Examen MIR: males notícies

COLUMNA ILLICH

Avui no toca comentar els secrets d’un examen-oposició que des de fa anys amenaça la docència de la Medicina i frustra a tants graduats en Medicina. D’això ens n’hem ocupat ja en altres ocasions. Avui voldria fer-los partícips d’una mala notícia: aquest any, a la convocatòria de l’examen hi han acudit 12.500 candidats, és a dir, més del doble de les places ofertades a què podran accedir els graduats que s’han presentat. Hi tornem i no hem après de la història. Torna el fantasma de l’atur metge que tants pèrdues va ocasionar al sistema a finals dels anys 80 i principis dels 90.

En aquell moment, no tan llunyà, s’atorgava l’ordre d’una plaça per cada 15 candidats. L’atur metge es va disparar i la societat es conscienciava del malbaratament que havia significat formar a tants estudiants de medicina abocats al final dels estudis a treballar en precari, emigrar o a engrossir les llistes de l’INEM.

Es va donar una situació molt conflictiva. Els metges que no havien passat l’examen es van organitzar i van actuar com a lobby per aconseguir l’especialització per vies alternatives, una cosa que van obtenir de tapat o passant exàmens light. Per tot això, en la dècada següent la discrepància entre candidats a l’examen i places disponibles va ser minvant de manera que progressivament el nombre de graduats i el de places ofertades per a l’especialització es van anar igualant. Això va portar calma al sistema tot i que érem conscients que alguns llicenciats havien superat l’examen pel simple fet de presentar-se.

Quan es va començar a torçar tot de nou?

A mitjans de l’última dècada coincideixen 4 fenòmens que malbarataran els esforços previs per corregir les desviacions entre graduats candidats i places ofertades: 1) ressorgeix l’interès dels polítics per prestigiar-se o beneficiar-se amb l’obertura de noves facultats de Medicina ; 2) molts hospitals de nou encuny, a la recerca de prestigi i protagonisme, aconsegueixen penjar el cartell d’»universitari» a l’entrada; 3) el finançament de les universitats passa a dependre del nombre d’estudiants que cursen els seus estudis; totes volen créixer, cap vol perdre matrícules; i 4) la societat pressiona perquè s’acabi amb el numerus clausus la qual cosa resulta en l’obertura de facultats privades. Al seu torn, aquestes agraeixen als polítics la seva ajuda i signen convenis amb hospitals de segona línia que pengen el cartell d’»universitari». I així es completa el cercle. El problema, doncs, és sistèmic.

Què faran els 6.000 graduats que aquest any no aconseguiran plaça per a la seva especialització? Almenys 5.000, amb tota probabilitat, es tornaran a presentar l’any que ve i si, com és d’esperar, el 2017 apareixen novament altres 12.000 candidats sumaran ja 17.000 inscrits, és a dir, gairebé tres per plaça oferta. Per 2019 o 2020 haurem destrossat els esforços per racionalitzar el sistema de formació especialitzada realitzats en l’última dècada i s’agreujarà el ja negre panorama de l’atur i la precarietat laboral del metge. Tornarem a parlar de la catàstrofe social, econòmica i psicològica que suposa arribar als 20.000 candidats per convocatòria: malbaratament de diners públics, drames personals, emigració forçosa, reaparició del mesto (metge especialista sense títol oficial) i un llarg etcètera d’efectes col·laterals produïts per la desídia dels nostres gestors i el papanatisme d’una societat enlluernada amb els fantasmes i procliu a la presumpció.