Marc Güell és investigador en Biologia Sintètica Translacional del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i ha estat recentment guardonat amb el Premi Nacional per a la Recerca Talent Jove, de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Ell, entre riures, ens diu que ja no és tant jove.
Güell desenvolupa enginyeria genètica amb finalitats terapèutiques. Amb el seu equip, ha elaborat una teràpia aplicada a la distròfia muscular genètica, per a la que injecten el gen terapèutic directament al múscul a través de virus com el de la SIDA prèviament buidat del seu genoma i inoculat amb el gen terapèutic. Güell també està desenvolupant amb èxit enginyeria per modificar genèticamnet els òrgans dels porcs, i que es puguin fer servir en transplantaments a humans.
El seu currículum podria seguir i per això hem parlat amb ell. Més enllà de conèixer els seus nous projectes, de Güell també ens interessa com ha arribat fins aquí havent començat a estudiar química i quins reptes s’ha trobat pel camí.
Què premia exactament el Premi Nacional per a la Recerca Talent Jove?
Ha estat un premi a la trajectòria. Es diferencia d’altres premis que van a coses concretes. El què van reconèixer és la part traslacional de la recerca que hem anat fent, recerca aplicada. Amb el meu equip estem molt centrats en les tecnologies d’edició genètica. Les hem aplicat per diferents coses i una d’elles és intentar fer cors més adequats per fer trasplantaments. Després, aquí a Barcelona, estem més centrats en fer enginyeria del gènere humà amb finalitats terapèutiques i també del microbioma de la pell. És a dir, dels bacteris que viuen amb nosaltres a la pell. Aquests són els eixos: treballar amb DNA amb aquesta orientació aplicada.
Ets químic.
Sí. És una cosa una mica estranya. De fet, el món de la biotecnologia sintètica està ple d’intrusos. És un camp que es mou moltíssim. Hi ha gent de tot arreu i sobretot molts enginyers. Vaig estudiar química i enginyeria de la comunicació i vaig fer un doctorat en biociències.
Quin va ser el moment en què vas decidir treballar per pacients, persones?
A mi sempre m’ha agradat molt la disrupció tecnològica. Em sento molt enginyer. Ens agrada construir coses que serveixin per alguna cosa i em vaig adonar en acabar la carrera que m’agradava treballar molt en contexts de biologia.
Crec que fer enginyeria amb sistemes vius ens dóna unes possibilitats molt infinites. Un exemple: animals fets amb les mateixes peces que tu i que jo poden no tenir mai càncer, viure perpètuament. Un altre exemple molt il·lustratiu: la complexitat del cervell humà al costat de l’Apolo 11 no té color. La vida ens dóna una profunditat en fer dissenys que a part de ser espectaculars i molt sofisticades tenen molt impacte.
Sempre parlem molt de teràpies però en un altre aspecte on també té molt impacte és en el planeta. La biologia sintètica està proposant moltes solucions per això: processos industrials molt més raonables, noves fonts d’energia o models d’alimentació i producció de productes molt més respectuosos amb els drets dels animals per exemple. Totes aquestes tecnologies verdes, verdes en el sentit de biològiques, crec que han arribat per quedar-se.
Aquí al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona esteu en un espai privilegiat. Teniu per exemple l’Hospital del Mar al costat. Com ho feu per provar amb pacients els vostres estudis?
Estem en un món molt globalitzat. És important la geolocalització però ara mateix tot el que té a veure amb el neotransplantament s’està fent a Boston, a l’Hospital General de Machassusets. Les fases clíniques de tota la part de microbioma les hem fet curiosament a la ciutat de Magdeburg, a Alemanya. Pel que fa al projecte de teràpia gènica encara no hem arribat a la fase clínica i estem fent la part d’investigació amb animals i rosegadors aquí al laboratori.
Just avui has vingut a treballar directament de l’aeroport. Per això viatges tant.
Sí. Va amb el gen investigador. Crec que la ciència és una de les coses més universals que hi ha. Més enllà de la política. El llenguatge de la ciència. A més el nostre laboratori està finançat en gran part per coses estrangeres. He estat als EUA perquè la part de microbioma, per exemple, ens ho finança el Departament de Defensa dels Estats Units. Cal anar de tant en tant a presentar informes, a rendir comptes, a buscar col·laboradors…
Tens dues empreses creades. Els investigadors heu de recórrer a autogestionar-vos perquè no hi ha gaire finançament públic?
Crec que va amb l’evolució natural de les biociències. Un ecosistema sa amb un bon impacte a la societat té tres pilars: els centres acadèmics i les universitats, els hospitals que apliquen aquestes medicines i, un tercer pilar també molt important, el sector privat. Hi ha coses que el sector acadèmic no sap fer gaire com ara fer un producte. Tampoc el sector acadèmic té el múscul financer en l’assaig clínic… A vegades es fa però no és molt habitual. I clar, és molt important tenir una sinergia entre aquests tres pilars: el sector privat, l’acadèmic i el sanitari. Això és el gran secret d’algunes ciutats com Boston o San Francisco. Inclús a nivell de professionals, ets un estudiant que fas el doctorat aquí, trobes feina a l’empresa… és una relació molt bona.
Sempre és una gran queixa dels investigadors la poca economia del PIB que es destina a les ciències a general.
Tot i que jo sóc un dels que això ho veu una mica diferent. Aquí a Espanya hi ha un problema important amb el poc compromís del govern. Tenim una inversió del PIB que és poc més de l’1% i això està lluny de països com Alemanya que està en el 3% o els EUA que està entre l’1 i el 3%. Això és un problema greu perquè sense diners es poden fer menys coses o es fan de manera més precària. Això també fa que gent que té talent no es pugui dedicar a la ciència.
L’altra cosa és que aquí a Barcelona crec que hi ha molt bona ciència bàsica, també hi ha molt bons hospitals. Crec que en el sector privat hi ha un creixent compromís. Cada vegada veus que en els nivells d’inversió risc, els capitals són més alts. Tot i que a nivells absoluts no estem a Boston, els ingredients més o menys hi són i es van consolidant.
Has començat dient que no ja no ets tan jove però amb aquesta trajectòria, deuries dedicar-te a la ciència des de molt aviat.
En aquest sentit la carrera científica és una mica peculiar. Pot ser comparada amb la de medicina. Són carreres molt llargues. Acabes als 20 i alguna cosa, aleshores has de fer un doctorat. Després és quasi obligat anar a fer una formació postdoctoral a algun lloc bo del món… Clar, així ja sumem quasi bé 10 anys d’estudis. És diferent del món que a vegades tenim en ment de la disrupció tecnològica. Comparat amb el Marc Zuckerberg del Facebook que amb 20 i pocs anys… Això en biociències no passa, els processos són un pèl més llargs.
De fet, l’únic cas que hi ha d’una persona molt jove biotech que va muntar una empresa crec que és el de la Elizabeth Holmes de Theranos. Com va acabar deu haver estat el fiasco més gros de la història del biotech realment.
Què tens ara entre mans?
La part dels porcs s’ha quedat més a Boston. Ara estem més centrats en fer millors tecnologies de teràpia gènica de manera més segura i també fer créixer totes aquestes tecnologies relacionades amb el microbioma. El microbioma fins ara l’hem fet servir com un probiòtic digestiu, com un iogurt, però creiem que va molt més enllà que realment aquests bacteris que tenim a la pell i al sistema digestiu són màquines moleculars molt molt espectaculars que els hi podem fer fer coses molt interessants.
Coses com ara què?
Una cosa que m’inspira molt és que quan fem un medicament ens el prenem i actua durant tot el temps que el tenim voltant pel cos. Jo crec que podem anar més enllà, podem pensar en aquest smart terapèutic, que tingui un sensor que sàpiga quan s’ha d’activar, que s’activi i que faci la feina que li pertoqui. Aquesta precisió temporal i espacial jo crec que pot tenir molt d’impacte.
