava a Espanya la màxima puntuació en l’àrea de salut, mentre que l’últim informe Bloomberg ens situava en tercera posició.

    Partits polítics de molt diversos signes afirmen contínuament que el nostre sistema és l’enveja de tots els països del món. El problema és que el primer estudi només mesura l’esperança de vida saludable, i el segon es basa en un 70% en l’esperança de vida, conceptes que depenen de molts més aspectes que la sanitat. «L’informe Bloomberg se cita contínuament, però es basa només en tres indicadors», sentencia Padilla.

    «En realitat», prossegueix, «aquests estudis obtenen els resultats que volen segons el que volen mesurar, cap dóna una visió exacta i global». L’Euro Health Consumer Index, que té en compte prop de 50 indicadors, ens situa en el lloc 19, només a Europa. Per al Legatum Institute estaríem en el lloc 13 de 167 països.

    Segons Padilla, el més fiable podria ser el Healthcare Access and Quality Index, publicat per la revista The Lancet. Aquí Espanya figura en el lloc 19 del món.

    D’on sorgeix llavors el mantra? Segons Querol, «de la sensació que els tractaments més cridaners i espectaculars realment sí que estan a disposició de tots. La qüestió és que la cura de les malalties invalidants però que no comprometen la vida no funciona tan bé. Les cures a la dependència i als malalts crònics, per exemple, haurien de ser molt millors».

    Segons l’opinió de Padilla, «es va escollir aquest missatge perquè era la part del sistema que destacava sobre altres en el nostre cas. El problema és que aquesta imatge incapacita la introducció de canvis quan ja està establerta». L’autocomplaença pot no estar només en els balcons, sinó també al voltant de la mateixa sanitat.

    Perquè la principal queixa dels sanitaris aquests dies no té a veure tant amb la situació actual com amb el que aquesta ha destapat. «Podrien haver-se fet millor les coses per evitar l’aglomeració de casos», comenta Vera, però «tot i que és cert que falten material i equips de protecció i que exigim uns mínims, entenem que és una situació excepcional. Des del primer moment vam comprendre que hi ha un problema mundial d’estoc».

    El problema ve d’un sistema que funciona en condicions properes a la saturació, en risc de col·lapsar davant un episodi de grip. Com no ha de fer-ho davant d’una pandèmia així.

    Per Querol, el coronavirus està «destapant les costures a càmera ràpida. Hem vist la situació de les residències de gent gran, l’escassetat de personal i espais, els atropellaments salarials o l’absència de polítiques comunes. Això, entre moltes altres coses i en tot just un mes. Però quan tot això acabi haurien d’atendre les demandes històriques».

    La sanitat després de la pandèmia

    Quan tot això acabi «crec que hi haurà un enfrontament entre col·lectius professionals i institucions», pronostica Padilla. «La situació de sobreesforç i desprotecció va destapar conflictes larvats i s’intentarà millorar el sistema i les condicions de treball».

    Algunes d’aquestes reclamacions passen des de fa temps per augmentar el temps per pacient en consulta o reforçar l’escàs personal d’infermeria, així com per reduir la temporalitat de molts dels contractes i la bretxa de salaris amb Europa, però van més enllà i tenen molt a veure també amb l’estructural.

    Segons Padilla, els canvis haurien de conjugar dos objectius: millorar el sistema per al què ens passa sempre i per al que ens passa excepcionalment. Per a això caldria centrar-se en tres aspectes fonamentals.

    El primer seria reforçar la salut pública: «no només els serveis d’alerta epidemiològica, que també, sinó el seu desenvolupament complet». Entre aquestes millores hi hauria la dels sistemes d’informació, «que són ineficaços per ser massa dispersos». Una cosa amb el que està d’acord Querol: «ara mateix serveixen per optimitzar la gestió econòmica, però no la gestió clínica». El neuròleg considera imprescindible també desenvolupar una plataforma centralitzada d’assaigs clínics, per evitar iniciatives aïllades i certa anarquia en els protocols.

    El segon punt seria «reforçar d’una vegada l’atenció primària i fer que el pacient crònic giri realment al voltant d’ella», afegeix Padilla. «Hi ha persones que porten molt de temps en el punt cec de les polítiques de salut». «I és on el sistema ha rebentat més clarament, sobretot en elements allunyats del que hospitalari», afegeix Querol.

    El tercer objectiu tindria a veure amb com sortir d’una situació semblant sense que l’única resposta sigui multiplicar els llits d’UCI, «perquè no és necessari en temps normals», apunta Padilla. «Necessitem algunes més per pujar el llindar, però també hem de transformar els hospitals en dispositius més flexibles». Querol afirma no haver vist funcionar un hospital de manera més fluida que aquests dies, a causa de la gran quantitat de recursos mobilitzats. «La pròxima vegada no pot ser improvisat», conclou Padilla.

    La tornada al món ordinari

    En L’heroi de les mil cares, l’antropòleg Joseph Campbell va establir un patró narratiu que sol caracteritzar el viatge de l’heroi. De les dotze etapes, l’última és la tornada al món ordinari. Quan tot això passi correm el risc que, com en moltes pel·lícules distòpiques, l’última escena sigui la d’una ciutat de llum asèptica, la de gent passejant aparentment amnèsica després del succeït. Amb tota la voluntat concentrada en tornar a la normalitat.

    Llavors els sanitaris tornaran a estar a les seves quatre parets, fora del nostre minut a minut. Ens atendran si ens passa alguna cosa greu i els errors de sistema, com succeeix amb la crisi climàtica, no seran especial motiu d’alerta. La roda tornarà a girar, però corre el risc de girar igual. Llavors serà el moment de demostrar que els aplaudiments i els balcons no han estat només autocomplaença.

    Si volem anomenar-los herois, haurem de procurar que sigui la ciutat alguna vegada la que defensi a Batman. «Tant de bo aquest sentiment es tradueixi després en una reflexió de fons: que la sanitat no pot ser d’allò primer en el que es decideixi retallar, que cal cuidar», demana Vera, «perquè ens va molt en això». «Les reclamacions s’articularan amb la ciutadania que surt a aplaudir a les vuit», anuncia Padilla.

    Sigui o no certa la metàfora heroica, amb totes les seves ambigüitats, tenen clar que no volen tornar a semblar herois, tampoc quan gairebé ningú els miri.

    Després que això acabi, diuen, haurem de parlar.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Dols sense comiats ni abraçades

    Aquesta situació d’emergència ens posa davant d’una realitat nova, desconeguda, que ens connecta directament amb la sensació de vulnerabilitat. Pensem en la solitud que imposa aquest estrany virus: en els llits d’hospital, a les llars dels que viuen sols, en la manca d’abraçades, petons i carícies. Quan tot passi, podrem reprendre aquest
    contacte més proper, però per als que hagin perdut éssers estimats això serà irrecuperable.

    Aquestes persones viuran un dol gairebé sense possibilitat d’acomiadar-se, sense poder acariciar qui està a punt de morir, sense poder veure el cos del difunt, vetllar-lo ni celebrar el funeral, sense trobar consol en els braços d’amics i familiars. En temps de caos la cura emocional es posposa.

    Totes aquestes són necessitats essencials i no poder-les atendre farà que el dol sigui més traumàtic i dolorós. Cal aplaudir les iniciatives de les residències que estan facilitant el contacte en línia amb els familiars. Quanta tranquil·litat dóna veure la persona! Aquesta imatge val més que moltes explicacions. També les propostes de cartes anònimes per a malalts ingressats, o tots els professionals que afavoreixen, en el que poden, que hi hagi el contacte possible entre el malalt i la seva família.

    A la distància imposada pel confinament cal respondre multiplicant l’interès i la creativitat. Potser no podem abraçar aquesta persona que està en dol, però sí expressar-li el nostre profund desig de fer-ho. I quan és possible veure’s però no tocar-se, un gest com abraçar-se a un mateix o ajuntar les pròpies mans pot servir per enviar simbòlicament aquest contacte afectuós.

    Els missatges i les trucades ajuden a que l’altre ens senti propers. És moment de prendre la iniciativa i alhora respectar el que l’altre necessiti. Res millor que preguntar: “està bé per a tu que et vagi trucant?”, ja que normalment el “si necessites alguna cosa, truca’m” no sol funcionar. A qui està en dol li pot costar identificar allò que necessita, i encara més posar-li paraules i fer el pas de demanar-ho.

    Pensem també en la manca de comiats. El dolor i la incredulitat és molt més gran quan no és possible estar al costat d’aquell qui mor; llavors poden disparar-se les pitjors fantasies. Aquesta impossibilitat d’acompanyar, fruit d’una situació d’emergència en què ha de prevaler el bé comunitari, és terrible i pot deixar serioses ferides emocionals.

    Algunes persones podran trobar una mica de consol en sentir que, fins i tot sense estar presents, es mantenen connectades amb el seu ésser estimat pensant-hi i enviant tot l’amor que els desperta. Però això pot ser especialment difícil si finalment mor la persona i no és possible veure-la. Hi ha familiars que demanen que s’introdueixi un escrit, un objecte significatiu o un dibuix dels nens a l’interior del fèretre, com una forma de sentir-se a prop.

    S’haurà d’explicar molt bé als petits, als grans i a les persones amb discapacitat allò que ha passat. Si a tots ens sembla una situació surrealista i costa fer-se a la idea que la persona ja no tornarà, quant més per a ells. Cal parlar de forma franca i adaptada a la seva capacitat d’entesa, així com afavorir que puguin participar compartint emocions i reunions, encara que sigui telemàticament, del que s’està vivint a la família.

    Potser que no es pugui rendir en el moment l’homenatge desitjat, però és possible realitzar una cerimònia o un ritual personal més endavant amb tots els qui vulguin compartir-lo. A algunes persones els reconfortarà dedicar un temps del dol i del confinament a evocar detalls que aportin sentit i que honorin a qui ja no hi és.

    En temps difícils és important mantenir-se emocionalment connectats uns amb altres per poder brindar el suport necessari i sentir-se a prop malgrat la distància. Quan tot això hagi passat, com a societat haurem de plantejar-nos com retre consideració a totes les persones que s’hauran vist afectades per la pandèmia, a les víctimes i els seus familiars, per tal d’ajudar a curar les ferides emocionals que hagin pogut quedar obertes.

  • Autisme i confinament, “només sortim al carrer quan no hi ha més remei”

    El Teo té 14 anys i viu amb la Maya, la seva mare, i el Raül, el seu germà petit de 10 anys. El confinament li ha alterat totes les rutines, com a tothom, però en el seu cas la qüestió és una mica més delicada, perquè es tracta d’un adolescent amb trastorn de l’espectre autista. La rutina va lligada a la seguretat. “N’hem hagut de fer noves, creant un horari visual amb pictogrames”, comenta la Maya. El Teo té llenguatge, però la seva comprensió s’assenta molt millor amb els pictogrames.

    També és especialment sensible als sorolls i a determinats tactes, com el del plàstic, i un dels pocs dies que ha sortit de casa durant el confinament es va enfadar molt, perquè al súper el van obligar a posar-se els típics guants per agafar la fruita, com a mesura de protecció. “Només ha sortit dos cops i l’experiència no ha estat bona. Ara intento fer la compra com més ràpidament millor i resant perquè no passi res mentre estan els nens sols a casa”, comenta la Maya. En l’altra ocasió un guàrdia urbà els va aturar i li va preguntar que perquè anava amb dos nens… òbviament perquè a un nen de 10 anys no se’l deixa sol a casa.

    Com la Maya i el Teo, la major part de famílies amb criatures amb TEA de l’Associació Aprenem, per la inclusió de les persones amb TEA, surten el mínim possible de casa, segons explica Marta Romero, psicòloga i terapeuta de l’entitat. “No són situacions fàcils de gestionar, perquè el nen veu que no surt quan hauria de sortir, però que tampoc no és un dissabte, i que si surt no és per anar a fer les coses que feia abans”, comenta. Amb el temps transcorregut de confinament, la major part de les 500 famílies de l’associació “estan gratament sorpreses de l’esforç que estan fent els seus fills i com s’estan adaptant a aquesta situació”, comenta Romero.

    Només ha sortit dos cops i l’experiència no ha estat bona. Ara intento fer la compra com més ràpid millor i resant perquè no passi res mentre els nens estan sols a casa

    En el cas del Teo, fins la publicació del decret d’alarma anava dos cops per setmana a la consulta de Romero. Ara una de les seves noves rutines és fer-li una videotrucada cada dia. “Hi ha un moment que sap que m’ha de trucar i ho fa, però amb les famílies tenim establert que ens poden trucar cada vegada que hi ha una emergència”, afegeix. Les videotrucades estan sent una vàlvula de seguretat important en tota aquesta crisi per les famílies amb fills amb TEA, molt més que sortir al carrer, ja que “poder-se relacionar amb les persones que coneixen, com poden ser també els seus amics o els seus familiars, és molt positiu”, comenta la terapeuta.

    “No hi ha cap interès a sortir al carrer si no és per necessitat”, assegura Romero, perquè “si un nen amb autisme es posa malalt també és molt complicat explicar-li què li està passant”. “Estan fent un gran esforç per quedar-se a casa i establir una nova rutina, la qual cosa no és fàcil perquè tots els dies són iguals. El que estem veient és que a molts nanos els estan sortint comportaments compulsius, i no passa res, són mecanismes d’autoregulació que els donen seguretat. Només si ho fan d’una manera angoixada és quan s’ha de sortir al carrer”, afegeix.

    Els mocadors blaus

    No obstant això, en els darrers dies han sorgit informacions sobre infants i adults amb autisme que eren increpats i insultats a diversos llocs d’Espanya mentre anaven pel carrer, per gent que els escridassava des de les seves cases perquè es pensaven que s’estaven saltant el confinament. A Autismo Diario els anomenen la Gestapo de los balcones, i s’hi poden llegir testimonis com el de Cristina Paredero, la qual va haver de sentir com una senyora li deia que no semblava que tingués cap discapacitat perquè estava capacitada per caminar, després de renyar-la a crits i amenaçar-la amb trucar a la policia perquè s’havia aturat una estona a la via pública amb el seu company. Entre els socis d’Aprenem també s’han viscut episodis desagradables així, encara que no estan sent la norma.

    Per xarxes socials han corregut diverses iniciatives per evitar els insults, com les que aconsellen a les mares i pares dels infants amb TEA que s’identifiquin amb armilles reflectants o amb un braçal blau, el color que avui hauria d’il·luminar molts edificis públics, com passa cada 2 d’abril, amb motiu del Dia Mundial de Conscienciació sobre l’Autisme. Les entitats de referència no critiquen aquestes propostes, segurament benintencionades, però tampoc les secunden. La confederació Autismo España va publicar un comunicat dissabte passat on aclaria que ningú té l’obligació de recórrer a elements identificatoris, que “poden arribar a ser fins i tot estigmatitzadors”, i recomanava dur únicament a sobre l’acreditació de persona amb discapacitat. A banda, advertia que fins i tot d’això se’n podria fer un mal ús. Igual que hi ha gent que passeja el gos quatre cops al dia, podria començar a aparèixer gent que per sortir a fer un volt es posa un braçal blau.

    La proposta d’Aprenem per commemorar la jornada va precisament en aquesta línia. Amb la campanya #acasadeblau, aquesta entitat proposa viure un 2 d’abril adaptat a les circumstàncies imposades per la crisi del coronavirus, ja que tots els actes que hi havia previstos s’han hagut de postposar. El que demanen és que avui la gent que pugui, comparteixi a través de les xarxes socials fotos, vídeos i dibuixos, on el blau sigui el protagonista, amb l’objectiu de “sensibilitzar i donar visibilitat a les persones amb TEA per trencar mites i estereotips que hi ha al voltant del trastorn fent-lo visible des de casa”.

  • Un desconfinament per fases, estratificat i sota estudi epidemiològic constant

    Tot i que a partir d’aquests dilluns el govern espanyol aixeca el confinament total, des del Govern de la Generalitat de Catalunya segueix assenyalat com a irresponsabilitat aquesta decisió. Davant el que veuen com una situació que pot afavorir un rebrot de casos, han explicat en roda de premsa les mesures que creuen que s’han d’aplicar des del Govern i també per part de la població.

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha assenyalat que des del Govern: «no defugim de tenir cura de la ciutadania de Catalunya i explicarem de quina forma segura s’han de fer les coses i en quins moments d’acord amb dades epidemiològiques i científiques i no basades en quan cauen els festius». Així, la consellera de Salut Alba Vergés sense haver afirmat que cal desobeir la decisió del Gobierno ha demanat que la gent es segueixi quedant a casa.

    Mentrestant, han explicat que des de Salut i des de la Generalitat s’estan preparant perquè el desconfinament sigui segur, amb dades, transparent: «que poden haver-hi rebrots i que intentarem evitar-los i per això ens preparem amb el sistema assistencial però també amb sistemes de vigilància, amb l’àmbit comunitari i en fer aquesta comunicació del risc». «Si demanem unes mesures que són estrictes, complicades, que ens trenquen la societat i la gent no les entén… és difícil que les puguin complir», ha tancat Vergés.

    Un procés transparent i segur

    La consellera ha indicat que el desconfinament hauria d’iniciar-se a finals d’abril i no ara i que hauria de ser escalat, progressiu i segur, per fases i protegint els grups de risc.

    I és que les dades diuen que ara els pacients crítics s’han estabilitzat en els 1600. En aquest sentit, Vergés ha volgut agrair-ho al sobreesforç dels professionals: «hem aconseguit controlar allò que ens feia tanta por». «El sistema està aguantant i està aguantant molt bé però continuarem tenint molta pressió». «Les mesures de confinament han funcionat i ens han permès tenir un sistema per atendre tothom». Amb aquestes idees, Vergés ha apuntat que no s’hi valen precipitacions i que una «obertura prematura del confinament pot comportar un repunt i un rebrot», ja que no s’ha pogut encara baixar la corba i el sistema pot no sostenir-se si el rebrot es dóna ara. El desconfinament no hauria aleshores de començar fins que no passessin 15 dies des de l’arribada del pic i, mentrestant, han explicat, tenir controlats els focus calents com serien la gent gran.

    Així, el Dr. Joan Guix, secretari de Salut Pública, ha explicat que, si seguim així, amb els indicadors epidemiològics actuals, en dates pròximes estaríem en condicions de començar el desconfinament per tornar a una «nova normalitat» i, durant aquest temps «mantenir la incidència de nous casos per sota el llindar de la capacitat del sistema de salut». Per Guix, el procés de desconfinament ha de ser «transparent amb fets objectius i estratificats segons grups d’edat, geografia i grups professionals». A més, també un procés «reversible en tot moment si els indicadors i monotorització així ens ho indiquen».

    El control s’articularà a partir d’un sistema de vigilància que detecti i aïlli casos i que estudi els contactes amb PCR i altres tipus de test, elaborant indicadors de l’evolució, monotoritzant l’impacte i fent estudis de seroprevalència a la població.

    En un altre àmbit, Guix també ha explicat que es treballarà des del sistema sanitari per seguir atenent pacients COVID i recuperar l’atenció a altres patologies. També, seguir garantint la salut dels professionals i actuar sobre les residències serien dos punts que Guix ha volgut assenyalar. També ho ha fet destacant el paper de l’àmbit comunitari per abordar determinants de salut i factor psicosocials: «la sortida d’aquesta crisi no pot basar-se en desigualtats», ha sentenciat.

    Perquè això no passi, cal implantar salut en totes les polítiques que s’executin: que, com assegura ja s’està fent, «tots els departaments de la Generalitat estan encaminades a un mateix objectiu, vèncer el coronavirus».

    Un desconfinament per fases i no encara

    Així, han determinat tres grans passos: confinament, desconfinament progressiu i, per últim, retorn a la nova normalitat. Per passar d’una fase a l’atra amb garanties de seguretat, Guix ha explicat que cal tenir cobertes cinc dimensions essencials: tenir capacitat assistencial dins el sistema, un coixí suficient per fer front a qualsevol rebrot; tenir capacitat de realització de test, tenir capacitat d’implantar mesures de distanciament social i mesures higièniques; tenir capacitat d’identificar casos i contactes per procedir a aïllaments i quarantenes i tenir capacitat per conèixer la tendència de la pandèmia.

    Els condicionants que acompanyaran aquests àmbits seran que el sistema sanitari i en concret les UCI tinguin capacitat de resposta, controlar els punts calents (residències sobretot), garantir la seguretat dels professionals i veure una tendència clara i sostinguda en la regressió de l’epidèmia.

    Així, es passarà d’un punt a un altre «no perquè sigui dilluns de pasqua, sinó perquè es compleixen els requeriments». «No ens lliguem en dates, ho garantim per fets i seguretat», ha dit Guix.

    Així, primer caldrà tenir tot això controlat i iniciar proves i tests a la població per fer l’estudi i la vigilància. Segons el Dr. Fabregat, director general de recerca i innovació en salut, s’augmentarà la capacitat i disponibilitat de tests ràpids: «Ens veiem amb capacitat de poder arribar a sectors de la població amb els quals no teníem aquesta capacitat». Saber i conèixer la taxa d’immunitat de la població ajudarà a establir un o altres metodologies. Pel que fa a les residències, Fabregat ha explicat que s’estan realitzant 1200 test al dia i que ara hi haurà la capacitat d’arribar als 1800. A més, dins l’anomenat programa Orfeu, es realitzaran 170.000 test en un període cinc-sis setmanes. L’estudi de seroprevalència permetrà a més poder saber quanta gent està protegida.

    Més enllà, en una segona fase del desconfinament, la gent sana ja podrà començar a sortir al carrer sense necessitat que sigui per treballar només i això també estarà aplicat a infants. Serà d’ús obligatori seguir les mesures d’higiene i distanciament i fer ús de les mascaretes. En una tercera fase es passarien a obrir restaurants i bars però seguint les mateixes normes i ja, en una quarta fase, passaríem a l’obertura d’equipaments culturals i escoles.

  • Montserrat Busquets: “Curar és una tasca importantíssima, però no es pot curar sense cuidar”

    Montserrat Busquets és infermera -ara jubilada-, i ha dedicat també gran part de la seva vida a la docència. El 2016 va ser guardonada amb el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’, en reconeixement a la seva contribució a la professió d’infermera. Actualment, és membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, una de les seves principals línies d’investigació. Per ella, el gran valor de la infermeria és el de cuidar, alhora que es cura. I això, segons diu, en aquest moment de pandèmia mundial, és essencial. “Les infermeres no només estan combatent el coronavirus, sinó que també estan ajudant a les persones a poder viure una mica millor aquesta situació. Aquesta feina d’acompanyament a les persones és importantíssima”.

    Quins creu que són els grans reptes als quals s’enfronten les infermeres en aquesta crisi sanitària?

    Penso que la crisi del coronavirus no presenta reptes diferents per les infermeres, es tracta de seguir fent la mateixa feina que feien fins ara. Això sí, ara han hagut de reinventar-se i ser capaces de reubicar-se i donar resposta a les necessitats d’assistència, fent especialitats que moltes vegades no són les que estan acostumades a fer. Les infermeres estan demostrant aquesta capacitat d’adaptació i competència de ser capaces d’afrontar-se a això.

    Les infermeres també ajuden que la gent pugui fer els aïllaments domiciliaris, que la gent que té uns símptomes lleus no s’espanti tant i no col·lapsi l’hospital. Hi ha infermeres per telèfon o atenció domiciliària que fan aquesta tasca, perquè la persona es quedi a casa i sàpiga el que ha de fer. Expliquen com posar mascaretes, com esterilitzar, com separar-se d’una persona aïllada, però al mateix temps cuidar-la…les infermeres fan el que fan sempre, que és fer que la vida quotidiana, que les necessitats de la vida, puguin ser compatibles amb les malalties i els seus tractaments, a més evidentment d’encarregar-se del tema de l’administració dels tractaments i les cures necessàries.

    En general hi ha un enfocament centrat en la malaltia i en el tractament. Quina visió creu que aporta la infermeria?

    Un aspecte important jo crec que és la capacitat d’humanització. Aquest interès, per exemple, perquè les persones que estan aïllades i soles puguin connectar d’alguna manera amb els seus familiars. No només estan combatent el coronavirus, sinó que també estan ajudant a les persones a poder viure una mica millor aquesta situació. Aquesta feina d’acompanyament a la persona és importantíssima. Curar és una tasca importantíssima, però no es pot curar sense cuidar. Això no s’ha d’oblidar. L’atenció a les persones quan emmalalteixen és molt més que tractar la malaltia. Cuidar és el marc general de l’atenció i, a vegades, aquest cuidar porta a la cura, i altres vegades no. Les infermeres jo crec que això ho tenim molt interioritzat.

    No es tracta de pensar que l’enemic és la malaltia, l’enemic és patir la malaltia en soledat. No és morir-se, sinó morir-se malament. El fracàs no és la malaltia o la mort, sinó la falta o escassetat d’ajuda davant del patiment. Les persones ens morim, és natural, forma part de la nostra vida. Nosaltres com a professionals de la salut sabem que la salut és fràgil, i que la vida també ho és. Hem de mirar d’atendre aquesta fragilitat i combatre la malaltia, evidentment, i, si és possible, erradicar-la, però sempre s’ha de cuidar la persona. El tractament no pot passar per davant de la persona, ha d’anar de la mà. Això és fonamental.

    No es tracta de pensar que l’enemic és la malaltia, l’enemic és patir la malaltia en soledat. No és morir-se, sinó morir-se malament.

    Aquests dies hi ha molta por al col·lapse de la sanitat pública, especialment de les UCIs hospitalàries. Què s’hauria de fer per evitar això?

    Els hospitals estan fent uns esforços enormes, s’estan reconvertint gran part dels hospitals per atendre els pacients de la Covid-19 i estan reconvertint altres àrees que són d’hospitalització més lleu o centres que no van dirigits a l’hospitalització. Estan fent l’impossible per tenir més llits i possibilitat d’assistència per pacients de coronavirus o de qualsevol altra malaltia. Una altra cosa és el que hauria de fer el sistema de salut per donar assistència en una situació que no sigui de crisi com aquesta. Perquè no podem oblidar que abans del coronavirus ja estàvem en una situació de crisi en l’àmbit sanitari.

    Com han afectat les retallades dels darrers anys al sistema de salut pública?

    Les llistes d’espera ja eren molt altes abans del coronavirus i la manca de personal i de recursos també ho era, això no ha fet més que agreujar-se amb la situació actual. S’hauria d’invertir molt més perquè el sistema de salut pugui donar cobertura a totes les persones en una situació de normalitat. L’altra cosa és com un sistema de salut més o menys fort es rearma, es reforma i es reinventa per una situació com la d’ara. Una situació com la d’ara és totalment imprevista i no hi ha cap país del món que estigui preparat per enfrontar-la sense que això sigui una crisi. Però és clar, com més fort i més ben dotat de recursos i infraestructures estigui el sistema, més fàcil es fa.

    I tampoc hem d’oblidar l’atenció primària. Ara s’està focalitzant molt tot en el sistema d’hospitals i d’UCIs però no podem oblidar que la base de tot, de tot el sistema, és l’atenció primària. L’atenció primària avui en dia també s’està reinventant en aquest període de crisi i també és la que en els últims anys ha patit més amb tots els temes de promoció, prevenció, seguiment al malalt crònic, l’atenció domiciliària…si haguéssim tingut un sistema més fort, més consolidat i amb més recursos, segurament la patacada hauria sigut una mica més petita, encara que hagués hagut igualment una crisi, perquè era una situació imprevista.

    Com veu la professió d’infermeria actualment?

    La professió d’infermeria està molt precaritzada, en el sentit que hi ha moltes mancances. Fa molts anys que estem treballant per revertir això. Cal que les especialitats d’infermeria tinguin els seus llocs de treball adients i corresponents, cal que es reconegui la competència que aporten les infermeres, la responsabilitat que estan duent a terme…jo crec que un país més desenvolupat és aquell també que és capaç de reconèixer aquest tipus de professions, que no són un «a més a més». Durant molt de temps s’ha pensat que es cuida quan ja no es pot curar, que les persones les cuidem quan ja no podem fer res més res. I no és així. És un error enorme. Cuidar no es pot deixar a la qüestió individual i personal de cadascú, és un aspecte substancial de les necessitats que tenim les persones. Tenir cura implica una responsabilitat compartida. Tots necessitem ser cuidats i, alhora, tots som cuidadors.

    Les infermeres sempre han tingut un paper socialment poc visible.

    Quan la infermera et ve a veure fa allò que sembla menys important, que és vigilar que el tractament estigui ben posat, preguntar-te si has dormit bé, ajudar-te a menjar, a posar-te còmode…les tasques de la vida quotidiana sempre es pensa que són menys importants. A la resta de la societat també és així, les tasques de les cures estan poc valorades. Són les tasques menys valorades, la societat les té menyspreades. Però sense elles no podríem viure. Sí que és veritat que en els últims anys, de mica en mica, es va visibilitzant i reconeixent més la importància de les cures, però molt tímidament. La infermeria encara és com una disciplina difusa, com un calaix de sastre. Però crec que cada vegada es veu més clar que quan les infermeres fan el seu paper i el defensen, tothom hi surt guanyant.

    Quan la infermera et ve a veure fa allò que sembla menys important… les tasques de la vida quotidiana sempre es pensa que són menys importants. A la resta de la societat també és així, les tasques de les cures estan poc valorades.

    Creu, doncs, que aquesta crisi pot acabar fent més visible el paper de les infermeres?

    Sí, jo crec que sí. El que passa és que penso que és així perquè encara no hi ha tractament pel coronavirus. I com que no hi ha tractament, les cures són l’important. Jo crec que és important que les cures no perdin el protagonisme, que siguin part del tractament. És a dir, que si una persona ha d’estar aïllada, que hi estigui el més acompanyada possible.

    En la seva etapa com a docent, ha sigut codirectora del postgrau d’infermeria en cures pal·liatives. El sistema de cures pal·liatives existent a Catalunya és el més adequat?

    Jo crec que és adequat, el sistema de cures pal·liatives que tenim a Catalunya és molt bo, però no arriba a tothom. El problema són, de nou, els recursos. Entre tots ens hem de donar compte que és un tractament que es pot fer en moltes situacions, hi ha persones que moren a tot arreu. Les persones es moren en hospitals, a casa, on sigui i, per tant, no és només una qüestió d’especialització. És una competència transversal, qualsevol professional sanitari hauria de tenir relatives habilitats en l’atenció de les persones al final de la vida. És el risc de l’especialització. «Això és dels de pal·liatius», es diu. Bé, sí, evidentment, però tots els professionals haurien de tenir també aquesta competència. Hi ha molts professionals que estan ajudant a persones en aquesta situació però que no tenen aquestes habilitats de comunicació, perquè no les han desenvolupat perquè treballaven en altres àrees.

    Un dels seus camps d’investigació és la Bioètica. A quins dilemes ètics s’enfronten els infermers i infermeres en aquesta crisi de la Covid-19?

    El triatge de qui va l’UCI i qui no és un problema ètic important, però ho és sempre. Els problemes que afronten amb la Covid-19 són els mateixos. Es tracta sempre de donar l’atenció màxima possible i escollir aquelles persones que poden assolir un major benefici i benestar amb aquests recursos, tenint en compte que aquests són sempre escassos. Per això cal que la política es posi al servei de l’atenció i que inverteixi en sanitat pública. No anar a l’UCI no sempre és un fracàs, a vegades és el que s’ha de fer. El repte és treballar tots junts, garantint el major acompanyament a la persona i transmetre la certesa i seguretat que les coses s’estan fent el millor possible.

  • Què passarà quan tot això acabi?

    Escric això en uns moments de situacions crítiques pel que fa a la presa de decisions, sovint vitals. Em preocupa molt el que això representarà, tant per al col·lectiu de professionals com per al conjunt de la societat.

    Els professionals som persones, amb sentiments i vivències pròpies. No som immunes al patiment de la gent. El fet d’haver de decidir en aquestes situacions marcarà la vida de molts de nosaltres, per sempre.

    Però encara ens marcarà molt més el fet que la societat en general, o determinades persones en particular, ens assenyalin amb el dit pel fet d’haver-les pres. Decisions en circumstàncies molt excepcionals que cap de nosaltres voldria prendre. He pogut observar ja (abans que es doni cap cas concret) determinats comentaris qüestionant, fins i tot a nivell legal, decisions que caldrà prendre segons criteris clínics o clínico-ètics.

    Em fa molta por que, una situació de manca de mitjans materials i humans donada per les contínues retallades practicades per responsables polítics de tots els colors i ideologies, s’acabi convertint en un retret culpabilitzador de la societat vers els professionals sanitaris que ens trobem amb la necessitat de gestionar la situació amb l’escassetat de recursos i efectius a què ens han abocat els responsables polítics en la darrera dècada.

    I encara em fa molta més por la situació que haurem de gestionar, tots plegats, quan acabi aquesta situació excepcional. La societat se’n recordarà dels aplaudiments que fa cada dia? Demanarà responsabilitats als polítics i farà costat als sanitaris quan reivindiquin millors condicions per poder atendre els pacients i millors condicions laborals i retributives? O la major part de la societat actuarà com si no hagués passat res?

    En qualsevol de les circumstàncies, crec que aquesta crisi marcarà un abans i un després, en la societat en general i en els professionals en particular. Tant de bo tots plegats sapiguem assumir els reptes que vindran i els hi donem sortida de la millor manera possible.

    Molts ànims a tothom. #quedatacasa

     

    Xavier Lleonart és metge d’Urgències de l’Hospital de Terrassa.

    Aquest és un article publicat originalment al blog «Covid-19, des de la trinxera», de Metges de Catalunya.

  • Això no és cap simulacre, tampoc és un malson: això va de debò!

    En el meu modest currículum professional de més de 30 anys de metge d’urgències, puc mostrar experiència en medicina d’emergències hospitalàries i extrahospitalàries, en cursos de medicina d’alta muntanya, metge d’expedició, participació en simulacres de múltiples víctimes, màsters i sessions de medicina de catàstrofes, participació en «coachings»…, gairebé un màster de l’univers!

    Imagina’t, jo que només sóc un metge de família i tinc el Certificado de Medicina de Urgencias de la SEMES, i que sóc un «puto» metge de portes d’un hospital comarcal, on he patit totes les misèries d’aquest sistema sanitari on treballo, i he fet tot això. Sempre maltractats i menystinguts. A Urgències de l’hospital tot s’hi val. I som tan mesells que ens agrada. Som una espècie en vies d’extinció i ens arriba ara aquesta gran clatellada: la Covid-19. Clar i català: la meva àvia ho hauria dit així: «ens han agafat amb els pixats al ventre».

    I jo que ja no volia engreixar molt més el meu curriculum vitae, resulta que només em quedaven els crèdits de la medicina de guerra (amb lo pacifista que sóc) i em fan començar per les pràctiques, sense cronograma, sense tutors, sense tota la tropa ni el material bàsic necessari, sense generals i sense estratègia pensada, ni la logística. Es poden guanyar així les batalles?

    Les meves pràctiques de guerra són una mili de 30 anys veient els constipats, les grips i els «atacs de caspa» de les 4 de la matinada. I sobrevivint a tots els PIUCs d’hivern fent un «tetris» cada dia, posant els pacients ingressats en lliteres allà on pots. I a l’estiu, patint les allaus de turistes al bell mig del meu estimat Empordà. I per sobreviure a la misèria, sortir «a fer el carrer»: atendre el codi IAM, el codi ICTUS, anant amunt i avall arreu de la geografia catalana amb el SEM, els traumes i els politraumes, fent el porta a porta com el repartidor del Deliveroo.

    Ja sóc, sense voler, a la guerra i la teoria m’ha arribat puntualment al meu smartphone, i sense demanar-la! He rebut una pluja d’estudis, de protocols i assajos increïble. Jo diria que més informació en set dies que la que rebo normalment com a professional en cinc anys! Ah! Això em permetrà anar amb tots els coneixements més actuals «up to date» a la gran batalla! Si ho llegeixo tot, potser sabré alguna cosa el 2022! Tinc el meu cervell com el disc dur del meu telèfon i del meu ordinador: col·lapsat, sobreescalfat! Que si el fenotip I, el 5, l’ibuprofè, els IECAS, la hidroxicloroquina, el favilavir (més conegut que l’aspirina), l’interferó, els protocols per posar-te i treure’t els equips EPI, les decisions ètiques…

    Ah! I el confinament ha tret de tothom una gran imaginació i em distrec amb sobredosi de vídeos, acudits, cançons i «memes» i veient també el famós metge Spiriman… Quin empatx de whatsapps! Com el dia de Cap d’Any però sense aturador, tot també molt viral i exponencial. Sort del meu jardí i hortet que fa més suportable aquest confinament i m’aporta pau interior per no parar boig, la primavera ha començat i en gaudeixo.

    M’he preguntat avui: com m’hi poso? O no m’hi poso? Dissabte i diumenge tinc torn de 12 hores. Què faig? Estic acollonit quan veig les radiografies dels nostres pacients de fa dos dies com han canviat… I comencen a traslladar pacients molt greus intubats cap a les UCIs, i no són tan vells, i companys nostres ingressats. I ara cal tenir el cap ben clar. Feina fàcil. El comunicat de l’empresa va fent la llista d’afectats i canviant protocols cada dia. Ja no vull ni pensar gaire, però no em vull esborrar!

    No us penseu! Ja m’ha passat pel cap fugir, em faig desertor i me’n vaig dos mesos amb unes bones provisions i ben amagat en un racó de les meves estimades Gavarres amb els meus amics senglars. Allà no em trobaran ni els virus… Osti! M’ha passat pel cap, però què collons! Que els meus companys avui hi són, allà, al front.

    #Noemquedoacasa. Aniré al meu estimat Servei d’Urgències, em posaré la meva mascareta quirúrgica, que tornaré a utilitzar tot el dia, i començaré a la zona COVID-19. Aquesta nova zona l’hem creat en el nostre servei en temps rècord, tal com manen els protocols xinesos, per guanyar les guerres a les pandèmies. Són petites coses, no mediàtiques, no tindrem 10.000 llits en 10 dies…, però, com Urgències de Palamós, no n’hi ha dos!

    Mentre he estat al llit sense poder dormir després de la darrera i estressant guàrdia de dijous, el cap em donava voltes de com ho podia fer per encomanar exponencialment a tots els meus companys d’expedició l’energia necessària i la dosi d’optimisme per fer front a la càrrega psicològica terrible que ens està suposant estar al capdavant de la batalla, i sabent que estem desguarnits, sense els mitjans ni les provisions necessàries i sense saber on hem d’arribar ni si ens en podrem sortir, i quants de nosaltres serem víctimes d’aquesta pandèmia.

    No dormia i suposo que sóc un més dels que pateixo una càrrega psicològica per estar davant d’aquest repte desconegut. És així! M’acaba d’arribar un altre PDF dels nostres companys psicòlegs que ens han ofert el seu ajut i hi surto retratat (prefase, fase inicial, enfocament recomanat….). Gràcies pel vostre ajut!

    Sóc un apassionat de la muntanya i el que més m’ha ajudat i motivat sempre és caminar per la vida amb la mateixa energia positiva i determinació que hi poses quan vols assolir un repte d’arribar al cim, gaudir de l’aventura i tornar a casa sa i estalvi i guardar-te per sempre el record d’aquelles bones experiències.

    Però ara em passa que no sé si pujaré una muntanya de 8.000 metres o si en tindrà 20.000, i no sé si tindré prou energia després de guanyar la batalla, perquè estic segur que la guanyarem. Després, recuperat, segur que lluitaré per millorar les nostres condicions de treball i en sortiré més reforçat.

    Ara som davant d’un repte molt gran que ens ha vingut de forma sobtada i ens ha enganxat a tots en pilotes. No hem viscut aquesta experiència ni els que portem més «mili». Els meus companys expedicionaris ara són una gran colla, però alguns ja els han enviat a casa, comencem amb moltes baixes. Avances i cada jornada et quedes més sol i a aquesta muntanya encara no li veus el cim. Hi ha molta boira i cada dia fa més mal temps, i molt canviant, i cada hora que passa estàs més cansat… Vas mal equipat i justet d’equip. He après en els cursos de medicina de muntanya que els expedicionaris, per assolir l’èxit i fer cim, el més important és l’equilibri psicològic i això em fa patir, això grinyola, m’arriben males sensacions.

    Aquest repte ens demana de tots nosaltres treure el millor que tenim i ajudar-nos moltíssim. No he tingut mai un «coach» al meu costat, no n’hi havia abans, i no estava de moda. Però en la meva trajectòria professional he viscut tota mena de situacions amb la sort de tenir un gran equip i bons mestres, però mai fins ara m’he enfrontat a situacions on l’angoixa dels companys, la por, el pànic, hagi creat una situació tan excepcional fruit d’aquest atzucac.

    Suposo que això de rebre tanta informació, estar a la primera línia i molt desprotegits impressiona moltíssim, i veure víctimes i més víctimes arribant impacta molt, i es fa molt dur de portar. I t’ho vas creient que això no és cap simulacre i caus en una espiral negativa, de tristesa. Vas patint un gran impacte psicològic que et pot vèncer i comences a cercar els responsables, els culpables.

    Jo crec que ara no toca fer arribar missatges negatius. Crec que encara encomanen més pànic als que estem lluitant en el front. Aquesta tasca ens la reservarem per al final. A mi això m’ho han ensenyat a fer en els «debriefings», no sóc tan antic tampoc! Ja hi serem a temps per si cal portar algú a la foguera! Però fem-ho després.

    En sabrem tots plegats de deixar retrets, queixes i canalitzar les nostres energies per garantir que ens en sortim d’aquesta? Ara ens cal mirar endavant que tenim un repte colossal i això no s’ha acabat!! Ens en sortirem si fem servir molt bé el cap. No malgastem energies!

    Després ens farà por ser víctimes de l’estrès posttraumàtic, que també tots n’hem sentit parlar. Aquells soldats després del trauma de la guerra. Tots ens sentim com se sentiren els nostres avis quan de ben joves els cridaren al camp de batalla, a la guerra, aquells herois de la «lleva del biberó».
    Ara respiro fons i no em costa, no tinc tos, i puc continuar tranquil. I demà? Ja veurem! I ara que me’n vaig a dormir, hi anem junts? Li dic a la Nuri? Uf, quin dilema… I si demà la sento tossir? Segur que també ho heu pensat. Necessitem no defallir, encomanar-nos entre nosaltres tot l’optimisme possible.

    Després quan tornem del cim, en el camp base del nostre centre de treball, i a casa amb la família, volem celebrar la victòria tots plegats i sense que hi falti ningú de nosaltres. Potser caldrà fer-ho amb un bon gintònic, que he après que la quinina ens reforçarà per la propera campanya. Però jo em beuré un bon got de ratafia de 41 herbes i després amb tota la tranquil·litat i la calma, després de la tempesta en aquest mar d’emocions, potser us escriuré la crònica de la batalla que ve, que aquesta va de debò i estic segur que tots ens en sortirem.

    Força i salut!!

     

    David Gràcia i Fonalleras és Metge del Servei d’Urgències de l’Hospital de Palamós.

    Aquest és un article publicat originalment al blog «Covid-19, des de la trinxera», de Metges de Catalunya.