Etiqueta: COVID-19

L’Iris Garcia estava passant uns dies lliures a Cancun. «Allà no havia arribat encara el coronavirus, o si hi havia casos no era com aquí, i m’arribaven notícies que els carrers estaven buits, la gent confinada, que als supermercats faltaven coses… Per mi va ser un xoc, jo al·lucinava. És com que no t’ho acabes de creure perquè no ho estàs vivint». L’Iris recorda les fotos que li enviaven de carrers de Barcelona habitualment molt transitats, i va sospesar si era millor quedar-se o marxar.

Estava fent les pràctiques d’Infermeria, a través d’un programa d’intercanvi d’estudiants, a Puebla, un lloc tranquil i estudiantil, lluny de l’enrenou. A l’abril, van començar a conèixer-se els primers casos de Covid-19 a Mèxic, i l’Iris va cedir a la pressió familiar que li demanava que tornés a Castellbisbal (Barcelona). Li van anul·lar un vol, dos vols, i tant ella com una companya que estava en la mateixa situació es van posar en contacte amb el Ministeri de l’Interior davant la possibilitat d’anar en un avió de l’exèrcit que estava repatriant ciutadans espanyols, cosa que encara avui li sembla de ciència-ficció. A casa li deien que si no tornava ara, no sabien quan podria fer-ho, i una cosina seva que és infermera la va alertar de la gravetat de la pandèmia. Finalment, van rebre un email d’Aeroméxico que els informava que anava a operar un vol amb destinació Madrid i van volar en un avió comercial.

Va estar les dotze hores del vol amb guants i amb doble mascareta, cosa que encara no era obligatòria a Mèxic i que va viure amb una certa angoixa i incomoditat. En arribar a l’aeroport de Barajas, la sensació no va desaparèixer: «Era molt rar tot. Estava tot buit. Vaig canviar la targeta SIM i vaig rebre un munt de trucades de diferents centres sanitaris, hotels Covid, espais com les fires que havien habilitat…». Va rebutjar la primera oferta d’incorporació immediata a un hotel Covid perquè va preferir fer una setmana d’aïllament preventiu en haver fet un viatge tan llarg i haver estat en contacte amb tantes persones de diferents països.

Graduada al juliol

A finals d’abril la van trucar de l’Institut Català de la Salut (ICS) per treballar a Urgències de l’Hospital de Viladecans durant sis mesos. Ho tenia relativament a prop de casa, a Castellbisbal, i va començar a treballar quan va acabar la quarantena voluntària. Encara no estava graduada perquè no havia presentat el Treball de Final de Grau (TFG), però era qüestió de mesos.

«Sempre vaig estar acompanyada d’un infermer amb més experiència, mai em van deixar sola. No signava medicació i, si hi havia un pacient una mica més delicat, entrava algú amb mi. Sí que feia d’infermera, però sempre amb un acompanyament, perquè realment no tenia el títol». El mes de juliol, l’Iris ja estava oficialment titulada.

«Va ser una oportunitat per espavilar-te»

La gran majoria dels pacients que arribaven a Urgències de l’Hospital de Viladecans eren persones amb símptomes de Covid. «Va ser una oportunitat per espavilar-te de totes totes, perquè tampoc et quedava molta opció».

En l’àmbit emocional, el que més la va afectar va ser veure els pacients sols a l’habitació. «Em quedava amb ells, sobretot si eren persones grans que sabies que potser no sortirien d’allà i estaven conscients, sabien perfectament on estaven. Jo entrava, els posava el pijama, la via i, si els veia una miqueta malament, els donava la mà, els preguntava com se sentien, intentava calmar-los una miqueta si estaven nerviosos».

«Això és potser el que més m’ha marcat. Nosaltres estem acostumades a la mort, a veure la gent morir, però sí que és veritat que tan massivament… I gent de potser 50 o 60 anys… Crec que cal fer molt d’èmfasi en l’acompanyament emocional, en què el pacient senti que et preocupes per ell, i això en infermeria aquí sí que es té molt en compte».

«El somni de la meva vida era ser a Bellvitge»

Un cop finalitzat el contracte a Viladecans, l’octubre del 2020 va començar a treballar a Urgències de l’Hospital de Bellvitge en horari nocturn, on ja s’havien posat en contacte amb ella uns mesos abans. L’Iris havia fet allà les pràctiques el 2019 i havia quedat molt satisfeta de l’experiència. «Em van encantar. Sabia que volia acabar allí, tard o d’hora. Jo estava molt bé a Viladecans, és un hospital molt familiar i la gent t’acull molt bé. Estic molt agraïda per l’oportunitat laboral que em van donar, però el somni de la meva vida era estar a Bellvitge».

L’Iris es va incorporar a Bellvitge durant la segona onada, que no va ser tan tràgica com la primera en aquest hospital: «Pel que m’han explicat, va ser molt dur. Jo no m’ho imagino, no ho he viscut, potser per això no m’ha quedat un trauma molt fort. Gaudeixo molt amb la meva feina, no ho visc com una feina. Avui, per exemple, haig d’anar a treballar, però ja tinc ganes d’anar-hi». Durant els anys que va estudiar Infermeria, va treballar com a administrativa, una ocupació que li va permetre pagar-se la carrera, però que no li satisfeia. Ara, amb 28 anys, s’ha independitzat, viu a Viladecans, prop de l’hospital, i gaudeix de l’ambient laboral: «És com una miniciutat, a mi m’encanta».

«Soc una noia normal i corrent que és infermera»

L’Iris no té la sensació de ser una treballadora essencial, sinó que creu que forma part d’un col·lectiu de professionals que fan el que han de fer. Tampoc se sent reflectida amb les comparacions dels superherois de bata blanca. «Jo no em sento una heroïna, soc una noia normal i corrent que és infermera, igual que han estat infermeres moltes persones durant molts anys, però sí que tenia ganes de formar part d’això».

El seu repte actual a Urgències és «aprendre a prioritzar». «M’estic enfocant més a saber identificar situacions; és a dir, quan ve un pacient, què és el que has de fer primer. Costa molt tenir l’ull clínic d’una persona experta, però a poc a poc ho estic aprenent».

El contracte actual finalitza al desembre, i no deixa de formar-se. L’any passat va cursar un Màster presencial en Urgències Intrahospitalàries i al setembre comença un altre sobre Urgències Extrahospitalàries: «A mi el que em mou ara mateix és la motivació laboral».

La Inés Ibáñez és responsable d’Infermeria d’Exploracions Complementàries de l’Hospital del Mar de Barcelona, on treballa des de fa 35 anys, i a la primera onada del coronavirus va haver de coordinar una planta Covid durant un mes i mig, a causa de la necessitat de personal per fer front a la pandèmia. A finals de març, es va incorporar a la sisena planta, amb una barreja d’angoixa per la responsabilitat de dirigir un equip que començava des de zero, ja que tothom venia d’altres departaments, però també amb el repte que representava tenir cura del pacient en unes circumstàncies tan complicades. «Tothom va posar entusiasme, estàvem al mateix grup i teníem el mateix problema», recorda un any i mig després quan parla dels companys i companyes de feina amb qui va compartir aquelles setmanes.

Les persones que atenien venien de l’UCI o d’Urgències i es trobaven greus, però estables, tot i que la patologia a vegades es complicava i molts malalts havien de baixar de nou a cures intensives. El 19 d’abril del 2020 va ingressar a Urgències un matrimoni de 69 i 75 anys de la zona del Besòs que es deien Carmen Cortés i Tomás Cortés, i l’endemà els van pujar a la sisena planta. Com en altres ocasions, si ingressaven dos membres d’una mateixa família i ho demanaven, podien compartir habitació.

La Inés va rebre un email, a través del Servei d’Atenció al Ciutadà del Parc Salut Mar, del gendre de la Carmen i el Tomás que deia que, en dos dies, la parella celebrava els 50 anys de casats, i demanava si podrien fer alguna cosa especial per ells. «En aquell moment, les visites estaven prohibides a l’hospital, no podia entrar ningú. El primer que se’m va ocórrer va ser, ‘sí, cap problema, tenim poc més de 24 hores’, i vaig pensar que ens podien fer arribar alguna fotografia o alguna cosa representativa d’ells perquè se sentissin més acompanyats».

«Potser és l’última vegada que ho celebren junts»

A partir de llavors, l’enllaç de la família va ser la Mari Carmen, una de les filles de la Carmen i el Tomás. «Em va dir: ‘Potser és l’última vegada que els meus pares ho celebren junts’. Això és el que em va activar més. La veritat és que la senyora estava més justeta, no sabíem què passaria, i la família n’era conscient. I vèiem que se’ns morien molts pacients… És molt dur estar a l’hospital sol, morir-te i fer-ho sense acompanyant».

La Inés va explicar a la reunió d’equip el cas de les noces d’or, i van obrir una pluja d’idees. No tenien temps i les botigues estaven tancades, així que cadascú es va oferir a portar de casa el que pogués. Així, van fer un pastís i galetes, i van portar roses per fer un ram de flors i serpentines per decorar l’habitació. «Vam dir: ‘Farem com si es casessin de nou’. Tothom va ser molt proactiu i participatiu».

En arribar el dia, la Carmen i el Tomás van estar molt sorpresos i feliços. A ell li van posar una esponja com a llacet, i a ella la van vestir de blanc, vel inclòs, amb roba de l’hospital. Van rebre una foto del seu estimat gos, a qui tant trobaven a faltar, i van connectar amb la Mari Carmen a través de la tauleta. Va haver-hi marxa nupcial, padrins de casament i va arribar el moment: «Pots entregar la núvia al nuvi!».

Pastís, música i ball

El Tomás esperava la Carmen fora de l’habitació, acompanyat dels equips infermer i mèdic enfundats en EPI, i la festa va continuar al passadís, on van col·locar dues cadires i una taula amb un pastís i dues espelmes que indicaven que feien 50 anys de casats. La Mari Carmen saludava constantment amb un «Mama, mama! Estic aquí!», i la Carmen li preguntava com estava el gos.

Van sonar cançons de Los Manolos i del Raphael, les mateixes que la Mari Carmen li havia dit a la Inés que els agradava als seus pares, com «Amigos para siempre» o «Mi gran noche». I van arrencar a ballar. «Aquí sí que vaig dir ‘prou, parem’, perquè els dos estaven amb l’oxigen i la Carmen estava justeta. Així que vam tornar cap a l’habitació».

«Va ser molt xulo. Vam plorar molt. Ploràvem tots. El Tomás va plorar moltíssim, més que ella. Vam plorar perquè, a més, se’ns morien molts pacients, va ser una època molt dura, i molt personal va necessitar assistència psicològica, però després, dintre de tot, queda aquest record bonic, aquesta part bonica, la implicació i les ganes d’ajudar el pacient. Estic supercontenta amb l’equip».

«No ho oblidaré mai»

L’endemà, la Carmen estava esgotada, com una nena petita després d’una festa d’aniversari, i el Tomás, el més xerraire dels dos, plorava, i deia: «És la millor celebració que he tingut». «Tots dos estaven contents, deien que no ho oblidarien mai a la vida. La veritat és que, quan mires enrere, penses que va ser una experiència molt maca, inoblidable, perquè mira que han passat coses en aquests 35 anys d’infermera, he viscut de tot, he tingut moments millors i pitjors, però aquesta experiència va ser diferent. I la gent es va implicar molt. Tot era treballar, treballar i treballar, i durant el temps per descansar vam fer pastissos, galetes… Va sorgir així, per ajudar el pacient i estar pel pacient». Una de les persones de l’equip, que tenia coneixements audiovisuals, va editar un vídeo de poc més d’un minut sobre la celebració d’aquests 50 anys junts que van titular «Amar en tiempos revueltos».

Amb l’objectiu que la Carmen i el Tomás tinguessin un bon record, l’equip d’infermeria també va aconseguir oxigenar-se i «carregar piles» per tirar endavant en mig d’una situació inesperada en què les defuncions anaven a ritmes vertiginosos. «Estàvem patint molt, i allò va ser la il·lusió de fer alguna cosa diferent».

El 28 d’abril, la Carmen i el Tomás Cortés van rebre l’alta i es van acomiadar de la planta sisena de l’Hospital del Mar entre abraçades i aplaudiments. Encara no estaven del tot bé com per tornar a casa seva, així que primer van estar uns dies a un dels hotels Covid de Barcelona. «Se’n van anar supercontents. Sempre fèiem l’aplaudiment al passadís quan algú sortia amb l’alta, i ploraven tots dos. No és que fossin molts dies, hi ha pacients que potser s’estaven més temps, però va ser molt intens».

Mesos després, una auxiliar d’infermeria li va comentar a la Inés que la Carmen i el Tomás Cortés tenien una visita a Consultes Externes, i ella i part de l’equip van sortir de l’hospital per saludar-los, cosa que també va ser una sorpresa i una alegria per a la parella. L’abril del 2021 van fer una trucada telefònica de seguiment, per protocol. Tots dos es van recuperar de la Covid i es troben bé de salut.

«103, un número sobre la porta, un número associat al pànic que, vaig pensar en aquell moment, ja seria per sempre, un número maleït en el meu record. Al final, resultaria el refugi que em permetria sortir del pou on havia caigut». Així recordava en Fernando Domínguez l’habitació en la qual va estar intubat. En total, va passar 18 dies d’incerteses i aprenentatges a l’hospital, dels quals ha deixat constància en la missiva «Agrair. Sobre pors, persones i humanitat (Cola de vida)».

Va anar a Urgències de l’Hospital de Bellvitge el 13 de març del 2020, després de diversos dies de febre i cansament. Recorda que el van aïllar en un box, van guardar la roba en bosses, li van posar una bata i el van estirar en el llit. A partir d’aquí, i sense saber precisar durant quant temps, van venir la por, la diarrea i la morfina. Quan va recuperar la consciència, va notar una cosa a la boca que no li permetia parlar i va sentir els braços lligats al llit. «És per la teva seguretat», li van dir.

«Amb la boca ocupada per un tub no es pot parlar, així que la voluntat d’algunes infermeres intentava superar l’inconvenient. La paciència, la seva, feia que al final aconseguíssim entendre’ns», va relatar en la carta el Fernando, arquitecte de professió i veí del Prat de Llobregat. Ara que han passat 16 mesos, reconeix que no és una cosa que tingui molt present en el seu dia a dia: «Revius més la situació quan es repeteix en algú que tu coneixes».

Quan encara estava lligat al llit, es fixava en els ulls de les infermeres, del doctor, de la doctora, del zelador, perquè els seus ulls eren l’única cosa que podia veure darrere dels equips de protecció, les ulleres i les mascaretes, però les sensacions anaven més enllà de les mirades. La Gwen, la infermera de trets asiàtics (després va saber que era de la Xina), li va agafar la mà i va fer sentir al Fernando que «fora hi havia un món».

Va sortir de l’UCI entre aplaudiments

Nou dies després d’entrar a l’hospital i encara feble, el Fernando va sortir de l’UCI entre els aplaudiments dels sanitaris, que li van confessar que necessitaven un cas com el seu, ja que fins aleshores només hi havia morts per Covid en cures intensives. A partir d’aquí, la seva recuperació va transcórrer a les plantes 16 i 11.

La primera vegada que va intentar escriure el seu nom, a penes va poder amb la primera lletra. Va tenir diverses primeres vegades: caminar de nou, beure aigua, aixecar-se del llit, dutxar-se… «En el meu cas, vaig anar recuperant-me. He tingut molta sort, vaig sortir de l’hospital pel meu propi peu. Conec amics que encara tenen dificultats per caminar o que han de fer-ho amb una fèrula. La meva sensació física és que faig una vida suposadament normal d’una persona de 62 anys».

Amb el temps, allò que més aprecia dels petits moments quotidians és la dutxa. El primer dia que va poder fer-ho per ell mateix a l’hospital va ser inoblidable: «El plaer de sentir l’aigua calenta córrer des del teu cap als peus, juntament amb el plaer esbufegant de l’esforç realitzat en eixugar-te amb la tovallola, no va passar desapercebut a les assistents, mentre anava repetint: Quina meravella! Quina meravella!». Encara avui ho reviu com una de les millors sensacions: «Quan em van deixar dutxar-me va ser un espectacle, una explosió d’alegria. En aquest moment estàs més sensible i l’aprecies més. Coses petites del dia a dia a les quals abans no donaves importància, aquí es converteixen en una cosa important».

A la carta, el Fernando agraeix el tracte rebut per les infermeres Jessica i Gwen, entre d’altres, el «Doctor X1», la «Doctora X2», perquè llavors no sabia els seus noms, o la «senyora X3 de la neteja» (després va saber que es diu Núria) qui, en descobrir que el seu carregador era compatible amb el mòbil del Fernando, li ho va deixar fins a l’endemà perquè pogués comunicar-se amb la seva família.

El gest humanitari va topar amb un moment de terror quan el Fernando no va aconseguir recordar la contrasenya del mòbil, però després de diversos intents, la memòria va jugar a favor seu: «Mai un carregador, mai un mòbil, va ser tan important per a mi; el meu es va convertir en la bassa que acull el nàufrag, encara enmig de la tempesta. Mai abans havia dit tantes vegades en tan poc temps ‘t’estimo, us estimo’».

El telèfon també li va portar notícies personals del seu món exterior. Quan dies després ja li van fer arribar el seu carregador, el seu germà mitjà el va trucar i li va explicar que la seva mare, de 97 anys, havia mort mentre ell estava a l’UCI. «Va ser delicat quan em va explicar com l’havia trobada quan el van avisar: la sensació de pau, els ulls tancats, com adormida en el seu llit. Va sentir les meves llàgrimes, la meva veu inexistent, vaig sentir la seva proximitat, el seu afecte, la seva tendresa». La mare vivia amb el fill petit, per la qual cosa el Fernando tot seguit va trucar al seu germà petit i el missatge que va rebre va ser: «Tu no et preocupis, ara el que has de fer és recuperar-te». Els seus pares eren gallecs i, així com quan va morir el pare el van portar a la seva terra natal, tal com ells havien demanat, ara tenen pendent «una urna i un viatge» perquè descansin tots dos junts.

«Atenció, interès, afecte, comprensió»

Amb sensacions i sentiments tan oposats, el Fernando destaca que, més enllà dels imprescindibles coneixements mèdics, «hi havia alguna cosa més que m’havia ajudat, que m’havia fet aferrar allà on estava, i això havia estat la demostració per part d’unes persones que sí que estaven fent la seva feina, però que alhora em van transmetre atenció, interès, afecte, comprensió: una cola insuperable que t’ancora a les ganes de viure».

En Fernando Domínguez va rebre l’alta el 31 de març. «Cada dia aprenia una cosa més, anava avançant i anava creixent, físicament. El més complicat és el tema psicològic; el cap és molt més complex», reconeix el Fernando, que va decidir acudir al psicòleg per primera vegada per intentar assimilar tots els canvis. Les conferències telemàtiques, encara amb cansament i cert dèficit d’atenció derivats de la Covid, se li van fer dures, com ho va ser també el confinament propi de la pandèmia. «Si les teves capacitats estan disminuïdes i tu creus que no, et trobes amb un xoc brutal. Tu vols arribar, però no arribes. Això es queda al teu cap. Et menystens».

La història del Fernando ha quedat plasmada en un curtmetratge realitzat per David Airob i José Bautista que relata la por d’aquells dies a l’Hospital de Bellvitge i la humanitat dels sanitaris enmig de la pandèmia. El treball porta com a títol «103», el número d’habitació en la qual el pànic inicial va anar desdibuixant-se mentre afloraven les ganes de viure.

«Ens vam poder tocar»

Gràcies a aquest curt, el Fernando va conèixer els rostres i els noms de gran part de l’equip hospitalari que el va atendre i que va acudir a l’estrena el passat 8 de juliol. «No sabia quines cares tenien, només veia els seus ulls. Primer els vaig veure en fotos, al documental. Se’ls veien les cares i aguantaven un cartell que posava «Jo sóc el doctor X1» o «Jo sóc la doctora X2″. Algun d’ells em va escriure, i el dia que van estrenar el curt, molts d’ells van venir i ens vam poder tocar».

Així va culminar l’anhel que el Fernando havia expressat en sortir de l’hospital en la seva carta: «Espero poder posar-vos cara i nom a tots». «La meva història és una de tantes i segur que en cada cas hi haurà persones com les que a mi em van cuidar, persones que, a més de la seva feina, demostren la seva humanitat», conclou en les 17 pàgines que va escriure entre l’1 i el 16 d’abril del 2020.

La primera onada de la Covid la vaig viure amb una sensació de descontrol i d’impotència». Així descriu Eva Gil, metgessa adjunta del servei d’Urgències a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, ​​la seva experiència entre finals de febrer i abril de 2020, que compara amb els anys que va estar treballant a Angola: «Mai hauria imaginat viure aquesta situació extrema en un context que, per a mi, és un lloc segur».

Eva Gil havia estat a l’Hospital Nossa Senhora da Paz, a Angola, entre 2015 i 2017. «Allà la impotència té a veure amb el fet que no hi ha medicaments per a malalties que sí que es poden curar. Aquí ens enfrontàvem a una cosa que no coneixíem. Tot d’una, va aparèixer un virus que no teníem molt clar com actuava. Cada dia estaven sortint coses noves en el sentit de quins òrgans afectava, com havies d’aïllar-te, quines mesures havies de prendre, com organitzar-te a l’hospital… Cada setmana sortia un protocol nou».

La sensació que tenia l’Eva en els primers mesos de la pandèmia era la d’»anar per darrere de la malaltia» i, tot i això, haver de «tirar del carro». D’aquella època, l’Eva té poques imatges de l’hospital. Amb prou feines recorda les cares dels malalts o situacions concretes. L’estrès laboral era compartit, i les converses amb els companys no giraven al voltant del coronavirus, sinó sobre què feien a casa i com entretenien als més petits. En el cas de l’Eva, té una filla, la Nindia, que llavors tenia un any i mig i que estava confinada juntament amb el seu pare.

Un ingrés inesperat

L’estiu va suposar un petit respir, en comparació amb els primers mesos de la Covid, i a finals d’octubre, amb l’arribada de la segona onada, va ingressar a l’hospital una persona que es va convertir en el seu pacient més entranyable. Era la tieta de la professora de guarderia de la Nindia del curs anterior. La mestra, l’Ana, li havia comentat a l’Eva que la seva tieta Gregoria estava ingressada per Covid a Sant Pau i que a la família li agradaria portar-li una petita bossa amb alguns efectes d’higiene personal, de manera que la doctora es va oferir a fer-la arribar quan pogués.

Va ser així com l’Eva va conèixer a Gregoria Peña, en un descans del seu torn: «Recordo entrar a l’habitació, ben protegida, per portar les seves coses. Pensava que entraria, li donaria la bosseta i, al cap de poca estona, sortiria. I no. Em vaig quedar. Ella sabia que vindria i es va emocionar molt. Es va posar a plorar, estava molt sensible, però tenia ganes de parlar». Quan la Gregoria es va calmar una mica, l’Eva li va fer una foto, va gravar una salutació per a la família i l’hi va enviar a Anna.

Des de llavors, l’Eva va seguir visitant a la Gregoria per voluntat pròpia, ja que la família només li havia demanat que li donés la bossa. Hi anava cada dia que treballava a l’hospital, que era la gran majoria. Parlaven sobretot de l’Ana, de com es van conèixer, i de la Nindia, que l’adorava. L’Eva no hi va ser com a doctora, sinó com a acompanyant, per preguntar-li com se sentia i donar-li una mica de conversa enmig de l’aïllament.

La Gregoria va estar lúcida en tot moment, però al cap d’uns dies va empitjorar en l’àmbit respiratori i va caldre baixar-la a la unitat de crítics, on no va estar sedada, però sí que va necessitar oxigen d’alt flux. L’Eva també va anar a veure-la allà, encara que només fos per saludar-la i per informar a la família de primera mà com la veia. «Em vaig mullar, no vaig ser freda. Sí que els vaig dir des del principi que com a metgessa no interferiria, però jo els explicava com la veia. Quan la van baixar a crítics, els vaig intentar donar ànims, els vaig intentar dir que sí que era veritat que hi havia pacients que anaven malament, però que hi havia pacients que amb una miqueta d’oxigen i d’atenció es recuperaven. I en pocs dies, ella es va recuperar».

Un dia, a mitjans de novembre, l’Eva va anar a l’hospital i la van informar que li havien donat l’alta a la Gregoria. No va poder acomiadar-se d’ella presencialment, però sí que ho va fer a través del mòbil, i va rebre diversos missatges i àudios d’agraïment de la família.

«Estan molt espantats»

La Gregoria va suposar un punt d’inflexió per a l’Eva. «Va ser un xoc. Abans d’ella, jo intentava mantenir-me al marge, donava la informació i desapareixia. Després, els preguntava als pacients si volien que parlés amb algú de la família o si volien que apuntés el número de telèfon d’algú. Et preocupes una mica més, i enriqueix, perquè a mi, a més de la medicina, m’agrada el tracte amb el pacient».

«Ells estan sols i estan 24 hores a l’habitació donant-li voltes al cap. Darrere de cada persona hi ha una història i una família, però no poden anar a veure’ls, i estan espantats. Molt espantats. Perquè s’han dit moltes coses sobre el coronavirus, hi ha molta informació. Molts ploren en el moment en què els dius que tenen Covid i han d’anar a la unitat de crítics».

En l’àmbit personal, tenir cura emocionalment de la Gregoria va suposar una forma de «tornar» l’afecte a qui també havia curat de la seva filla. «L’Ana és molt afectuosa i la Nindia l’estima amb bogeria. Em va demanar que fes d’enllaç, no podia dir que no, i tampoc volia dir que no. Quan coneixes el context del pacient és diferent, aprofundeixes una mica més i es creen altres vincles».

Viure la Covid com a metgessa i familiar

L’Eva va saber el que és estar a l’altre costat i tenir un familiar proper ingressat. La seva família és de Burriana (Castelló) i durant els mesos de gener i febrer de 2021 es van encomanar el seu pare, el seu cunyat, el seu nebot de dos anys i la seva germana, la qual, sense ser factor de risc, va ser la que pitjor ho va passar i va haver d’estar ingressada per pneumònia. L’Eva no va poder baixar a visitar-los, pel confinament i perquè tampoc li haguessin permès anar a veure’ls. «Va ser tens, per la distància i pel pes de jo saber com van les coses. No sabia si aniria bé, i tampoc podia dir-los-hi als meus pares».

La germana de l’Eva es va recuperar. Des de llavors, s’han vist poc, perquè l’Eva es va quedar embarassada al març, sent un embaràs de risc. Està de baixa i té poca vida social, més enllà de dur a la Nindia al parc. Ara, els sentiments són diferents dels de les onades anteriors. Confessa que és més complicat cuidar-se a un mateix que als altres, perquè a l’hospital, en anar totalment equipada, tenia una sensació de seguretat, cosa que no li passa al carrer.

Fa poc va veure a l’Ana, que li va comentar que la Gregoria, amb 70 anys complerts, segueix bé. L’Eva recorda aquells dies i aquelles converses «sobre res en concret» amb molt d’afecte. «Ho vaig viure com un toc d’atenció per tornar a involucrar-me amb els pacients, adonar-me que darrere d’ells hi ha històries i situacions. Va ser tornar a fer la medicina personal que m’agrada».